I quatre notes més sobre la Budellera

Tornem amb la Budellera, però ara ja com a teló de fons, després de conèixer els detalls de la resolució de la Comissió.

Com ja vaig dir en apunts anteriors, el més significatiu és que la Comissió avala el fons de la qüestió, que és el caràcter urbanitzable d'aquesta peça. Amb reserves, amb consideracions crítiques, però ho fa. I ho fa perquè el caràcter d'urbanitzable -i el seu impacte territorial i ambiental- van quedar tractats i fixats al POUM i al mateix Pla territorial parcial del Camp de Tarragona.

En la posició a prendre sobre aquest projecte de pla parcial, hi havia dues opcions bàsiques. Per una banda, una oposició frontal, de principi, de rebuig a la possibilitat d'urbanització. Una posició legítima, si es vol actuar en uns paràmetres antisistema, com hi ha qui reclama. Res a dir, cadascú és lliure de fer el paper que vulgui. Seria aquella resposta que coneixem com l'aquí no, el NIMBY (Not in my back yard, no al meu pati del darrere).

Hi ha, també, una altra opció, menys lluïda, que afronta la situació tal com està ara i intenta reconduir-la. Si l'altra és l'aquí no, aquesta seria l'així no. És menys lluïda, pretén menys, suposa assumir contradiccions, però també permet obtenir algun resultat. Sobretot si l'alternativa és -com en aquest cas era- l'aprovació del pla per silenci administratiu o per sentència judicial, que no hagués canviat gran cosa -segurament no res- del projecte del Pla.

El que resulta significatiu és com algunes forces municipals van poder passar d'una opció dijous al ple a l'altra divendres, quan es va conèixer l'abast de la resolució de la Comissió. Significatiu, sobretot, perquè mai no vam saber què proposaven, encara que ara treguin pit fent seguiment del cosí de zumosol en forma de Comissió. Si un aspira a governar, hauria d'exposar alternatives mínimament treballades, més enllà d'eslògans i d'objectius. La fusta de governant es demostra si se sap com se fan les coses que es proposen. Suposant que es vulgui governar, és clar.

Lamentablement, continua una certa cerimònia de la confusió. La Comissió, quan imposa una sèrie de modificacions -que ja vaig comentar- ho fa assumint el caràcter d'urbanitzable i les determinacions bàsiques. Vol dir això, sobretot, l'edificabilitat. S'ha de distribuir d'una altra manera, però no es rebaixa. I, en segon lloc, la resolució de la Comissió no imposa enlloc cap rebaixa d'alçades. Demana informació més completa sobre les edificacions, però enlloc no diu que rebaixi res. Si ara l'Ajuntament vol plantejar-ho, em sembla molt bé, però que no s'escudi en un acord que no ho diu. I, en tot cas, com que l'edificabilitat és la que és, tot el que tregui per dalt ho haurà de posar en un altre lloc. A veure com ho farà.

Però el que em resulta més preocupant és la manca de voluntat d'afrontar les condicions que ens han portat fins aquí. Si el marge de maniobra amb aquest pla parcial és reduït, és perquè tot allò que el condiciona -POUM, Pla d'actuació- ho permet. Si hom pensa -i això és legítim, i a més ho comparteixo- que cal revisar els pressupòsits del POUM, aleshores potser que ens hi posem. Algú ha mogut peça -ni que sigui en forma de moció al plenari, que ja no ve d'una- per a revisar el Programa d'actuació? Més que res perquè Terres Cavades té torn al sexenni 2019-2024, i això és aquí mateix. Després no ens queixem.

També és preocupant la manca d'informació i de coneixement sobre la pròpia ciutat. Encara hi ha qui dóna per bones xifres escandaloses sobre l'habitatge buit a Tarragona. Xifres extretes del Pla local d'habitatge, sense cap revisió crítica, i que són clarament errònies. Algú ha mogut peça -ni que sigui en forma de moció al plenari, que ja no ve d'una- per a revisar el Pla local d'habitatge, que ja toca -pàgines 10 i 11 del Pla: motius per a la revisió anticipada: que passats tres anys s'hagin produït desviacions manifestes entre les previsions i la realitat-? Una revisió que incorpori un cens exhaustiu i ben fet dels habitatges buits.

A Vic, l'any passat es va fer aquest cens, i en van resultar 2.017 habitatges buits, per a 43.000 habitants, al voltant d'un 10% del total d'habitatges. Un percentatge per sota dels oficials a Tarragona (cens del 2011: 7.772, un 11,82%) i molt més per sota de les afirmacions del Pla local, que asseveren que “segur que està per damunt del 15%”.

Més dades a la magnífica entrevista al gerent d'habitatge de Barcelona, Javier Burón (la podeu veure aquí aquí). Parlant d'habitatge buit,. I referint-se a Barcelona, diu:

“N’estem fent el cens. Hi ha estudis que parlen de 30.000, i altres, de fins a 80.000. La realitat és que deu estar més a prop dels 30.000.”

30.000 a Barcelona. El cens de 2011 en deia 88.259, un 12,9%, percentatge lleugerament superior que a Tarragona. I algú encara es creu que a Tarragona -amb deu vegades menys habitants- en tenim 15.000?. Comencem a fer les coses amb una mica de serietat, home.

De manera que si algú vol fer deures en matèria de polítiques públiques de sòl i habitatge, que bona falta que ens fan, que comenci per conèixer bé la ciutat, per assumir que la rehabilitació -absolutament necessària, imprescindible- ho ha de ser també -de fet, sobretot; els solars aïllats, que també cal gestionar, són la xocolata del lloro- de teixits urbans, i això vol dir expropiacions i reallotjaments. Un procés lent, complicat, que per això mateix demana que estigui madur i ben fonamentat. Les ocurrències, al twitter.

Les polítiques de sòl; l'urbanisme, de fet, demanen temps. El que plantegem ara pot ser que no sigui una realitat fins d'aquí deu anys o més (les rondes de Barcelona, del 1992, es van dibuixar al 1966). No passa res. Però raó de més per a fer-ho bé. Al capdavall, ara estem pagant els errors de quinze anys enrere (la pèrdua de sòl públic en els plans parcials aprovats i desenvolupats aleshores, per exemple). Prendre la situació actual com a definitiva, sense deixar-se marge de maniobra per adaptar-se, és contraproduent. Menys piular, doncs, i més reflexionar. Menys eslògans i més dades. Menys objectius finals immaculats i més mullar-se en els mitjans.

L'acord de la Comissió d'urbanisme sobre la Budellera

Després d’unes notes ràpides a partir de les notícies de premsa, disposo ara de l’acord de la Comissió territorial d’urbanisme del Camp de Tarragona sobre el pla parcial de la Budellera. Acord “a reserva de la redacció que resulti de l’aprovació de l’acta” però que podem donar pràcticament per definitiu.

Abans de comentar cada punt de l’acord, una prèvia. Com ja deia al primer apunt, la resolució modifica coses –ara veurem quines i com- però no el Pla. Com vaig dir, toca el com, però no el què. El paràgraf en el qual qüestiona el model, a partir del nombre d’habitatges i d’habitants (per cert, a partir –lògicament- dels 5.738 habitatges que diu el projecte de pla; aquest sainet del nombre d’habitatges l’hauríem d’aclarir d’una vegada per totes i deixar de generar confusió interessada) aquest paràgraf, doncs, és una valoració, que no té cap efecte pràctic sobre l’ordenació, més enllà de la divisió per polígons, que és, un cop més, un com i no un què.

Anem a veure què diu. En tractar-se d’un pla parcial de municipi amb Programa d’actuació, l’abast de l’acord de la Comissió és limitat. La capacitat per aprovar definitivament el pla correspon a l’ajuntament, i la Comissió ha d’emetre un informe. Això ve regulat a l’article 87 de la Llei d’urbanisme, que diu (les negretes són meves):

“2. Els informes a què es refereix l'apartat 1 han d'incloure les consideracions que calguin, fonamentades en raons de racionalitat i funcionalitat urbanístiques i orientades a la superació de contradiccions, a l'esmena d'errors i a la millora de la claredat i la precisió jurídiques i tècniques. En tot cas, són vinculants, únicament, les prescripcions que continguin fonamentades en els motius d'interès supramunicipal i de legalitat especificats pels apartats 3 i 4.

3. Són motius d'interès supramunicipal, als efectes del que estableix l'apartat 2:

a) La coherència amb la planificació territorial, pel que fa a la cohesió territorial i a l'organització correcta del desenvolupament urbà.

b) La compatibilitat, l'articulació i la connexió entre els elements vertebradors del territori d'abast supramunicipal i les infraestructures de caràcter local.

c) La compatibilitat amb el risc preexistent, d'acord amb els indicadors dels riscs geològics i de protecció civil disponibles.

d) L'adequació a la planificació mediambiental i a la política de desenvolupament sostenible.

e) L'adequació a les polítiques supramunicipals de sòl, d'habitatge, de gestió dels recursos naturals i de protecció del patrimoni cultural, natural i científic.

4. Són motius de legalitat, als efectes del que estableix l'apartat 2, els relatius a:

a) La tramitació del planejament urbanístic.

b) El sotmetiment a les determinacions pròpies del planejament urbanístic de rang superior.

c) L'adequació a la legislació sectorial i urbanística.

d) La interdicció de l'arbitrarietat.”

És a dir, la Comissió no pot esmenar la plana totalment, només ho pot fer en aquests aspectes. Però fins i tot això no ho pot fer discrecionalment, sinó que ha d’actuar d’acord amb normes i plans vigents. La Comissió no té una llibertat absoluta per a considerar l'organització correcta del desenvolupament urbà, o l’adequació a la política de desenvolupament sostenible; ho ha de fer d’acord amb els instruments que s’ha donat –normatives, plans- i que concreten què s’entén, com i a on per aquests principis.

És semblant al que li passa a l’Ajuntament de Tarragona: que no pot tractar el pla parcial –ni aquest ni cap- de manera discrecional, sinó atenint-se a les normes i plans vigents. Sempre pot canviar aquests plans, és clar, però ho ha de fer realment si vol canviar les coses, no n’hi ha prou amb una interpretació o amb una voluntat.

Anem a veure què diu l’acord. Segueixo la numeració de la Comissió. No reprodueixo tot el que diu, per no allargar en excés aquest apunt.

1.1. En relació al pla d’etapes. 

La Comissió fa una crítica negativa sobre les magnituds del Pla, i considera necessària “la fragmentació en polígons d’actuació urbanística, per tal d’ajustar les etapes d’execució de les obres d’urbanització i edificació a les previsibles demandes de mercat, d’acord amb els indicadors socioeconòmics actuals.”

No cal dir que hi estic absolutament d’acord, malgrat les dificultats –els polígons han de ser equilibrats en càrregues i beneficis- i ja ho vaig deixar dit fa un parell de mesos. Sí que voldria remarcar dues coses:

Per una banda, la Comissió no rebaixa ni sostre ni nombre d’habitatges. Diu que s’ha de fer per etapes, això sí, però no retalla cap xifra. I no ho pot fer perquè el sostre és una determinació del POUM i no una decisió de la Comissió.

Per l’altra, i perquè vegem la importància de comptar amb planejament aprovat i vigent, recordar que es va formular i tramitar –però no acabar d’aprovar- un Pla director urbanístic de l’àmbit central del Camp de Tarragona, a mitjans de 2010. Aquest pla –el projecte- deia, referint-se a la Budellera (les negretes són meves):

“Sector PP 24 “la Budellera”:

1. Àmbit:

Per la seva gran extensió i característiques territorials diferents, el present Pla Director estableix la subdivisió d’aquest sector en dos subsectors diferents, I, de 45,31 ha. i II, de 75,13 ha. de superfície, establint determinacions específiques comuns per ambdós, i singulars pel subsector II.

2. Determinacions específiques:

Per la seva posició territorial, el sector haurà de resoldre les adequades relacions amb els assentaments de baixa densitat existents a llevant i a sud del mateix, i el respecte a les preexistències forestals i arbòries existents, als camins, als cursos d’aigua i a les característiques orogràfiques del sector.

Específicament, haurà d’incorporar la transformació del tram desafectat de l’actual autovia A-7, per a la seva conversió en el futur eix cívic, una vegada traslladat la totalitat del seu traçat al costat de l’Autopista.

Amb la possibilitat de crear sobre el tram un important domini de sòl públic per a la futura creació d’un eix d’equipament públics -des de les actuals instal·lacions del Gimnàstic de Tarragona fins a les instal·lacions de La Savinosa- les cessions obligatòries per a equipament del sector es situaran en la referida franja.

En relació al sector II, i donades les seves característiques ambientals, paisatgístiques i orogràfiques, el PDU restringeix l’ocupació del sòl a la franja més plana a costat i costat del camí existent.

3. Condicions de desenvolupament:

Edificabilitat màxima del sector I: 0,45 m2st/m2s per a l’ús residencial, comercial, i terciari en general (oficines, hotels). Aquesta edificabilitat incorpora l’edificabilitat de l’antic PP-27 Platja Llarga.

Edificabilitat màxima del sector II: 0,45 m2st/m2s per l’ús residencial i comercial (petit comerç)

No podrà desenvolupar-se el segon sector fins a l’ocupació per a l’edificació privada del 75% de la superfície privada del sector I.”

És a dir, bona part del que ara disposa l’acord de la Comissió, com veurem. D’haver estat aprovat aquest PDU –que bona falta que fa, en una zona tan complexa, però això és una altra història- les coses haguessin estat més senzilles.

I, per cert, la cita d’aquest projecte de PDU figura a la Memòria d’ordenació del Pla parcial de la Budellera. Que no l’hagi citada ningú potser vol dir –a banda que jo no me n’hagi assabentat, que també és possible- que hi ha molta gent que parla sense haver-se llegit el pla amb deteniment.

1.2. En relació amb els accessos externs al sector: articulació i connexió dels elements vertebradors territorials amb els elements vertebradors locals.

En aquest punt, la Comissió acorda que l’execució del Pla comenci per la banda que té l’accessibilitat resolta, la situada més a prop del Nàstic. També demana concretar millor les vies que han de connectar el pla amb la zona de llevant, tocant a les urbanitzacions de Colls Majors i Boscos.

Sobre això, algunes observacions:

1. Comparteixo –ja ho havia dit- l’opció de començar per la zona de ponent del Pla.

2. Discrepo de la solució donada als enllaços amb Boscos i Colls Majors, encara que siguin els que figuren al POUM –això també ho havia dit- perquè crec que no són els més adequats, i perquè suposen –especialment el que enllaça amb Colls Majors- una desnaturalització de la zona boscosa. Crec que hi ha alternatives.

3. No deixa de sorprendre’m que la Comissió digui: “És condició del planejament derivat definir el traçat i les característiques dels sistemes de comunicacions previstos i de llur connexió amb els sistemes exteriors al sector”. Em sorprèn, no perquè no ho comparteixi –al contrari, em sembla bàsic- sinó perquè aquesta mateixa Comissió, el desembre passat, va prendre un acord que deia (les negretes són meves):

“S’aprofundeix en l’anàlisi de les alternatives i infraestructures de mobilitat per a les connexions viàries prioritzant les alternatives mallades i vetllant per minimitzar l’impacte paisatgístic. En aquest sentit, s’introdueix l’alternativa d’ampliació o millora de les actuals infraestructures d’accés a l’entorn de Port Aventura, així com la possibilitat d’una accessibilitat complementària a través dels nous creixements previstos dins del marc que estableixi el planejament general de Salou. En qualsevol cas, el PDU possibilita altres alternatives d’accessibilitat que puguin sorgir en fases posteriors que es concretaran en els estudis informatius, plans especials o documents que corresponguin.”

És a dir, que ja veurem què fem i entre anem tirant. Clar, ara que hi penso, es tractava del Pla director del CRT –l’ex-BCN World-. No cal dir res més.

1.3. En relació amb la delimitació de l’àmbit. 

És una qüestió formal. Per raons de coherència territorial, es modificava lleugerament l’àmbit del Pla –afegint i traient- i l’acord, tot i reconèixer l’encert de la modificació, ho remet a una modificació puntual del POUM, tota vegada que la delimitació del sector és una determinació de POUM –com l’edificabilitat- i no pot ser modificada si no és així.

1.4. En relació als usos del subsector de la Platja Llarga. 

Aquí especifica que els únics usos admesos siguin els de lleure i esbarjo de la col·lectivitat. Absolutament d’acord, però recordar que el POUM deia explícitament que aquesta zona es destinarà “a zones lliures d’edificació, equipaments, aparcaments i instal·lacions al servei de la platja llarga, sens perjudici que es puguin atorgar concessions administratives de les referides instal·lacions”. Com vaig dir fa dies, si la Generalitat no vol que hi hagi aparcament, que no ho hagués posat al POUM.

1.5. En relació a les línies elèctriques que travessen el sector.

No es pot remetre als posteriors projectes d’urbanització, i ha de concretar-ho al pla, i incloure’n les despeses a l’estudi econòmic-financer. Absolutament d'acord.

Fins aquí les consideracions per motius d’interès supramunicipal i de legalitat, que són les que tenen caràcter vinculant, d’acord amb l’article 87 de la llei d’urbanisme (vegeu ut supra). Vol dir això que la resta de les consideracions no tenen cap valor?. No. Vol dir que no són legalment vinculants, exigibles davant d'un tribunal, però el sentit comú aconsella fer-hi cas, i acordar. L’alternativa seria una disputa agra als tribunals, que no crec que convingui a ningú. Sóc dels que pensa que més val un mal acord que un bon plet.

La resta de consideracions:

2.1.1. En relació al Torrent de la Budellera (prop). 

Demana una nova ordenació del sector que respecti més el traçat natural del terreny. Això serà complicat, perquè afecta bona part de l’ordenació. Hi ha un fragment del torrent que coincideix just amb el vial estructurador del sector, de manera que no serà senzill trobar una nova ordenació. Ordenació que, de qualsevol manera, s'ha de fer congruent amb la trama viària. Actualment molt bona part del curs del torrent ja es fa coincidir amb espais lliures, però hi ha punts en els quals ha de travessar carrers.

2.1.2. En relació amb la cadena-mirador del sistema costaner de Llevant. 

El mirador natural situat a la carena del promontori que limita pel sud-est amb el sector ha de passar a formar part dels espais no ocupats estructurants del sector. I es converteixi en un mirador panoràmic públic sobre el front costaner que alhora faciliti el trànsit de vianants. 

Cap objecció, però em sorprèn que argumenti la decisió a partir de la determinació del Pla director del sistema costaner que el pla tradueix en “el manteniment del gran espai forestal que relaciona/separa els teixits urbans de llevant i el sòl no urbanitzable circumdant, travessat pel torrent de la Budellera Lluny”. Si no ho he interpretat malament, aquest gran espai forestal ve travessat també pel vial –dibuixat al POUM, i fidelment traslladat al pla parcial- que connecta amb Colls Majors. El vial que, al meu apunt anterior –i ho mantinc- suggereixo eliminar, precisament per al manteniment d’aquest espai forestal.

2.1.3. En relació amb la connexió dels teixits residencials de Llevant i Platja Llarga. 

Es considera necessari donar solució efectiva al travessament de la via ferroviària, facilitant la relació entre la futura via cívica Via Augusta, el teixit urbà de Solimar, l’Àrea de la Bassa Closa i el torrent del Catllar amb la platja Llarga.

Res a dir sobre la necessitat de facilitar l’accés a la Platja Llarga i salvar la via del ferrocarril (i gràcies a la via, que és qui ha salvat la Platja!) però algú m’hauria d’explicar perquè això pertoca al pla parcial i no al conjunt de la ciutat. Especialment en zones que no tenen cap contacte amb el sector –l’àmbit del pla parcial- com ara la Bassa Closa o el torrent del Catllar.

2.1.4. En relació amb el model de sostenibilitat urbana. 

Demana que una sèrie de determinacions constructives tinguin caràcter vinculant, per a reforçar la sostenibilitat del sector. 

Hi estic d'acord, però tinc el dubte de fins a quin punt això pot ser un obstacle per a una certa llibertat compositiva de les illes. M'explico: el pla admet, en algunes illes, la possibilitat de concretar l'ordenació dels volums -respectant els paràmetres urbanístics inalterables-. Això dóna una relativa llibertat a l'hora de fer els projectes concrets -s'assemblaria als estudis de detall, que anaven molt bé per a resoldre aquestes coses- i això, en mans de bons professionals, possibilita una construcció de major qualitat i de major diversitat. La ciutat -si volem fer ciutat- és molt diversa, i aquesta diversitat no només s'ha de permetre, sinó que s'ha de fomentar, en usos i en formes. Si això es pot fer igualment, millor, però si no, penso que potser hi sortirem perdent, i acabarem fent una ciutat avorrida per excessivament uniforme.

2.2.1. En relació amb la imatge que el barri projecta sobre el front de costa de Tarragona. 

Aquí, la Comissió comença per admetre la idoneïtat de contemplar l'existència no generalitzada d'elements físics d'alçada reguladora molt diferenciada dels teixits urbans. Però demana més informació -seccions, alçats, volumetries- per a valorar-ho. Jo crec que això ja s'entén amb la documentació que hi ha, però mai sobra la informació. 

2.2.2. En relació al posicionament de les illes de terciari exclusives. 

Trasllada l'edificabilitat i usos de l'illa A2-6, al nord-est del sector, a l'illa R4c-24, amb front a la Via Augusta, a fi de consolidar un front terciari i residencial, i a la vegada consolidar la continuïtat dels espais lliures al nord-est. 

Per una banda, no em sembla malament augmentar la continuïtat del gran espai lliure de la banda est del sector (i això em fa encara més incomprensible el manteniment del vial que el travessa) però entenc que l'edificabilitat de l'illa A2-6 (2.529 m2 de sostre) s'acumula a la de l'illa R4c-24 (16.745 m2 de sostre residencial i 2.705 m2 de sostre complementari).

2.2.3. En relació a la incorporació de l'ús de Serveis. Afegeix aquest ús en una sèrie d'illes.

2.2.4. En relació a l'ús residencial exclusiu a la clau R4a. 

Amplia els usos possibles en aquesta clau, per a una major diversitat funcional. 

Partidari com sóc de la barreja d'usos, em sembla encertat. Però no m'ho sembla tant una afirmació que fa la Comissió, segons la qual, en aquesta clau, “els edificis tindran ara, obligatòriament, habitatges en planta baixa”. Crec que cal deixar més opció, i, encara més, sóc poc entusiasta dels habitatges en planta baixa als edificis plurifamiliars. Crec que precisament van en detriment d'aquella barreja d'usos que abans es defensava.

2.2.5. En relació a l'article 19. 

Inclou les estacions transformadores elèctriques com a sostre edificable en determinades situacions.

2.2.6. En relació a l'article 25. 

Inclou les construccions permeses a l'espai lliure d'edificació de l'illa en el còmput del sostre màxim edificable.

2.3.1. Condicions d'edificació de les illes. 

Concreta millor les condicions en què es pot fer l'ordenació alternativa que he citat al punt 2.1.4. Qualsevol millora i concreció en les normatives em sembla positiva, però realment no sé veure'n la necessitat.

2.3.2. En relació als habitatges amb protecció oficial. Demana ajustar-se a les previsions de determinades normatives.

2.3.3. En relació a la mobilitat sostenible. 

Cal ajustar alguns imports amb altres documents del pla. I, per altra banda, també cal indicar el nombre de places d'aparcament previstes i l'aparcament per a bicicletes als habitatges plurifamiliars de nova planta.

2.3.4. En relació a les indemnitzacions. Cal incloure determinades indemnitzacions dins les despeses d'urbanització.

2.3.5. En relació a l'encaix amb teixits i sectors limítrofs. 

Demana una major informació -especifica: a escala 1:2000 i 1:5000- de l'encaix del sector sobre l'ordenació definida pel POUM amb els sectors i sòls urbans adjacents. Entenc que això és, en part, conseqüència del punt 1.2. Ja vaig dir fa un parell de mesos que no em convenç gens aquest encaix, almenys per la part de xarxa viària, però aquesta solució és la que venia donada pel POUM, no pel pla parcial.

La resta, unes quantes errades materials sense més transcendència.

Fins aquí el contingut de l'acord de la Comissió. Vull fer notar que en cap moment rebaixa l'edificabilitat -no pot fer-ho- i en cap moment imposa rebaixes en les alçades màximes. De totes maneres, aquests i més comentaris, d'aquí uns dies, que per avui ja n'hi ha prou.

2+3, 4+1

Aquestes darreres setmanes s’han succeït protestes a les universitats contra la decisió d’estructurar l’oferta acadèmica en un format 3 anys (grau) + 2 anys (màster) en lloc (o a més de) de la generalitzada ara de quatre + 1.

Quan es va decidir aquest 4+1 jo tenia força contacte amb Carles Solà, ex-rector de la UAB i aleshores conseller d’Universitats amb Pasqual Maragall. Em sembla recordar que l’opinió del conseller, i majoritàriament de les universitats catalanes, era partidària del model 3 + 2, més estès a Europa, i per tant més fàcil d’homologar.

També aleshores formava part de la junta del Col·legi de Geògrafs, que participava en una comissió, juntament amb tots els departaments de geografia de les universitats, per a treballar sobre el disseny del grau de geografia, i va anar fent propostes sobre els dos formats.

Els arguments de Carles Solà em semblaven –i em semblen, encara ara- convincents, i els dissenys que jo coneixia, basats en el 3+2, també. Em recordaven una mica l’antic pla Maluquer de filosofia i lletres, que comprenia tres cursos troncals, i dos cursos d’especialització, que et permetien anar cap a lletres, art, història, geografia, i altres.

Amb aquests antecedents, el més normal és que ara trobés encertat anar cap al 3+2. Però no és ben bé així. D’entrada, em sembla força sensat el que diu l’encara rector de la UB en aquesta entrevista, sobre la flexibilitat (la podeu veure aquí ). 

Però, sobretot, i com que ja em temo que de flexibilitat poca, entenc que cal dir que el 3+2, no ara, no així, i no només.

No ara. Fa com qui diu quatre dies que el grau funciona. Si no recordo malament, fa tres anys que va sortir la primera promoció del grau de geografia i ordenació del territori de la URV, que és la que em toca. Vol dir això que hi ha, encara, poc bagatge per avaluar si el grau va bé o no, si és adequat a les expectatives o a les possibilitats professionals, si el seu encaix amb altres estudis és correcte, i moltes coses que caldria veure (o, almenys, que jo crec que caldria veure). Si no vaig errat de comptes, l’any passat una d’aquestes agències o comissions o el que sigui de l’entorn universitari va avaluar el grau de geografia de la URV.

I ara, que encara estem començant a avaluar si ho fem bé o no, hem de canviar-ho tot? No em sembla el millor moment, si no és que la intenció es fer tornar boig el personal docent i de suport dels departaments, que aleshores sí.

No així. Pel que sé –i si no, ja em corregiran- la decisió d’anar pel 3+2 va ser unilateral del Ministeri, en època d’aquest personatge anomenat Wert, i amb sorpresa –no sé si gran o relativa- dels rectors. Coneixent l’escassa voluntat negociadora del ministeri, no m’estranyaria. Remuntar l’estructura dels graus, atapeir tota la docència que ara es fa en quatre anys per a poder-la fer a tres –impossible- i, per tant, decidir què es passa a màster i com, és una feinada, i s’ha de pensar molt bé (i ja es va haver de fer, al marge de com hagi quedat, quan es va haver de passar de la llicenciatura de cinc anys al grau de 4+1). Això no es pot fer –o no s’hauria de poder fer- al marge (i menys en contra) de les universitats, que són alguna cosa més que els rectors.

No només. Passar d’una llicenciatura de cincs anys, amb preus públics subvencionats, a una estructura de grau i màster, en la qual el preu del màster no està tan subvencionat, ja ha estat un cop econòmic. Un grau de tres anys pot mantenir la mateixa subvenció, però té tots els números que el màster no la tindrà. Si ens limitem a reduir el grau en un any, i ampliar els màsters –que ara seran molt més necessaris per a completar els estudis- i no incloem la totalitat del màster en el preu subvencionat o en un generós programa de beques (i aquesta opció em sembla molt més equitativa que abaratir el preu de manera indiscriminada) estarem dificultant molt més l’accés a l’educació superior.

De manera que no ara, no així, i no només. Sí començar a pensar-hi i a treballar-hi ara, sí a fer-ho amb tota la comunitat universitària, i si a fer-ho incloent les repercussions econòmiques i repensant i reformulant el finançament dels estudis –que no és exactament el finançament de la universitat- en termes d’equitat (que no vol dir gratuïtat indiscriminada: no hi ha res gratis). 

(foto: el referèndum sobre el 3+2 fet a la URV. Manllevada de www.naciodigital.cat)

Més notes ràpides, ara sobre la Budellera

Ahir la Comissió territorial d'urbanisme de la Generalitat va emetre el seu informe preceptiu sobre el pla parcial de la Budellera. Un informe que proposa modificacions importants del pla que fins ara coneixíem, i que han estat rebudes, en general, de manera favorable.

Per ara no conec l'informe més enllà del que en diu la premsa. A l'espera de poder-lo llegir detingudament -sobretot la lletra petita- això només són unes primeres impressions, que potser caldrà matisar o completar quan pugui llegir l'informe.

Primer. Amb totes les modificacions que vulgui, la Comissió avala el pla. En el dilema urbanitzar sí o no -que també s'ha plantejat, i força, en aquestes darreres setmanes, la Comissió no té dubtes. Les modificacions, doncs, són sobre com se fa, com es concreta aquesta urbanització, però no sobre el fet. Em permeto el luxe de l'autocita: ara fa dos mesos, en aquest blog i també al Fet a Tarragona, escrivia:

“Vol dir, doncs, que si el projecte compleix aquestes determinacions -i ho hauria de fer, per imperatiu legal- podem discutir el com, però no el què. Això és poc o és molt? En tot cas, és el marge que tenim, en el benentès que una ordenació diferent no pot anar en detriment de l'edificabilitat reconeguda; podem posar-la d'una altra manera, però no podem reduir-la per imperatiu legal.”

I això ha fet la Comissió, canviar el com. En quin sentit?. D'entrada, imposant que la urbanització es faci en dues fases, començant per la part més propera al Nàstic. Espero llegir l'informe per saber si parla de dos polígons o de dues etapes -no és el mateix- però torno a l'autocita:

“Podem preveure i planificar la urbanització, però ningú obliga a materialitzar aquesta urbanització i edificació d'un sol cop. Això, que estic segur que la Junta de compensació té molt clar, podem establir-ho millor al Pla per a tranquil·litat de tothom, i fins i tot per a condicionar el ritme de l'ocupació, de tal manera que s'assenyalin les prioritats, que sens dubte han d'anar per a les zones més properes a la ciutat existent. Insisteixo que estic segur que això ja es pensa des de la Junta, però no seria sobrer evidenciar-ho al Pla i fer-ho més explícit, si això ha de tranquil·litzar.

Una possibilitat -complicada, això sí- seria establir una divisió poligonal. Enlloc no està establert que forçosament s'hagi de desenvolupar com un únic polígon. Sempre que siguem capaços de refer l'ordenació i establir els polígons independents que, segons la llei, han de ser equilibrats en càrregues i beneficis dins d'un mateix sector. Això no és fàcil, però podria ser possible amb un ús imaginatiu de la possibilitat de definir polígons discontinus. És qüestió de fer números i un pla d'etapes que condicioni el desenvolupament de les noves a una efectiva execució -no completa, però sí significativa- de les anteriors. Posteriors revisions, per canvis significatius de la realitat, serien més assequibles.”

Segon, rebaixar les alçades. He llegit informacions no coincidents -nou plantes, set plantes- i fins i tot una opinió de l'Alcalde dient que “Per mi, si es pot limitar a cinc pisos millor”. Sobre això, cal dir que una cosa és baixar l'alçada màxima de les construccions, i una altra és rebaixar l'edificabilitat. Això darrer no ho he vist enlloc, i seria complicat de fer. L'edificabilitat és un paràmetre de planejament general, i ni la Comissió ni l'Ajuntament no el poden modificar sense formular, tramitar i aprovar una modificació del POUM. I si no es rebaixa el sostre però sí les alçades vol dir -llevat que la promoció hi renunciï voluntàriament, cosa que dubto- que aquest sostre s'ha de distribuir d'una altra manera. Tornem a l'autocita:

“En tot cas, una nova ordenació que respecti els paràmetres bàsics, si es vol que alliberi més espai, només pot ser, o bé més densa, o bé més alta, i no sembla que les alçades agradin gaire. Ens queda, és clar, la possibilitat de disposar l'edificació de forma més compacta, i fer carrers més estrets. Certament hi ha marge, però siguem conscients que això va en detriment de la qualitat de vida -per exemple, de garantir un bon assolellament- o de la mobilitat (per exemple, fer conviure vianants, circulació rodada, carril bici i aparcament demana uns carrers relativament amples).”

De manera que fem-nos a la idea que tot el que traguem de dalt, ho hem de posar en superfície.

I una nota: sembla que edificis de nou plantes (i tres de dotze plantes) no són admissibles. Però al pla parcial 10 -el d'IKEA, per entendre'ns- hi ha torres de quinze plantes, i ningú diu res. Es veu que l'estètica va per barris, i mai més ben dit.

Més coses. Desapareix la possibilitat d'ús d'aparcament a part de l'espai més proper a la Platja Llarga. Hi estic absolutament d'acord, però per ser justos cal dir que la fitxa del POUM -la que mana com s'ha de fer el pla parcial- diu que aquesta zona es destinarà “a zones lliures d’edificació, equipaments, aparcaments i instal·lacions al servei de la platja llarga, sens perjudici que es puguin atorgar concessions administratives de les referides instal·lacions”. Si la Generalitat no vol que hi hagi aparcament, em sembla molt bé, però que no ho hagués posat al POUM.

També hi ha una sèrie de canvis en la disposició de la xarxa viària i en l'ordenació de la mobilitat. Especialment en la relació amb Cala Romana. Espero veure què diu l'informe, i espero que el nou pla permeti replantejar el vial que partia la gran zona verda a llevant. Un vial, però, que també ve donat pel mateix POUM, i sobre el qual també vaig fer diverses apreciacions en aquest blog. 

Finalment, un altre aspecte del pla, que no va de l'informe. Ara la promoció parla de menys habitatges, per una simple operació aritmètica (el sostre total dividit per les superfícies dels habitatges, de 90 i de 120 metres). Això dóna una mica més d'uns 4.000 habitatges. Lamento dir que no hi estic d'acord. Ja vaig dir que crec que hem de generar una oferta d'habitatges més flexible, i estic convençut que hi ha mercat -que hi ha gent que ho demana- per habitatges més petits (tampoc micropisos de 20 m2, eh?). Especialment la gent jove que no es pot emancipar hauria de poder accedir a habitatges més reduïts i més econòmics. I si això vol dir cent o doc-cents habitatges més, no em sembla malament. 

En fi, esperarem a veure l'informe. En tot cas, celebro que algunes veus que fins fa quatre dies s'apuntaven a exigir la retirada del pla i que no es volien moure del tot o res, ara s'apuntin a la reconducció del pla que alguns proposàvem ja fa dos mesos. Benvinguts siguin. En continuarem parlant

Bye bye, Vidal (unes notes ràpides)

En un país on les dimissions són rara avis -sobretot les dimissions a temps- és una bona notícia la dimissió del ja ex-senador Vidal. Ho és, perquè representa una reparació -mínima, però reparació- d'unes declaracions estúpides, i una reparació feta immediatament.

Reconec que no ha estat mai sant de la meva devoció. No ho va ser per aquell malgirbat projecte de constitució (en vaig parlar aquí i aquí) ni per altra declaracions que li he sentit o llegit. Sempre m'ha semblat algú més il·luminat que savi, un aprofitat de la onada indepe, però amb molt poca substància política, ideològica, o intel·lectual.

De fet, però, és un més d'una espècie malauradament estesa al món independentista, en un sentit ampli (és a dir, en totes les opcions polítiques, i també en les instàncies civils, i mediàtiques). Una espècie que basa el seu discurs -si és que en té- en l'exabrupte, en el repte de veure qui la diu més grossa, en l'astracanada. Si Lenin va dir allò que l'esquerranisme és la malaltia infantil del comunisme, necessitaríem un Lenin estelat que definís aquesta malaltia infantil de l'independentisme, que recorda aquells rrrrrrrevolucionaris dels anys trenta, que en lloc de construir una república democràtica s'entretenien a veure qui deia l'atrocitat més gran contra borbons, frares i capellans. Així va anar.

Ens sobren, tots aquests il·luminats. Ens sobren, com ens sobren aquells del “Pus parla català, Déu li do glòria” i ens falten els fusterians “Pus parla català, vejam què diu". Ens sobren els que necessiten posar l'estelada més grossa a tot arreu, cremar fotos, i tots aquests actes simbòlics que només satisfan els convençuts i allunyen o refreden gent que prefereix -que preferim- gastar temps i energies en coses amb més contingut.

De fet, ens sobren també ximpleries com les declaracions de la consellera dient que els funcionaris tenen el dret de demanar festa per acompanyar el president Mas a judici. Els funcionaris tenen -tenim- dret a demanar festa, d'acord amb la llei, per a fer el que ens convingui. I no és feina de la consellera dir què hem de fer o de deixar de fer.

A veure si n'aprenem i deixem de donar munició a la caverna, i sobretot deixem de donar-los raons. Que insultin i inventin, no és agradable però ja hi estem acostumats. Que ho puguin fer amb bona part de raó per cagades pròpies ja és més emprenyador.

Dit això, de la mateixa manera que em semblava un despropòsit la persecució de què va ser objecte el jutge Vidal per la redacció de la constitució, també espero que si la fiscalia es posa en marxa per unes declaracions, ho faci per tota mena de declaracions -perquè, que jo sàpiga, només hi ha hagut aquestes declaracions- que puguin indicar alguna cosa delictiva. Per exemple, allò que la fiscalia afina, o que han destrossat no sé què. A veure si ara hi haurà declaracions de primera i de segona.  

(imatge extreta de la ccma, que espero que no em faci pagar drets)

Més sobre la Budellera

El debat obert amb motiu de la tramitació del Pla parcial de la Budellera ens va deixant una sèrie de senyals preocupants. No tant pel que diuen -les opinions són lliures, quan són opinions- com pel que deixen de manifest, que molt sovint és una enorme manca de perspectiva. Aquesta manca de perspectiva es veu almenys en dos aspectes. Un, en centrar-se en el present, sense tenir en compte d'on ve aquest Pla parcial -del 1995, i d'un POUM molt accidentat- i sense tenir en compte els ritmes de l'urbanisme, que són molt més lents, i que no podem condicionar per la conjuntura més immediata. Un segon, per mantenir discursos essencialistes, quan no contrafactuals, que no permeten abordar el problema en els termes reals en què està plantejat.

Segons quines raons -que és legítim que siguin plantejades- es poden entendre en el pla més teòric, més acadèmic. Les entenc, i segurament en comparteixo moltes més que no sembla. Però hi ha un altre pla més immediat que ha de funcionar d'una altra manera, i que hauria de ser més present, si més no en aquelles opcions polítiques que aspiren a governar. Un pla en el qual del que es tracta és d'afrontar, ara i aquí, una proposta d'ordenació urbanística, en uns termes legals concrets, que no deixen gaire marge de maniobra. Aquests dos discursos no s'oposen, els necessitem tots dos. 

Ignoro si algú que en sàpiga més té alguna carta amagada, però tal com ho veig jo, i d'acord amb el marc legal, ara com ara hi ha poques alternatives. O es pacta alguna cosa -i pactar vol dir fer-ho amb els promotors del Pla, amb les renúncies que voluntàriament assumeixin- o no es pot aturar, si no es vol caure en la prevaricació (allò d'adoptar resolucions injustes sabent-ho). Cal estar a l'espera de l'informe de la Comissió territorial d'urbanisme de la Generalitat, però no em fa l'efecte que canviï massa les coses. Ja ho veurem. Escil·la i Caribdis. No es poden anar fent reclamacions de retirada quan se sap que això és un carreró sense sortida. I si no se sap, encara pitjor, perquè demostra una ignorància que no ens podem permetre. Una retirada només està en mans de la promoció, i benvinguda seria si així es podien refer moltes coses, però no ho veig gaire probable, i menys encara a canvi de res. 

Aquest debat, a més, ha posat de manifest més coses, com ara la lleugeresa amb què es fan anar les dades, i la migradesa del coneixement de la pròpia ciutat. Per exemple, i ha estat molt citat, el nombre d'habitatges buits a Tarragona, en el qual s'han usat xifres inversemblants, agafant parcialment dades del Pla local d'habitatge, sense analitzar-les, i sense contextualitzar-les. Ens mereixem més serietat, si volem fer les coses ben fetes.

Ens mereixem també més propostes concretes d'actuació sobre el projecte de Pla parcial, i que siguin propostes viables. Valentes i agosarades, si cal, però viables més enllà de la bona voluntat. Pierre Mendès-France deia allò que “gouverner, c'est choisir”. Instal·lar-se al regne de la perfecció -que no existeix- és renunciar a la realitat, i governar només es pot fer des de la realitat, que és com és i no com ens agradaria que fos. Cal rellegir Max Weber i recordar allò de l'ètica de la convicció i l'ètica de la responsabilitat. 

Però també ens mereixem propostes concretes més enllà d'aquest Pla parcial. Comparteixo plenament -de fet, ja ho vaig dir aquí - la constatació que el POUM, i més exactament les seves bases demogràfiques i econòmiques, està desfasat, i que cal afrontar-ho. Algú proposa alguna cosa? Alguna cosa que no sigui “fem un POUM nou” que és totalment inviable ara mateix?

I encara més enllà, algú té propostes -viables, serioses, no generalitats voluntaristes- sobre una política pública d'habitatge a Tarragona? Propostes que tinguin en compte que habitatge vol dir sòl urbanitzat, i això té uns costos. Que cal dir a on, com, i qui ho paga. Que cal pensar la ciutat a mig i llarg termini, també en ens mitjans. Que no s'hi val a fixar objectius, per benintencionats que siguin, i fins i tot compartits, si no es diuen també els mitjans i els costos. 

De tot això és del que crec que cal parlar. Del que esperaria resposta dels qui pretenen governar la ciutat (dels qui no, no cal). Per part meva, ja en vaig apuntar algunes (ho podeu veure a l'enllaç d'abans) i n'hi hauria més, però no em pertoca a mi, o només a mi. Al capdavall, sóc un ciutadà interessat per la seva ciutat, preocupat pel seu present i el seu futur, però no tinc plaça al Saló de plens de l'Ajuntament. Només em represento a mi mateix, pel bo i pel dolent. En continuarem parlant.  

BCN World, acte final

Divendres 30 de desembre de 2016, el Diari oficial de la Generalitat publicava l'aprovació definitiva del Pla director urbanístic de reordenació de l'àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, discretament anunciat com un “Edicte de 29 de desembre de 2016, sobre una resolució referent als municipis de Vila-seca i Salou”.

Han passat, doncs, prop de tres anys i mig des que el projecte de llei de modificació de la llei 2/1989, de centres recreatius i turístics, va entrar al Parlament. En aquest temps, hem passat d'un projecte gasós, que semblava que abastava tot el CRT, a un projecte que incrusta una peça de cent hectàrees dins del CRT. Hem passat de sis casinos i no se sap quantes coses més -perquè mai no ho vam saber- a un, dos, tres o quatre casinos, hotels, zona comercial, i lleure. I, a la vegada, es mantenen els 2.477 habitatges, en baixa densitat, que ja es preveien l'any 1989, que es poden començar a fer des de l'aprovació del corresponent pla parcial, al 2006, i dels quals, al cap de deu anys, encara no se n'ha fet cap.

I ja està.

Tres anys i mig de discussions, no tant de debat, i menys de dades i d'anàlisis serioses. D'aguantar demagògies, intoxicacions i mitges veritats.

I ara què?

Doncs ara ve l'hora la veritat. L'hora de comprovar si tot el que s'anunciava, bo o dolent, s'acaba complint. Des de la inversió, la real urbanització, els llocs de treball, i la captació de milers de turistes nous, fins als perills de ludopatia, de màfia, de precarietat, de danys ecològics, i tot el que s'ha anunciat. M'atreveixo a dir que hi haurà de tot, en graus diversos. Però la realitat, sigui la que sigui, acabarà posant tothom al seu lloc.

Divendres 30, doncs, culminava una tramitació que, els darrers dies, va ser exprés. Dimarts 27, la Comissió territorial d'urbanisme de Tarragona en feia l'aprovació provisional. Dimecres 28, el Consorci del CRT,emetia informe favorable. Dijous 29, era el torn de la Comissió de política territorial i urbanisme de Catalunya, que emetia el seu informe favorable. El mateix dia, el Conseller de Territori i sostenibilitat en signava l'aprovació definitiva, i divendres 30, se'n publicava l'acord al Diari oficial. Finis coronat opus.

De tot això, només vaig participar en la sessió de la Comissió de política territorial i urbanisme de Catalunya, de la qual sóc membre en representació del Col·legi de Geògrafs de Catalunya. En faré cinc cèntims en el benentès que la meva intervenció allí corresponia al criteri acordat al Col·legi -que comparteixo plenament, no caldria sinó- i que les opinions que expresso en aquest blog són personal i no atribuïbles, de cap manera, al Col·legi. 

El Col·legi, al seu dia, va formular una al·legació al PDU per tres temes bàsics:

1. La necessitat de recuperar el Pla de millora urbana previst per a la definitiva ordenació de la parcel·la o parcel·les on s'han de situar els ressorts. Per una qüestió de legalitat, lligada a la necessària transparència i possibilitat de participació amb garanties i empara jurisdiccional, i també perquè difícilment es pot avaluar l'impacte paisatgístic d'una ordenació que no es coneix.

2. La preocupació per la no resolució de problemes de mobilitat en una xarxa viària molt complexa, que recull trànsits d'orígens i característiques molt diferents, i que es podia veure col·lapsada.

3. Un possible impacte paisatgístic considerable, atès el volum i alçada dels cossos d'edificació, difícilment compatible amb el que disposa i proposa el Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona.

A més d'això, i com a fil conductor d'anteriors al·legacions i de posicionament, la preocupació per com el planejament passa de ser una prèvia a les decisions, a ser només el revestiment tècnic i jurídic que possibilita decisions preses al marge. I, en paral·lel, la limitació d'un planejament que només abasta l'estricte espai de l'actuació i no té en compte els efectes -bons i dolents- sobre el territori.

En la meva intervenció davant la Comissió, vaig reconèixer les millores del Pla. És cert que el PDU aprovat definitivament és millor que el de fa sis mesos. I aquest era millor que el d'un any abans. També que alguns aspectes de l'al·legació del Col·legi havien estat recollits (el tema del Pla de millora urbana, recuperat; un replantejament de la mobilitat; la necessitat que el futur PMU sigui objecte d'avaluació paisatgística).

Tanmateix, mantenim la discrepància de fons sobre la manera de fer. L'abast de l'actuació, la forçada superposició sobre un àmbit singular que ja havia estat objecte d'una ordenació específica, suposa una perversió del planejament. No s'han anat a cercar les activitats idònies per al lloc, sinó que s'ha forçat que el planejament admetés aquestes activitats, i s'ha fet mirant exclusivament l'àmbit que necessiten aquestes activitats, sense entrar en el context territorial. Això es veu especialment en el tema de la mobilitat -després en parlarem- i en altres actuacions paral·leles al PDU, que van per lliure. Projectes autònoms en paral·lel en un mateix territori no constitueixen un tot ordenat i coherent.

Per sorpresa meva, el Pla va rebre més crítiques. La del representant del Col·legi d'arquitectes, que va considerar-lo poc treballat, quan hauria hagut de ser un pla exemplar, excel·lent. I la magnífica, ajustada i elegant intervenció de Joan Busquets, catedràtic d'urbanisme a la UPC i a Harvard -poca broma- alertant sobre la incapacitat de l'ordenació proposada per a fer ciutat, que hauria de ser l'objectiu del planejament. Magistral.

Finalment, el resultat conegut: vint-i-quatre vots a favor i quatre (o tres, he vist de tot) abstencions: la del Col·legi d'arquitectes i la meva, i una (o dues) més que no vaig veure de qui eren.

Fins aquí, la crònica. Ara, uns quants comentaris sobre el nou PDU. Si més no, sobre alguns aspectes nous que no m'acaben de convèncer.

1. El Consorci del CRT passa a ser l'administració actuant, en lloc de l'INCASOL. Això té dues conseqüències, una bona -almenys jo crec que no és dolenta- i una altra més preocupant. La bona: es garanteix -llevat d'algun pacte ocult- que el 15% de l'aprofitament mitjà, de cessió obligatòria i gratuïta, es queda a Vila-seca i a Salou. En serà el titular el Consorci -els dos ajuntaments i la Generalitat- i ja veurem com es repartirà. Amb la situació anterior, no sabíem si l'INCASOL optaria per patrimonialitzar aquest aprofitament (que era en metàl·lic, 73M€) arreu de Catalunya.

La dolenta (o no tan bona): la gestió -la urbanització, en definitiva- queda en mans del Consorci, i tinc els meus dubtes que tingui la capacitat i els mitjans humans i tècnics per a fer-ho, cosa que l'INCASOL sí que crec que garantia. Haurem d'estar a l'expectativa, o esperar tractes que potser estan fets i que no coneixem.

2. L'aprofitament mitjà, ja ho he dit, passa de ser una compensació en metàl·lic a ser una parcel·la més de l'àmbit del CT1 -el dels casinos- on es materialitza aquest aprofitament, amb tots els usos possibles al CT1 llevat del joc.

Què farà, el CRT, amb aquesta parcel·la? La podrà posar a la venda? Tindrà comprador? En podrà obtenir l'equivalent als 73M€ que esperava tenir abans? Potser és un regal enverinat, un sòl amb un mercat molt reduït -per l'edificabilitat, la tipologia, els usos- que pot facilitar que els (pocs) compradors possibles imposin un preu a la baixa. En la situació anterior, l'administració actuant cobrava, i s'acabava la història. Ara, ja ho veurem.

3. La mobilitat ha millorat -nous vials, més treballats, alguns a doble alçada per evitar barreges de trànsit- però no del tot. En aquest sentit, resulta molt significativa l'explicació que la proposta d'aprovació provisional del PDU feia sobre la mobilitat exterior al CRT:

“S’aprofundeix en l’anàlisi de les alternatives i infraestructures de mobilitat per a les connexions viàries prioritzant les alternatives mallades i vetllant per minimitzar l’impacte paisatgístic. En aquest sentit, s’introdueix l’alternativa d’ampliació o millora de les actuals infraestructures d’accés a l’entorn de Port Aventura, així com la possibilitat d’una accessibilitat complementària a través dels nous creixements previstos dins del marc que estableixi el planejament general de Salou. En qualsevol cas, el PDU possibilita altres alternatives d’accessibilitat que puguin sorgir en fases posteriors que es concretaran en els estudis informatius, plans especials o documents que corresponguin.”

És a dir, que s'accepta que caldran mes actuacions, però no es defineixen, i es deixen per més endavant. Penso ara si un pla especial d'una actuació singular, de promoció privada, que generés una afectació important en la mobilitat, s'hagués presentat a la Comissió reconeixent que sí, que cal resoldre coses, però que ja ho faran més endavant. La suspensió seria fulminant, i amb tota la raó. No es pot donar llum verda a un projecte complex, del qual se sap que generarà afectacions a la mobilitat més enllà del seu àmbit, i que no prevegi com resoldrà aquestes afectacions. I que consti que el nou PDU adopta força mesures que milloren aquest aspecte, però no em sembla seriós dir “que ja ho resoldrem més endavant”.

4. El nou PDU incorpora un estudi sobre l'impacte econòmic de l'actuació. Inversió, llocs de treball, efecte multiplicador,etc. A bona hora!. Voleu dir que no hagués estat més oportú al principi, a l'hora de decidir si es tirava endavant una actuació d'aquest tipus, i no al final? Ja entenc que hi ha anàlisis que no poden ser fetes si no se sap la magnitud de l'actuació, però també es poden fer diversos escenaris -de fet, l'estudi els fa- i això hagués estat una bona aportació per avaluar la idoneïtat de la proposta.

L'estudi l'ha fet un equip encapçalat per José Antonio Duro, de la URV -company, doncs- i no tinc cap raó per pensar que estigui mal fet (a més, que conegut també aquesta darrera setmana, no l'he estudiat a fons; de fet, no el vaig poder veure fins divendres al matí que, diligentment -com havia promès el director general d'urbanisme- va ser penjat al Registre de planejament, amb la resta del PDU). Això no obsta per dir que sóc més aviat escèptic sobre aquests estudis ad hoc. Posaria la mà al foc que Marina d'Or tenia un estudi que assegurava la viabilitat del projecte i els milers de llocs de treball, i mira ara com està.

Hi ha una dada que reflecteix el que deia de la necessitat d'aixecar el zoom i tenir una visió més àmplia de tot plegat (i així mateix ho vaig expressar a la Comissió). L'estudi parla d'un augment esperable de les places hoteleres, al CRT, d'entre 3.167 i 3.958, segons les dimensions teòriques de les habitacions sobre el total del sostre hoteler. Suposa uns ratis d'entre 120 i 150 m2 de sostre per habitació. Uns ratis que em semblen molt generosos. Perquè ens fem una idea, l'Hotel Arts de Barcelona -que no té una categoria de pensió de tercera precisament- té 34.000 m2 de sostre, i 340 habitacions: una ratio de 100 m2. El pla parcial de Barenys calculava una repercussió de 57 m2 per habitació -aquests em semblen pocs-. Però el que és realment significatiu és que, als 475.000 m2 de sostre hoteler del CTI, cal afegir els més de 150.000 m2 també hotelers a la resta del CRT, i els prop de 200.000 al pla parcial substitutiu de Barenys que prepara l'Ajuntament de Salou, i les 12 hectàrees d'ús hoteler a la Pineda que l'Ajuntament de Vila-seca vol treure al mercat. Podem absorbir tot això? Hem pensat i preparat el territori -aigua, energia, mobilitat, residus- per a tot això?. Les visions parcials, aïllades, no serveixen. Necessitem veure-ho tot. I no ho hem vist.

I ara?

Doncs ara, com he dit abans, esperar i veure. M'agradaria pensar que algú preveu -o ho demana, i es fa- uns indicadors, un seguiment, de tot això. De la tramitació de tot el que falta, de l'execució, de la inversió. De la implementació de les mesures ambientals i paisatgístiques. De la creació i característiques reals dels llocs de treball. Dels costos indirectes per a les administracions -és a dir, per als contribuents- i del destí del 15% de l'aprofitament mitjà (que, legalment, hauria de ser per al patrimoni municipal de sòl i habitatge de Vila-seca i de Salou, per a operacions d'habitatges protegit). Espero que això passi.

M'agradaria també que comencés a haver-hi una mica més de serietat. He sentit afirmacions que les obres “començaran aquest estiu”. De veritat? Quan el termini per al concurs s'ha allargat tres mesos, i el termini per a presentar el projecte bàsic s'amplia a 120 dies hàbils des de l'aprovació del pla de millora urbana. Un pla que també necessita uns mesos per a ser tramitat. Quan caldrà tramitar els projectes d'urbanització per a ser adjudicats (i, per cert, si qui adjudica és el Consorci del CRT, que és públic, haurà de ser per concurs, oi?). En fi, que dubto molt que a l'estiu hi hagi grues treballant. I dir el contrari és enganyar la gent.

Però també he sentit declaracions sobre el perill de l'opció de compra per part de lINCASOL. Perill? Perill zero. Ni que sigui perquè l'INCASOL no té els 110M€ de l'opció de compra, ni pot endeutar-se. No fem alarmisme.

I no puc consignar les múltiples errades a molts mitjans de comunicació, la més freqüent de les quals, confondre superfície i sostre edificable. Ja sé que l'urbanisme de vegades és complicat, però una mica més de serietat em sembla exigible. Si parlessin d'unes altres coses -de futbol?- amb aquesta alegria, tothom se'ls tiraria a sobre.

I aquí acaba -per ara?- aquesta sèrie titulada BCN World -un nom que ha passat a millor vida- que vaig iniciar fa tres anys i mig. A veure què passa, moltes gràcies per la paciència, i disculpeu la tabarra.