A l’hora de formular un POUM, com hem de fer a Tarragona, una de les coses que hem de tenir clares són les expectatives. En el procés entre l’anul·lació del POUM anterior i començar a parlar del nou POUM, hem assistit a un concert de declaracions, vingudes de tot arreu, sobre la matèria –amb tot el dret, que consti- però amb missatges, sovint, molt exagerats, en tots els sentits. Des d’anunciar una mena d’apocalipsi i de paralització i ruïna de la ciutat si no hi havia un POUM ràpidament, fins a les promeses d’un pla que canviarà la ciutat del revés com un mitjó.
Molt em temo que ni una cosa ni l’altra. I, en un sentit similar, tampoc les pretensions que, a partir del POUM, tindrem una mobilitat fantàstica, una ciutat enveja del món i part de l’estranger, o el que sigui. Les coses, em temo, són més normaletes.
És cert que el POUM -o, si més no, algunes parts del POUM- són condició necessària, per a una millor mobilitat, per exemple, però no són condició suficient, ni, encara menys, aplicables arreu, si no és amb uns costos econòmics i socials importants.
Posem com a exemple la proposta que s’ha fet, sobre l’amplada de les voravies, que ha de ser de tres metres. Absolutament d’acord, especialment per la meva condició de vianant. Però, és clar, això serà possible, sobretot, a les noves extensions urbanes o a les zones objecte de profunda remodelació. A la resta de la ciutat, la ciutat construïda, no tant. I no perquè no es pugui, que es pot, sinó perquè aleshores es tracta d’una reordenació dins del sistema viari; és a dir, que ordenem d’una manera diferent el carrer existent (tan carrer -sistema viari- és la voravia com la calçada). Ho estem veient al carrer Canyelles, la remodelació del qual -tot i que no la conec a fons; si m’erro, benvingudes les correccions- comprèn ampliar voravies... però no ha requerit per res modificar el POUM. Si, per contra, volem augmentar al sistema viari –mantenir la calçada i ampliar voravies- aleshores sí que cal que hi intervingui el POUM.
El mateix passa amb moltes propostes de tractament verd -d’un verd tàctic, si se’m permet l’expressió- en l’espai públic existent. Això no necessita modificar el POUM, a no ser que expressament es qualifiqui el sòl d’espai lliure (però, si és a la ciutat existent, fora de qualsevol planejament derivat, això vol dir actuació aïllada i expropiar). La feina que ara mateix ja s’està fent, de renaturalitzar –o de naturalitzar, a seques- molts racons de la ciutat, o la d’augmentar –quan això és possible; necessari ja ho és- l’arbrat dels carrers, això no requereix la intervenció del POUM.
Em permetre la vanitat de l’autocita, i fins i tot la de l’antiguitat. En un article que vaig publicar al Diari de Tarragona fa gairebé quinze anys (!) quan s’estava coent el POUM ara anul·lat, hi deia:
“1. La ciutat ja existeix. Això, que és una obvietat, ha de quedar clar davant dels que plantegen unes propostes fent taula rasa, per a dibuixar una arcàdia feliç a aconseguir en quatre dies i per art de màgia. Amb arguments atractius com la lluita contra l’especulació i fent la carta als reis de més espais verds i equipaments, però ignorant que la ciutat ja existeix, físicament i també com a conjunt de realitats jurídiques, econòmiques i patrimonials que cal tenir en compte. Tarragona, la Tarragona actual, no es va aconseguir en vint anys. No pretenguem refer-la de dalt a baix en quatre dies.
2. No demanem al POUM més del que pot donar. El POUM és important per al futur de la ciutat, i és condició necessària per a moltes coses, però no condició suficient. Exigir al POUM totes les solucions al problema de l’habitatge o del medi ambient o a una mobilitat sostenible és una fugida cap endavant.”
Queda clar.
I és que al POUM li podem fer dir moltes coses (sobretot perquè el paper ho aguanta tot) però el que realment importa és el que ha de dir. Vull dir que, d’acord amb la llei, hi ha determinacions sobre l’ús del sòl que necessàriament han de ser regulades pe POUM, però la resta no cal, i sovint, si les posem, no fan més que complicar les coses.
I és que, d’acord amb l’article 57 de la llei d’Urbanisme, correspon als POUM, com a mínim:
“a) Classificar el sòl, amb vista a l'establiment del règim jurídic corresponent.
b) Definir el model d'implantació urbana i les determinacions per al desenvolupament urbanístic, d'acord amb el que estableix l'article 3.
c) Definir l'estructura general que cal adoptar per a l'ordenació urbanística del territori i establir les pautes per fer-ne el desenvolupament, sense que aquesta definició impedeixi formular:
1r Projectes d'actuació específica i plans especials urbanístics autònoms per implantar altres elements integrants de l'estructura general del territori en els termes que regulen els articles 48 bis i 68.
2n Projectes emparats en les normes d'aplicació directa de l'article 9 bis per implantar instal·lacions de producció d'energia elèctrica que, per la potència instal·lada, tinguin la consideració de sistema urbanístic d'equipament comunitari de serveis tècnics.
d) Determinar les circumstàncies que en poden produir la modificació o la revisió.”
Clar, d’aquí podríem predicar moltes coses, especialment d’això tan difús que és “el model d’implantació urbana”, però el que és veritablement substancial són els mecanismes legals per a fer realitat aquest model, i això acaba essent la classificació i qualificació del sòl, les determinacions sobre planejaments derivats (àmbit, ús, edificabilitat, densitat, cessions) i l’assenyalament dels sistemes generals. I, a més, tot això supeditat al que ja ve predeterminat per planejaments territorials o sectorials (per exemple, el pla territorial parcial, el PEIN, el PDUSC, etc).
Això no vol dir que el POUM sigui irrellevant, de cap manera. Allí s’estableixen les característiques del creixement, des de la seva mateixa existència o no, fins a la direcció, les formes, la intensitat o les condicions, però això és classificació i qualificació. O les reserves de terrenys de sistemes generals -especialment els vinculats a la mobilitat- si no és que ja venen prefigurats per aquells planejaments sectorials (aleshores el procediment és a la inversa: el pla, o el projecte corresponent, estableixen el traçat, i el POUM s’hi adapta).
I en aquest sentit, el POUM pot abastar moltes més coses, però, si per a fer-les realitat no es necessita cap de les determinacions citades, és ociós posar-ho al POUM, perquè només serveix per a complicar-nos l’existència i, el que es pitjor, generar falses expectatives.
Em temo que alguna cosa d’això, de falses expectatives, veurem en el procés de participació ciutadana que s’ha de fer. De manera general soc força escèptic amb aquests processos (en vaig parlar AQUÍ). Habitualment em semblen exercicis propis d’una escola progre dels anys setanta: papers de colors, maquetes, dinàmiques de grup... La necessitat de fer assequibles temes molt complexos acaba infantilitzant el discurs, i és més fàcil -i més vistós- parlar de generalitzacions enlluernadores (“Vol més jardins a la ciutat?; Creu que cal més habitatge públic?”) que no pas raonar sobre els costos -socials, ambientals, econòmics- de les propostes. I així ens trobem -i m’agradaria moltíssim equivocar-me pel que fa al procés participatiu que es farà sobre el POUM de Tarragona- ens trobem dic, que es fa un dibuix ben bonic de la ciutat de color de rosa, la gent marxa contenta, i després el POUM... diu el que pot dir, que és el que diu la llei.
Insisteixo, el POUM HA DE DIR tot el que ha de dir, però, si pot ser, només el que ha de dir. Les característiques de la urbanització, que són el que més impacta a la vida quotidiana (amplada de les voravies, mobiliari i arbrat urbà, aparcament...) no són determinacions imprescindibles del POUM, i faríem bé de no incloure-les -com a molt, si es vol, un criteri general- per a tenir les mans més lliures quan pertoqui. Recordeu l’exemple del carrer Canyelles. En definitiva, es tracta d’una qüestió d’escala: cada decisió, cada determinació, a l’instrument que li pertoca. Que prou feina hi ha, amb això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada