vist als diaris

La ració de BCN World d’avui és indirecta, perquè es tracta de dues notícies –sí, sobre BCN World- que han sortit a la premsa, però que no m’interessen tant pel continent com pel contingut, si és que podem separar del tot ambdós conceptes.

El diari El Punt/Avui publica una ressenya (aquí ) del debat que va tenir lloc a Tarragona aquest dimecres i on vaig participar. El debat el podeu veure aquí i, tot i una certa precarietat, s’entén molt bé. No vull entrar a analitzar la notícia exhaustivament –discrepo de ser “molt dur”, sobretot perquè encara és l’hora que he de dir “sí” o “no” a BCN World- però el que m’ha fet saltar de la cadira és aquest “planificament” que suposo una contracció entre planificació i planejament. En ma vida he dit  una paraula com aquesta, i això que l’Azahara Palomares –que no tinc el gust de conèixer- ho posa entre cometes, com si fos una cita literal.

La segona és una notícia del Diari de Tarragona que parla de la constitució de la comissió Govern-PSC sobre BCN World –és aquí i, com podeu veure, titula “CiU i PSC neguen una voluntat urbanística a BCN World”. Una voluntat urbanística? I això què és? L’urbanisme és una tècnica, que es pot aplicar bé o malament, per a fer –o per a no deixar fer, que també- moltes coses. I aquesta tècnica s’utilitzarà –i molt- a BCN World, la llei del qual es remet de manera explícita a un futur Pla director urbanística que ha de regular la zona. Se sobreentén que volen dir que no hi haurà usos residencials –allò dels 5.000 habitatges-. El que és lamentable és la identificació urbanisme = promoció d’habitatges. Que un diari que es pretén seriós –vaja, vull creure que sí- sigui tan potiner, els hauria de fer caure la cara de vergonya, si és que en tenen. Ja deia, fa poc (en aquest apunt aquí) que solia haver-hi, a les redaccions, un redactor en cap que interceptava i corregia aquestes ximpleries. Al Diari de Tarragona n’hi ha dos –Francesc Joan i Xavier Fernàndez- però no sembla que hagin fet prou bé la seva feina, ara.

la torna de BCN World...

Això de BCN World porta molta feina, almenys per anar comentat les novetats diàries. Que es vagin anunciant , corregint, matisant coses gairebé cada dia obliga a estar al peu del canó.

Ahir sabíem algunes coses més del primer casino, inclosa una previsió de 5.000 “unitats residencials” eufemisme d’apartaments, adossats o xalets. I ahir mateix el Govern manifestava que no, que no hi hauria habitatges al CRT, i que això dels 5.000 només era una hipòtesi basada en l’actual planejament. Ho podeu veure aquí i aquí però ha sortit en més llocs.

Anem per parts.

Primer. Em sembla positiu que no es vulgui que hi hagi habitatge al CRT. Fer altrament seria tornar al model de bombolla immobiliària que encara estem paint, de manera que ser clars i taxatius –i espero que se’n sigui- en aquest aspecte és una mesura sensata.

Segon. Si tan clar ho tenen (ho tenien?) perquè no ho posaven d’entrada al projecte de llei? Estic segur que, d’haver-hi estat, un acord més ampli i una millor recepció per part de la societat haguessin estat possibles.

Tercer. Diu el Govern que això que ha anunciat Melco  "no es el planteamiento que el Govern tiene encima de la mesa". Home, doncs si no és molta molèstia, ens el podrien explicar, aquest plantejament? Aclarir dubtes, demostrar que hi ha un full de ruta propi, de direcció pública i no del sector privat, pel que fa a l’ordenació del territori, també hagués estat un punt a favor. I, sobretot, explicar què es vol fer a la resta de l’àmbit del CRT que és BCN World i que no són casinos i hotels.

Quart. Dir que aquests teòrics 5.000 habitatges són els que es poden fer ara és, o un error, o una falsedat. El projecte aprovat del CRT (Decret 152/1989, i els plans parcials corresponents, que es poden consultar el registre urbanístic de Catalunya, a la web del departament de Territori i sostenibilitat) preveu exactament 2.477 habitatges. Menys de la meitat. S’equivoca Melco? S’equivoca Veremonte? Sigui qui sigui, i tenint en compte que parlem d’una inversió important, i de documentació aportada a les autoritats borsàries de Hong Kong, em sembla, com a mínim, una manca de serietat inacceptable. Si en això s’equivoquen –si és que s’equivoquen- em costarà de creure’ls en la resta de coses.

Cinquè. Diu Melco que posarà “entre un 10% i un 50%” del capital necessari. No havíem quedat que Melco era la garantia que això anava de veres, i que hi havia capital al darrere? Qui hi posarà la resta? Recordo –sense que vulgui dir que aquí ha de passar el mateix- que Eurovegas va plegar perquè, a l’hora de la veritat, hi posava el 10% i a més exigia garanties de no perdre-hi.

Ja veig que això de BCN World és com una telenovel·la mexicana: cada dia passen coses inesperades, i res no és el que sembla.

Nou apunt d'urgència sobre BCN World

Com que la informació sobre BCN World ens arriba amb comptagotes i a través de mitjans de comunicació, no resulta fàcil fer una anàlisi exhaustiva sobre tot el que pot suposar, sobretot perquè encara no sabem ben bé què és això de BCN World. Qui hagi tingut paciència per anar llegint aquest blog –si més no tot el que està etiquetat com a BCN World- haurà vist que he intentat parlar sempre sobre dades, i analitzar-les sense fer pronunciaments pro o contra en bloc; bàsicament he intentat explicar les coses, fins on ‘ha estat possible a partir de les engrunes d’informació, i de manera descoberta.

Avui, el diari el País ens explica que, mitjançant la comunicació que Melco ha fet a les autoritats borsàries –obligat, en tractar-se d’una empresa cotitzada- sembla que la primera fase de BCN World inclou un casino de 35.000 m2, i 5.000 habitatges. Ho podeu llegir aquí.

Anem a pams. D’entrada, la superfície –vull creure que es tracta del sostre, encara que la informació no ho aclareix- és tres vegades la que vaig prendre com a hipòtesi per a calcular les necessitats teòriques dels sis casinos. Ja vaig dir que allò era una estimació, i ara tenim dades una mica més concretes, però que encara caldrà confirmar, i veure si es repeteixen als altres cinc ressorts previstos.

El que em sembla més significatiu és aquesta previsió de 5.000 habitatges. Una dada –la previsió d’habitatges- que no coneixíem fins ara. S’havia llegit, a la premsa local –i ja fa temps- una vaga previsió de 900 apartaments turístics, no confirmats. I, per altra banda, al costat del BCN Dream –la zona dels casinos- hi havia un BCN Smart City que inicialment havien de ser unes àrees temàtiques, i després van quedar molt indefinides.

I ara apareixen –en una primera fase- 5.000 habitatges. A l’espera de confirmacions –per ara és una notícia de premsa, per molta aparença de fiabilitat que tingui- podem fer alguns comentaris.

A l’àmbit del Centre recreatiu i turístic, i d’acord amb la normativa i els plans fins ara vigents, era possible construir-hi 2.477 habitatges, amb un sostre màxim de 495.000 m2. Això era producte de la previsió de la llei 2/1989, de Centres recreatius i turístics, que, al seu article 2, punt g) i f) diu explícitament:

e) La zona per a usos hotelers, residencials i dels  seus serveis no excedirà del 30% de la superfície del Centre  ni   la   densitat   d'habitatges  residencials  referida  a  la   la superfície total de l'esmentat Centre serà superior  als  tres habitatges per hectàrea.”

“f) L'edificabilitat màxima per als usos  residencials  no  ultrapassarà  el  0,06  m2/m2  de  la  superfície total del Centre.”

Com que el CRT de Vila-seca i Salou té 825,7 ha, això, multiplicat per 0.06, és el que ens dóna aquest màxim de 495.000 m2. I 3 habitatges per ha, referits a tot l’àmbit del CRT, són aquests 2.477 habitatges.

Què ha passat que ara, en la primera fase, se’n poden fer cinc mil?. Doncs que el projecte de llei presentat al Parlament ja preveia que, en el cas del CRT de Vila-seca i Salou, i mitjançant un Pla director urbanístic, es podien modificar les condicions, sense subjecció als paràmetres urbanístics de la llei 2/1989. Això permetia, formalment, no modificar els límits de la llei –per a hipotètics nous centres recreatius i turístics- i saltar-se’ls per a BCN World.

Però, per si no estava clar, el projecte de llei presentat a tràmit també derogava l’article 5.2.2. del decret 152/1989, que era el concretava la concessió del CRT de Vila-seca i Salou a Anheuser Bush. Aquest article, al punt a), deia:

“a)  El  30%,  com  a  màxim, de la total superfície del  centre recreatiu turístic, destinat a usos  residencials  i  hotelers. El  nombre màxim d'habitatges serà de 2.477 i el   coeficient màxim d'edificabilitat per a aquest usos serà el  0,06 m2/m2  de  la  superfície   total   del   centre,   de  conformitat  amb el que estableix l'article 2.f) de la Llei   2/1989.”

I ja ho tenim a punt.

Com podem valorar això? D’entrada, caldria confirmar-ho i més informació. Però si va així, representa una densificació de l’ocupació, tota vegada que la primera fase –i no sabem quantes n’hi haurà, ni què representaran- ja duplica el nombre d’habitatges previstos.

Però, a més, suposa introduir 5.000 habitatges més en una zona saturada. Si consultem el cens d’habitatges del 2011 (font: www.idescat.cat) i amb totes les reserves sobre la fiabilitat del cens (però és l’única dada que tenim) resulta que el nombre d’habitatges buits, a Vila-seca i a Salou és, respectivament, de 1.758 i 3.019, gairebé els 5.000 previstos. Si hi afegim Cambrils, que representa un contínuum urbà, n’hi ha 5.098 més. I això només els buits al cens del 2011, sense afegir els que s’hagin pogut acabar en aquests tres anys. Si, a més, mirem el nombre d’habitatges secundaris –segones residències i apartaments turístics les xifres són, respectivament, de 7.466, 17.454 i 13.030.

Hi ha mercat per a 5.000 habitatges més, i els que puguin venir a les fases següents, si és que n’hi ha? Resulta sostenible –econòmicament, socialment, territorialment- anar afegint més i més residències en un mercat i en un territori saturat? No seria més aconsellable fer que les demandes immobiliàries que pugui generar una actuació turística singular servissin per absorbir el que ja està construït?

Moltes preguntes a fer, i, per ara, encara, poca informació, però la que hi ha no pinta bé.

"La Vanguardia Española"

La Vanguardia s’edita, des de fa uns anys, en doble edició, catalana i espanyola. Això ha fet que el nombre d’exemplars de premsa diària en català sigui considerable, si tenim en compte l’existència del Punt/Avui, l’Ara, i les dobles edicions de la Vanguardia i del Periódico. Tot això és positiu, però malauradament la Vanguardia s’entesta a demostrar que no només està pensat i escrit en clau espanyola, sinó que la versió catalana és, només, una traducció –sovint mala traducció- de l’espanyol. Vegem-ho.

A l’edició d’avui 29 d’abril, i sobre l’episodi de l’agressió soferta per Pere Navarro, escriu

“Otro testigo, un feligrés habitual de 76 años, habla más bien de una "pantuflada" en vez de un puñetazo.” (podeu veure tota la notícia aquí).

Clar, això de “pantuflada” escrit entre cometes per assenyalar que és reproducció de l’original català –ja se sap, un senyor gran, en una església, parla patois, hem de ser indulgents...- això, dic, no vol dir res. En català és “plantofada”, que el DIEC defineix com “Cop de plantofa, o cop donat amb la mà”. Però com que el redactor (sic) de la notícia no ho ha sentit ni llegit mai, dedueix que es refereix a la pantufla –en català plantofa, tot i que no ho diu ningú, i ja només és usual (o ho era, ves a saber) plantofada en la segona accepció- i es queda tan ample.

Però en podem trobar més casos. El suplement Cultura/s número 617, del passat 16 d’abril, publicava –pàgina 13; no en poso l’enllaç perquè és de pagament- un article de Laura Freixas amb una crítica del llibre “Autobiografía a cuatro manos” de Vicente Molina Foix i Luís Cremades. La crítica acabava amb aquest paràgraf (les negretes són meves)

“Quant enriquiria a la Història poder disposar de testimonis de la mateixa època però aquesta vegada, d’escriptores (sol record u: el preciós llibre de Luisa Castro Viajes con mi padre), o de lesbianes, que jo desconec.”

Ho heu vist? Sol record u. Traducció, segurament automàtica –és a dir, paraula per paraula- de "solo recuerdo uno". Llàstima que, en català, això no vol dir absolutament res de res.

Tenia entès que, a les redaccions, hi havia la figura del redactor en cap, que controlava –com a darrera instància- la qualitat dels textos, i que podia detectar a temps i corregir bestieses com aquestes. A la Vanguardia, no n’hi deu haver, o bé potser també tradueix. La Vanguardia Española, doncs, només va plegar de la capçalera, però no de la mentalitat.

Gabriel García Márquez a Catalunya

Sant Jordi demana llibres i roses, i enguany més llibres amb l’afegit de la desaparició de Gabriel García Márquez. En sóc un gran lector, i m’he emocionat amb la torrentada d’imatges de Cien años de soledad, amb l’arquitectura exacta de Crónica de una muerte anunciada, o amb el deliri sentimental del Amor en los tiempos del cólera. Crec que ho he llegit gairebé tot, d’ell, inclosos els reculls de reportatges. I el que encara no, ho penso llegir.

Evidentment no el coneixia de res (dec ser l’únic, perquè ara tothom en parla amb una familiaritat sorprenent) i, per tant, no puc explicar cap anècdota personal. Però sí que em ve de gust recollir un parell d’episodis il·lustratius de la relació de GGM amb la cultura catalana.

Un, aquest article publicat al País (el podeu llegir aquí) dedicat a Mercè Rodoreda en ocasió de la seva mort, fa més de trenta anys. Aleshores GGM ja era un escriptor consagrat i premi Nobel, amb cap necessitat –si és que mai l’havia tinguda- de fer la pilota a ningú. GGM fa un encès elogi de Mercè Rodoreda i especialment –però no únicament- de La plaça del Diamant i escriu:

“Yo la leí en castellano por esos tiempos, y mi deslumbramiento fue apenas comparable al que me había causado la primera lectura de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, aunque los dos libros no tienen en común sino la transparencia de su belleza.

A partir de entonces, no sé cuántas veces la he vuelto a leer, y varias de ellas en catalán, con un esfuerzo que dice mucho de mi devoción.”

És a dir, GGM, que va viure uns anys a Barcelona –set, si no m’erro, entre els anys 1967 i 1975- va voler conèixer literatura catalana, i va voler llegir-ne directament en català, fent un esforç, com ell mateix diu (és a dir, volent-lo fer). Quina diferència amb l’actitud d’un altre escriptor del boom sud-americà (i excel·lent escriptor que també segueixo) que també vivia a Barcelona en aquella època, veí de GGM. Mario Vargas Llosa, que és de qui parlem, tenia –i, sobretot, té- una altra actitud molt diferent envers Catalunya, i ja en vaig parlar en aquest blog (aquí)

El segon episodi relaciona GGM amb una altra vaca sagrada de la cultura catalana, en Josep Pla, i el recull en Tísner al quart volum de les seves memòries (Viure i veure/4, pàgines 153-156). Per mediació de Tísner i de Manuel Ibàñez Escofet (que no recordo si recull el fet a les seves memòries La memòria és un gran cementiri; ho buscaré) hi va haver un dinar entre Pla i GGM. En aquesta trobada, Pla va menysprear profundament GGM des d’una òptica colonial i amb un gran desconeixement del personatge i de la seva obra

Vagi, això, per a coneixement de tots aquells seguidors de la religió planiana –els plapanates, en feliç definició de Sergi Pàmies- que li riuen totes les gràcies i el consideren font de tota saviesa.

I ara que ho he escrit, m’adono que això és el que pot passar –si no és que ja està passant, almenys als panegírics que han omplert els diaris- amb GGM, a qui ja s’atribueix tota mena de frase enginyosa, d’opinió o de facècia.

En fi, sort que, a tots tres –GGM, MVL i Pla- els podem llegir, i fer cas omís de plapanates, gabonautes, i varguites.

(fotografia manllevada de www.ara.cat)

Els darrers canvis a BCN World (i 3)

Acabo aquesta sèrie de comentaris als canvis al projecte de llei sobre BCN World. Aquest cop no són referits a urbanisme, que és el meu ram, si no a la resta de qüestions, sobretot fiscals.

Comencem pel principi. L’Acord marc signat entre el president de la Generalitat i el president del grup parlamentari socialista estableix, en resum:

1. Que a través del concurs de les llicències dels casinos es garantirà el manteniment dels ingressos tributaris en matèria de joc.

2. Que també a través del concurs hi haurà una aportació no inferior a l’1% de la inversió, dedicada a programes socials i a actuacions al territori.

3. Que als concursos s’exigiran definicions sobre les inversions mínimes i sobre els llocs de treball.

4. Que els concursos preveuran clàusules per a garantir la subcontractació de serveis en empreses d’inserció i centres especials de treball.

El segon document, l’acord de creació d’un grup de treball, reprodueix els punts 2 i 4 i remet al Grup de Treball per a concretar-los.

Vegem com s’ha traduït això al projecte de llei.

1. La garantia del manteniment dels ingressos tributaris es remet als concursos per a l’adjudicació dels casinos. Diu el projecte de llei:

“Els concursos que es convoquin per a l’atorgament d’autoritzacions per a la instal·lació i l’explotació de casinos han d’establir mecanismes per a garantir, com a mínim, el manteniment dels recursos tributaris de la Generalitat procedents dels casinos com a resultat de l’entrada en vigor de la modificació de la lletra c de l’apartat 2 de l’article 33 de la Llei 25/1998, del 31 de desembre, de mesures administratives, fiscals i d’adaptació a l’euro.”

Al meu entendre, això presenta diversos problemes. Tota quantitat que algú –persona física o jurídica- ha d’aportar, si us plau per força, a l’administració pública és un tribut. Pot ser un impost o una taxa (també contribució especial i cotització, però ja són casos més especials). En el cas que ens ocupa, no sabem què és, però si fos un impost –de fet, seria una  mena de recàrrec a l’impost- no pot ser establert pel concurs. Un impost s’estableix per llei, i aquesta llei ha d’establir-ne també els elements –fet imposable, base, tipus, subjecte passiu- de manera clara. Les bases d’un concurs no poden imposar un recàrrec, i menys d’una quantia inconcreta com és el cas, que sembla ser la diferència entre la recaptació d’un tribut –el del joc, aquest sí legalment i clara establert- i els ingressos anteriors. A més, què s’entén per “manteniment dels recursos tributaris”? L’any anterior a la concessió? La mitjana dels anys –cinc, deu- anteriors?. Si les llicències dels casinos no s’atorguen totes de cop, s’ho aniran repartint en el temps? Si se’n convoquen sis i només se n’atorga una, aquest casino pagarà pels sis? Si el compromís figura a la concessió, com es traslladarà a les concessions següents?  

2. L’aportació de l’1%. Diu el projecte de llei:

“Tots els casinos de joc de Catalunya han de fer aportacions destinades, entre altres finalitats, a la lluita contra les patologies associades al joc, a partir del dia de l’inici de les activitats de joc i apostes en el primer casino en el centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou. La quantia de les aportacions ha d’ésser establerta per l’òrgan de la Generalitat competent en matèria de joc de manera proporcional al volum d’activitat de cada casino.”

Tornem al tema dels tributs. Si ho han de pagar sí o sí, és un impost, i no es pot deixar a criteri dels concursos, com ja hem dit abans. I això per seguretat jurídica; tothom ha de saber què ha de pagar i perquè amb claredat i amb antelació. Per això les ordenances fiscals, per posar un exemple, s’aproven abans del 31 de desembre, per a poder ser vigents durant l’any fiscal. I per això hi ha reserva de llei i publicitat. No pot ser que una aportació –que sona a allò del “donativo obligatorio al col·legio de huérfanos” que hi havia (o hi ha?) als impresos d’Hisenda- tingui un import indeterminat i que l’estableixi un “òrgan competent” i no el Parlament. De fet, estem recuperant una part de l’impost rebaixat, però sense dir-ho, sense garanties jurídiques per a l’operador del casino, i amb caràcter finalista. Des del punt de vista de tècnica legislativa, seria més clar modificar la tributació del joc per a dir que una part –aquest 1% o el que sigui- de la recaptació es destinarà a un fons amb aquest objectiu, però tal com està crec que serà un niu de raons.

Però a més la llei resulta confusa en aquest punt, perquè més endavant diu (el subratllat és meu):

“Les bases del concurs, com a condició prèvia a l’atorgament de l’autorització d’obertura i funcionament, poden requerir efectuar aportacions que s’han de destinar, entre altres finalitats, a la lluita contra les patologies associades al joc i el manteniment dels recursos tributaris de la Generalitat procedents dels casinos.”

És a dir, que l’obligació “han de” es converteix en la possibilitat “poden requerir”. Ens ho hauran d’aclarir.

I sobre això, remarcar també que l’acord parla d’un 1% -la llei no, ho remet a “l’òrgan competent en matèria de joc”- però no sabem l’1% de què. L’acord marc parla de “l’1% de la inversió realitzada” però això en el context dels concursos per a l’adjudicació de les llicències dels casinos. La inversió per al casino?. Això ja no són els 4.700 M€ anunciats, que també deuen incloure, per exemple, les obres d’urbanització, o el BCN Smart City que encara ningú no ens ha explicat què és, de manera que els 47M€ destinats a usos socials que s’anunciaven ja els podem començar a rebaixar.

3. Avaluació de les propostes. Diu el projecte de llei (el subratllat és meu):

“Les propostes [presentades pels licitadors] s’han d’ajustar als requeriments mínims exigits per la resolució d’inici, que s’han de concretar als plecs, entre els quals, els referits a inversions mínimes a realitzar, en els termes establerts per la lletra a, i a la creació de llocs de treball.”

Aquesta és una bona previsió i, de fet, normatives similars –és a dir, també lleis a mida- anteriors i d’uns altres llocs ja preveien que, prèviament a qualsevol concessió, calia presentar una memòria amb algunes dades d’aquestes (article 2n de la llei 6/2009, de 6 de juliol, de Centros de Ocio de Alta Capacidad de Aragón; podeu veure’n el text aquí. Per cert, que demanaven molta més informació de la que hem tingut ara amb BCN World, malgrat que el projecte que hi havia al darrera –Gran Scala- acabés essent una presa de pèl).

Ara bé, si la informació sobre creació de llocs de treball s’ha d’aportar per a concursar –i, per tant, amb totes les precaucions, no deixa de ser un compromís previ de l’empresa- em pregunto si no hagués estat possible lligar això amb deduccions –també establertes per llei, és clar- a l’impost sobre el joc que ara es rebaixa. Així haguéssim lligat realment la rebaixa fiscal als llocs de treball, i haguéssim pogut fer-la progressiva.

4. Clàusules per a garantir la subcontractació

Aquesta em sembla una bona mesura. Sempre he estat partidari de facilitar –en aquest cas, s’imposa- una certa discriminació positiva (que, com totes les discriminacions positives, entenc que ha de ser temporal i dirigida a normalitzar situacions, no a fer-les cròniques) en qüestions com aquesta. Tinc dubtes, però, que pugui passar el filtre dels organismes defensors de la competència, i ho dic per experiència perquè fa temps, des del gabinet del Conseller Primer, vam intentar fer una cosa similar amb les contractacions públiques –ja sé que és diferent- i no ens en vam sortir amb l’ambició que volíem.

El que passa és que, a l’hora de traslladar aquest compromís de l’acord marc al projecte de llei, s’ha quedat en:

“Finalment, és exigible la presentació detallada d’un programa intern de l’empresa de prevenció de patologies associades al joc i un programa que ha d’incloure, entre altres, beneficis destinats als treballadors en matèria de conciliació de la vida personal i la laboral i la formació, i un d’àmbit cultural i social en benefici de l’àrea d’influència del centre recreatiu turístic. Els plecs han d’establir els requisits que han de complir aquests programes.”

No sé quin és “l’àmbit d’influència”, i com a geògraf tinc veritable curiositat. Però l’important és que ara, quan s’entra a regular el procediment de concurs públic, la referència a les empreses d’inserció i centres especials ja no hi és, i es remet als futurs plecs.

En resum, un mar de dubtes.

preguntes sobre federalisme

Em fa una mandra immensa referir-me al pseudo-debat del passat dimarts 8 d’abril al Congrés de Diputats espanyol sobre la petició de traspàs de la competència per a convocar un referèndum a Catalunya. Em fa mandra perquè, com molt bé va dir Uxue Barkos, de Nafarroa Bai, el resum del debat és “Sin novedad en el frente” que en català es va dir “Res de nou a l’oest” (i aprofito per a recomanar la lectura d’aquesta magnífica novel·la, ara tan oblidada i que vaig descobrir gràcies al meu pare).

Com que segurament ja s’ha dit tot d’aquella llauna de set hores (vaig escoltar els tres representants del Parlament i la prevista resposta de Rajoy; prou per a concloure que no han entès res i que no paga la pena. Després, trossos esparsos) no penso fer cap comentari de fons. Però sí una cita que vaig pescar al vol i que ara, abans de parlar-ne, he volgut comprovar al Diari de Sessions, per anar sobre segur.

Deia Alfredo Pérez Rubacalba, a la seva rèplica:

“¿Un Estado?, ¿qué Estado?, ¿Baviera, California, Jalisco o Puerto Rico?, ¿de qué Estado están ustedes hablando, de qué federalismo?, ¿con quién están pensando federarse, con el Estado de La Rioja, con el Estado de Murcia, con el resto del Estado que tienen en España cuando Cataluña se marche?”

Em sorprenen aquestes preguntes. Se suposa que el federalista és ell (i en Pere Navarro el seu profeta) de manera que ell deu saber, en la seva proposta, qui es federa amb qui i com. La proposta majoritària –que no unànime- de Catalunya no és federal, però la seva sí, de manera que és ell qui ha de respondre: amb qui ens hauríem de federar, sr. Rubalcaba? Qui es vol federar amb Catalunya? Quan, qui i com ho decideix? La seva proposta no ens aclareix res de tot això.

(foto extreta de www.directe.cat)