Tintin als jutjats

Periòdicament surt als diaris la notícia que algú es proposa prohibir o limitar l’accés al “Tintin al Congo” a causa del seu contingut profundament racista. I avui hi tornen. No negaré que és racista, però, per aquesta regla de tres, hauríem de prohibir mitja literatura universal –i em quedo curt- per racista, masclista, violenta, homòfoba, cruel amb els animals, i qualsevol altre motiu legítim que la progressia que no té res més a fer ha estirat fins al límit.

Tintin al Congo és el primer àlbum “canònic” de Tintin, si pensem que Tintin al país dels sòviets és una mena de provatura. Té tots els defectes d’una obra primerenca, d’un autor molt jove -23 anys- i que encara està construint el seu llenguatge. Crec que és això el que el salva, perquè, com a narració, és força fluix. No serà fins al tercer àlbum –Els cigars del faraó- i, sobretot, el quart –El lotus blau- que es perfeccionarà un llenguatge molt més madur. Per cert, que ja al Lotus blau, els discurs té un to marcadament anticolonial, la qual cosa prova l’evolució d’Hergé... tot i la proximitat als col·laboracionistes belgues durant la guerra.

En tot cas, no hem de fer un judici moral de l’autor per a desqualificar l’obra –si fos així, no podríem llegir Céline, per exemple- i, encara menys, jutjar l’obra amb la mentalitat d’ara. I estaria bé que deixéssim de considerar que la gent  o la canalla són imbècils. Pensar-se que si veuen el Tintin tractant els congolenys com a gent sense coneixement faran el mateix amb els negres –sí, els negres, no “la gent de color”- és creure que no sabran distingir fantasia i realitat, i que el seu únic mitjà de socialització serà aquell llibre.

En el fons, es tracta de tenir o no una actitud dogmàtica davant de la vida, necessitada de normes estrictes i de pautes indiscutides. És la mateixa actitud que la dels que reclamen que el Papa canviï el seu discurs sobre els condons, com si això fos cabdal per a la conducta de molta gent, la qual cosa, en el fons, és atorgar-li una autoritat  efectiva molt més gran de la que té. Deixem, doncs, que la gent pensi –pensem- pel seu compte, i que pugui decidir. I deixem que la canalla –i els qui no som tan canalla- ens ho passem bé amb els llibres de Tintin, sabent, com sabem, triar el gra de la palla.