laporta? i ara què?

Reconec que Joan Laporta no ha estat mai sant de la meva devoció. Ni quan era president del Barça, ni quan va estar festejant diverses opcions polítiques, ni a les eleccions, ni ara que ha tirat pel dret un altre cop. No em va semblar mai consistent ni seriós. No havent estat mai encantat, doncs, no em sento desencantat, ni especialment content pel darrer -per ara- canvi sobtat. Però entenc que hi hagi gent de Solidaritat sorpresa, perplexa, cabrejada, i més coses.

El que passa és que tampoc no vaig considerar mai que Solidaritat fos res consistent ni seriós, i com més va més convençut n'estic. Tot i que reconec -i conec!- que hi ha gent absolutament de bona fe, convençuda, i que hi deixa hores i energies pel que consideren una bona causa -i que jo comparteixo- el cert és que el discurs dominant acaba sent limitat i esquerp. Com que el Parlament encara no s'ha posat a treballar a fons, encara no sabem el capteniment de Solidaritat en coses com el dret civil, la gestió de la sanitat, l'ordenació educativa, l'aigua, i moltes coses més. Coses que, en bona part, ja decidim aquí, i que ens afecten molt. No hi té res a dir? I tampoc no sé què pensa Joan Laporta sobre això. Ja tenia la intuïció que Solidaritat es desfaria gairebé tan ràpid com s'ha fet, però em sembla que em vaig quedar curt.

Però tampoc no estic d'acord -tot i reconèixer la bona intenció- amb aquestes demandes de pretesa unitat independentista. Això no fa més que aprofundir una mena de gueto que situa l'independentisme en una galàxia pròpia i allunyada de la realitat. I crec que el que necessitem és fer política, i això només es pot fer des de i per a la realitat. L'independentisme, doncs, per a ser normal -de fet, accidental, perquè no te sentit en una situació política normalitzada- ha de tenir diverses expressions organitzades que es defineixen per les seves propostes polítiques, econòmiques i socials. Una cosa que va més enllà de la simplificació “dretes i esquerres” però que s'hi acosta força. En tots els sistemes democràtics -els únics que m'interessen com a model- les forces polítiques es defineixen per la seva posició pel que fa a la forma de l'estat, al grau de centralització, a les llibertats civils, a les polítiques econòmiques, a la valoració del medi ambient, a la fiscalitat, a la immigració, a la igualtat, etc. Que tot això ho haguem simplificat en excés en dreta i esquerra és un altre problema.

Ens espera, em temo, un llarg camí per a una mica de normalitat. Continuarà, que hi ha moltes coses per dir, sobre tot això.  

arrelament, immigració, civisme....

Després de la immensa ximpleria la regulació del burka, un pseudo-debat en el qual gent d'esquerra -o que se'n proclama- va caure de caure potes, ara hi tornem amb una demanda d'informe sobre comportament cívic -això del civisme ho aguanta tot- de cara a l'arrelament dels immigrants.

Vagi per endavant que tinc molt clar que cal un paper molt més actiu de les administracions locals per afrontar el repte de la immigració. Genera unes necessitats que, en una immensa majoria, són exigides als Ajuntaments -és igual que no sempre els toqui- i seria bo que disposessin de més mitjans i de més veu i vot per al disseny de les polítiques d'acollida, per a la regulació de fluxos -que s'han de regular- i per a les polítiques de reagrupament familiar i de naturalització. No vull, doncs, ignorar el paper fonamental que estan fent molts Ajuntaments, sovint sense reconeixement, sense una competència legal clara, i segur sense prou mitjans.

Però això dels informes sobre comportaments cívics em sona a examen d'ingrés, i, sobretot, té un rerefons de segregació impresentable. O sigui, que si unes persones d'origen immigrant tenen un comportament incívic -que n'hi ha, és clar- els podem rebutjar i treure'ns-els de sobre. Mira que bé. I els incívics autòctons, que també n'hi ha, com ho hem de fer? Aquests es poden quedar? Aleshores la diferència està en el fet que són immigrants? Hi ha un plus d'exigència ciutadana? Si això no és penalitzar segons origen, que m'ho expliquin.

I, per cert, al Messi, o a l'Alves, o al Keita, algú els fa passar per cap examen?  

advocats i clients

Hi ha notícies coincidents en el temps que serveixen per a entendre moltes coses:

Fase 1: la nova consellera de Justícia declara que, quan va recórrer la consulta d’Arenys de Munt, obeïa ordres,  i que sovint els advocats defensen coses que no creuen. Al seu torn, el president de la Generalitat afirma: “Ara treballa per a nosaltres”.

Fase 2. Els representants de la Generalitat al Consorci del Palau demanen que no s’imputin l’ex-tresorer de CDC i el responsable d’Immigració de CDC. Se suposa que segons el que diuen els serveis jurídics de la Generalitat.

Cal afegir res més? I, per cert, aquell “nosaltres” que diu el president de la Generalitat, a quin col·lectiu es refereix?

llibertat d'horaris? depèn...

Torna a sortir –d’una manera força maldestra, per cert- la polèmica dels horaris comercials. Una insinuació que això s’ha de revisar, feta des de la ignorància o la mala fe pel que fa a les competències.

Però faríem malament de no entrar al fons de la qüestió, en un tema que massa sovint es resol amb tòpics que, si més no, caldria discutir. Per una banda, els qui afirmen que la manca de llibertat horària genera inflació, restringeix l’oferta, i limita la creació d’ocupació; per l’altra, qui sosté que la llibertat d’horaris suposaria la mort del comerç tradicional i un esclavatge per als botiguers.

Sóc bastant escèptic amb les dues posicions extremes, i, de manera general, crec que hauríem d’anar cap a una llibertat horària. Però això vol dir prèviament ser conscients de tots els canvis que suposa, i prendre les mesures per a evitar-ne els efectes indesitjats. Això vol dir major seguretat per als treballadors –la precarietat al món del comerç és brutal- i també un canvi de mentalitat al petit comerç. Encara hi ha molta botiga que es pensa que la gent viu i compra com fa cinquanta anys, i no s’ha adaptat als canvis d’horaris i d’hàbits de consum. I, si cal, revisar règims fiscals per ajustar-los al diferent funcionament empresarial de petit i gran comerç. És a dir, situar els diferents formats de comerç en una igual real i no fictícia. El mercat és eficient quan la igualtat dels agents és real.

El que no serveix són les posicions resistencialistes sense alternativa. La realitat ens ensenya que el comerç és el que s’ha d’adaptar a la societat, i la societat és canviant i cada cop menys rígida. Això ho veiem en les maneres de viure, en les famílies, en les feines, i també en els horaris vitals.

Dit això, i veient el que passa els diumenges que es pot obrir, sóc més aviat escèptic sobre què passaria. Crec que molta gent té interioritzat que els diumenges res de res, i que les quatre grans superfícies i cadenes que obririen captarien el públic que ja tenen, al preu, segur, de fer la guitza als treballadors que tenen en precariat. No crec que fos la mort de les botigues, llevat de les que agonitzen lentament perquè no entenen el món d’avui i funcionen com fa un segle. Més val que, en lloc d’atrinxerar-nos, assumim que caminem cap a una llibertat horària i ens preparem perquè no causi problemes. I deixem les actituds luddites, que ja sabem que no serveixen per a res.

Nou Govern (2)

Sens dubte la novetat principal del Govern és el Conseller de Cultura per la seva procedència. La pirueta¹ de Ferran Mascarell, que al matí era candidat a candidat a l'Alcaldia de Barcelona pel PSC, i a la tarda Conseller en un Govern de CiU és tota una novetat en l'escena política catalana. Hem vist més casos de supervivència político-governamental, però no a aquesta alçada.

Aquest canvi ha propiciat respostes dures, especialment de l'aparell més aparell del PSC, però també comentaris favorables a la permeabilitat ideològica, i, per extensió, a la transversalitat com a element desitjable en política, amb exemples dels EUA, on la col·laboració demòcrata-republicana no és un fet aïllat, encara que sigui estrany.

Comparteixo, en part, les opinions del blocaire Jordi Salvat (http://salvat.blogspot.com/2010/12/calen-mes-mascarells.html) tot i que crec que ens falten moltes coses perquè aquests moviments siguin menys estranys. Als exemples que posa -i deixant de banda la compartida devoció per The west wing, que alguna cosa hi té a veure- veiem que es tracta de sistemes polítics en els quals es voten persones i no partits, i, per tant, les persones s'han d'esforçar en tenir un perfil propi, i això facilita la comunicació. I la pregunta, doncs, és perquè no tenim llistes obertes?

Més enllà de l'habitual -i segurament ben dirigida- crítica a l'aparell dels partits, de vegades em pregunto si tenim una societat preparada per aquest salt. Sovint interpretem les actituds electorals -el vot, l'abstenció, el vot en blanc- des d'un punt de vista racional, producte de la reflexió. I em temo que oblidem que, en molts casos, simplement hi ha desinterès o passotisme. I no desinterès a causa dels polítics -allò de la desafecció- sinó producte de la ignorància. Similar a aquell vot que es basa en una imatge estereotipada i que no té ni idea del que proposa la força política a la qual es vota.

Vol dir això que no hem d'anar cap a llistes obertes -i hi ha més d'un tipus de llista oberta, no ho oblidem- i, per extensió, de sistema electoral? Al contrari. La democràcia només s'aprèn exercint-la. Però siguem conscients que això també implica deures a l'electorat. És molt còmode abominar de partits polítics -tots són iguals, són una merda...- sense assumir les pròpies responsabilitats.

I, amb tot això, Mascarell serà una escletxa per on començar a canviar? Molt em temo que no, que no va més enllà d'una molt hàbil maniobra política d'Artur Mas per a desconcertar encara més el PSC. I significatiu -i, per a mi, desencoratjador- que això es produeixi amb la Cultura, signe del pes que té la Cultura per al nou Govern. No ho han fet amb carteres de pes, com economia, governació, o política territorial. I, a la vegada, Mascarell pot dir que no ha canviat d'idees, però el Govern és col·legiat i solidari, i, per molt socialdemòcrata que sigui, haurà d'assumir moltes coses. Quan el Govern aprovi el projecte de llei que suprimeixi l'impost de successions, o les possibles -cada cop més, i potser inevitables, però això mereix un altre comentari- retallades de serveis, ho haurà d'assumir si us plau per força. Veurem el que dura. Potser un nou escenari, després de les eleccions espanyoles del 2012, propiciarà un tomb a la dreta. Aleshores arribarà allò d'agrair els serveis prestats...

1Pirueta: figura en què el dansaire o el gimnasta fa una volta o mitja volta sobre una sola cama, que fa d'eix, i sense canviar de lloc. DIEC (el subratllat és meu)   

Nou Govern (1)

Ja tenim nou govern, i ja ha començat a dir coses. Encara no a fer-ne, però tot arribarà, de manera que  paciència, i cent dies de gràcia, com és el costum. Fins i tot quan els qui ara els demanen no van ser gaire generosos a l’hora de practicar-lo.

Però compatible amb aquests dies de gràcia és l’observació de la diferència d’actituds de determinats sectors mediàtics. En menys de vint-i-quatre hores, el  conseller de Política territorial i el d’Agricultura van dir, el primer, que això del transvasament de Roina estava descartat, i el segon que no, que el tenia present. Heu sentit alguna acusació de desgavell, de desordre, d’olla de grills? Heu llegit cap editorial de la retaguàrdia o alguna columna del torquemada de torn? Mai de la vida. Al govern anterior, hagués faltat temps. Ara, res de res.

O els opinadors de l’independentisme gesticulador, que no paraven de fustigar ERC per qualsevol cosa que no fos proclamar la independència cada deu minuts, els heu sentit dir res sobre el fet que la vicepresidenta digui que això de les consultes res de res, o que la consellera de justícia sigui la mateixa que va perseguir la consulta d’Arenys? No, és clar. Mutis. Com la sordina al concert econòmic, l’endemà mateix de les eleccions. Algú s’imagina el pandemònium que haguessin organitzat si una cosa així l’hagués dita un conseller d’ERC?

Ni que sigui per passiva, ara es posarà més de manifest l’hostilitat amb què la gent d’ordre va tractar l’anterior govern. I això que els d’ara són els millors, diuen!



Què ens passa, a Tarragona, amb el català?

Una de les sentències del tribunal suprem espanyol sobre la immersió lingüística té el seu origen a Tarragona. Una mare, la de les nenes Belen i Letícia -unes nenes molt princeses, pel que es veu- es qui va presentar un recurs, al 2006, que ha acabat amb aquesta sentència.

No és el primer cop que el nom de Tarragona es pot associar amb fets com aquest. Recordem el cas dels exàmens de selectivitat a la URV, o la mestra de Constantí M. Teresa Grau, també amb problemes judicials per això, o el soroll de CADECA en algunes escoles de Tarragona i de Salou.

Vol dir això que hi ha problemes de llengua a Tarragona? En tot cas, és evident que algú té un problema, i que ens ho hauríem de prendre seriosament. Des d'explicar millor el factor de cohesió social de la immersió lingüística, fins al sentit polític de respectar les lleis del Parlament per sobre de les manipulacions de cavernes mediàtiques i judicials (si no és que són la mateixa caverna).

Per què això passa a Tarragona amb més intensitats que en altres llocs? És evident la composició sociològica de la població, i el fet de tractar-se d'una zona de forta immigració, i, sobretot, molt especial. Més destinats que immigrants; més classes mitjanes que classe treballadora; més adossat que bloc de protecció oficial.

Sigui com sigui, la situació és greu i demana tacte i intel·ligència. I no en vaig veure gaire, ahir, a la concentració davant l'Ajuntament. Tampoc no era el moment ni l'ocasió per a estratègies sofisticades, però els parlaments -tots d'un mateix sector, i això ja no és un bon senyal- no anaven més enllà de quatre tòpics pamfletaris, que no és pas el que ens cal. Crec que no és només la caverna espanyola populatxera i ciutadana la que fa electoralisme amb això.