Joan Busquets, arquitecte

Les entrevistes de Josep M. Muñoz a l’Avenç em semblen de les més ben fetes de la premsa catalana. Llargues –això és un luxe- amb preguntes intel·ligents (no d’aquelles que sembla que l’entrevistador vol que li confirmin les seves idees, en lloc de conèixer les de l’entrevistat) i també, és clar, amb persones que tenen coses a dir. Recordo l’entrevista a Josep Termes, una delícia, amb preguntes i respostes –amb conversa, de fet- sobre la seva infància, formació, feina... però també amb reflexions de fons sobre catalanisme popular, el paper de les esquerres... en fi, de molt bon llegir.

Al número del mes de juny, Josep M. Muñoz entrevista Joan Busquets, arquitecte, catedràtic d’urbanisme de la UPC i també de Harvard –poca broma!-. Només per això ja s’entén que m’interessi, però hi ha més.

No he tractat mai en Joan Busquets, però hem coincidit a la Comissió de política territorial i d’urbanisme de Catalunya. No ve gaire sovint, perquè sempre té projectes a la quinta punyeta, o la docència als USA o de professor convidat arreu, però recordo que hi era el dia que vam tractar el PDU del CRT, l’antic BCN World. Va seure al meu costat, i vaig poder veure, de cua d’ull, els croquis i esquemes que anava traçant a partir de les imatges del projecte de planejament. Quatre línies, molt simples, que devien servir-li per acabar d’ordenar les idees, i que eren un prodigi de concisió i de resum de tot. Finalment, va demanar la paraula, i en un minut o dos –no més, i segurament menys- va fer una reflexió sobre urbanisme, fer ciutat, i com s’estaven pervertint aquests conceptes (no amb aquestes paraules, és clar). Com altres cops que hi ha intervencions molt concises, sobre punts essencials, i amb autoritat, ningú –em refereixo als comanaments de la conselleria- va dir res (va passar, fa anys, amb una intervenció de Manuel de Solà-Morales; m’hi vaig referir AQUÍ).

Sabia de Joan Busquets per haver-lo vist en un d’aquells esplèndids reportatges de Lluís Permanyer sobre aspectes de Barcelona, concretament en un sobre la plaça Catalunya. Joan Busquets hi feia una intervenció –elegantíssim, com sempre; concís, didàctic, aclaridor- sobre la forma de la plaça –de la no-plaça, potser.

A l’entrevista a l’Avenç, tota ella recomanable, hi ha dues qüestions que em semblen especialment importants. Per una banda, remarca, en més d’una ocasió, la necessitat de submergir-se en la realitat a ordenar. Cal entendre molt bé sobre què estem treballant, d’on ha sortit, com funciona. Diu, en un moment de l’entrevista:

“Estic convençut que la feina de la ciutat no es pot fer bé si no es fa recerca. Jo ara treballo a Europa amb projectes que fem des d’un despatx privat, però sempre dic que hem d’arribar al fons, en la recerca d’un tema.

(...)

Són operacions en què t’hi poses a fons i que han de funcionar econòmicament. Però crec que només es poden fer a través de la investigació. El treball respon llavors a un resultat a què t’ha portat la investigació i això fa que el puguin entendre tant el privat com el públic –tot i que a vegades no els dones la resposta que ells esperen.”

No cal dir que hi estic absolutament d’acord. Sempre he sostingut que els mesos gastats –millor, invertits- en estudiar, conèixer, analitzar la realitat, previs a començar a traçar solucions, són mesos guanyats en la formulació definitiva i aplicació del que planegis.

I una altra idea que em sembla important és un exercici de realisme. Diu Joan Busquets:

“Quan tu tens la responsabilitat de fer, quan ets un doer, algú nomenat per aplicar les accions, et toca relativitzar el discurs i la posició ideològica per un altre moment, quan estiguis a l’oposició o a la universitat fent una tesi doctoral. Però el compromís d’estar en un lloc i tenir una obligació públic és de fer-ne un bon ús.”

Aplaudiments entusiastes. Els experiments, amb gasosa, que deia aquell. Que s’ho apuntin ben apuntat alcaldes i regidors d’urbanisme.

Llegiu l’entrevista, que paga la pena.

(imatge manllevada de www.l’avenc.cat)