El Nadal d’enguany ens deixa una bona notícia, a Tarragona:
el projecte dels camps de futbol (i potser els camps en sí eren el menys
preocupant) a la zona de llevant s’ha fet enrere. Com és normal, la plataforma
que s’hi oposava està exultant, i m’afegeixo a la satisfacció, encara que
segurament més matisada, perquè sempre he pensat que, en decisions d’aquest
tipus, les pressions populars, tot i que importants, solen estar
sobrevalorades. Potser és l’edat, qui sap. És igual.
El que ja no em sembla igual, però, seria deixar les coses a
mitges. Com ja vaig dir els altres cops que vaig parlar del tema (AQUÍ) el problema de fons és la indefinició de part de la normativa sobre el tema.
Per una banda, la llei d’Urbanisme, quan tracta sobre què és
possible al sòl no urbanitzable; per l’altra, el POUM de Tarragona, que dona -o
hauria de donar- pautes sobre això mateix.
La Llei d’urbanisme fa el que pot fer i ha de fer, que és
donar directrius generals, perquè, com és lògic, no pot preveure tota la
casuística possible d’activitats ni de situacions. Això no vol dir que no sigui
millorable -la perfecció no existeix- però no li podem demanar massa més del
que li pertoca.
En canvi, el POUM de Tarragona sí que pot fer molt més. Fins
ara, la regulació dels equipaments -en aquest cas esportius, però el criteri
general és el mateix- era que podien fer “tot el que necessitessin” també
seguint aquesta idea que no es pot preveure absolutament tot, i que cal deixar
un cert marge per a no fer inviables coses que potser són convenients, però que
es passen una mica d’un cert paràmetre -edificabilitat, alçada, etc- dels que,
amb caràcter general, hauria pogut establir el POUM.
Ara bé, el POUM pot -de fet, jo crec que ho hauria de fer-
ser més concret en aquestes determinacions, establint volums màxims o, encara
millor, paràmetres de control, com per exemple l’avaluació de la mobilitat
generada (aquest era, al meu entendre, un dels punts més dèbils del projecte).
No crec que la compatibilitat teòrica de l’equipament -que també hauríem de
veure quin és i al servei real de qui està- amb el sòl no urbanitzable hagi de
ser absoluta. La condició d’equipament té a veure amb l’interès públic, que pot
ser d’iniciativa privada, però que s’hauria de destriar molt bé del que és un
negoci legítim o d’un club privat. Per exemple, el camp de golf és tècnicament
un “equipament esportiu” però no sé si aquesta condició teòrica d’equipament
lliga gaire amb el servei públic. I també seria hora d’actualitzar i aprofundir
el Mapa d'Instal·lacions i Equipaments, que és una obligació municipal, i que,
a mes de recollir “el que hi ha” hauria d’aportar criteris sobre el que ens cal
col·lectivament, i sobre ubicacions, dimensions, condicions d’ús, etc.
L’oportunitat hi és, perquè el POUM encara no està aprovat
inicialment, però, per la informació que tinc -si no és així, agrairé
correccions- no s’han plantejat fer una normativa nova de cap a peus, i sembla
que es manté -amb els pedaços corresponents- la normativa anterior, que ja era
aprofitada i reaprofitada (i, afegeixo, confusa). I que ha permès aquest any
llarg de dubtes i de la possibilitat d’aquestes instal·lacions en un lloc on no
havien d’anar.
De manera que, molt content per haver guanyat aquesta
batalla, però seria molt millor fer els deures perquè no ens haguem de tornar a
trobar amb coses semblants en un futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada