BCN World, acte final

Divendres 30 de desembre de 2016, el Diari oficial de la Generalitat publicava l'aprovació definitiva del Pla director urbanístic de reordenació de l'àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, discretament anunciat com un “Edicte de 29 de desembre de 2016, sobre una resolució referent als municipis de Vila-seca i Salou”.

Han passat, doncs, prop de tres anys i mig des que el projecte de llei de modificació de la llei 2/1989, de centres recreatius i turístics, va entrar al Parlament. En aquest temps, hem passat d'un projecte gasós, que semblava que abastava tot el CRT, a un projecte que incrusta una peça de cent hectàrees dins del CRT. Hem passat de sis casinos i no se sap quantes coses més -perquè mai no ho vam saber- a un, dos, tres o quatre casinos, hotels, zona comercial, i lleure. I, a la vegada, es mantenen els 2.477 habitatges, en baixa densitat, que ja es preveien l'any 1989, que es poden començar a fer des de l'aprovació del corresponent pla parcial, al 2006, i dels quals, al cap de deu anys, encara no se n'ha fet cap.

I ja està.

Tres anys i mig de discussions, no tant de debat, i menys de dades i d'anàlisis serioses. D'aguantar demagògies, intoxicacions i mitges veritats.

I ara què?

Doncs ara ve l'hora la veritat. L'hora de comprovar si tot el que s'anunciava, bo o dolent, s'acaba complint. Des de la inversió, la real urbanització, els llocs de treball, i la captació de milers de turistes nous, fins als perills de ludopatia, de màfia, de precarietat, de danys ecològics, i tot el que s'ha anunciat. M'atreveixo a dir que hi haurà de tot, en graus diversos. Però la realitat, sigui la que sigui, acabarà posant tothom al seu lloc.

Divendres 30, doncs, culminava una tramitació que, els darrers dies, va ser exprés. Dimarts 27, la Comissió territorial d'urbanisme de Tarragona en feia l'aprovació provisional. Dimecres 28, el Consorci del CRT,emetia informe favorable. Dijous 29, era el torn de la Comissió de política territorial i urbanisme de Catalunya, que emetia el seu informe favorable. El mateix dia, el Conseller de Territori i sostenibilitat en signava l'aprovació definitiva, i divendres 30, se'n publicava l'acord al Diari oficial. Finis coronat opus.

De tot això, només vaig participar en la sessió de la Comissió de política territorial i urbanisme de Catalunya, de la qual sóc membre en representació del Col·legi de Geògrafs de Catalunya. En faré cinc cèntims en el benentès que la meva intervenció allí corresponia al criteri acordat al Col·legi -que comparteixo plenament, no caldria sinó- i que les opinions que expresso en aquest blog són personal i no atribuïbles, de cap manera, al Col·legi. 

El Col·legi, al seu dia, va formular una al·legació al PDU per tres temes bàsics:

1. La necessitat de recuperar el Pla de millora urbana previst per a la definitiva ordenació de la parcel·la o parcel·les on s'han de situar els ressorts. Per una qüestió de legalitat, lligada a la necessària transparència i possibilitat de participació amb garanties i empara jurisdiccional, i també perquè difícilment es pot avaluar l'impacte paisatgístic d'una ordenació que no es coneix.

2. La preocupació per la no resolució de problemes de mobilitat en una xarxa viària molt complexa, que recull trànsits d'orígens i característiques molt diferents, i que es podia veure col·lapsada.

3. Un possible impacte paisatgístic considerable, atès el volum i alçada dels cossos d'edificació, difícilment compatible amb el que disposa i proposa el Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona.

A més d'això, i com a fil conductor d'anteriors al·legacions i de posicionament, la preocupació per com el planejament passa de ser una prèvia a les decisions, a ser només el revestiment tècnic i jurídic que possibilita decisions preses al marge. I, en paral·lel, la limitació d'un planejament que només abasta l'estricte espai de l'actuació i no té en compte els efectes -bons i dolents- sobre el territori.

En la meva intervenció davant la Comissió, vaig reconèixer les millores del Pla. És cert que el PDU aprovat definitivament és millor que el de fa sis mesos. I aquest era millor que el d'un any abans. També que alguns aspectes de l'al·legació del Col·legi havien estat recollits (el tema del Pla de millora urbana, recuperat; un replantejament de la mobilitat; la necessitat que el futur PMU sigui objecte d'avaluació paisatgística).

Tanmateix, mantenim la discrepància de fons sobre la manera de fer. L'abast de l'actuació, la forçada superposició sobre un àmbit singular que ja havia estat objecte d'una ordenació específica, suposa una perversió del planejament. No s'han anat a cercar les activitats idònies per al lloc, sinó que s'ha forçat que el planejament admetés aquestes activitats, i s'ha fet mirant exclusivament l'àmbit que necessiten aquestes activitats, sense entrar en el context territorial. Això es veu especialment en el tema de la mobilitat -després en parlarem- i en altres actuacions paral·leles al PDU, que van per lliure. Projectes autònoms en paral·lel en un mateix territori no constitueixen un tot ordenat i coherent.

Per sorpresa meva, el Pla va rebre més crítiques. La del representant del Col·legi d'arquitectes, que va considerar-lo poc treballat, quan hauria hagut de ser un pla exemplar, excel·lent. I la magnífica, ajustada i elegant intervenció de Joan Busquets, catedràtic d'urbanisme a la UPC i a Harvard -poca broma- alertant sobre la incapacitat de l'ordenació proposada per a fer ciutat, que hauria de ser l'objectiu del planejament. Magistral.

Finalment, el resultat conegut: vint-i-quatre vots a favor i quatre (o tres, he vist de tot) abstencions: la del Col·legi d'arquitectes i la meva, i una (o dues) més que no vaig veure de qui eren.

Fins aquí, la crònica. Ara, uns quants comentaris sobre el nou PDU. Si més no, sobre alguns aspectes nous que no m'acaben de convèncer.

1. El Consorci del CRT passa a ser l'administració actuant, en lloc de l'INCASOL. Això té dues conseqüències, una bona -almenys jo crec que no és dolenta- i una altra més preocupant. La bona: es garanteix -llevat d'algun pacte ocult- que el 15% de l'aprofitament mitjà, de cessió obligatòria i gratuïta, es queda a Vila-seca i a Salou. En serà el titular el Consorci -els dos ajuntaments i la Generalitat- i ja veurem com es repartirà. Amb la situació anterior, no sabíem si l'INCASOL optaria per patrimonialitzar aquest aprofitament (que era en metàl·lic, 73M€) arreu de Catalunya.

La dolenta (o no tan bona): la gestió -la urbanització, en definitiva- queda en mans del Consorci, i tinc els meus dubtes que tingui la capacitat i els mitjans humans i tècnics per a fer-ho, cosa que l'INCASOL sí que crec que garantia. Haurem d'estar a l'expectativa, o esperar tractes que potser estan fets i que no coneixem.

2. L'aprofitament mitjà, ja ho he dit, passa de ser una compensació en metàl·lic a ser una parcel·la més de l'àmbit del CT1 -el dels casinos- on es materialitza aquest aprofitament, amb tots els usos possibles al CT1 llevat del joc.

Què farà, el CRT, amb aquesta parcel·la? La podrà posar a la venda? Tindrà comprador? En podrà obtenir l'equivalent als 73M€ que esperava tenir abans? Potser és un regal enverinat, un sòl amb un mercat molt reduït -per l'edificabilitat, la tipologia, els usos- que pot facilitar que els (pocs) compradors possibles imposin un preu a la baixa. En la situació anterior, l'administració actuant cobrava, i s'acabava la història. Ara, ja ho veurem.

3. La mobilitat ha millorat -nous vials, més treballats, alguns a doble alçada per evitar barreges de trànsit- però no del tot. En aquest sentit, resulta molt significativa l'explicació que la proposta d'aprovació provisional del PDU feia sobre la mobilitat exterior al CRT:

“S’aprofundeix en l’anàlisi de les alternatives i infraestructures de mobilitat per a les connexions viàries prioritzant les alternatives mallades i vetllant per minimitzar l’impacte paisatgístic. En aquest sentit, s’introdueix l’alternativa d’ampliació o millora de les actuals infraestructures d’accés a l’entorn de Port Aventura, així com la possibilitat d’una accessibilitat complementària a través dels nous creixements previstos dins del marc que estableixi el planejament general de Salou. En qualsevol cas, el PDU possibilita altres alternatives d’accessibilitat que puguin sorgir en fases posteriors que es concretaran en els estudis informatius, plans especials o documents que corresponguin.”

És a dir, que s'accepta que caldran mes actuacions, però no es defineixen, i es deixen per més endavant. Penso ara si un pla especial d'una actuació singular, de promoció privada, que generés una afectació important en la mobilitat, s'hagués presentat a la Comissió reconeixent que sí, que cal resoldre coses, però que ja ho faran més endavant. La suspensió seria fulminant, i amb tota la raó. No es pot donar llum verda a un projecte complex, del qual se sap que generarà afectacions a la mobilitat més enllà del seu àmbit, i que no prevegi com resoldrà aquestes afectacions. I que consti que el nou PDU adopta força mesures que milloren aquest aspecte, però no em sembla seriós dir “que ja ho resoldrem més endavant”.

4. El nou PDU incorpora un estudi sobre l'impacte econòmic de l'actuació. Inversió, llocs de treball, efecte multiplicador,etc. A bona hora!. Voleu dir que no hagués estat més oportú al principi, a l'hora de decidir si es tirava endavant una actuació d'aquest tipus, i no al final? Ja entenc que hi ha anàlisis que no poden ser fetes si no se sap la magnitud de l'actuació, però també es poden fer diversos escenaris -de fet, l'estudi els fa- i això hagués estat una bona aportació per avaluar la idoneïtat de la proposta.

L'estudi l'ha fet un equip encapçalat per José Antonio Duro, de la URV -company, doncs- i no tinc cap raó per pensar que estigui mal fet (a més, que conegut també aquesta darrera setmana, no l'he estudiat a fons; de fet, no el vaig poder veure fins divendres al matí que, diligentment -com havia promès el director general d'urbanisme- va ser penjat al Registre de planejament, amb la resta del PDU). Això no obsta per dir que sóc més aviat escèptic sobre aquests estudis ad hoc. Posaria la mà al foc que Marina d'Or tenia un estudi que assegurava la viabilitat del projecte i els milers de llocs de treball, i mira ara com està.

Hi ha una dada que reflecteix el que deia de la necessitat d'aixecar el zoom i tenir una visió més àmplia de tot plegat (i així mateix ho vaig expressar a la Comissió). L'estudi parla d'un augment esperable de les places hoteleres, al CRT, d'entre 3.167 i 3.958, segons les dimensions teòriques de les habitacions sobre el total del sostre hoteler. Suposa uns ratis d'entre 120 i 150 m2 de sostre per habitació. Uns ratis que em semblen molt generosos. Perquè ens fem una idea, l'Hotel Arts de Barcelona -que no té una categoria de pensió de tercera precisament- té 34.000 m2 de sostre, i 340 habitacions: una ratio de 100 m2. El pla parcial de Barenys calculava una repercussió de 57 m2 per habitació -aquests em semblen pocs-. Però el que és realment significatiu és que, als 475.000 m2 de sostre hoteler del CTI, cal afegir els més de 150.000 m2 també hotelers a la resta del CRT, i els prop de 200.000 al pla parcial substitutiu de Barenys que prepara l'Ajuntament de Salou, i les 12 hectàrees d'ús hoteler a la Pineda que l'Ajuntament de Vila-seca vol treure al mercat. Podem absorbir tot això? Hem pensat i preparat el territori -aigua, energia, mobilitat, residus- per a tot això?. Les visions parcials, aïllades, no serveixen. Necessitem veure-ho tot. I no ho hem vist.

I ara?

Doncs ara, com he dit abans, esperar i veure. M'agradaria pensar que algú preveu -o ho demana, i es fa- uns indicadors, un seguiment, de tot això. De la tramitació de tot el que falta, de l'execució, de la inversió. De la implementació de les mesures ambientals i paisatgístiques. De la creació i característiques reals dels llocs de treball. Dels costos indirectes per a les administracions -és a dir, per als contribuents- i del destí del 15% de l'aprofitament mitjà (que, legalment, hauria de ser per al patrimoni municipal de sòl i habitatge de Vila-seca i de Salou, per a operacions d'habitatges protegit). Espero que això passi.

M'agradaria també que comencés a haver-hi una mica més de serietat. He sentit afirmacions que les obres “començaran aquest estiu”. De veritat? Quan el termini per al concurs s'ha allargat tres mesos, i el termini per a presentar el projecte bàsic s'amplia a 120 dies hàbils des de l'aprovació del pla de millora urbana. Un pla que també necessita uns mesos per a ser tramitat. Quan caldrà tramitar els projectes d'urbanització per a ser adjudicats (i, per cert, si qui adjudica és el Consorci del CRT, que és públic, haurà de ser per concurs, oi?). En fi, que dubto molt que a l'estiu hi hagi grues treballant. I dir el contrari és enganyar la gent.

Però també he sentit declaracions sobre el perill de l'opció de compra per part de lINCASOL. Perill? Perill zero. Ni que sigui perquè l'INCASOL no té els 110M€ de l'opció de compra, ni pot endeutar-se. No fem alarmisme.

I no puc consignar les múltiples errades a molts mitjans de comunicació, la més freqüent de les quals, confondre superfície i sostre edificable. Ja sé que l'urbanisme de vegades és complicat, però una mica més de serietat em sembla exigible. Si parlessin d'unes altres coses -de futbol?- amb aquesta alegria, tothom se'ls tiraria a sobre.

I aquí acaba -per ara?- aquesta sèrie titulada BCN World -un nom que ha passat a millor vida- que vaig iniciar fa tres anys i mig. A veure què passa, moltes gràcies per la paciència, i disculpeu la tabarra.  

Parlem de la Budellera (i 2)

Com deia en l'anterior apunt, repensar la ciutat, plantejar noves formes d'ordenació, reconsiderar intervencions, tot és molt legítim, i fins i tot necessari. Aquell apunt ha rebut comentaris molt interessants, amb reflexions sobre la ciutat que comparteixo, i m'alegra que hi hagi aquesta inquietud. Comparteixo plenament l’escrit de l’admirat col·lega Rafael López d’avui mateix (aquí). Però el que ara tenim sobre la taula no és l'escenari teòric de repensar, sinó un fet molt concret. Una proposta de pla parcial feta d'acord amb el POUM vigent. Hi ha algú -en aquest cas la Junta de compensació del PP24 la Budellera- que ha exercit els drets que la llei li reconeix i ha aplicat el que diu el POUM. Un POUM que Tarragona es va donar a si mateixa, en un procés llarg, accidentat, i debatut, no ho oblidem, però que va ser decisió de la ciutat. No és una cosa que ens vingui de fora, sinó una obra pròpia.

La pregunta, la pregunta urgent, no és doncs si aquest és el model de ciutat que volem o no –que també ens ho hem de plantejar- sinó com podem respondre a aquesta proposta existent, sabent que un rebuig o una esmena a la totalitat condemna la ciutat a unes indemnitzacions importants.

Això és, sobretot, responsabilitat del govern. Sobretot, però no només, si ens pretenem una societat  madura que no s'inhibeix de la ciutat. Però sobretot del govern, i això és -hauria de ser- un avís per a navegants: si algú pretén ser una opció de govern, si algú no es vol quedar en el còmode lloc de partit protesta, que es queixa i diu com s'haurien d'haver fet les coses -a pilota passada, que és molt fàcil- no pot, ara, fer discursos per elevació. Toca embrutar-se les mans i buscar solucions, que segur que no seran perfectes -la perfecció no existeix- però que han de ser viables.

Crec que hi ha almenys dos nivells d'intervenció en aquest cas: un específic per al projecte de la Budellera, i un més general per evitar -o minorar- el problema de fons.

Anem per parts.

Quin és el marge de maniobra? D'entrada, assenyalem que el POUM -en compliment del que diu la Llei d'urbanisme- fixa una sèrie de paràmetres d'obligat compliment per al Pla parcial. A més d'atorgar-li la condició d'urbanitzable i de delimitar-lo, el POUM estableix quina és l'edificabilitat -és a dir, la quantitat d'edificació que pot contenir el Pla parcial- els usos (principal, compatibles, i incompatibles) i la qualificació (com es disposen, sobre el terreny,  aquesta edificabilitat i aquests usos). A més, pot establir -i el POUM ho fa- criteris d'ordenació i condicions afegides, com ara la inclusió de l'antic àmbit del Pla parcial 27, a la Platja Llarga, que es destinarà “a zones lliures d’edificació, equipaments, aparcaments i instal·lacions al servei de la platja llarga, sens perjudici que es puguin atorgar concessions administratives de les referides instal·lacions”.  Això ho diu el POUM, no el Pla parcial.

Vol dir, doncs, que si el projecte compleix aquestes determinacions -i ho hauria de fer, per imperatiu legal- podem discutir el com, però no el què. Això és poc o és molt? En tot cas, és el marge que tenim, en el benentès que una ordenació diferent no pot anar en detriment de l'edificabilitat reconeguda; podem posar-la d'una altra manera, però no podem reduir-la per imperatiu legal.

En tot cas, una nova ordenació que respecti els paràmetres bàsics, si es vol que alliberi més espai, només pot ser, o bé més densa, o bé més alta, i no sembla que les alçades agradin gaire. Ens queda, és clar, la possibilitat de disposar l'edificació de forma més compacta, i fer carrers més estrets. Certament hi ha marge, però siguem conscients que això va en detriment de la qualitat de vida -per exemple, de garantir un bon assolellament- o de la mobilitat (per exemple, fer conviure vianants, circulació rodada, carril bici i aparcament demana uns carrers relativament amples).

Ja em vaig referir a la necessitat de contextualitzar el temps de l'ordenació. Parlem d'un pla per a trenta o quaranta anys. A ningú se li acut que s'hagi de construir tot de cop, i tampoc no sembla prudent urbanitzar-ho tot i restar a l'espera. De fet, hem de distingir les fases d'ordenació -que és la immediata que ens ocupa- reparcel·lació, urbanització i edificació. Podem -més; ho hem de fer- ordenar el conjunt; podem -també ho hem de fer- reparcel·lar, és a dir, re-assignar les propietats i els seus drets corresponents d'acord amb la nova ordenació. Podem preveure i planificar la urbanització, però ningú obliga a materialitzar aquesta urbanització i edificació d'un sol cop. Això, que estic segur que la Junta de compensació té molt clar, podem establir-ho millor al Pla per a tranquil·litat de tothom, i fins i tot per a condicionar el ritme de l'ocupació, de tal manera que s'assenyalin les prioritats, que sens dubte han d'anar per a les zones més properes a la ciutat existent. Insisteixo que estic segur que això ja es pensa des de la Junta, però no seria sobrer evidenciar-ho al Pla i fer-ho més explícit, si això ha de tranquil·litzar.

Una possibilitat -complicada, això sí- seria establir una divisió poligonal. Enlloc no està establert que forçosament s'hagi de desenvolupar com un únic polígon. Sempre que siguem capaços de refer l'ordenació i establir els polígons independents que, segons la llei, han de ser equilibrats en càrregues i beneficis dins d'un mateix sector. Això no és fàcil, però podria ser possible amb un ús imaginatiu de la possibilitat de definir polígons discontinus. És qüestió de fer números i un pla d'etapes que condicioni el desenvolupament de les noves a una efectiva execució -no completa, però sí significativa- de les anteriors. Posteriors revisions, per canvis significatius de la realitat, serien més assequibles.

Una qüestió, relacionada amb un dels aspectes de l'apunt anterior, em semblaria interessant que fos plantejada. Parlava de com canvien els hàbits i les necessitats en matèria d'habitatge; de com augmenta el nombre de llars unipersonals, i de com s'intueix -i reitero que seria bo saber-ne més; en general, seria bo saber més de nosaltres mateixos, de la ciutat- que hi ha una demanda insatisfeta, majoritàriament de gent jove, que té unes necessitats diferents. A aquestes demandes diferents no podem continuar oferint l'habitatge estàndard de menjador, tres habitacions, cuina i dos banys, o una habitació i un bany menys. Ens cal generar noves tipologies, més reduïdes, apropiades -i, sobretot, econòmicament a l'abast- per a persones soles o parelles sense fills. No se si les ordenances d'edificació del Pla parcial ho preveuen, però crec que caldria ser molt valent i imaginatiu en això, especialment a les zones reservades a habitatge protegit i sobretot a les de titularitat pública. Això repercuteix en la densitat possible, i seria bo pensar-hi ara.

I, a la vegada, per què no som capaços de plantejar-nos solucions d'habitatge col·lectiu? Hi ha experiències reeixides,  a Europa. Resulten més eficients en recursos i en espai. No es tracta d'imposar res, però sí de no fer-ho impossible. Ara que estem dissenyant una part important de la ciutat del futur, potser seria el moment de pensar-hi.

Hi ha un aspecte de l'ordenació proposada que no m'acaba de convèncer. Es tracta dels vials que travessen el gran espai lliure a la banda est de la Budellera, els que el Pla anomena carrers 5 i 3.  Aquests:

Especialment el carrer 5, ateses les dificultats de pendent -una part haurà de ser en viaducte-  i que la funcionalitat em sembla escassa. Hi ha la voluntat de relligar l'espai de la Budellera amb les urbanitzacions veïnes, i descarregar de trànsit l'antiga CN-340. Diversificar els trànsits, i multiplicar les vies d'accés a la trama viària de la ciutat és positiu,  perquè evita colls d'ampolla. Però no crec que els guanys -la major fluïdesa i connectivitat- siguin proporcionals als costos: un vial car, en part elevat, amb un pendent important, i que parteix un espai lliure de grans dimensions. Un vial imposat per la Comissió territorial d’urbanisme de la Generalitat al POUM, però que, al contrari d’unes altres determinacions, seria relativament senzill de modificar.

Crec que caldria reformular aquestes connexions -també la del carrer 3- i evitar tan com sigui possible la fragmentació del gran espai verd. Més encara si no resulta evident el guany en connectivitat. El mateix Estudi d'avaluació de la mobilitat generada atribueix un 1% la nova mobilitat en vehicle privat generada pel sector en cadascuna d'aquestes vies

Clar que aquesta dada correspon a la generada pel propi sector, no a la provinent de les urbanitzacions veïnes, però em costa creure que no hi hagi alternatives.

En fi, hi ha possibilitats de modificar alguns aspectes del Pla parcial de la Budellera en un sentit que a mi em semblaria positiu, però sempre assumint que alguna d'aquestes modificacions pot suposar revisar de cap i de nou l'ordenació. Al capdavall, un pla parcial -i més un amb les dimensions d'aquest- és una ordenació complexa, i tocar una peça pot suposar revisar-ne moltes més. No és feina d'un dia -analitzar-ho tampoc; segur que se m'han escapat moltes coses- i moltes decisions responen a factors que no coneixem del tot. Raó de més per a demanar explicacions, amb la voluntat d'escoltar-les.

Raó de més, també, per a demanar serietat a totes les parts. Al Govern, per a defensar i argumentar allò que cregui millor per a la ciutat -el Pla o modificacions al Pla- amb solvència. A l'oposició -la institucional, la veïnal- per assumir el real marge de maniobra de què es disposa i la realitat del Pla i no caricatures interessades o frívoles.

He parlat abans de dos nivells d'intervenció. Un segon nivell, de fons, és el que ens ha portat fins aquí. El Pla parcial arriba ara i amb el contingut que té d'acord amb el POUM vigent. Una de les parts d'aquest POUM vigent és el Programa d'actuació un document que, segons diu la llei “són l'expressió de les polítiques municipals de sòl i d'habitatge i contenen les previsions i els compromisos assumits per al desenvolupament dels plans d'ordenació urbanística municipal corresponents pel que fa a la reforma i la millora urbanes”.

El Programa vigent a Tarragona estableix que el Pla parcial de la Budellera s'ha de tirar endavant en el primer sexenni de vigència del POUM (2013-2018). Per això s'ha presentat ara. Des del punt de vista formal, doncs, el Pla parcial és impecable: es presenta amb el contingut i les determinacions que estableix el POUM i dins del termini que li pertoca. Això, que és l'estricte compliment del POUM, estableix també els marges de maniobra per a canvis, com hem vist.

Però més enllà -que no és poc- de la Budellera, el que seria intel·ligent seria afrontar aquest marc que ens condiciona per a poder canviar el que calgui. És possible fer-ho? Sí i no.

El nus de la qüestió és que les bases del POUM -les bases urbanístiques, demogràfiques, econòmiques- estan completament superades per la realitat. Els escenaris demogràfics, elaborats en plena efervescència, s'han invertit totalment, de manera que Tarragona perd població (però no de manera exagerada: el salt entre els 140.184 del 2010 i els 131.255 del 2015, que ha estat adduït per oposar-se a la Budellera, també incorpora la pèrdua de més de 5.600 habitants de la Canonja; no fem trampes).

El POUM va quedar enllestit al 2007, amb la primera aprovació inicial. Les modificacions posteriors, que van motivar la segona aprovació inicial del novembre de 2008, van ser importants, certament, però no van afectar les bases del Pla. Les modificacions -també la supressió dels sectors del Pont del Diable i de la Móra 2; l'anul·lació dels dos plans parcials de la Platja Llarga, precisament a base d'incloure'ls a la Budellera i a Terres Cavades- van ser sobretot de caràcter menor (menor per al conjunt de la ciutat, no per als afectats, és clar) però no modificaven les idees centrals, elaborades en temps de boom immobiliari. Segurament la urgència no permetia començar de nou, i era més necessari sortir de l'embús com fos. No ho critico, crec que no es podia fer una altra cosa.

Hem de revisar el POUM, doncs? La veritat és que quan encara estem acabant de pair un procés de revisió que va ser traumàtic i feixuc, no ens ho podem permetre (i segurament tampoc no seria legal).

Ho hem de deixar estar? Doncs tampoc. Hi ha alternatives. Més modestes, si voleu, però viables i que poden generar un escenari millor.

Primer. Identificar tots aquells aspectes del POUM més crítics, la modificació dels quals no suposi una revisió encoberta. Les revisions estan regulades per la llei i pel mateix POUM, però es permetem les modificacions. Això vol dir que seria factible estudiar aquelles parts del POUM que han quedat més desfasades i emprendre'n la modificació, en uns termes que no suposin la revisió. Es pot fer.

Segon. En paral·lel, revisar a fons el Programa d'actuació, a fi d'adequar-lo, fins on sigui possible, als nous escenaris econòmics i demogràfics. I evitar actuacions que, tot i que són escrupolosament legals, ja no són -o almenys no del tot- convenients.

Tercer. Començar a pensar, amb calma, la superació del POUM actual. No tant començar-ne formalment la revisió -ja arribarà quan calgui- com el procés de coneixement de la realitat (un procés que l'Ajuntament té pendent de fa molt de temps) de pedagogia sobre el que significa el planejament, de reflexió sobre el paper metropolità de Tarragona, i tantes coses que necessitem.

Serà possible, tot això? Possible, ho és. Probable, a la vista d'un govern que em sembla força desorientat, amb un Ajuntament dèbil com a estructura, i amb una oposició que sembla que prefereix apuntar-se als discursos maximalistes i no a presentar alternatives amb cara i ulls i no cartes als reis, i amb una societat civil gairebé inexistent, em sembla més difícil. Però no per això hem de deixar d'intentar-ho.

Parlem de la Budellera

La tramitació del Pla parcial de la Budellera, a Tarragona, ha generat un cert debat, sens dubte motivat per la magnitud de l’operació. Un pla de de més de 130 ha, amb prop de 6.000 habitatges, i unes possibilitats de 15.000 habitants. Més que tota la comarca del Priorat. Déu-n’hi-do.

No vull entrar, ara, a analitzar el contingut del Pla. És un document complex –per força ho ha de ser- i, en tot cas, no m’ha agradat mai entrar en batalles de blanc o negre, de bons o dolents. Sí que voldria, però, aportar dues reflexions de cara a un debat que ja em temo inexistent, almenys en el termes que el voldria.

Dues qüestions principals s’han plantejat: sobre l’oportunitat d’urbanitzar aquest espai, i sobre la necessitat o no de 6.000 nous habitatges.

Sobre l’oportunitat. No cal dir que la ciutadania té tot el dret –gairebé caldria dir que el deure- de plantejar-se i de revisar el model de ciutat que vol. Decidir si es vol créixer, com, i en quina direcció, és una responsabilitat democràtica, que depassa l’estricte marc de les institucions i ens interroga –ho hauria de fer; ens n’hauríem de sentir- tots i cadascun dels habitants de Tarragona.

Això es va fer, segurament amb menys intensitat de la que caldria, no sempre amb prou habilitat, i tampoc amb prou resposta, quan tocava fer-ho, que és al moment de la formulació de l’actual POUM. Va ser aleshores, en aquell procés llarg i accidentat iniciat a finals dels noranta i culminat deu anys més tard, que es va posar sobre la taula què s’havia de fer a Tarragona, i també a la Budellera.

Però, a més, això ja venia de més lluny. Veieu aquest plànol? 

És el Pla general d’ordenació urbana de Tarragona del 1995. Hi podem veure com l’actual àmbit del Pla parcial la Budellera ja figurava parcialment –és el PP 24- com a sòl urbanitzable, i una altra part –el PAU03- com a urbanitzable no programat.

Vol dir això, doncs, que la vocació urbana d’aquest espai, la voluntat que la ciutat creixés en aquesta direcció, no és una decisió del 2016, sinó que ve de lluny. Té més de 20 anys. El moment de qüestionar-se la idoneïtat d’aquesta vocació fa ser quan es van formular els planejaments generals. I sí, segurament la informació i la participació es podien haver fet amb més ganes, però la responsabilitat és compartida. Hi va haver informació i participació per aturar aquelles barbaritats de les urbanitzacions de la Móra 2 o del Pont del Diable, hi va haver mobilitzacions i queixes per aturar i canviar propostes a bona part de la ciutat. No en recordo cap –i si n’hi va haver, ja em corregiran- per dir que no a la Budellera.

Això no treu cap legitimitat a qüestionar-ho ara, només faltaria, però cal tenir-ho en compte. Sobretot a l’hora de proposar alternatives, en les quals cal esperar –i exigir- una certa viabilitat legal, tècnica i econòmica. Els brindis al sol, les cartes als reis, no s’hi valen.

Segona qüestió. 6.000 habitatges més a Tarragona? Massa? Innecessaris? Depèn de moltes coses.

En primer lloc, cal contextualitzar aquests nous 6.000 habitatges en el temps. Una operació com la de la Budellera és una operació a trenta o quaranta anys. Si serveix d’exemple, el Pla parcial 2 –la zona al voltant de l’Hospital Joan XXIII, per situar-nos- es va aprovar definitivament al juny de 1987, i encara hi ha solars per edificar. Els ritmes de l’activitat urbanística són els que són, més aviat lents. 

Els primers ocupants de la Budellera, sense entrebancs, no arribaran abans de cinc o sis anys, i això tirant curt. No és dolent –al contrari- que la ciutat tingui sòls urbanitzats i a punt amb uns quants anys d’anticipació a la demanda; això evita retencions especulatives.

Cal plantejar això quan hi ha habitatge buit a Tarragona? Sóc un ferm partidari de la renovació i rehabilitació urbanes, del reciclatge dels sòls urbans existents, de la ciutat compacta. Però també cal plantejar-se creixements si això permet esponjar la ciutat massa densa, renovar teixits, i obtenir equipaments.

Parlar d’habitatges buits demana dades. El cens d’habitatges de 2011 –el darrer que tenim, i amb la fiabilitat que té- ens dóna les següents xifres:

Habitatges principals:        52.391

Habitatges secundaris:      5.548

Habitatges buits:                 7.772

Total habitatges:                  65.711

Habitatges buits, doncs, un 11,81%, un de cada 8 i una mica. Afegim-hi que, segons les dades de l’IDESCAT, els habitatges acabats entre el 2012 i el 2015 han estat 1.192.

Caldria afegir-hi els habitatges a mig fer i paralitzats, i restar-hi els ocupats des del 2012 cap aquí. Són molts o són pocs? Ho hauríem de completar amb l’estat d’aquests mateixos habitatges –buits, secundaris  i plens-. El mateix cens d’habitatges ens diu que, al 2011, hi havia 44 edificis en estat ruïnós,  610 més en estat deficient, i 2.444 en estat regular. Subratllo que ara parla d’edificis –sobre un total de 9.586 a la ciutat- i no d’habitatges, que deuen ser uns quants més.

Com hem d’encarar la necessitat o no d’un estoc de nous habitatges? Al meu entendre, cal plantejar-ho tenint en compte diverses qüestions:

1. La substitució d’habitatges envellits, via rehabilitació o enderrocament, combinada amb una política d’esponjament de determinades parts de la ciutat. La conformació de places, de parcs, d’equipaments, dins de la ciutat existent, només es pot fer en substitució de teixits urbans obsolets, que poden tenir encara una certa ocupació, i que, per tant, caldrà reallotjar.

2. Els canvis en l’estructura de les llars. Augmenta el nombre de llars unipersonals i monoparentals. Vol dir que, a igual nombre de persones, més llars, i més diverses. Unes perspectives de creixement demogràfic més aviat minses no es tradueixen necessàriament en estancament en la formació de llars. Al contrari, ens caldran més habitatges, més llars, per al mateix nombre absolut de persones, que viuran d’una manera diferent.

3. La demanda continguda i insatisfeta. No sabem –i estaria bé intentar saber-ne més- quanta gent voldria emancipar-se o canviar de casa, i no pot per manca d’una oferta d’acord amb les seves capacitats o, directament, per manca d’uns ingressos suficients i estables. Si un dia el mercat de treball i la situació econòmica milloren –milloren de veritat, no estadísticament o cosmètica- ens podem trobar amb un repunt de la demanda que hauria de trobar una oferta suficient, si no volem alimentar l’especulació. 

-    

Crec que si no tenim en compte tots aquests elements, l’afirmació que a Tarragona sobren habitatges queda esbiaixada i incompleta. Més encara si parlem d’operacions a quaranta anys vista.

Podem tenir ara el debat que no vam tenir quan l’oportunitat d’urbanitzar o no la Budellera era sobre la taula? Sí, però amb més condicions i menys llibertat que aleshores, perquè ja hi ha uns drets adquirits que no podem negligir. Podem reformular coses? Segurament algunes ja no, però unes altres sí. Això serà motiu d’un altre apunt. Però en tot cas, qualsevol debat, s’ha de fer amb dades i amb criteris. Continuarà. 

No va només de Jocs

El terrabastall que ha suposat l'aplaçament dels Jocs Mediterranis, de moment al 2018 (ja veurem) ha servit també per a destapar moltes coses. Algunes que ja s'anaven dient des de diferents sectors, amb expressions més o menys contundents; unes altres, que potser s'intuïen però que ara han quedat cruament al descobert.

El que em sembla més preocupant és la constatació que moltes coses dels Jocs són de fireta. No totes, hi ha coses que s'estan fent, que compten -sembla, toquem fusta- amb finançament (sinó, no s'haguessin pogut adjudicar, però mai se sap amb la comptabilitat creativa). L'Anella Mediterrània, el Sant Jordi, o el Pavelló, van endavant. Peix al cove, doncs, i esperem que el peix no estigui passat o que el cove no estigui foradat. Passi el que passi, això queda, i benvingut.

Però, és clar, els Jocs són alguna cosa més que unes instal·lacions esportives. Són també una organització, són l'ocasió de fer ciutat -una ocasió ja perduda- i l'ocasió de demostrar una capacitat de fer que et permet situar-te a una altra divisió urbana. No a la champions, però sí una mica millor.

Vam perdre, fa temps, l'ocasió de fer ciutat,i ja en vaig parlar aquí. I ara hem perdut l'ocasió de demostrar -potser perquè no era veritat- la capacitat d'organitzar un esdeveniment complex, encara que sigui amb la modèstia dels Jocs Mediterranis.

Comença ara la recerca de culpables, algú a qui penjar-li el mort. Crec que caldria ser curosos, no viscerals. Hi ha molts nivells de responsabilitat perquè han passat moltes coses, i, per tant, hi ha molts responsables. A cadascú la seva part.

No deixa de ser sorprenent l'alineament del govern municipal -o de l'alcalde, no sé exactament- amb la coneguda excusa “la culpa és de Madrid”. Em pensava que això ho deien uns altres. Té culpa Madrid? (Madrid concepte, no la ciutat). En té, sens dubte, però no la té tota.

Ara, el més divertit és que “Madrid” no ha fet res de nou. Ha tractat Tarragona i Ballesteros amb la medicina habitual que dispensa a Catalunya: bones paraules, quatre copets a l'esquena, i deixar-te amb el cul enlaire i sense un ral. Benvingut al club, Pep-Fèlix. No ho vas aprendre amb el mercat? Doncs a veure ara.

De fet, Madrid ha aplicat el tractament català fins i tot al PP local, en una enèsima demostració que no pinta absolutament res, com ja vam veure a la legislatura 2011-2015, la de la majoria absoluta, on un tal Alejandro Fernández va ser diputat sense que ho sabés absolutament ningú (crec que ni ell mateix, excepte a fi de mes). Al PP i a l'Ale els han tractat com a catalans, encara que ells pretenguin ser bons catalans de l'estil del moro amigo de la legió.

I, per cert, és sorprenent el silenci de l'habitualment bocamoll Alejandro, ell, que sempre està encantat d'escoltar-se, i no ha dit pràcticament ni piu. Suposo que deu estar pensant com repercuteix tot això en la Marca Tarragona, que és el seu negociat municipal. Ja els pot donar les gràcies, als seus, i, de passada, encarregar uns quants estudis, treballs i saraus. També al seus, és clar.

A no ser, però, que això sigui el compliment de la profecia de l'Alcalde. No fa gaire va dir una cosa com ara “Quan se sàpiga la veritat molts hauran de callar”. Doncs mira, sí. S'ha sabut la veritat -o una part de la veritat- i l'Ale ha callat.

Però, és clar, hi ha més responsables. S'ha presentat l'ex-president del Consejo Superior de Deportes, Miguel Cardenal, com a dolent de la pel·lícula. A la vista de la seva resposta (aquí) que em sembla força creïble, i a la vista de la seva trajectòria, que inclou la pressió sobre federacions esportives tipus cortijo, on un reduït nombre de gent feia i desfeia amb diners públics sense donar explicacions (ho podeu veure aquí) tinc una certa tendència a creure-me'l.

També un mitjà digital ha revelat errades flagrants en l'organització dels Jocs (ho podeu veure aquí) que no he vist que hagin estat desmentides. Errades que no tenen a veure amb la falta de diners.

Tot plegat, doncs, ens posa de manifest una manera de fer improvisada, frívola, poc professional, i molt irresponsable. Entenc que els plans B no s'expliquen (si s'expliquen ja no són plans B). Entenc que hi ha hagut ocasions complexes en que tocava, per part de l'Alcalde, fer bona cara per a no perdre bous i esquelles. Això em sembla que ho entén tothom.

Però ara hem perdut, i no es té -perquè no es va voler buscar mai- la solidaritat i la comprensió de la ciutat, perquè no es van donar explicacions quan calia. L'Alcalde, en un apunt al seu facebook, escrivia “Si preguntessin, els hi hauríem donat tots els detalls del que estic dient.”. Doncs em sembla que l'oposició s'ha fet un tip de demanar explicacions i de fer preguntes, i això ha estat tractat de calúmnies i de pals a les rodes. Fent amics?

Ara ja sabem qui era que no tenia escrúpols, i qui posava pals a les rodes -hi havia rodes?-. I, a més, hi ha els pals propis en forma de desorganització, de fugides cap endavant, de grans declaracions completament buides, i no saber -o no voler- plantar-se a temps i amb la complicitat de la ciutat guanyada per la confiança i la pedagogia i no per les vísceres acrítiques.

I, encara més. Si el pacte amb el PP -aquell pacte “no ideològic” segons l'estrambòtica redacció que pretenia justificar-lo- era imprescindible, el preu que s'havia de pagar, per assegurar l'aportació de l'Estat als Jocs (d'això, a casa meva, en diuen xantatge) què espera l'Alcalde per a destituir de manera fulminant els regidors del PP i trencar el pacte? Si no serveixen per a l'única cosa per a la qual havien de servir, què fan, encara, al govern de Tarragona?.

I una segona. A veure si comencem a prendre'ns seriosament l'organització municipal i la direcció de l'Ajuntament. L'època dels aficionats, dels espavilats, dels amics. L'època del “això ho hem fet sempre així” i del “això no s'ha fet mai” per a justificar la resistència al canvi, tot plegat s'ha d'acabar. S'ha posat de manifest la debilitat estructural -no només de Govern, que també- de la mateixa ciutat. Aquest és veritable repte que hem fallat.

De Gaulle deia que per a ser president, calia “una certaine idée de la France”. Per a ser Alcalde també cal una visió de la ciutat, un horitzó engrescador que estiri la consciència i l'entusiasme col·lectiu dels ciutadans. Hi ha algú per a fer-ho?

una addenda sobre les superilles

Ni fet a posta. El mateix dia que penjava un apunt sobre les superilles , vaig tenir ocasió de conèixer amb una mica de detall el pla parcial de la Budellera, a Tarragona. Un pla de gran extensió –més de 130ha- amb una previsió de prop de 6.000 habitatges. Un pla complex, doncs.

Sense entrar ara a fer una valoració del pla –ja tocarà fer-ho- sí que volia parlar d’un aspecte.

L’ordenació viària del pla descansa, internament, sobre un gran passeig central, dos vials paral·lels a aquest, situats a les vores del pla, i un conjunt de carrers perpendiculars a aquests tres. Tot plegat, configura una malla ortogonal força regular, com es pot veure:

Ara bé, cada quatre illes d’aquesta malla es configuren en una mena de superilla, com podeu veure a la il·lustració.

La diferència amb la superilla ara en funcionament a Barcelona –almenys pel que jo sé- és que, en aquest cas, l’ordenació de la mobilitat del sector ja incorpora d’entrada aquesta segregació de trànsits. Les característiques dels carrers, la previsió dels carrils bici, de les voravies, dels cossos d’edificació, s’ha fet d’acord amb aquest objectiu (no únic, no subordinada a, però sí també amb). A la vegada que es deixen lliures un trams de carrer, a disposició absoluta del vianant, també es preveuen les vies necessàries per al tràfic rodat, i tot plegat amb una distribució que cobreix tot el sector.

No sé, ara, si funcionarà tot i si funcionarà tot bé. El pla, com hem vist, és de grans dimensions, i passarà molt de temps abans no estigui tot plenament en marxa (per a tenir una idea: el GATPCPAC va proposar les superilles, l’any 1932, a les parts de l’eixample de Barcelona encara per construir... és a dir, setanta anys després d’haver-el aprovat el Pla Cerdà!).

Sí que crec, però, que és important que aquest disseny de circulació no se superposi a l’ordenació, sinó que en formi part. La mobilitat, en un sentit ampli, és un component de l’ordenació, no un element extern. No podem pretendre aplicar mobilitats radicalment diferents si no adaptem l’ordenació, física i d’usos. Tocar només una de les parts, sense adaptar la resta, o encara pitjor, pensant que la resta funcionarà igual, no és solució, és un pedaç. I els pedaços no funcionen. 

(imatges: extretes del Pla parcial 24, la Budellera, a informació pública a www.tarragona.cat, i imatge extreta del Pla de mobilitat urbana de Barcelona)

Ballesteros no és Maragall

Les darreres setmanes, el to del debat -si és que se'n pot dir així- sobre els Jocs dels 2017 ha anat agafant un to desagradable. No sé si algú intenta importar aquí l'estil bronco de determinats mitjans, d'algunes tertúlies, en les respostes i posicionaments. Si és així, em sembla una molt mala notícia per a la salubritat ciutadana de Tarragona.

I, tot que sempre hi ha de tot a tot arreu, em refereixo a qui també té més responsabilitat sobre el tema i, per tant, a qui és raonable exigir-li una mica més, en el benentès que tenir més responsabilitat no vol dir tenir-la tota. Hi ha hagut expressions i propòsits poc presentables arreu.

Però no em sembla que utilitzar profusament expressions del tipus “quan se sàpiga tota la veritat alguns s'hauran de menjar les seves paraules” o “alguns parlen sense saber” o que “hi hagi qui no tingui escrúpols de posar en risc els Jocs a canvi d'intentar treure'n rendibilitat política" aporti gaire res de positiu i d'aclaridor.

Anem per parts. Sabut és que no sóc un entusiasta dels Jocs. Ho he deixat escrit aqui i aquí ) però no se m'escapa que, d'entrada, podrien haver estat una bona oportunitat per a Tarragona. Una oportunitat per a desencallar algunes coses d'aquesta ciutat, que bona falta fa, per a generar autoestima, que també estaria bé, i per a fer-se veure en positiu.

Però aquestes oportunitats, per a convertir-se en realitats, demanen -demanaven- una altra manera de fer les coses. És possible que hi hagi, encara, coses que no sabem, i que poden fer que tot plegat vagi millor del que alguns ens temem. Me n'alegraré pel resultat, perquè no vull res de mal a la meva ciutat, però no m'agrada com s'està fent. És clar que cal tenir, sempre, un pla B, i que els plans B no s'expliquen. Però això no fa bona ni justifica la desqualificació de qui demana explicacions o qüestiona algunes coses.

I cal dir que, al llarg del temps, hem tingut motius sobrats per a qüestionar i per a demanar explicacions. Els continus canvis de programa, els ajustaments -sempre a la baixa- del pressupost, les inconcrecions en projectes de llarg abast que s'acaben resolent per la via més fàcil i que menys aporta, l'establiment de línies vermelles i d'ultimàtums que, un cop traspassades o vençuts, són substituïts per límits nous sense cap explicació, tot plegat genera un escenari com a mínim preocupant.

I el darrer -per ara- debat, el generat amb aquest estrambòtic projecte de Santa Gadea. Sobre això ja em vaig pronunciar fa un temps (ho podeu veure aquí) i no hi ha d'afegir gran cosa. Mantinc tot el que deia, i em refermo en l'estranyesa que em genera tot plegat: un projecte privat, que no sabem si surt espontàniament o és demanat, que era molt urgent i que ara està aturat. I que consti que la gestió privada d'aquests equipaments em sembla legítima -que no vol dir oportuna; i, en tot cas, dependrà de les condicions-. Però el que no em sembla legítim és fer-ho de manera vergonyant. Em semblaria molt més saludable i legítim un debat obert, franc, amb totes les dades, sobre com cal gestionar aquest llegat. Potser tindríem sorpreses. 

I, la cirereta del pastís, un projecte que sembla que ens costaria un cànon milionari anual durant un grapat d'anys. I què diu el govern municipal? Que l'oposició no sap de què parla, i que això és el mateix que la Generalitat està fent amb el Sant Jordi.

Anem a pams. Les dades, són les que són. El projecte de Santa Gadea té aquest cànon sí o no?. Això no és opinable, no és subjectiu. Hi és o no hi és. Aquesta és la diferència entre la transparència i l'opacitat. Deixem que els tarragonins considerem si ens sembla bé o no, però no amaguem la informació.

I, a més, el cànon del Sant Jordi el paga l'empresa al sector públic. El de Santa Gadea, el pagaria la ciutat a l'empresa. No cal saber gaire de ciències econòmiques per a distingir que no és el mateix pagar que cobrar. De fet, amb un episodi de Barri Sèsam n'hi hauria prou. Per això resulten extemporanis els exabruptes del govern municipal. El millor debat, el més aclaridor, es fa amb dades, no desqualificant l'interlocutor.

I el darrer -per ara- d'aquest capítol de despropòsits, va ser una entrada al facebook de l'Alcalde -entrada que ara no hi és- en què comparava l'èxit dels Jocs de Barcelona 92 i el consens que hi va haver, amb les maniobres i pals a les rodes d'alguns a Tarragona 2017, i feia una gens dissimulada equiparació entre Maragall i ell mateix.

Fem comparacions? Fem-les. Els jocs de BCN 92 van tenir també detractors i crítics, amb tons i continguts i intencions molt diversos, però no van ser una bassa d'oli com, de manera edulcorada pel transcurs del temps, es volen presentar ara. Les tensions per compromisos poc clars o no complerts, o difícils d'assolir, van estar a l'ordre del dia. Els canvis organitzatius també, i no sempre el COOB va poder fer el que volia, i vam veure com s'anaven generant nous ens -VOSA, HOLSA, etc- no sense tensions per a deixar clar qui pagava i qui manava. I, si cal, recordem el soroll i el fiasco de la inauguració de l'Estadi amb els Campionats d'Atletisme del 89 (qui vulgui saber-ne més,que llegeixi "Dit o fet", d'Oriol Bohigas). 

I els Jocs 92 van deixar un llegat que va molt més enllà de l'esportiu. Sé que els Jocs 2017 deixaran un llegat d'equipaments esportius, i me'n felicito perquè serà un guany per a la ciutat. Però no hi sé veure el llegat equivalent a les rondes de Barcelona, o a la profunda renovació dels col·lectors -una obra amb molt poc glamour, de la qual es va parlar poc, i que representa una millora en la qualitat de vida per a tots els ciutadans-. O el llegat en forma de nou barri, de nova ciutat, en forma de vila olímpica, que a Tarragona hem transformat vergonyosament en negoci per als hotelers de Port Aventura (ja en vaig parlar aquí).

De manera que no, els jocs de Tarragona 2017 no es poden equiparar als BCN 92. L'abast de TGN 2017 no és el de BCN 92. El llegat de TGN 2017 per a transformació de la ciutat no serà el de BCN 92. I és que tampoc Ballesteros és Maragall. Hi ha comparacions que les carrega el dimoni.  

La superilla de la discòrdia?

Veïns i conductors del Poblenou -i, de fet, tots els barcelonins- experimenten la posada en marxa de la primera -aquesta és la idea- de les anomenades superilles (n'hauríem de dir supermansanes, però aquest seria un altre debat bizantí) amb la intenció de generar un altre tipus de mobilitat. La superilla -això ja deu ser, ara, de coneixement general- fa una mena d'agrupació virtual de 9 mansanes de l'eixample, i distribueix el trànsit a la perifèria d'aquesta agrupació, a fi d'alliberar de trànsit els carrers interiors. Tot, molt resumit.

I abans de continuar, puntualitzo que això m'ho miro des de la meva condició de no conductor -per tant, limitada- encara que sí de vianant i de tafaner urbanístic. Si algú creu que això em desqualifica per a opinar, ja pot tancar la pantalla i navegar per una altra banda.

D'entrada, lamento l'escassa referència als antecedents de la superilla. De fet, només ho he vist citat en un comentari a la versió digital de l'Ara. Sembla que això de generar una unitat d'anàlisi i de tractament que agrupi nou mansanes de l'eixample, en una nova quadrícula de 3 x 3, és original, i no és així.

Al projecte de la Barcelona futura presentat pel GATCPAC, el Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, l'any 1932, ja es plantejava això. En la síntesi que es va publicar a la revista Mirador, als números 170-171-172, de maig de 1932, podem llegir:

“La necessària classificació del tràfic en vies principals i secundàries ens crea un tipus d'illa diferent, que a fi de poder-lo lligar fàcilment amb el ja existent, seria d'unes dimensions múltiples de l'actual, per exemple de 2 x 3 (o sigui en lloc de 133 m. x 133 metres, de 266 m. x 400 m.). Dintre de cada illa d'aquestes s'estudia una disposició lineal de la construcció tenint en compte la més bona orientació a base de grans blocs de vivendes (sic) voltades d'espais verds i aïllades dels carrers de tràfic, dotant-les dels serveis col·lectius necessaris: escoles, guarderies d'infants, cooperatives camps d'esports, solàriums, servei mèdic, etc.”

Ara, si no ho he entès malament, l'actuació s'ha centrat en la reordenació del trànsit, i més exactament en impedir el trànsit habitual pels carrers interiors de la superilla, i derivar-la als carrers exteriors, amb un tractament diferenciat per al transport públic, i amb una regulació diferent de les velocitats. Si ho tinc mal entès, les correccions i aclariments seran benvinguts.

És clar, això -treure el trànsit d'uns carrers- és, salvant moltes distàncies (i que em perdonin els meus amics conductors) com quan es fa una acció per treure la prostitució o els manters d'un espai determinat: que es trasllada a un altre espai. Recordo, fa força anys, les razzies fetes al voltant del Camp Nou, i com el personal que es treia d'allí acabava al voltant de la UPC. Només s'havia traslladat el problema.

I és que la mobilitat no és aliena, no és un element superposat, a la resta de la ciutat. Ens movem d'una determinada manera -que va més enllà de si ho fem en un tipus de transport o en un altre- perquè anem des d'un punt a un altre punt, i ho fem per diversos motius. Si persisteix la necessitat de moure's, i els punts d'arribada i de sortida són els mateixos, amb prou feines canviarem l'itinerari.

I si el que volem es intervenir sobre un excés de mobilitat rodada amb transport privat, aleshores haurem de fer-ho sobre tots els elements. Hi és, aquest excés? En tot cas, hi és respecte la ciutat actual. El disseny de la xarxa viària de les ciutats s'ha anat fet en un procés històric. L'eixample de Barcelona, tot i la generositat i l'anticipació d'aquest gran visionari que fou Cerdà, té una capacitat limitada, i no pot absorbir massa més cotxes, i potser ni els actuals. Però la solució no passa només per barrar el pas dels cotxes en parts de la ciutat, perquè, mentre hi ha la necessitat de moure's i no hi hagi més capacitat de mobilitat alternativa, no haurem resolt res.

Ha passat això, en les superilles? Sembla que hi ha hagut una certa precipitació en la posada en marxa. Voldria pensar que ha estat això, i que serà corregit. No pot ser, o no hauria de ser, improvisació en el disseny; fa força anys que s'hi treballa, en això. I tampoc amateurisme: hi ha treballat força l'Agència d'Ecologia Urbana, i el seu responsable, en Salvador Rueda, és persona solvent (o almenys a mi m'ho sembla, pels treballs que li he llegit, i per les intervencions que li he sentit). Alguna cosa ha fallat.

En tot cas, el que em sembla clar és que no es poden fer les coses a mitges. Si s'actua sobre el trànsit, cal, a la vegada, generar alternatives per a substituir la mobilitat que volem canviar. Les botigues de l'interior de les superilles han de poder continuar rebent proveïments; les activitats han de poder continuar funcionant -i, si no es pot, han de tenir possibilitats de canvi sense perjudicis apreciables- i, sobretot, hem de començar a generar una manera de viure que obligui a menys moviments.

Això ho proposava, a grans trets, el GATCPAC quan parlava dels serveis col·lectius. Tan clar ho tenia que proposava les superilles per aquelles part de l'eixample Cerdà encara no construïdes, perquè entenia que no era possible aplicar tot el programa -inclosa, doncs, la transformació d'usos i la disposició de l'edificació- a les mansanes existents. Avui no compartim la concepció radical de la zonificació pròpia dels anys trenta, i tenim moltíssims més cotxes amb els mateixos carrers, però també tenim més metros i autobusos; tenim més consciència que la capacitat automobilística de la ciutat té un límit, i estem generant noves maneres de treballar menys vinculades a un lloc físic, com ara el teletreball. Amb tots aquests ingredients, i uns quants més -les bicicletes, sobretot si respecten una mica més als vianants, i ho dic per experiència pròpia; però també actuar sobre voravies menys ocupades per terrasses i motos i més coses, i, per tant, més amables per a caminar- la segona superilla pot funcionar força millor, i, de passada, ajudar a corregir la primera. Esperem que així sigui.

(imatge: la superilla del 1932, tal com sortia a Mirador)