Si no és un error, és una mentida

En tot aquest procés de BCN World he anat mantenint una postura crítica –sobretot, però no només, pels procediments- i una voluntat d'anàlisi basada en les dades i en el rigor, si voleu amb una intenció decodificadora de tot el que anava passant. No sé si ho he aconseguit, però aquesta era la meva intenció, anar aclarint conceptes, contrastant dades, i donant argument i elements per a l’anàlisi i les conclusions de cadascú.

La posició, més crítica que no pas favorable, ha anat acompanyada d’un cert possibilisme, de la voluntat de trobar escletxes per les quals redreçar el projecte –o, almenys, intentar-ho- i de separar el que, al meu entendre, poden ser prejudicis (o, si més, opinions que respecto però que no comparteixo; per exemple, la consideració del joc, que entenc que ha de respectar la llibertat de les persones –ningú obliga a jugar- i admetre que ara ja n’hi ha força, de joc possible).

Però si hi havia una idea bàsica que feia que no tingués una oposició frontal a BCN World és que em semblava –en passat- una bona oportunitat per a reconduir un potencial d’edificació força dispersa i producte turístic de baix valor afegit com era el potencial residencial heretat de Port Aventura. La possibilitat de transformar un potencial de 2.477 habitatges de segona residència en una altra ocupació, més eficient territorialment, i amb uns usos amb mes valor afegit –inclòs el joc, sí- em semblava una bona oportunitat. N’he parlat en aquest blog en diverses ocasions. I fins i tot he usat una expressió, que vaig sentir del director de l’Incasol, i motor urbanístic del projecte, Damià Calvet, en una jornada organitzada per la URV: “Canviem llits freds (la segona residència) per llits calents (hotels)”. Aquest em semblava, i ara també, un bon plantejament de l’operació, i fet amb la dimensió adequada, podria haver tingut resultats positius, assumint, això sí, un procés de presa de decisió i d’ordenació territorial que em sembla deficient. Però, en tot cas, es podia reconduir i, amb un cert optimisme, pensar que es podia arribar a un resultat acceptable malgrat els errors de procediment.

Això ho he anat defensant en aquest blog, i en intervencions públiques que he anat fent sobre BCN World. Però no sé si ho podré defensar més, perquè la premsa d’avui es fa ressò de la reunió del Consorci del CRT i de declaracions de Damià Calvet en el sentit que l’ordenació que farà el PDU possibilitarà els ressorts –els “Centres turístics integrats”- i mantindrà la possibilitat dels 2.477 habitatges vigent. Ho podeu veure aquí. Per qui no vulgui anar-hi, el paràgraf fonamental:

“En canvi, el document ara en elaboració (i del qual s'hauria de tenir un primer document a finals de gener) sí que, en principi, mantindrà la zona residencial de prop de 2.500 habitatges previstos dins de l'àmbit del CRT, en terrenys propietat de La Caixa que queden fora del projecte de macrocomplex d'oci i joc i que, de fet, ja estan urbanitzats, tot i que mai no s'ha arribat a construir.”

O sigui, no en lloc de, sinó a més a més de. No “llits calents en lloc de llits freds” sinó llits freds i llits calents. No canviar un model –territorial i turístic- exhaurit i inviable, sinó posar més llenya al foc, insistir sobre la bombolla, enfortir el capitalisme de BOE –ara del DOGC- basat en les concessions, en la reserva, en les influències, en contra de la lliure empresa i de la competència lleial.

M’agradaria molt que aquest anunci a la premsa fos un malentès i fos desmentit pel Govern. Però si no és així, si realment l’operació és incrementar l’aprofitament i ampliar els usos, bo i mantenint el model anterior, ens hauran enganyat. En els dos anys que fa que dura això, ens han venut moltes vegades que es tractava de canviar el rumb, de fer una cosa diferent. I ara resulta que no, que és, senzillament, més del mateix. 

I encara més BCN World (i el que durarà...)

Des de la darrera actualització de BCN World han passat unes quantes coses, i aquestes darreres hores encara més, de manera que toca recapitular. Fa unes setmanes es feien públics més detalls del projecte. En concret, se'ns parlava dels 450.000 m2 de sostre de cada resort, 10.500 habitacions d'hotel, 9.000 màquines escurabutxaques, i més coses. Tot plegat, mereix alguns comentaris. Anem per parts.

1.

El sostre. 450.000 m2 per resort, tenint en compte que són quatre els preseleccionats en la primera fase del concurs, són 1.800.000 m2 de sostre, però com que la previsió segons la llei és que n'hi pugui haver sis, és de creure que el PDU preveurà també el sostre d'aquests dos. Això vol dir 2.700.000 m2 de sostre, que és més que quintuplicar el sostre actualment previst, amb un usos diferents. Ara bé, aquests 2.700.000 m2 de sostre ho són al marge del que es pugui fer -si és que es vol fer alguna cosa- als espais aliens al Casino. De tot plegat, però, ja en vaig parlar aquí

2.

10.500 habitacions. Aquí sí que hi ha informació nova. Segons es podia llegir a la premsa (aquí) la previsió és que hi hagi 4.500 habitacions d'hotel estàndard i 6.000 condominis, “habitatges complets però amb serveis hotelers”. Què és això? Doncs un format a mig camí entre habitatge -morfològicament ho serà- i amb uns serveis comuns. S'hi assemblarien una mica aquelles residències per a gent gran en forma d'apartament -com un habitatge- però amb serveis comuns -menjador, la neteja, sales d'esbarjo-. Evidentment amb unes altres dimensions i serveis de luxe. Quin és el perill? Que es tracta d'una forma fàcilment equiparable a habitatge, és a dir, amb utilització similar a segona residència, i fins i tot molt fàcilment segregable via propietat horitzontal com un apartament; sempre que la normativa del PDU ho facilités, és clar, però en tot cal molt més que no pas una habitació d'hotel.

És evident que formalment no estem parlant de segones residències -dir-ne habitatges seria exagerat, no són residència permanent- però sí que s'hi assemblen molt. Massa. I, sobretot, s'hi assemblen en desfer l'avenç conceptual que podia tenir l'operació. Recordem que una de les virtuts que podíem trobar al plantejament primer de l'operació que ha esdevingut BCN World, i que era positiu -almenys jo el trobava positiu- era passar d'una ocupació dispersa i basada en la segona residència a un model més compacte, d'usos turístics de més valor afegit, el que se'n diu passar de llits freds a llits calents.

Ara bé, amb aquests condominis, perdem aquest efecte positiu, per dimensió -i, per tant, s'anul·la el menor consum de sòl que es guanyava amb la compactació- i per ús, perquè, de manera atenuada, continuem amb un model que tendeix al llit fred. Condomini és una fórmula que s'assembla més a la multipropietat que no al lloguer d'una habitació d'hotel. I es pot desplegar al territori de manera igualment dispersa, i, de fet, és força habitual en explotacions turístiques i residencials americanes. Seria una mena de deconstrucció d’un hotel, de dispersió de les suites –amb tots els serveis- arreu del territori, i amb un funcionament similar al de les urbanitzacions privades, també relativament usuals a Amèrica i amb alguna presència per aquí. La diferència amb una urbanització –amb les urbanitzacions tradicionals que coneixem aquí- és que, en aquestes, es manté el caràcter públic de l’espai tradicionalment públic: el carrer, el parc, l’equipament; per contra, a les urbanitzacions privades, tot l’espai –inclosos els carrers- són privats (i habitualment tancats, hi ha una qüestió de seguretat en tot això). El resultat és que en lloc de privatitzar l’espai estricte de la parcel·la, tot l’espai és privat. Les construccions –morfològicament sense cap diferència amb un habitatge- farien les funcions de les habitacions d’hotel, i els carrers –privats- serien com els passadissos.

Potser això ha causat la picabaralla pública entre representants del Govern i un dels grups de l'oposició sobre l'existència o no d'habitatges. No cal dir que, si la voluntat ferma és que no hi hagi habitatges -voluntat que comparteixo- el més senzill era posar-ho a la llei quan es va modificar, i ja no hi hauria discussió. Però de moment ens hem quedat amb el retret que s'hi preveien habitatges, i el desmentiment -que celebro- per part del Govern. Novament caldrà esperar a veure el PDU, però podria ser que, en part, tots dos tinguessin raó. Com pot ser això? Doncs perquè les definicions són cada cop més confuses, i sota l'etiqueta d'ús turístic cada cop hi ha més barreja. Per exemple, els càmpings -allò de les tendes i de les caravanes- també tenen bungalows. Vegem-ho. Això és el plànol d'un bungalow:

Algú em pot dir si hi ha moltes diferències amb un xalet? Clar que n'hi ha: fonaments, per exemple, o, sobretot, el règim d'ús. Però des del punt de vista d'ocupació i ús del territori, hi ha bungalows -i no diguem un conjunt de bungalows- que acaben incidint territorialment de la mateixa manera que una urbanització. Però, com que es tracta de càmpings -perquè formalment són això- es poden situar en un sòl no urbanitzable. Tot legal, és clar, però no sé si massa legítim.

Doncs un cas similar pot ser això dels condominis de luxe, i l'ús habitatge, des del punt de vist de l'impacte sobre el territori.

3.

El monorail. Un monorail per al passeig comercial de prop de dos km que hi ha a la zona dels resorts. En fi, esperarem a veure el PDU i el corresponent estudi d'avaluació de la mobilitat generada -perquè el faran, oi?- però, a risc de ser malpensat, el primer que m'ha vingut al cap és això:

4.

I, per acabar-ho d'adobar, ahir vam saber que la Generalitat assumeix el paper que fins ara havia jugat Veremonte, i formula una opció de compra dels terrenys. Com ho hem d'interpretar?

D'entrada, ho vull interpretar com una oportunitat per a reforçar la direcció pública de l'operació. A veure si sé explicar-me. El paper de Veremonte, fins ara, era d'intermediari entre la propietat dels terrenys (la Caixa) els inversors de l'activitat concreta (casinos, hotels, comerç) i la Generalitat, que és qui té la potestat de modificar les regles de joc (autoritzar l'ús de joc, augmentar l'edificabilitat, modificar el règim fiscal, etc). Fins ara hem vist un procés en el qual les decisions públiques anaven a remolc del privat. M'hi he referit moltes vegades, en especial fent referència al planejament territorial i urbanístic, i lamentant el fet que es perdia la capacitat directora del pla, com a exercici de l'acció pública, i es limitava a ser el revestiment tècnic i jurídic de decisions alienes al pla i, sobretot, alienes a aquesta acció pública.

Ara bé, la reducció de Veremonte a la condició de part dels qui opten a una concessió de Centre turístic integrat -la imaginació terminològica és notable- i, sobretot, la substitució per part del Govern, titular ara de l'opció de compra dels terrenys, fa que aquesta direcció pública sigui molt més clara. Qui reparteix joc, ara, pot ser el Govern, i podria tenir -si volgués exercir-la a fons- l'opció de limitar molt més. Al capdavall, és qui ha de definir les regles del joc -especialment a través del PDU- i podria, si calgués, no formalitzar l'opció de compra, però mentrestant s'assegura una posició dominant. I la Caixa, si vol vendre els terrenys, i fer-ho a un preu superior al que pot tenir avui al mercat un sòl urbanitzable per a segona residència -és a dir, gairebé res- hauria d'adaptar-s'hi si us plau per força.

Però no crec que passi això. Evidentment, ara caldrà veure el conveni entre la Generalitat i la Caixa, per a conèixer les condicions d'aquesta opció de compra, però no em sembla veure una excessiva voluntat d'un gir radical en les dimensions i el format del projecte, tot i que m'agradaria molt equivocar-me.

L'espantada de Veremonte ens fa palès que, fins ara, ha tingut un paper de venedor de fum, o bé d'atrevit ignorant de com funcionen aquests projectes. Ja en altres apunts he manifestat l'estranyesa per la manca de serietat de Veremonte: els anuncis que posarien la primera pedra al cap de tres mesos, o el ball de xifres d'habitatges, o més coses. Potser  hi ha hagut una mena de pols, en què Veremonte es pensava que podria pressionar més la Generalitat, o simplement no tenia idea -d'aquí la ignorància atrevida- que aquestes coses volen el seu temps, fins i tot amb tots els elements a favor. Però, és clar, arribat el termini, qui hi ha de posar els diners -i no és Veremonte, que no els té perquè només és un comissionista, com ho era, al seu dia un tal Javier de la Rosa- diu que no posa ni un ral si no té la seguretat que podrà fer, una decisió molt lògica. I com que aquesta seguretat la dóna el PDU aprovat definitivament -i ara deixo al marge el tema de les expropiacions, que jo encara no el tinc clar- doncs no han obert la cartera per res. Però amb candidats a ressort ja en ferm,  quina falta fa Veremonte? Cap ni una. S'elimina un intermediari que només encaria el producte.

Encara hi ha molts interrogants. Haurem de veure què diu el conveni Caixa – Generalitat per a l'opció de compra, i, sobretot, què diu el PDU, que és la mare dels ous. Res no impedeix, però, que el PDU sigui més restrictiu que aquests anuncis de milers i milers d'habitacions -i de condominis- i de màquines escurabutxaques, i de monorail. Evidentment cal planejar opcions econòmicament viables, si es vol fer realitat una oferta turística diferent, per a captar nous mercats, complementària a l'existent i amb més valor afegit. I això es pot fer també amb joc. Tot depèn de les condicions, qualitatives i quantitatives, i del com. Encertar en la mesura òptima serà la clau de l'èxit, i aquesta clau, que pot obrir les portes als promotors de casinos i hotels, i a la mateixa Caixa per a rendabilitzar un patrimoni que, si no és així, serà un passiu important, aquesta clau la té la Generalitat, i ara és més visible que mai.

Rafel Llussà, geògraf

Encara estupefacte per la notícia, ahir, de la sobtada mort de l’amic Rafel Llussà. Geògraf, manresà instal·lat a Girona, actualment degà de la Facultat de Lletres de la UdG, havia estat president de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, a principis dels 2000. Allí ens havíem conegut, en els moments inicials de la constitució del Col·legi de Geògrafs a Catalunya, i del pas de l’AGPC –que en fou antecedent i un dels motors- al Col·legi. Aleshores va saber pilotar el canvi de rol de l’AGPC per a fer tàndem amb el Col·legi i repartir-se els papers, una decisió que el temps ha demostrat encertada. Encara fa poc més d’un any vam coincidir en una taula rodona amb motiu del 25è aniversari de l’AGPC.

El treball amb en Rafel era fàcil, o almenys ho va ser per mi els anys que vam coincidir. Un caràcter amable, gens cantellut,  i una absoluta predisposició a les solucions i a no complicar encara més les coses, tot plegat feia que les discussions fossin mínimes, i les decisions llisquessin amb facilitat, sense asprors.  

Tinc a les mans el llibre resum de la seva tesi  “Canvi industrial i projectes de desenvolupament al Bages i al Berguedà, 1975-1998” amb una dedicatòria generosíssima. Per a fer-se una idea de la seva generositat, només cal dir que aquest llibre porta una introducció d’ell mateix on explica la gènesi del llibre; dues pàgines i mitja, una de les quals dedicada íntegrament als agraïments a tothom, amb nom i cognoms, qui el va ajudar d’una manera o altra.

Ens havíem retrobat a través de les xarxes socials, i això ens permetia un mínim diàleg, fet de comentaris a notícies, i sempre, per part seva, amb un toc de bonhomia, és a dir, propi de bons homes, que és el que era, un home bo.

I ens ha deixat en plena feina, com a professor, com a geògraf, com a degà, amb tantes coses per a fer, i amb tanta capacitat per a fer-les. Rafel, una abraça tardana, i moltes gràcies per tot.

(imatge manllevada del Regió7)

Jorge M. Reverte, al País (el seu)

Fa quinze dies vaig tornar a escriure a la Defensora del lector del País (el seu). Havia llegit una columna de Jorge Martinez Reverte (la podeu veure  aquí) i em va semblar molt malament aquesta afirmació:

"Abro el periódico y sigo viendo a Artur Mas copando los titulares con un discurso tan subnormal como el de septiembre. "

Vaig manifestar a la Defensora el meu desacord per l’ús de subnormal per a desqualificar, i per la baixesa d’usar-lo en el que hauria de ser un debat polític, o, si voleu, de formes. Em sembla perfectament legítim estar en desacord amb les propostes del President de la Generalitat, o amb els arguments que usa per a defensar-les, però no m’ho sembla l’ús de la desqualificació gratuïta i insensible com aquesta.

La Defensora em va respondre el mateix dia, dient:

“Estimado señor:

Entiendo su queja y se la voy a a hacer llegar al señor Jorge M. Reverte. Aunque los columnistas son responsables de los textos que firman, considero útil que sepan también lo que piensan algunos lectores,

Atentamente

Lola Galán

Defensora del Lector”

Bé, d’això fa quinze dies, i ja no n’he sabut res més. Us imagineu el soroll que hagués causat, al mateix País (el seu) que un columnista, posem per cas un Quim Monzó o una Empar Moliner, haguessin titllat de subnormal un discurs de Rajoy?. En fi, això fa el diari que era (i pretén ser) el paradigma de la il·lustració progre a Espanya. 

(a la foto, extreta de www.elpais.es, Jorge M. Reverte)

Re-actualitzant BCN World

Continuem amb nova informació, aquest cop amb caràcter més oficial i menys rumor o especulació periodística. A partir del que diu una nota de premsa del Consorci del Centre Recreatiu i Turístic, transmesa pel departament de Territori i Sostenibilitat (la podeu veure aquí) i amb l’ajut dels gràfics manllevats de l’Ara, podem saber alguna cosa més, i ens podem fer algunes preguntes noves.

1. Segons diu la nota “l’ocupació del sòl no serà en cap cas superior al 30% del CRT”. Això és el que ja deia la llei 2/89, i el que diu el nou redactat del decret 152/1989 d’acord amb la darrera llei 6/2014, de modificació de la llei 2/89 (i demano disculpes per aquest garbuix legislatiu). Clar que la llei 6/2014 també diu que el Pla director urbanístic (PDU) podrà reordenar tot això “sense subjecció als paràmetres urbanístics establerts (a la llei 2/89) i a les disposicions reglamentàries que la despleguen (és a dir, el mateix decret 152/1989).

Aquesta precisió de barra lliure urbanística fa que també sigui discrecional l’aplicació de l’article 8 de la llei 2/89, que preveia:

“Els àmbits territorials destinats per als usos hotelers, residencials i comercials, amb els seus serveis, es classificaran en el règim de sòl urbanitzable per al seu desenvolupament mitjançant pla parcial.”

Així es va fer amb el pla parcial subsegüent, del subsector 2, l’abast del qual és de 247,7 ha, és a dir, el 30% del CRT. Es mantindrà aquesta previsió? La nota de premsa no parla de “sòl urbanitzable” sinó del “sòl ocupat” que no és ben bé el mateix. Com sap qualsevol agent urbanístic –sigui planejador o sigui promotor- no és el mateix la suma de les parcel·les que el sòl urbanitzable. Veurem què fa el PDU.

No sabem com es regularan els altres usos possibles, que podrien anar en sòl no urbanitzable. Aquella anunciada pista de cotxes elèctrics –anunciada a la premsa, no a la nota del CRT- deurà anar en sòl no urbanitzable. El PDU podrà suplir les determinacions de planejament que estableixen els articles 47 i següents de la llei d’Urbanisme per a les activitats en sòl no urbanitzable? O es tramitarà el pla especial que fixa la llei, amb totes les exigències –informació pública, impacte ambiental i paisatgístic- assenyalades? Això, o s’inclou dins el sòl urbanitzable. Ja ho veurem.

2. Sabem ara que cada un dels Complexos turístics integrats (CTI) tindrà uns 450.000 m2 de sostre. Però no sabem quants CTI hi podrà haver. La llei 6/2014 especifica (disposició addicional primera) que atorgarà “fins a un màxim de sis autoritzacions per a casinos de joc”. Com que sembla que cada casino correspon a un CTI, això ens indica que es pensa en un mínim de sis CTI, però enlloc no diu que no hi pugui haver més CTI sense casino. Per tant, tenim uns mínims de 2.700.000 m2 de sostre (450.000 x 6) més els que hi pugui haver més enllà d’aquets sis CTI amb casino.

Clar, això vol dir que em vaig quedar molt curt, quan vaig preveure 1.300.000 m2 (ho podeu veure aquí) a partir de l’escassa informació que tenia aleshores, però això també vol dir que en les preocupacions per l’impacte que això suposa també em vaig quedar curt

La comparació amb la ciutat fantasma de Seseña també es queda curta, els càlculs per consum d’aigua, per mobilitat o per producció de residus, també. I, no cal dir, la diferència amb el que es podia fer -495.000m2- i ara resulta molt més gran, la qual fa, al meu entendre, molt més factible una reclamació dels expropiats pel canvi de l’objecte de l’expropiació.

3. Continuem sense saber què hi haurà allí on no hi ha aquests sis CTI. De la infografia extreta de l’Ara –i que es correspon molt amb les que han publicat uns altres mitjans- sembla que aquests sis CTI es concentren a la peça que sempre s’ha assenyalat com la destinada al BCN Dream (quan es parlava de BCN Dream, BCN Park, i BCN Smart City, però això darrer ja ha desaparegut del mapa, substituït per un misteriós BCN Village. La podeu veure aquí:

Segur que no hi haurà habitatge?) és a dir, la peça XXII que ens diu l’ordenació del Pla parcial del subsector 2, una peça de 43ha. Si fem cas de les infografies, és lleugerament superior; posem unes 60 ha. Com que l’ocupació no serà superior al 30% del CRT, i això són 247 ha... què passa amb les 187 restants? Més CTI, de 450.000 m2 cadascun?

4. A la vista de la infografia, sembla que s’opta per un model en alçada. Com que 450.000 m2 són molts metres, això vol dir moltes plantes, i més tenint en compte que l’alçada de cada planta, en un casino, no és exactament la que coneixem en un habitatge corrent; és a dir, per al mateix sostre, més alçada. Com casarà això amb el que diu la llei 6/2014, que “s’han de tenir en compte els valors i reflexions del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona pel que fa a la configuració d’espais i edificacions”?.

5. Segons la nota, hi haurà un avanç disponible en poques setmanes, i s’obrirà un període de consulta amb els ens locals afectats i amb la direcció general de Polítiques Ambientals. Hi haurà algun tipus d’informació pública? La llei no obliga, però ho permet (article 106 del reglament de la llei d’Urbanisme:

“106.1 Per facilitar la participació dels ciutadans en la formulació dels plans urbanístics, prèviament a l'aprovació inicial l'administració competent pot acordar publicar i sotmetre a informació pública avanços dels instruments de planejament urbanístic.”

Tenint en compte l’impacte de l’actuació, i la controvèrsia que ha generat, em semblaria una opció responsable, per part del govern, de fer aquesta informació pública. No estem parlant d’un planejament d’abast limitat, sinó de grans magnituds, i, a més, d’un planejament necessitat de la màxima legitimitat moral. No n’hi ha prou amb els mínims de la llei.

6. La nota cita l’informe preliminar de sostenibilitat ambiental. Quina tramitació seguirà l’avaluació ambiental? La llei 6/2009, d’Avaluació ambiental de plans i programes, dóna diverses possibilitats. D’entrada cal dir que no hi ha l’obligatorietat formal que un PDU hagi de sotmès a avaluació ambiental, i això és així perquè els PDU estaven pensats amb un altre contingut molt diferent al d’aquest. Va ser la modificació de la llei d’Urbanisme, amb les lleis òmnibus, la que va crear aquest tipus de PDU –seguint l’estela dels PDU de les àrees residencials estratègiques, tot s’ha de dir- més semblant a un POUM supramunicipal, barrejat amb Pla parcial, que una altra cosa. Sigui com sigui, i amb molt bon criteri, no s’ha optat per a eximir-lo d’avaluació ambiental.

Això vol dir que se seguirà el tràmit de l’article 17 de la llei 2/2009. Ja es parla, a la nota del CRT, del corresponent informe de sostenibilitat ambiental preliminar. I ens tornem a trobar amb una possibilitat legal de participació –que no obligatorietat- que, al meu entendre, hauria de ser aprofitada. La llei diu, sobre l’informe preliminar de sostenibilitat ambiental:

“Article 18

Consultes sobre l'abast de l'informe de sostenibilitat ambiental

1. L'òrgan ambiental identifica les administracions públiques afectades i el públic interessat, que han d'ésser consultats sobre l'abast i el grau d'especificació de l'informe de sostenibilitat ambiental.

2. L'òrgan ambiental pot ampliar la consulta a altres òrgans administratius, organitzacions o persones físiques o jurídiques, públiques o privades, vinculades a la protecció del medi ambient.

3. L'òrgan ambiental fa les consultes per mitjans convencionals, telemàtics o per qualssevol altres mitjans que acreditin la realització de la consulta i, en tots els casos, ha de facilitar l'accés a la documentació presentada pel promotor.

4. Les administracions i, si escau, les entitats i les persones consultades poden fer arribar a l'òrgan ambiental llur parer sobre l'abast i el grau d'especificació de l'informe de sostenibilitat ambiental, en el termini d'un mes.”

Quines seran aquestes “persones físiques o jurídiques, públiques o privades” que seran consultades?. Repeteixo els arguments que he dit abans: el PDU necessita la màxima legitimitat pública, i això passa per preguntar fins i tot –o sobretot- als que no volen BCN World.

Clar, tot això pot anar en detriment de la rapidesa, però crec que la seguretat, la legitimitat, i fer les coses més ben fetes, ho compensa amb escreix. I necessitem compensar moltes lleugereses, inconcrecions i frivolitats que ja arrossega tot aquest procés.

Conclusió: sabem més coses, però aquestes coses ens generen noves preguntes i nous dubtes. Continuarà.

"El País", Xammar, Pla, i Catalunya. Un còctel complicat

El diari el País –el seu país- ha engegat una edició digital en català. Benvinguda sigui, com benvingut és qualsevol mitjà de comunicació en català, digui el que digui, que sempre enforteix el sistema comunicatiu català, i sempre és una possibilitat més per a llegir o escoltar el que vulguem triar. Com més opcions de tria, millor.

Dit això, i a partir del que deia Joan Fuster –“pus parla català, vejam què diu”- em temo, per un parell de coses llegides, que el País en català no és que arribi amb molts anys de retard –al capdavall, el diari va començar a publicar-se al 1976- sinó que s’ha quedat ancorat  en uns esquemes antics, desfasats, i sense cap connexió amb la realitat (i, en un cas, desinformats, que és un pecat molt gros per a qualsevol diari).

En Lluís Bassets publica un article “Gaziel o Xammar?” (el podeu veure aquí). Hi reprodueix, per enèsima vegada, tot un reguitzell de tòpics molt suats sobre el país, fet de catalans bons –Pla, Gaziel, Xammar- i dolents –no se’ls cita, però se sobreentén que parla del catalanisme conservador i catòlic; vaja, el pujolisme-. Bassets exemplifica aquesta divisió amb el fet que ni Gaziel ni  Xammar ni Pla no van obtenir mai el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I aquí se li veu –i molt- el llautó. Gaziel va morir al 1964, i el Premi no es va començar a concedir fins al 1969. Una mica difícil obtenir un premi cinc anys abans que sigui creat! És com si es queixés que Dickens –mort al 1870- no va obtenir un Nobel, que no es va començar a concedir fins al 1901. I Xammar va morir al 1973, amb només quatre edicions de Premi d’Honor. No sé si es pot dir que “ni s’hi va acostar”. De qui sí es pot dir és de Pla, com el País –i d’altres; no sé si Bassets especialment- ens ho recorden puntualment cada cop que es concedeix el Premi. Clar que, tenint en compte que Pla va morir al 1981, i que ja s’han concedit trenta-tres premis des d’aleshores, podrien canviar una mica el discurs.

Però, és clar, qui vol canviar un discurs que ja va bé? Per exemple, mantenir aquesta relació Xammar-Pla, com dos eminents escriptors catalans –que ho són- menystinguts pel catalanisme. Bassets faria bé de llegir Xammmar. En un article titulat “Fora de la comunitat catalana” i publicat als Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials, al maig-juny de 1947, Xammar escriu:

“Agustí, Pla, Brunet, Estelrich, Teixidor (...) han estat i són els agents –estipendiats- de l’ocupant, els executors de la seva política, els instruments de l’opressió espanyola i franquista a Catalunya.”

Aquest Xammar es veu que no convé, al País (el seu) de la mateixa manera que sí que convé un Pla, l’historial feixista del qual –per cert, darrerament publicat al Quadern del País, les coses com siguin- és perdonat en la mesura que es pot fer de Pla una icona catalana del catalanisme “ben entendido” i, sobretot, antipujolista. Si un prohom de Convergència tingués l’historial franquista de Pla –i n’hi ha uns quants- el País (el seu) ho consideraria imperdonable i que inhabilitaria qualsevol discurs del catalanisme.

I és que el País (el seu) és un bon exemple d’allò que en Pla –sí, en Pla- i el mateix Xammar definien d’un determinat Madrid –Madrid concepte, no Madrid ciutat- en un altre article –“Periodisme? Permetin!”, publicat a la Veu de Catalunya el 3 de febrer de 1924- fill de la Institución Libre de Enseñanza, qualificada con la “segregadora del cinquanta per cent de la pedanteria espanyola (la pedanteria d’esquerres)”.

I si voleu saber què vull dir amb això de la pedanteria espanyola d’esquerres, només heu de llegir el discurs de José Luís Cebrián a la presentació de elpais.cat (el podeu trobar aquí ) amb cita d’Espriu inclosa. Francament, potser va essent hora que es posin el dia.

Diari de Tarragona, Messi i urbanisme

El Diari de Tarragona, impertèrrit en la seva carrera a la inanitat periodística, continua insistint en la metàfora del Messi de l'urbanisme per a l'ajuntament de Tarragona (ho podeu veure aquí). Deu ser com allò de la “pertinaz sequïa”. Clar que què podem esperar d'un diari que va publicar en portada, com a notícia central i amb foto de gran format, i una pàgina a l'interior, que un individu havia transcrit el Quixot en un rotlle de paper....

I, pel que fa a la notícia en sí, no veig cap necessitat d'afegir res al que vaig escriure fa més d'un any, quan això del Messi ja circulava (aquí). El que és trist és que, al cap de més d'un any, continuem igual.