Aiguafreda: una llei millorable

 

Per un encàrrec que tinc per a la tardor, he repassat les vicissituds de l’organització territorial d’aquests darrers vint-i-cinc anys, i, d’avui mateix, em trobo amb la llei del canvi d’adscripció comarcal i veguerial d’Aiguafreda, que passa del Vallès Oriental, i vegueria de Barcelona, a Osona, i vegueria de la Catalunya central. 

La llei és molt simple, perquè no ha de dir gran cosa, i per això s’ha fet en tràmit de lectura única. És una pena, perquè, d’haver-s’hi fixat més, haurien fet una llei més ben feta.

Per una banda, no diu res de com queden els actuals consells comarcals del Vallès Oriental i d’Osona. No m’he entretingut a fer els càlculs, però hagués pogut ser perfectament que el nombre de vots i de regidors que aporta Aiguafreda fos significatiu en les composicions dels consells comarcals. I tot i que ara no es dona el cas -potser, d’haver-se donat, hi haurien pensat- hi podria haver algun regidor d’Aiguafreda al Consell comarcal del Vallès Oriental, que ara hagués quedat en fals.

Per donar una referència, la llei 4/2023, del 16 de març, de canvi d'adscripció comarcal i veguerial dels municipis de Biosca i Torà, sí que ho va tenir en compte, i va introduir una disposició transitòria que diu:

“Els consells comarcals de la Segarra i del Solsonès resten inalterats fins a la celebració de les eleccions municipals posteriors a l'entrada en vigor d'aquesta llei.”

Així de senzill.

Per altra banda, la llei d’avui també s’entreté a dir, en la disposició addicional tercera, una cosa com aquesta:

“El canvi d'adscripció comarcal i veguerial del municipi d'Aiguafreda no altera l'organització del sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya ni la delimitació de les regions sanitàries vigents en el moment de l'aprovació d'aquesta llei. Per tant, es manté la vinculació d'Aiguafreda amb l'àrea bàsica de salut de la Garriga, el Consorci Hospitalari de Granollers i la regió sanitària Metropolitana Nord.”

A veure, si a partir d’ara les lleis han d’especificar que és allò que no alteren, preparem-nos per unes llei extensíssimes. Ja entenc que això era una preocupació de la gent d’Aiguafreda, però no crec que aquesta sigui la solució. La preocupació ve del fet que encara hi ha molta gent que es pensa que la comarca -i, per extensió, l’organització territorial- ens diu “a on hem d’anar”. I això no és veritat. La comarca és una divisió territorial que s’expressa en un ens local -el consell comarcal- però en cap moment es diu que els serveis públics s’hagin d’organitzar segons el mapa comarcal. Em temo que encara hi ha molt mapa mental de model provincial, però traspassat a la comarca, segons el qual la comarca és el marc únic de tota mena de serveis. 

De fet, la disposició addicional, pel mateix preu, també hagués pogut dir que no es canvia la zonificació escolar, o el mapa de les àrees bàsiques policials (per cert, Aiguafreda és inclosa a l’ABP de Granollers; la canviaran a Osona? La llei no diu que no...) o el que sigui. 

La llei, qualsevol llei, no ha dit mai que els pobles de la Baixa Segarra, comarca de la Conca de Barberà, i vegueria del Camp de Tarragona, i que són inclosos a la regió sanitària Penedès, siguin una excepció que hagi de ser garantida. O que les àrees bàsiques de salut de Malgrat de Mar i de Canet de Mar, comarca del Maresme, i vegueria de Barcelona, i incloses a la regió sanitària Girona, també siguin una excepció.

El mapa sanitari, o l’escolar, o el policial, no prenen el mapa comarcal com a marc immutable. I si això no es coneix, i preocupa, no passa res, és molt comprensible, però el que cal fer és explicar-ho, no posar una cosa supèrflua en una llei, que és -hauria de ser- una cosa molt seriosa.

No anem bé. 

Joan Raga, in memoriam

 

Ens ha deixat, molt més prompte del que calia, en Joan Raga. Sé que ara, el 2025, aquest nom no dirà gran cosa a molta gent de Tarragona, i és que han passat molts anys. Joan Raga va ser un dels molts xiquets valencians, provinents de la Universitat laboral de Xest, que van fer cap a  la laboral de Tarragona, a estudiar el batxillerat. Era -que dur, el verb en passat- una molt bona persona, lleial, noble. Allí el vaig conèixer i tractar, devia ser el curs 75/76, i ens vam fer bons amics. Però en Joan Raga feia més coses, era un dels més entusiastes membres del grup de teatre de la laboral -em sembla que es deia grup de teatre Lluís Vives- comandat per Arturo Benítez, un home savi, pencaire, i entusiasta del teatre. Vaig veure en Joan a l’escena en molts muntatges -La excepción y la regla, de Brecht, algun Casona...- però recordo una actuació espaterrant, magnífica, electritzant, del Calígula de Camus que ell protagonitzava.  

Després... el temps fa el que vol, i ens fa perdre’ns de vista. Fins que aquest safareig universal que és -o era- facebook ens va permetre saber l’un de l’altre. Així vaig saber que s’havia instal·lat a Vila-real, i que es dedicava professionalment al teatre, amb la companyia Scura Plats, de teatre al carrer. Que estava absolutament lliurat al combat per la cultura, per la cultura del país i de la gent, i una cultura popular i divertida, gens solemnial o encarcarada, però no per això menys seriosa. Sempre vaig pensar que potser algun cop els contractarien a Tarragona i podria reveure’l, ara ja sense aquella frondosa i rinxolada cabellera rossa. Ara ja no podrà ser.

Joan, una abraçada.

La plaça Antoni Pujol Niubó

 

Avui s’ha fet un acte important, a Tarragona. També un acte senzill, que això no està renyit. Avui s’ha donat nom a un espai urbà, la plaça -de fet, rotonda- que articula el final del carrer Pere Martell, el Serrallo històric, i el Moll de Costa. Des d’avui, aquesta és la plaça Antoni Pujol i Niubó.

L’Antoni Pujol va ser president del Port de Tarragona entre el 1987 i el 1995, i això explica que sigui aquest espai el que du el seu nom. Però l’Antoni ha estat, és, molt més que això. Amb funcions directives a les tres administracions que tenim per aquí -la catalana, la local, l’espanyola- ha deixat arreu una petjada important, de coses amb vocació de llarg abast, molt per sobre dels tacticismes de curta volada que veiem sovint.

L’impuls donat al seu dia al Pla dels 21 municipis, des del Servei territorial d’urbanisme -una eina que, d’haver-se continuat, ens hagués estalviat molts disgustos-  o l’impuls per a la recuperació i conservació del patrimoni històric de Tarragona des de l’Ajuntament, fins a l’encaix del Port amb la ciutat i l’impuls de l’activitat cultural i ciutadana del Port, tot té la seva mà.

Per mi, a més, hi ha un altre valor. L’Antoni va ser el meu primer jefe, quan, amb dinou anyets -que lluny que queden!- em vaig incorporar al Servei territorial d’urbanisme de la Generalitat a Tarragona. A ell -no només, però també- li dec haver-me dedicat a l’urbanisme. Va ser un Cap de servei exquisit amb el tracte a la gent amb qui treballava, que sabia -i exercia- que guanyar-se el respecte no vol dir ser malcarat, o cridar, sinó saber donar ordres o instruccions clares, respectar la gent, i valorar el treball. En quaranta-tres anys de vida professional, ha estat el millor Cap de servei que he tingut. Com em comentava un amic a l’acte d’avui, no sé si això diu molt a favor d’ell o molt poc pels altres. Qui sap.

Celebro que aquest acte d’avui, aquest reconeixement, hagi estat fet amb ell present. Els homenatges, en vida. Sobretot si, com és el cas, són molt merescuts. Tarragona té molts motius per donar-li les gràcies, i jo també.

Gràcies per tot, Antoni,