Apunts electorals 1

 

Encarem l’enèsima campanya electoral. Per pocs mesos, no s’ha acabat normalment la legislatura, i no n’acabem cap des del 2010. Això sol ja és un senyal d’alarma, i és que passar la paraula a l’electorat denota un cert fracàs del sistema i de la gent que el fa anar més directament (em resisteixo a dir “els polítics” com si fos una espècie a banda). Una part d’això -només una part; no crec en les causes úniques- rau en la fragmentació parlamentària i en els vetos creuats; allò que vaig dir que seria com la Quarta República francesa (AQUÍ).

Hi ha -i més que n’hi haurà- moltes coses a comentar: el galdós paper dels Comuns en tot això, la molt cantada desaparició de Ciutadans, la incògnita del PP i del seu -per ara- president català... Déu-n’hi-dó.

Comencem per una de les relatives -per no dir gens- sorpreses, com és l’enèsima candidatura de Carles Puigdemont que diu que aquest cop sí, que tornarà passi el que passi... si té assegurada la investidura. En fi. Recordem que és el quart cop que diu que torna, i el tercer cop que encapçala les llistes. Ja veurem què passa.

Tinc -o, millor, mantinc, tot i que no ben bé com abans- molt de respecte pel president destituït i per la feina de denúncia i de resistència feta des de Brussel·les, però  no gaire -per no dir gens- pel Puigdemont candidat i polític de partit. Crec que no es poden tocar campanes i anar a la processó. Reivindicar-se com el president il·legítimament destituït, i voler mantenir la ficció de la presidència legítima podia ser -més o menys- si hagués mantingut un paper per sobre de la política diària, en clau de partit. En la mesura que s’ha presentat a eleccions amb unes sigles concretes- -i hi té tot el dret, això que consti- no pot exercir i reclamar aquest paper per sobre del bé i del mal.

Durant la restauració alfonsina, el qui després seria president de la república espanyola Niceto Alcalá-Zanora li va deixar anar a Francesc Cambó, vist a Madrid com un perillós separatista -que Santa Llúcia els conservi la vista!- allò de “no es pot ser el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya”. La frase és encertada, i podríem dir que Puigdemont no podia ser -no pot ser- Garibaldi i Víctor Manuel I a la vegada (l’exemple no és el millor, però segur que m’enteneu).

Ara bé, crec que l’equivocació més gran de Puigdemont i de JxC és no assumir del tot que som al 2024 i no al 2017. I això és important. Sobretot perquè l’experiència -si més no la meva, o la meva percepció- és que les eleccions no es guanyen amb el mirall retrovisor, sinó amb una esperança. Les opcions que reivindiquen només un passat -o sobretot un passat- s’equivoquen, la gent sap girar full molt ràpid. Quan el PCE es presenta, el 1977, reivindicant -ep, amb tot el dret!- el passat antifranquista, i comet l’errada de presentar una col·lecció de mòmies ancorades al temps de la guerra, es fum una nata històrica. Quan ERC fa el mateix, amb un grup parlamentari amb una mitjana d’edat provecta, és una ombra, i només s’anima quan comença a desfer-se d’això. Quan el PSOE vol fer felipisme sense Felipe a les generals del 2000, el PP treu la majoria absoluta. I més exemples que podríem posar.

El març del 2020, Jordi Muñoz -l’actual director del CEO- va publicar un llibre que només amb el títol –“Principi de realitat”- ja deixava molt clar de què anava, i que subscric, encara ara, al cent per cent. Sobretot per això, perquè crec que partir de la realitat és un principi elemental en política.

I en aquest sentit em sembla que JxC -o una part de JxC, i la que més se sent- no ha llegit bé la realitat (no són els únics, eh?). sobretot quan fa una lectura simplista i uniforme de l’independentisme i del país, quan l’un i l’altre són molt complexos. Prendre la part pel tot permet solucions simples, eslògans i proclames èpiques com la de Puigdemont a Elna. Però, a l’hora de la veritat, la realitat no és tan simple.

Hi ha, a més, una consideració molt estesa en determinats sectors de l’independentisme -sobretot els més il·lusos, però també en determinats pseudo-ideòlegs i alguns comentaristes mandrosos i partidaris de la solució fàcil i el tòpic- que consisteix en reconèixer el desinflament de l’independentisme i en atribuir-lo “als polítics”. Sense menystenir la (poca) qualitat de part de la classe política, independentisme inclòs, crec que no és del tot just. L’independentisme també es desinfla per esgotament després d’uns anys molt intensos, de desil·lusió pel fracàs -algun dia hauríem de parlar de com hi va haver gent que era molt feliç sabent-se enganyada- un fracàs que també depèn de les expectatives que cadascú s’havia fet. No prendre tot això en compte és tan com dir que “els polítics” són els únics responsables, i la gent una mena de borregos que es deixen portar, i jo no ho crec així.

El resum seria que no crec que “els polítics” han desinflat l’independentisme (és a dir, “en tenen la culpa”) sinó que la realitat de després de l’octubre del 2017 i tot el que ha passat ha generat un escenari diferent en què no hi pot haver la tensió del període 2012-2017, i, per aquell principi de realitat, cal fer coses diferents. I això no vol dir renunciar a res o ser menys nosequè. Si de cas, vol dir buscar nous camins -els mateixos ja sabem on ens duen- i adaptar -se al que és, no només possible, sobretot necessari, imprescindible: ser més.

Ja fa temps vaig escriure que em semblava un error plantejar-se l’independentisme com un tot, com una sola categoria política al marge de les altres. Sostenia -i sostinc- que això regala la normalitat a les altres forces polítiques, i que té més de secta que proposta política atractiva per als qui no hi són (que són els únics que poden fer siguem més, perquè si no són aquests, ja em direu qui). Una mostra, AQUÍ

I, a més, el llenguatge de traïdors, de fidelitats canines, de línies vermelles, de ni un pas enrere, de jugada mestre, i tot això, m’és especialment desagradable i contrari a la concepció que tinc de la política. A veure com anirà la campanya, a més d’avorrida, i com seran els resultats, a més de complicats per a fer una majoria de govern.