divendres, 21 de març del 2025

Dia internacional de la poesia 2025

 

 

El temple de la mort

 

Com un poble d'ocells, fills de la llum eterna,

des dels pòrtics del temple d'un déu abandonat,

o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,

guaita enfora, a l'espai on la vida governa,

 

no pas dins teu, al trist recinte humit i gras

on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,

la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars

a un culte corromput de runes i tenebres.

 

La Mort - tots els camins que arriben fins a Déu

passen sota els teus arcs, o portal de misteri -.

Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,

cara a la sola llum, a l'esplendor aeri,

 

alegre, lliure, net com el vol d'un ocell,

travessant l'arc més alt a frec de capitell!

 

Màrius Torres

dilluns, 24 de febrer del 2025

In memoriam, José Fariña

 

M’acabo d’assabentar del traspàs de José Fariña, arquitecte i professor d’urbanisme a la Politècnica de Madrid. No el coneixia personalment, però sí que era un lector assidu del seu magnífic blog “el Blog de José Fariña” (https://elblogdefarina.blogspot.com/p/blog-page.html).

Mentiria si negués que el seu blog no m’ha servit de model. No en començar-lo, perquè aquest pobre blog d’estar per casa que tinc ve d’abans, però sí, un cop vaig conèixer el seu, per intentar arribar-li a la sola de la sabata. Ara mateix hi he tornat, i hi he vist una pulcra llista dels apunts, amb la data i títol. 281 apunts des de l’agost de 2007 fins al darrer, del 3 de novembre del 2024. Primer, a raig, i ja des del 2015, amb una metòdica i ordenada aparició mensual.

Pot semblar que, amb això de fer un apunt al mes, no s’hi matava gaire, però això no es així de cap de les maneres. Eren uns apunts extraordinàriament treballats, amb referències bibliogràfiques, enllaços i il·lustracions encertades. I sempre escrits amb una extremada correcció i una voluntat pedagògica de les millors, que és la que és efectiva i passa desapercebuda. Llegir els seu apunts era un goig i un pou de coneixements, i sempre amb ànim constructiu, fins i tot quan criticava, que ho feia amb un saludable sentit de l’humor. Per a mostra, aquest apunt dedicat a les smarts cities https://elblogdefarina.blogspot.com/2012/01/smart-cities-los-inventos-del-tbo.html.

La lectura dels seus apunts t’ensenyava moltes coses, però també, i crec que el més important, te’n suggeria moltes més. Obria portes i finestres, i apuntava camins per fer cadascú la pròpia exploració, amb l’ajut de llibres i articles curosament enllaçats.

Em pregunto que passarà amb aquest tresor escrit (281 apunts llargs i densos... si els poséssim junts seria un volum d’uns quants centenars de pàgines!) ara que ens ha deixat. M’agradaria pensar que algú se’n farà càrrec, si més no de deixar-lo accessible.

Moltes gràcies per la saviesa i la generositat, José Fariña.

(imatge manllevada de la Unión de AGrupaciones de Arquitectos Urbanistas, via linkedin de José Vicente Sánchez Cabrera, que espero que s’enfadin)

dimarts, 18 de febrer del 2025

Sobre el planejament urbanístic urbanístic, a partir d'un article de Manel Larrosa

 




Ahir, l’arquitecte Manel Larrosa va publicar un article a l’Ara ( AQUÍ, però no sé si d’accés lliure) sobre la mena de planejament que s’està fent ara, i com s’ha oblidat la gestió posterior d’aquest planejament. Hi diu:

“La desarticulació de l’urbanisme ha portat al sobredimensionament del planejament i a la deixadesa en gestió i institucions, fins al punt de la retòrica i l’immobilisme. Hi ha tota una classe professional que cada dia té cura de centrar l’urbanisme en l’exclusiva feina de planificació, que passa d’eina a finalitat.”

No puc estar-hi més d’acord. Més d’enllà de qüestions sobre el Pla general metropolità o el paper de l’AMB, que m’agradaria  matisar o comentar, em sembla absolutament cert que el planejament urbanístic ha passat de ser una eina per a fer coses, a ser una mena de justificació d’aquestes mateixes coses. N’he parlat molts cops en relació al PDU del Centre recreatiu i turístic -allò de Hard Rock Cafè- en què el nou pla acaba sent el revestiment tècnic i jurídic d’una decisió presa al marge del planejament, i, per tant, la negació del propòsit endreçador i ordenador del planejament.

La reflexió de Manel Larrosa em permet explicar un mini debat a la Comissió de Territori de Catalunya, aquell òrgan que la llei diu que “té el caràcter d'òrgan consultiu i interpretatiu superior en aquestes matèries (política territorial i urbanisme)”. Això de superior deu venir del fet que ens reunim a la setena planta, però no he tingut mai la sensació que el que s’hi debat vagi més enllà.

El fet és que el desembre del 2023 la Comissió es va donar per assabentada de l’aprovació de l’Avanç del Pla territorial parcial del Penedès. Jo vaig fer l’observació que l’acord de formulació del Pla -és a dir, l’ordre “que es faci”- el va prendre la mateixa Comissió el 2014, i que un pla que triga deu anys a fer el primer pas -l’avanç, per ara, no pas el pla- demostra que hi ha alguna cosa que no va. Per a situar-nos, vaig dir, deu anys són els que calen per a una revisió del Pla territorial general de Catalunya (que no s’ha fet mai, i això que data del 1995!). El que s’hagués fet el 2015 o el 2016, si es va fer res, ja ha quedat desfasat. A la vegada, em sembla que això passa perquè demanem massa coses, als plans (no només als territorials, també als urbanístics). N’esperem tantes solucions, que els desbordem. Vaig usar la imatge d’un conte de Jorge Luís Borges, en el qual uns cartògrafs volien fer el mapa més exacte, mes precís, mes detallat, del món, i van arribar a la conclusió que això implicava fer-lo a escala 1:1. És clar, un mapa impossible. La perfecció no existeix, i menys si perdem de vista la dimensió temporal -de fet, històrica, però no vull que algú ho prengui per la via grandiloqüent- del planejament: que es fa en un moment determinat, i per a un termini limitat, però no per a generar una mena de perfecció. I que més val fer plans més simples, més ajustats al moment i a un mig termini raonable, i que puguem ajustar quan calgui (sense desnaturalitzar-los, és clar). 

Com és habitual, aquesta reflexió no surt a l’Acta de la Comissió, i no tinc cap dubte que no va tenir cap mena de recorregut per part de l’staff de la direcció general d’urbanisme allí present (el conseller o consellera no sol ser-hi). Vaja, que va ser com portar la llengua a passeig.

En una altra sessió es va donar compte dels treballs d’un grup sobre planejament territorial. Lamentablement no hi vaig poder ser, i no vaig tenir l’oportunitat de fer una observació que també em sembla necessària: no fem mai l’exercici d’avaluació dels plans. Els plans es fan per a solucionar problemes i per a fer realitat un projecte de ciutat. Això, evidentment, està subjecte a imprevistos -la crisi, la pandèmia, el que sigui- que poden obligar a rectificacions, a ajustos... Però, per això, ens cal tornar al pla i contrastar-ne els objectius i la realitat, un pas imprescindible per a fer que el pla sigui útil i no un element autònom, fora d’aquest món. En aquest sentit -això sí que ho vaig a la sessió sobre el Pla del Penedès- la llei que aprova el Pla territorial general, que és del 1995, estableix que cada dos anys es farà una memòria de seguiment, una previsió que em sembla molt encertada. Doncs bé, en prop de trenta anys, només se n’han fetes dues. Si no sabem com funciona -o com no- el que fem, difícilment podrem avaluar-ho i fer les rectificacions o ajustos necessaris.

Al seu article, Manel Larrosa posa l’exemple del PGM, i diu:

“El PGM del 76 no va ser una imatge sinó un tauler d’escacs obert a múltiples partides possibles i imprevisibles, entre elles l’olímpica. Es va desenvolupar a cop de modificacions de pla i amb voluntat transcendent, justament el que ara la idealització del planejament vol bloquejar.”

Jo hi afegiria que el PGM estava -està- molt ben fet, i la prova és que encara és útil i reconeixible gairebé cinquanta anys després. Malgrat -o potser gràcies a- les múltiples modificacions. També perquè marcava unes regles clares (si es vol aplicar-les, és clar) i amb objectius clars. Els plans d’ara, però, acaben plens d’ambigüitats, de remissió a més plans i instruments (vegeu el Pla territorial metropolità de Barcelona, que preveu la formulació de dotzenes de plans... pràcticament tots per fer, quinze anys després) i d’objectius teòrics, però sense claredat en les eines i passes per assolir-los, com si amb el simple enunciat del que vols n’hi hagués prou. Això s’agreuja amb la naturalesa dels plans, que és força eficient per a prohibir, per a impedir, per al que no vols, però gaire -o gens- per al que vols. Quan es classifica un sòl com a no urbanitzable, quan es prohibeix un ús determinat, quan es regula una alçada màxima, això està molt clar, i només cal una bona disciplina per vigilar que es compleixi. Però el pla ha de tenir més ambició, i ens ha de dir què és allò que volem per a la ciutat: l’obtenció d’un equipament o d’un espai lliure, d’habitatge protegit, o d’una determinada infraestructura, la transformació d’un barri, el creixement de la ciutat en una direcció i amb un contingut determinats... el que sigui. Per aquestes coses, el pla és condició necessària, però no condició suficient, però no tenim -o no usem- instruments per a fer-ne el seguiment, corregir els trets, i, encara menys, per a impulsar-ne l’execució, el que Larrosa anomena la gestió del Pla. Clar, això comporta que, quan es fa el pla, quan es preveu, es projecta o es demana el que sigui, se n’avaluï la factibilitat: ha de ser possible, i això en tots els sentits: físicament, ambientalment, econòmicament... El pla és llei, i no es poden demanar o plantejar impossibles, per molt bé que quedin sobre el paper, que ho aguanta tot. Fer cartes al reis és molt fàcil, però és la millor manera de fer un pla inútil.

Les culpes, d’això? Molt repartides: des de la capacitat d’exigència de la mateixa societat, passant per la formació dels professionals que han d’elaborar els plans, i acabant per aquesta mateixa exigència dels responsables -polítics i no polítics- de fer les coses. Mentre això no canviï, podem anar dibuixant ponts sobre el Francoli sense saber qui els pagarà, o barris sencers d’habitatge protegit sense saber com se n’obtindrà el sòl, i més coses. Fum. 

imatge: el venerable i resistent Pla general metropolità de 1976



divendres, 14 de febrer del 2025

Sobre l'informe i les indemnitzacions a Hard Rock Cafe


 

Fa unes setmanes la premsa va donar a conèixer un informe sobre possibles indemnitzacions en relació a una hipotètica retirada del projecte de Hard Rock. Unes xifres milionàries. En aquell moment em vaig fer ressò del que va sortir a la premsa i hi deia, expressament:

“Vam conèixer per la premsa -almenys jo, m’encantaria llegir-lo- l’informe dels serveis jurídics de la Generalitat sobre possibles indemnitzacions, de prop de 50 milions d’euros. Sense haver pogut veure l’informe -i, per tant, amb moltes precaucions- intueixo que els serveis jurídics han contemplat tots els escenaris, inclosos els pitjors, però no sé si són els més probables.

Al meu entendre -i que consti que parlo sempre només pel que en va dir la premsa- la indemnització per lucre cessant és la més dubtosa. Aquest lucre hauria de tenir relació amb les despeses realment fetes, no amb l’expectativa de guany. Hard Rock ha gastat ben poca cosa, perquè no hi ha cap obra feta, i ni tan sols s’ha fet càrrec del projecte de PDU; potser sí de projectes arquitectònics, però, per molt ben pagats que estiguin, no sé si arriben a tant. Hard Rock ha gastat en la constitució i capitalització  de l’empresa corresponent, i en possibles gestions legals, però no sé si gran cosa més. Segons l’informe, les indemnitzacions per dany emergent -les despeses de Hard Rock- podrien arribar als 21 milions d’euros. M’agradaria molt conèixer el detall de l’informe, a veure d’on surten. I el lucre cessant... no fotem, home. Això seria la diferència entre la inversió i el rendiment. Una pura entelèquia. Beneficis garantits? Això és lliure empresa? Que baixi Adam Smith i m’ho expliqui.”

Doncs bé, ara ja he tingut accés a l’informe i, després d’una atenta lectura, ja puc dir-ne unes quantes coses.

D’entrada, una satisfacció personal. L’informe del Gabinet Jurídic de la Generalitat confirma fil per randa les meves observacions al meu apunt citat: que, com a molt, s’haurien d’indemnitzar les despeses realment fetes per Hard Rock per a la materialització del projecte en el supòsit que quedés avortat, i res més. Clar, el Gabinet Jurídic ho argumenta molt més bé, amb molt d’aparell jurídic, però diu exactament això mateix.

I les xifres milionàries? Doncs, pel que sembla, surten d’un annex a l’informe, que no ha estat facilitat, no se perquè (bé, sí que ho sé, o m’ho penso) amb una excusa barata (“és que no ens ho van demanar”) impresentable, que sembla que ens prengui per imbècils. Si el Govern vol aparèixer com a sospitós de tenir coses per amagar, ho està fent molt bé.

L’única xifra citada a l’informe són els 47,5 milions d’euros hipotètics de les retaxacions per les expropiacions del segle passat, i se cita per dir que les precaucions als successius acords de compra-venda ja no calen, perquè el Suprem va dir que no feia al cas. Una altra cosa es que jo continuï pensant que és una immoralitat que t’expropiïn amb un propòsit i que, després, canviïn aquest propòsit i facin un negoci -un pelotasso- impressionant.

A mes d’això, l’informe també diu mes coses per a la meva satisfacció personal.

Per exemple, deixa clar que l’acord entre la Caixa i Incasol era una opció de compra, que en cap cas obligava a la compra per part de l’Incasol. Això, que és molt clar, no  sempre va ser entès així per la premsa o pels partidaris i opositors -de tot- del projecte. També que troba innecessària -per no dir incomprensible i difícilment justificable- la intermediació de l’Incasol en la compra-venda dels terrenys (sobre això, i específicament sobre les trampes del contracte de compra-venda, en vaig parlar AQUÍ i AQUÍ). Tot això ho he anat escrivint molts cops, aquí, i m’alegra veure que és una afirmació compartida pel Gabinet Jurídic.

L’informe també qüestiona la forma en què Hard Rock va demostrar “la disponibilitat dels terrenys”, perquè només tenia un acord amb l’Incasol... que no era el propietari dels terrenys!; és a dir, que difícilment es podia comprometre a res. I això també ho tenia escrit ja fa molt de temps. Val a dir, a més, que l’informe esmenta que coneix l’acord de l’Incasol amb les empreses del grup Hard Rock per un correu electrònic de l’Assessoria Jurídica del departament d’Economia, però que no coneix aquest acord. Doncs si que anem bé...

Aquestes llacunes en el coneixement són repetides. Sabem que l’acord de Govern de 03.03.20 (sobre la compra-venda-compra dels terrenys) té un informe de l’Assessoria Jurídica del departament d’Economia, que demana garanties de “la indemnitat patrimonial de la Generalitat”. Doncs bé, l’informe d’ara ens diu, sobre això, que “No es disposa d’altra informació addicional explicativa”. No s’expliquen les coses entre ells????.

Més. Ens diuen que l’Incasol va demanar que s’analitzés i avalués l’adequada cobertura dels possibles riscos de la compra-venda. I ens diu “Aquest Gabinet desconeix si les esmentades anàlisi i avaluació es van efectuar i amb quin resultat”.

Tot plegat, ens dona una idea -almenys a mi me la dona- de poca serietat, de desordre. Si no és així, si estava -està- tot controlat, m’agradaria molt que ens ho expliquessin (no que ho diguessin; que ho expliquin amb pèls i senyals) i ens tranquil·litzin.

Perquè, això de desordre -si és que és desordre- va a més. L’acord de Govern de 15.12.20 (és a dir, tres mesos després de la sentència que tomba el PDU) i que ordena la compra-venda-compra dels terrenys, continua parlant de 952.000 m2. Però resulta que ja sabem que al voltant de 300.000 m2 no tenen cap ús, són els afectats per risc químic, que no tenen aprofitament i que tampoc no computen com a espai lliure, i per això el nou PDU els exclou del sector. Tres mesos després encara els volen comprar?. No hi ha per on agafar-ho...

Però l’informe també diu més coses interessants. Una, que em sembla especialment important, és que les possibles demandes d’indemnització podrien tenir algun recorregut si la Generalitat hagués comès alguna il·legalitat. Com que compliquem molt tots els processos, i a sobre la covid ens ho va complicar més, hi ha hagut moltes passes procedimentals, i cal anar amb peus de plom. Jo havia comparat tot això amb un camp de mines, que és relativament fàcil de plantar (es planten? Com les pastanagues? No ho sé) però molt dificultós i perillós de desmantellar. Doncs això.

També em sembla veure-hi que bona part de les possibles obligacions per al Govern es deriven de l’Acord pel qual s’encarrega a l’Incasol que compri i que vengui. En aquest sentit, cal assenyalar que l’informe té data de 3 de novembre de 2023. Però resulta que, al febrer de 2024, el Govern prenia un altre acord, que deia:

“1 Deixar sense efecte l’Acord del Govern de 15 de desembre de 2020 pel qual s’ordena a l’Institut Català del Sòl l’adquisició i posterior alienació, per adjudicació directa, dels terrenys de 952.000 m2 de superfície aproximada, inclosos en el Centre Recreatiu Turístic de Vila-seca i Salou.

2 Mantenir l’encàrrec a l’INCASÒL per tal que formalitzi amb les parts els acords privats i públics que corresponguin per tal d’adquirir i amb posterioritat alienar, en unitat d’acte i pel mateix preu, per adjudicació directa, els terrenys esmentats en el punt 1.”

S’hi mantenen els 952.000 m2, no sé perquè, però deixa el comptador a zero, en el sentit de tornar a negociar les condicions de la compra-venda-compra, i això -ja ho vaig dir al seu dia, AQUÍ- em sembla correcte. Recordo que, aleshores, els opositors a HRC van posar el crit al cel -això és habitual- però jo ho interpreto, aleshores i ara, com una passa més en el desmuntatge d’aquest camp de mines. Desfer-se dels lligams de l’anterior acord, i, a la vegada, no estripar les cartes, esperant que l’altre plegui.

En tot això, han continuat les habituals sobreactuacions a tot arreu. Deu anar amb el sou. Crec que sobreactuen els opositors, amb el llenguatge, i amb les propostes: una passa en fals, retirar unilateralment el pla director, pot obrir el camí a processos judicials farragosos, pesants, que no beneficien ningú. La barroeria no és bona política.

Però també van sobreactuar alguns del partidaris, o responsables però no partidaris del tot, parlant d’indemnitzacions i de prevaricacions, i no sé quines desgràcies més. La truculència no és mai bona política, i si ja era indigest l’entusiasme hiperbòlic d’alguns elements, especialment de l’stablishment tarragoní (que representa molt menys del que es pensa) també ho és l’exageració de perills apocalíptics si es fa no sé què.

Com he sostingut de fa molt de temps, crec que HRC ja no hi està interessat, o, almenys, no per la totalitat, però no vol ni perdre les fiances, ni aparèixer com l’enganyat o el dolent de la pel·lícula, i el Govern prefereix que sigui HRC qui llenci la tovallola. I els opositors no volen perdre l’oportunitat de penjar-se la medalla; no volen que es mori, sinó matar-lo ells i elles. HRC és, cada cop més, l’excusa per a un tacticisme polític de la pitjor espècie ho vam veure als pressupostos fallits i a la investidura) i per respecte a la gent s’hauria d’acabar d’una vegada, de la millor manera possible. Hi ha un mal que ja està fet, el de la reputació de Catalunya com a interlocutor seriós. Afortunadament, l’altre interlocutor -el món del joc- tampoc no té gaire, de reputació, i això es podrà arreglar.

Hi ha més d’una possibilitat:

Que HRC plegui del tot, perdi la fiança i digui pestes de la Generalitat. Ho veig poc probable.

Que el Govern estripi les cartes, amb més o menys contundència, i HRC vegi alguna possibilitat d’obrir batalla legal, en què tothom hi perdria (sobretot temps). També ho veig -bé, ho desitjo- poc probable.

Que HRC negociï una marxa ordenada, amistosa, de mutu acord, que li permeti salvar la cara i les fiances. M’agradaria, però no sé si serà del tot possible, i no crec que els opositors ho deixin fer.

Que es pacti una nova reducció del projecte (així podríem deixar de dir-li macro) de manera que l’impacte ambiental sigui molt més reduït i assumible. Seria semblant a la primera fase prevista (que jo crec que ja és la que HRC veu viable). Fins i tot ens podríem plantejar fer-la en un altre lloc, en alguns dels sectors ja existents, i reconduir-ho a un projecte normal i corrent. No em semblaria malament.

En fi, el temps dirà.

 



dilluns, 3 de febrer del 2025

Històries de l'Anella Verda de Tarragona

 

Sempre que parlo de l’Anella Verda de Tarragona dic, en un moment o altre, que el pare de la criatura és en Toni Bara. Ho faig no només per un estricte respecte a la veritat, també perquè, com que hi vaig tenir un cert paper en un moment donat, no vull que ningú es pensi que em vull penjar cap medalla.

Aclarit això, també és cert que entre el 2007 i el 2010, mentre es cuinava el POUM de Tarragona, hi vaig tenir un cert paper, al costat de més gent, començant per l’aleshores regidor Sergi de los Rios, i precedit per un treball de síntesi i de proposta, a partir de l’impuls de l’Óscar March, que es va fer públic el 2005 o el 2006, no recordo.

En els treballs de formulació del POUM, aquells anys, vam batallar per introduir-hi el concepte d’Anella Verda, i preparar el terreny per a un tractament i desplegament posterior. Jo mateix vaig redactar els articles de la normativa del POUM que ho feien, però poc després vaig plegar de l’Ajuntament, i ja vaig perdre la pista de tot plegat, i a partir del 2011 també qualsevol contacte o possibilitat d’intervenció. I des d’aleshores tampoc ningú em va preguntar o consultar res de res.

Al llarg dels anys, l’Anella Verda ha estat reivindicada, objecte de desig, atacada, objecte de propostes.... de tot. Potser val la pena explicar una mica amb quin propòsit vaig fer el que vaig fer aleshores.

Per començar, descartar qualsevol previsió explícita de futur planejament global de l’Anella Verda. Recordo alguna conversa informal amb la regidora -o potser la tècnica, ja no ho sé- de medi ambient, que demanava quan s’encarregaria la redacció del pla de l’Anella Verda, i jo li deia que no n’hi hauria, de pla.

La proposta era molt més oberta. Partíem del fet que l’Anella comprèn una multiplicitat d’espais: forestals, agraris, periurbans, litorals -la idea era que comprengués també una “anella blava” amb les platges- o fluvials; també amb una relació diferent amb els nuclis urbans, inclosos espais verds urbans. Aquesta diversitat de situacions aconsellava deixar oberta una pluralitat d’instruments, molt més flexibles en àmbit, contingut, i forma, per adaptar-se a la pluralitat de situacions i d’objectius específics, en el marc de l’objectiu concret de protecció de l’Anella. Per altra banda, haver fet la previsió d’un pla al POUM hagués paralitzat qualsevol activitat en aquest àmbit fins que no fos fet el pla. I, a més, fa molt temps que desconfio d’aquests plans omnicomprensius, generals, que pretenen resoldre o regular-ho tot. La realitat sempre va més ràpid i és més complexa que qualsevol pla, que no pot preveure-ho tot. Més val tenir objectius i criteris bàsics clars, i deixar moltes portes obertes.

A  més, cal tenir en compte que la gran majoria de l’Anella Verda és propietat privada, i com que no crec que a ningú se li acudi d’expropiar-ho tot (una fortuna i un maldecap!) cal plantejar-se cooperacions públic-privat. Ja sé que molta gent associa això a pràctiques insanes, del tipus privatització dels guanys i socialització de les pèrdues, però no té perquè ser així. En aquests casos, recordo la circular que Michel Rocard va fer al seu govern, donant pautes de com fer les coses, que es resumien en “L'acció de l'Estat ha de passar de la gestió directa al “fer fer”; del “fer fer”, a la incitació; de la incitació a la definició de les regles de joc”. Crec que hi ha un enorme camp a córrer, en aquest sentit. Per exemple, acompanyant i ajudant a fer, on calgui, plans d’explotació forestal; o bé facilitant la continuïtat o el relleu generacional d’activitats agràries. La millor protecció és la utilitat, sempre que sigui compatible -millor, afavoridora- de la protecció.

Per això la Normativa deia:

“2. Aquests sòls seran objecte de gestió per part de l’Ajuntament, de manera específica, directa o indirecta, en la forma que es determini, d’acord amb els següents principis:

- Preservar l’Anella Verda com a espai lliure al servei de la població, amb una gestió sostenible dels recursos, de manera integrada. Aquesta gestió integrada anirà dirigida a assegurar la connectivitat ecològica, paisatgística i social de l’Anella Verda, i podrà fer propostes en àmbits externs que facilitin aquests objectius, especialment als àmbits costaners i als sectors del sòl urbanitzable adjacents, que, no obstant això, es regiran perles seves regulacions específiques.

- Generar pautes d’ús d’aquests espais en benefici de la ciutadania, des del punt de vista educatiu, cultural, esportiu, turístic i de lleure.

- Facilitar la gestió sostenible dels espais naturals, d’acord amb els objectius generals de l’Anella Verda, en concertació amb la propietat privada.”

Com es pot veure, permet una gran varietat d’intervencions a partir d’un nexe comú, i a la vegada és un mandat, una empenta de “coses a fer”, tenint en compte que el planejament és força eficaç en allò que no deixa fer, però molt menys en allò que vol fer.

Amb aquest objectiu, també vam començar a tirar endavant algunes iniciatives encaminades a tenir un bon coneixement de base de l’espai. Sempre he pensat que aquest coneixement és imprescindible per a programar qualsevol iniciativa amb una mica d’ambició. D’aquesta manera, vam aconseguir fons europeus -FEDER o alguns altres, no recordo- i vaig poder fer que encarreguessin -a través de l’enyorada Teresa Milà- l’inventari de camins al Rafael López i al Xavier Campillo. En paral·lel, vaig intentar documentar legalment tota l’Anella Verda, per a saber amb què ens trobaríem qual volguéssim actuar en alguna part. Això volia dir -o almenys així ho entenia i intentava jo- identificar totes les finques: cartografia, propietat, càrregues, situació urbanística, afectacions, referències cadastrals, etc. Una feinada immensa, però, al meu entendre, necessària per no tenir sorpreses més endavant. Malauradament aquest cop no vaig poder moure la pesada maquinària municipal i això no va ser fet, malgrat que formava part del projecte per al qual havíem obtingut fons europeus. Després, ja vaig marxar, i no se què va passar.

Ara, amb motiu de la proposta dels camps de futbol a llevant (en vaig parlar AQUÍ) hi he tornat, i observo que la clau AV, prevista a la Normativa, no es va transcriure mai -o jo no ho he sabut trobar- a la cartografia del POUM, de manera que la previsió normativa és paper mullat. Si no és així, a més que m’alegraria molt, agrairé la correcció i que em diguin on trobar-ho.

No soc ningú per dir què s’ha de fer amb l’Anella Verda en el futur POUM de Tarragona -bé, sí, soc ciutadà de Tarragona, que ja es prou- però m’ha semblat interessant explicar tot això, per si pot fer algun servei.

imatge: un dels documents de treballs quan preparàvem la proposta

 

dijous, 30 de gener del 2025

La contrareforma fiscal a Hard Rock. I ara què passarà?

 

Ahir el Parlament va aprovar la llei que elimina la rebaixa fiscal als casinos (perquè era a tots) que s’havia previst amb motiu del projecte de BCN World, ara Hard Rock. Una rebaixa que no haurà arribat a aplicar-se perquè per això calia que el casino de Hard Rock entrés en funcionament. 

Realment serà això la fi de Hard Rock al CRT? No n’estic segur (ja en vaig parlar AQUÍ) perquè les coses han canviat molt des del 2014, començant pel que podia significar el negoci casino aleshores, i ara. Aquesta és, per mi, la clau de tot plegat: que ja no és negoci. Fa temps que penso que Hard Rock vol marxar de la millor manera possible; és a dir, recuperant la fiança, i sense perdre reputació. I també penso que el govern actual (i vull creure que l’anterior també) volia el mateix, que Hard Rock marxés, però no fer-lo fora. Una mica com allò del joc de la gallina. Bé, i també hi ha qui vol que marxi i penjar-se la medalla d’haver-lo mort, però crec que, sense menystenir la importància del recurs guanyat al seu dia, el motiu fonamental serà aquell: que ja no és negoci. 

I, si és així, perquè no s’acaba tot plegat? Doncs per això, que tothom vol que la decisió sigui d’un altre, i això no és tan senzill. Vaig comparar-ho, un dia, a un camp de mines: és relativament fàcil de plantar, però molt complicat de desmantellar. Per això no es pot “retirar el PDU” i ja està com proposa algú. Hi ha una teranyina de drets i obligacions que cal desfer peça per peça. 

Vam conèixer per la premsa -almenys jo, m’encantaria llegir-lo- l’informe dels serveis jurídics de la Generalitat sobre possibles indemnitzacions, de prop de 50 milions d’euros. Sense haver pogut veure l’informe -i, per tant, amb moltes precaucions- intueixo que els serveis jurídics han contemplat tots els escenaris, inclosos els pitjors, però no sé si són els més probables. 

Al meu entendre -i que consti que parlo sempre només pel que en va dir la premsa- la indemnització per lucre cessant és la més dubtosa. Aquest lucre hauria de tenir relació amb les despeses realment fetes, no amb l’expectativa de guany. Hard Rock ha gastat ben poca cosa, perquè no hi ha cap obra feta, i ni tan sols s’ha fet càrrec del projecte de PDU; potser sí de projectes arquitectònics, però, per molt ben pagats que estiguin, no sé si arriben a tant. Hard Rock ha gastat en la constitució i capitalització  de l’empresa corresponent, i en possibles gestions legals, però no sé si gran cosa més. Segons l’informe, les indemnitzacions per dany emergent -les despeses de Hard Rock- podrien arribar als 21 milions d’euros. M’agradaria molt conèixer el detall de l’informe, a veure d’on surten. I el lucre cessant... no fotem, home. Això seria la diferència entre la inversió i el rendiment. Una pura entelèquia. Beneficis garantits? Això és lliure empresa? Que baixi Adam Smith i m’ho expliqui. 

Però, a més, tot això no seria automàtic, suposaria una batalla legal feixuga i costosa. I una enorme pèrdua reputacional per a tothom, especialment, és clar, per a qui perdi, i que ja ha començat per a Catalunya, que ja ha d’assumir això de canviar les regles de joc a mitja partida. No sé si tothom ho vol, això. Per això crec que s’està preparant el terreny per a una retirada de Hard Rock.

Si jo governés -escenari radicalment improbable- plantejaria a Hard Rock una nova reducció de tot plegat. He escrit en altres ocasions que el mateix disseny de la darrera versió del PDU apuntava amb claredat a una primera fase, més -molt més- reduïda, i segurament més viable, i deixava molt més en l’aire la segona. Oficialitzar això  em semblaria intel·ligent. Deixaríem -hauríem de deixar- de parlar de macro, i, sense que sigui res que m’entusiasmi, acabaríem tenint un ressort amb un casino de 8.500 m2 -que és la mida mitjana dels casinos que ja hi ha ara a Catalunya- i un conjunt de prop de 250.000 m2 de sostre, que ja no és tan macro. Si, a més, tenim en compte que en aquests 250.000 m2 hi ha els 110.000 m2 de l’aprofitament mitjà que, amb una reducció global, també es reduirien, anem a una operació de  180.000/190.000 m2 de sostre, sobretot d’usos comercials -aquella mena de Roca del Vallès- i hotel+casino. Força més digerible. Si, a més, impedim el disbarat de l’edifici guitarra i abaixem alçades, no em semblaria un mal acord. 

I si la Caixa fa una rebequeria pel seus terrenys, que ja no valdrien 120 milions d’euros, pensem que això seria traslladable a més d’un sector ja existent. I que es mengin els terrenys amb patates, a la Caixa. 

Però, en tot cas, calma i no ens precipitem, que no ens peti una mina als peus. 


divendres, 17 de gener del 2025

Bis repetita ne placent

 



Ahir va tenir lloc una trobada entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que ha generat tota mena de comentaris als mitjans.  No sé si n'ha generat tants al món més real, però mai se sap. En tot cas, a mi me'n genera algun. 

Per començar, en declaracions (no sé de quin dels dos, és igual) parlen de posar en contacte les dues "noves direccions" després dels respectius congressos. Només amb això, ja penso que no anem bé. Pensar-se que Carles Puigdemont és "nova direcció" a Junts, és creure que ha vingut muntat en un unicorni rosa. I que Junqueras sigui nou a ERC, després de tretze anys... no cola. I aquí és on em sembla que hi ha la clau de tot plegat: es necessiten mútuament.

Són les dues cares més visibles del procés -que no és el mateix que la independència o que l'independentisme- i em temo que necessiten reviscolar-lo per reivindicar-se i per continuar. I jo crec (i ho escrit  AQUÍ i   AQUÍ ) que no, que ja està, que van fer el que van fer -i cadascú en farà la seva valoració- que els reconeixem els sacrificis -la presó i l'exili- però que això del procés, tal com va anar, ha acabat, i el que s'hagi de fer ara -que cal fer moltes coses, començant per entendre i assumir el que es va fer bé i malament- ho han de fer unes altres cares. Això no és una desqualificació personal, ni una esmena a pilota passada (que és quan són fàcils) ni menys encara un insult. Per mi,  és una obvietat. 

Però el que em sembla preocupant és que es dona aire a una manera d'entendre el país que em sembla equivocada. S'insinua -o almenys a mi m'ho sembla- tornar a aquella pretesa "unitat" de l'independentisme, que jo sempre he trobat un error, perquè suposa donar, a l'independentisme, una categoria política a banda de la resta. He escrit molts cops que un dels èxits que expliquen on som (perquè crec que som en millor situació que fa trenta anys) és la normalització de l'independentisme, deixar de ser residuals, o excèntrics (fora del centre) i passar a ser un tronc central (que no vol dir ni únic ni majoritari) de la política catalana. Això passa per intentar representar el màxim d'opcions polítiques, i això no es pot fer des de la confusió ni des d'una pretesa "transversalitat" que no vol dir res. Això passa perquè l'independentisme tingui diferents expressions polítiques, que, això sí, sàpiguen i vulguin pactar no agressions en aquest aspecte, i trobar -si hi són- espais i acords. 

Però molt em temo, vistos els antecedents, que hi ha qui entén aixo com que l'altre s'hi subordini, i aboni acríticament una política tacticista, de curt termini, de fer bullir l'olla i, de passada, col·locar propostes conservadores convenientment embolicades amb la bandera, i continuar donant patents de catalanitat. Sucumbir a aquest tacticisme per una errònia interpretació de la realitat, donar autoritat als qui es creuen els amos del país, voler fer-se perdonar per part de qui no té escrúpols en ser profundament deslleial quan no remena les cireres, és un error de profunditat que es pot pagar molt car, i no només per a Esquerra, també per al país, que queda condemnat a la impotència perque renuncia a dirigir-se a tothom. Hi ha qui vol (o hauria de voler) que l'independentisme sigui majoritari, i hi ha qui vol (i ho posa en pràctica) ser majoritari en un independentisme que, a hores d'ara, no és majoritari al país, pero prou per a governar l'autonomia. I per fer això, farà tot els escarafalls retòrics que li convingui, que ja ho sabem. Falta saber si Esquerra caurà novament en aquest parany, o s'emanciparà d'una vegada.