Reconec que Joan Laporta no ha estat mai sant de la meva devoció. Ni quan era president del Barça, ni quan va estar festejant diverses opcions polítiques, ni a les eleccions, ni ara que ha tirat pel dret un altre cop. No em va semblar mai consistent ni seriós. No havent estat mai encantat, doncs, no em sento desencantat, ni especialment content pel darrer -per ara- canvi sobtat. Però entenc que hi hagi gent de Solidaritat sorpresa, perplexa, cabrejada, i més coses.
El que passa és que tampoc no vaig considerar mai que Solidaritat fos res consistent ni seriós, i com més va més convençut n'estic. Tot i que reconec -i conec!- que hi ha gent absolutament de bona fe, convençuda, i que hi deixa hores i energies pel que consideren una bona causa -i que jo comparteixo- el cert és que el discurs dominant acaba sent limitat i esquerp. Com que el Parlament encara no s'ha posat a treballar a fons, encara no sabem el capteniment de Solidaritat en coses com el dret civil, la gestió de la sanitat, l'ordenació educativa, l'aigua, i moltes coses més. Coses que, en bona part, ja decidim aquí, i que ens afecten molt. No hi té res a dir? I tampoc no sé què pensa Joan Laporta sobre això. Ja tenia la intuïció que Solidaritat es desfaria gairebé tan ràpid com s'ha fet, però em sembla que em vaig quedar curt.
Però tampoc no estic d'acord -tot i reconèixer la bona intenció- amb aquestes demandes de pretesa unitat independentista. Això no fa més que aprofundir una mena de gueto que situa l'independentisme en una galàxia pròpia i allunyada de la realitat. I crec que el que necessitem és fer política, i això només es pot fer des de i per a la realitat. L'independentisme, doncs, per a ser normal -de fet, accidental, perquè no te sentit en una situació política normalitzada- ha de tenir diverses expressions organitzades que es defineixen per les seves propostes polítiques, econòmiques i socials. Una cosa que va més enllà de la simplificació “dretes i esquerres” però que s'hi acosta força. En tots els sistemes democràtics -els únics que m'interessen com a model- les forces polítiques es defineixen per la seva posició pel que fa a la forma de l'estat, al grau de centralització, a les llibertats civils, a les polítiques econòmiques, a la valoració del medi ambient, a la fiscalitat, a la immigració, a la igualtat, etc. Que tot això ho haguem simplificat en excés en dreta i esquerra és un altre problema.
Ens espera, em temo, un llarg camí per a una mica de normalitat. Continuarà, que hi ha moltes coses per dir, sobre tot això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada