Morir al llit

20 de novembre és una data que, per als que tenim més de cinquanta anys, té un referent inequívoc: la mort de Franco. No penso dedicar-me a explicar batalletes –poques: jo tenia catorze anys, i no gran cosa a explicar- però hi ha una expressió, al voltant d’aquesta mort, que sempre m’ha grinyolat.

És molt comú referir-s’hi amb la precisió “que va morir al llit”. Generalment, lamentant-ho o gairebé. I no és que jo pensi que va acabar bé –que, de fet, sí que va acabar bé- o que sóc benvolent com l’actual televisió espanyola. El que passa és que això –“va morir al llit”- em fa pensar que insinua el desig que no, que hagués mort... com? Afusellat? Penjat, com els de Nuremberg?.

Contrari com sóc a la pena de mort, a tota pena de mort,n'he de ser també a aquesta hipotètica execució. El que sí que lamento és que morís al poder. La presó o l’exili haguessin estat més justos. I millor molts més anys abans. Lamenten-nos doncs d'això, que va morir al poder, i no alimentem, ni que sigui indirectament, la pena de mort. Ni tan sols per al dictador. 

(imatge extreta de www.omnium.cat sobre la concentració, avui, per demanar justícia pels crims del franquisme) 

Un debat professional sobre el PDU del CRT (o sigui, sobre BCN World)

Dissabte passat va tenir lloc, a Tarragona, una jornada sobre el Pla director urbanístic del CRT, Allò que abans anomenàvem BCN World. La jornada era organitzada per cinc col·legis professionals (Arquitectes, Economistes, Enginyers industrials, Enginyers de camins i Geògrafs) i va anar precedida d’una presentació del PDU a càrrec del director general d’Urbanisme, Agustí Serra, i de dos dels redactors, Josep Armengol i Jordi Salvat.

Impossible resumir tot el que s’hi va dir i veure, però sí vull fer algunes notes i reflexions.

S’agraeix la predisposició del director general i equip a venir, un dissabte al matí, a Tarragona (que, de Barcelona estant, sol ser llunyíssim). Moltes gràcies, doncs. Però personalment també hagués agraït dues coses:

Una: si saps el temps de què disposes –poc- ves al gra. No em sembla de rebut que dues terceres parts del temps es dediquin a explicar què és un PDU i perquè i com se fan, en genèric, i després l’exposició del PDU que ens interessa s’hagi de fer a corre-cuita. Si fos malpensat, que no en sóc, diria que va ser una tàctica dilatòria, però com que no sóc malpensat, diré que va ser un error de càlcul de temps.

Dues: la jornada volia ser un diàleg, almenys entre dues parts, els redactors del PDU, i els col·lectius professionals. Però per això cal que tothom vulgui dialogar. Parlar-ne és una cosa, però fer-ho és una altra. Que director i tècnics marxessin a la mitja part i no escoltessin la meitat de les ponències i res de res del debat és lleig.

Sobre el contingut, uns quants flaixos:

De la presentació per part dels redactors, em quedo amb el reconeixement que hi ha temes de mobilitat encara no resolts, i no menors, com és la confluència entre l’A7 i l’AP7, i els accessos al conjunt del CRT. També amb les contínues referències a “si es desenvolupa tot” que contrasten amb determinades eufòries –no per part d’ells, que consti- que hem vist per Tarragona. I també, és clar, amb la insinuació que potser caldrà una nova informació pública (amb el que això suposa de dilació).

De les intervencions dels col·legis, una preocupació general –llevat d’en Jordi Julià, amb un complicat doble paper de representant del Col·legi i de part interessada com a redactor de l’estudi de mobilitat del PDU- sobre els dubtes que genera el PDU.

Així, el representant del Col·legi d’enginyers va alertar sobre la capacitat real del conjunt d’infraestructures i serveis per a suportar tot el que suposa el PDU.

Jordi Sardà, del Col·legi d’arquitectes, va fer unes interessants reflexions sobre el real impacte territorial del PDU: la superfície de l’àrea dels Centres turístics integrats –els ressorts de casino i hotel, més comerç i terciari- és tan gran com el nucli històric de Valls, entre els torrents i la via del tren.

Joaquim Margalef, del Col·legi d’economistes, va plantejar seriosos dubtes sobre la sostenibilitat econòmica del projecte i sobre l’encaix en el model turístic de la Costa Daurada.

Josep Oliveras, del Col·legi de geògrafs, va posar l’accent en l’impacte paisatgístic i en els dèficits de participació i governança que han envoltat tot el procés de presa de decisió (i una explícita referència elogiosa a aquest blog; moltes gràcies!).

Jordi Julià va voler acotar el seu paper, en dues direccions. Per una banda, contextualitzar el PDU dins les infraestructures de mobilitat del Camp: moltes, però inconnexes. Per l’altra, la seva funció de donar solucions al problema plantejat per una proposta concreta.

Finalment, el debat amb el públic va fer palès un parer general sobre les expectatives generades sense una base d’estudis sòlida, la poca profunditat d’alguns aspectes del PDU (com ara l’encaix en el sistema productiu de la zona o en la xarxa viària), la poca cohesió social del territori del Camp de Tarragona i la dificultat de la seva governança territorial, l’escassa participació dels actors del territori durant el procés l’elaboració del PDU i les incerteses envers un model basat en les expectatives generades al voltant del joc i del capital financer.

Lamento que l’acte comptés amb una repercussió mediàtica nul·la –no conec quina difusió se’n va fer des dels organitzadors- però em va semblar un debat necessari, segurament amb retard, i que va saber recollir, des del punt de vista professionals, molts dubtes dels que genera aquest projecte.

Continuarem.

Unes notes sobre el PDU del CRT (o sigui, més BCN World)

Tenim ja a l’abast el document que ordena l’espai del projecte abans conegut com a BCN World. El Pla director urbanístic (PDU) del Centre recreatiu i turístic (CRT) de Vila-seca i de Salou ja ens dóna una idea més concreta –que ja era hora- sobre què es vol que sigui aquest tros del Camp de Tarragona.

Els qui hagin tingut la santa paciència d’anar llegint tot el que he escrit sobre això, des del ja llunyà setembre de 2012, no se sorprendran si, a la vista del PDU, començo per manifestar –per reiterar- la sensació de trampa. De trampa de planejament en un doble sentit.

Per una banda, perquè, com he dit molts cops, s’ha modificat substancialment una de les bases del planejament territorial del Camp de Tarragona. S’ha conservat la formalitat –i segurament la legalitat- però amb un contingut radicalment diferent. I s’ha invertit la lògica del planejament,  segons la qual les propostes s’han d’encaixar en una visió global –sens perjudici d’ajustaments menors i d’una elemental flexibilitat- en lloc de considerar el planejament com un simple tràmit, un revestiment tècnic i jurídic que dóna validesa a decisions preses al marge del procés planificador. Per acabar així, no caldria que féssim plans.

Però també és trampa per la manca de debat sobre el fons del projecte, sobre el que representa en el model territorial, turístic i de desenvolupament del Camp de Tarragona o, almenys, de la Costa Daurada –en tot cas, molt més enllà del que són estrictament els termes municipals de Vila-seca i de Salou-. Aquesta manca de debat queda demostrada pel fet que hem passat –des de l’estiu de 2012- d’una proposta més aviat inconcreta però que es corresponia amb la totalitat del CRT i la reformulació del conjunt –Port Aventura a banda- a una proposta parcial, que ha abandonat usos i espais pel camí, sense que sapiguem com ni perquè. Em remeto a les imatges. La primera és extreta de les primeres presentacions de BCN World a bombo i plateret. La segona, de l’actual PDU.

En aquest escenari de manca de debat, a sobre, s’afirma –ho va dir un alt representant de l’administració, a la comissió de seguiment- que el debat del model ja es va fer al seu dia. Literalment: “El tema del model ja es va tractar durant el llarg tràmit parlamentari que va seguir la Llei”. Acta de la reunió de la Comissió de seguiment de 28 de juliol de 2015. Això és una burla. Ni es va fer debat, ni hi havia model, ni la proposta inicial –per molt etèria que fos- és la que ara tenim. El debat parlamentari té tota una altra naturalesa i, en tot cas, es restringeix als parlamentaris, no és obert a tota la població.

És en aquest context, doncs, que hem d’analitzar el PDU. I no sense dir també –perquè ho penso, i ja ho havia dit abans- que crec que el PDU està substancialment ben fet, en la mesura que la concreció de les determinacions correspon a una fase i a un procediment molt reglat, de caire tècnic. Allò que em sembla discutible –i que he discutit- és la decisió, que no pertoca al PDU, malgrat que, en un inici, se’ns remetia a aquest document –“això ho aclarirà el PDU”- però precisament aquest document, per la seva naturalesa, no és el que ha de decidir.

No obstant això, hi ha alguns aspectes del PDU que em semblen discutibles. En alguns cas, em plantegen dubtes i preguntes –parteixo de la base que el meu coneixement és limitat- que potser poden ser aclarides. I sempre en el benentès que plantejar aquests dubtes no vol dir acceptar la premissa que és el model general.

Molt sintèticament, el PDU suposa:

El manteniment de l’ordenació prevista al Pla parcial del subsector 1, la Rambla del Parc.
El manteniment –llevat d’uns petits retocs- de l’ordenació prevista al Pla parcial del subsector 2, al sud de la C-31b.
La creació i/o reordenació de tres nous àmbits:

   

•  L’anomenat sector Nord, segregat del PP.2, al nord de la C-31b. Classificat com a sòl urbà no consolidat.
• El sector Centre de convencions, també segregat del PP.2, al nord de la C-31b. Classificat com a sòl urbà no consolidat.
• El sector CTI (Centres turístics integrats) que inclou també una part del PP.2, i part del sòl no urbanitzable de l’anterior regulació del CRT. Classificat com a sòl urbanitzable.

Les dades dels tres àmbits són:

Àmbit	Superfície	Edificabilitat	Sostre	Usos
Nord	108.352 m2	0.46	50.000	Hoteler
Centre de convencions	52.188 m2	0.47	24.528	Centre de convencions
CTI	1.039.852 m2	0.9617	1.000.000	Hotel, casino, comercial, oci + aparcament i serveis tècnics

Això vol dir que passem d’una edificabilitat vigent de 742.920 m2 (la suma de PP.1, 247.500 m2, i PP:2, 495.420 m2, a la següent:

PP.1	247.500
PP.2 (*)	476.753
Nord	50.000
Centre de convencions	24.528
CTI	1.000.000
Total	1.798.781

(*) he deduït els 18.667 m2 d’ús hoteler que el PP.2 assignava a la parcel·la XXII, que ara s’inclou als tres nous àmbits creats pel PDU.

Per tant, l’augment de l’aprofitament del total del CRT –exclòs Port Aventura- és de 1.055.861 m2. Em puc haver equivocat en la deducció de la parcel·la XXII, però la diferència no seria significativa. I tenint en compte que, del milió de m2 del CTI, 170.000 m2 s’han de destinar a aparcament i serveis tècnics. Primera conclusió, doncs, als terrenys del CRT s’ha més que duplicat l’edificabilitat. I això són dades. I benefici.

Centrem-nos ara a l’àmbit del CTI –els casinos, per entendre’ns-. Aquest àmbit s’ha de desenvolupar a través d’un Pla de millora urbana (PMU) que concretarà les parcel·les corresponents a cada ressort, i el projecte d’aquests, a fi d’assegurar la coherència del conjunt. A la vegada, serà on es concretarà –en funció del sostre total de cada ressort- el repartiment dels costos d’urbanització i de les infraestructures externes assignats globalment al sector CTI. Aquesta em sembla una bona solució, en la mesura que assegura un major control sobre el conjunt.

Però ja tenim un primer entrebanc –o no, qui sap- i molt recent. Fa molt poc vam saber que un dels quatre projecte de casino, el de Melco en col·laboració amb Veremonte, quedava fora de joc  (ho podeu veure aquí). De quatre a tres, doncs.

Això vol dir que els tres casinos restants podran usar tot el sostre? Els 60.000 m2 d’ús casino previstos per a quatre ressorts serviran igualment per a tres casinos que per a quatre?. Si tot el CTI s’ha de repartir entre tres, en lloc d’entre quatre, amb el mateix aprofitament, i amb els mateixos costos, vol dir que cadascun dels CTI supervivents s’acaba d’encarir en un 33% (i té un 33% més d’aprofitament, és clar). Potser caldrà repassar l’avaluació econòmica del PDU.

En tot cas, és la demostració que planejar a la carta, de manera supeditada als interessos particulars dels agents, és com no planejar.

Anem pels dubtes. Vull remarcar això, dubtes, que potser tenen una explicació lògica que no sé veure, o que estan resolts en algun apartat amagat del PDU que se m’ha escapat –hi ha moltíssima documentació, i un té el temps que té i moltes ocupacions-.

1. El sistema d’actuació

D’acord amb l’article 146 de la Normativa del PDU, el sector de Complexos turístics integrats (CTI) s’ha d’executar pel sistema de reparcel·lació en la modalitat de cooperació.

En aquesta modalitat, qui dirigeix el procés és l’administració actuant –en aquest cas l’Incasol-. 

L’Incasol, doncs, executarà les obres d’urbanització a càrrec dels propietaris, en aquest cas els titulars de les parcel·les –tres? quatre?- dels ressorts. Els costos de la urbanització van a càrrec d’aquests propietaris, i l’Incasol els pot exigir el pagament de les corresponents quotes d’urbanització a la bestreta.

Què passa si una de les parts no paga la quota corresponent? Doncs que la llei preveu que es pot aplicar la via de constrenyiment, i expropiar els terrenys de què es tracti, a benefici de l’administració actuant.

D’entrada, assegurar la direcció pública del procés em sembla un bon principi. Hi ha un evident caràcter unitari que ha de ser tractat així. Ara bé, això també té un risc important. Acabem de veure que un dels casinos acaba de caure. Això pot obligar a refer números, o bé del projecte –mantenim la mateixa edificabilitat però repartida entre tres, o ajustem l’edificabilitat a la baixa segons les necessitats d’aquests tres?- o bé dels costos. Però hauríem d’estar preparats per si algun projecte més cau, i ho fa en una fase més avançada del procés.

Imaginem. S’aprova el PDU, es redacta i aprova el PMU, la reparcel·lació, i els corresponents projectes d’urbanització, i engeguen les obres. Un ressort no té assegurat el finançament, i abandona. S’expropien els terrenys, i l’Incasol, com a administració actuant, és el flamant titular d’una immensa parcel·la, amb possibilitats d’instal·lar un ressort... i amb unes càrregues impressionants.

Vull creure que el procés de concessió de la llicència de casino ha previst les corresponents fiances. Suficients per a respondre d’això?. D’acord amb l’avaluació econòmica i financera del mateix PDU, estem parlant d’uns costos d’urbanització de 200.000.000€. D’acord amb la valoració del sòl, i amb les expectatives del mateix Pla, l’Incasol tindria un actiu important, però no sé si és la mena d’actiu que volem, i hauria d’assumir els costos corresponents (per exemple, per a continuar i acabar la urbanització allí on l’hagués deixada el propietari que llença la tovallola).  Pensem que hi ha una part important d’infraestructures vinculades al CTI que són unitàries. No podem construir només tres quartes parts –o una tercera- de rotonda o de xarxa d’aigua. I els socis que queden voldran que les obres siguin fetes, però només pagaran les que els toca.

Hi hauria maneres d’assegurar el control públic del projecte, però sense aquest risc?. Una possibilitat seria lligant molt curt els terminis i els continguts al mateix PMU, i imposant una garantia important, aquí o per via de les fiances dels casinos. I, si tan clar es té que tot anirà endavant, i que en tenen  moltes ganes, executar-ho per compensació bàsica, i que el risc el corri la Junta de Compensació i no l’Incasol.

2. L’Aprofitament mitjà

En tot procés d’urbanització, entès no com la prestació de serveis sinó com la materialització d’un aprofitament, la llei exigeix –Article 4 de la Llei d’urbanisme- la participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l’actuació urbanística.  

Això es tradueix en la cessió gratuïta, a favor de l’administració actuant, d’un percentatge de l’aprofitament mitjà (AM).

En el cas que ens ocupa, això es diu de manera explícita al Sector Nord (article 118 de la Normativa del PDU)  i al Sector Centre de convencions (article 131). En ambdós casos, per tractar-se de sòl urbà no consolidat, la cessió és del 15% de l‘AM calculat sobre l’increment d’aprofitament que atorga el mateix PDU.

I què passa en el Sector CTI?. Doncs que aquesta previsió no hi és. Li pertocaria –li pertoca- cedir el 15% AM, d’acord amb l’article 45.1.a) de la Llei d’urbanisme. Però no ho diu. Que no ho digui no vol dir que no ho hagi de fer –la Llei mana- però seria bo explicitar-ho. Però és que el PDU no només no ho diu, sinó que tampoc no ho contempla en l’Avaluació econòmica i financera.

El beneficiari d’aquest 15% serà l’administració actuant –l’Incasol-. I el pot rebre  “pel seu equivalent en altres terrenys fora del sector o del polígon si es pretén millorar la política d’habitatge, o si l’ordenació urbanística dóna lloc a una parcel·la única i indivisible, o si resulta materialment impossible individualitzar en una parcel·la urbanística l’aprofitament que s’ha de cedir. En aquests dos darrers casos, la cessió pot ésser substituïda també per l’equivalent del seu valor econòmic. En tots els casos, l’equivalent s’ha de destinar a conservar, administrar o ampliar el patrimoni públic de sòl."

Sembla clar que la cessió no es farà en cap parcel·la.  Els usos i tipologia no ho fan possible, i, per tant, s’optarà per terrenys fora del Sector o per valor econòmic.

Si bé la Llei preveu que l’emplaçament es fixi en el procés de reparcel·lació, crec que seria bo que el PDU especifiqués les seves intencions sobre l’AM del Sector CTI, almenys en els següents punts:

• Explicitar l’obligació de la cessió, de la mateixa manera que es fa amb els dos sectors de sòl urbà no consolidat.
• Marcar criteris sobre la forma de materialitzar la cessió, en terrenys fora del sector o en equivalent en valor econòmic. En aquest darrer cas, avançar els criteris de valoració.
• Marcar criteris sobre la participació dels municipis de Vila-seca i de Salou en aquest AM.

3. Previsió i costos de les infraestructures externes

La majoria de les infraestructures externes, de servei general, fan referència a la mobilitat. En aquest aspecte, no entro a avaluar les dimensions de les noves exigències de xarxa viària –em supera- però és evident que 600.000 m2 de sostre hoteler volen dir moltes habitacions, i la previsió de molts desplaçaments.

El que m’interessa, en aquest camp, és que el PDU preveu que els costos d’aquestes infraestructures –la necessitat de les quals es deriva de les noves implantacions- va a càrrec dels beneficiaris d’aquestes implantacions. O, dit d’una altra manera, els casinos i hotels i tota la resta han de pagar aquestes noves carreteres, rotondes, etc que no serien necessàries si aquests usos no hi fossin.

Per a repartir els costos, es delimita un Polígon d’actuació urbanística (PAU) al qual s’assignen aquests costos, i que es reparteixen proporcionalment, com segueix:

Sector	Proporció
Sector CTI	94.46%
Sector Nord	4.59%
Sector Centre de convencions	0.94%

Ara bé, recordem que el PDU és sobre tot el CRT, malgrat que, en dos àmbits –el PP.1 i el PP.2- no fa modificacions. Quan es va tramitar i aprovar el PP.2, el que majoritàriament se situa al sud de la C-31b, també hi havia una sèrie de previsions en matèria viària, atès l’increment de viatges previst per la implantació de 2.477 habitatges i diversos hotels. Les meves preguntes són:

S’han dut a terme les actuacions previstes per assegurar la mobilitat sostenible originada pel PP.2?

S’ha tingut en compte aquesta mobilitat acumulada en l’avaluació de la mobilitat generada per les noves actuacions programades al PDU?

S’ha tingut en compte si el PP:2 –la implantació residencial- veurà millorada sensiblement la seva mobilitat de resultes de les actuacions previstes al PDU? I, si és així, seria raonable que també participés dels costos inherents?

4. Paisatge

Confesso que aquest és el tema que conec menys a fons, però no em vull estar de fer-hi un apunt. recordem que la llei que va obrir la porta a BCN World va incorporar, durant el tràmit parlamentari, un afegit que deia:

"Amb independència dels canvis que es puguin produir com a conseqüència de les modificacions del planejament de l’àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, s’han de tenir en compte els valors i les reflexions del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona pel que fa a la configuració d’espais i edificacions."

Ja al seu dia vair valorar positivament aquest afegit, amb el benentès que el Catàleg del paisatge no és un pla urbanístic, i que quedava obert a moltes interpretacions. I afegia:

"Això es por traduir en un vet a gratacels de vint i trenta plantes com s'han insinuat en algunes ocasions? Depèn molt de la interpretació que se'n vulgui fer i del valor que es vulgui donar a aquests “valors i reflexions”. En tot cas, cal valorar positivament la inclusió del paisatge en els condicionants a tenir en compte, i la utilització d’un instruments com el catàleg de paisatge. Precisament perquè cal donar més presència a aquest valor i als instruments que tenim per a integrar-lo, com un element més, en l’ordenació del territori, per tot això, seria encara més preocupant que tot plegat quedés en una frase bonica, en una bona intenció, i en quatre elements purament cosmètics. Caldrà estar amatents al futur PDU."

Personalment no acabo de veure gaire clar que els edificis projectats s'adiguin gaire amb el que preveu el Catàleg del Paisatge. M'agradaria que el  PDU fos sotmès a consideració de l'Observatori del Paisatge de Catalunya -per dir algú solvent i independent- o similar, a veure què hi diuen. Però molt em temo que l'ambigüitat del document permetrà fer passar el que calgui. I això reconeixent que es deu haver buscat la millor solució possible, però sempre a partir del fet inamovible que hi anaven els edificis que hi van. no, en cap cas, pensant primer què pot anar millor al paisatge i, després, quantificant. Com allò del planejament, primer decideixo i després adapto el Pla -o la consideració del Catàleg- al que ja he decidit. 

Aquests són, a grans trets, els dubtes que em genera el PDU. Hi hauria una qüestió final, més de concepte –tot i que apuntada- que seria recuperar la totalitat del CRT com a unitat d’anàlisi i de planejament. Determinats efectes –mobilitat, necessitats d’aigua, d’energia elèctrica- són acumulatius, i s’han d’analitzar i tractar globalment. I el mateix caldria fer amb determinats costos.

Per altra banda, el PDU faria bé de tenir en compte les recomanacions de l’Estudi ambiental estratègic en matèria d’energia, i incloure-les com a obligacions en el PDU. És cert que l’actual previsió del PDU compleix la normativa existent, però aquesta normativa té un caràcter de mínims. L’aplicació decidida de les  recomanacions que conté l’Estudi ambiental seria un avenç important en matèria de sostenibilitat.

En continuarem parlant, em sembla.

Albert Serratosa

La dinàmica electoral en primer lloc, i, en el camp necrològic, la mort de Carme Balcells, han tapat avui una altra desaparició del món dels vius, la d’Albert Serratosa. Enginyer de camins, aquesta titulació no abastava l’amplíssim món de coneixements que tenia, que perseguia, i que transmetia. 

Responsable del Pla general metropolità del 1976, encara vigent –sortosament vigent? en bona mesura sí- la seva ambigua relació professional amb la perifèria del franquisme li va permetre fer de paraigües d’un estol de professionals joves, anomenats Joan Antoni Solans, Miquel Roca, Narcís Serra o Pasqual Maragall. Més tard, etern responsable del Pla territorial general i del Pla territorial parcial metropolità, no se’n va sortir, no sé si per un prurit perfeccionista o per problemes polítics, i segurament una mica de cada.

El vaig conèixer fa més de vint anys, a la UPC –a l’Escola d’Enginyers de camins que ell va ajudar a fundar- en un postgrau d’urbanisme i ordenació del territori, on ens va fer unes classes aparentment desordenades i tastaolletes en les quals ens va anar ensenyant el concepte de sistema en l’ordenació del territori, o unes lectures apassionants de l’eixample de Cerdà, una de les seves dèries, que ell volia exportar al territori de Catalunya.

Sens dubte, un altre d’aquests homenots, sovint amb poca visibilitat pública, però que construeixen –mai més ben dit, en el seu cas- una obra sòlida i eines útils per a posar una mica d’ordre i fer una mica millor aquest tros de món en què vivim.

(foto manllevada de www.iec.cat)  

S'ha acabat el bròquil (bé, el País)

Sóc un gran lector de premsa. De premsa escrita, sobre paper, no el succedani digital (al qual, ai las! m'hauré d'avesar). Llegiria molts diaris, si el temps i l'economia m'ho permetessin, llevat de pamflets infumables tipus La sinrazón, l'Aveces decimos la verdad, o l'Inmundo. Aquesta màniga relativament ampla fa que també llegeixi diaris com la Retaguàrdia, el Patufet -els tarragonins ja m'enteneu- o el Periódico (accepto suggeriments de conyes amb aquest nom, ara no se me n'acut cap). I llegia -així, en passat- el País (el seu). No sempre, només els caps de setmana, però el comprava i el llegia. Fins i tot hi he publicat un article.

Però ja no. Divendres passat me'n vaig atipar. Ja feia temps que m'irritava l'ofensiva antisobiranista, i no per ella mateixa -el diari pot defensar l'opinió que vulgui- sinó per la prepotència i l'arrogància amb què ho fa, per la desinformació contínua disfressada -no sé si enganya ningú- d'objectivitat i de serietat. El País (el seu) s'ha sumat a la jeremiada permanent i a l'anunci de les plagues d'Egipte si Catalunya s'independitza. El mateix llenguatge és militant: per una banda, partits -els seus- amb el seu nom; per l'altra, los secesionistas. La contínua publicació d'articles amb comparacions -un cop més- amb nazis, amb racistes i amb no sé què més, publicats a les pàgines d'opinió. Els pocs articles no bel·ligerants -o una mica simpatitzants- amb el sobiranisme, com ara els de Francesc Serés o Joan B. Culla, a les pàgines catalanes, no fos cas que a les espanyes algú pogués llegir idees diferents.

I, darrerament, una ofensiva a totes les seccions del diari. Recordo un episodi de The West Wing -l'Ala oest de la Casa Blanca, magnífica sèrie- en la qual l'aparell de comunicació es posa en marxa per rebatre una campanya republicana sobre impostos. Tres becàries i en Toby Ziegler -el meu ídol- es dediquen a pentinar totes les intervencions públiques de membres del govern, siguin del que siguin, per a introduir-hi el missatge governamental. Doncs bé, el País (el seu) es dedica a introduir a tot arreu la idea que Catalunya és un infern. En entrevistes al País setmanal o al Babèlia, amb persones que no tenen cap relació amb Catalunya o amb tot aquest procés (aquesta és una altra: d'on han tret tants i tants catalanòlegs que pontifiquen sobre què és, com és i què vol Catalunya -a aquests ningú no els retreu “parlar en nom de Catalunya” com sí se li retreu al President de la Generalitat, que només ha estat elegit pel Parlament- i que ens alliçonen sobre què és bo per a nosaltres). En aquestes entrevistes, sempre hi ha ocasió per a col·locar missatges com ara "En Cataluña se elimina todo lo español" (Joaquín Díaz, persona admirable per tantes coses, parlant de la jota; que ho digui a Benissanet,  això que a Catalunya s'elimina la jota per espanyola!). I no diguem l'enfadat perpetu des de la seva exquisida perfecció, Javier Marias, que simplement insulta. 

Ja em costava, però això ho aguantava. Però el que no suporto és l'editorial indecent i repulsiu de divendres passat (si algú el vol llegir, que el busqui, aquest cop no en penso posar cap enllaç). Un editorial que seria vomitiu fins i tot si l'hagués publicat alguns d'aquells diaris que he dit que no llegia. Un editorial, un posicionament, un llenguatge, una argumentació, impropis d'un mitjà de comunicació que es pretén seriós, demòcrata, i progressista. Heu perdut un lector. Un altre, em sembla. Potser no ho notareu -al capdavall, dos dies a la setmana, quatre euros i mig- però se me'n refot. A pastar fang.  

Vist a la premsa 3

El País (el seu) té una secció, el Acento, que comenta notícies amb un aire una mica més desenfadat i alhora punxant (o això em sembla que pretén). Diumenge passat parlava de la indumentària dels polítics -especialment dels nous partits- i publicava aquesta perla:

“En noviembre de 2013, el diputado por las CUP David Fernández amenazó a Rodrigo Rato con tirarle su sandalia marrón en la comparecencia de este ante el Parlamento autonómico catalán en la comisión sobre las Cajas de Ahorro; vestía camiseta de manga corta remangada hasta los codos.”

(l'article sencer, aquí)

M'estic preguntant com es poden arromangar fins al colze les mànigues d'una samarreta de màniga curta. Aquests de la CUP fan cada cosa....

Un nou criteri per a BCN World? Estaria bé...

Aquest matí he assistit a la sessió de la Comissió de Política Territorial i Urbanisme de Catalunya. Un dels acords adoptats ha estat impulsar la formulació d’un Pla director urbanístic d’extinció de sectors no sostenibles.

La justificació de l’acord rau en el fet que, actualment, a Catalunya, hi ha un parc d’habitatges existent de 3.683.381, entre ocupats, buits i secundaris. És a dir, gairebé un habitatge per cada dues persones censades a Catalunya (allò de les cases sense gent i la gent sense cases...) i, a més, el sòl urbanitzable i el sòl urbà lliure preveuen 628.045 habitatges més.

Clar, això no hi ha qui ho aguanti, i encara menys en termes qualitatius, si pensem en les previsions mal localitzades o en formats dispersos, o, com diu literalment, quan una localització “que no sigui contigua a l’assentament urbà existent incrementa la fragmentació dels espais oberts, incrementa la mobilitat i la necessitat d’infraestructures i dificulta la prestació de serveis”. I més endavant afegeix:

“Una localització inadequada en relació al sistema d’espais oberts pot comportar un impacte inadmissible sobre determinats actius territorials, serveis ecosistèmics o l’activitat productiva agrària. Una baixa densitat dels nous sectors de creixement comporta un consum ineficient de sòl i, sovint, la insostenibilitat econòmica del manteniment i la gestió posteriors.

Resulta clar que no tot el sòl que en algun moment ha estat classificat pel planejament urbanístic per a l’extensió urbana presenta el mateix grau d’eficiència, idoneïtat i sostenibilitat ambiental, econòmica i social. En el marc d’una anàlisi de conjunt –i encara més si la plantegem en el context del cicle socioeconòmic actual– es constata l’existència de sectors que incompleixen fortament les determinacions del desenvolupament urbanístic sostenible i els criteris de l’ordenació territorial vigent.”

No cal dir que comparteixo plenament aquesta anàlisi, i l’aplaudeixo i tot. Em sembla una mesura sensata, valenta, i que, de ser realment aplicada, pot suposar un pas important en l’endreça territorial. Recordem que el planejament territorial –que sempre he defensat con un avenç importantíssim a Catalunya- va assumir el planejament vigent com a punt de partida, en un exercici de pragmatisme que considero encertat. I ara es pot fer una passa endavant: no només impedir noves destrosses en el futur, sinó desactivar potencials destrosses. Perquè ja no es tracta de protegir actuals sòls no urbanitzables, sinó de desclassificar sòls urbanitzables i que no han estat ocupats.

Espero que, en coherència amb tan nobles objectius, el PDU del Centre recreatiu i turístic de Vila-seca i Salou –l’antic BCN World- no prevegi més habitatges sinó que proposi la transformació de l’actual potencial d’habitatges –que, al meu parer, compleixen sobradament la condició d’insostenibles d’acord amb aquest nou Pla que ara es proposa- en els nous usos turístics. Fer al contrari seria despullar un sant per vestir-ne un altre; desclassificar per una banda (bé!) i classificar, per una altra banda, sòl en una zona que ja ara té una oferta saturada i sense sortida (malament!).

A veure què passa.