el català als ebooks no és un manifest

Ara fa unes setmanes, un col·lectiu de sociolingüistes publicava el Manifest Koiné amb una sèrie de consideracions sobre el possible status del català en un futur. 

Aquest manifest va ser molt comentat –em temo que més que llegit i comprès- i fins i tot va generar  pregunta parlamentària al President per part de Lluís Rabell, en un to i ens uns termes que a mi em van semblant molt fora de lloc (però això  només és la meva impressió).

Fa pocs dies, i a rel d’una altra pregunta parlamentària, ara al Senat, i formulada per una senadora de Catalunya en Comú, hem sabut que el Ministeri de Cultura no gasta ni un cèntim en e-books que no siguin en castellà, malgrat les peticions de responsables dels sistemes bibliotecaris català, valencià, i, em sembla, que gallec (el País Basc, com és habitual, té la seva pròpia plataforma i va per lliure). La raó? Les retallades, és clar. La notícia,  aquí

El primer fet va originar dotzenes de reaccions i comentaris, editorials de diari, i més, en defensa d’un teòric bilingüisme i acusant els signants del manifest –i, per extensió, tot l’independentisme, el Govern català, i algú que passava per allí- de feixistes, d’intolerants, de racistes, i més.

Heu vist que cap d’aquests defensors del bilingüisme digui res del que fa el Ministeri de Cultura? Oi que no? Pel que sembla, això del bilingüisme és com allò de Animal Farm, de George Orwell: tots som iguals, però alguns som més iguals que els altres.

Em direu que no és exactament el mateix. És veritat, no ho és. El primer és una opinió d’un col·lectiu. El segon és una política pública implementada per un govern amb els recursos públics. Allò que sempre retreuen Ciudadanos i PP al Govern de la Generalitat –algun cop amb part de raó- i que ara accepten acríticament. L’opinió sobre el català és més greu que els fets oficials, sempre que els fets oficials vagin en contra del català.

(imatge extreta de www.casadelllibre.cat)