llibertat d'horaris? depèn...

Torna a sortir –d’una manera força maldestra, per cert- la polèmica dels horaris comercials. Una insinuació que això s’ha de revisar, feta des de la ignorància o la mala fe pel que fa a les competències.

Però faríem malament de no entrar al fons de la qüestió, en un tema que massa sovint es resol amb tòpics que, si més no, caldria discutir. Per una banda, els qui afirmen que la manca de llibertat horària genera inflació, restringeix l’oferta, i limita la creació d’ocupació; per l’altra, qui sosté que la llibertat d’horaris suposaria la mort del comerç tradicional i un esclavatge per als botiguers.

Sóc bastant escèptic amb les dues posicions extremes, i, de manera general, crec que hauríem d’anar cap a una llibertat horària. Però això vol dir prèviament ser conscients de tots els canvis que suposa, i prendre les mesures per a evitar-ne els efectes indesitjats. Això vol dir major seguretat per als treballadors –la precarietat al món del comerç és brutal- i també un canvi de mentalitat al petit comerç. Encara hi ha molta botiga que es pensa que la gent viu i compra com fa cinquanta anys, i no s’ha adaptat als canvis d’horaris i d’hàbits de consum. I, si cal, revisar règims fiscals per ajustar-los al diferent funcionament empresarial de petit i gran comerç. És a dir, situar els diferents formats de comerç en una igual real i no fictícia. El mercat és eficient quan la igualtat dels agents és real.

El que no serveix són les posicions resistencialistes sense alternativa. La realitat ens ensenya que el comerç és el que s’ha d’adaptar a la societat, i la societat és canviant i cada cop menys rígida. Això ho veiem en les maneres de viure, en les famílies, en les feines, i també en els horaris vitals.

Dit això, i veient el que passa els diumenges que es pot obrir, sóc més aviat escèptic sobre què passaria. Crec que molta gent té interioritzat que els diumenges res de res, i que les quatre grans superfícies i cadenes que obririen captarien el públic que ja tenen, al preu, segur, de fer la guitza als treballadors que tenen en precariat. No crec que fos la mort de les botigues, llevat de les que agonitzen lentament perquè no entenen el món d’avui i funcionen com fa un segle. Més val que, en lloc d’atrinxerar-nos, assumim que caminem cap a una llibertat horària i ens preparem perquè no causi problemes. I deixem les actituds luddites, que ja sabem que no serveixen per a res.