"Un film (3.000 metres)" de Víctor Català

La sorpresa d’aquest Sant Jordi ha estat, pel que sembla, l’èxit de la novel·la “Un film (3.000 metres)” de Víctor Català. Una novel·la de fa noranta anys, molt oblidada, i que Club Editor ha reeditat, i, pel que es veu, l’ha encertada.

Sé que el que explicaré ara no té massa rellevància, però em ve de gust. Fa més de trenta anys, al 1981, vaig sentir parlar d’aquesta novel·la, i precisament amb motiu del seu silenciament. Va ser en Jaume Vidal Alcover, professor al que ara és URV i aleshores era divisió VII de la UB a Tarragona, i en el decurs d’una taula rodona sobre crítica literària avui, organitzada pel difunt Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

Pels qui no ho sàpiguen, que deuen ser molts, aquest Institut depenia de la Diputació de Tarragona, i era el resultat del desmembrament de l’Institut d’Estudis Catalans per part del franquisme. A finals dels setanta i principis dels vuitanta va rebre un nou impuls, -diputació democràtica... tot el que tenen de democràtiques, que és una altra història- amb gent com en Francesc X. Ricomà i en Salvador-Joan Rovira, i va iniciar una etapa prometedora com a impulsor de recerca i divulgació cultural; sempre amb un to més acadèmic –al capdavall, és el que era- però que bona falta feia –i fa- a la província de Tarragona. Lamentablement, l’Institut fou liquidat per la Diputació l’any 1997 –val a dir que sense massa protestes- i tot això que hi vam perdre.

En tot cas, l’any 1981 la secció de literatura, sota la direcció d’Olga Xirinacs, va organitzar un debat, Crítica literària avui, amb la participació d’Alex Broch –per carta, a l’últim moment- de Jaume Vidal Alcover, Joan Rendé, i Joan Truadú, i en Josep-Lluís Carod-Rovira com a moderador. Puc donar fe que, avui, a Tarragona, un acte així seria una veritable sorpresa.

En aquest debat, en Jaume Vidal va citar aquesta novel·la de Víctor Català, i en deia:

“Fins ara s'havia proscrit una llarga novel·la de la Víctor Català que era “Un Film”. Ara resulta que també, ja em penso, començarem a poder-la llegir. però jo recordo que abans de morir-se, en Maurici Serrahima ja ens va dir: és que és veritat, en Manuel de Montoliu, un bon dia, va decidir que “Un film” era dolenta, i la gent va dir: Ah, doncs sí, deixem-ho estar. Ja varen trobar que era dolenta, no la van llegir mai més, enteneu?.”

Ho conec bé perquè, a més d'assistir a l'acte, vaig tenir cura de la transcripció publicada -d'on he reproduït el paràgraf anterior- i durant molt de temps podia recitar-ne trossos de memòria.

De manera que, Maria Bohigas, ja ho saps: fa trenta-quatre anys, en Jaume Vidal Alcover, que sabia de què parlava, ja qüestionava que “Un film (3.000 metres)” fos dolenta, i ho atribuïa a un crític tarragoní.

(imatge extreta de www.escriptors.cat) 

Càrrec de qui?

L’àlbum de cromos de l’Albert Abelló dóna molt de joc, pel que sembla. Sense voler entrar, ara, en una valoració del contingut –la tria és discutible, i les referències històriques força millorables- i encara menys de la confusió geogràfica –Tarragona ciutat? Província? Camp de Tarragona?- la picabaralla política, d’un recorregut tan curt com la intel·ligència de la campanya, ens deixa algun efecte col·lateral digne de ser comentat.

Ahir el tema va sortir al Parlament, que es veu que no té temes més importants per a tractar. I avui alguna premsa se’n fa ressò, i aquí és on volia anar. El diari el País (el seu) en fa una notícia, amb aquest titular:

“Destituït un càrrec de CiU per fer propaganda electoral a l’escola”

Segur? A la versió original del diari –l’espanyola, la catalana és una traducció- hi diu:

“Destituido un cargo de Enseñanza por repartir propaganda electoral en el aula”

O sigui, en català és un càrrec de CiU, però en espanyol és un càrrec d’Ensenyament. En què quedem?

Personalment, crec que no és cap càrrec, simplement és un lloc de treball, no sé si laboral o funcionari, i, si fos aquest darrer cas, ho seria per un concurs específic reglat com n’hi ha tants en l’administració pública.

És molt possible que la cap del Camp d’Aprenentatge hagi estat l’ase dels cops d’una relliscada d’Ensenyament. També es possible –però no ho sé- que hi hagi una relació de confiança més o menys ideològica entre la directora dels serveis territorials i aquesta persona, i com que molts d’aquests llocs s’encomanen en funcions i es triga anys i panys a convocar el corresponent concurs, qui dies passa anys empeny. Però això no vol dir que estiguem parlant d’un càrrec en el sentit estricte. Ja està bé de polititzar l’administració –que ja n’està prou i massa- fins i tot quan no toca. Pensar que tothom que treballa a l’administració, la que sigui, combrega amb el governant de torn és un flac favor a la immensa majoria de funcionaris que saben -que sabem- exercir amb professionalitat, al marge de les idees polítiques que tinguem.

Si anem titllant a tothom de “càrrec” i encara més de càrrec de partit, després no ens estranyem de les depuracions i de l’amiguisme. Potser que acotem els càrrecs als que realment ho són, que no són tants, i no confonguem el personal. 

La Vanguardia (española) i el tripartit. Un apunt personal

Fa un temps, parlant de la presentació de les memòries de Raimon Obiols, ja vaig fer referència a l'anacronisme de reproduir l'antipujolisme dels anys vuitanta ( ho podeu veure aquí). Aquest antipujolisme és encara ben viu, i reviscolat a rel de la confessió del mateix Jordi Pujol dels seus embolics fiscals, i de la pretesa confirmació (que jo no veig enlloc) que aquesta confessió ha fet sobre la rumorologia ja antiga dels embolics financers d'alguns dels fills i de les relacions amb el finançament de Convergència. Aquest antipujolisme resistent és molt present, sobretot -però no únicament- al País (el seu) amb els articles de Xavier Vidal-Folch, de Jorge M. Reverte, i d'altres.

Pero aquest antipujolisme persistent té el seu bessó, que és l'antitripartidisme, aquest sobretot present a la Vanguardia (española). Un exemple, i que em toca de prop -perquè parla d'una situació que vaig conèixer de primera mà- és la columna “Tares del tripartit” de Jordi Amat al diari del conde de Godó del passat 7 d'abril (no poso l'enllaç perquè és de pagament, i a LV ni un ral).

En aquesta columna, Jordi Amat comenta un episodi de les memòries de Josep Poca, quasi-assessor de Josep-Lluís Carod-Rovira a la conselleria en cap al 2004 just tres dies abans de la seva dimissió, i de com, heretat pel nou conseller en cap, Josep Bargalló, li van assignat “una tasca del tot estúpida i inútil” perquè, ja se sap, els del tripartit eren molt dolents.

Jo vaig passar pel mateix que Josep Poca -fitxat per Josep-Lluís Carod-Rovira, i heretat per Josep Bargalló- i sóc testimoni de l'època. Vaig tenir un tracte superficial i correcte amb Josep Poca, i ara no entro a jutjar quina mena de feina feia. El que sí que puc dir, i Jordi Amat s'està molt de fer constar, és que, tot i que la feina fos “estúpida i inútil” es va guardar molt de rebutjar-la, i va estar tots tres anys -i em sembla que algun mes més, quan ERC ja no era al Govern- cobrant puntualment i fent acte de presència al seu despatx de la plaça de Sant Jaume, això no tant puntualment ni freqüent.

Si expliquem la història, expliquem-la tota. I a veure quan ens traiem de sobre els antipujolistes i els antitripartit, que pujolistes i tripartit ja formen part del passat.

Àrea metropolitana del Camp de Tarragona?

La proximitat de les eleccions municipals propicia que alguns temes que no surten mai -o no surten prou- treguin el nas en declaracions, propostes, programes o articles, o el que sigui que candidatures de tota mena imaginin per atreure l'atenció del personal, que costa prou. 

Un d'aquests temes és el de l'articulació territorial del Camp de Tarragona i, especialment, el d'aquest tros de món més directament urbà, més vinculat a la conurbació Reus-Tarragona i el conjunt que formen amb uns altres municipis. Així, ara llegim o sentim propostes sobre una àrea metropolitana del Camp de Tarragona, o similars, amb una enorme lleugeresa, i, em temo, amb un gran desconeixement del que això pot ser.

El fet metropolità és complex, i es pot articular de moltes maneres, en funció de quin aspecte, de quina dinàmica metropolitana convé tractar. Perquè sembla que això no s'ha entès, que la dinàmica metropolitana és anterior -i condició necessària- a una possible institucionalització, i no s'hi val a parlar d'entitats metropolitanes si abans no hem definit per a fer què la volem. No és el mateix haver d’encarar una zona amb una gran mobilitat laboral, que una zona on les àrees residencials estan en contacte. En el primer cas, potser el poblament és més dispers, i posarem l’accent en la regulació de la mobilitat. En el segon, ens interessarà més generar instruments –tant de planificació com, sobretot, de gestió- de tipus urbanístic.

Què hi ha en comú? La consideració que estem parlant d’un escenari únic  que, en determinats àmbits, ha de funcionar de manera coordinada. Si és en transport públic, que no hi hagi compartiments estancs; si és en urbanisme, que la consideració de les necessitats i potencialitats –d’espais lliures, d’equipaments, d’habitatge protegit, de participació en les plusvàlues- es faci de manera unitària.

Això és molt diferent d’algunes de les coses sentides i llegides a Tarragona aquests dies, que més aviat pensen en termes d’administració local supramunicipal –que en part és veritat- de tipus provincial o similar –que no és el cas- i de qui mana –de quina ciutat mana, per sobre d’unes altres- de qui és capital, i bestieses semblants.

Potser que primer ens dediquem a conèixer i avaluar millor la realitat territorial del Camp de Tarragona (per cert, un topònim documentat almenys des de la geografia de Pere Gil, al segle XVII, però discutit per fervents partidaris de la província, que això sí que és de tota la vida). Analitzar el territori en clau –o en claus- metropolitanes, i fer propostes en aquesta mateixa clau i no en la carrinclona, casposa i cutre clau provinciana acomplexada que domina la vida tarragonina.

Em temo que demano massa.

(imatge extreta de www.territori.scot.cat) 

quatre números electorals

A rel de les eleccions al Parlament andalús m'ha vingut de gust fer quatre números, molt curiosos. 

Com sabeu, el resultat global de les opcions amb representació ha estat el següent:

	vots	% sobre vàlids	escons
Psoe	1.409.842	35,45%	47
PP	1.064.168	26,76%	33
Podemos	590.011	14,84%	15
Ciutadans	368.988	9,28%	9
IU	273.927	6,89%	5
UPyD	76.653	1,93%	0
PA	60.707	1,53%	0
resta	77.870	1,96%
blancs	54.807	1,38%
vàlids	3.976.973	100,00%
nuls	40.939
total	4.017.912		109

Si fem el càlcul del cost de vots per escó, tenim el següent:

Psoe	29.997
PP	32.248
Podemos	39.334
Ciutadans	40.999
IU	54.785
UPyD	0
PA	0

Primera dada, doncs: cada escó d'IU ha costat gairebé el doble que un escó socialista, i cada escó de Ciutadans un 30% més que els escons socialistes.

Quin seria el resultat si la distribució fos proporcional, en una circumscripció única, a la resta més alta?

Psoe	38,64	39
PP	29,17	30
Podemos	16,17	17
Ciutadans	10,11	11
IU	7,51	8
UpyD	2,1	2
PA	1,66	2

Com veiem, força diferent. Ja sabem que la llei d'Hondt afavoreix les majories i d'aquí la distorsió en favor del més votat. I el còmput global no reflecteix les restes de cada circumscripció. Quan una opció, com IU, no obté escó en alguna província, aquells vots es perden.

Amb aquests resultats, més ajustats al vot, la suma PSOE + Ciutadans no fa majoria absoluta. 

Però encara hi ha una altra dada curiosa. Si fem el càlcul del cens en relació als escons de cada circumscripció, tenim:

	cens	escons	escó/cens
Almeria	450.994	12	37.583
Cádiz	968.766	15	64.584
Córdoba	637.721	12	53.143
Granada	704.301	13	54.177
Huelva	389.903	11	35.446
Jaén	524.709	11	47.701
Málaga	1.109.047	17	65.238
Sevilla	1.501.476	18	83.415

I això què vol dir? Doncs que el vot d'un elector de Huelva val més del el doble que un sevillà, i gairebé el doble que un malagueny o que un gadità. Una relació similar a la d'un elector lleidatà i un de barceloní. Però heu llegit en algun lloc les queixes per la insuportable distorsió del sistema electoral andalús? Sabeu si la primera iniciativa del nou govern socialista serà una nova llei electoral que esmeni tan flagrant discriminació, i iguali el valor de cada vot andalús? Jo tampoc. Però resulta que aquesta diferència del valor del vot segons la circumscripció és el que impedeix aprovar la llei electoral a Catalunya, que inclouria, si s'aprovés, la capacitat de marcar preferències a les llistes, la Sindicatura electoral pròpia, o la tramesa unificada de propaganda, amb el consegüent estalvi (perquè la paguem amb els nostres impostos). Però, clar, cadascú mira per les seves preferències. 

Avui votaria sí al Moianès

Avui, si fos ciutadà de qualsevol dels municipis del Moianès, votaria sí. Sí a la constitució, al reconeixement, de la comarca del Moianès. Perquè ja toca, després que, a cada replantejament general del mapa comarcal -reeixit o no- al 1932, 1987 i 2001, ho han intentat amb tantes o més raons que molts. Perquè he conegut de prop la realitat de la comarca, la voluntat de molta gent, i el treball del Consorci del Moianès, més positiu i eficient que el d'uns quants consells comarcals inexplicables, i fet sovint amb una sabata i una espardenya (aquests darrers anys una espardenya de set vetes, segur). Perquè la capacitat de reconèixer i encarar els problemes de la comarca i de buscar-hi solucions s'ha fet en precari i ja és hora que tinguin un contracte fix que els doni seguretat per a programar i realitzar solucions a mig i llarg termini. I perquè la necessària nova organització territorial de Catalunya no passa per suprimir ens o afegir-ne, en bloc, sinó per a trobar, per a cada realitat territorial, l'eina més adequada, que no és la mateixa a tot arreu, però que, per al Moianès, pot ser molt bé la comarca, si la poden fer funcionar com ha anat el Consorci. Perquè és un exercici democràtic que ens fa millors, a tots, com a comunitat. Perquè la immensa feina de la Marta i la Teresa -i, segur, de més gent, però elles imprescindibles- es mereix aquesta alegria i aquest premi per a continuar pencant tan bé com saben, que és molt.  

Pep-Fèlix, quina hora és? (de bon rollo)

Fa uns anys, en una columna que publicava al Punt/Avui, vaig escriure sobre un regidor d’urbanisme que es planyia que hi hagués gent que, pel fet de tenir aquesta responsabilitat, ja donava per descomptat que s’havia enriquit (se suposa que il·lícitament). Ara, aquesta actitud de pensar que tothom que es dedica a la cosa pública ho fa per enriquir-se i per aprofitar-se, s’ha estès a tota mena de llocs i de persones, de manera indiscriminada. Ja gairebé no calen ni sospites ni indicis per tractar tothom de lladre, de corrupte, o d’aprofitat.

És evident que hi ha motius per al cabreig, i que la rastellera de casos –ERO, Gurtel, Pujol, Palau, targetes Black- indigna i convida a engegar tothom a la merda. Motiu de més per intentar tenir el cap fred, i dirigir les ires i la contundència per qui sigui realment responsable.

Ahir vam saber que l’alcalde de Tarragona ha estat imputat –ell i, pel que sembla, els altres seixanta-sis membres del consell nacional de la FMC- per haver estat destinatari d’un obsequi –un rellotge valorat en 200€- pagat amb diners públics.

No cal dir que la xarxa ja va plena de comentaris descerebrats fets per nouvinguts experts en dret, que clamen al cel. No entraré ara a analitzar –perquè no tinc totes les dades; només les dels mitjans de comunicació, i no sé si refiar-me’n gaire- i per no caure en això mateix que estic denunciant. El que digui, doncs, té aquest poc o molt valor.

Conec en Josep-Fèlix Ballesteros de fa molt anys. He treballat uns anys a l’Ajuntament, amb una certa responsabilitat i complicitat personal i política, malgrat no haver-lo votat mai –suposo que ell mateix ho sap molt bé- i no tenir intencions de votar-lo –això no sé si ho sap, però crec que s’ho imagina-. Discrepo de força coses –de fons i de forma- de la seva etapa d’Alcalde, tot i reconeixent que cal separar allò de què acaba essent responsable com a cara pública (és a dir, els marrons que no té més remei que menjar-se) i allò que impulsa ell mateix personalment. Dit tot això, posaria la mà al foc per la seva honradesa personal. Me’l crec quan diu que no ha cobrat res, i que no es fa responsable de la decisió –equivocada i irresponsable- de la FMC de pagar aquells sous disfressats. Tal com funcionen aquesta mena d’organismes, amb els filtres –assessoria jurídica, secretaria general- que tenen per a la seva organització i gestió diària, entenc perfectament que donessin per fet que allò era legal. I, en el cas –més ridícul que res- dels rellotges, em sembla inversemblant equiparar qui pren la decisió de gastar diners públics en això -que sí que em sembla reprovable-   amb els qui, sense saber massa bé d’on surt, es troben amb un obsequi.

Puc admetre, doncs, una certa negligència,  o ingenuïtat, per part de Ballesteros, i encara això amb dubtes. No tinc, repeteixo, cap mena de dubte de la seva honorabilitat personal.

Això és, entre moltes coses, el que em fa sentir personalment autoritzat per a exercir la critica –sempre legítima- de tot el que em sembli criticable de la seva manera d’exercir l’alcaldia. 

La desqualificació gratuïta i mal educada en què cauen moltes crítiques a personatges amb responsabilitats publiques ha degradat l’efecte benèfic de la crítica i l’ha convertit en un pim-pam-pum, a veure qui la diu més grossa, que serveix per a rentar consciències, no sentir-se culpable de no assumir responsabilitats, i, paradoxalment, alimenta allò que teòricament vol combatre.

No vénen bons temps per a regenerar una cultura política allunyada d’aquesta gresca d’insults. Les campanyes electorals –gairebé permanents- i la impunitat de l’anonimat de les xarxes, ens asseguren racions diàries de grolleria, de manipulacions, i d’insults (només cal llegit algun dels vomitius digitals pretesament informatius que corren per la xarxa). Els qui volem una altra manera de fer potser haurem de fer un pensament; valgui aquest apunt com aportació.