Passat tot el parèntesi nadalenc, que s'allarga d'allò més, faig per posar-me al dia. Ha fet gairebé un mes del desenllaç -per fi!- del culebrot de la dirigència d'ERC. Bé, no sé si desenllaç del tot: ara queda pair-ho, que no serà fàcil, i la resta del congrés, el què i no el qui (que és el que hauria d'importar més, pero ja sabem com van, aquestes coses). I, per altra banda, tinc la sensació que això no acaba, però d'això ja en parlarem.
Oriol Junqueres va guanyar l'elecció, amb un legítim però ajustat 52%, i Xavier Godàs la va perdre, amb un digne però insuficient 42%. Que, en aquest context, hi hagués més d'un 5% de vots en blanc també hauria de fer pensar.
En un altre procés, un 52% seria un resultat indiscutible. Les eleccions presidencials franceses, quan no hi havia el fenomen Le Pen que mobilitza vot en contra (i això cada cop menys) es resolien amb percentatges similars. El primer duel Giscard-Mitterrand el va guanyar el primer amb un 50,8% dels vots. Però això, dins d'un partit, no sé si serveix gaire. No és una victòria pírrica, però demana, exigeix, molta mà esquerra per part de tothom. I encara més en una campanya i elecció que van acabar essent una mena de plebiscit, tant per qui va acabar guanyant, com per la insistència de qui no va guanyar en dir que no havia de ser un plebiscit... i després focalitzar el seu discurs en un "Junqueres no" que no feia més que reforçar la idea que es deia combatre.
Vaig escriure, abans de la primera volta, que em preocupava que qui guanyés -qui fos- sabés guanyar, i qui perdés, sabés perdre. La primera part de l'equació suposa que qui ha guanyat tingui la lucidesa de veure que ha guanyat per poc, i que li pertoca actuar amb generositat -que és el privilegi dels forts- i intel·ligència; i la segona, vol dir que qui ha perdut ha d'admetre que no ha guanyat, i no actuar com si encara fos en plena campanya. És per això darrer, sobretot -pero no només per això- que sóc contrari a aquesta mena de manteniment de corrents interns organitzats que algú sembla voler apuntar: és la via ràpida a trencaments que serien fatals. I això no vol dir que haguem d'anar a una mena d'uniformisme, del "qui es mogui no surt a la foto" que seria profundament estèril.
Crec que va ser Toni Soler que, en un dels habitualment lúcids articles dominicals a l'Ara, deia que Junqueres havia obtingut una segona oportunitat. Més aviat crec que ha obtingut una pròrroga. Ara falta saber per a què. Perquè aquesta és una (altra) de les rareses de tot plegat, que hem escollit una presidència (i tota la resta, però això és igual) i ara falta decidir per a fer què.
En aquest sentit, crec que es fa evident que això d'ara és només una primera fase. Crec que no s'ha triat qui dirigeix una nova etapa -difícil de veure, aquesta novetat amb la mateixa cara dels darrers tretze anys- sino qui tanca, amb tota la dignitat possible, inclosa la personal, l'etapa anterior i obre la porta a la necessària adaptació a un nou cicle, un nou cicle que hem de contribuir a fer i no simplement adaptar-nos-hi. Per això és una pròrroga.
He de dir que algun gest no m'ha desagradat (algun altre... ) com ara el possible manteniment de Josep M. Jové a la presidència del grup parlamentari, que hauria de ser efectiva, amb allò que se'n diu "mando en plaza", i no simbòlica. Conec en Josep M. Jové de fa temps, i seria un error perdre la seva experiència i capacitat. No anem sobrats, d'això. Per la resta... veurem moviments personals i gent que es resitua, de molts tipus. Ja la mateixa nit de la segona volta, coneguts els resultats, hi havia absències i després silencis molt eloqüents. Hi ha gent molt llesta -que no és una categoria moral- que sap surar molt bé. Les coses buides ja ho fan, això.
En tot cas, ara cal afinar bé, saber llegir el moment, i establir les prioritats. No hi he de dir gran cosa mes perquè ja vaig buidar el pap en quatre escrits en aquest blog. Si de cas, inisistir en les idees de diversitat, de llegir bé la realitat -tota, la d'Esquerra i la del país- i de la correlació de forces, de no pretendre arreglar el món i demostrar que som els que en sabem més (i això va per a les ponències: normalment documents il·legibles -i per això no llegits- i fora de la realitat immediata). Si, a més, aconseguim fer-nos entendre amb un llenguatge normal i no amb idiolectes absurds per a entesos pretensiosos, millor.
També caldrà posar ordre a la casa. No només per resoldre aquesta merda de l'estructura B i tot el que en penja, que cal fer-ho. També per simplificar, flexibilitzar, i tenir una eina més últil i més eficient, sense deliris de grandesa i sense duplicitats i complicacions que només beneficien qui vol saltar-se-les. I això a tots els nivells: d'estructures B, enteses com a espais de decisió al marge i sense control democràtic, pura informalitat de capelleta, sovint conxorxa d'apparatchik mediocres, n'hi ha més de les que ens pensem. Cal obrir finestres i deixar que entrin l'aire fresc i la llum. En totes direccions.
Tenim molta feina.
Addenda. Ja tancat aquest text, i al prestatge esperant la tornada del parèntesi nadalenc, en Joan Tardà ha publicat un article a l'Ara que no puc deixar al marge. És d'agrair que hi hagi qui, com en Joan Tardà, publiqui textos que diguin coses, que no diguin només -o sobretot- el que vol sentir una mena de gent, sovint la més sorollosa, i que no tingui por a obrir debat i polemica, sense que això vulgui dir ser un provocador i prou. En aquest sentit, doncs, gràcies Joan.
Ens diu que ERC ha de deixar de ser un partit exclusivament independentista. Coincideixo en el fons, i crec que en altres escrits jo mateix he dit coses semblants (AQUÍ, al primer apartat del punt 1) pero amb alguns matisos.
Crec que ERC mai no ha estat "exclusivament" independentista, sempre ha estat més coses. Afortunadament. I el mateix nom ho diu. Que hi hagués -hi ha?- gent que la veu així, només, és problema de la percepció de la gent (també, és clar, en part d'ERC, per no haver-se explicat millor). Lamentablement la proposta de Joan Tardà és llegida -sobretot per aquests que fan soroll- de manera molt tacticista, a curtíssim termini i en clau partits, i ens perdem el debat de fons, que és connectar amb la majoria del país, que és més a l'esquerra que a la dreta, i més sobiranista que no una altra cosa. Apel·lar a aquesta majoria àmplia, articular-la políticament, per avançar socialment i nacionalment, em sembla molt més útil per al país que no pas encastellar-se en una suposada puresa independentista absolutament estèril i autocomplaent. I és lamentable l'aparent manca de comprensió lectora (o mala fe) d'alguns que tradueixen "no ser exclusivament independentista" per "deixar de ser independentista", sobretot lamentable quan ho diu gent de la casa que respecto moltíssim per trajectòria (d'altres no, no els respecto exactament pel mateix).
En tot cas, aprofitem que el debat -un debat important, necessari- s'ha obert. No caiguem en veure-hi només el curt termini, i debatem, debatem amb idees, amb propostes, amb arguments, i hi guanyarem. Si volem, és clar.
