Ens prenen per imbècils

L'acusació que un nombre de personatges il·lustres del PP ha anat cobrant sobresous en negre, i que el mateix partit ha ingressat, en una caixa B, donatius -sobretot de constructores- no sabem a canvi de què, més el fet -aquest demostrat- que qui n'ha estat tresorer un grapat d'anys, i encara més anys -prop de trenta- treballador qualificat de les tripes del partit tenia un raconet de 22 milions d'euros a Suïssa, és greu. Una acusació que se suma al rastre del Gürtel, al confetti de la ministra, als vestits del Camps i els vuittons de la Rita, i, més lluny -però no tant- a aquell que estava en política “para forrarse” i al Naseiro exculpat... per defecte en l'obtenció de les proves. I ja sé que hi ha més merders: Palau, ITV, Ero, Pallarols -aquest amb sentència- empresa de residus a Alacant, a València, tots els merders del Matas, Pretoria, Lloret, etc.

Però aquest darrer cas dels sobres ja resulta especialment fastigós, i la pretesa explicació encara més. Ens prenen per imbècils. No és que ho neguin tot -això era esperable- és que, com a prova que estan nets, ofereixen una auditoria -remarcant que és interna i externa- i que ensenyaran les declaracions de renda del Mariano i de no sé qui més. Volen que ens creguem que una presumpta -s'ha de dir així- circulació de diners més negres que els collons d'un grill s'hauria reflectit a la comptabilitat oficial i que, si no hi és, és que no ha existit mai? O que ho posarien a les declaracions de renda? Si s'ho creuen, és que són rematadament idiotes. I no ho són, amb tots els muntatges que fan. És que ens prenen per imbècils.

I això no és tot. L'eficaç aparell de propaganda -que no d'informació- del PP s'ha posat en marxa, i entre d'altres coses pretén fer-ho passar per un atac personal al Mariano. I el defensen dient que ell, pobret, hi ha perdut diners, a la política, que si amb 23 anys era el registrador de la propietat més jove de les espanyes, ara estaria forrat. Això ho ha dit un personatge -José Antonio Coto- que deu voler fer mèrits, tot i que no ha tingut gaire temps per a treballar, més enllà de l'apparatchik del partit (que consti: a la web del Parlament aquí figura que, amb 27 anyets -els farà el dia 8- i havent fet una carrera i un postgrau, ja està en excedència d'auditor a KPMG, una carrera laboral meteòrica) . I també aquest boques egòlatra de l'Alejandro Fernández, en un divertit creuament de comentaris al facebook, on ha estat molt hàbil per a despistar el tema per la banda dels ingressos personals i del pobre Mariano i de com n'és, d'admirable, per haver tret les oposicions de registrador de la propietat als 23 anys, el més jove d'Espanya, igual que en Franco va ser el general més jove, ja veus. Com si el tema fos aquest, que no ho és, de la mateixa manera que no ho és l'escassísima trajectòria laboral de l'Ale. Ens prenen per imbècils.

I a més la doble (o triple, vés a saber) moral. Fa tres mesos, un esborrany d'informe de pare desconegut (fórmula que és molt oportuna) provinent del ministeri de l'Interior, el titular del qual no ha tingut la decència d'assumir cap responsabilitat, atribuïa comptes a Suïssa als presidents Pujol i Mas. Això va ser immediatament cregut per la brunete mediàtica i per la caverna política que diu que ens governa. Recordem aquella espècie de hiena mal esquilada que fa de ministre d'hisenda reclamant que “els qui tenen comptes a Suïssa, s'expliquin”. I peticions de dimissió a dojo. I ara res de res, jo no he estat, i no hi ha proves. Ens prenen per imbècils.

Per acabar-ho d'adobar, l'esperpèntica mise en scéne d'ahir, una roda de premsa sense cap explicació convincent, i sense preguntes ni presència física de periodistes. I tot per a presentar-se com a víctimes, i com a exemple de transparència i d'honestedat. I un #etfelicitofill pels mitjans que s'hi van avenir. Ens prenen per imbècils.

A la vista de tot això, s'entenen totes, o gairebé totes, les reaccions: llençar la tovallola i viure explícitament en la ignorància, emigrar ben lluny, refugiar-se en qualsevol tipus de secta, acampar a la plaça de la Font, o començar a repartir nates ben donades. O, perquè no, exercir la ciutadania, el compromís, la mobilització, el vot -sí, també el vot- per a canviar les coses. Segurament molt menys del que caldria i del que voldríem, però segur molt més del que canviaran si no fem res. Per això ens volen prendre per imbècils, per a intentar que ens hi comportem. I una merda.  

L'Ale, quin avorriment

Aquest personatge que és Alejandro Fernández, regidor a l’Ajuntament de Tarragona i diputat al Congrés espanyol, està tan encantat d’haver-se conegut, està tan convençut que és el geni polític de la ciutat de Tarragona i del món mundial –amb l’inestimable ajut dels qui li riuen les gràcies o li fan el joc, com ara l’alcalde Ballesteros- que ha passat de la gracieta ximple a la rebequeria insuportable. No és el primer cop. Ja va provocar una tempesta amb el tema del burca, que com tothom sap era una urgència i un drama tarragoní absolutament descriptible, va sembla que s’enfonsava el món... i res de res, més que alimentar l’immens i sempre afamat ego del personatge.

No costa gaire arribar a la conclusió que fa allò de què sovint s’acusa -el mateix PP ho fa- forces polítiques nacionalistes o independentistes –sí, és diferent- catalanes (i amb una part de raó, que consti): que amaguen amb la bandera realitats que no volen, o no poden, explicar.

I què pot voler amagar Alejandro Fernández? Això, evidentment, ho hauria de dir ell –i no ho farà perquè vol amagar-ho- de manera que només podem fer conjectures. Una mica com allò del cui prodest....

Pot voler amagar –però a escala local és una mica descabellat- escàndols del PP. N’hi ha per triar i remenar, però no deixa de ser curiós que, quan va petar el tema del burca, al maig-juny del 2009, també petava el presumpte finançament il·legal del PP (el presumpte va per l’il·legal, no pel finançament, que és ben real) i l’acusació del fiscal que un tal Luís Bárcenas havia cobrat suborns del Gurtel. Vaja, aquest Bárcenas torna a estar de moda ara, oi?

Però potser vol dissimular la inanitat del seu treball parlamentari. Comprovem-ho. La web del congrés de diputats (www.congreso.es) ens permet veure la tasca de cada diputat, i d'aquí he tret les dades. Si la web (per cert, en un escrupolós bilingüe... espanyol i anglès, com correspon un estat plurilingüe, respectuós i protector de totes les llengües) no està actualitzada, i hi ha més coses, encantat de saber-ho, però no crec perquè he mirat més diputats, i hi ha dades de gener de 2013.

I què ens diu la web? Doncs que les iniciatives parlamentàries del diputat Fernández (Alejandro) són 14. Per ser exactes, 9 preguntes escrites –presentades totes el mateix dia, i variacions sobre el mateix tema- i 5 sol·licituds de compareixença, presentades també d’una sola tacada, i del grup de compareixences pressupostàries. I intervencions? Li agrada molt parlar –sobretot escoltar-se- de manera que potser n’hi ha més. 

Doncs aquí les trobem. tres intervencions al Ple. Dues presentant proposicions no de llei del PP (4 minuts de presentació, i uns segons per dir que estan transaccionant esmenes; 5 minuts en l’altra); i un posicionament sobre una moció del PNB, 5 minuts.

Dues intervencions en comissió, per a posicionar-se sobre proposicions no de llei del grup socialista (4 minuts en cada cas). I dues intervencions més (7 minuts i una mica menys respectivament) per a dues tandes de sol·licituds de compareixença, del propi grup i dels altres.

I aquí s’acaba –per ara- la feina parlamentària del nostre amic. En un any, tot això. A més de votar disciplinadament i entusiasta la investidura d’aquest gran complidor de promeses que és Mariano Rajoy, i totes les retallades subsegüents. Per no haver-hi, no hi ha cap esmena als pressupostos, per al Mercat Central, per exemple -ja ho sé, la culpa és dels socialistes, com tot, diluvi universal inclòs; i es veu que els pressupostos actuals també- o cap esmena per a l'A-27, malgrat que diu que va veure com passaven els calés cap al tercer fil.

Ens vol amagar això, l’Ale? Que no pinta absolutament res a Madrid? Que l’enfant terrible –cada cop menys enfant i menys terrible- de la política tarragonina és un zero a l’esquerra –deu ser tot el que té a l’esquerra- al PP?

Sigui el que sigui, no cola, Alejandro. Ja et tenim molt vist. És un avorriment. 

Un immens cansament

Un immens cansament. Això és que el produeix aquest enèsim capítol de les fatxenderies de campanar d’aquest enfant terrible –més enfant que terrible- Alejandro Fernández. A aquestes alçades, voler provocar amb el nom de la Universitat –un tema que la immensa majoria de tarragonins, i sobretot la mateixa universitat, donem per tancat-  només es justifica per les ànsies de protagonisme barrejades amb la necessitat de maniobres de distracció que desviïn l’atenció. I de què l’han de desviar? Doncs per exemple de la nul·la incidència d’aquest salvador de la ciutat prop dels centres del poder absolut de Mariano I d'Espanya i servent d'Alemanya. Els temes pendents de la benevolència de la capital imperial de les espanyes continuen igual d’encallats, mani qui mani. L’excusa de l’herència rebuda és perfecta per amagar la impotència, la mala fe, la ignorància, o la barreja de tot plegat. Encara recordo quan, als inicis del govern municipal PSC-ERC del 2007, l'oposició -també el PP- rebutjava ferotgement qualsevol al·lusió a l’herència del seu govern. Ja sabem que les herències són a benefici d’inventari, però potser no de manera tan descarada.

Però també serveix per desviar temes de més actualitat. La recent inauguració de l’AVE Barcelona-Figueres ha tornat a posar d’actualitat la poc encertada estació del Camp. Al marge de les consideracions territorials a fer, que serien convenients per a fugir de la simplicitat amb què es parla d’aquest tema, l’estació del Camp té uns pares molt clars: es va decidir quan PP governava a Madrid, amb suport de CiU; quan CiU governava a Catalunya, amb suport del PP; i quan CIU i PP, junts, governaven a Tarragona –capital i província-. I això és així. I ara no n’ha parlat ningú. I avís per als hooligans d’ambdós partits: se me’n refot que el Borrell volgués posar-la al Pla de Santa Maria. El que critiquem és a on s’ha posat realment, i això té uns responsables.

I serveix, també, per amagar la sistemàtica destrucció de la política de recerca que s’està fent –per ara, poc durarà la recerca a aquest pas- a les universitats, amb l’ofec financer i la gens dissimulada orientació productivista de l’educació que vol imposar el PP. Llegiu l'exposició de motius de la llei Wert i veureu quin pa s'hi dóna.

El que m’empipa més, però, no és que aquest aprenent de bufó vagi excitant les vísceres amb temes primaris. El que m’empipa és el ressò que té –inclòs aquest apunt- en mitjans de comunicació i sectors de la soi-disant societat civil tarragonina, i fins i tot en responsables polítics de la ciutat, que s’apressen a sumar-se a aquestes ximpleries –i ho reconeixen en privat, que són ximpleries- per una por irracional a ser titllats de “poc tarragonins”. Això és atorgar carta de naturalesa tarragonina, de termòmetre per mesurar l’arrelament o la implicació amb la ciutat, a elements nominals, simbòlics, i de nul·la repercussió en les necessitats reals de la ciutat. I, a sobre, ho hem d’aguantar dels que s’omplen la boca criticant la que anomenen política identitària i dient que ells parlen del que realment preocupa a la gent. Anem bé. Ja que creuen que això del nom de la URV és una prioritat –la URV no pensa el mateix, però a ells els importa poc- perquè no fan les coses seriosament? En lloc de plantejar-ho a l’Ajuntament de Tarragona, que no decideix res, que ho presentin com a proposició de llei al Parlament de Catalunya, que és qui pot modificar la llei. I com que l’Alejandro no és diputat al Parlament –ja sabem quines són les seves prioritats nacionals- que ho presenti un altre membre del grup parlamentari popular, per exemple la diputada Alícia Alegret. I, posats a fer, ja que es van mostrar tan comprensius amb la sortida de to del govern municipal, d'embargar la Generalitat pels deutes que té amb Tarragona -deutes exigibles i que s'han de pagar, que consti- que sigui igualment valent amb els deutes que l'Estat té amb la Generalitat, començant per la disposició addicional tercera de l'Estatut, i  continuant pel fons de competitivitat pendent.

Però no ho faran, perquè del que es tracta és de fer bullir l’olla, de fugides cap endavant, i de comportar-se com els nens petits que diuen una paraulota per espantar els grans. Fins que els grans no li riuen la gràcia, és clar.

Necessitem un debat real sobre què volem que sigui la ciutat, basat en les necessitats i potencialitat reals, i en trobar complicitats i col·laboració en el territori. Que gent que mentalment està instal·lada al marc institucional de la restauració continuï pensant en diputacions i governs civils, i capitalitats provincials, no ens ha d’estranyar, però no hem de deixar-los la iniciativa. Si aquest discurs domina és, sobretot, per incompareixença de discursos moderns, que pensin i exerceixin el lideratge territorial en termes del segle XXI i de la realitat. Aquesta és la veritable mancança de Tarragona, i no preteses conspiracions externes. A resoldre això hauríem de dedicar els temps, els esforços, i els recursos que ara dediquem, amb immensa fatiga –almenys jo- a contestar aquestes fugides cap endavant.

Gràcies, Xavier

L’amic Xavier Sabaté ha tingut l’amabilitat de dedicar un dels seus escrits (aquí) al recull d’articles que vaig editar fa uns mesos. La cortesia obliga –i amb molt de gust- a correspondre amb un agraïment, però com que uns “gràcies” sembla poc, i crec que paga la pena aprofitar temps, espais i energies per a dir més coses, allà va.

He volgut començar dient “amic Xavier Sabater”. Com que l’origen de la relació, i allò amb què molta gent ens pot relacionar, és el món polític, remarco això d’amic, perquè lamentablement, en aquests temps de traç gruixut que vivim, cal fer notar que la discrepància ideològica –potser, de vegades, més partidària, més del com que no pas del què- no ha de ser obstacle per a la relació personal, el respecte, i l’intercanvi de parers. Sobretot això darrer, perquè si no és amb els que no són exactament com tu, amb qui ha de ser?

En Xavier fa molts elogis del meu llibre –gràcies!- i remarca, com ho va fer el comú amic Josep-Fèlix Ballesteros al pròleg del llibre, que algunes de les coses que tracto són incòmodes en l’escenari políticament correcte tarragoní. Me n’alegro, perquè crec –ho vaig llegir en un article de Maria Aurèlia Capmany, no sé si cita o collita pròpia, però podria ser això darrer perfectament- que la veritat necessita ser dita per a poder exercir els seus efectes benèfics. És clar que, en el camp de les opinions, es tracta de les meves veritats, que no necessàriament ho són per a tothom. Però com que la majoria de les vegades tracto de temes més o menys relacionats amb el territori, que són devoció, afició i professió meves, també he de dir que m’irrita molt la superficialitat, l’atreviment ignorant, amb què es fan moltes afirmacions. No sempre totes les opinions són respectables, i no ho són gens aquelles que demostren una completa ignorància o la falsedat de dades i arguments.

Ens hauríem de preguntar –sé que l’amic Xavier ho fa, perquè n’hem parlat sovint- què ens passa, a Tarragona, que costa tant poder debatre d’aquests temes que ens afecten. Debatre, no fer soroll. Exposar idees, conceptes, dades, arguments. Pensar a mig i llarg termini, sense tacticismes absurds. Estem molt, massa, mancats d’espais de debat, i encara més mancats d’una actitud oberta al debat sense penjar-hi immediatament totes les etiquetes partidistes en el sentit més negatiu possible. Hem arribat a l’absurd que atribuïm, a l’adscripció de sigles de les persones, les idees que exposen o què defensen –s’oblida la capacitat de pensar per compte propi, potser per poc practicada- i així ens és més còmode –i més senzill, perquè no cal pensar- el rebuig o l’acceptació d’aquella idea. I això suposa un enorme empobriment personal i col·lectiu. Pensar, parlar, discutir –no insultar-se- amb gent que no pensa exactament com un mateix; fer-ho a partir del que realment es diu i no del que es pensa que ha dit  -o que hauria de dir- en funció de si és d’aquests o d’aquells (en una identificació que també és falsa: s’atribueixen uns pensaments col·lectius erronis, sense cap contrast amb la realitat). Tot plegat una distorsió contínua que ens bloqueja col·lectivament perquè no ens permet canviar d’idea, un procés imprescindible per a moure’ns i avançar.

Last but not least: Xavier, dinar sol és molt depriment (t’ho diu algú que ho fa sovint). Una altra vegada, si pots i vols, tanca el llibre i dinem plegats. Una abraçada, bon Nadal, i moltes gràcies per les teves paraules, pel que hi ha abans de les paraules, i pel que hi haurà després.

La Maria de cal Graner

La mare era anomenada de moltes maneres. Per nosaltres, el germans, la mare, és clar. L'àvia, per les nétes -i n'estava molt cofoia-. L'Encarnació, per moltes amigues -i mira que en tenia!-. La sra. Casadevall, més formal. De vegades era “la mare del Robert” i s'empipava una mica, perquè deia que això era com deixar-la sense personalitat, però després, aquesta mateixa gent, em deia que no cabia a la pell. Què han de fer, sinó, les mares?.

Però en un principi, era la Maria de cal Graner. De profundíssimes -i molt sentides i reivindicades- arrels vigatanes, que de manera generalitzada -i acceptable amb un xic d'indulgència- ella feia sinònim de molt catalanes. Trasplantada de ben jove a Barcelona, els darrers quaranta-quatre anys els ha viscut a Tarragona.

No sé si eren aquestes arrels, però la mare va exercir sempre una catalanitat molt bàsica, molt poc elaborada, i molt persistent. Amb això no vull desmerèixer-la, al contrari. Era un exercici constant a favor de la llengua i del país, molt elemental, que anava des de posar una cinta o una enganxina amb les quatre barres a tot arreu, fins a una militància lingüística allà on arribava. Encarant-se amb les falangistes de la sección femenina, quan li retreien, als anys quaranta, fent el servicio social, que prengués els apunts en català. “Ho faig per economia, que no veuen que en català les paraules són mes curtes?”. I exhibia un reguitzell de monosíl·labs, que, efectivament, escurçaven les ximpleries d'aquella colla de tòtiles. Quan, a l'ascensor de casa, veies el paper de la lectura del gas amb la data en català afegida, ja sabies que hi havia passat ella. Al mercat de Tarragona, on era compradora fidel durant molts anys, hi havia parades, als anys setanta, que la coneixien per “la senyora del català” perquè era qui els corregia els rètols, o els esbroncava -amablement, però els esbroncava- perquè “si els que tu vens són cebes, perquè dimonis has de tenir un rètol que diu cebollas? Que no són cebes?”. Aquesta militància la va portar la secretaria de l'Òmnium Cultural del Tarragonès, una bona colla d'anys, i a deixar-hi moltes hores i molts esforços per la llengua i el país, fent el que més sabia fer, que era organitzar, posar ordre, “s'ha de posar mètode!!!” deia sempre.

I és que la mare va ser una emprenedora nata -ara que està de moda- ja als anys quaranta, i sempre involucrada en activitats comunitàries: des del consell de la parròquia -del qual es va anar allunyant- a l'Òmnium, o a la militància a Esquerra Republicana de Catalunya, una mica a remolc meu, però fins al final, i participant, quant podia, en campanyes i en assemblees. No fa ni dos mesos li van fer un petit homenatge, i n'estava molt cofoia. I darrerament a l'associació de vídues de Tarragona. Encara no fa una setmana va enllestir-ne el butlletí -el feia ella sola des del número trenta-i-tants, i ja anaven pel cent quaranta-cinc-. No sabia estar sense fer res, i, des d'una manera molt personal de fer les coses, dinamitzava tot el que tocava. Sempre amb aquesta voluntat de participar, de no aïllar-se, de fer alguna cosa més que la rutina de la casa.

Ens va ensenyar, als fills, que les coses no es regalen. Crec que als set anys jo -tots els germans- ja tenia assignades algunes tasques de casa -senzilles: parar taula- per guanyar-me la modesta setmanada. Un cert sentit del deure, de la responsabilitat, de ser conscients de les conseqüències dels propis actes, ho vam aprendre a casa de manera molt natural, al costat -o simplement amb- la subscripció al Cavall Fort, la participació als escoltes, o aquell Faristol amb dibuixos de la Pilarín Bayés on vaig començar a aprendre alguna cosa de català, que també aprenia llegint el Zoo d'en Pitus o la Colla dels Deu.

M'adono que la mare -més ella que el pare- ens va transmetre aquestes coses, de la mateixa manera que, del pare, en vam aprendre l'antifeixisme i un sentit progressista de la vida, que segurament li venia d'haver estat oficial de l'exèrcit de la república i d'haver jugat als genolls del president Macià... abans de ser president. Tot, això sí, ja molt matisat per una derrota vital -camp de concentració, batalló de treballadors, postguerra- massa llarga. De tots dos, però, encara que amb expressions diferents, un odi visceral a la guerra. A la segona guerra del Golf, la de les manis del No a la Guerra, la mare va a anar a la seva primera manifestació, i anava al mercat -el seu club, en deia- amb un rètol al pit, fet per ella mateixa, que deia “NO A LA GUERRA!!!”. Si no el va llençar fa poc, encara el tenia penjat al seu despatx.

Com veieu, l'hi he d'agrair moltes coses, a la Maria de cal Graner. N'hi ha més, de coses, bones i dolentes -com tothom- que segurament ja han de quedar entre nosaltres dos. I aquest dilluns, després de noranta anys molt viscuts, molt aprofitats, encara amb molta empenta i amb moltes ganes de viure, i plena de projectes, ens ha deixat de cop.

No sé si t'ho vaig dir totes les vegades que calia o que volies -segur que no- però saps que t'estimo. Gràcies per tot.   

D'Eurovegas a Barcelona World

Amb més retard del que voldria, vull dir quatre coses sobre aquest pas d’Eurovegas a Barcelona World. el retard permet haver sentit ja moltes opinions, però, després d’haver escrit un parell de notes, crec que val la pena continuar opinant.

D’entrada, em sembla un error la simple translació que algú ha fet d’un projecte a l’altre –sobretot des de l’oposició- com si fossin el mateix. Crec que hi ha prou diferències per a tenir una actitud diferent. Als posts anteriors, vaig manifestar el meu desacord amb el projecte d’Eurovegas, sobretot per motius territorials, pel que suposava de destrossa del parc agrari del Llobregat i per una metodologia –lamentablement instal·lada en la legislació- que anul·lava la praxi planificadora que començàvem a incorporar. També perquè una aposta centrada en el joc –i sense caure en puritanismes exagerats, ja ho vaig dir aquí- no em semblava la més oportuna per a reforçar l’oferta turística a Catalunya.

Crec que no és just dir que Barcelona World és el mateix. D’entrada se situa en un sòl de molt menys valor agrari i natural, i on el planejament –amb encert o no, però ara em refereixo a la qüestió més procedimental, allò de la cultura del planejament- ja ho preveia. També passa de ser casinos amb hotels, a ser parcs temàtics amb hotels i casinos, amb proporcions i protagonismes diferents.

Vol dir això que em sembla molt bé Barcelona World? No he dit això, sinó que es tracta de projectes prou diferents com perquè calgui fer l’esforç d’analitzar-los separadament. I, en tot cas, també en genera una sèrie de dubtes i reflexions, que exposo molt sintèticament:

1. El projecte se situa als terrenys inclosos a l’àmbit del Centre recreatiu i turístic, d’acord amb la concessió feta al 1989. Aquesta concessió era sobre un projecte concret, i va justificar les expropiacions. Som ara en una modificació substancial del projecte? Pot afectar això la legalitat de les expropiacions? Quina serietat seria que tot un procés que va incloure una llei específica, un concurs públic, l’expropiació de centenars d’hectàrees... vingui modificat a fons per la via de fet? Si abans reclamava respecte per a la cultura del planejament, ara també cal respecte per als procediments, si volem ser un país seriós. Cal pensar que la concessió del CRT comprenia tres parcs temàtics –un és l’actual Port Aventura; els altres estan pendents- i ara passem a sis. la mateixa edifiabilitat? La mateixa proporció d'hotels i de sòl comercial? Habitatges?

2. La concessió del CRT suposava uns paràmetres urbanístics bàsics –la classificació del sòl i alguna cosa més, ja incorporat al planejament general de Vila-seca i de Salou, i recollit al Pla territorial parcial del Camp de Tarragona- a desenvolupar pel corresponent planejament derivat. Aquestes determinacions s’ajusten al que necessita Barcelona World? El planejament derivat es tramitarà d’acord amb la normativa urbanística vigent, que no és ja la de la concessió. Això pot representar canvis?

3. Al 1989, les exigències ambientals i de seguretat eren diferents a les actuals. Ja s’ha parlat en termes de seguretat en relació al polígon petroleoquímic, encara que caldria resoldre la incongruència que sí es permeti Port Aventura –més a prop del polígon- i no Barcelona World, que és més lluny. Se suposa que les garanties de  seguretat d’uns i altres han de ser iguals... I, ambientalment, el conjunt del CRT no va ser objecte d’avaluació ambiental en els termes de la llei del 2006, per raons òbvies. Ho serà el planejament derivat? En els termes fins i tot d’avaluar la idoneïtat de la classificació com a urbanitzable i de la instal·lació dels parcs (que van en sòl no urbanitzable)?.

4. serà fet l’estudi d’avaluació de la mobilitat generada, en els termes de la llei de la mobilitat (també posterior al 1989)?. Els pretesos 10 milions de visitants s’han de moure, i com que no es reparteixen de manera uniforme en el temps, cal preveure si les infraestructures de transport són suficients a les puntes. Per cert, potser seria el moment de repensar el Tramcamp, i de carregar part dels costos de la infraestructura fixa a Barcelona World, com permet la llei.

5. El model turístic parcs+hotels+teatres+casinos és millor que el model casinos+hotels, però no m’entusiasma. No sé si hi ha prou mercat per a tant de parc, i, en general, m’agrada més el model de valoritzar recursos més originals i autòctons –i, per tant, irrepetibles-. Sense que tingui el mateix pes que el planejament territorial  urbanístic, hagués estat bé revisar el Pla de turisme de Catalunya per veure com ho encaixem tot. En tot cas, té més recorregut que el model Eurovegas, si hi ha les ganes i la capacitat de lligar-ho amb els recursos turístics del territori, i amb uns continguts més imaginatius.

6. I aquest recorregut més ampli –sense que sigui per llençar coets- podria ser més beneficiós en nombre i tipus de llocs de treball. I una qüestió: no vull que Catalunya sigui només un país de serveis de baix valor afegit i d’ocupació precària i sense qualificació, però tinguem present que ara hi ha, també –és a dir, al costat dels que tenen dos màsters i quatre idiomes-  molta gent sense qualificació que necessita una sortida. Per entendre’ns, a Massachusetts  també hi ha cambrers, i gent que neteja habitacions d’hotel. El que és exigible és que també es treballi, amb la mateixa intensitat, amb les mateixes ganes, i amb la mateixa disposició a canvis –ara en parlarem- en atraure inversions i ocupació en altres sectors més qualificats, de més valor afegit. Però cal atendre totes les necessitats.

7. Havíem conegut, de manera indirecta, algunes exigències per Eurovegas –permetre fumar i entrada de menors, limitació de drets laborals, exempcions fiscals, a més de la peregrina idea de moure l’aeroport i enderrocar l’estadi de l’Espanyol- i havíem vist, en directe, l’obsequiositat i la manca de dignitat amb què les institucions tractaven els pretesos salvadors de l’economia del país. Ara hem vist un comportament diferent, almenys en les formes, però seria bo saber si hi ha compromisos –i quins, és clar- del govern amb Barcelona World sobre flexibilitat en alguna norma, o modificació de normes a la mida. Per allò de ser un país seriós.

8. En el capteniment públic, també m’hi sobren les conversions paulines que ara diuen que allò d’Eurovegas no ens convenia... quan quatre dies abans li llepaven el cul i les vores. Ja està bé. Una mica més de contenció i menys entusiasmes en les valoracions. I això també passa pels llocs de treball. Eurovegas parlava de 260.000 llocs de treball –ràpidament desinflats a uns 15.000 més realistes- i ara ens parlen de 40.000. Els deuen comptar els mateixos que compten manifestants?.

9. Vam saber fins a la sacietat que Sheldon Adelson és jueu, donant al partit republicà, i sionista. Serem informats amb el mateix detall sobre Enrique Bañuelos? En sabrem la religió, l’origen ètnic, les simpaties polítiques –les donacions no, que aquí no són públiques- i quin criteri té sobre Israel?. Doncs a veure si no fem el ruc i ens centrem en el que importa: la solvència financera i tècnica de l’operació.

10. El nom. Com que feia temps que la caspa tarracocèntrica no trobava motius per a manifestar-se –especialment contra Barcelona, perquè contra l’Espanya profunda no diu mai res- els ha anat molt bé aquesta proposta de Barcelona World. Que és, sobretot, un error tàctic. Personalment entenc que sigui positiu lligar una operació d’aquest tipus a una marca consolidada internacionalment com és Barcelona. A 500 km d’aquí –i tiro llarg- això de Tarragona, Camp de Tarragona, o similars, no saben on para, i potser sona una mica –no massa més- Costa Daurada. Per la mateixa raó que, internacionalment, l’aeroport de Reus és –i ens ho hauríem de plantejar seriosament i fer-ne ús generalitzat- Barcelona Sud. També entenc que calia anomenar la cosa des del principi, però potser es podia posar més l’accent en la provisionalitat del nom (recordem que, per arribar a Port Aventura –un nom intel·ligible en moltes llengües- vam passar per unes quantes propostes) i en donar joc a noms i subtítols, més flexibles, que donessin joc a Costa Daurada, per exemple.

11. El futur. Ja he dit que sóc escèptic amb les possibilitats de sis parcs i tota la resta, i, de retop, amb els 10 milions de visitants, els 40.000 llocs de treball, i totes aquestes xifres. Al capdavall, el CRT havia de tenir tres parcs, i segur que encara trobaríem les maquetes i les projeccions en 3D espaterrants que ho presentaven, i, buscant bé, les promeses de milions de visitants i de desenes de milers de llocs de treball. Una mica de modèstia, doncs. Però sí que s’ha fet un parc, hi ha 3 milions de visitants a l’any, i uns quants milers de llocs de treball. Per tant, si el projecte s’encalla en una quarta part del que s’anuncia, no és un fracàs absolut, sempre que sapiguem aprofitar les oportunitats. I això passa per donar una empenta a infraestructures a mitges –el TRamcamp!!!!!- promocionar port i aeroport, espavilar la resta de l’oferta turística del territori, consolidar la facultat de Turisme i geografia –val, ja ho sé, és la meva- com a centre de recerca sobre turisme, parcs temàtics, etc, i unes quantes coses d’aquest tipus.

Més Eurovegas de nou

A punt –sembla- d’aclarir-se la imperial decisió de Sheldon Adeson sobre la ubicació de l’Eurovegas, vull fer un nou apunt,. No  per especificar el meu desacord amb aquest projecte –això ja ho vaig raonar aquí -  sinó per afegir unes quantes coses sobre el procés, especialment de les opinions a la contra.

La proposta d’Eurovegas ha estat qüestionada –a més del model econòmic, territorial i turístic que suposa; de la pretensió de fer-se una legislació fiscal, laboral i antitabac a mida- per la solvència moral de l’empresa, relacionada amb investigacions sobre suborns i males pràctiques a las Vegas i a Macao. No pretenc que haguem d’ignorar aquest fet, i menys encara que el Govern pugui tractar alegrement amb empreses amb presumptes vinculacions mafioses però tinc la sensació que s’ha mirat amb lupa, amb una lupa que no sempre s’ha exigit a totes les empreses que han volgut invertir a Catalunya. No crec que absolutament totes les que ho fan, amb un major o menor grau de col·laboració governamental, estiguin completament netes de qualsevol pràctica dubtosa. El súmmum d’això va ser la peregrina idea d’IC-V-EUiA de fer comparèixer el personatge Adelson al Parlament, un absolut desconeixement del que representen les pràctiques parlamentàries. El Parlament controla al Govern, no als interlocutors del Govern. Si algun grup pensa que el Govern no ho està fent bé, o creu que ha de donar explicacions, té mecanismes per actuar, però l’objecte d’aquests mecanismes és el Govern. A veure si tenim més respecte per al Parlament.

Una segona qüestió ha estat la crítica a Adelson per la seva vinculació al partir republicà, i les donacions que hi ha fet. Si no ho tinc mal entès, els EUA són una democràcia –amb imperfeccions, segur, com totes- i el partit republicà és legal, de manera que pot l’Adelson pot tenir les simpaties polítiques que vulgui, faltaria més, ens agradin o no. I les donacions... són els seus calés, i en pot fer el que vulgui. A més, si ho sabem, és perquè es tracta de donacions públiques, no com les d’aquí, de manera que poques lliçons, en això.

I una de les coses que més m’ha empipat és la insistència en el fet que Adelson és jueu. M’ha recordat quan en Javier de la Rosa era presentat sistemàticament com “el financiero catalán” (vau sentir mai “el banquero gallego” per parlar de Mario Conde? Oi que no?). N he vist mai que es parli d’altres inversors estrangers segons si són gentils o no –si és que ha de ser aquesta la distinció- o menys encara de si són evangelistes, sunnis, sintoistes o el que sigui. Adelson és jueu i això és irrellevant per si ens agrada o no la proposta d’Eurovegas, i Adelson dóna suport al govern israelí amb tot el dret del món. O és que ara filtrarem les inversions estrangeres segons les simpaties polítiques dels principals accionistes de les empreses? Si ho hem de fer, francament, se m’acuden simpaties més preocupants que la d’una de les poques democràcies de l’Orient mitjà –també imperfecta, com totes, i penso que més que algunes altres-.

Vull dir amb tot això que ja tenim prou raons per estar en contra d’Eurovegas, i no ens podem permetre el luxe de disminuir-les per crítiques que no fa al cas. Sé que la majoria de l’oposició ha estat per raons de fons i no per aquestes, i  que molta gent s’ha mogut per les raons de fons que comparteixo, però volia deixar-ho dit.

(imatge extreta del web de la Plataforma. Espero que no s'enfadin!)