Escric això el cap de setmana del 8 i 9 de
juny, quan encara no sabem qui ocuparà l’alcaldia de Tarragona. Passi el que
passi dissabte que ve, és evident que és un final d’etapa per a Josep-Fèlix
Ballesteros. I, llevat de sorpreses –dissabte i més enllà- em temo que un final
d’etapa no gaire lluït.
Abans de continuar, vull deixar clar que conec
en JFB de fa molts anys, i hi tinc –em sembla, vaja- una bona relació personal,
que pretenc mantenir. Això no m’impedeix ser crític amb el seu exercici de
l’alcaldia, però si em fa incompatible amb certes actituds, més esteses
darrerament, plenes d’insults i de desqualificacions sense arguments.
Més enllà del fet d’haver quedat en primer
lloc –que no és poc- JFB ha perdut. Ha perdut perquè s’ha quedat aïllat, i
perquè no ha visibilitzat cap projecte de ciutat, més enllà de durar per a no
se sap ben bé què. Sobretot, JFB no ha sabut llegir el moment. I ho veiem pel
contrast amb unes altres ciutats, també grans, socialment complexes, amb caire
metropolità, on les coses han anat de manera molt diferent: Granollers,
Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat...
Què tenen, políticament, en comú? Llargs
mandats socialistes, en darrera etapa compartits amb altres forces de la banda
esquerra, i una actitud davant del procés que no és a favor, però no és hostil.
Les excepcions: Lleida, Terrassa i Tarragona. I què tenen en comú aquestes
tres? A Lleida –governada pel PSC des del 1979, amb només 20 mesos de parèntesi
d’una coalició absurda- i a Tarragona, que els dos governs socialistes en
minoria van mirar cap a la dreta, i van comprar llenguatge, actituds, gestos,
hostils amb el procés. A Terrassa, que ha guanyat un ex-alcalde socialista que
va dimitir en protesta per l’arrenglerament del PSC amb el 155, però també per
a denunciar les pressions del seu partit contra la remunicipalització de
l’aigua.
En canvi, els alcaldes de Granollers i de
l’Hospitalet no van tenir problemes en criticar el seu propi partit pel 155, o
en sortir en defensa de la gent atonyinada l’1 d’octubre. Compareu-ho amb la
desaparició en combat de JFB, o amb sortides de to, en aquesta darrera
campanya, que semblaven inspirades en els argumentaris de Ciudadanos.
Des de fa uns anys, és evident que Catalunya
ha fet un tomb cap al sobiranisme i cap a l’esquerra, i els resultats
electorals ho certifiquen. Ja fa molt de temps que penso –i ho escric- que
Catalunya és, sociològicament, políticament, civilment- molt més d’esquerres
que no ho era institucionalment, pel pes que opcions dretanes tenien en clau
nacional. Quan la clau nacional passa de
l’autonomisme al sobiranisme, també ho fa cap a l’esquerra. Llegir el moment és
imprescindible en política, i JFB no el va llegir, aquest moment, o ho va fer
amb anys de retard i amb unes ulleres gastades.
Aquestes ulleres eren, en part, les del
soleturisme més desgastat i superficial (perquè Solé Tura, a Catalanisme i revolució burgesa deia
coses molt més treballades del que n’han dit entusiastes i detractors). La
lectura del catalanisme –avui, majoritàriament (no exclusivament) sobiranista-
com una política oposada a l’esquerra, i una consagració absurda (i molt
perniciosa) de la immigració dels seixanta com a categoria permanent, separada
de la resta, i que ha de ser “protegida” de l’independentisme, de forma
paternalista.
Aquest discurs ja no s’aguanta enlloc, de fa
temps, i JFB sembla que no se n’ha assabentat. Acollonit per la pujada de Ciudadanos
el 21-D, en va voler adoptar part del
llenguatge i del missatge, per a retenir un vot que fugia del PSC per massa
“catalanista”, i va oblidar que la gent prefereix l’original a la còpia –i Ciudadanos
reté el seu electorat municipal- i també que el 26-M no es votava en clau
nacional, i menys en clau independència, sinó en clau ciutat. I com que va
pactar amb la dreta, aquest electorat, allunyat de l’independentisme, però
també ferotgement antiPP (i això explica, en part, que Ciudadanos hi fes forat:
es podia castigar el PSC sense votar PP) simplement es va quedar a casa, i
només cal comparar els vots d’un mes abans. El pacte amb el PP és el que li ha
fet perdre les eleccions: les cabres pels seus pecats, porten els genolls
pelats.
Però JFB també ha perdut per un govern
desdibuixat, sense nord. No m’agrada gaire parlar de models de ciutat, perquè
les ciutats, per una banda, ja són fetes, i per l‘altra no s’acaben mai, però
sí que és cert que cal una determinada idea de ciutat (De Gaulle deia que, per
a ser president de França, calia “une certaine idée de la France”; doncs això).
En canvi, aquests quatre anys darrers, si més no, JFB sembla haver anat fent
allò de “aquí caic i aquí m’aixeco”, confiat en uns jocs seguint l’estela del
92 barceloní, oblidant que no eren olímpics, no som Barcelona, i ell no és
Maragall (vanitat d’autocita del 2016: AQUÍ).
Tampoc vull carregar-li totes les mancances de
la ciutat a JFB. Hi ha molts problemes que vénen de la pròpia ciutat, una
ciutat sense societat civil, fragmentada en compartiments massa estancs i
múltiples (de classe, nacionals, físics) i que mai no ha fet un exercici seriós
d’autoconeixement i de reflexió sobre el
futur. Això no s’arregla en quatre anys ni només des de l’Ajuntament, però el
govern municipal no hi hauria de ser aliè, i n’hauria de ser un agent important
i un catalitzador. JFB va tenir una oportunitat d’or, al 2007, amb unes ganes
de canvi a la ciutat, i aquell govern va fer unes quantes coses positives, més
en les formes –que també són importants- que en el fons (i també algunes en el
fons) però no va saber aprofundir i fer un canvi real, de fons, en la
governança de la ciutat, ni generar un objectiu a mig termini engrescador
col·lectivament; s’hi van reproduir
maneres de fer similars, i cada cop més: clientelisme, paternalisme,
improvisació...
He dit abans que era un final d’etapa deslluït.
Ho serà, tant si és alcalde com si no, i em sap greu perquè, per l’estima
personal que li tinc, m’hagués agradat un altre final més digne. També, és
clar, i encara més, per la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada