No acostumo a parlar gaire de política
espanyola, per distància i per una mandra còsmica. Però quan toquen temes que m’agraden
més, com l’organització territorial, m’hi
animo una mica.
Ahir vam saber les condicions que Ciudadanos –el
partit polític abans conegut com a Ciutadans- va posar al PSOE per a un
hipotètic pacte de govern a Espanya. Una reforma constitucional exprés que
preveu, entre d’altres coses, la supressió de les diputacions.
Segurament la visió de les diputacions canvia
a Catalunya, on tradicionalment se les ha vist com una imposició. Això té una
explicació històrica: el paper de les diputacions i l’autonomia de gestió que
tenen ara és molt diferent a fa cent anys. I, per altra banda, les diputacions
evidenciaven l’esquarterament territorial
de Catalunya; de fet, des de la divisió provincial del 1837, l’única institució
unitària a Catalunya era la Capitania general de l’exèrcit, que ja són ganes.
Però la supressió de les diputacions es planteja
en clau oportunista, pujats al carro de la legítima demanda d’austeritat, i
aprofitant que majoritàriament tenen una imatge de cau de vividors. I hauríem
de ser una mica curosos. Sobretot amb els interrogants que planteja la pretesa
supressió.
Es traspassaran a les comunitats autònomes les
funcions i els recursos de les actuals diputacions? Això suposa, per al 2016, 5.296.779.426€
(font: www.minhap.gob.es). A Catalunya,
936.227.519€. Poca broma.
Es permetrà que les comunitats autònomes s’organitzin
internament com creguin convenient per a l’exercici de les competències que ara
tenen les diputacions? Pensem que es proposa suprimir la diputació, no la
província. Això és important perquè la sacrosanta constitució espanyola –no sabem
si això també ho modificaran- petrifica
la província com a entitat local, i n’encomana el govern a les diputacions “o
altres òrgans representatius”. I aquí és on grinyola més la proposta. Vaig sentir
un tall de la roda de premsa de Pedro Sánchez en què parlava de la substitució de
les diputacions per uns ·consells provincials d’alcaldes”. De veritat? Vol dir
que, a Tarragona, tindrem una mena d’assemblea de 181 alcaldes? Per a fer què i
com? Ens acabarem reinventant la diputació?
En el fons, això posa de manifest una de les
mancances de la constitució espanyola en matèria d’organització territorial,
que és la política de la superposició i no de la substitució. L’anomenat estat
de les autonomies s’ha superposat a l’estat jacobí provincial, però no l’ha
substituït, i així coexisteixen –no sé si del tot pacíficament- l’estat de
sempre, que es basa en províncies, i aquest corpus estrany que és l’estat de
les autonomies. En paral·lel, i interferint-se. Una veritable substitució en
clau federal hagués comportat que l’administració perifèrica de l’estat fossin
les comunitats autònomes, de la mateixa manera que l’administració perifèrica d’aquestes
comunitats fossin les administracions locals. I si cal una administració local
supramunicipal, ja ho decidiran les comunitats autònomes –a tots els països federals
l’administració local és competència dels estats federats, cosa que haurien de
saber els xarlatans que s’omplen la boca dient que Espanya és “el país més descentralitzat
del món”-. Per cert, que aquestes administracions locals supramunicipals –Kreise alemanys, consells
generals francesos, comtats anglosaxons- solen ser d’elecció directa i no de
segon grau com aquí, i això és el que estableix la Carta europea d’administració
local, ratificada per Espanya... amb aquesta cridanera excepció.
De manera que em temo que aquesta proposta de
les diputacions és, o un brindis al sol –molt probable, perquè es necessita el
PP per aprovar-la, i ja han dit que no, i això ja se sabia- o amaga un enorme desconeixement
i improvisació, que vistos els personatges pactants –emissor i receptor- no m‘estranyaria
gens.
Clar que també proposen una limitació de
mandats del president del govern a vuit anys completament absurda i simple imitació
de la limitació als EUA. Haurien de tenir en compte que als EUA hi ha un règim
presidencial, i que els mandats són de quatre anys, els ocupi qui els ocupi,
sigui el president elegit, el vicepresident si el president mor o dimiteix, o
el president de la cambra de representants si el vicepresident també falta. Passi
el que passi les eleccions són el primer dimarts després del primer dilluns de novembre
dels anys de traspàs. Molt diferent d’un règim parlamentari, que pot tenir legislatures
més curtes. De fet, de les onze legislatures completes a Espanya des del 1977, set
han estat més curtes de quatre anys, i només quatre han estat completes. La limitació
es farà per anys o per legislatures?
En definitiva, que si, segons Andreotti, la
política espanyola manca de finezza, també manca de serietat.
(a la foto, els quatre en discòrdia)
