En la mort de Mario Vargas Llosa

 

Ha mort Mario Vargas Llosa, un escriptor -excel·lent escriptor- molt més conegut, darrerament, per opinions extraliteràries mes aviat polèmiques, i seria una llàstima que les molt freqüents atzagaiades polítiques amaguessin una obra literària impressionant.

Jo vaig descobrir MVL molt aviat, encara no se perquè. Sí recordo que vaig llegir “La Ciudad y los perros” gràcies a Tomàs Valverde, un capellà de la Universitat Laboral de Tarragona, apassionat lector, amb qui no anava a classe de religió però sí que tenia llargues converses sobre llibres, i que me’l va aconsellar i prestar. No puc assegurar que fos el primer (potser ja havia llegit “Los cachorros”? No ho sé). La qüestió es que m’hi vaig enganxar, i en vaig llegir gairebé tot, llevat dels darrers anys, i això una mica emprenyat per les ximpleries dretanes i anticatalanes, però també perquè els darrers llibres –“La fiesta del chivo”, “El paraiso en la otra esquina”, i d’altres- tot i ser bons, perquè MVL tenia ofici més que suficient, em semblaven repeticions d’un esquema conegut: dues històries en paral·lel, amb algun punt de connexió.

En canvi, les primeres em van entusiasmar. Vaig llegir d’una tirada, completament absorbit, la monumental “Conversación en la catedral”, i vaig riure d’allò més amb “Pantaleón y las visitadoras” i amb “La tía Julia y el escribidor”, i em vaig rendir a la monumental, extraordinària, immensa “La guerra del fin del mundo”, per mi la millor. Després... bons productes, ben facturats -sobretot això- però ja sense l’emoció inicial.

De les ximpleries de la seva carrera política o parapolitica, ja en vaig parlar AQUÍ i AQUÍ, entre d’altres. No hi he d’afegir gran cosa. Però no és només sobre Catalunya que MVL ha desbarrat. La seva incursió en la política, quan va ser candidat a la presidència del Perú -al final, entre ell i Fujimori, que ja és tria difícil- ja ens va mostrar un personatge egòlatra i fora del món (que l’altre fos un lladre autoritari és una altra qüestió).

Hi ha una mena de reportatge novel·lat, de Jaime Bayly, també escriptor peruà (però una mena de Terenci Moix, fascinat per món de la fama televisiva) “Los genios” que narra l’enfrontament entre Gabriel García Márquez i MVL, i en un moment diu que el primer és el noi popular a classe, sense cap esforç per a ser-ho, i el segon, el noi aplicat i estudiós, primer de la classe, però que no cau bé a ningú, i em sembla una bona descripció.

En tot cas, quan passin els panegírics tipus El Pais, o l’ABC, i es calmin els comentaris exaltats que el tracten de feixista -que no n’era- i més, ens en quedaran els llibres, que són el que val la pena. 

Sobre la indemnització a Hard Rock Cafe, alguns números

 

Fa unes setmanes, vam conèixer l'informe de l'Assessoria Jurídica de la Generalitat sobre possibles indemnitzacions a afrontar en el supòsit d'avortament del projecte de Hard Rock Cafe (en vaig parlar AQUÍ). Aquell informe tenia un annex, més econòmic que jurídic, que no s'havia fet públic, malgrat que l'informe jurídic s'hi referia (la consellera d'Economia ho va intentar justificar dient “que no els l'havia demanat ningú”, una excusa impresentable).

Ara ja és conegut, i els partidaris de HRC s'han apressat a brandar aquest annex per a sostenir que aturar (i fer marxa enrere) HRC suposaria un cost “entre 31 i 50 milions d'euros”. Segur?. Ara que ja tinc l'annex -gràcies Joan!- parlem-ne.

D'entrada, ens hauria de quedar clar que això és un annex. És a dir, que en una correcta relació, primer cal establir si hi hauria dret a indemnitzacions, i després calcular quant podria costar. Per això el que val és el jurídic, el que estableix si hi ha dret a indemnització o no. I què diu l'informe? Doncs, a la conclusió 7, diu això:

“7.Qualsevol possible operació patrimonial amb intermediació de l’INCASOL està condicionada a l'aprovació de la modificació del PDU en uns termes que permetin la instal·lació del casino. Així resulta de la condició establerta per l'Acord del Govern de 15 de desembre de 2020 i les manifestacions fetes per la mateixa empresa titular de l'autorització de casino. Si aquesta condició no es donés, no es considera que pogués prosperar una eventual reclamació per lucre cessant. Tanmateix, sí que es podria fer valer un dany emergent pel que fa a les despeses efectuades un cop obtinguda l’autorització amb vistes a la futura explotació del casino i, òbviament, procediria la devolució de les fiances dipositades.”

Queda clar, doncs, que això del lucre cessant no es contempla, i que el dany emergent es limita a les despeses efectuades a partir de l'autorització.

I què diu l'informe econòmic? Doncs com que sembla que s'han fet de manera independent -és a dir, calculant els costos de màxims, en un exercici de prudència- planteja la hipòtesi d'haver d'indemnitzar també per lucre cessant, cosa que l'informe jurídic descarta (i ho fa, no com a estimació, sinó a partir de normativa i de jurisprudència contrastada).

Això vol dir, doncs, que hauríem de descartar el lucre cessant. Entenc que s'hagi calculat, pel perill que el Tribunal Suprem, en una de les seves genialitats, faci un Florentino, com amb el Castor o amb les autopistes de Madrid, però crec que el cas és molt diferent, i torno a l'informe jurídic, que deixa molt clar que cal anar amb peus de plom per estar segur que, en un procediment complex com ha estat aquest, no hi ha res reconegut (o, en tot cas, que tot es pot desmuntar amb cura).

Anem doncs al dany emergent. Això és, a les despeses efectuades per HRC a partir de l'atorgament de la llicència, és a dir, a partir d'haver guanyat el concurs. L'informe econòmic, però, se sagna en salut i també contempla despeses prèvies, però, al meu entendre, ho fa basant-se en un supòsit que no es dona. Diu:

“4.12 L’òrgan convocant pot no atorgar cap autorització per a la instal·lació i l’explotació de casinos de joc, per raons d’interès públic degudament justificades i amb la notificació corresponent als sol·licitants.

En aquest cas es compensarà els sol·licitants per les despeses associades amb la presentació de les sol·licituds, degudament justificades. Aquesta compensació només inclou el dany emergent en què hagin incorregut.”

Això és a la resolució ECO/1982/2015, de convocatòria del concurs. Però l'autorització s'ha atorgat (sinó, no es revocaria). I, d'haver d'indemnitzar, s'hauria de fer amb tots el que s'hi van presentar.

Tinc molt clar que el propòsit de la indemnització és rescabalar les despeses realment efectuades per a executar el projecte i que puguin quedar en no-res.

L'informe econòmic planteja una forquilla d'indemnització entre els 37,4 i els 50 milions d'euros, i ho fa a partir de tres grans elements: el dany emergent previ a l'atorgament (és a dir, les despeses de HRC per a presentar-se al concurs) el dany emergent a partir de l'atorgament, i el lucre cessant. En cada cas, hi ha supòsits de mínims i de màxims, segons mètodes de càlcul. Un resum seria el quadre següent:

Costos financers fiança i capital social	6.397.871	6.397.871
Cost total oferta i atorgament	7.268.372	7.268.372
Cost total operació	7.370.399	7.370.399
Costos financers fins a l'abonament	400.719	400.719
Total	21.437.361	21.437.361
	Flux de caixa lliure	Flux de projecte
Lucre cessant + costos financers fins a l'abonament	8.140.521	18.067.476
	mínims	màxims
costes judicials per dany emergent	5.699.972	7.145.787
Costes judicials per dany emergent i lucre cessant	7.864.300	10.503.585
Total per dany emergent	35.277.854	46.650.624
Total per dany emergent i lucre cessant	37.442.182	50.008.422

 

 

Aquestes xifres mereixen alguns comentaris.

L'informe jurídic deixa molt clar que no pertoca cap indemnització per les despeses prèvies a l'atorgament de la concessió. Amb uns arguments que em semblen irrebatibles; al capdavall, despeses -les que siguin- en van tenir tots els qui es van presentar. Pregunteu a qualsevol empresa o professional que es presenta a concursos i no els guanya.

Això vol dir que els 7.268.372€ de la fila 2, els podríem eliminar.

Tinc seriosos dubtes sobre la procedència de la indemnització de les despeses financeres de la fiança i del capital social de l'empresa, la fila 1, i sobretot per aquestes quantitats. Em grinyola que l'aportació de capital és constant, però està segmentada en quatre períodes que s'encavallen. Però no n'estic segur, de manera que les deixo.

El càlcul de les despeses fetes a partir de l'atorgament em sembla d'una gran generositat. Entenc, això sí, que l'autor de l'informe se sagni en salut, però tot i això, no sé si tant. Pressuposa un genèric “assessorament legal” amb un cost fix de 25.000€ mensuals, i un total de 1.200.000€. De veritat? Per una empresa que deu haver tingut una activitat més aviat baixa? També un “assessorament tècnic” de 3.000.000€. Aquí hi podria haver  els costos de redacció de projectes, però no se si és del tot prudent avançar massa en projectes sense abans haver aclarit el marc legal urbanístic. Més 2.000.000€ per sondejos, cates, etc, als terrenys. I 8.000€ mensuals (un total de 384.000€) en concepte de “administració” i 6.700€ mensuals per “viatges”, amb un total de 274.700€. Vaja, que es mouen molt...

La pregunta és si seria exigible que acreditessin les despeses realment fetes, que, al capdavall, són les que s'haurien d'indemnitzar. Potser anirien sensiblement a la baixa.

Això vol dir que, admetent la indemnització pels costos financers de la fiança i del capital social, i les despeses des de l'atorgament -que caldria acreditar, però ara partim de la hipòtesi de l'informe, que estic segur que és de màxims- i afegint els costos judicials ajustats, els números serien:

Costos financers fiança i capital social	6.397.871	6.397.871
Cost total operació + cost financer fins a l'abonament	7.771.118	7.771.118
costes judicials per dany emergent	3.117.178	4.722.996
Total	17.286.167	18.891.985

 

La forquilla -que estic segur que hauria d'anar a la baixa- seria, ara, d'entre 17,2M€ i 18,9M€. Una calerada? I tant! Però no els 50M€ adduïts. I si despeses financeres i despeses acreditades baixessin, posem, a la meitat, aleshores aniria entre 8,6M€ i 9,4M€. També una calerada, però molt més assumible. De manera que calma, respectem el treball dels professionals que han fet els informes, però sapiguem llegir-los complets i amb la precaució de saber que són de màxims.

Apunts d'urbanisme tarragoní (13): el trasllat de la Laboral

 

He de començar dient que, en aquest tema, no sóc neutral (de fet, en cap: una cosa és l'objectivitat, basar-se en fets, tenir l'honestedat de no sostenir allò que els fets et desmenteixen, i una altra un pretès situar-se per sobre del bé i del mal. S'ha de prendre partit). No sóc neutral per la senzilla raó que, a la Laboral, hi vaig estudiar durant quatre anys. Em conec molt bé la casa i tot els topants, i hi vaig passar molt bones estones -clar, era jove...- i això, segurament, fa que la vegi d'una altra manera que no pas la gent que la coneix de passada.

Sembla que el trasllat de la Laboral, plantejat molts cops, ara va seriosament. Recordo que a finals dels vuitanta, encara amb l'alcalde Recasens, hi hava mig lligat el trasllat, aquell cop a expenses del port, i com la moció de censura ho va avortar tot. En tot cas, és inevitable. Les condicions de seguretat, per sort cada cop més exigents, anaven fent inviable -o més difícil- el manteniment dels serveis, i la pressió del polígon i del port era cada cop més gran. Especialment el port, que, amb l'eina del pla d'espais portuaris, podia anar-se menjant l'espai a miquetes (i ja ho havia començat a fer).

Ara, sembla, hi hauria una operació amb la CLH -l'antiga Campsa- per a traslladar-hi les instal·lacions que ara té a la riba del Francolí (per cert, espero que aquest cop algú pensi en demanar l'informe “a l'autoritat competent en hidrocarburs” -que ningú no sap ben bé qui és- no fos cas que ens torni a passar el mateix que amb el POUM anul·lat!). I el destí de la Laboral seria aquella terra de ningú que hi ha entre Bonavista i Torreforta.

Ara bé, sobre aquest concepte “trasllat de la Laboral” hi pot haver una certa confusió. Recordo que allò que s'havia acordat fa gairebé quaranta anys era el trasllat dels diferents centres educatius, de tal manera que no es perdés cap plaça escolar, però no necessàriament el trasllat de “la Laboral”. I és que, efectivament, a la Laboral hi ha ensenyaments de secundària i de formació professional, però hi ha moltes més coses: des de tallers per a la FP, fins a residències, passant per un conjunt de camps d'esports magnífics (hi recordo una pista d'atletisme, on suava per a fer els mil metres, però en un estat excel·lent -la pista, no jo-). Hi ha també un teatre impressionant. Allí hi havia vist la Nit de Sant Joan, de Dagoll-Dagom, a més del treball entusiasta i d'altíssim nivell del grup de teatre de la Laboral, dirigit per Arturo (i no recordo el cognom) amb un Calígula, de Camus, excepcional, fet pel bon amic -ara actor professional- Joan Raga. Però també hi vaig veure la Batalla d'Alger, de Gillo Pontecorvo, i la Batalla de Xile, de Gustavo Littin. Sempre he pensat que no ho hem aprofitat mai prou, a Tarragona. I, sobretot, la Laboral és també un pulmó verd impressionant,

Traslladar la Laboral, doncs, hauria de voler dir no perdre uns quants llençols en aquesta bugada. No hauríem de perdre -o, en tot cas, hauria de ser el menys possible- aquest conjunt de serveis de qualitat, inclòs l'espai verd. Quan, en un planejament general, s'ha d'afectar una zona verda, cal substituir-la amb una nova zona verda, de superfície i funcionalitat equivalents. Sé que no és exactament el mateix, sobretot jurídicament, però m'agradaria que formés part del trasllat.

Clar, no serà -no seria- del tot fàcil. L'espai on hauria d'anar té una sèrie de servituds, especialment de seguretat, que no ho fan fàcil, i seria bastant difícil d'empassar que motius de seguretat aconsellin el trasllat... a un espai també amb problemes de seguretat. Caldrà -caldria- filar molt prim, però no hauríem de deixar que això obligui a comprimir en poc espai el que ara és un equipament ampli, generós, i de qualitat. Avui, en un debat sobre el POUM, el regidor d'urbanisme ha dit que hi hauria la possibilitat d'ampliacions, com una mena de vaga promesa -més vaga que promesa- que les coses anirien per aquí, però, com que ja tinc una edat, no me'n refio, i si això no queda ben lligat d'entrada -al POUM, però també als tractes a fer- em temo el pitjor.

I, també, m'agradaria que es conservés alguna cosa, de la Laboral. És una molt bona mostra de l'arquitectura dels cinquanta, que es començava a treure el monumentalisme feixista de sobre, i començava a recuperar els llenguatges de l'arquitectura moderna que el GATCPAC havia portat a Catalunya, en plena sintonia amb una Europa progressista, els anys trenta. M'agradaria que es conservés, almenys,  l'edifici del menjador -el de la foto- i la plaça  (sense la plaça no tindria sentit!).

Si acabem perdent tot això, si ens quedem sense mostres de l'arquitectura moderna, si ho acabem substituint per una adotzenada i atapeïda arquitectura funcional sense personalitat, no haurem traslladat la Laboral, l'haurem perduda. Ens ho podem permetre?