Sàhara, encara

Vaig viure -no in situ, és clar- la vergonya descolonitzadora del Sàhara. Alguns cops he dit que em vaig començar a fer gran políticament a partir del cop d'estat de l'11 de setembre a Xile, i del cop d'estat del 25 d'abril a Portugal. Dos cops d'estat amb resultats molt diferents.. Hi podria afegir també el Sàhara, si no fos que va anar amb tot el paquet de la transició. Però sí recordo una més gran implicació personal, tot el personal que podia ser als quinze anys.

Dijous, trenta-cinc anys després, era a la Rambla, en la concentració de suport. Almenys en això Tarragona no ha quedat al marge, com tants cops. No saps mai si serveixen de poc o de molt, aquests actes; en tot cas, veus que hi ha més gent preocupada pel tema. Potser alguns més preocupats perquè hi ha eleccions, però si fan alguna cosa, que sigui pel motiu que sigui si serveix.

El que no em va acabar de fer el pes és alguna de les expressions als parlaments de suport. Ja sé que moltes coses se simplifiquen, i que la improvisació sol jugar males passades, o que no es fan amb cap mala intenció, però no m'agrada que es parli del Marroc, així en bloc, com l'opressor, l'ocupant, i, en definitiva, el dolent de la pel·lícula. El Marroc són també els prop de 250,000 marroquins que viuen a Catalunya, i són també molts pobles i ciutats amb gent sense serveis, sense accés a una educació digna, o sense una completa llibertat d'expressió. Estic segur que, sense la intensa campanya patriotera, trobaríem força marroquins -i, segur, encara més marroquines: les dones sempre han treballat més per la pau- tips d'un conflicte que també costa vides marroquines, que s'emporta molts recursos més necessaris en educació o en salut, i que només serveix per a les butxaques d'uns quants. Per qui en vulgui saber més coses, que llegeixi Notre ami le roi, de Gilles Perrault, i sabrà quin pa hi donen.

Ajudar els sahrauís a l'accés a la llibertat no s'ha de fer culpabilitzant els marroquins. També necessiten del nostre suport per a la llibertat.