Avui s’ha fet un acte important, a Tarragona. També un acte
senzill, que això no està renyit. Avui s’ha donat nom a un espai urbà, la plaça
-de fet, rotonda- que articula el final del carrer Pere Martell, el Serrallo
històric, i el Moll de Costa. Des d’avui, aquesta és la plaça Antoni Pujol i Niubó.
L’Antoni Pujol va ser president del Port de Tarragona entre
el 1987 i el 1995, i això explica que sigui aquest espai el que du el seu nom. Però
l’Antoni ha estat, és, molt més que això. Amb funcions directives a les tres
administracions que tenim per aquí -la catalana, la local, l’espanyola- ha
deixat arreu una petjada important, de coses amb vocació de llarg abast, molt
per sobre dels tacticismes de curta volada que veiem sovint.
L’impuls donat al seu dia al Pla dels 21 municipis, des del Servei
territorial d’urbanisme -una eina que, d’haver-se continuat, ens hagués estalviat
molts disgustos- o l’impuls per a la
recuperació i conservació del patrimoni històric de Tarragona des de l’Ajuntament,
fins a l’encaix del Port amb la ciutat i l’impuls de l’activitat cultural i
ciutadana del Port, tot té la seva mà.
Per mi, a més, hi ha un altre valor. L’Antoni va ser el meu
primer jefe, quan, amb dinou anyets -que lluny que queden!- em vaig incorporar al
Servei territorial d’urbanisme de la Generalitat a Tarragona. A ell -no només,
però també- li dec haver-me dedicat a l’urbanisme. Va ser un Cap de servei
exquisit amb el tracte a la gent amb qui treballava, que sabia -i exercia- que
guanyar-se el respecte no vol dir ser malcarat, o cridar, sinó saber donar
ordres o instruccions clares, respectar la gent, i valorar el treball. En quaranta-tres
anys de vida professional, ha estat el millor Cap de servei que he tingut. Com
em comentava un amic a l’acte d’avui, no sé si això diu molt a favor d’ell o molt
poc pels altres. Qui sap.
Celebro que aquest acte d’avui, aquest reconeixement, hagi
estat fet amb ell present. Els homenatges, en vida. Sobretot si, com és el cas,
són molt merescuts. Tarragona té molts motius per donar-li les gràcies, i jo
també.
Gràcies per tot, Antoni,
