Dèficit fiscal.Sí, però.

Les campanyes electorals solen ser proclius a missatges simplistes, que potser són útils a curt termini, per a guanyar vots, però que a mig i llarg termini generen desencant, desafecció, rebuig del sistema i, si badem, obren la porta a populismes diversos... que encara simplifiquen més. I ja tenim alguna cosa d’això.

Més enllà de les proclames d’independència exprés, hi un tema de fons en el qual em sembla que se simplifica massa, que és el dèficit fiscal i el subsegüent futur en un escenari independent.

Molt sovint, es fan projeccions sobre com podríem estar sense aquest dèficit fiscal, amb una alegria impressionant. Hi ha vegades que fan pensar en aquells pseudorevolucionaris de l’any 36, que exigien l’abolició de la propietat privada perquè “entre el que tinc, més el que em toca... un bon passar!”.  Aquestes projeccions no solen tenir en compte el cost de la independència, que també hi és, i, si volem fer les coses bé, s’ha de comptar. Un estat no és barat. I és que amb les despeses finançables amb aquest dèficit passa una mica com a França després de la primera guerra mundial: Alemanya pagarà. I, és clar, no va pagar i les coses van anar com van anar. Sembla una mena de bota de Sant Ferriol, que no s’acaba mai.

I, per altra banda, se sol fer una translació simplista del que es queda l’estat espanyol i que es quedaria aquí. El dèficit –que existeix, i de cap manera vull negar-lo- surt d’algun lloc. És a dir, és producte d’un determinat sistema fiscal. Qüestionar només on van els diners –que és bo fer-ho i s’ha de fer- i no plantejar-se d’on surten vol dir donar per bona l’arquitectura fiscal que els fa aflorar. Estem d’acord amb aquesta arquitectura fiscal, que és més que la pressió fiscal? Estem d’acord amb la tributació –definició del fet i de la base imposable, quota, deduccions, etc- de tots els impostos que paguem? Jo, la veritat, no gaire, i crec que això també s’hauria de tractar.

I això afirmant que el dèficit hi és, i que segur que les coses podrien anar més bé si no hi hagués aquest drenatge constant de recursos que patim. Però també crec que les opcions polítiques serioses haurien de fer un esforç en aquest sentit. Les respostes fàcils permeten sortir del pas o muntar un discurs atractiu, però necessitem propostes solvents. Ja hi ha prou tonteria i demagògia, pel món, i no en cal més.