2.7.
L'esquerra que transforma
Des
que, a principis de la dècada dels vuitanta, el neoliberalisme
triomfant de Reagan i de Tatcher ocupen tot l'espai ideològic
(llegiu Fontana!) més l'ensulsiada de la Unió Soviètica, que no
era model de res, però que incomodava i atemoria la dreta (i això
explica, en part, l'estat del benestar dels gloriosos trenta)
l'esquerra va desorientada. Acaba assumint els marcs mentals de la
dreta, els seus valors, la seva manera de fer, només que una mica
més humanitzada (no és debades que Tatcher deia que el seu hereu
era.... Tony Blair, suposadament laborista). La socialdemocràcia, a
Europa -que sembla ser l'únic lloc on existeix, i que, en tot cas,
és el nostre lloc- va a remolc de la dreta, i se'n diferencia per
l'estil, com si fos una mala còpia d'allò del poli bo i el poli
dolent, i es guarneix amb una sèrie de polítiques d'avenços
socials (ep! necessaris!) que la dreta blasma retòricament, per
mantenir una tensió que la beneficia, però que després (gairebé)
no anul·la. Recordeu com el PP es manifestava contra la nova llei de
l'avortament o contra el matrimoni igualitari. Però després, quan
governa, no ho toca. La dreta sap molt bé les seves prioritats.
Per
entendre què vol dir l'esquerra despistada, em remeto a una
explicació que donava Josep Oliver, catedràtic d'economia aplicada
a la UAB:
“A
l’últim míting de les eleccions entre Hillary Clinton i Donald
Trump, ella va tancar la campanya en un hotel de 4 o 5 estrelles a
Nova York per parlar de drets LGTBI i ell era amb treballadors d’un
barri de Detroit que havien perdut la feina. Aquí algú ha perdut el
món de vista i no és Trump, que toca coses que sap que la gent
necessita.”
L'esquerra
que necessitem és una esquerra que realment canvia les coses, no
només els noms de les coses. Una esquerra que comença per conèixer
i interpretar la realitat a partir de la mateixa realitat, no
d'il·lusions autoreferencials. Cal tornar a allò de la “anàlisi
concreta de la realitat concreta”? Potser sí.
I cal passar a l'ofensiva. Massa sovint, l'esquerra
surt “en defensa de” (que cal fer-ho, eh?) però això no sempre
és canviar, és voler quedar-se com estàvem. Recordeu la reforma
laboral del PP? Aleshores hi vam estar en contra (i això estava bé)
i donàvem suport als sindicats quan deien que aquella reforma treia
drets i no servia per a crear ocupació de qualitat. Segur que no
servia per això darrer... però el que hi havia abans tampoc, i
només calia veure el panorama de l'ocupació per adonar-se'n. No
sabíem proposar alguna cosa?
I massa sovint l'esquerra governant s'instal·la en
la repartidora, i això és insuficient. No només perquè els
recursos, per definició, són limitats. Repartir, redistribuir la
riquesa, és necessari, però no és suficient, perquè reforça un
paper director del qui reparteix que limita l'autonomia de les
persones. Calen ajuts? Sens dubte, i calen sistemes públics que
garanteixin una sèrie de drets: salut, educació, dependència. Però
també cal canviar allò que genera les necessitats de dependència
en un sentit ampli, cal generar les condicions per a l'emancipació
personal -habitatge, relacions, feina- i desplegar el potencial de
cada persona. I fer-ho amb justícia: aquesta mena de suports han de
ser la xarxa per no fer-te mal quan caus, però no un matalàs on
instal·lar-se. El pitjor de les mentides de la ultradreta sobre les
paguetes és quan tenen un bri de realitat, que ho contamina tot.
Ens hem de definir per allò que proposem, no per
allò que conservem, perquè, si només volem conservar, és que ja
estava bé, i jo no crec que fos així. I això no vol dir fer tabula
rasa perquè sí, però sí fer tria. Si no, com que és evident que
no tot el que hi havia anava bé, regalem la capacitat i la
necessitat de canvi a la dreta, i amb la por a la dreta no n'hi ha
prou per engrescar ningú. Ho hem vist, fa poc, a l'Argentina.
Aquella mena de ximpanzé descerebrat que fa de president té fàcil
el discurs per quedar-se mentre l'alternativa sigui una
pseudoesquerra (el peronisme -que, en algunes coses, tant s'assembla
al PSOE- és una mena d'objecte ideològic no identificat) que és
profundament corrupta. A qualsevol crítica -i mira que se les
mereix- pot respondre amb la simple descripció dels governs
anteriors, que tapa fins i tot allò que anava bé. Pero
l'imprescindible canvi, ni que fos per higiene, ha donat ales a una
aparent novetat (aparent, perquè és la mateixa dreta/casta de
sempre) i ha pogut enredar prou gent (compte! molta gent jove!) tipa
dels de sempre. Com més semblem “els de sempre”, malament.
I
déu-n'hi-dó de ser els de sempre. Des del 2004, hem estat 15
anys al govern (2003-2010, amb un parèntesi de sis mesos el 2006, i
2016-2024) i encara tres anys més (novembre 2012-desembre 2015)
donant suport al govern des de fora. Som establishment. De fet, som
el partit que, després de CiU i successors, ha estat més anys al
govern. Els menors de 35 - suposant que, als 15, comencessin a
interessar-se per això- ens han vist sempre associats al poder. I
això es nota, només cal mirar, a les assemblees, les clepses
pelades i els cabells blancs. Fer la mitjana d’edat seria
esfereïdor.
2.8.
L'esquerra que governa
Un
dels meus referents polítics (que també tenia el seu costat fosc,
eh?) Pierre Mendès-France, deia allò que “Gouverner, c'est
choisir”. Governar és triar. És prendre opció, i assumir que no
sempre a gust de tothom. I això va molt més enllà de declaracions
“al servei de les classes populars”, o “al servei del poble”.
Vol dir que, quan arriba l'hora de les concrecions, inevitablement
algú en sortirà perjudicat, o poc beneficiat. Que cal triar pel mal
menor, i la mesura no és objectiva, no hi ha un estàndard de bondat
o maldat per medir. La perfecció, com la quadratura del cercle, no
existeix.
Hem
governat raonablement bé, n'estic convençut. Crec que més bé del
que sembla, però també menys del que ens pensem, menys del
voldríem, i menys del que caldria. Hi ha coses que s'han fet molt
bé, especialment el retorn d'una serietat institucional a la
presidència, que bona falta feia. Però crec que, amb la idea de
demostrar que érem gent de fiar, que estàvem capacitats per al
govern -que s'havia de fer, eh? especialment per fer callar els
convençuts de ser els predestinats al govern per decisió divina-
ens hem passat de frenada. Hem administrat més que governat. I també
cal administrar i fer-ho bé, però governar és anar una passa més
enllà. Ens ha mancat audàcia. Poso uns quants exemples, sense cap
ànim de ferir.
Energies
renovables. Una pinça entre els qui volen (encara que no ho diguin)
una mena de barra lliure, i els qui munten una plataforma anti quan
oloren una planta fotovoltaica o un parc eòlic. Dos discursos
oposats, un que es basa en la necessitat (objectiva, real) de les
energies renovables (però fa comparacions tramposes amb territoris
molt menys poblats i amb un relleu mot diferent) i un altre que, amb
l'argument de la defensa del paisatge (de vegades “del territori”,
com si fos una categoria especial; però d'aquesta imbecil·litat ja
en parlarem un altre dia) com si fos una arcàdia feliç, volen que
tot es quedi com està. I no es tracta de decantar-se pels uns o pels
altres, sinó d'arbitrar, de decidir a on sí i a on no, i com. És a
dir, de governar. Doncs bé, l'instrument (teòric) que ha de donar
forma i operativitat a aquesta decisió, el Pla territorial sectorial
d'energies renovables... va fent. La Ponència d'energies renovables,
l'any 2019 o 2020 (i em sembla que abans i tot) ja hi treballava. Pel
que sé -oficiós, rumor...- es pensava que millor després de les
municipals -2023- per no “incendiar el territori”. Bonica excusa.
Entenc que cap govern té el suïcidi com a objectiu, però entre
l'immobilisme i el suïcidi hi ha la pedagogia, avançar els criteris
que després, seran aplicats, i preparar el terreny. Ocasió perduda.
Gouverner, c'est choisir.
Més?
El 2020 s'aprova la llei de creació de l'Agència de la Natura de
Catalunya, a partir d'una proposició de llei que ja cuejava des del
2017. Amb reticències de part d'alguns sectors (els més vinculats a
la gran propietat rural, i un discurs rural/urbà ple de tòpics que
algun dia també hauríem de desmuntar). Els estatuts de l'Agència,
necessaris per a posar-se en marxa, encara esperen. Recordo una
reunió telemàtica -deuria ser el 2022- en què semblava que això
arrencava, i ens van presentar... el procés participatiu per a la
redacció dels estatuts!. I no és fins al juliol del 2024 que se'n
fa la informació pública (per cert, prorrogada, per si algú no ha
tingut temps de pensar-hi). Quatre anys per uns estatuts, que
despleguen unes previsions legals!!!!!. Això és engreixar els
adversaris i donar-los més poder del que tenen!!!!. Gouverner, c'est
choisir.
Més? El projecte abans conegut com a BCN World, ara
com a Hard Rock, i espero que aviat com “aquella fantasmada
sortosament morta i enterrada”. Algú sap què en pensem? No, és
clar. La necessària responsabilitat de govern, que impedeix fer tot
el que voldries -si saps què vols- no ens ha deixat tenir una
posició clara, i hem estat sempre a la defensiva, donant
explicacions (que més aviat semblaven excuses) i aconseguint la
proesa de ser mal vistos pels contraris al projecte, que ens acusaven
de no matar-lo, i també pels partidaris, que ens acusaven de no
defensar-lo i promoure'l. Té mèrit, eh?.
No vull semblar
negatiu. Segur que en tots aquests camps s'han fet coses, i en
molts d'altres. Per exemple, en habitatge -parlo pels camps que més
conec- s'han fet coses importants -la llei de contenció de rendes,
els intents de posar ordre en els habitatges turístics, i més- pero
no em sembla que n'estiguem treient el rèdit polític. Explícitament
polític. Hem demostrat que a Catalunya hi ha una majoria social i
(no sempre) política a favor de polítiques actives en favor de
l'habitatge protegit molt més avançades que a Espanya. Que ERC ha
format part sempre d'aquesta majoria, i ha servit per arrossegar-hi
altres opcions a priori contràries (o sigui, JxC, hereus de CiU).
Que si aquestes polítiques no avancen o són directament anul·lades
és, en part, per la dreta quan no ve condicionada per l'esquerra (el
Mas de les retallades) i en molts casos, per l'hostilitat dels
governs espanyols de tot tipus, i l'ús del Tribunal Constitucional.
Si amb tot això no som capaços d'explicar que una Catalunya
independent podria anar molt més enllà, jo ja no sé com ho hauríem
de fer. Més ara que el tema de l'habitatge és cada cop més urgent.
També és molt acceptat que s'ha fet una bona feina
a Cultura. No ho poso en dubte, però em costa, ara mateix,
identificar un imput concret. Que no hi hagi hagut polèmiques i
merders és bo, sense dubte. Que s'hagi gestionat bé també. Però
potser falta alguna cosa.
Sé també que havia llocs molt complicats. A
Educació ha faltat mà esquerra (i també ha sobrat animadversió
per part d'algun sector implicat; Michel Rocard es planyia de tenir
un ministre d'Educació -Lionel Jospin- que més aviat semblava ser
ministre dels sindicats d'ensenyants). Però això, que sens dubte té
una part de veritat, no explica la miopia o la malaptesa d'algunes
polítiques i declaracions (que la part declarativa de la política
sigui tan important, també és un problema; no nostre o no només
nostre, del país).
Tinc la sensació que hi ha hagut un pes excessiu de
spin doctors, que deuen haver vist House of cards i ja s'han animat,
i ha primat la intriga, l'aparença, la construcció d'un relat -per
certa, força matussera-. I segur
que consellers, secretaris, diputats, etc, treballen molt, i tenen
el temps molt ocupat, i sacrifiquen vida personal i familiar. No en
tinc cap dubte. Però no estic tan segur que això sempre sigui útil.
Crec que molt d’aquest temps s’escola en reunions, converses,
trobades, entre ells/elles (entre “polítics”, que és una
expressió que odio). Que hi ha molta feina de passadís –potser
necessària- però que molts cops s’acaba justificant (i exhaurint)
en ella mateixa.
No hem generat una imatge de govern, de
transformacions del país. Hem invertit molt de temps en processos
participatius, explicacions, presentacions... ja està bé, la
participació, però no pot servir d'excusa per a la no decisió.
Gouverner, c'est choisir. Trancher au vif, si ho voleu.
2.9. Una Esquerra endreçada
Això sí que seria una novetat! Som un gran partit,
per història, per ambició, per tradició. Som un gran partit, però
no som un partit gran. Si algú encara pensa en els partits de masses
dels segles XIX i XX, s'equivoca, sobretot quan la informació i la
connexió personals, al segle XXI, van per unes altres vies.
Hem d’assumir que som un partit de votants, no de
militants. Però hem generat unes estructures teòriques molt per
sobre de les nostres possibilitats: executives locals, permanents,
comarcals, regionals, sectorials... hi ha més càrrecs (n’hauríem
de dir càrregues) que militants. I això s’acaba traduint amb
persones que ocupen tres o quatre llocs... que és la millor manera
que no facin bé cap de les tres o quatre feines. Hi ha gent que hi
és per compromís, per completar una executiva teòrica, però que
no exerceix. O càrrecs amb unes funcions teòriques però sense cap
traducció pràctica. Hem d’aclarir, simplificar, i fer més àgil.
I la militància ha de tenir la sensació de ser tinguda en compte
(és a dir, no només ho ha de ser, també ho ha de sentir).
Els circuits de comunicació no funcionen. I parlo
un altre cop per l'experiència que conec (que no vol dir que sigui
arreu): les assemblees –quan se’n fan; de vegades se supleixen
per unes fantasmagòriques “executives obertes” que acaben sent
una mena de tertúlia on no s’acorda res- no són llocs de debat i
de decisió. Els suposats informes de presidència són, en el millor
dels casos, un benintencionat inventari –hi ha tantes seccions
locals- i dació de comptes – hem fet això i això altre- amanits
amb dosis d’elefant de tòpics i d’arengues d’esplai, però no
hi ha informes polítics. És a dir, no hi ha anàlisi de la realitat
per a poder traçar directrius polítiques i línies d’actuació.
No hi ha anàlisi de la correlació de forces, de les oportunitats, o
de les prioritats polítiques. I aquí també hem sobrevalorat la
representació institucional per sobre de l’acció política. Tinc
la sensació que és més important ser regidor/a, alcalde/essa,
president/a, que no pas fer-ne (fer-ne políticament, no
administrativament, que en això estic segur que hi deixen molts
esforços i hores!).
Inevitable -i irritant- la referència a les
estructures B. Irritant pel que van fer, que deixa petita la frase
que diu que és pitjor que un crim, és un error. Els mariaxis i les
pizzes són cutres; els cartells, indecents. I tot plegat, maldestre,
perquè tenir algú que fa un tipus de comunicació (és a dir, atac)
que “no queda bé” fer des de les fonts oficials, s'entén, però
fer-ho així de malament, no. També ens hauríem de preguntar què
és pitjor (que vol dir que tot és dolent): que et muntin una
estructura B i no te n'adonis, o que la muntis així de malament?
Això va per qui tenia responsabilitats en l'organització. O per qui
tenia responsabilitats, ras i curt, a tots els nivells.
Però també cal parlar d'unes altres estructures B,
menys vistoses però no per això menys efectives. Parlo, és clar,
del que conec, i de cap manera ho vull extrapolar al conjunt, però
he viscut i patit com hi havia, al marge dels òrgans oficials o
estatutaris, grups de persones, sense cap -o, en tot cas, no tota-
legitimitat democràtica, prenent decisions sobre posicionament
polítics; és a dir, no només al marge de la militància, també al
marge de qui aquesta mateixa militància havia elegit per a fer-ho.
Hem confós massa la representació -i legitimitat- institucional i
la orgànica. En aquesta darrera fase, ens hem ressentit de primar
les institucions, i hem acabat projectant -i confonent- aquesta
responsabiitat sobre el partit, quan tenen funcions diferents.
3. I ara què?
Després de buidar el pap, què? Som en un procés
congressual, on s'hauria de parlar de tot això, de buscar respostes,
de fer-se les preguntes oportunes. Amb contingut, i no amb retòriques
buides, emocionals, de vegades lacrimògenes. No sé si he
identificat moltes preguntes ni donat gaires respostes; potser no
arribo a més, qui sap.
Fins aquí una aportació
amb un esforç de racionalitat; amb raons i arguments. Una altra
aportació, purament emocional, espontània, seria molt més pujada
de to (i per això no la faig). Em veig incompatible, per motius
d'higiene i de decència, amb algunes de les persones d'algunes
candidatures; i, al contrari, espero que una sèrie de gent de les
mateixes candidatures, tingui un paper en la direcció, per vàlua
personal.
Però em nego a entrar
en un debat (sic) de persones, de retrets, o d'insults. De mitges
tintes, d'insinuacions, o de “i tu més”. Ja no tinc edat per
això, i em mereixo -ens mereixem- una altra cosa. En cap moment he
volgut fer referència a cap de les candidatures anunciades (que
segurament dirien que sí, que volen parlar de tot això, i potser
tenen textos... però no és això el que ens arriba). Tampoc jo
tinc massa esperances que ningú ho llegeixi amb ganes, i , sobretot,
sense les ulleres de “A favor de qui va? Contra qui va?”. Vull
anar a favor d'Esquerra i de l'esquerra. No m'ho poseu tan difícil.