Una postil·la a “Els catalans, segons Mario Vargas Llosa”

Fa un parell de dies va morir la Pepa Batalla, una històrica militant d'ERC de Barcelona. Jo l'havia tractada relativament poc, però sabia qui era, la saludava, i la tenia present com una més d'aquell grapat de persones que van aguantar quan era difícil fer-ho. Després en vaig conèixer millor la biografia, a través d'un llibre sobre les dones d'Esquerra. A grans trets, ho podeu veure aquí. 

Quan en vaig saber la notícia, i vaig rellegir aquestes dades biogràfiques, vaig pensar que la Pepa Batalla, segons en MVL, devia ser una “burguesa conservadora”. Això, o no la va conèixer -diu que no va conèixer cap nacionalista català- i això deu ser el més probable. Quan ets un escriptor becat per l'agència literària Balcells per dedicar-te a escriure no tens temps, ni ganes, ni ocasió, de conèixer una treballadora del tèxtil, mare soltera quan això era un estigma, i que repartia octavetes o corria davant dels grisos.  

Va ser un honor poder conèixer i tractar la Pepa, i li devem -a ella i a moltes Pepes, i a molts Peps- molt de que som ara. Ha mort veient, més a prop que mai, la Catalunya que va somiar i per la que va lluitar. Descansi en pau. 

Els catalans, segons Mario Vargas Llosa

No és cap novetat que Mario Vargas Llosa abomini dels nacionalismes, en una concepció pròpia del nacionalisme que aplica sovint al cas català, i mai no aplica, per exemple, al nacionalisme espanyol que es demostra quan hi ha un partit de la roja, o amb la prosa oficial casposa i rància referida a sud-amèrica, o, en general, a qualsevol expressió d'un estat.

MVL té una referència única del nacionalisme, que caracteritza -i no li falta part de raó, eh?- a partir d'un tret emocional i no racional, i col·lectiu i no individual. Com que, des que va veure la llum -com abans amb l'existencialisme, que li va valer el sobrenom de el sartrecillo valiente- en fa una mena de croada amb la fe dels conversos, aplica un esquema bàsic a tort i dret, sense matisar, sense contextualitzar, i amb la supèrbia de qui té la veritat absoluta, habitual en el personatge. És curiós que aquests paràmetres -irracionalitat, col·lectivitat, la construcció d'un imaginari basat en un “nosaltres” i uns “els altres”, i la relació -corroborada per la història- amb guerres i violència, aquests paràmetres, dic, no els aplica mai a la religió, i especialment a les religions organitzades. Potser perquè les religions organitzades li poden fer molt més mal en la seva ambiciosa carrera que no pas els pobrets nacionalismes sense estat.

Que constin, però, dues coses: que jo no sóc, no vull ser, no em considero, nacionalista, en els termes generals que això significa al món. Sóc independentista, vull la independència de la meva nació, però mai no he considerat que siguem especials ni diferents, ni menys encara superiors a ningú. És precisament per això, que no em -ens- considero especial ni diferent que vull ser com les nacions normals, equiparables, amb els mateixos instruments. I si mai podem participar en un procés de federació europea de veritat, encantat de la vida, però en peu d'igualtat.

Segona: sóc un fidel lector del MVL novel·lista. Em vaig deixar posseir per l'energia de La guerra del fin del mundo -per mi la cimera de la seva obra- i em vaig emocionar amb aquest bildungsroman llatí que es La ciudad y los perros, i em vaig divertir amb Pantaleón y las visitadoras, i amb La tia Julia y el escribidor, i vaig admirar l'arquitectura narrativa de Conversación en La Catedral. I m'he anat empassant les darreres obres, tot i que tenen un aire conegut, de més del mateix, perquè aquest “mateix” continua fent de bon llegir. Cada cosa al seu lloc.

Però això no m'impedeix -faltaria més!- discrepar en matèria ideològica. Ahir diumenge, MVL publicava un article al País, llençant l'enèsima i repetida carregada contra el nacionalisme i, específcament, contra el procés sobiranista a Catalunya. Els arguments són els mateixos, però hi ha un paràgraf especialment significatiu, que diu literalment:

“Viví casi cinco años en Barcelona, a principios de los setenta –acaso, los años más felices de mi vida- y en todo ese tiempo creo que no conocí a un solo nacionalista catalán. Los había, desde luego, pero eran una minoría burguesa y conservadora sobre la que mis amigos catalanes –todos ellos progres y antifranquistas- gastaban bromas feroces.”

És a dir, que el seu coneixement de Catalunya data de fa més de quaranta anys -més les visites que hagi pogut fer i el que li hagi explicat el seu amic, el no-nacionalista Alejo Vidal-Quadras- com si a Catalunya no hi hagués hagut cap canvi. I, a més, diu que “no va conèixer cap nacionalista català. Tenint en compte que, per a ell, gent com Pere Navarro deu ser un fanàtic nacionalista, no sé quina mena de gent devia conèixer. I, sense coneixer-los, s'atreveix a definir-los com “minoria burguesa y conservadora”. M'acabo d'assabentar que la meva mare -nacionalista, segons MVL- era una burgesa i conservadora. Tota la vida pencant pels altres, i ara resulta que era una burgesa. D'aquí a allò del “catalán, lengua de la burguesía” hi ha una passa. Això demostra la solidesa de les raons de MVL. Que es dediqui a les novel·les, que d'això sí que en sap. I, ara que hi penso, aquesta mena d'articles també són una mena de novel·la.

(a la imatge, MVL a l'època barcelonina, quan no devia sortir mai de casa i només l'anaven a veure amics progres i antifranquistes igual d'extraterrestres)

Les taxes municipals, i el Diari de Tarragona

El passat diumenge 28 el Diari de Tarragona es feia ressò d'una informació publicada originalment a una web d'un col·lectiu que vol impulsar la transparència en el comptes públics (el podeu veure aquí) segons la qual Tarragona -la ciutat- tenia les taxes més cares que a Madrid o a Barcelona, i que la província tenia les segones més cares d'Espanya. La font de la informació, a la web citada, era la liquidació dels comptes de les administracions locals publicada pel Ministeri d’Hisenda (http://serviciosweb.meh.es/apps/entidadeslocales/) i el càlcul tan simple com agafar el capítol 3 d'ingressos -taxes, preus públics i altres ingressos- i dividir l'ingrés total pel nombre d'habitants, i, a partir d'aquí, comparar. D'aquí resulta que l'ingrés per càpìta per taxes, a la ciutat de Tarragona, és de 241 euros, i el de la província, de 295, el segon d'Espanya.

El Diari de Tarragona va donar molta importància a aquesta informació: titular de portada, i les pàgines 3 i 4. O, més exactament, li va donar molt d'espai i ressò, però no li va importar prou per a contrastar i analitzar. Vegem perquè.

Per començar, una qüestió de concepte: una taxa no és un impost. La taxa es correspon a un servei concret i recau sobre el beneficiari del servei. Així, és una taxa la utilització d'instal·lacions municipals -paga qui utilitza- l'ocupació de la via pública per terrasses i cadires -paga l'establiment- o les entrades al teatre Metropol -paga qui hi va-. Vol dir això, doncs, que si no tens un establiment amb terrassa al carrer o no vas al teatre, no pagues (una altra cosa és que l'entrada al Metropol no cobreix el cost real, i la diferència sí que la paguem tots, però aquest és un altre tema).

Dit això, és evident que la forma de fer la comparació per part de la web -i que el Diari de Tarragona recull a ulls clucs- és completament absurda. Només es poden comparar magnituds que corresponguin al mateix concepte. El capítol 3 inclou una gran quantitat de taxes, segons els serveis que presti cada Ajuntament. Comparar el resultat brut sense saber quin servei es presta és una ximpleria. A tall d'exemple, el pressupost de l'Ajuntament de Tarragona recull l'ingrés per la venda d'entrades al Concurs de Castells, cosa que no crec que reculli cap altre pressupost de cap altre ajuntament, per raons òbvies.

Però fins i tot amb el mateix tipus de servei, si només es mira el rendiment total i es divideix pels habitants de la ciutat no tenim res. Per exemple, al pressupost d'ingressos 2012 de l'Ajuntament de Tarragona hi ha una partida de 85.000€ d'escoles bressol. Si ho dividim per habitant, això és 0,63€ per cap, però per a comparar hauríem de saber quantes places d'escola bressol hi ha, que és el que realment ens pot donar una informació sobre si la plaça d'escola bressol és més cara o més barata que en una altra ciutat, i fins i tot aleshores caldria veure el tipus de servei, si aquest import cobreix o no el 100% del cost, etc. Més clar, encara: hi ha una partida d'ingressos per expedició de documents. L'única comparació possible seria pel preu de cada document (un certificat, un extracte del padró, el que sigui). Voler comparar el rendiment total per habitant és completament estúpid.

Encara resulta més absurda la comparació amb unes preteses “mitjanes” de la província, per les mateixes raons. Comparar el rendiment brut de serveis molt diferents, prestats de formes molt diferents , és absurd. En alguns pobles hi ha piscina i en altres no, en alguns llocs hi ha transport públic i parades i marquesines per anuncis, i, per tant, ingressos pel lloguer d’això, i en altres no.

Més endavant, el Diari també es fa ressò del rànking tributari que elabora l’Ajuntament de Madrid. Allí ja hi ha dades més ajustades, però molt interessadament es fa ressò de les que poden alimentar la tesi de fons, que és que Tarragona és cara. Caldria considerar també altres dades (per exemple, en l’IAE, l’Ajuntament de Madrid fa una mitjana dels coeficients de situació, i no té en compte el coeficient de ponderació d’acord amb l’import net de la xifra de negocis. Amb la petroquímica, això té la seva importància).

Vol dir això que no serveix per a res la informació de la web? O que el Diari de Tarragona no ha d’informar d’aquestes coses? Al contrari, em sembla molt saludable l’existència d’organitzacions que posen més a l’abast la informació fiscal, i crec que és una obligació dels mitjans de comunicació augmentar aquesta difusió, però això s’ha de fer amb les dades reals i amb un tractament veraç i rigorós de la realitat, i això és el que no ha fet la web, i el que no ha contrastat el Diari de Tarragona. Perquè?

Potser encara és vigent allò de “no deixis que la realitat t’espatlli una notícia”. Al capdavall, ja fa temps que el Diari s’ha instal·lat a alimentar aquest populisme cutre contra la política i contra gairebé totes les institucions, amb els seus més i els seus menys. Més si es tracta d’institucions governades per l’esquerra –encara que sigui aquesta paròdia d’esquerra que tenim a Tarragona- i més si es tracta d’institucions sobiranistes, i menys si es tracta d’església catòlica, monarquia, o diputació que posa molts anuncis ben pagats. Es prefereix excitar les vísceres i alimentar el discurs antipolític.

Clar que això té amb resultats galdosos. Ahir mateix, el Diari publicava una carta al director de resultes d’aquesta informació (la podeu veure a aquí) carta que posava com a exemple –a partir de la “informació” del Diari- l’Ajuntament de Madrid. Llàstima que no sabés –o no digués- que Madrid té, ell solet, el 20% del deute de totes les administracions locals espanyoles, i que ahir mateix aquest deute va créixer de cop en 400 milions d’euros, per la liquidació d’una societat municipal (ho podeu veure a aquí)

En definitiva, es tracta de tenir dades objectives, rigoroses, i no esbiaixades. Més o menys el mateix que volia dir a l’apunt d’abans-d’ahir sobre els consells comarcals. La informació falsa –no cal dir les mentides estúpides- només complica les coses i alimenta, encara més, l’antipolìtica cutre de l’Uomo Qualunque, el Poujadisme (i Le Pen va ser diputat poujadista!) el Berlusconi o el grillat aquell d’Itàlia. Poca broma, doncs.

Llei de governs locals: comencem malament...

De la nota de premsa de la Generalitat sobre l'aprovació del projecte de llei de governs locals:

“Desapareixen els consellers comarcals com a càrrecs de representació política, la qual cosa representa la disminució de 1.034 càrrecs públics remunerats.”

La Generalitat sap -malament si no ho sabés- que la immensa majoria dels consellers comarcals no cobren, més enllà de dietes per assistència a plens. Plens, per cert, no massa freqüents, i sovint dietes molt modestes. Recordo haver llegit que els consellers comarcals de l'Alt Urgell cobraven 40€ per ple. Tenint en compte com poden ser els desplaçaments per allí, per quatre o cinc plens a l'any no es pot dir que siguin excessivament remunerats. Però com que ara toca penjar-se la medalla de ser el més estalviador, sona més bé dir això dels 1.034 càrrecs eliminats. I és mentida, i sembla que no s'adonin que és pitjor la mentida, que el possible (a meu entendre improbable) efecte positiu de la notícia. És una mentida estúpida. De fet, ja m'hi vaig referir aquí. 

I quan conegui el text del projecte de llei, ja en parlarem a fons.

(imatge: www.tarragona21.cat. És del Consell comarcal del Tarragonès perquè és el meu, però no per cap més raó especial, que consti)

"El financiero catalán" segona part

Com vaig dir en un post anterior, m’havia dirigit al defensor del lector del País per l’afegit constant de “financiero catalan” al delinqüent Javier de la Rosa, com si això afegís alguna informació rellevant. Avui he rebut resposta del defensor, que diu:

“Buenos días

He publicado en el blog su carta, dentro de un texto sobre correcciones que nos remiten los lectores (http://blogs.elpais.com/defensor-del-lector/2013/07/los-lectores-nos-corrigen-7.html)   Por otra parte, se lo he señalado personalmente al autor de la información que ha admitido el uso instalado de este latiguillo.

Gracias por su observación.

Atentamente

Tomàs Delclós”

I, efectivament, al seu blog diu:

“Financiero catalán. Robert Casadevall critica que “EL PAÍS vuelve a la carga con una fórmula repetida”. Y cita a título de ejemplo un artículo, Chantajistas, pero condenados, que “nos devuelve la memoria de Luís Roldán, de Amedo y Domínguez, de Rafael Vera, de Javier de la Rosa y Mario Conde. No nos dicen que Roldán es aragonés, que Amedo es gallego (creo), que Vera es (de dónde?) o que Mario Conde es gallego. Pero Javier de la Rosa es, como siempre "el financiero catalán". Algo así como la sequía, que siempre es pertinaz, o latiguillos parecidos. ¿Es relevante, en este caso, el origen catalán de Javier de la Rosa? ¿Y por qué? No es la primera vez que esto ocurre..."

Agraeixo, doncs, a Tomàs Delclòs la seva feina, el sentit de la resposta, i el fet mateix de contestar. No hi estic gaire acostumat.

L'Ajuntament de Tarragona i el dret a decidir

La setmana passada, el ple de l’Ajuntament de Tarragona va rebutjar una moció del grup municipal de CiU que demanava l’adhesió de l’Ajuntament al Pacte nacional per al dret a decidir. Almenys així ho he llegit a la premsa; he buscat el text de la moció –segurament no prou a fons, però tinc altra feina- i no l’he trobat (un zero per a qui gestiona la presència del grup de CiU i de Victòria Forns a la xarxa: hi ha webs sense actualitzar de fa un parell d’anys!).  

El debat –i la cua del debat- han estat a l’alçada habitual dels debats polítics a Tarragona, és a dir, sota mínims, i van fer que fins i tot algú habitualment molt més educat, com l’alcalde Ballesteros –i ho dic perquè ja fa uns quants anys que el conec- perdés les formes.

Em sembla que en aquesta qüestió no s’ha jugat prou net. Per començar, si la moció demana exactament això, l’adhesió al Pacte, em sembla mal formulada. El Pacte està en marxa, en Joan Rigol està redactant un esborrany, i no veig com l’Ajuntament de Tarragona –o qui sigui- es pot adherir a un text que no se sap quin és. Per altra banda, la presència del món local al Pacte hauria de ser a través de les associacions municipalistes –que s’haguessin pogut asseure a la reunió del Pacte de fa unes setmanes- si ho acorden les executives o els consells nacionals o qui ho hagi d’acordar. No sé si algú ho ha proposat. No crec, per altra banda, que es plantegés l’adhesió a aquest infumable i vergonyant registre –em sembla que feliçment avortat; i si no, ho hauria de ser- que va presentar el Govern.

Però podria ser que l’objecte real de la moció fos un altre. Amb el tacticisme habitual de bona part de la política a Catalunya, podria ser que l’objectiu fos el de burxar les contradiccions del PSC en aquesta qüestió, i arraconar-lo amb el PP, que és qui menys té a perdre en tot això. I, si ha estat així, s’ha aconseguit, però no sé si és el que més ens convé als qui volem fer realitat el dret a decidir, i, a més, volem decidir independència.

Crec que allò que ens convé, als independentistes, als qui, sense ser-ne, estan d’acord amb dur a la pràctica el dret a decidir, i m’agradaria pensar que el que convé a tot demòcrata i al país, és ampliar el nombre dels que volem decidir. Sumar com més gent millor a un procés –el de decidir- que, segons les enquestes, suscita un ampli consens al país. En aquesta tessitura, em sembla un error –llevat, com he dit, que es busqués una altra cosa- plantejar-ho com un pols, tant en el fet de la moció com en el llenguatge i el plantejament utilitzat. Crec que hi havia moltes més vies per a plantejar el fons de la qüestió de manera que fos possible l’adhesió majoritària dels grups municipals a Tarragona, i, per tant, de la ciutat. Per exemple, votant alguna de les dues mocions sobiranistes aprovades al Parlament, una de les quals amb el vot del PSC. Però per això calia tenir ganes de sumar i de guanyar.

Clar que tot plegat va ser possible amb la inestimable col·laboració de la miopia nacional del PSC, que ja fa temps que ha tornat als anys vuitanta, i, consegüentment, continua regalant un ampli espai central de catalanitat a qui el vulgui agafar, fent pinya amb el PP i amb C’s, i autoenganyant-se amb pseudofederalismes d’estar per casa sense ningú amb qui federar-se. El frontisme, els bons i dolents, és una mala política, però ignorar que la centralitat política a Catalunya passa, ara, per un canvi profund en les relacions amb Espanya, que uns volem de bon veïnatge, alguns volen federal, i alguns propugnen una encara més estrambòtica confederació, però que tots tenim en comú que qui ha de decidir el què és el poble de Catalunya; ignorar això, dic, és situar-se fora de la realitat.

I això és un problema, perquè continuo pensant que el PSC articula un espai –cada cop menys, però- important en l’ecosistema polític català, per trajectòria i per composició social i personal, i el necessitem a aquesta banda. N’he parlat en altres ocasions (aquí) i no em repetiré.

I qui hi guanya, amb tot això, a Tarragona? Doncs un PP que ha fagocitat un bon tros de l’espai convergent, i que ara es pensa cruspir una part de l’electorat socialista, amb un ull posat a C’s. Clar que si l’any 2011 va poder neutralitzar PxC a base de copiar-li el discurs, potser podrà fer el mateix amb els col·legues del Rivera. Un PP que ha aconseguit controlar força l’agenda política de la ciutat, amb la inestimable col·laboració d’un PSC desorientat (mesquites, burca, etc) i que, a la vegada, aconsegueix tapar l’absoluta inanitat de la feina (sic) del factòtum Fernández a Madrid, on no deuen saber ni que hi és ni qui és.

I a sobre hem d’aguantar-li la xuleria habitual –sembla que la grolleria és la marca de la casa- dient qui és tarragoní i qui no. S’han omplert la boca denunciant –de vegades amb raó, que consti- els qui atorguen carnets de català, però es veu que allò de la biga i de la palla té molt bona salut. Segons ells, la votació del passat 18 de juliol –s’hi devien trobar molt bé, aquell dia- va evidenciar que tarragonisme i independentisme són incompatibles. O sigui, que segons el PP jo, que sóc independentista, no sóc tarragoní. I això ho diuen els que denuncien constantment la presumpta divisió entre catalans bons i dolents. Amb quin dret poden decidir ells qui és tarragoní i qui no?.

Ells són els qui més divideixen. Ho han fet decidint que el que parla la gent de Vinaròs i la gent d’Amposta són llengües diferents (i una ve de l’íber, poca broma!). Ho han fet quan decideixen que a Menorca es parla el menorquí, a Eivissa l’eivissenc, a Formentera el formenterenc, i suposo que a Cabrera les cabres parlen cabrerenc. I, no cal dir, ho han fet quan han decidit aquella aberració indecent del LAPAO.

Això ja els ve de lluny. Quan aquest personatge que encapçala el PP a Tarragona diu que Tarragona –per a ell, la província espanyola, és clar- ha de poder decidir si es constitueix com a comunitat autònoma uniprovincial, en el fons no fa més que recuperar el discurs franquista que, els anys quaranta, propugnava una “región del Ebro” amb la incorporació de Lleida a l’Aragó, l’anomenat “ilerdanismo”. O com van propugnar  alguns reaccionaris de Tortosa, parlant de la “quinta provincia” i dient allò que Tortosa no és valenciana ni catalana, és tortosina. Els testos s’assemblen a les olles.

Aquest és el nivell de la política a la ciutat de Tarragona. Un altre dia podríem parlar del que envolta la política –societat civil (sic) mitjans de comunicació, etc- que no és gaire millor.

(imatge extreta de www.tarragona21.cat, que espero que no s'enfadin pel pirateig)

"Catalanes de mierda"

Un nou capítol de catalanofòbia, protagonitzat per un èmul de Galinsoga (qui no sap de què va això del Galinsoga, que miri aquí.

L'episodi ja és molt conegut, però el podeu veure a aquí

L'adjunt de l'anomenada Marca España (quant costa, això? Més o menys que les anomenades ambaixades catalanes? Només és per saber-ho...) es va despatxar a gust dient literalment “Catalanes de mierda. No se merecen nada”. Després ho va voler arreglar dient que només parlava dels que havien xiulat l'himne espanyol als mundials de natació, però hi ha coses que no es poden arreglar, i al cap d'unes hores va presentar la dimissió (o va assumir la destitució anunciada, no queda clar).

He de dir que la dimissió/destitució és una bona notícia, sobretot perquè, de no haver-se produït, l'estaríem reclamant, de manera que cal agrair -lamentablement, perquè hauria de ser normal- que una ficada de peus a la galleda com aquesta tingui conseqüències. Però hi ha més coses. De manera telegràfica:

1. A veure si parem de xiular himnes i cremar banderes -que és legítim, les coses com siguin, primer la llibertat d'expressió. I a aguantar-se quan toqui el rebre- perquè no aporta res, no suma res, i només excita extrems i vísceres, i no és això el que més necessitem ara. I el mateix -vull dir les mateixes reaccions de rebuig a xiuladors i insultadors- quan als camps de futbol es crida allò de “Puto barça puta Catalunya” seria d'agrair. No hem vist mai cap tuit governamental català dient una ximpleria com la d'aquest element, però tampoc hem vist gaires reaccions condemnatòries a l'Espanya oficial, a l'Espanya espanyola del Mundo i companyia, i similars.

2. He mirat per sobre -l'estómac no ha permès gaire més- les notícies i, sobretot, els comentaris a les webs d'El Mundo, La Razón, i l'ABC. D'entrada, totes presenten el fet dient que aquest element va criticar els qui van xiular l'himne català. Doncs no, va dir literalment “Catalanes de Mierda”. No “Silbadores de himnos de mierda” o coses semblants. I els comentaris, com era previsible, majoria aplastant aplaudint el que va dir i dient que això “és el que pensa tothom”. No penso caure en el mateix, que és prendre la part pel tot, però no deixa de ser significatiu. Clar que llegir els comentaris de l'Ara o del Punt no difereix massa...

3. Aquest element -un tal Juan Carlos Gafo, que més aviat deu ser gafe (xist dolent)- és diplomàtic (!!!!) i militar. M'agradaria que un bon periodista, si n'hi ha, ens informés quant de temps triguen a recol·locar-lo i a on.

4. La segona part del tuit és molt significativa “No se merecen nada”. I qui és ell per a decidir què ens mereixem i què no”? És que ho pot concedir o no?. Això denota una mentalitat d'amo, de drets atorgats, incompatible amb una democràcia i amb el concepte de drets. Parlaria igual de si “mereixen” o no a Castella o a Múrcia, o a on fos?.

5. I final. Tip, molt tip, d'haver de parlar de coses d'aquestes.