Sísif a l'esquerra nacional

Escric això quan encara no han tancat els col·legis. Malgrat que les enquestes han apuntat tendències molt clares i molt marcades, falta saber resultats i lletra menuda, que, sovint, és més interessant que el simple “qui guanya”. Tot sembla indicar que hi haurà un nou govern a Catalunya, i una majoria política diferent. Això vol dir que gent que estava al govern passarà a l'oposició, i a la inversa. I potser hi haurà gent que es quedarà a l'oposició, i gent que, de prop o de lluny, participarà de la nova majoria. Això està per veure.

El que és segur és que, ara, pràcticament tothom tindrà experiència de les dues bandes, govern i oposició, i, per tant, seria esperable -per no dir exigible- una major comprensió del paper de l'altra banda. És a dir, que des de l'oposició -que ja sap que no tot és tan fàcil, ni tan barat- no es dediquessin a exigir tot, ara, de pressa i regalat, i des del govern no ens menyspreés l'oposició i es carreguin totes les culpes al govern anterior.

He viscut aquests papers a l'Ajuntament de Tarragona, i més imputables a persones -de tots colors- que a opcions polítiques. Crec que aquestes són pràctiques que desprestigien la política i les institucions, i alimenten allò del “tots són iguals” en el sentit més despectiu. Necessitaríem una bona dosi de pedagogia -per molt que sigui contraindicada electoralment- i fer entendre que els projectes no són fàcils ni immediats, i, per tant, ni es poden reclamar ni es poden prometre amb aquesta alegria.

Em temo, però, que les temptacions seran massa fortes. La temptació adamita del nou govern, incapaç d'admetre coses bones fetes -i segur que n'hi ha- però també les temptacions revengistes de govern i d'oposició.

I un segon aspecte és com quedarà l'espai polític independentista. Allò que podria haver estat una bona notícia -la normalització política de l'independentisme en diverses opcions que es definissin pel seus models polítics, econòmics i socials; és a dir, la normalitat- s'ha convertit en una competició a veure qui és més independentista i qui pot deixar més verd les altres opcions. Especialment les noves opcions han apostat per la manca de programa polític, més enllà de quatre vaguetats, i això s'ha encomanat més enllà d'aquestes operacions, més personals que polítiques.

Molt em temo que, més enllà dels resultats, s'haurà fet un retrocés important en allò que molts preteníem -i hi havíem treballat- que era fer política real, concreta, des de l'independentisme. No proclames altisonants, ni promeses enlluernadores supeditades a una edat d'or que no se sap com ni quan vindrà.

En vint anys de militància, m'ha tocat uns quants cops recollir vidres trencats i recomençar. Espero no haver-hi de tornar, però això sembla la maledicció de Sísif aplicada a l'esquerra nacional. La dreta, en canvi, no té aquests problemes. Potser algun dia tindrem clar qui és l'adversari i quina és la realitat.