Sobre el camí de ronda de la Savinosa

 

Avui, que sembla que la pluja ho permetrà, ha de tenir lloc un acte més en defensa de la Savinosa, a Tarragona (a la imatge, el rètol anunciant, modesta contribució que faig a l’acte). Per ser exactes, un acte de rebuig al projecte de passeig de ronda que es vol fer a la finca de la Savinosa, un passeig de cinc metres d’amplada que hauria de servir per a unir la platja de l’Arrabassada i la platja de la Savinosa.

Contra aquesta idea, hi ha la inevitable plataforma, i, a banda de la premsa, en tinc notícia per l’incansable Lluís Gurrera, sempre present en aquesta mena de coses.

L’oposició a aquest camí de ronda ha argüit, entre d'altres motius -o, almenys, és el que jo he vist- el perill que suposa per a determinades espècies. Recordem que la Savinosa és una finca de prop de 6,5 ha, un morrot a la costa tarragonina, una mica abrupte, on hi ha les restes de preventori antituberculós que va funcionar fins entrats els anys seixanta, i, des d’aleshores, en desús i franca degradació. Un espai tancat, fet que segur que ha ajudat a una certa preservació natural. El que queda del preventori és catalogat de Bé cultural d’interès local, i tot plegat és propietat de la Diputació de Tarragona. La finca queda encaixada entre el ferrocarril i el mar.

Ha estat un clàssic, de fa dècades, en les lamentacions tarragonines sobre espais desaprofitats, i objecte de moltes propostes -algunes veritables ocurrències- no sempre encertades, que sempre acabaven fracassant per una raó econòmica -no se sabia mai qui havia de pagar què- i, de vegades, legal, atesa la condició d’equipament de la zona, incompatible amb la gran majoria de possibles usos amb aprofitament. Sobre això, en vaig parlar AQUÍ i AQUÍ. I, més cap aquí, a mitges amb Josep M. Milà, ens vam pronunciar per deixar-ho estar, per obrir la finca a l’ús ciutadà, a partir de la reflexió que, si no hi hagués els edificis del preventori -que ara ja no serveixen per a res- no ens plantejaríem cap dels usos que s’hi han apuntat (el podeu veure AQUÍ).

Per cert, en aquest darrer article s’hi diu que la Savinosa és quedi com un espai lliure “amb el camí de ronda”. Poc pensàvem, els que signem l’article, en el camí que ara hi ha sobre la taula. Us ben asseguro que pensàvem -perquè vam participar-hi en l’origen- en aquella proposta del 2011 d’enretirar la tanca i facilitar el pas, un pas ara complicat perquè s’ha de fer arran de mar, en un terreny poc apte, però pensant sempre en una intervenció lleugera, de desbrossar un pas natural, i assenyalar itinerari amb instal·lacions lleugeres, tipus passera de fusta.

Perquè, com he citat, ara es proposa tota una altra cosa: un pas de cinc metres d’amplada, no sé si pretesament apte per a l’ús ciclista. És això el que ens cal? Crec que no. Absolutament a favor de facilitar l’accés de la gent a la finca, però no així. Entenc que es vulguin comunicar les dues platges, però això s’ha de fer a partir d’un fet elemental: que la Savinosa (la del preventori) no és una platja sinó un morrot. L’accés rodat, ni que sigui ciclista, no és possible de la mateixa manera que en un vial paral·lel a la platja com si ho és a les que té a banda i banda. Si es creu convenient -i no em sembla malament- que sigui possible anar en bicicleta per un trajecte llarg de la costa tarragonina, no es pot fer al preu de desnaturalitzar aquesta mateixa costa, i em semblaria més sensat, i més respectuós, explorar la possibilitat d’un vial al darrera dels edificis, paral·lel al ferrocarril. Al capdavall, seria un vial d’uns 350 metres de longitud, perfectament suportable.

Aquesta és, per a mi, una de les raons principals per oposar-me al projecte. Sé que la plataforma ha adduït l’existència de determinades espècies objecte de protecció. Com que no en sé, no en parlo, tot i que això -la protecció d’aquestes espècies- podria ser contraproduent per a obrir la finca a l’ús de la gent, però ja he dit que no en parlaria. La meva raó es una altra: que aquest camí de ronda de cinc metres no fa cap falta. Amb això en tinc prou. L’objectiu, comunicar les dues platges, es pot fer per un altre lloc, molt millor, i l’accés a peu també amb una intervenció molt menys agressiva. Com diuen els metges, primum non nocere, en primer lloc, no fer mal. Si hi ha solucions menys agressives i més fàcils, no cal que ens compliquem. Si aquest camí de ronda no cal, ens el podem ben estalviar.

En el fons, crec que la proposta contra la qual ens pronunciem es deu a una interpretació mecànica de les intervencions a la costa. Això ve de lluny, de la Llei de Costes de 1988, pensada des de la molt marítima Madrid, benintencionada però també uniforme, encarcarada. Sobre això, en va parlar Oriol Bohigas -de qui ara commemorem el centenari- a les seves memòries “Dit o fet”. Hi escriu:

“El que sí em sembla contraproduent [de la Llei del Costes] és la visió dogmàtica i unitària de la normativa. Tot es defineix com si tota la costa espanyola fos el mateix, com si els problemes del contacte amb el mar d’una gran ciutat com Barcelona o els de l’estructura urbana al voltant del futur port olímpic fossin els mateixos que els dels paisatges idíl·lics -vull dir esgarrifosos, incivilitzats- dels deserts d’Almeria o dels processos agrícoles del Delta de l’Ebre.”

Doncs bé, els problemes -i les necessitats, i els potencials- de la platja no són els del morrot. No és tan difícil d’entendre, i arxivar el projecte.

 

Apunts d'urbanisme tarragoní (14): Els No camps de futbol de llevant a Tarragona

 

El Nadal d’enguany ens deixa una bona notícia, a Tarragona: el projecte dels camps de futbol (i potser els camps en sí eren el menys preocupant) a la zona de llevant s’ha fet enrere. Com és normal, la plataforma que s’hi oposava està exultant, i m’afegeixo a la satisfacció, encara que segurament més matisada, perquè sempre he pensat que, en decisions d’aquest tipus, les pressions populars, tot i que importants, solen estar sobrevalorades. Potser és l’edat, qui sap. És igual.

El que ja no em sembla igual, però, seria deixar les coses a mitges. Com ja vaig dir els altres cops que vaig parlar del tema (AQUÍ) el problema de fons és la indefinició de part de la normativa sobre el tema.

Per una banda, la llei d’Urbanisme, quan tracta sobre què és possible al sòl no urbanitzable; per l’altra, el POUM de Tarragona, que dona -o hauria de donar- pautes sobre això mateix.

La Llei d’urbanisme fa el que pot fer i ha de fer, que és donar directrius generals, perquè, com és lògic, no pot preveure tota la casuística possible d’activitats ni de situacions. Això no vol dir que no sigui millorable -la perfecció no existeix- però no li podem demanar massa més del que li pertoca.

En canvi, el POUM de Tarragona sí que pot fer molt més. Fins ara, la regulació dels equipaments -en aquest cas esportius, però el criteri general és el mateix- era que podien fer “tot el que necessitessin” també seguint aquesta idea que no es pot preveure absolutament tot, i que cal deixar un cert marge per a no fer inviables coses que potser són convenients, però que es passen una mica d’un cert paràmetre -edificabilitat, alçada, etc- dels que, amb caràcter general, hauria pogut establir el POUM.

Ara bé, el POUM pot -de fet, jo crec que ho hauria de fer- ser més concret en aquestes determinacions, establint volums màxims o, encara millor, paràmetres de control, com per exemple l’avaluació de la mobilitat generada (aquest era, al meu entendre, un dels punts més dèbils del projecte). No crec que la compatibilitat teòrica de l’equipament -que també hauríem de veure quin és i al servei real de qui està- amb el sòl no urbanitzable hagi de ser absoluta. La condició d’equipament té a veure amb l’interès públic, que pot ser d’iniciativa privada, però que s’hauria de destriar molt bé del que és un negoci legítim o d’un club privat. Per exemple, el camp de golf és tècnicament un “equipament esportiu” però no sé si aquesta condició teòrica d’equipament lliga gaire amb el servei públic. I també seria hora d’actualitzar i aprofundir el Mapa d'Instal·lacions i Equipaments, que és una obligació municipal, i que, a mes de recollir “el que hi ha” hauria d’aportar criteris sobre el que ens cal col·lectivament, i sobre ubicacions, dimensions, condicions d’ús, etc.

L’oportunitat hi és, perquè el POUM encara no està aprovat inicialment, però, per la informació que tinc -si no és així, agrairé correccions- no s’han plantejat fer una normativa nova de cap a peus, i sembla que es manté -amb els pedaços corresponents- la normativa anterior, que ja era aprofitada i reaprofitada (i, afegeixo, confusa). I que ha permès aquest any llarg de dubtes i de la possibilitat d’aquestes instal·lacions en un lloc on no havien d’anar.

De manera que, molt content per haver guanyat aquesta batalla, però seria molt millor fer els deures perquè no ens haguem de tornar a trobar amb coses semblants en un futur.

Les botigues del meu barri

 

M’agraden les botigues del meu barri. Encara n’hi ha força, i no tot són locals tancats -algun n’hi ha- ni està tot colonitzat per salons d’ungles, immobiliàries, i coses així, tot i que també  n’hi ha. M’agrada veure que encara tenim botigues i serveis amb una mica de ganes de sentir-se part d’una comunitat.

Al taller Vallverdú, de reparació de cotxes, a l’avinguda Maria Cristina -no sé si n’hi ha gaires, de tallers, dins de la ciutat- tenen, en un racó de l’entrada, el seu tió, amb una manteta i peles de mandarina, talment el que podem trobar en moltes cases. En altres botigues i serveis també són així. L’Estanc Núria, a l’avinguda Catalunya, sol tenir uns aparadors molt ben posats, sovint monopolitzats pel Nàstic. Lo Racó de Mimí, una perruqueria sempre a punt, fa aparadors temàtics -ara també amb el tió- pel concurs de castells, per Santa Tecla, o per la Setmana Santa. La carnisseria Nanda ens avisa que té oli de la cooperativa de Vila-seca -l’any passat era d’Almoster- i a Fruites Catalunya recordo haver vist de manera destacada que tenien tomàquets de Riudoms.

Quan es parla de comerç de proximitat hauríem de tenir present que no es tracta només de distància física. Cal, també, aquesta proximitat de vida en comú, i aquestes ganes de singularitzar-se, de no ser només un lloc on et venen alguna cosa o servei, sinó també on comparteixen aquesta mena de vivències, i on fan servir temps i energies per ser personals.

Quan vaig tenir més contacte amb el món comercial de Tarragona, en els tractes amb les unions de botiguers o la Cambra de comerç, sempre pensava com m’agradaria que hi hagués molts més botiguers com els que deien que eren, quan feien l’elogi del model comercial de proximitat. Perquè molt  del que ens trobem sol ser un comerç adotzenat, sense ganes, i amb gent que sembla que li arrenquin un queixal per a donar-te un servei, i que no té ni idea del que ven.

M’agraden les botigues del meu barri.

Cròniques metropolitanes (1)

 

 

Sovint he parlat, en aquest blog, de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona. Hi ha apunts que daten del 2014. Per això no és d’estranyar que aquests darrers dos anys, que el tema s’ha posat sobre la taula per part d’uns quants ajuntaments, i s’ha endegat una certa proposta, m’hi hagi interessat més. I ara he decidit obrir-ne una secció, perquè em sembla que, tal com va, això donarà joc a molts comentaris.

(no poso tots els enllaços als apunts precedents perquè n’hi ha molts. Qui vulgui, que busqui)

La darrera notícia és que l’ajuntament de Vila-seca ha rebutjat una moció que demanava l’adhesió a l’Associació per l’Impuls Metropolità Camp de Tarragona. Els motius explícits del rebuig, un presidencial “ara no toca” a més d’errades -absolutament esmenables, segur- en el text de la moció. Els reals, que Vila-seca no juga -de moment- en aquesta iniciativa.

Això darrer ho vèiem també la setmana passada, quan rebutjava participar del Pla director urbanístic metropolità del Camp de Tarragona -un altre projecte que va fent un paperot d’estrassa- si no es complien una sèrie de condicions, alguna raonable -i encara a mitges- i alguna altra on no té cap raó, però això és igual, perquè l’objectiu és un altre.

Vila-seca -el seu alcalde, si més no- sap molt bé que sense la seva participació, això no va. La posició central de Vila-seca a l’àmbit metropolità la fa imprescindible, i ho sap, i s’ho fa -o farà- pagar. És cert que tan imprescindibles o més ho són Reus i Tarragona, però aleshores no hi hauria res de res.

Però més enllà d’això, que no és poc, es fa palesa una manca de convenciment, de voluntat metropolitana, que crec que fereix de mort el projecte. I no només per part de Vila-seca. Mentre tot plegat sigui llegit a partir de “que hay de lo mio” no farem res de res. I això serveix tant pel que fa al PDU metropolità, com per a la mateixa àrea metropolitana in pectore. He escrit molts cops sobre el que penso que és una àrea metropolitana, un espai comú, on mutualitzar recursos, i on gestionar un espai viscut que ja supera els termes municipals inicials. Entrar-hi amb l’esperit d’aquell rrrrrrrrevolucionari, partidari de suprimir la propietat privada i repartir “perquè, entre el que tinc més el que em toca...” és no entendre res de res. Però aquest sembla ser l’esperit majoritari, a banda de discursos amb aquell llenguatge abstrús de les consultories venedores de fum.

I no parlem d’aquesta pretensió d’àrea àmplia, o menys de l’associació oberta a tot el Camp de Tarragona, que prefigura, o bé una àrea discontinua -una veritable rara avis en les àrees metropolitanes- o una reedició del gegantisme inoperant del Consorci, que al cel sigui.

No anem gens bé.

(imatge: un mapa de l’àrea metropolitana que sembla que es vol)

25 anys de l'Informe Roca. I ara què?

 

El passat 5 de novembre vaig participar en un acte, a l’Institut d’Estudis Catalans, organitzat per la Societat Catalana de Geografia i per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. El motiu de l’acte, els vint-i-cinc anys de l’Informe per a la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, molt més conegut com a Informe Roca. 

No va ser, per sort, un acte purament memorialístic o nostàlgic. De fet, va ser l’inici d’una sèrie de converses, més analítiques i -espero- propositives, que tindran lloc els dies 12, 18 i 25 de novembre. Va ser un toc d’alerta, una reflexió en veu alta, a partir d’aquest fet temporal. No debades el títol del cicle és “L’organització territorial de Catalunya: una assignatura pendent” i el de la xerrada inicial “25 anys de l’Informe Roca. I ara què?” (i m’adono que és calcat a un article que vam publicar, el gener de 2002, al Punt i al Regió 7, a mitges amb Xavier Rubio i Jesús Burgueño, dos membres més de la comissió). 

El meu paper va ser menor (jo era el telonero) i, després de les amables paraules dels presidents de la Secció de Ciències Socials de l’IEC, i de les dues societats filials, vaig fer una explicació del context de la Comissió i de l’organització territorial a revisar, i una relació de fets d’aquests darrers anys que evidencien la necessitat de revisió de tot. D'aquí uns mesos, suposo que sortirà publicat a la Crònica de la SCG.

En Miquel Roca va centrar la seva intervenció en la constatació pessimista que no es tocarà res, que no hi ha interès, encara que hi havia  i hi ha la necessitat. Vaig sentir un Miquel Roca molt més deixat anar -especialment al col·loqui posterior- molt més crític amb el conjunt de governs (i, per tant, també amb els que se suposava que eren dels seus) i amb algunes aportacions interessants, com ara lligar l’organització territorial i la imprescindible digitalització de les administracions. 

Sovint he parlat d’organització territorial, en aquest blog (hi ha un etiqueta, i no estic segur que tots els apunts estiguin etiquetats) perquè és un tema que m’interessa molt, i sobre el qual he treballat molt. A hores d’ara, amb el que he après, pensat i treballat, no estaria tan segur d’alguna de les coses que deia l’informe. De fet, ni tan sols aleshores ho compartia tot, però vaig pensar -i crec que no vaig ser l’únic- que fèiem un millor servei al país amb un informe consensuat. 

Ara posaria mes l’accent en la necessitat de tenir en compte la diversitat de situacions i, doncs, la diversitat d’eines i de solucions.  La proposta per al reconeixement de les ciutats reals, més enllà dels estrictes termes municipals. La configuració de comarques allà on calen, mes homogènies, sense ciutats grans que les distorsionen (i lluny de la ingènua i peregrina idea que la ciutat gran ajudarà el petit municipi). Segurament m’amoïnaria molt menys amb el tema de fusions municipals, no perquè no calguin, sinó perquè, si no es vol pagar el preu polític de fer-ho, ja es farà per la via biològica. 

També hagués estat més clar per a dir que, si no es pot superar el mapa provincial i les diputacions, feina rai per a una regionalització de Catalunya. I encara més, tinguem la valentia d’admetre que el govern regional és la Generalitat, i que contraposar models estatals quan no es té un estat propi -més aviat en contra- és enganyar-se. 

No sé si es tornarà a plantejar el tema. A la conversa de dimecres 12, Oriol Nel·lo, Tomàs Font i Mireia Grau parlaran al voltant del tema “40 anys de debats i 40 anys d’intents de reforma”, a partir del fet que portem -molt grosso modo- 40 anys amb el tema, a partir de les lleis d’organització territorial dels anys 80, i encara no ens n’hem sortit. L’Estatut del 2006 va obrir algunes portes, però el Tribunal Constitucional ja es va ocupar de tancar-les, no fos cas. Després, hem fet bullir l’olla amb una projecte de llei de governs locals, que de vegades torna a treure el nas (jo mateix vaig comparèixer al Parlament, quan es va començar a debatre, i ja vaig avançar coses com les que dic aquí; amb una atenció absolutament descriptible per part dels diputats i diputades, tot s’ha de dir).

Ara mateix, al Camp de Tarragona, tenim en marxa una proposta -l’Àrea metropolitana- que incideix en la qüestió, i sobre la qual tinc moltíssims dubtes, però que evidencia que les coses, tal com estan, no funcionen. No vull fer de barrufet rondinaire, ni de Cassandra, però tampoc penso empassar-me discursos i propostes insolvents, com ho són molts dels que se senten sobre aquest tema. És l’avantatge de no tenir cap ambició inconfessable, i de no estar disposat a dir el que no penso o a no dir el que penso. A la meva edat, m’ho puc permetre.

Un goig saludar els membres de la Comissió que ens vam trobar, en Miquel Roca, Jordi Bonet, Jesús Burgueño i Xavier Rubio. Ens ho vam passar molt bé, fa vint-i-cinc anys i fa una setmana, i en tinc un record excel·lent. 

El català a la Universitat Pompeu Fabra. Una experiencia

 

Ahir vaig assistir a un acte acadèmic a la Universitat Pompeu Fabra. La informació de l’acte era tota en català, i també la projecció estàtica que n’anunciava el programa en pantalla. Les salutacions es van fer en català. Però tot l’acte, una xerrada a dos amb una moderadora molt activa, es va fer íntegrament en anglès. Els participants, Joan Clos, ex-alcalde de Barcelona, Greg Clark, presentat com a “assessor global en ciutats i urbanització”, i Mireia Belil, geògrafa.

Sé que la UPF té l’anglès com a llengua de treball, però em sembla paradoxal que creguin que el català és útil per a les salutacions, però no per al treball. Veure com la moderadora -catalanoparlant, com vaig poder comprovar- i en Joan Clos es parlaven en anglès, en un acte fet a Barcelona i anunciat en català, em va semblar una mostra de provincianisme, un d’aquells exercicis d’autoodi, de pensar que el català és secundari, i de la necessitat de demostrar que estan per sobre d’aquestes coses de poble. Un personatge que tenim molt conegut.

I, en tot cas, i seguint els criteris de la mateixa UPF, crec que haguessin hagut d’advertir que l’acte es faria tot en anglès. La UPF té una àmplia normativa en matèria de llengua, tota teòricament per assegurar i impulsar l’ús del català, en la qual destaca el concepte de seguretat lingüística, que vol dir que la llengua d’ús ha de ser coneguda prèviament. Això es predica de les assignatures -suposo que, com que es paga, no deuen voler problemes- però no veig perquè no hauria de ser extensiu a tota activitat acadèmica. De la mateixa manera que hi ha una hora de començament i una altra d’acabament, si és previst fer-ho en una llengua diferent de les oficials -al país i a la mateixa UPF- cal dir-ho.

No sé què en pensaria, en Pompeu Fabra, la veritat.

 

Àrea metropolitana del Camp de Tarragona. Consorci 2.0?

 

El procés per a la formació de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona comença a presentar trets pintorescos, per dir-ne alguna cosa. Aquests dies s’està votant, als plens dels municipis que formen l’anomenat grup impulsor (però no a Vila-seca?) l’adhesió a una associació de municipis, juntament amb els estatuts de l’associació. Això, l’associació, és el que ha donat de sí, per ara, el que es va iniciar poc després de les eleccions municipals del 2023.

És això un petit pas per al municipi però un gran pas per a l’àrea metropolitana? Em sembla que no. L’associació, les associacions d’ens locals, poden fer el que poden fer, que no és gran cosa des del punt de vista executiu, i no sé si això que s’ha fet és el que necessitàvem, perquè té tota la pinta -a mi m’ho sembla- de fugida cap endavant. Després en parlarem.

El procés d’aprovació, però, s’ha vist sorprès per una demanda, a Tarragona, sobre la composició del govern de l’associació, en la qual es demanava vot ponderat, atenent la disparitat de població entre Tarragona (141.151 habitants) i la Canonja, el més petit (5.943 habitants). El regidor que defensava el vot ponderat argüia els exemples de “Barcelona, Sevilla o Tòquio” (recollit al Més Tarragona de 22 d’octubre). Al Diari de Tarragona de 21 d’octubre diu “Algo así no ocurre ni en el Àrea Metropolitana de Barcelona, Bilbao, Valencia”.    

Segur? A veure...

Per començar, a Bilbao, a Sevilla i a València no ho fan de cap manera perquè no hi ha cap àrea metropolitana constituïda. De fet, la de Barcelona és l’única àrea metropolitana de l’estat espanyol. Això no vol dir que no tinguin instruments sectorials -per exemple en mobilitat- però no són àrees metropolitanes. Aquí ja tenim l’ATM, i no la prenem per una àrea metropolitana. Si en vol saber més, li recomano la lectura de “Metrópolis sin gobierno. La anomalía española en Europa”, un volum coordinat per Mariona Tomás, on podrà aprendre moltes coses, que llegir no fa mal.

A Tòquio... Home, l’àrea metropolitana extensa de Tòquio té uns 35 milions d’habitants, hi ha comparacions impossibles, però vaja, si ens cenyim a l’administrativa, que és el que toca, l’assembla metropolitana té 127 membres, elegits per sufragi universal -com el governador de l’àrea- en 42 districtes, dels quals 23 corresponen als barris especials de Tòquio-municipi, 18 al conjunt de ciutats i vil·les de l’àrea, i 1 a les illes exteriors. No tinc el desglossat d’habitants per districte, però si tenim en compte que el conjunt dels 23 barris especials té al voltant de 9,5 milions d’habitants, i el districte de les illes en té uns 25.000, ja es veu que molta correspondència no hi és. No sé si la relació és 1 a 25, com el que s’argüeix entre Tarragona i la Canonja (de fet, 1 a 23,75, però no ens discutirem per això) però com que la relació de població és de 1 a 380, i només hi ha 126 escons (assumint que a les illes nomes n’hi ha un) sabem que Tòquio és molt més generós amb les illes que Tarragona amb la Canonja, segons aquesta proposta.

I a Barcelona? A l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Consell Metropolità té 90 membres, 25 dels quals corresponen a Barcelona. La Palma de Cervelló, el municipi menys poblat de l’AMB, amb 3.000 habitants, té un conseller. La relació, doncs, és de 1 a 25, i si ponderem la població, és de 1 a 546. Vol dir això que la representació de la Palma és.. vaja! 21,4 vegades més gran que la de Barcelona! Gairebé com la de la Canonja!

Però tot això és trivial, perquè el que és veritablement significatiu és, per una banda, el desconeixement del que és el fet metropolità, i, per l’altra, les expectatives que sembla que genera aquesta associació.

Sobre el fet metropolità, ho he dit i escrit molts cops: no és un acte voluntari, discrecional; no és una decisió de dir “ara serem metropolitans”. És la constatació d’unes dinàmiques territorials específiques que es donen en un determinat lloc, que generen un espai nou que supera els inicials i que ha de ser contemplat, entès, gestionat, com un tot. En aquesta tessitura, tot el que funcioni amb el paradigma de “que hay de lo mio” és no entendre absolutament res. I així estem.

Però és que el que tindrem ara no és cap àrea metropolitana, ara ja entesa com a expressió institucional d’aquest espai. El que tindrem és una associació de municipis, res menys, però tampoc res més. I res més perquè aquestes associacions poden fer el que poden fer, que és més aviat poca cosa, si ens remetem a la norma que els regula (decret 110/1996, pel qual es regula el règim de les organitzacions associatives dels ens locals de Catalunya i el registre corresponent) que ens deixa ben clar (article 4.3) que:

“4.3 Les associacions no poden tenir per finalitat la gestió dels serveis dels ens locals que agrupen i aquests no poden delegar-hi l'exercici d'aquesta competència, tot això sens perjudici del suport que les associacions poden prestar a l'activitat dels ens locals associats.”

De fet, la lectura dels estatuts de l’associació és molt il·lustrativa al respecte. Quina és la finalitat de l’associació? Una cosa com (article 2 dels estatuts):

“L’Associació es concep com una plataforma institucional de promoció dels interessos comuns dels municipis de l’àmbit metropolità del Camp de Tarragona i en especial per a la generació de visió metropolitana compartida, orientada a la construcció progressiva d’un espai metropolità del Camp de Tarragona.

Es configura com un espai de consens, de formulació estratègica i d’impuls de projectes transformadors supramunicipals, capaç d’articular dinàmiques col·laboratives entre municipis i altres agents del territori.”

Si l’espai metropolità encara s’ha de construir, anem bé, sobretot perqupe sembla que ja té uns “interessos comuns”. Però si a més és “un espai de consens” encara anem millor, pel que sembla.

I és que, a l’hora de concretar, els estatuts són una magnífica mostra d’aquella langue de bois, de l’idiolecte tecnocràtic, progre, pseudomodern que no vol dir absolutament res. Diu que té com a objectius generals (article 3.1):

“Generar consensos i visió compartida: constituir un espai on definir conjuntament prioritats i objectius metropolitans, superant els límits administratius individuals, de cadascun dels ens locals que en formen part”

Un pensa que el primer consens -som una àrea metropolitana?- hauria de ser previ, però es veu que no, que les àrees metropolitanes són com els vestits, que vas al sastre i te’ls fan a mida.

Per a fer això -i sis coses més, igual d’indefinides- l’associació podrà:

Formular estratègies metropolitanes de planificació integradora.
Articular processos de participació públic-privada.
Crear comissions temàtiques i sectorials.
Actuar com a interlocutor institucional únic davant d’altres administracions.
Canalitzar l’impuls i la gestió compartida de projectes innovadors i transformadors.
Identificar i optar a fons autonòmics, estatals i europeus.
Coordinar-se amb altres instruments metropolitans.
Crear espais de treball conjunt amb els socis fundadors.

-    Deixo de banda això de la planificació integradora, que em sembla molt divertit. Tot plegat, però, soroll i fer bullir l’olla. I que ningú s’entusiasmi amb això de “actuar com a interlocutor institucional únic”. Serà únic en el sentit que serà l’únic que pot parlar en nom de l’Associació, però com que, a l’hora de decidir, qui mana és cada ajuntament, qui hagi de convenir coses ja té molt clar amb qui ha de parlar.

Encara hi ha un article més divertit, en aquesta línia de fer volar coloms, que és el dels valors, entre els quals un que diu:

“Un dels pilars fonamentals de l’associació és la capacitat per generar confiança, cooperació entre municipis, institucions i actors econòmics, i de construir una governança oberta, participativa i corresponsable.”

Tenint en compte com s’hi està arribant, no sé si és massa cert, això.

Però vaja, que tota aquesta retòrica no fa mal. El que ja és més preocupant és que l’associació es planteja, pel que fa a l’àmbit territorial (article 8):

“L’àmbit territorial d’actuació és el conjunt del territori del Camp de Tarragona”.

De veritat? No s’ha entès res? Per molt que l’associació no sigui l’àrea metropolitana -i això hauria de quedar molt i molt clar- s’estan generant unes expectatives irreals. Per començar, com he dit a bastament, metropolità és una forma de funcionar d’una part del territori, no una decisió discrecional. No decidim, en un ple, que ara serem metropolitans. Deixar-ho així d’obert pot provocar que a Senan, Camp de Tarragona, decideixin que ho volen ser (no ho faran perquè són gent sensata). De veritat ens creuríem que Senan és metropolità?. Clar, això és una exageració, però a l’àmbit prefigurat per a l’estratègia metropolitana (en vaig parlar  AQUÍ) hi havia els Garidells, un poble de 190 habitants, la metropolitaneïtat del qual em sembla molt discutible.

Sense parlar que això pot generar una pretesa protoàrea metropolitana discontínua, plena de forats, dels que no s’hi vulguin apuntar, que seria una veritable raresa, per  no dir una incongruència.

I a què recorda tot això? Sí, a un antecedent de fa vint anys, el Consorci del Camp de Tarragona i la seva àrea d’influència. El Consorci tenia una ambició, no sé si modesta o menys ampul·losa, que deia:

“es constitueix a fi i efecte de col·laborar i cooperar en el disseny, planificació i control d’un model de desenvolupament del Camp de Tarragona i la seva àrea d’influència, útil, sostenible i adaptable a les necessitats dels seus ciutadans”.

A l’hora de la veritat, però, ja sabem com va anar. Una mica de fer bullir l’olla, i para de comptar. Això sí, abastant tots els municipis i consells comarcals del Camp de Tarragona, amb Baix Penedès inclòs. Una indefinició territorial -perquè al Camp de Tarragona hi ha realitats i necessitats molt diverses- i d’objectius que el va fer naufragar al cap de pocs anys.

Ara, sembla, tindrem associació en lloc de Consorci, però amb la mateixa indefinició territorial i vaguetat de funcions. I, això sí, amb molta parafernàlia. Secretaria, tresoreria, comissionat, comissions assessores, comissions de treball...

(Per cert, que el mateix article (27.5) parla de “Direcció Tècnica” i de “Gerència” com si fossin una sola cosa. Seria bo que es decidissin)

I és que, de fa temps, a això de l’àrea metropolitana hi estem abocant totes les demandes històriques, tots els dèficits, totes les esperances, totes les frustracions, tots els desitjos -confessables i no- al marge que realment corresponguin al que realment és una àrea metropolitana. Ja ho vam fer també amb el Consorci. Tindrem ara un Consorci 2.0?