Notes sobre el projecte de constitució catalana (II)

Continuem amb els comentaris al projecte de constitució elaborat per Santiago Vidal i més gent. A l'apunt anterior, les consideracions generals. Aquí, notes a l’articulat.

Article 7.2. La institució jurídica dels aforats és considerada un privilegi inadmissible en un Estat democràtic de Dret, i per tant, es declara que totes les persones són iguals davant la llei, sense cap mena de distinció.

 La constitució s’ha de fer en positiu, en afirmacions, i no en negacions innecessàries. En aquest sentit, dient que totes les persones són iguals sense excepció, ja n’hi h prou. La resta, és voler aprofitar l’actual estat d’ànim contrari als aforats.

Article 10.4. L’Estat fomentarà el repartiment equitatiu de les tasques de la llar entre tots els seus membres, amb independència de gènere.

Les constitucions han de dir el que els toca dir, i com menys coses millor, però a més, el que no han de fer és el ridícul, i no perquè no calgui que les tasques de la llar es reparteixin equitativament, que cal, sinó perquè aquesta, en darrera instància, és una qüestió privada de cada llar –que cal que pugui ser assumida així, lliurement- però no pròpia d’un govern. A més, com s’ho faria? Entraria a cada llar? Dictaria uns mínims? Crearia una inspecció de tasques de la llar?

Article 11.3. Els drets bàsics a l’educació, la formació física i cultural, així com a l’esport, seran mereixedors d’especial cura, i gaudiran de prioritat en l’assignació pressupostària de la despesa pública.

Dues coses. Aquest apartat és inclòs a l’article sobre drets dels menors d’edat. L’educació, la formació física i cultural i l’esport deixen de ser drets quan tens 18 anys?. Segon, dir que “gaudiran de prioritat” i res és res. I si el que diu la constitució no es pot traduir en mandats clars, més val no dir-ho.  

Article 12. 2. Tots els ciutadans de Catalunya que en el termini d’un any a partir de la promulgació d’aquesta Constitució així ho escullin lliurement, podran gaudir de la doble nacionalitat, catalana i espanyola, sempre i quan Espanya en reconegui el seu dret a conservar-la.

Si aquesta disposició té un termini tancat de vigència, ha d’anar a les transitòries, que per això hi són.

Article 13. 3. Les pràctiques d’ús de vel integral que oculti la cara en espai públic, sota l’excusa de religió, no són mereixedores d’empara legal.

Aquest article és d’un oportunisme que fa fàstic. Cal posar al mateix nivell constitucional la llibertat religiosa i una regulació concreta i minoritària d’un aspecte d’una confessió específica? A més, això es diu, amb unes altres paraules, a l’article 15.2 (“Hom té el deure de poder ser identificat per l’Autoritat legítima si roman en espais públics. Ningú podrà portar el rostre ocult en la seva totalitat, a fi i efecte d’evitar la impunitat”) en el que també és un exercici oportunista. Crec que seria més prudent una remissió general a la seguretat i a la identificació, sense entrar en detalls de rostre ocult o vels integrals.

Article 18. 4. La llei regularà l’exercici del dret de vaga, sense cap altra limitació que el seu exercici de forma pacífica.

Ni que sigui per qüestions formals, caldria que primer es reconegués el dret de vaga, i després es digués que no tindrà més que aquesta limitació d’acord amb la llei.

Article 21. 3. Amb l’objectiu de deixar un planeta més net i saludable per a les futures generacions, la lluita contra la contaminació serà una prioritat de tots els plans públics de desenvolupament econòmic i actuacions sobre el territori.

Això de la “lluita contra la contaminació” sona a la prehistòria de l’ecologia. Potser millor parlar de la sostenibilitat, o d’un genèric respecte al medi.

Article 22. 2. La convocatòria d’eleccions i de referèndums, que seran lliures i universals, es competència exclusiva del Parlament.

Competència del Parlament?  Això seria un règim assembleari. La dissolució del Parlament i convocatòries d’eleccions ha de correspondre a la presidència de la república o al cap de govern, però no al mateix Parlament.

Article 23. 3. La remuneració de tots els càrrecs electes serà púbica. El seu sou serà fixat anyalment pel Parlament, i en qualsevol cas no podrà superar 10 vegades l’import de la renda bàsica de vida digna.

Una altra aportació feta segons el moment, i, a més, introduint un element –la renda bàsica de vida digna- que no és definit enlloc ni objecte de cap regulació.

Article 24. 1. Els mandats electorals tindran un límit de dues legislatures. Els càrrecs electes no podran tornar-se a presentar fins transcorregut un termini mínim de 10 anys.

2. Els electors podran demanar als tribunals de justícia competents, la celebració de referèndums revocatoris dels alcaldes, regidors i diputats que incompleixin sistemàticament el seu programa electoral.

3. La presentació de la demanda judicial haurà d’anar avalada per les signatures d’un mínim del 25% dels electors de la llista votada.

Se suposa que no es podran tornar a presentar al mateix càrrec. I, per cert, compten igual les legislatures completes que les escurçades per avançament electoral?

I com es prova que s’ha incomplert sistemàticament el programa electoral? Hi ha una part important de subjectivitat, en la interpretació dels programes. A més, en el supòsit d’un govern de coalició –gens improbable- i, per tant, de pacte de programes i de síntesi, qui avalua si la part renunciada o modificada és prou per a la revocació?

I, es clar, el 25 d’electors de la llista... Els electors ho són de totes les llistes, el que tenen les llistes és votants, i, com que el vot és secret, difícilment podrem identificar els votants fefaentment. Caldria parlar d’un percentatge del cens electoral afectat.

Article 28. 3. Hom té dret a l’habitatge digne. Tots els poders públics romanen obligats a tenir a disposició dels ciutadans en situació de pobresa i risc d’exclusió social, un percentatge mínim de pisos en règim de lloguer social equivalent al 10% del parc construït en cada municipi.

Tots els poders públics? I com s’ho reparteixen entre ells? I, sobretot, no es pot constitucionalitzar una proposta uniforme. Les necessitats d’habitatge són molt diferents al territori, de la mateixa manera que el parc d’habitatges, el poblament i la població també són molt diferents. Fossilitzar una solució única per a tots els municipis és ignorar la realitat.

Article 31. 1.Totes les persones físiques i jurídiques tenen el deure de contribuir al sosteniment de la despesa pública dins del marc d’un sistema tributari just i proporcional.

I cal afegir-hi: “i progressiu”.

Article 34. 2. Les relacions jurídiques de parelles de fet gaudeixen d’idèntics drets civils i socials que les famílies lligades per matrimoni.

Ara algú m’hauria d’explicar la diferència entre “matrimoni” i “relació jurídica de parella de fet”.

Notes sobre el projecte de constitució catalana (I)

Tafaner com sóc, i més pels temes constitucionals (vaig estar a punt d’estudiar Dret, i potser ho faci quan em jubili) he volgut donar un cop d’ull a aquest projecte de constitució elaborat per un grup encapçalat per Santiago Vidal. I  abans de res, manifestar la solidaritat amb aquest jutge ara perseguit de manera injustificable (i inexplicable, no perquè no tingui explicació, sinó perquè, la que té, no la poden dir, que se’ls veuria massa el llautó). 

Crec que voler-lo inhabilitar i expulsar és una absoluta bestiesa, i retrata el peculiar concepte de democràcia, llibertat d’expressió i separació de poders que hi ha en determinats sectors que formen part de l’adn del poder espanyol.

Ara bé, això no és obstacle per a una lectura crítica d’aquest esborrany de constitució, que espero que sigui molt esborrany i poca constitució. Sé que no deixa de ser un projecte personal, i un element més de debat, i això és saludable, i també sé que ja ha rebut moltes esmenes. Jo no faré esmenes al seu web (www.unanovaconstitucio.cat) perquè això de fer tweetesmenes de 140 caràcters, limitades, i no poder-les explicar no em convenç, per això faig els meus comentaris aquí.

De manera general, però, he de dir que m’esperava una altra cosa. Sobretot, m’esperava un text més ben fet, més ben escrit –demana una correcció lingüística a crits!- i amb menys incoherències. Hi ha articles repetits, elements sense acabar, canvis terminològics, i, en definitiva, una redacció força deficient. Crec que, atesa la categoria dels redactors, i el temps que hi ha esmerçat, ens mereixíem un text més elaborat. No comencem bé.

Crec que el text està descompensat –hi ha temes molt desenvolupats i uns altres amb prou feines apuntats- i caldria una major definició. Personalment, sóc partidari de constitucions curtes, amb els elements institucionals bàsics, i amb principis a desenvolupar i aplicar. Desconfio de les constitucions detallades, que acaben essent un impediment quan el context canvia.

I també em sembla que el text està massa influenciat per temes d’actualitat. Sovint ens hem trobat que es legisla a cop calent, a cop de titular –sobretot en el cas del Codi Penal- però això sol produir textos tan condicionats per un fet conjuntural, que esdevenen obsolets –i, pitjor, contraproduents- un cop superada aquella conjuntura. Això encara és pitjor en un text constitucional, que hauria de tenir una vocació de durabilitat i de permanència més alta que textos legals ordinaris.

Anem article per article. Hi ha de tot, des de discrepàncies en el fons –i reconeixent que tan legítima és una posició com una altra- deficiències tècniques, i el que és una barreja d’un i altre. Comencem.

Article 3.3. La Diada nacional se celebrarà el dia 11 de setembre.

No sé fins a quin punt cal constitucionalitzar això (ni tan sols crec que calgui una Diada nacional) però crec que la Diada actual té un sentit reivindicatiu per la situació que tenim ara. En una altra situació –la independència- potser la data de proclamació seria una Diada més acceptable.

Article 4.1. La llengua oficial i pròpia de Catalunya és el català, i per tant, serà emprada de forma preferent per totes les Administracions publiques en els seus respectius àmbits.

2. Atesa la composició demogràfica i social actual de Catalunya,  i amb l’explícita voluntat de vetllar per la millor convivència entre tots els catalans, sigui quin sigui el seu origen, el castellà gaudeix de l’estatut de llengua cooficial, i podrà ser emprat oralment i per escrit per tots aquells ciutadans que així ho desitgin.

3.  L’aranès és la llengua oficial i pròpia de la Vall d’Aran, en règim de cooficialitat plena amb el català.

4.  Tots els Poders públics vetllaran per tal que no es produeixi cap  discriminació per raó de llengua, atès que totes mereixen idèntic respecte i formen part de l’opció personal i lliure de cada persona.

5. Declarem que la llengua i la cultura  afavoreixen la cohesió interna, la prosperitat comuna, l’arrelament social i la diversitat del país.

Dues coses. Sobre la cooficialitat del castellà –amb la qual estic d’acord- crec que cal definir millor –i no sé si la constitució és el lloc de fer-ho- què entenem per oficial i per cooficial.  Em fa l’efecte que encara tenim massa present una determinada manera d’entendre l’oficialitat –exclusivitat, invasió d’esfera personal, jerarquia- heretada del franquisme, que enverina els debats. I, per altra banda, m’hi sobren explicacions, en aquest article. Si es creu convenient que el castellà sigui cooficial, es fa i prou, però no cal constitucionalitzar-ne els motius.

I, per altra banda, crec que limitar l’oficialitat –per cert, oficialitat o doble oficialitat? no són el mateix- de l'aranès a Aran és un retrocés. L’aranès, actualment, és oficial a tot Catalunya –en una aplicació intel·ligent d’un altre concepte d’oficialitat- i no veig perquè hauríem d’anar enrere.

Article 5. 3. L’Administració de l’Estat es caracteritza pels principis de proximitat i descentralització; en conseqüència, el Consell de Ministres es reunirà en sessió plenària amb una periodicitat mínima anyal a les ciutats de Girona, Lleida i Tarragona.

Pretendre que la descentralització consisteix en què el consell de ministres es reuneix fora de la capital és tenir una idea molt pobra de la descentralització, una mena d’almoina –de reina por un dia- que no té res a veure amb el que significa realment la descentralització. I, a més, fer-ho a les capitals de les actuals províncies, denota una visió provincial i provincialista del país que jo creia que ja estava superada i que ara resulta que es vol fossilitzar en una constitució!.

BCN World: el conveni Caixa - Incasol

He tingut ocasió de conèixer el conveni d’opció de compra entre la Caixa –que no és la Caixa, però que sí que ho és, ja ens entenem- i l’Incasol en relació a BCN World –que tampoc no és BNC World, però també ja ens entenem-.

Començo per reconèixer una obvietat, que és que no sóc un professional del dret, i que segur que hi ha coses que se m’escapen, de manera que si algú hi veu alguna errada o mala interpretació, agrairé molt els comentaris i correccions, que així se n’aprèn.

El conveni és –això ja ho sabíem- una opció de compra normal i corrent, i queden clares dues coses que havien suscitat comentaris escèptics en alguns àmbits, però que ja era clar que anaven per aquí. 

Una, que l’opció de compra és gratuïta, és a dir, que l’Incasol no paga res per tenir aquesta opció (recordem que, en el cas de Gran Scala, l’estafa de casinos d’Aragó, les opcions de compra de les finques –que es van fer per a donar versemblança a la inversió- es van pagar a prop de 1.200€ l’hectàrea). La segona, que, com en tota opció de compra, si l’Incasol no l’executa, no ha de pagar res. Això ja estava clar, però cal dir-ho per esvair fantasmes.

Ara bé, hi ha més coses. Per començar, l’opció de compra està condicionada a l’aprovació del Pla director urbanístic (PDU) d’acord amb una sèrie de paràmetres que figuren a l’annex del conveni. En part, això no és estrany, en la mesura que el preu de les finques s’ha pactat en funció d’uns aprofitaments a concretar. És a dir, s’està dient que si a les finques s’hi pot fer el que s’ha pactat, aleshores es considera que allò val 110M€, i si no, no. Però si ens hi fixem, veiem algunes coses que matisen aquesta naturalitat.

Si l’objecte de l’opció de compra són unes finques determinades –les que han de canviar de paràmetres i, aleshores, valdran el que es pacta al conveni- com és que la majoria de les condicions urbanístiques fan referència a la resta del CRT?. Perquè cal deixar lligades noves condicions d’unes finques que no són objecte de l’opció de compra?

Encara més, de les finques que sí són objecte de l’opció de compra –les finques de l’àmbit CTI (complex turístic integrat, els ressort hotel + casino)- no es diu gairebé res, de determinacions urbanístiques. Només es diu, i a la part expositiva, que “concentrarà una quantitat d’edificabilitat molt rellevant” però sense concretar res. En canvi –i com veurem- sí que hi ha determinacions molt concretes de les finques que no es compren.

Ara bé, aquest condicionant, segons el qual si no s’aprova el PDU amb aquests continguts, no es pot executar l’opció de compra, no deixa de ser sobrera. L’Incasol no té cap voluntat de comprar –no la té, oi?- però la Generalitat és qui formula, tramita i aprova el PDU, de manera que té la paella pel mànec (com ja vaig dir, aquí)... si vol. És a dir, que si formula, tramita i aprova un PDU amb uns altres continguts, el que pot passar és que la Caixa digui que no vol, i que l’opció de compra no es pot executar. I això voldria dir que la Caixa continua essent propietària d’uns terrenys, amb una ordenació que no és la que vol, i l’Incasol no ha pagat ni un cèntim.

Per això, si vol, la Generalitat està en una posició de força, perquè és l’única amb capacitat per a donar més o menys valor als terrenys. Una altra cosa és que vulgui usar d’aquesta força, en quina direcció, i amb quina intensitat.

Per això resulta xocant aquesta condició, que seria raonable amb els papers canviats; és a dir, que posés la condició qui compra (no compro si la finca no té les condicions que vull) i aleshores la part venedora, que és qui té interès per a vendre, s'espavila a aconseguir el canvi. Doncs aquí, qui l'ha de fer possible és qui (teòricament) compra.

Una segona reflexió, més de concepte, és fins a quin punt el fet que bona part del contingut del PDU estigui pactat entre les parts és compatible amb la tramitació d’aquest PDU, que inclou un període d’informació pública. Realment, és comprensible tenir la sensació de fer un paperot d’estrassa: ja podeu fer les al·legacions que vulgueu, que ja hem decidit com ha de ser el PDU.

I aprofito per dir que no tinc (gairebé) cap dubte que el PDU serà irreprotxable des del punt de vista tècnic. El que passa és que s’ha desplaçat a l’àmbit del PDU el que havia de ser discutit i decidit en un altre àmbit, que és el del planejament territorial. La figura PDU ha de donar solucions tècniques a una prèvia decisió d’ordenació del territori, que no és tècnica sinó política, en el millor dels sentits de la paraula. Decidir què volem i com per al nostre territori ha de ser objecte de debat de tota la ciutadania, i és després –un cop presa aquesta decisió- que el planejament dóna les fórmules i solucions adients.

I què haurà de dir el PDU, segons el conveni?. A banda d’aquesta afirmació que caldrà “una quantitat d’edificabilitat molt rellevant”, podem aclarir que, en l’àmbit del CRT, s’acaben configurant cinc grans espais:

• L’àmbit de la Rambla del Parc, corresponent al Pla parcial del subsector 1, que es classifica com a sòl urbà no consolidat, i amb l’ordenació que ja tenia.
• L’àmbit destinat a CTI, que és l’objecte del conveni, i del qual només sabem –segons el conveni- que té una superfície de 969.057 m2, però no en sabem ni la classificació, ni els paràmetres.
• Un àmbit d’oci complementari, contigu a l’àmbit del CTI, amb una superfície de 130.518 m2 i un sostre d’ús turístic d’aproximadament 50.000 m2 però del qual tampoc sabem la classificació.
• Un nou àmbit de desenvolupament turístic residencial, al sud de la carretera C-31b, classificat com a sòl urbà no consolidat, amb una superfície de 1.061.319 m2, i amb l’edificabilitat següent::

Residencial	218.467,59 m2
Turística i/o residencial	218.467,59 m2
Turística	59.467 m2
Comercial	9.870 m2
Total	506.272,18 m2

• La resta del Pla parcial del subsector 2 al sud de la carretera C-31b, no inclosa a l’àmbit anterior. Es classifica com a sòl urbà consolidat, i manté els paràmetres vigents, excepte la densitat. Això vol dir una superfície de 172.792 m2, un sostre de 66.155,60 m2, i un nombre d’habitatges que passa de 442 a 551.

El resum és que les parcel·les sumen 2.333.686 m2, amb un aprofitament de 622.437,78 m2, més el corresponent al CTI, del qual només sabem que serà “molt rellevant”. L'aprofitament ha augmentat en un 25%, sense comptar el sostre destinat als CTI, que sembla -segons informacions a a premsa, no contrastades- que serà d'uns 500.000 m2 per cada CTI. És a dir, passem d'un sostre de 495.420 m2 a 2.622.437 m2.

Fins aquí, una primera lectura del conveni. Hi ha més coses, però m'hi he d'entretenir més. Aviat, l’avanç del PDU (se’m gira feina!).

Sobre el Bulli i el Parc natural del Cap de Creus

La notícia de l’aturada –que no retirada- de la llei per a fer possible l’ampliació del Bulli (que no es diu així, però ja ens entenem) m’ha agafat amb un apunt a mig escriure, en el qual intentava analitzar la normativa del Parc natural del Cap de Creus i el planejament urbanístic de la zona, i opinar sobre el projecte de llei. Un apunt que anava quedant interromput i relegat per les urgències de BCN World.

La suspensió del tràmit de la llei a instàncies del mateix Ferran Adrià fa més evident encara aquest caràcter de llei a mida, i d’un Govern que actua al dictat d’interessos particulars. Males notícies per als qui tenim una altra idea del que és un Govern, però suposo que això és més o menys el que passa arreu, només que m’agradaria que no fos tan evident.

Per quins motius s’ha aturat el Bulli? Segons diu, vol conèixer bé les al·legacions –les que es van poder presentar fins al setembre, ara fa quatre mesos- i això està molt bé. Però jo crec que hi ha més raons, i n’apunto una, que no vull dir que sigui la raó decisiva, però que crec que és una qüestió a tenir en compte, i que no he vist reflectida enlloc (potser hi és, i no l’he vista, o potser és irrellevant –a mi no m’ho sembla- i estic veient fantasmes on no n’hi ha, qui sap!).

El passat 5 de setembre de 2013 –ja fa dies, doncs- el Tribunal Constitucional, entre suspensió de llei catalana i suspensió de llei catalana, va trobar un moment per a dictar una sentència –la STC 203/2013, aquí- sobre la llei de Castilla y León 6/2007, de 28 de març, d’aprovació de la Ciutat del Medi Ambient (la llei, la podeu veure aquí)

La llei tenia similituds amb la llei del Bulli, en la mesura que també era una llei especial, que permetia excepcional la implantació d’uns usos i d’unes edificacions en un espai protegit en el qual la normativa de protecció no ho permetia. És a dir, més o menys el mateix cas que la llei del Bulli. I la sentència en qüestió anul·lava la llei, sense cap vot particular que qüestionés l'anul·lació.

Els fonaments de la sentència parlen de la idoneïtat d'una llei ad hoc, és a dir, de la necessària justificació que la finalitat buscada només és possible amb una llei específica per aquell cas, i de la garantia de participació.

Pel que fa al segon tema, l'analogia amb el Bulli és claríssima. El Tribunal Constitucional considera que el fet que la mateix llei inclogui les determinacions pròpies del planejament urbanístic anul·la les garanties de participació de la ciutadania, inclosa la protecció jurisdiccional. És a dir, que si la llei estableix el que pertoca a una figura de planejament, com que la llei només està sotmesa a control de constitucionalitat, el ciutadà -qualsevol ciutadà- no pot cercar la protecció dels tribunals ordinaris si considera que l'actuació no s'ajusta a llei, i, per tant, es lesionen els seus drets.

Si examinem el projecte de llei sobre el Bulli que va ser sotmès a informació pública, veurem que, al seu annex 1, figuren els usos principals i compatibles, el sostre edificable, l'ocupació màxima, l'alçada, etc. És a dir, les determinacions pròpies del planejament general i derivat en qualsevol lloc.

Exactament com a la llei anul·lada. Tots els números, doncs, per al mateix tracte. I un merder considerable, potser també planetari.

I el primer tema és complicat de resoldre -en la sentència va lligat amb el sistema legal d'ordenació del territori de Castilla y León- però ens porta a reflexionar sobre el tema de fons: és justificada la modificació de la llei per al Bulli? I, en darrera instància, el Bulli -s'entén, el nou projecte- només pot anar dins el Parc natural del Cap de Creus?.

Deixem de banda la ditiràmbica expressió del conseller Vila sobre l'interès planetari del Bulli -parent de la conjunció planetària Obama/Zapatero segons nosequi- i vegem de què es tracta. Una instal·lació dedicada a la recerca i divulgació de la cuina d'avantguarda. Això només pot anar dins un Parc Natural? A priori, costa de creure. Clar, això va lligat als antecedents i a la història del Bulli a Cala Montjoi.

Ens interessa que el Bulli es quedi a Catalunya? Evidentment que sí. Si el tema és un formidable motor de recerca i de turisme de qualitat, del turisme “bo” que és el que ofereix productes únics, sembla raonable fer el que sigui perquè el Bulli es quedi aquí. I més tenint en compte que el projecte sembla ser modèlic pel que fa a integració al paisatge i a sostenibilitat. És més, estic segur que aquest projecte concret faria menys mal que alguns que legalment sí poden anar dins del Parc, o de qualsevol altre Parc natural de Catalunya.

I, tot i això, no m'acaba de convèncer. Segurament admetria el Bulli, dins el Parc, si tingués l'absoluta seguretat que aquí s'acaba la història, però no només no la tinc, sinó que ja s'ha obert la caixa dels trons i ja comencen a sonar veus municipals demanant màniga ampla. I així no anem enlloc.

Amb motiu de BCN World m'he manifestat molts cops contrari a aquesta pràctica d'anar modificant el planejament, de forma substancial, per adaptar-lo a exigències particulars. Més greu, doncs, haver de modificar la llei. Així no es genera una cultura de planejament seriosa, i menys encara una praxi respectuosa amb el pla, pròpia d'un país seriós, aquella mena de país que m'agradaria ser, com els de nord enllà. Uns arguments que explica molt més bé que jo en Rafael de Cáceres aquí.

Però resulta que no he sentit arguments concloents que el Bulli només pot anar a Cala Monjoi, i el primer que no els dóna és el mateix Ferran Adrià -o el seu entorn- quan deixa anar que, si no és allí, potser farà cas de les ofertes que té a mig món, a Qatar, a Singapur o Nova York.

Ah, però no havíem quedat en l'absoluta necessarietat, la inevitabilitat, que el Bulli anés a Cala Monjoi? Aleshores com és que hom es pot plantejar -pasta gansa pel mig, se suposa- que pot anar a mig món? Allò de la màgia del lloc i no sé quantes històries més ja no val?. No fotem, home.

Possibles solucions? I amb l'objectiu, que comparteixo, que el Bulli sigui possible i a Catalunya.

Doncs una passaria per limitar-lo al 20% que legalment es pot fer, i que ja va endavant, però evidentment no és aquest l'objecte i es queda curt. Una altra, molt més complexa, passaria per generar una nova manera de regular l'abast de la protecció dels parcs naturals -no només el de Cap de Creus- més flexible i més ajustada a cada cas concret. Però això demana, també, i sobretot, una cultura i una manera de fer molt més dirigida a la protecció i a la sostenibilitat, i absolutament oposada a la que tenim, més avesada a la trampa, a la via per saltar-se la llei, a buscar l'escletxa, a la màniga ampla, i al profit immediat. Només cal veure les peticions que s'han fet (les podeu veure aquí)

Una altra solució, radical i exemplar, me la va suggerir un bon amic de Tarragona, entès en turisme, aquest estiu mentre ens regalàvem amb un bon plat de peix al Tecla 60: en Ferran Adrià és hospitalenc. Que instal·li el Bulli, el nou Bulli, a l'Hospitalet de Llobregat. Que doni el missatge, potent, arreu del món, que l'avantguarda culinària, l'experimentació, la recerca, la divulgació, es poden fer des d'una ciutat obrera, mestissa i metropolitana. Que en faci un motor d'atracció i d'orgull per a una ciutat massa temps associada al suburbi. Aquest seria el missatge més revolucionari, potent i positiu que podria donar.

I deixem el Cap de Creus tranquil.

Un nou apunt d'urgència sobre BCN World

Si el País no ens enganya (i no crec que ho faci, perquè aquesta informació ja circulava fa força dies) es confirma la intenció que, al CRT, hi haurà habitatges. Per ser més exactes, es mantindrà la previsió d’habitatge –fonamentalment de segona residència- que ja hi ha havia. Ho podeu veure aquí

És a dir, els ressorts de casino/hotel i les zones comercials s’afegiran a l’aprofitament residencial previst, en lloc de substituir-lo. Com ja vaig dir en un apunt anterior, passem de voler canviar llits freds per llits calents, a sumar tota mena de llits. Ho podeu veure aquí

No hauria d’afegir gran cosa a aquest apunt. Potser qui ha de donar explicacions és algú altre; per exemple el diputat de CiU Albert Batet, que al ple del Parlament que va aprovar la llei deia una cosa com aquesta:

“Aquesta llei té dos condicionants indispensables, que són dos condicionants bàsics per fer la llei viable, que és un pla director urbanístic, adaptant-se al model de turisme que hem creat durant tots aquests anys, amb el pla de paisatge, amb el pla territorial, amb el PEIN, etcètera, amb el pla costaner, etcètera. Per tant, un pla director urbanístic, que no hi haurà habitatge, sinó que serà un pla director urbanístic en el qual hi haurà equipaments d’oci que crearan recursos i crearan riquesa.”

(extret de DSPCP núm. 63, de 29.05.14; les negretes són meves, el mal ús del relatiu és seu)  

En el fons, ja ens ho podíem pensar des del moment que Veremonte –que volia fer negoci amb el tot- va passar a ser un agent parcial més. Els que és queden, per ara, els casinos i hotels, que coneixen el seu ofici i que, segurament –no tots- tenen els recursos, només volen ocupar-se del seu negociat, i no entrar en promocions residencials. Per això se segrega la banana –les 150 ha- de la resta. Però, és clar, el CRT és unitari, i si l’aprofitament es concentra allí, vol dir que no n’hi ha a la resta. Per això s’ha inventat, en urbanisme, la figura de la reparcel·lació, que vol dir repartiment equitatiu de càrregues i beneficis dins el polígon.

Ha de ser un únic polígon el CRT? Aquesta era la idea de la llei 2/89. Quan es va fer el procés que va acabar amb el que ara és Port Aventura, hi havia dues afirmacions bàsiques per part dels defensors: que el parc necessitava habitatges, perquè si  no no se’n sortien, i que anava tot en un paquet, i per això s’expropiava i es formava el CRT. Vint-i-cinc anys després, el parc funciona... sense habitatges, i a més es vol trossejar.

Això torna al primer pla l’origen del CRT, l’expropiació. Si ja era difícil de defensar que es canviessin els usos i l’aprofitament, i això no generés dret a reversió,  ara resulta que, a més, es pot perdre el caràcter unitari de l’ordenació i de la gestió. M’agradaria que algun professional del dret s’ho mirés, però, sense ser-ne jo mateix, hi veig molts motius per a reclamar la reversió de les expropiacions.

En tot cas, ara caldrà veure el PDU. Tenint en compte la limitació del 30% de sòl urbanitzable, tindrem més densitat neta –els 2477 habitatges s’hauran de situar en menys sòl- malgrat que la bruta, calculada sobre la totalitat del CRT, sigui la mateixa (per això sí que es mantindrà la unitat del CRT!). Veurem si l’ocupació hotelera es fa amb aquella fórmula del condomini o no. I veure quines previsions hi haurà de quantificació i situació del 10% d’aprofitament mitjà, que s’haurà d’adequar al nou aprofitament. Per cert, el Departament de Medi Ambient i Habitatge va aconseguir que Port Aventura es comprometés a construir tres-cents cinquanta habitatges en règim protegit en diferents municipis de les comarques del Camp de Tarragona en un termini de deu anys. Això era l’aplicació de les previsions de reserva d’un percentatge d’habitatge protegit sobre el total del sostre. Es manté aquest compromís? Es va materialitzar?

En fi, moltes incògnites, però, per part meva, la convicció que aquesta manera de fer és un desprestigi per l’urbanisme i per la cultura del planejament, i desarma moralment tots els qui pensem, com Nicolau M. Rubió i Tudurí, el pare del Regional Planning de Catalunya fa més de vuitanta anys:

“L’obstinada aplicació del pla, el no modificar-ne res sense profund estudi, farà que, a poc a poc, els elements que avui es combaten desfermats sobre el paisatge s’ordenin i es respectin entre ells. Per això, repeteixo, cal tenir la voluntat de seguir de dret envers la direcció que el pla territorial indica: res de desviat, ni cap esforç que sigui perdut”.

"El que digui Mas"

No he escrit gaire sobre això que s'anomena el “procés”. No és que no m'interessi, al contrari, però he de reconèixer que em fa molta mandra. M'hi sobra gesticulació, que de vegades em sembla producte de qui es vol guanyar una credibilitat que la trajectòria no avala gaire, m'hi sobra grandiloqüència, i m'hi falta discreció, llevat que s'hi treballi amb tanta discreció que no sapiguem res (per exemple, en l'àrea internacional, m'agradaria que fos així). Però, en general, m'irrita -com en gairebé tot- aquesta barreja d'improvisació, cartes amagades, i suficiència.

I aquests darrers dies m'ha semblat absolutament impresentable el tripijoc de llistes sí però no així i segons com ja veurem. Em sembla que unes eleccions són imprescindibles, perquè el temps polític ha canviat molt, i cal que el Parlament reflecteixi la realitat del país, i que, a través d'unes eleccions, es pugui contrastar la majoria -o no- independentista. I això no passa per un caràcter plebiscitari o no de les eleccions, que no es pot decretar, sinó que ve donat pel context polític i electoral, i per com siguin llegits els resultats. I, per tant, per quina sigui l'oferta electoral. Les eleccions seran plebiscitàries sobre la independència si les ofertes són clares en aquest sentit, no si les llistes -aquestes maleïdes llistes tancades i bloquejades que encara tenim- són unitàries de dos, o si tenen un percentatge o no de persones no militants.

Estem segurs d'aquestes ofertes? I, més clarament, aquesta és la proposta de CiU? O només és la proposta de la C, però no de la U?. Aquest inversemblant vet als independents en una llista és extensiu a més llistes independentistes? Perquè no he llegit que es veti la presència independent a les CUP, que no si en volen o no, però que hi tenen tot el dret.

Francament, no em preocupa gaire com s'arriba al Parlament. Em preocupa més que sigui possible articular una majoria clara, de vots i d'escons, a favor de la independència. De dues de les opcions polítiques ara presents al Parlament no tinc cap dubte que aposten per la independència. Una altra, fa mans i mànigues per no aclarir-se, però almenys no pretén condicionar ningú. I una altra, l'actualment majoritària, ens ho hauria de dir clarament. Els vots, la majoria, serà clara si la proposta és clara i inequívoca.

I un apunt sobre les reaccions de hooligans presidencials a les xarxes. Aquestes reaccions acrítiques i entusiastes, sense mínimes argumentacions amb cara i ulls, em recorden un moviment polític que existia, fa força anys, a la República Dominicana, en suport de Joaquín Balaguer, un dinosaure supervivent de la dictadura de Trujillo. El moviment es deia “Lo que diga Balaguer”. Almenys no enganyaven a ningú. “El que digui Mas”?. Francament, ens mereixem alguna cosa millor.  

(foto extreta de www.elperiodico.cat)

Transparència (o no) als pressupostos

Fa uns dies ha estat aprovada la llei de transparència, a Catalunya (oficialment, llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern; en podeu veure el text aquí) 

Quan la llei es tramitava al Parlament, vaig aprofitar l’eina de l’escó 136, una possibilitat, al web del Parlament, que la ciutadania pugui fer aportacions i que arribin a tots els grups parlamentaris. Hi vaig escriure:

“Celebro que es doni l'oportunitat d'opinar i fer propostes a les lleis a tràmit. Espero que no quedi en foc d'encenalls.

Sobre el text a debatre, crec que la informació pressupostària hauria d'incloure la liquidació del pressupost amb el mateix -o similar- grau que el projecte original. Si mirem el portal de pressupostos, podrem veure, de cada any, el detall de cada departament, o també un annex d'inversions territorialitzades. Però no podem veure després quina ha estat la desviació final de cada partida -corregida per les corresponents transferències de crèdit- o quines inversions pressupostades s'han quedat al calaix, o han costat més del que estava previst. Hi ha informació de l'execució, però només per grans conceptes.”

Les respostes dels grups –dels que van respondre; C’s, CUP i Ic-V no ho van fer- va ser:

Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya10/10/2013 - 09:56

T’agraïm la proposta i compartim el seu contingut. En l’àmbit de la Ponència, donarem trasllat de la teva proposta amb la voluntat que es pugui incorporar en el text. Gràcies per l’aportació.

Grup Socialista15/10/2013 - 16:16

La idea és que aquesta no sigui la única Llei a la qual es poden fer propostes. Aquesta setmana és ‘penjaran’ algunes més i finalment totes les que estiguin tramitant-se.

Li agraïm la proposta pel que fa a la liquidació pressupostària, és veritat que aquesta és poc transparent i que cal simplificar la informació perquè puguem tots el ciutadans fer un seguiment de la mateixa. Conèixer com es gasten els diners públics és precisament un dels aspectes més important per garantir la transparència de l’administració,

Grup parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya17/10/2013 - 13:14

Moltes gràcies per l'aportació. Comparteixo que cal incloure la liquidació del pressupost, per avaluar el grau d'execució i ens sembla igualment important que la informació que es proporciona sigui comprensible, fàcilment entenedora per al conjunt de la ciutadania. Altrament, serà molt complicat que tothom pugui assumir la tasca de fiscalització que podria tenir.

Grup parlamentari de Convergència i Unió17/10/2013 - 13:24

Gràcies per la teva aportació. De fet, la concreció de la informació pressupostària va generar debat en la ponència, així com la freqüència de l'actualització. Compartim la importància de conèixer la liquidació i poder comparar els drets inicials, les modificacions i la liquidació. En tot cas, com que és una llei que hem de poder aplicar a totes les administracions catalanes i no totes tenen la mateixa capacitat de generar la mateixa informació, traslladarem el debat a la ponència, tal com ja han dit altres companys, per poder encabir el que ens proposes. Lluís Corominas i Toni Font

Ara la llei ja és una realitat. El que jo proposava ha quedat així:

“Article 11. Transparència en la gestió econòmica, comptable, pressupostària i patrimonial

1. La informació relativa a la gestió econòmica i pressupostària que l’Administració ha de fer pública en aplicació del principi de transparència ha d’incloure:

a) El pressupost, amb la descripció de les partides pressupostàries anuals i les dades de llur execució de manera que se’n pugui conèixer el grau d’execució amb caràcter trimestral i de llur liquidació, i el compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera.”

Satisfet? A mitges. Intento, sempre que puc, fer una lectura positiva de les coses. L’article, tal com ha quedat, no obliga clarament, però no ho impedeix. Caldrà veure els reglaments i l’aplicació que se’n farà. 

Tampoc no he trobat que cap grup parlamentari presentés esmenes en el sentit que proposava; pràcticament tots proposaven l’article tal com ha quedat a la llei.

Aquesta petició que vaig fer respon a la necessitat de coneixement de què es fa amb els nostres diners. Cada any, quan es presenta el projecte de pressupostos, els mitjans ens bombardegen amb quadres i dades sobre les inversions. Govern i oposició lloen i critiquen –no cal dir qui fa què- el projecte, i els uns defensen i els altres esmenen, i, fins i tot, alguns pacten. I, un cop aprovats... res més. Periòdicament es fan públiques les dades d’execució, però a un nivell molt general (vegeu aquí)

I si ens pensàvem que els exercicis tancats serien més complets... doncs no. Vegeu el de 2012 (el darrer exercici tancat): aquí

Clar, en comparació, el projecte de pressupostos sempre és molt més detallat. Al mateix portal de pressupostos, puc saber que s’hi preveu aquesta inversió:

Programa 521

Article 66

Projecte 99-00547 SEGUR DE CALAFELL, TRAVESSERA BAIX PENEDÈS

Import: 15.986,71€

Deixant de banda que amb 15.000€ no faran gran cosa, m’agradaria saber, quan acabi l’exercici, si aquesta partida s’ha executat, si ha augmentat o ha disminuït, o si no s’ha fet res. Això és el que em permetria, com a ciutadà, demanar comptes, o dir que em sembla molt bé, que tot podria ser. I el mateix pel que fa a tota mena de partides: sous d’alts càrrecs, dietes, lloguers, subvencions... el que sigui.

Sé que la llei de transparència ja preveu actuacions específiques per a subvencions, contractacions, etc, però no diu res –o no ho he sabut trobar- sobre el control de les inversions, i, per extensió, de tots els pressupostos. I em semblaria bàsic que ho fes, perquè les inversions són la partida més llaminera des del punt de vista mediàtic i publicitari, i seria bo saber què en queda, de tot plegat. Al capdavall, tots tenim notícia d’inversions anunciades a bombo i plateret que queden en no-res: l’A-27, el corredor mediterrani, etc. I els mitjans s’omplen de pàgines amb els projectes dels pressupostos, però poca cosa –o res- diuen sobre l’execució. Clar que no sé si és perquè no interessa o perquè, simplement, com que no els ve donat de cap gabinet de comunicació institucional, no es molesten a buscar-ho.

En fi, esperarem a veure què dóna de si el portal de la transparència.