Al recent debat de política general va sobresortir la
promesa, o proposta, o anunci, com li vulgueu dir, del President de la Generalitat,
de promoure 218.000 habitatges. Tenint en compte que, d’acord amb el cens d’habitatges
del 2021 (que és discutible, ho sé) el nombre d’habitatges d’ús habitual a
Catalunya és de 3.067.438, promoure’n 218.000 vol dir fer-ne un 7% dels
existents, que és molt. Parlem-ne.
D’entrada, crec que posar de manifest l’emergència
habitacional, i, per tant, la necessitat d’emprendre noves mesures, amb mes
mitjans, i més contundents, és d’agrair. Després veure’m aquestes mesures, però
tot el que no sigui anar fent, o encara més, negar l’evidència, em sembla positiu.
Però, és clar, una cosa és voler ser contundents, i una
altra fer-ho en una direcció equivocada. De la mateixa manera que es pot ser
coincident amb la necessitat d’actuació i discrepar radicalment de la solució proposada.
Una primera observació: tota la proposta gira al voltant de
la construcció de nous habitatges. He de dir que jo respecto la posició de l’Itziar
González, i d’altres professionals que diuen que no construiran mai res de nova
planta; em sembla respectable i l’entenc, però no la comparteixo del tot. Ara bé,
crec que, de la mateixa manera que caldrà -a on, com, quanta; d’això cal
parlar-ne- nova construcció, de la mateixa manera, amb la mateixa intensitat i
voluntat, com a mínim, cal parlar de rehabilitació. I no se’n va parlar.
He repassat les transcripcions del debat, de la intervenció del
President i de les intervencions dels grups, rèpliques incloses. La paraula “rehabilitació”
hi surt només dos cops. Una, en boca del portaveu d’ERC, l’amic Josep M. Jové,
que demana “·menys especulació i més rehabilitació” sense desenvolupar el
concepte. La segona, per part de la portaveu dels Comuns, Jessica Albiach, que
demana entrar en la rehabilitació de barris (vint-i-dues paraules, topònims,
articles i preposicions inclosos; no és gaire, però hi és). I ja està. Ningú més,
ni cap rèplica, ni literal ni conceptual, per part del President.
Crec que ignorar la necessitat de la rehabilitació és una
mala notícia. I no parlo només de la rehabilitació d’edificis ara ruïnosos o,
en tot cas, inhàbils per a ser habitats. Parlo també de la rehabilitació del
parc existent, un parc envellit i que molt sovint no compleix els estàndards
desitjables en matèria d’eficiència energètica. A Barcelona, el 87% dels
edificis es van construir abans del 1980, i molts haurien de ser objecte d’intervenció. No diguem fora de Barcelona. Això no
incrementa el nombre net d’habitatges disponibles, o no ho fa prou, però és
treballar perquè, en un termini mitjà, aquest patrimoni immobiliari no es
converteixi en ruïna i hagi de ser substituït. Millor conservar, regenerar, rehabilitar, que substituir. Que també és una
manera de conservar la ciutat.
I no parlem de la necessitat de reconversió del parc immobiliari
existent però que ara no és d’habitatge. Segones residències ineficients, usos alternatius
-inclòs el turístic- alguns dels quals podrien anar en espais diferents. En definitiva,
reinventar la ciutat, treballar de ciutat endins i no cap enfora. De tot això,
no se’n va dir res.
La proposta estrella és la producció -concepte ambigu, que
val per tot- de 218.000 habitatges. I la part principal, la posada en marxa de
57 sectors, de sòls urbanitzables delimitats (vaja, suposo que són delimitats)
en els quals cal encara tot el procés (planejament derivat, reparcel·lació,
urbanització) fins arribar al solar, i prèviament una operació d’augment de l’edificabilitat
i de densificació. Diu el President: “El Govern ha decidit revisar el
planejament, per augmentar-ne la densitat i l’edificabilitat i passar de
118.000 habitatges potencials als 160.000 habitatges potencials.”
Per començat, no surten els números. Dels quatre nivells dels sectors, el nivell I (sectors només pendents de llicència d’obres) diu que tenen un potencial de 22.000 habitatges. De fet, és part del primer anunci de 50.000 habitatges fet l’any passat, que ara s’acumula (en vaig parlar AQUÍ AQUÍl i AQUÍ). Els nivells II i III (sectors de planejament aprovat, amb gestió aprovada i pendents només de les obres d’urbanització; i els sectors que tenen planejament aprovat i la gestió està en curs) tenen conjuntament un potencial de 54.000 habitatges. I el nivell IV (sectors pendents de nou planejament o de modificació de l’existent) tenen un potencial de 118.000 habitatges, que es vol augmentar a 160.000. La suma del tots els potencials és de 194.000 -els actuals- o de 236.000 -amb la revisió- però no de 210.000, que el President cita, ni dels 218.000 que surten a la premsa. I si parteix de la previsió total de 50.000 del nivell I que són els que ja va anunciar fa un any, i dels quals ja en té 22.000 “en producció” aleshores tampoc, Se’m pot haver escapat alguna cosa, és clar. Ja m’ho dirà qui ho sàpiga.
Ara bé, és significatiu que aquests 57 sectors són “aquells sectors
de planejament contundents, que tenen un nombre potencial d’habitatges superior
a mil”. Aquesta és la prioritat, o, encara pitjor, l’únic objectiu?. En discrepo
profundament.
Per les seves característiques, els sectors amb un potencial
superior a mil habitatges -i que es volen densificar- són els situats a les
poblacions grans o molt properes a les grans, i ja sabem què vol dir això en la
distribució del poblament al nostre país. Vol dir també primar un model extensiu
del creixement de la ciutat, a més d’intensiu en densitat. Clar, si això -la densificació-
vol dir passar de creixements dispersos a més compactes, res a dir, però si vol
dir passar de compactes a més compactes, de generar barris que recordin més
Sant Ildefons, o Bellvitge, n’hauríem de parlar molt.
Aquesta manera de fer oblida que, a Catalunya, i segons
dades de l’Observatori del Territori corresponents a l’anàlisi de 2023, hi ha
2.325 sectors de sòl urbà no consolidat, amb 4.542 ha. En aquests sectors, hi
ha un potencial romanent de 143.000 habitatges.
Ja em faig el càrrec que es tracta de sectors molt més
reduïts, i que hi ha mes feina a formular, tramitar, urbanitzar i reparcel·lar un
parell de milers de sectors que no pas 57. Però estic convençut que és territorialment
molt més eficient, i que compleix molt millor aquella definició de desenvolupament
urbanístic sostenible que diu:
“El desenvolupament urbanístic sostenible, atès que el sòl
és un recurs limitat, comporta també la configuració de models d'ocupació del
sòl que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social,
considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, atenguin la preservació
i la millora dels sistemes de vida tradicionals a les àrees rurals i consolidin
un model de territori globalment eficient.”
Que és, per si algú no ho sap, l’article 3.2 de la vigent Llei
d’urbanisme.
És un model que prima la renovació i regeneració urbana;
completar i refer la ciutat existent. Seria reeditar -però ara amb renovació i
no amb extensió- aquella pràctica de l’Incasol dels anys vuitanta, que va
promoure eixamples de qualitat en multitud de poblacions mitjanes de Catalunya
-posem d’entre 5.000 i 20.000 habitants- molt més eficients territorialment i
social que no pas aquelles ciutats dormitori dels seixanta i principis dels
setanta.
Aquesta intervenció, sobre el potencial de regeneració i renovació
urbana de tot el teixit urbà de Catalunya, em semblaria molt més oportuna. Sé que
és més complicada, i que ara hi ha una urgència, però no em crec les promeses
de velocitat en el planejament que s’han fet. Al programa del Govern, es diu
que els sectors de nivell II i III ((sectors de planejament aprovat, amb gestió
aprovada i pendents només de les obres d’urbanització; i els sectors que tenen
planejament aprovat i la gestió està en curs) han de tenir els solars disponibles
a partir del 2027. El projecte de reparcel·lació requereix d’uns quants mesos -si
tot va bé- i el projecte d’urbanització, entre redacció i tramitació, també. Més
l’execució de la urbanització, sense la qual no hi ha solars. Tot això en un
any i mig? Ja ho veurem. Alguns potser sí, i ho celebro. Tots, segur que no.
Però encara pitjor, de temps i de fons, és la intervenció sobre
aquests 57 sectors de més de mil habitatges, als quals es vol augmentar
edificabilitat i densitat. Això vol dir modificació del planejament general, que
és el que fixa aquestes determinacions, i si ho sumem a la tramitació del
planejament derivat, són alguns anys, per molta voluntat d’agilitat que es
pretengui, a no ser que la intenció sigui la de saltar-se tràmits -l’avaluació
ambiental, per exemple?-.
De fet, em resulta molt preocupant una altra afirmació del
President. Diu:
“cal un canvi de paradigma en urbanisme; fins ara, la quantitat
d’habitatges de cada sector es fixava amb relació a les càrregues urbanístiques del sector. Quines són les
càrregues urbanístiques del sector? Quants habitatges necessito per poder fer front a
aquestes càrregues? A partir d’ara, la quantitat
d’habitatge d’un sector s’ha de fixar amb relació a les necessitats de la gent.
Quants habitatges caben en aquest
sector? Tots aquests habitatges es fan en aquest sector.”
Evidentment, si el càlcul dels habitatges el feia així -en
funció de les càrregues- és evident que li cal un canvi, però per a tornar a l’urbanisme
ben entès, en què les característiques del sector es deriven de les necessitats
de la ciutat, i aquestes, pel que fa a les necessitats d’habitatge assequible,
es calculen -o es calculaven, no sé amb el seu paradigma- amb un document que
es diu memòria social, que busca racionalitzar les demandes esperades -en funció
de la demografia, del potencial d’habitatges existent, del preu de l’habitatge,
de les rendes disponibles- i d’acord amb el model de ciutat desitjat. I de les
característiques del sector i de la ciutat, en sortien les càrregues, que no
són una variable independent. Les càrregues -el sistema viari, els espais
lliures, els equipaments, la cessió per aprofitament mitjà, les reserves per
habitatge protegit- surten del sector. Si hi ha més aprofitament, més edificabilitat,
més densitat, o tot a la vegada, més càrregues, així de senzill, però no a l’inrevés.
El que en diu “càrregues” són els sistemes, és a dir,
aquelles peces d’urbanització que “fan ciutat”, que és -la ciutat- alguna cosa
mes que l’edificació d’habitatges. Volen dir, aquests sistemes, els carrers i
places sense els quals no hi ha ciutat, els espais lliures que permeten naturalitzar
una part de la ciutat per a una millor salut pública, els equipaments -educatius,
sanitaris, culturals, esportius, socials, culturals- necessaris per a fer vida
comunitària. Allò que mancava als polígons dels seixanta, i que va motivar, amb
raó, les lluites veïnals per a tenir una escola o un CAP. Les càrregues són la
cessió per aprofitament mitjà, que és el que permet constituir patrimonis
municipals de sòl per a fer habitatge públic, i les reserves per a habitatge
protegit, aquelles que, segons el Pla territorial sectorial d’habitatges, han
de ser d’un mínim del 40%. L’aprofitament no es pot calcular en funció de les càrregues
que es volen obtenir, és exactament a l’inrevés. I, com que l’operació ha de
tenir viabilitat econòmica, si no et surten els números hauràs de tornar a
calcular, però posant totes les variables a zero. Pensem que, en espais
lliures, cal un mínim del 10% de la superfície del sector, sempre que això no
sigui inferior a 20 m2 per cada 100 m2 de sostre residencial. Si, com ha dit, vol
augmentar l’edificabilitat, també haurà d’augmentar l’espai lliure. I tot això,
repetit per a totes les variables. Voldrà dir mes alçada, més densitat? Voldrà dir
tornar a models de ciutat que ultrapassen la ciutat compacta i s‘acosten a la
ciutat densa?. No sé si és això, el que volem; jo, almenys, no ho vull.
Vaja, que em sembla tot plegat molt discutible i molt poc
seriós. Tenim, és cert, un greu problema amb l’habitatge. Motiu de més per ser
seriosos, i això que es va presentar al Parlament no m’ho va semblar gaire, la
veritat.
