Sobre els 218.000 habitatges del President Illa, i dos ous durs

 

Al recent debat de política general va sobresortir la promesa, o proposta, o anunci, com li vulgueu dir, del President de la Generalitat, de promoure 218.000 habitatges. Tenint en compte que, d’acord amb el cens d’habitatges del 2021 (que és discutible, ho sé) el nombre d’habitatges d’ús habitual a Catalunya és de 3.067.438, promoure’n 218.000 vol dir fer-ne un 7% dels existents, que és molt. Parlem-ne.

D’entrada, crec que posar de manifest l’emergència habitacional, i, per tant, la necessitat d’emprendre noves mesures, amb mes mitjans, i més contundents, és d’agrair. Després veure’m aquestes mesures, però tot el que no sigui anar fent, o encara més, negar l’evidència, em sembla positiu.

Però, és clar, una cosa és voler ser contundents, i una altra fer-ho en una direcció equivocada. De la mateixa manera que es pot ser coincident amb la necessitat d’actuació i discrepar radicalment de la solució proposada.

Una primera observació: tota la proposta gira al voltant de la construcció de nous habitatges. He de dir que jo respecto la posició de l’Itziar González, i d’altres professionals que diuen que no construiran mai res de nova planta; em sembla respectable i l’entenc, però no la comparteixo del tot. Ara bé, crec que, de la mateixa manera que caldrà -a on, com, quanta; d’això cal parlar-ne- nova construcció, de la mateixa manera, amb la mateixa intensitat i voluntat, com a mínim, cal parlar de rehabilitació. I no se’n va parlar.

He repassat les transcripcions del debat, de la intervenció del President i de les intervencions dels grups, rèpliques incloses. La paraula “rehabilitació” hi surt només dos cops. Una, en boca del portaveu d’ERC, l’amic Josep M. Jové, que demana “·menys especulació i més rehabilitació” sense desenvolupar el concepte. La segona, per part de la portaveu dels Comuns, Jessica Albiach, que demana entrar en la rehabilitació de barris (vint-i-dues paraules, topònims, articles i preposicions inclosos; no és gaire, però hi és). I ja està. Ningú més, ni cap rèplica, ni literal ni conceptual, per part del President.

Crec que ignorar la necessitat de la rehabilitació és una mala notícia. I no parlo només de la rehabilitació d’edificis ara ruïnosos o, en tot cas, inhàbils per a ser habitats. Parlo també de la rehabilitació del parc existent, un parc envellit i que molt sovint no compleix els estàndards desitjables en matèria d’eficiència energètica. A Barcelona, el 87% dels edificis es van construir abans del 1980, i molts haurien de ser objecte d’intervenció.  No diguem fora de Barcelona. Això no incrementa el nombre net d’habitatges disponibles, o no ho fa prou, però és treballar perquè, en un termini mitjà, aquest patrimoni immobiliari no es converteixi en ruïna i hagi de ser substituït. Millor conservar, regenerar,  rehabilitar, que substituir. Que també és una manera de conservar la ciutat.

I no parlem de la necessitat de reconversió del parc immobiliari existent però que ara no és d’habitatge. Segones residències ineficients, usos alternatius -inclòs el turístic- alguns dels quals podrien anar en espais diferents. En definitiva, reinventar la ciutat, treballar de ciutat endins i no cap enfora. De tot això, no se’n va dir res.

La proposta estrella és la producció -concepte ambigu, que val per tot- de 218.000 habitatges. I la part principal, la posada en marxa de 57 sectors, de sòls urbanitzables delimitats (vaja, suposo que són delimitats) en els quals cal encara tot el procés (planejament derivat, reparcel·lació, urbanització) fins arribar al solar, i prèviament una operació d’augment de l’edificabilitat i de densificació. Diu el President: “El Govern ha decidit revisar el planejament, per augmentar-ne la densitat i l’edificabilitat i passar de 118.000 habitatges potencials als 160.000 habitatges potencials.”

Per començat, no surten els números. Dels quatre nivells dels sectors, el nivell I (sectors només pendents de llicència d’obres) diu que tenen un potencial de 22.000 habitatges. De fet, és part del primer anunci de 50.000 habitatges fet l’any passat, que ara s’acumula (en vaig parlar AQUÍ  AQUÍl i AQUÍ). Els nivells II i III (sectors de planejament aprovat, amb gestió aprovada i pendents només de les obres d’urbanització; i els sectors que tenen planejament aprovat i la gestió està en curs) tenen conjuntament un potencial de 54.000 habitatges. I el nivell IV (sectors pendents de nou planejament o de modificació de l’existent) tenen un potencial de 118.000 habitatges, que es vol augmentar a 160.000. La suma del tots els potencials és de 194.000 -els actuals- o de 236.000 -amb la revisió- però no de 210.000, que el President cita, ni dels 218.000 que surten a la premsa. I si parteix de la previsió total de 50.000 del nivell I que són els que ja va anunciar fa un any, i dels quals ja en té 22.000 “en producció” aleshores tampoc, Se’m pot haver escapat alguna cosa, és clar. Ja m’ho dirà qui ho sàpiga.

Ara bé, és significatiu que aquests 57 sectors són “aquells sectors de planejament contundents, que tenen un nombre potencial d’habitatges superior a mil”. Aquesta és la prioritat, o, encara pitjor, l’únic objectiu?. En discrepo profundament.

Per les seves característiques, els sectors amb un potencial superior a mil habitatges -i que es volen densificar- són els situats a les poblacions grans o molt properes a les grans, i ja sabem què vol dir això en la distribució del poblament al nostre país. Vol dir també primar un model extensiu del creixement de la ciutat, a més d’intensiu en densitat. Clar, si això -la densificació- vol dir passar de creixements dispersos a més compactes, res a dir, però si vol dir passar de compactes a més compactes, de generar barris que recordin més Sant Ildefons, o Bellvitge, n’hauríem de parlar molt.

Aquesta manera de fer oblida que, a Catalunya, i segons dades de l’Observatori del Territori corresponents a l’anàlisi de 2023, hi ha 2.325 sectors de sòl urbà no consolidat, amb 4.542 ha. En aquests sectors, hi ha un potencial romanent de 143.000 habitatges.

Ja em faig el càrrec que es tracta de sectors molt més reduïts, i que hi ha mes feina a formular, tramitar, urbanitzar i reparcel·lar un parell de milers de sectors que no pas 57. Però estic convençut que és territorialment molt més eficient, i que compleix molt millor aquella definició de desenvolupament urbanístic sostenible que diu:

“El desenvolupament urbanístic sostenible, atès que el sòl és un recurs limitat, comporta també la configuració de models d'ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social, considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, atenguin la preservació i la millora dels sistemes de vida tradicionals a les àrees rurals i consolidin un model de territori globalment eficient.”

Que és, per si algú no ho sap, l’article 3.2 de la vigent Llei d’urbanisme.

És un model que prima la renovació i regeneració urbana; completar i refer la ciutat existent. Seria reeditar -però ara amb renovació i no amb extensió- aquella pràctica de l’Incasol dels anys vuitanta, que va promoure eixamples de qualitat en multitud de poblacions mitjanes de Catalunya -posem d’entre 5.000 i 20.000 habitants- molt més eficients territorialment i social que no pas aquelles ciutats dormitori dels seixanta i principis dels setanta.

Aquesta intervenció, sobre el potencial de regeneració i renovació urbana de tot el teixit urbà de Catalunya, em semblaria molt més oportuna. Sé que és més complicada, i que ara hi ha una urgència, però no em crec les promeses de velocitat en el planejament que s’han fet. Al programa del Govern, es diu que els sectors de nivell II i III ((sectors de planejament aprovat, amb gestió aprovada i pendents només de les obres d’urbanització; i els sectors que tenen planejament aprovat i la gestió està en curs) han de tenir els solars disponibles a partir del 2027. El projecte de reparcel·lació requereix d’uns quants mesos -si tot va bé- i el projecte d’urbanització, entre redacció i tramitació, també. Més l’execució de la urbanització, sense la qual no hi ha solars. Tot això en un any i mig? Ja ho veurem. Alguns potser sí, i ho celebro. Tots, segur que no.

Però encara pitjor, de temps i de fons, és la intervenció sobre aquests 57 sectors de més de mil habitatges, als quals es vol augmentar edificabilitat i densitat. Això vol dir modificació del planejament general, que és el que fixa aquestes determinacions, i si ho sumem a la tramitació del planejament derivat, són alguns anys, per molta voluntat d’agilitat que es pretengui, a no ser que la intenció sigui la de saltar-se tràmits -l’avaluació ambiental, per exemple?-.

De fet, em resulta molt preocupant una altra afirmació del President. Diu:

“cal un canvi de paradigma en urbanisme; fins ara, la quantitat d’habitatges de cada sector es fixava amb relació a les càrregues  urbanístiques del sector. Quines són les càrregues urbanístiques del sector? Quants habitatges necessito per poder fer front a aquestes càrregues? A partir d’ara, la  quantitat d’habitatge d’un sector s’ha de fixar amb relació a les necessitats de la gent.  Quants habitatges caben en aquest sector? Tots aquests habitatges es fan en aquest sector.”

Evidentment, si el càlcul dels habitatges el feia així -en funció de les càrregues- és evident que li cal un canvi, però per a tornar a l’urbanisme ben entès, en què les característiques del sector es deriven de les necessitats de la ciutat, i aquestes, pel que fa a les necessitats d’habitatge assequible, es calculen -o es calculaven, no sé amb el seu paradigma- amb un document que es diu memòria social, que busca racionalitzar les demandes esperades -en funció de la demografia, del potencial d’habitatges existent, del preu de l’habitatge, de les rendes disponibles- i d’acord amb el model de ciutat desitjat. I de les característiques del sector i de la ciutat, en sortien les càrregues, que no són una variable independent. Les càrregues -el sistema viari, els espais lliures, els equipaments, la cessió per aprofitament mitjà, les reserves per habitatge protegit- surten del sector. Si hi ha més aprofitament, més edificabilitat, més densitat, o tot a la vegada, més càrregues, així de senzill, però no a l’inrevés.

El que en diu “càrregues” són els sistemes, és a dir, aquelles peces d’urbanització que “fan ciutat”, que és -la ciutat- alguna cosa mes que l’edificació d’habitatges. Volen dir, aquests sistemes, els carrers i places sense els quals no hi ha ciutat, els espais lliures que permeten naturalitzar una part de la ciutat per a una millor salut pública, els equipaments -educatius, sanitaris, culturals, esportius, socials, culturals- necessaris per a fer vida comunitària. Allò que mancava als polígons dels seixanta, i que va motivar, amb raó, les lluites veïnals per a tenir una escola o un CAP. Les càrregues són la cessió per aprofitament mitjà, que és el que permet constituir patrimonis municipals de sòl per a fer habitatge públic, i les reserves per a habitatge protegit, aquelles que, segons el Pla territorial sectorial d’habitatges, han de ser d’un mínim del 40%. L’aprofitament no es pot calcular en funció de les càrregues que es volen obtenir, és exactament a l’inrevés. I, com que l’operació ha de tenir viabilitat econòmica, si no et surten els números hauràs de tornar a calcular, però posant totes les variables a zero. Pensem que, en espais lliures, cal un mínim del 10% de la superfície del sector, sempre que això no sigui inferior a 20 m2 per cada 100 m2 de sostre residencial. Si, com ha dit, vol augmentar l’edificabilitat, també haurà d’augmentar l’espai lliure. I tot això, repetit per a totes les variables. Voldrà dir mes alçada, més densitat? Voldrà dir tornar a models de ciutat que ultrapassen la ciutat compacta i s‘acosten a la ciutat densa?. No sé si és això, el que volem; jo, almenys, no ho vull.

Vaja, que em sembla tot plegat molt discutible i molt poc seriós. Tenim, és cert, un greu problema amb l’habitatge. Motiu de més per ser seriosos, i això que es va presentar al Parlament no m’ho va semblar gaire, la veritat.

 

La matemàtica de la història: propera parada, el 2029?

 

El nom d’Alexandre Deulofeu no deu dir res a molta gent, llevat dels figuerencs que van estudiar el batxillerat a l’institut que du el seu nom. És una pena, perquè va ser tot un personatge, també amb projecció política. Alcalde de Figueres durant la guerra, exiliat, i refugiat, quan va tornar, a la seva professió de farmacèutic, va deixar una extensa obra escrita i, especialment, una Matemàtica de la història, una obra fascinant.

Emmarcada en els corrents més o menys mecanicistes, com ara les obres d’Spengler (La decadència d’occident) o de Toynbee, Deulofeu planteja l’existència de cicles històrics (a la imatge) d’una durada gairebé exacta -d’aquí la matemàtica- dels diversos imperis i/o civilitzacions dominants. Una tesi recorrent en la historia, si bé no amb l’exactitud matemàtica amb que l’estableix Deulofeu.

Això podria ser una facècia d’empordanès eixelebrat, però, quan t’hi apropes, comences a veure més coses. Ja d’entrada confesso que no he llegit els nou volums de la inacabada Matemàtica de la història, però sí un volumet, a mode resum, que el mateix Deulofeu va tenir la misericòrdia de publicar. Aquest volum, que data de l’any 1951 (tot i que jo en tinc la segona edició, que ja va ser possible en llengua catalana, del 1967, i que Deulofeu explicita que va ser escrit el 1948) és una breu síntesi, però el que el fa més interessant és que, a partir de la seva teoria cíclica, anuncia que, a finals del segle XX, Alemanya s’haurà reunificat i reconquerit l’hegemonia econòmica a Europa, que els imperis colonials francès i anglès s’hauran desfet, i que la Unió Soviètica haurà col·lapsat en diverses nacions, i que el cop de gràcia, ja al segle XXI, li donarà la Xina. I, és clar, quan veus que cinquanta anys abans va predir tot això, ja t’ho mires d’una altra manera.

M’hi ha fet pensar perquè, per a l’època on som, Deulofeu també apunta diverses coses, entre les quals que als EEUU “S’esdevindrà una gran depressió seguida d’una invasió exterior i hi haurà anys de destrucció, d’esgotament i de pugna entre les faccions rivals. Això conduirà a la implantació d’un poder absolut i a nous somnis de conquesta i d’hegemonia universal. En conseqüència, una nova tragèdia per a la Humanitat.” I això del poder absolut, i de l'acumulació de riquesa per una minoria -ho diu en un altre paràgraf- està passant. 

I també diu que el cicle unificador de l’imperi hispànic, iniciat amb els reis catòlics el 1479, s’acaba el 2029, i entrem en la dissolució del que quedi. A veure si el problema de l’1 d’Octubre és que es va avançar dotze anys!

La pesta, motor d'Europa

 

Una de les lectures d’aquest estiu ha estat un llibre dens, extens, singular. “El mundo que forjó la peste”, de James Belich (ed. Desperta Ferro, 2025) és un fresc històric sobre el canvi -els canvis- al món a partir de la pesta negra. Sembla que no ha de ser gran cosa, però no és així.

En primer lloc, per l’abast temporal. Si bé normalment associem “pesta negra” a la pandèmia de mitjans del segle XIV, i només ens cal el Decameró per a confirmar-ho, aquí la pesta són tres cicles amplis, entre el segle VII i finals del segle XIX, el segon dels quals -entre el segle XIV i el segle XVIII- és el que centra el llibre. Una passa amb múltiples rebrots, mes o menys localitzats, i de virulència variable.

En segon lloc, pel concepte històric. Belich ens parla, al principi, del concepte de les divergències, d’elements disruptius, de llarg abast, que marquen un canvi global al món, i cita la domesticació i ús massiu dels cavalls, el control de l’aigua per a l’agricultura, l’aparició del carro de combat, i la que protagonitza el llibre, la pesta. Una pesta que ens és descrita minuciosament, des de la bactèria Yersinia pestis, que l’origina, fins als vectors de transmissió.

En tercer lloc, per l’abast. La pesta, i tot el que en dedueix, no és europea. La situa en un món molt més globalitzat i connectat del que ens pensàvem, i, sobretot, en múltiples direccions. Des del conjunt euroasiàtic, al món índic i xinès, passant pel sud-est asiàtic, i el món musulmà, que inclou bona part de l’espai subsaharià o de l’Àfrica occidental. I tot això no en relació o subordinat a Europa, com massa sovint hi arribem (allò que Amèrica comença a partir de Colom, com si abans no hi passés res) sinó de manera autònoma i, sobretot, entrelligada, i així aprenem que la pretesa superioritat europea no és més un parèntesi en segles de predomini tecnològic i econòmic de la Xina i de l’Índia. Aquest és, per mi, un dels grans valors del llibre (l’he connectat amb un altre llibre genial, “El mundo. Una historia de familias” de Simon Sebag-Montefiore” que també trenca aquest eurocentrisme, tot i que amb un text molt mes divertit de llegir, perquè és un gamberro).

I què ens diu el llibre? Doncs que la pesta, en aquest rebrot principal -però no l’únic- del segle XIV és a l’origen dels grans canvis al món que preparen el següent gran canvi que és la revolució industrial. I això és així principalment perquè la pesta, a diferència d’altres catàstrofes -inundacions, terratrèmols, incendis- mata persones, però no bestiar, ni destrueix les coses. Això fa que el capital fix -cases, tallers, terres, molins, bestiar, eines...- resta intacte, i, per tant, la dotació de capital fix per cap, quan hi ha una pèrdua de població entre una tercera part i la meitat, es dobla. Això genera molts canvis: menys mà d’obra, que permet apujar els sous; concentració de l’activitat agrària a les terres més fèrtils, i nous usos -sobretot ramaderia- a les abandonades; impuls a tecnologies per a suplir la manca de mà d’obra; necessitat de buscar nous mercats i nous proveïdors, amb el que implica de millorar els mitjans de transport; un renaixement del tràfic d’esclaus, per a tenir mà d’obra, però també absorbir coneixements, i acumular capital i establir relacions comercials; la creació de nous instruments -bancs centrals, hipoteques, lletres de canvi- que són a l’origen del capitalisme, i així moltes coses, en molts llocs, i en moltes direccions.

La pregunta que es fa l’autor és “Com és que aquest tros petit de món que és Europa aconsegueix ser dominant al segle XIX?”. I argumenta que es deu a la resposta a la pesta, que, tot i que global, va generar respostes diferents.

El plantejament és atractiu, però tinc la sensació que, en alguns casos, la lectura “pesta com a causa de” és una mica forçada. Sembla com si, feliç amb la troballa, l’autor llegeix la història en funció d’això. Sí que diu, a les conclusions, que no ha pretès que la pesta sigui LA causa, sinó una de les causes, però tot i així de vegades la interpretació em sembla forçada. De fet, a mesura que el llibre va avançant, perd una mica de pistonada, i al darrer capítol, el cas singular d’Anglaterra i com es va situar com a potència dominant, la pesta és una presència gairebé anecdòtica, una cosa llunyana. Com allò que el vol d’una papallona a Nova York causa un terratrèmol a Oceània. Que potser sí, però amb tantes passes intermèdies que la causa primera ja no importa.

Això no vol dir que el llibre no sigui d’interès, al contrari. La connexió de les diverses parts del món és extraordinària, l’establiment de xarxes comercials, d’imperis fragmentats, de formes de precolonialisme, és fascinant, i t’obliga a veure el món d’una altra manera.

A més, hi ha dades molt curioses. Ara he sabut que Barcelona, al segle XV, era exportadora.... d’ulleres!. I, per cert, en aquesta lectura del món i de com canvia, hi veig una línia de treball històric a Catalunya fascinant. Com es connectava, Catalunya, amb tots aquests canvis? Què suposa l’esclavitud a la Catalunya del segle XIV i XV? D’on venen i cap a on van els capitals acumulats per l’activitat comercial?. Formàvem part d’aquest món, i seria bo saber-ne més.

Per posar un però al llibre, he de dir que és de lectura una mica feixuga. No es pot comparar al llibre citat de Sebag-Montefiore, que, com ja he dit, és un gamberro que posa sal i pebre i fa uns textos brillants. La traducció deu ser bona -no puc jutjar-la- però m’hi grinyola molt que Lübeck, la ciutat hanseàtica, sigui sistemàticament escrita com “Lubeca”. Em recorda aquelles traduccions decimonòniques de novel·les, que traduïen el nom propi de personatges anglosaxons. Hi ha també unes quantes errades -lletres de més, discordances sintàctiques, línies repetides- que una edició més acurada hagués evitat.

En conjunt, però, una lectura més que recomanable. Ara em sembla que buscaré un parell de textos més lleugers, per descomprimir.

Geògrafs al departament de Territori. Ara sí.

 

Ara fa unes setmanes em vaig queixar del fet que el departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica no li agradaven els geògrafs (ho podeu veure AQUÍ) .

Doncs bé, el DOGC d’avui publica una rectificació de l’Acord de Govern en qüestió (AQUÍ) i amplia les titulacions admeses a totes les escales del grup A1, i això vol dir que els geògrafs també. No deixa de ser una satisfacció a mitges, perquè no es fa per reconèixer que els graduats en geografia estan plenament capacitats per aquesta feina, sinó que s’obre a totes les titulacions (dret, enginyeria...) sense distinció.

I això que la rectificació es fa, precisament, a partir d’un recurs formulat pel Col·legi de Geògrafs. Aquesta és la banda bona de la notícia, que el Col·legi va reaccionar ràpidament, i ha fet rectificar la incongruència que aquesta titulació no fos contemplada per a la direcció dels treballs del futur Pla territorial general de Catalunya, una feina que demana a crits la visió general i integrada del territori, en totes les seves vessants, que es té des de la geografia, i més en una feina que es planteja, ja d’entrada, amb caràcter interdisciplinar.

Coneixent la casa, però, no tinc cap dubte que hi acabarà havent un arquitecte, que ja deu estar decidit de fa temps. Però almenys hem fet sentir la nostra veu, i potser algun dia s’adonaran del potencial que hi ha en els geògrafs.

Molt content que el meu Col·legi hagi estat a l’alçada. 

Àrea metropolitana del Camp de Tarragona: tan gran com Barcelona!

 

 

 

Com era previsible, la proposta d’àrea metropolitana que han fet els adjudicataris de l’estratègia metropolitana és la més àmplia de les possibles, amb 30 municipis. Ens ho explica avui AQUÍ el Més Tarragona (parèntesi: aquesta publicació està fent un magnífic seguiment d’aquest tema, s’ha de reconèixer i agrair).  

Estava cantat, des del moment que, com es notori, hi ha la decisió prèvia que Valls hi ha de ser, i això implica un àmbit continu determinat. De fet, el mateix concurs de l’estratègia ja ho deixava ben clar quan donava el màxim de punts a qui proposés això. Per arribar aquí, no calia dissimular; si la decisió ja era presa, no calia fer-la passar per una consultoria, i tot això ens haguéssim estalviat.

Clar, també ens diuen que una cosa és l’àmbit proposat i una altra l’associació de municipis, que és voluntària. També haurien de dir que una associació de municipis és menys que una mancomunitat, i no té res de metropolità, però això, en aquesta llarga cerimònia de la confusió que és aquest procés metropolità, és peccata minuta.

De manera que, com ja vaig escriure fa mes de tres mesos (em perdonareu la vanitat de l’autocita; AQUÍ) tindrem -potser- una àrea metropolitana gairebé tan gran com la de Barcelona (556 km2 al Camp; 636 l’AMB) i amb gairebé tants municipis (30 al Camp; 36 a l’AMB) però, és clar, molt menys densa (827 habitants/km2 al Camp; 5.093 habitants/km2 a l’AMB). També, sembla, amb molt menys sentit del ridícul.

 

 

Aiguafreda: una llei millorable

 

Per un encàrrec que tinc per a la tardor, he repassat les vicissituds de l’organització territorial d’aquests darrers vint-i-cinc anys, i, d’avui mateix, em trobo amb la llei del canvi d’adscripció comarcal i veguerial d’Aiguafreda, que passa del Vallès Oriental, i vegueria de Barcelona, a Osona, i vegueria de la Catalunya central. 

La llei és molt simple, perquè no ha de dir gran cosa, i per això s’ha fet en tràmit de lectura única. És una pena, perquè, d’haver-s’hi fixat més, haurien fet una llei més ben feta.

Per una banda, no diu res de com queden els actuals consells comarcals del Vallès Oriental i d’Osona. No m’he entretingut a fer els càlculs, però hagués pogut ser perfectament que el nombre de vots i de regidors que aporta Aiguafreda fos significatiu en les composicions dels consells comarcals. I tot i que ara no es dona el cas -potser, d’haver-se donat, hi haurien pensat- hi podria haver algun regidor d’Aiguafreda al Consell comarcal del Vallès Oriental, que ara hagués quedat en fals.

Per donar una referència, la llei 4/2023, del 16 de març, de canvi d'adscripció comarcal i veguerial dels municipis de Biosca i Torà, sí que ho va tenir en compte, i va introduir una disposició transitòria que diu:

“Els consells comarcals de la Segarra i del Solsonès resten inalterats fins a la celebració de les eleccions municipals posteriors a l'entrada en vigor d'aquesta llei.”

Així de senzill.

Per altra banda, la llei d’avui també s’entreté a dir, en la disposició addicional tercera, una cosa com aquesta:

“El canvi d'adscripció comarcal i veguerial del municipi d'Aiguafreda no altera l'organització del sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya ni la delimitació de les regions sanitàries vigents en el moment de l'aprovació d'aquesta llei. Per tant, es manté la vinculació d'Aiguafreda amb l'àrea bàsica de salut de la Garriga, el Consorci Hospitalari de Granollers i la regió sanitària Metropolitana Nord.”

A veure, si a partir d’ara les lleis han d’especificar que és allò que no alteren, preparem-nos per unes llei extensíssimes. Ja entenc que això era una preocupació de la gent d’Aiguafreda, però no crec que aquesta sigui la solució. La preocupació ve del fet que encara hi ha molta gent que es pensa que la comarca -i, per extensió, l’organització territorial- ens diu “a on hem d’anar”. I això no és veritat. La comarca és una divisió territorial que s’expressa en un ens local -el consell comarcal- però en cap moment es diu que els serveis públics s’hagin d’organitzar segons el mapa comarcal. Em temo que encara hi ha molt mapa mental de model provincial, però traspassat a la comarca, segons el qual la comarca és el marc únic de tota mena de serveis. 

De fet, la disposició addicional, pel mateix preu, també hagués pogut dir que no es canvia la zonificació escolar, o el mapa de les àrees bàsiques policials (per cert, Aiguafreda és inclosa a l’ABP de Granollers; la canviaran a Osona? La llei no diu que no...) o el que sigui. 

La llei, qualsevol llei, no ha dit mai que els pobles de la Baixa Segarra, comarca de la Conca de Barberà, i vegueria del Camp de Tarragona, i que són inclosos a la regió sanitària Penedès, siguin una excepció que hagi de ser garantida. O que les àrees bàsiques de salut de Malgrat de Mar i de Canet de Mar, comarca del Maresme, i vegueria de Barcelona, i incloses a la regió sanitària Girona, també siguin una excepció.

El mapa sanitari, o l’escolar, o el policial, no prenen el mapa comarcal com a marc immutable. I si això no es coneix, i preocupa, no passa res, és molt comprensible, però el que cal fer és explicar-ho, no posar una cosa supèrflua en una llei, que és -hauria de ser- una cosa molt seriosa.

No anem bé. 

Joan Raga, in memoriam

 

Ens ha deixat, molt més prompte del que calia, en Joan Raga. Sé que ara, el 2025, aquest nom no dirà gran cosa a molta gent de Tarragona, i és que han passat molts anys. Joan Raga va ser un dels molts xiquets valencians, provinents de la Universitat laboral de Xest, que van fer cap a  la laboral de Tarragona, a estudiar el batxillerat. Era -que dur, el verb en passat- una molt bona persona, lleial, noble. Allí el vaig conèixer i tractar, devia ser el curs 75/76, i ens vam fer bons amics. Però en Joan Raga feia més coses, era un dels més entusiastes membres del grup de teatre de la laboral -em sembla que es deia grup de teatre Lluís Vives- comandat per Arturo Benítez, un home savi, pencaire, i entusiasta del teatre. Vaig veure en Joan a l’escena en molts muntatges -La excepción y la regla, de Brecht, algun Casona...- però recordo una actuació espaterrant, magnífica, electritzant, del Calígula de Camus que ell protagonitzava.  

Després... el temps fa el que vol, i ens fa perdre’ns de vista. Fins que aquest safareig universal que és -o era- facebook ens va permetre saber l’un de l’altre. Així vaig saber que s’havia instal·lat a Vila-real, i que es dedicava professionalment al teatre, amb la companyia Scura Plats, de teatre al carrer. Que estava absolutament lliurat al combat per la cultura, per la cultura del país i de la gent, i una cultura popular i divertida, gens solemnial o encarcarada, però no per això menys seriosa. Sempre vaig pensar que potser algun cop els contractarien a Tarragona i podria reveure’l, ara ja sense aquella frondosa i rinxolada cabellera rossa. Ara ja no podrà ser.

Joan, una abraçada.

La plaça Antoni Pujol Niubó

 

Avui s’ha fet un acte important, a Tarragona. També un acte senzill, que això no està renyit. Avui s’ha donat nom a un espai urbà, la plaça -de fet, rotonda- que articula el final del carrer Pere Martell, el Serrallo històric, i el Moll de Costa. Des d’avui, aquesta és la plaça Antoni Pujol i Niubó.

L’Antoni Pujol va ser president del Port de Tarragona entre el 1987 i el 1995, i això explica que sigui aquest espai el que du el seu nom. Però l’Antoni ha estat, és, molt més que això. Amb funcions directives a les tres administracions que tenim per aquí -la catalana, la local, l’espanyola- ha deixat arreu una petjada important, de coses amb vocació de llarg abast, molt per sobre dels tacticismes de curta volada que veiem sovint.

L’impuls donat al seu dia al Pla dels 21 municipis, des del Servei territorial d’urbanisme -una eina que, d’haver-se continuat, ens hagués estalviat molts disgustos-  o l’impuls per a la recuperació i conservació del patrimoni històric de Tarragona des de l’Ajuntament, fins a l’encaix del Port amb la ciutat i l’impuls de l’activitat cultural i ciutadana del Port, tot té la seva mà.

Per mi, a més, hi ha un altre valor. L’Antoni va ser el meu primer jefe, quan, amb dinou anyets -que lluny que queden!- em vaig incorporar al Servei territorial d’urbanisme de la Generalitat a Tarragona. A ell -no només, però també- li dec haver-me dedicat a l’urbanisme. Va ser un Cap de servei exquisit amb el tracte a la gent amb qui treballava, que sabia -i exercia- que guanyar-se el respecte no vol dir ser malcarat, o cridar, sinó saber donar ordres o instruccions clares, respectar la gent, i valorar el treball. En quaranta-tres anys de vida professional, ha estat el millor Cap de servei que he tingut. Com em comentava un amic a l’acte d’avui, no sé si això diu molt a favor d’ell o molt poc pels altres. Qui sap.

Celebro que aquest acte d’avui, aquest reconeixement, hagi estat fet amb ell present. Els homenatges, en vida. Sobretot si, com és el cas, són molt merescuts. Tarragona té molts motius per donar-li les gràcies, i jo també.

Gràcies per tot, Antoni,

Al departament de Territori de la Generalitat no li agrada la geografia

 

Després de més de quaranta anys a l’administració pública, tinc l’hàbit de tafanejar cada dia el diari oficial. M’agrada estar al corrent d’aquestes coses. Al DOGC d’avui he pogut veure que a la Generalitat -si mes no a la d’ara- no li agradem els geògrafs.

Es publiquen avui un acord de govern i una resolució que ens afecten. El primer és la creació del programa temporal per establir les bases metodològiques i organitzatives per a l'elaboració del Pla territorial general de Catalunya (el podeu veure AQUÍ). 

Estic absolutament d’acord amb el fons. El Pla territorial general té ja trenta anys, i, com en tantes ocasions, s’ha incomplert la llei d’aprovació (Llei 1/1995, de 16 de març, per la qual s'aprova el Pla territorial general de Catalunya) que preveia que el Pla s’havia de revisar cada deu anys, i que cada dos anys s’havia de fer una memòria “que valori el compliment de les directrius del Pla territorial general, la qual, un cop aprovada per la Comissió de Coordinació de la Política Territorial, ha d'ésser presentada al Parlament, perquè hi segueixi la tramitació que aquest determini” (article 9 de la Llei citada). Una memòria que, en aquests anys, i que jo sàpiga, només s’ha fet dos cops (si n’hi ha més, i se m’ha escapat, agrairé la correcció, i que em diguin on es poden consultar).

Per tant, absolutament d’acord amb encarar la revisió del planejament territorial, no nomes del PTG, també del planejament territorial parcial (els PTP -llevat del nonat PTP del Penedès- tenen entre deu i quinze anys, ja toca) i del planejament territorial sectorial.

També d’acord amb l’objectiu de repensar les bases metodològiques del conjunt del planejament territorial, en el que hauria de ser una renovació a fons de l’obsoleta llei de política territorial, que és del 1983. Això era una de les previsions de la nonada llei de Territori. A veure què passa, però mentre, està bé que, en un termini de tres anys, es faci balanç de trenta anys de planejament territorial, es revisin les eines i les bases, i es faci una proposta raonada del que s’ha de fer. Això és el que preveu el programa creat: “establir les bases metodològiques i organitzatives amb caràcter previ a l'inici dels treballs per a l'elaboració del Pla mitjançant la realització d'estudis previs, l'anàlisi del context actual de la societat catalana, la definició del marc conceptual i objectius, la diagnosi territorial, l'estratègia a seguir i la configuració, si es considera escaient, d'un futur equip tècnic amb caràcter previ a l'elaboració del Pla”.

Per a fer-ho, es preveu la incorporació d’un titulat superior... arquitecte. Només arquitecte, no hi ha possibilitat de triar entre diverses titulacions.

Jo no soc amic de corporativismes, i conec professionals de l’arquitectura molt capacitats per aquesta feina, però també molts -diria que més- professionals de la geografia. El planejament territorial no és un pla urbanístic mes gran; és tota una altra cosa, i l’expertesa de la geografia en la interpretació territorial és molt més indicada per aquesta feina d’anàlisi i de proposta que es reclama. Em permeto recordar que l’impuls definitiu al planejament territorial parcial es va donar quan un geògraf, Oriol Nel·lo, era el secretari general de Territori. I són nombrosíssimes les aportacions de la geografia en el camp del planejament territorial.

Però, si no vols caldo, dues tasses. Al mateix DOGC publica una resolució per a cobrir un lloc de treball a la direcció general d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Arquitectura del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica (la podeu veure AQUÍ) per a cobrir un lloc de responsable d'informació geogràfica i socioeconòmica.

Les funcions encomanades a aquest lloc de treball són:

- Identificar, analitzar i decidir solucions relacionades amb el camp de la cartografia i la informació geogràfica de la Direcció General d'Ordenació del Territori, Urbanisme i Arquitectura (DGOTUA).

- Representar la DGOTUA en les comissions i els grups de treball externs, relacionats amb la cartografia i la informació geogràfica.

- Elaborar informes i assessorar sobre la informació geogràfica i els productes cartogràfics que puguin ser útils per al millor desenvolupament dels projectes de la DGOTUA i proposar la formació adient si s'escau.

- Assessorar i donar suport tècnic a la Secretaria de Territori, Urbanisme i Agenda Urbana amb la cartografia i la informació geogràfica, i contrastar que la documentació lliurada s'ajusti a les especificacions tècniques fixades en els encàrrecs, els convenis o els contractes.

- Programar, planificar i participar en jornades tècniques i seminaris per fomentar la formació en el camp de la informació geogràfica, la cartografia i els Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG), dins i fora del Departament.

- Recercar i analitzar les dades oficials de tipus socioeconòmiques, geogràfiques, demogràfiques, d'habitatge i urbanístiques, per treballar els aspectes socioeconòmics dels documents que s'elaborin a la DGOTUA.

- Redactar, revisar i assessorar els continguts de les memòries socials o els plans locals de l'habitatge, entre d'altres, dels instruments de planejament que s'elaboren o es coordinen des de la DGOTUA.

- Proposar, supervisar i fer el seguiment, amb altres organismes, d'estudis de riscos geològics i d'inundabilitat per al planejament territorial i urbanístic, i elaborar propostes per minimitzar el risc.

I, per a fer-ho, entre d’altres coses:

1. Recopila tot tipus de dades geocartogràfiques, socioeconòmiques i d'habitatge pròpies i d'altres organismes, i manté les bases de dades corresponents.

2. Estudia i analitza normativa, estudis, plans, projectes i programes amb incidència amb temes cartogràfics, demogràfics i d'habitatge.

4. Participa com a representant del Departament a la Comissió de Toponímia i grups de treball externs de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), i informa dels avenços d'aquests.

5. Recerca i localitza la cartografia actualitzada en altres organismes, abans de fer encàrrecs concrets, per evitar duplicitats.

6. Actualitza els seus coneixements en matèria de SIG i fa un seguiment i una recerca de noves eines i productes. Així mateix, n'informa dels canvis i les innovacions a altres unitats interessades de la DGOTUA .

7. Estudia la implementació en la redacció dels instruments de planejament d'eines SIG per tal d'innovar, simplificar i fer més eficient tant la seva redacció com la seva posterior aplicació i seguiment.

8. Manté i actualitza el directori d'arxius d'informació geogràfica i de cartografia del Departament i les bases de dades corresponents.

9. Participa tècnicament en l'elaboració de la cartografia tant analítica com propositiva requerida per al planejament urbanístic.

10. Assessora i revisa les especificacions tècniques de les comandes de cartografia que hagi sol·licitat la DGOTUA.

11. Assessora i fa les anàlisis valoratives de documents externs relacionats amb temes geocartogràfics que formen part dels treballs del planejament urbanístic de la DGOTUA.

12. Revisa i informa sobre les parts tècniques dels encàrrecs, els contractes o els convenis que en matèria d'informació geogràfica i cartogràfica se signen a la DGOTUA.

13. Fa el seguiment tècnic i administratiu de la cartografia i la taquimetria encomanada a l'ICGC o altres organismes cartogràfics per a la DGOTUA.

17. Participa en xerrades de divulgació en matèria cartogràfica i d'elaboració de memòries socials.

18. Recerca i analitza tot tipus de dades geocartogràfiques, socioeconòmiques i d'habitatge en organismes oficials (IDESCAT, ICGC, ACA, i diputacions) i duu a terme projeccions poblacionals.

19. Redacta els continguts en matèria geogràfica i socioeconòmica, inclosa la salut per a les persones i la perspectiva de gènere que s'incorporen als diferents documents de planejament territorial i urbanístic que realitza la DGOTUA.

20. Revisa i assessora sobre els continguts de les memòries socials, els plans de l'habitatge o les memòries ambientals, entre d'altres, que s'inclouen en els diferents documents del planejament urbanístic que elabora o supervisa la DGOTUA.

21. Dona suport als processos participatius necessaris previs i durant la tramitació dels instruments impulsats al Servei.

22. Realitza sortides de camp per tal d'entrevistar-se amb els equips dels Serveis Socials municipals per poder analitzar millor les problemàtiques que hi pugui haver en matèria d'habitatge social.

23. Coordina i fa el seguiment de peticions i lliuraments dels estudis de riscos geològics i d'inundabilitat que hagi dut a terme l'ICGC com a suport al planejament general urbanístic que porten a terme les unitats de la DGOTUA i els ens locals.

24. Analitza, elabora i fa el seguiment de documents de criteris per tal d'avaluar els riscos naturals (d'inundabilitat, geològics, etc.) i millorar la incorporació d'aquests aspectes en el planejament territorial i urbanístic, col·laborant amb l'ICGC, l'ACA, Protecció Civil i altres administracions relacionades.

He estat uns quants anys membre de la Junta del Col·legi de Geògrafs, i he participat en unes quantes sessions de divulgació sobre les capacitats professionals de la geografia. També he estat docent de planejament territorial i urbanístic al departament de Geografia de la URV, i allí he tingut ocasió de participar en el disseny del pla d’estudis del grau de geografia, ordenació del territori, i sostenibilitat. Totes aquestes funcions i tasques són les pròpies de la geografia, i no parcialment o tangencialment, sinó de ple. Al departament ens preocupàvem que l’alumnat sortís preparat precisament en aquestes matèries i capacitat per a fer tot això que demanen. M’atreviria a dir que molt més que en qualsevol altra titulació.

Doncs bé, requisits per a ocupar aquest lloc de treball: Cos de titulació superior, arquitectura.

La Generalitat té un cos de titulats superiors en geografia, precisament per a fer aquestes tasques. En conec alguns, i els tinc plena confiança. Hi ha professionals de la geografia en molts departaments. Però, pel que sembla, al departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, no  confien en nosaltres. Espero que el Col·legi de Geògrafs els digui alguna cosa, ni que sigui per fer-los pujar els colors a la cara. 

Universitat pública, ascensor social

 

(aquí, l'enllaç del reel, que val la pena perquè ho fan molt bé!)

Ahir vaig ser a l’acte de graduació de la promoció 2021-2025 del grau de Geografia de la URV, a l’esplèndid edifici del Celler de Vila-seca. Aquesta mena d’actes són una importació americana via cinema, però no em sembla malament ritualitzar una mica la graduació, com a canvi d’etapa. M’hagués agradat poder-ho fer, fa més de trenta anys, quan em vaig llicenciar, però no només no es feia, és que no tinc ni l’orla, ni em vaig assabentar que es feia, ja podeu veure com va ser la meva festa!

A quarts de sis de la tarda ens trobàvem prop de tres-centes persones, molt majoritàriament familiars i amistats dels nous graduats -els de Turisme i els de Geografia- a més de professorat (no gaires) i més personal de la URV, rector inclòs.

I com és que jo hi era, si ja em vaig jubilar, i no tinc parentela o gent propera que es gradués? Doncs perquè la promoció de geografia, que són els darrers que vaig tenir el curs 23-24 que va ser el meu darrer curs, van voler, amb una gran generositat i amabilitat, que fos el padrí de la promoció. Moltíssimes gràcies. Per si això fos poc -i jo ja estava com una criatura amb sabates noves- un dels alumnes, que va fer el discurs en nom de la promoció, va citar expressament aquesta circumstància i que per això m’havien convidat, perquè havia estat un bon professor. L’únic discurs interromput -en aquest moment- pels aplaudiments de la sala. En fi, que em vaig estovar d’allò més. Moltes, moltes gràcies.

L’acte, però, em va permetre constatar un fet que em sembla important. Els alumnes anaven desfilant un per un per recollir, no el títol, però sí l’orla, enrotllada i amb una cinta,  que així feia el fet. En una gran pantalla, anaven passant les fotos -una d’infància i una d’actual amb la banda- de cada alumne, amb el seu nom. Això em va permetre constatar l’abundància de noms d’altres orígens. Noms amb ressò àrab, eslau, subsaharià, o anglosaxó, a més de noms -aquí més que cognoms- inequívocament centre i sud-americans. Una veritable mostra de la Catalunya real.

Sense tenir les dades a la mà, i per tant amb una notable dosi d’intuïció, crec que bona part d’aquests nois i noies devien ser fills i filles de la immigració de les darreries dels noranta i primera dècada del segle XXI. Una generació nascuda o, en tot cas, escolaritzada a Catalunya, en català. M’atreviria a dir -aquí la intuïció encara hi pesa més- que en força casos fills de pares no universitaris. Sé que és molt atrevit per part meva, i que fins i tot podria ser un prejudici, però em sembla que hi havia una bona colla de pares i mares amb l’aspecte de ser aquella classe treballadora, sacrificada, que no va tenir accés a estudis superiors. Un pare no es va estar de donar un ram de flors a la filla quan aquesta anava a recollir l’orla de mans del rector, i l’expressió d’aquell pare, una barreja de felicitat, orgull, admiració, valia més que tot l’acte.

Em sembla que això és una notícia excel·lent. Significa que l’ascensor social, amb totes les mancances que vulgueu, encara rutlla. L’educació, i especialment l’educació universitària, és un gran ascensor social, i només per això -bé, també per mes coses- hauríem de cuidar molt l’educació. I no especifico que em refereixo a l’educació pública perquè dubto que la privada -i menys segons quina privada- faci realment aquesta funció.

Això és també una magnífica eina d’integració al país, amb tota normalitat i sense exigències estranyes. Per la via de fet, aquestes famílies veuen que Catalunya és el lloc on fills i filles adquireixen una educació superior, i amb una absoluta normalitat, que és la millor política d’immigració que es pot tenir, i la millor resposta a les porqueries indecents que intenta col·locar l’extrema dreta i algun dels seus aliats/competidors de vots. Cada un d’aquests nois i noies recollint la graduació és una bufetada als morros de l’extrema dreta, un motiu més de satisfacció, doncs.

 

 

Sobre els solars oferts per a 21.000 habitatges

 

Acabem de conèixer el resultat de la crida del Govern a oferir solars susceptibles d'acollir habitatge protegit. D'entrada, més de sis-cents solars, amb un potencial de més de vint-i-un mil habitatges. Déu-n'hi-dó. Alguns comentaris.

D'entrada, deixar clar que tot el que permeti mobilitzar sòl per habitatge protegit i facilitar un augment de l'oferta d'aquest tipus d'habitatge em sembla positiu, sobretot en temps d'emergència habitacional. Que es pugui engegar un mecanisme de cooperació entre el Govern i el món local, i amb participació -discreta, això sí- del sector privat, també em sembla una passa en la bona direcció.

Però hi ha alguns elements a comentar. Bàsicament dos:

En primer lloc, que ara caldrà examinar la real viabilitat d'aquests solars. Per una banda per les condicions en què es troben. Segur que tots estan disponibles del tot? Em temo que, quan es baixi al detall, sortirà algun -alguns- solar que encara té pendent acabar la reparcel·lació, o que no ha resolt tot el tràmit del polígon d'actuació, o que té una càrrega... res que no s'hagi trobat qualsevol ajuntament que hagi fet operacions de sòl. No passa res.

Després, que qualsevol oferta de sòl ha de contemplar també la variable situació. La demanda, la urgència, és on és, i no és igual arreu. En aquest sentit, algunes ofertes -que cal valorar positivament, això sí- em sembla que tindran un recorregut discret. Que a Molló s'hagin ofert tres solars, a Lluçà dos més, o a Flix també dos, està molt bé, però em temo que el problema habitacional en aquests llocs -especialment a Molló i a Lluçà- és diferent. Parlem de poblacions petites, on segurament caldria entrar més en mobilitzar habitatge buit i/o en rehabilitació. La Catalunya buidada necessita d'unes altres eines. I a Flix... un municipi que ha perdut mil set-cents habitants en trenta anys -que és més del 30%- crec que no té un problema de manca d'habitatge, sinó de qualitat i disponibilitat de l'habitatge existent.

Però em sembla que tot plegat també posa de manifest uns altres problemes, més estructurals. Els solars que els ajuntament han posat a disposició de la Generalitat -i torno a dir que això em sembla positiu- formen part, majoritàriament, del patrimoni municipal de sòl i habitatge. Un patrimoni, per cert, que els municipis declarats de demanda acreditada han de fer públic al Registre de planejament urbanístic de Catalunya, de manera que un buidat exhaustiu d'aquest Registre ja hagués pogut detectar molt d'aquest estoc (i també detectar els municipis que no compleixen amb la seva obligació de transparència, per cert).

Però els municipis que tenen patrimoni municipal de sòl i habitatge venen obligats a usar d'aquest patrimoni per a operacions de sòl i d'habitatge protegit, ho du la llei d'Urbanisme, a l’article 160.5:

“5. El patrimoni de sòl i d’habitatge dels ens públics es destina a les finalitats següents:

a) Preveure, posar en marxa i desplegar, tècnicament i econòmicament, l’expansió de les poblacions i la millora de la qualitat de vida.

b) Fer efectiu el dret dels ciutadans a accedir a un habitatge digne i adequat.

c) Intervenir en el mercat immobiliari per a abaratir el preu del sòl urbanitzat i facilitar l’adquisició de sistemes urbanístics.

d) Formar reserves per a protegir i tutelar el sòl no urbanitzable.”

Per tant, la pregunta és: si ja ho tenien, perquè no ho havien fet servir? Que encara no fos mobilitzat és comprensible en sòls recents, però n'hi ha que tenen parcel·les des de fa dotze o quinze anys. Si aquest sòl no s'ha mobilitzat, pot ser per manca de mitjans o per falta de ganes. Els mitjans, es podien buscar -via Incasol, o simplement subhastant, i destinant el rendiment a les operacions previstes- però retenir solars durant tant de temps no és admissible. I si els mecanismes amb els quals un ajuntament pot mobilitzar el sòl obtingut són feixucs -i segur que ho són- aleshores potser caldria una revisió per a fer-ho més àgil. I si, simplement, no ho han volgut fer, aleshores potser cal buscar un mecanisme que forci (sempre que sigui compatible amb l'autonomia ocal, és clar) o animar les oposicions i la societat civil a exigir-ho del govern local de torn.

Però això es refereix a solars públics, i hem vist que també n'hi ha -pocs, però n'hi ha- de privats. La casuística pot ser amplíssima, però sempre he pensat que l'existència de solars sense edificar, si no tenen cap complicació (inclosos en un polígon, amb disputes entre hereus... el que sigui) posa de manifest que el mecanisme previst, el registre de solars d'edificació forçosa, no funciona. Hi ha qüestions materials, és clar: suposa destinar-hi uns recursos, que segurament es recuperaran al cap d'un temps, però que no sempre hi són. Però és un mecanisme ineficient, i convindria una revisió a fons per a fer-lo més àgil.

En fi, que ara hem identificat una part del patrimoni municipal de sòl que, si tot va bé -toquem fusta- acabarà complint el que estava previst, però s'ha posat de manifest que no tothom feia els deures, i que potser els deures estaven -estan- mal plantejats. Ens hi hauríem de posar.

 

Sobre l'estació de l'Horta Gran de Tarragona

 

Sobre aquest tema de l'estació a l'Horta Gran, i l'efecte que ha tingut sobre la futura -ara una mica més incerta- àrea metropolitana del Camp de Tarragona, hi ha unes quantes coses a dir. Bàsicament, en dues direccions.

Per una banda, sobre dimensió metropolitana del debat, en la línia del que ja avançava en un article al Diari de Tarragona (AQUÍ). Per l'altra, pel que fa estrictament a la proposta de l'estació a l'Horta Gran. Anem per parts.

Argumentar motius de centralitat, motius territorials, per a contraposar l'estació de l'Horta Gran a l'estació intermodal de Vilaseca em sembla que demostra una idea completament oposada a la visió metropolitana que es vol impulsar. I és que la visió metropolitana és, sobretot, un canvi d'escala, i ho és a molts efectes. És, sobretot, una nova ciutat, que no substitueix en tot les preexistents, però sí que ho fa en uns quants aspectes, i el de la mobilitat i la construcció d'un nou espai urbà n'és un. Àrea metropolitana no vol dir la constitució d'un ens -administratiu, instrumental, el que sigui-. No “som” àrea metropolitana perquè fem aquest ens, al contrari, contemplem alguna forma de governança metropolitana -que pot ser de moltes maneres- perquè hem constatat l'existència d'unes dinàmiques d'aquest tipus que configuren un espai diferent del que teníem fins ara, diferent de la simple addició d'uns quants termes municipals. Un nou espai sistèmic, en què el tot nou -el metropolità- és més que la suma de les parts inicials. I és en aquest nou espai, en el que apunta, i en el que pot ser en els propers cinquanta anys -i a partir, també, del que volem que sigui- que cal llegir les noves centralitats.

És en aquest sentit que el centre de la nova ciutat metropolitana és més a l'estació intermodal de Vila-seca que a l'Horta Gran de Tarragona. I és, també, a aquesta escala que cal decidir-ho. Volem una governança metropolitana perquè tenim un territori metropolità, i el canvi d'escala també és a l'hora de prendre decisions. Les unilateralitats, els fets consumats independents, estan fora de lloc.

Que l'estació es prevegi a la confluència del corredor mediterrani i de la línia que comunica Reus i Tarragona, té tot el sentit, sempre i quan no es contempli com un fet desconnectat d'un seguit d'actuacions sobre la xarxa -per això és xarxa- que la relliguen. Una bona connexió amb el Tram Camp, i una altra amb l'aeroport la situaran en els paràmetres habituals de les estacions distribuïdores. Pensem que la llançadora entre l'aeroport i l'estació pot suposar un desplaçament inferior al dels accessos a determinades parts de l'aeroport de Barcelona. O que el desplaçament en tramvia des de Reus o des de Tarragona -i el tramvia hauria de ser el principal mitjà de transport- han de ser similars al desplaçament amb metro que fan molts ciutadans de Barcelona per accedir a Sants, i això vol dir que no tots els tramvies s’han d’aturar a tot arreu.

Perquè, i això és el fet bàsic, la intermodal no és de Reus, de Tarragona, o de Vila-seca, ni per a Reus, per a Tarragona, o per a Vila-seca, és per a l'àrea central del Camp de Tarragona, això que intuïm i volem tractar com a àrea metropolitana.

I aquesta és una gran diferència amb l'actual estació del Camp, malgrat que també és una estació del Camp de Tarragona, i no hauríem de llegir-la -com encara fa algú- com una mena d'estació de Tarragona mal posada. I ni tan sols per a Tarragona; al capdavall, la gent de Sant Salvador la té més a prop que no pas l'actual estació urbana, i que jo sàpiga, Sant Salvador és Tarragona. Les diferències són que l'estació del Camp no té bons accessos amb transport públic, i que és a la banda contrària d'aquesta nova ciutat metropolitana. Qualsevol aproximació seriosa al que pot ser aquesta àrea, de les moltes maneres de delimitar-la que hi ha, ens dona un espai centrat en el triangle Salou-Reus-Tarragona, mentre que el situat al nord-est i est de Tarragona és més dubtós. Quan l'alcalde de Tarragona argumenta que no vol "repetir l'error de l'estació del Camp" hauria de tenir en compte aquesta diferència. La nova estació té, al seu voltant, una massa crítica de població i una connectivitat molt més altes que l'actual estació del Camp.

Hi ha, encara, una altra qüestió d'escala. La intermodal a Vila-seca no suposa, de cap manera, la manca de servei a les actuals estacions urbanes de Reus o de Tarragona. Hauríem de deixar de lamentar-nos que, per agafar l'AVE, calgui un desplaçament rodat fins a l'estació. La funció de l'AVE són les mitges-llargues distàncies, de prop de 300-400 km, que és on l'AVE és competitiu -i guanya- a l'avió. Si per aquests desplaçaments hi hem d'afegir un trasllat cap a l'estació, de deu minuts de durada en transport públic, això no és cap drama. Per agafar un avió necessitem més temps, més desplaçament, i més molèsties. El que no podem fer és comparar-ho a agafar un mitja distància cap a Barcelona, que és, per altra banda, el desplaçament majoritari des de Tarragona o des de Reus. Voler solucionar això amb AVE és matar mosquits a canonades. Hem de tenir un bon servei de llargues distàncies -que no pot ser arreu, i per això té sentit la intermodal- i hem de tenir també un bon servei -còmode, ràpid, fiable, urbà- cap a Barcelona. Són escales diferents.

Per això és un sistema, i per això, en paral·lel a la intermodal, cal treballar en l'accés -el Tram Camp!- i en el by-pass a la sortida de Tarragona, per possibilitar també trens de velocitat alta Reus-Intermodal-Tarragona i que, a l'alçada de la Riera de Gaià (mes o menys, a estudiar) tornin a empalmar amb la via AVE, per utilitzar l'Avant. També en les mercaderies per l'interior, on caldria ser ambiciós i pensar en una bona connexió ferroviària de mercaderies amb tots els polígons industrials de l'Alt Camp, i, per tant, no limitar-se a restaurar i modificar la Reus-Roda, sinó contemplar també el by-pass a Picamoixons. Les xarxes són útils si estan ben connectades. No tinguem por a relligar per més d'un lloc,  no pensem en curt ara per a lamentar-nos d'aquí trenta anys.

Per tots aquests motius, i més, és pel que em sembla que la millor opció -si es fa tot el que cal, a més de l'estació- és la proposta de la intermodal de Vila-seca.

Però, a més, la proposta d'estació a l'Horta Gran em genera molts dubtes. Alguns ja els vaig expressar AQUÍ de forma compartida. Tinc seriosos dubtes sobre la viabilitat d'aquesta estació i del traçat ferroviari, per motius ambientals, i especialment d'inundabilitat. Suposo que després de la DANA al País Valencià estem tots -o gairebé tots- més sensibles, però els mapes de risc d'inundabilitat diuen el que diuen, i, per a Tarragona, ens diuen això, amb les zones de risc de 100 i 500 anys (font: visor del Sistema Nacional de Cartografía de Zonas Inundables, del Ministeri per a la Transició Ecològica).

La zona de 100 anys:

I aquí la zona de 500 anys:

Vaja, que ens ho hauríem de pensar. 

L'Avanç del POUM de Tarragona (consulto la versió de principis de 2023; si hi ha versions posteriors diferents, agrairé la informació) diu:

"El traçat N1 transcorre pel marge dret del riu. La major part del traçat es preveu en túnel, amb una solució similar als túnels ferroviaris i urbans de Girona o Córdoba, tot això amb l’objectiu de minimitzar l’impacte possible sobre la llera del riu Francolí i evitar empitjorar l’efecte barrera que ja genera l’A-27 amb un altra infraestructura sobre aquest corredor natural i d’infraestructures. El traçat N2 transcorre la major part en superfície i viaducte pel marge esquerra del riu. Val a dir que ambdós alternatives, la nord i l’est, comparteixen un mateix traçat corresponent al tram, de la línia Tarragona-Reus, entre la bifurcació del corredor del Mediterrani a l’alçada de La Plana i l’estació de mercaderies Entrevies-Classificació."

Un túnel ferroviari paral·lel al riu, en una zona amb una cota molt baixa, i amb un considerable risc d'inundabilitat no em sembla el més aconsellable, i m'agradaria saber-ne més detalls, especialment si tenim en compte que, en el procés de formulació del POUM, i molt encertadament, s'ha encarregat l'actualització dels estudis d'inundabilitat, i és de creure que, amb les poc afalagadores perspectives del canvi climàtic, no aniran precisament en la línia de reduir aquest risc. Però tampoc no m'acaba de fer el pes l'alternativa mitjançant un viaducte. No crec que les característiques del terreny siguin les més adequades, però aquí encara més que abans voldria conèixer l'opinió d'experts en geologia.

Ara bé, tant l'una com l'altra suposen intervencions importants al territori, en un espai ambientalment sensible, i amb un alt cost d'execució i de manteniment. I arribem a la pregunta que es feia Josep Pla: això qui ho paga?. Pensar en un escenari de tres estacions d'altes prestacions en poc més de vint km és molt poc realista. I si han de ser dues -i ja veurem què passa amb l'actual estació del Camp a mig termini- la intermodal dona més i millor servei, i té un impacte ambiental i territorial molt menor.

Clar, la proposta de l’Horta Gran va lligada a una idea de cosir la ciutat -bé, una part de la ciutat- a partir d’un element generador d’atracció. La idea de superar la dislocació de Tarragona em sembla, no només interessant, sinó necessària, però no tinc clar que aquesta sigui la millor manera de fer-ho. De fet, ja en vaig parlar AQUÍ, fa força temps, i continuo pensant si fa no fa el mateix. El que em preocupa és que les decisions sobre classificació i qualificació del sòl, tot i que es justifiquin -o s’expliquin millor- amb la proposta ferroviària, són independents. És a dir, pot tirar endavant la urbanització del sector al marge que el tema ferroviari no es faci (això, llevat que un condicioni l’altre, a través de l’agenda o d’altres mecanisme, que em semblaria molt oportú).

En definitiva, i a reserva de major informació -que sempre és d'agrair- em convenç entre poc i gens aquesta proposta de l'estació de l'Horta Gran, i veig més encertada la proposta a Vila-seca, a condició, això sí, que no deixem de fer tot el que suposa: no endarrerir el TramCamp (i hauria de comentar algunes coses del traçat, però ara no toca) no endarrerir uns bons accessos al Port, no endarrerir una solució ambiciosa per a les mercaderies per l'interior, i no endarrerir un by-pass funcional a la banda est de Tarragona amb el traçat UIC.

Queda, també, una altra qüestió important a Tarragona, com és la solució de la façana marítima. Evidentment, si s'alleugereix bona part del trànsit de l'actual estació urbana, això hauria de ser més fàcil. Amb reserves, encara em sembla interessant la proposta plantejada pel Port de Tarragona ara fa trenta anys, amb l'impuls d'Antoni Pujol (en vam parlar  AQUÍ).

Tot plegat, però, posa de manifest una certa lleugeresa a l'hora de tractar el tema metropolità, tant pel que fa a entendre què vol dir això d'àrea metropolitana, com per la no interiorització que això suposa una altra escala d'anàlisi i de decisió. Pensar-se que es pot dir que som metropolitans i, a la vegada, mirar només a escala local, és com aquell rrrrrevolucionari que es manifestava en contra de la propietat privada i a favor del comunisme "i repartir, perquè entre el que tinc i el que em toca...". També l'absència d'espais d'anàlisi territorial, més tècnics que polítics, a escala supramunicipal. Alguna cosa com Barcelona Regional (i em consta que fa uns anys algú hi havia treballat, però va quedar en no-res) que pogués alimentar el debat amb criteris tècnics sòlids, ara seria molt útil.

Vaja, que tenim molta feina a fer.

En la mort de Mario Vargas Llosa

 

Ha mort Mario Vargas Llosa, un escriptor -excel·lent escriptor- molt més conegut, darrerament, per opinions extraliteràries mes aviat polèmiques, i seria una llàstima que les molt freqüents atzagaiades polítiques amaguessin una obra literària impressionant.

Jo vaig descobrir MVL molt aviat, encara no se perquè. Sí recordo que vaig llegir “La Ciudad y los perros” gràcies a Tomàs Valverde, un capellà de la Universitat Laboral de Tarragona, apassionat lector, amb qui no anava a classe de religió però sí que tenia llargues converses sobre llibres, i que me’l va aconsellar i prestar. No puc assegurar que fos el primer (potser ja havia llegit “Los cachorros”? No ho sé). La qüestió es que m’hi vaig enganxar, i en vaig llegir gairebé tot, llevat dels darrers anys, i això una mica emprenyat per les ximpleries dretanes i anticatalanes, però també perquè els darrers llibres –“La fiesta del chivo”, “El paraiso en la otra esquina”, i d’altres- tot i ser bons, perquè MVL tenia ofici més que suficient, em semblaven repeticions d’un esquema conegut: dues històries en paral·lel, amb algun punt de connexió.

En canvi, les primeres em van entusiasmar. Vaig llegir d’una tirada, completament absorbit, la monumental “Conversación en la catedral”, i vaig riure d’allò més amb “Pantaleón y las visitadoras” i amb “La tía Julia y el escribidor”, i em vaig rendir a la monumental, extraordinària, immensa “La guerra del fin del mundo”, per mi la millor. Després... bons productes, ben facturats -sobretot això- però ja sense l’emoció inicial.

De les ximpleries de la seva carrera política o parapolitica, ja en vaig parlar AQUÍ i AQUÍ, entre d’altres. No hi he d’afegir gran cosa. Però no és només sobre Catalunya que MVL ha desbarrat. La seva incursió en la política, quan va ser candidat a la presidència del Perú -al final, entre ell i Fujimori, que ja és tria difícil- ja ens va mostrar un personatge egòlatra i fora del món (que l’altre fos un lladre autoritari és una altra qüestió).

Hi ha una mena de reportatge novel·lat, de Jaime Bayly, també escriptor peruà (però una mena de Terenci Moix, fascinat per món de la fama televisiva) “Los genios” que narra l’enfrontament entre Gabriel García Márquez i MVL, i en un moment diu que el primer és el noi popular a classe, sense cap esforç per a ser-ho, i el segon, el noi aplicat i estudiós, primer de la classe, però que no cau bé a ningú, i em sembla una bona descripció.

En tot cas, quan passin els panegírics tipus El Pais, o l’ABC, i es calmin els comentaris exaltats que el tracten de feixista -que no n’era- i més, ens en quedaran els llibres, que són el que val la pena.