La contrareforma fiscal a Hard Rock. I ara què passarà?

 

Ahir el Parlament va aprovar la llei que elimina la rebaixa fiscal als casinos (perquè era a tots) que s’havia previst amb motiu del projecte de BCN World, ara Hard Rock. Una rebaixa que no haurà arribat a aplicar-se perquè per això calia que el casino de Hard Rock entrés en funcionament. 

Realment serà això la fi de Hard Rock al CRT? No n’estic segur (ja en vaig parlar AQUÍ) perquè les coses han canviat molt des del 2014, començant pel que podia significar el negoci casino aleshores, i ara. Aquesta és, per mi, la clau de tot plegat: que ja no és negoci. Fa temps que penso que Hard Rock vol marxar de la millor manera possible; és a dir, recuperant la fiança, i sense perdre reputació. I també penso que el govern actual (i vull creure que l’anterior també) volia el mateix, que Hard Rock marxés, però no fer-lo fora. Una mica com allò del joc de la gallina. Bé, i també hi ha qui vol que marxi i penjar-se la medalla d’haver-lo mort, però crec que, sense menystenir la importància del recurs guanyat al seu dia, el motiu fonamental serà aquell: que ja no és negoci. 

I, si és així, perquè no s’acaba tot plegat? Doncs per això, que tothom vol que la decisió sigui d’un altre, i això no és tan senzill. Vaig comparar-ho, un dia, a un camp de mines: és relativament fàcil de plantar, però molt complicat de desmantellar. Per això no es pot “retirar el PDU” i ja està com proposa algú. Hi ha una teranyina de drets i obligacions que cal desfer peça per peça. 

Vam conèixer per la premsa -almenys jo, m’encantaria llegir-lo- l’informe dels serveis jurídics de la Generalitat sobre possibles indemnitzacions, de prop de 50 milions d’euros. Sense haver pogut veure l’informe -i, per tant, amb moltes precaucions- intueixo que els serveis jurídics han contemplat tots els escenaris, inclosos els pitjors, però no sé si són els més probables. 

Al meu entendre -i que consti que parlo sempre només pel que en va dir la premsa- la indemnització per lucre cessant és la més dubtosa. Aquest lucre hauria de tenir relació amb les despeses realment fetes, no amb l’expectativa de guany. Hard Rock ha gastat ben poca cosa, perquè no hi ha cap obra feta, i ni tan sols s’ha fet càrrec del projecte de PDU; potser sí de projectes arquitectònics, però, per molt ben pagats que estiguin, no sé si arriben a tant. Hard Rock ha gastat en la constitució i capitalització  de l’empresa corresponent, i en possibles gestions legals, però no sé si gran cosa més. Segons l’informe, les indemnitzacions per dany emergent -les despeses de Hard Rock- podrien arribar als 21 milions d’euros. M’agradaria molt conèixer el detall de l’informe, a veure d’on surten. I el lucre cessant... no fotem, home. Això seria la diferència entre la inversió i el rendiment. Una pura entelèquia. Beneficis garantits? Això és lliure empresa? Que baixi Adam Smith i m’ho expliqui. 

Però, a més, tot això no seria automàtic, suposaria una batalla legal feixuga i costosa. I una enorme pèrdua reputacional per a tothom, especialment, és clar, per a qui perdi, i que ja ha començat per a Catalunya, que ja ha d’assumir això de canviar les regles de joc a mitja partida. No sé si tothom ho vol, això. Per això crec que s’està preparant el terreny per a una retirada de Hard Rock.

Si jo governés -escenari radicalment improbable- plantejaria a Hard Rock una nova reducció de tot plegat. He escrit en altres ocasions que el mateix disseny de la darrera versió del PDU apuntava amb claredat a una primera fase, més -molt més- reduïda, i segurament més viable, i deixava molt més en l’aire la segona. Oficialitzar això  em semblaria intel·ligent. Deixaríem -hauríem de deixar- de parlar de macro, i, sense que sigui res que m’entusiasmi, acabaríem tenint un ressort amb un casino de 8.500 m2 -que és la mida mitjana dels casinos que ja hi ha ara a Catalunya- i un conjunt de prop de 250.000 m2 de sostre, que ja no és tan macro. Si, a més, tenim en compte que en aquests 250.000 m2 hi ha els 110.000 m2 de l’aprofitament mitjà que, amb una reducció global, també es reduirien, anem a una operació de  180.000/190.000 m2 de sostre, sobretot d’usos comercials -aquella mena de Roca del Vallès- i hotel+casino. Força més digerible. Si, a més, impedim el disbarat de l’edifici guitarra i abaixem alçades, no em semblaria un mal acord. 

I si la Caixa fa una rebequeria pel seus terrenys, que ja no valdrien 120 milions d’euros, pensem que això seria traslladable a més d’un sector ja existent. I que es mengin els terrenys amb patates, a la Caixa. 

Però, en tot cas, calma i no ens precipitem, que no ens peti una mina als peus. 

Bis repetita ne placent

 

Ahir va tenir lloc una trobada entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que ha generat tota mena de comentaris als mitjans.  No sé si n'ha generat tants al món més real, però mai se sap. En tot cas, a mi me'n genera algun. 

Per començar, en declaracions (no sé de quin dels dos, és igual) parlen de posar en contacte les dues "noves direccions" després dels respectius congressos. Només amb això, ja penso que no anem bé. Pensar-se que Carles Puigdemont és "nova direcció" a Junts, és creure que ha vingut muntat en un unicorni rosa. I que Junqueras sigui nou a ERC, després de tretze anys... no cola. I aquí és on em sembla que hi ha la clau de tot plegat: es necessiten mútuament.

Són les dues cares més visibles del procés -que no és el mateix que la independència o que l'independentisme- i em temo que necessiten reviscolar-lo per reivindicar-se i per continuar. I jo crec (i ho escrit  AQUÍ i   AQUÍ ) que no, que ja està, que van fer el que van fer -i cadascú en farà la seva valoració- que els reconeixem els sacrificis -la presó i l'exili- però que això del procés, tal com va anar, ha acabat, i el que s'hagi de fer ara -que cal fer moltes coses, començant per entendre i assumir el que es va fer bé i malament- ho han de fer unes altres cares. Això no és una desqualificació personal, ni una esmena a pilota passada (que és quan són fàcils) ni menys encara un insult. Per mi,  és una obvietat. 

Però el que em sembla preocupant és que es dona aire a una manera d'entendre el país que em sembla equivocada. S'insinua -o almenys a mi m'ho sembla- tornar a aquella pretesa "unitat" de l'independentisme, que jo sempre he trobat un error, perquè suposa donar, a l'independentisme, una categoria política a banda de la resta. He escrit molts cops que un dels èxits que expliquen on som (perquè crec que som en millor situació que fa trenta anys) és la normalització de l'independentisme, deixar de ser residuals, o excèntrics (fora del centre) i passar a ser un tronc central (que no vol dir ni únic ni majoritari) de la política catalana. Això passa per intentar representar el màxim d'opcions polítiques, i això no es pot fer des de la confusió ni des d'una pretesa "transversalitat" que no vol dir res. Això passa perquè l'independentisme tingui diferents expressions polítiques, que, això sí, sàpiguen i vulguin pactar no agressions en aquest aspecte, i trobar -si hi són- espais i acords. 

Però molt em temo, vistos els antecedents, que hi ha qui entén aixo com que l'altre s'hi subordini, i aboni acríticament una política tacticista, de curt termini, de fer bullir l'olla i, de passada, col·locar propostes conservadores convenientment embolicades amb la bandera, i continuar donant patents de catalanitat. Sucumbir a aquest tacticisme per una errònia interpretació de la realitat, donar autoritat als qui es creuen els amos del país, voler fer-se perdonar per part de qui no té escrúpols en ser profundament deslleial quan no remena les cireres, és un error de profunditat que es pot pagar molt car, i no només per a Esquerra, també per al país, que queda condemnat a la impotència perque renuncia a dirigir-se a tothom. Hi ha qui vol (o hauria de voler) que l'independentisme sigui majoritari, i hi ha qui vol (i ho posa en pràctica) ser majoritari en un independentisme que, a hores d'ara, no és majoritari al país, pero prou per a governar l'autonomia. I per fer això, farà tot els escarafalls retòrics que li convingui, que ja ho sabem. Falta saber si Esquerra caurà novament en aquest parany, o s'emanciparà d'una vegada. 

L'epíleg i pròleg d'Esquerra

 

Passat tot el parèntesi nadalenc, que s'allarga d'allò més, faig per posar-me al dia. Ha fet gairebé un mes del desenllaç -per fi!- del culebrot de la dirigència d'ERC. Bé, no sé si desenllaç del tot: ara queda pair-ho, que no serà fàcil, i la resta del congrés, el què i no el qui (que és el que hauria d'importar més, pero ja sabem com van, aquestes coses). I, per altra banda, tinc la sensació que això no acaba, però d'això ja en parlarem.

Oriol Junqueres va guanyar l'elecció, amb un legítim però ajustat 52%, i Xavier Godàs la va perdre, amb un digne però insuficient 42%. Que, en aquest context, hi hagués més d'un 5% de vots en blanc també hauria de fer pensar.

En un altre procés, un 52% seria un resultat indiscutible. Les eleccions presidencials franceses, quan no hi havia el fenomen Le Pen que mobilitza vot en contra (i això cada cop menys) es resolien amb percentatges similars. El primer duel Giscard-Mitterrand el va guanyar el primer amb un 50,8% dels vots. Però això, dins d'un partit, no sé si serveix gaire. No és una victòria pírrica, però demana, exigeix, molta mà esquerra per part de tothom. I encara més en una campanya i elecció que van acabar essent una mena de plebiscit, tant per qui va acabar guanyant, com per la insistència de qui no va guanyar en dir que no havia de ser un plebiscit... i després focalitzar el seu discurs en un "Junqueres no" que no feia més que reforçar la idea que es deia combatre.

Vaig escriure, abans de la primera volta, que em preocupava que qui guanyés -qui fos- sabés guanyar, i qui perdés, sabés perdre. La primera part de l'equació suposa que qui ha guanyat tingui la lucidesa de veure que ha guanyat per poc, i que li pertoca actuar amb generositat -que és el privilegi dels forts- i intel·ligència; i la segona, vol dir que qui ha perdut ha d'admetre que no ha guanyat, i no actuar com si encara fos en plena campanya. És per això darrer, sobretot -pero no només per això- que sóc contrari a aquesta mena de manteniment de corrents interns organitzats que algú sembla voler apuntar: és la via ràpida a trencaments que serien fatals. I això no vol dir que haguem d'anar a una mena d'uniformisme, del "qui es mogui no surt a la foto" que seria profundament estèril.

Crec que va ser Toni Soler que, en un dels habitualment lúcids articles dominicals a l'Ara, deia que Junqueres havia obtingut una segona oportunitat. Més aviat crec que ha obtingut una pròrroga. Ara falta saber per a què. Perquè aquesta és una (altra) de les rareses de tot plegat, que hem escollit una presidència (i tota la resta, però això és igual) i ara falta decidir per a fer què.

En aquest sentit, crec que es fa evident que això d'ara és només una primera fase. Crec que no s'ha triat qui dirigeix una nova etapa -difícil de veure, aquesta novetat amb la mateixa cara dels darrers tretze anys- sino qui tanca, amb tota la dignitat possible, inclosa la personal, l'etapa anterior i obre la porta a la necessària adaptació a un nou cicle, un nou cicle que hem de contribuir a fer i no simplement adaptar-nos-hi. Per això és una pròrroga.

He de dir que algun gest no m'ha desagradat (algun altre... ) com ara el possible manteniment de Josep M. Jové a la presidència del grup parlamentari, que hauria de ser efectiva, amb allò que se'n diu "mando en plaza", i no simbòlica. Conec en Josep M. Jové de fa temps, i seria un error perdre la seva experiència i capacitat. No anem sobrats, d'això. Per la resta... veurem moviments personals i gent que es resitua, de molts tipus. Ja la mateixa nit de la segona volta, coneguts els resultats, hi havia absències i després silencis molt eloqüents. Hi ha gent molt llesta -que no és una categoria moral- que sap surar molt bé. Les coses buides ja ho fan, això.

En tot cas, ara cal afinar bé, saber llegir el moment, i establir les prioritats. No hi he de dir gran cosa mes perquè ja vaig buidar el pap en quatre escrits en aquest blog. Si de cas, inisistir en les idees de diversitat, de llegir bé la realitat -tota, la d'Esquerra i la del país- i de la correlació de forces, de no pretendre arreglar el món i demostrar que som els que en sabem més (i això va per a les ponències: normalment documents il·legibles -i per això no llegits- i fora de la realitat immediata). Si, a més, aconseguim fer-nos entendre amb un llenguatge normal i no amb idiolectes absurds per a entesos pretensiosos, millor.

També caldrà posar ordre a la casa. No només per resoldre aquesta merda de l'estructura B i tot el que en penja, que cal fer-ho. També per simplificar, flexibilitzar, i tenir una eina més últil i més eficient, sense deliris de grandesa i sense duplicitats i complicacions que només beneficien qui vol saltar-se-les. I això a tots els nivells: d'estructures B, enteses com a espais de decisió al marge i sense control democràtic, pura informalitat de capelleta, sovint conxorxa d'apparatchik mediocres, n'hi ha més de les que ens pensem. Cal obrir finestres i deixar que entrin l'aire fresc i la llum. En totes direccions.

Tenim molta feina.

Addenda. Ja tancat aquest text, i al prestatge esperant la tornada del parèntesi nadalenc, en Joan Tardà ha publicat un article a l'Ara que no puc deixar al marge. És d'agrair que hi hagi qui, com en Joan Tardà, publiqui textos que diguin coses, que no diguin només -o sobretot- el que vol sentir una mena de gent, sovint la més sorollosa, i que no tingui por a obrir debat i polemica, sense que això vulgui dir ser un provocador i prou. En aquest sentit, doncs, gràcies Joan.

Ens diu que ERC ha de deixar de ser un partit exclusivament independentista. Coincideixo en el fons, i crec que en altres escrits jo mateix he dit coses semblants (AQUÍ, al primer apartat del punt 1) pero amb alguns matisos.

Crec que ERC mai no ha estat "exclusivament" independentista, sempre ha estat més coses. Afortunadament. I el mateix nom ho diu. Que hi hagués -hi ha?- gent que la veu així, només, és problema de la percepció de la gent (també, és clar, en part d'ERC, per no haver-se explicat millor). Lamentablement la proposta de Joan Tardà és llegida -sobretot per aquests que fan soroll- de manera molt tacticista, a curtíssim termini i en clau partits, i ens perdem el debat de fons, que és connectar amb la majoria del país, que és més a l'esquerra que a la dreta, i més sobiranista que no una altra cosa. Apel·lar a aquesta majoria àmplia, articular-la políticament, per avançar socialment i nacionalment, em sembla molt més útil per al país que no pas encastellar-se en una suposada puresa independentista absolutament estèril i autocomplaent. I és lamentable l'aparent manca de comprensió lectora (o mala fe) d'alguns que tradueixen "no ser exclusivament independentista" per "deixar de ser independentista", sobretot lamentable quan ho diu gent de la casa que respecto moltíssim per trajectòria (d'altres no, no els respecto exactament pel mateix).

En tot cas, aprofitem que el debat -un debat important, necessari- s'ha obert. No caiguem en veure-hi només el curt termini, i debatem, debatem amb idees, amb propostes, amb arguments, i hi guanyarem. Si volem, és clar.