Notes franceses

Fa molt de temps que segueixo amb interès la política francesa. Si més no, a partir de les eleccions de 1978, en què va semblar que l’esquerra –eren els temps agònics del programa comú- podria conquerir la majoria. Després, ja va venir Mitterrand, i la immersió francesa va ser definitiva.

No cal dir, doncs, que estic seguint l’elecció presidencial francesa. Algunes notes sobre tot això:

Marine Le Pen pot guanyar. No som al 2002, en què el segon lloc de Jean-Marie Le Pen va ser un xoc, i va generar una mena de front anti Front, i va donar un 80% de vots a Chirac (el president de la Va república elegit amb més vots... i amb menys vots a la primera volta). El FN fa temps que ha maquillat les formes i ha buscat nous electorats i nous llenguatges. Amaga –no del tot- el racisme més extrem, l’antisemitisme, i les pulsions antidemocràtiques- i reforça la identitat, l’antiglogablització, i l’antisistema.

Pot guanyar vot de la dreta. Un candidat a la dreta de Fillon –sí, es possible- Nicolas Dupont-Aignan va treure gairebé 1.700.000 vots, i ja ha fitxat com a primer ministre de Le Pen si guanya. I uns quants fillonistes poden anar al sac de Le Pen. També vot de Melenchon –antiglogablització, antisistema, rebuig al liberalisme de Macron-. I, sobretot, les poques ganes de bona part de l’esquerra de votar Macron, o la seguretat que serà elegit i que no val la pena anar a votar, i així un no té càrrec de consciència. Aquesta confiança va provocar el segon lloc de Le Pen pare al 2002. Poca broma, doncs

Macron no governarà. Malgrat que el règim francès és presidencialista, la manca d’una majoria estable a l’assemblea lliga les mans del president. I Macron no té partit. A les eleccions legislatives, hi ha 577 eleccions, i el factor local –des del clientelisme a l’arrelament- juga molt. El més probable, a més, és que siguin les eleccions amb més triangulars que mai (tres o més candidatures a la segona volta) i, per aquí, entrarà el FN. Això, o desistiments pactats. Però els desistiments són una mena de coalició encoberta i, en tot cas, un decantament. Cap a on es decantaran els candidats macronistes? I els socialistes que sobrevisquin?

Macron és, certament, un producte del sistema -ENA, Banca Rostchild- però això nio vol dir que no pugui tenir raó en algunes coses. Aplicant allò de Joan Fuster -puix parla català, vegem què diu- que sigui fill del sistema no li treu raó en el diagnòstic d'una França esclerotizada, amb un sector públic elefantiàsic i ineficient, i necessitat de desempallegar-se d'una mica de grandeur i, si pot ser -això ja ho dic jo- de jacobinisme. Per cert, que els més jacobins de tots són Le Pen... i Melenchon.

I un apunt d'enveja. Fa unes setmanes, força abans de la primera volta, vaig poder llegir le Nouvel Observateur. Hi havia un extens dossier sobre Emmanuel Macron, amb les seccions que hom pot esperar -economia, política exterior, fiscalitat; també, i és important, una de medi ambient i canvi climàtic- a més d'una llarga entrevista -quatre pàgines atapeïdes- sobre literatura. Emmanuel Macron parlava de les seves lectures, de com li va venir l'afecció a llegir, del mestratge de pares i de docents, del sentit de l'escriptura, del paper de la ficció, de la influència de determinats llibres, del paper de la literatura i del pensament en la ideologia i en la cultura. Una delícia. Us imagineu alguna cosa semblant aquí? Jo no.

Per començar, no tenim revistes com le Nouvel Obs. Amb prou feines el Temps, que fa el que pot, i para de comptar. I no sé si farien una entrevista semblant, ni si les figures de la política aguantarien el tipus al mateix nivell. Ni tampoc crec que el públic ho volgués o ho admetés com un coneixement més per a saber com són les persones a les quals pot votar. Que, a França, tampoc no deuen ser tants, però són prou perquè les Nouvel Obs ho faci. Ja està bé.

imatge: una de les coses que surten a google imatges si cerques "Marine Le Pen" i "nazi". Ves per on. 

Revisió del POUM de Tarragona? (2)

Continuem amb el tema de què fer amb el POUM de Tarragona. A l’anterior apunt exposava algunes vies d’actuació que em semblen viables, relativament fàcils d’implementar, i eficaces. Hi ha, és clar, més opcions, com ara encarar de cop la revisió del POUM, no sé si sense mandra i sense por, però em sembla que sense coneixement del que significa això, però, en fi, cadascú és lliure  de proposar el que vulgui, al marge de les possibilitats i conseqüències.

Hi ha, però, una tercera possibilitat, que anomeno la possibilitat nuclear: que el POUM quedo derogat ipso facto. Això és possible? Doncs sí. I no remotament (però tampoc és una seguretat). Perquè nuclear? Perquè ho anul·la tot, i ens deixa en la intempèrie urbanística pràcticament sense avís.

Quan el POUM va ser aprovat definitivament, va ser objecte de diversos recursos, de tota mena. És una possibilitat que té tothom- la ciutadania, empreses, societat civil- si consideren que hi ha aspectes que vulneren la legalitat. Com que un planejament urbanístic –sobretot en una ciutat complexa com Tarragona- té molt elements, i com que tenim una normativa també complexa, no sempre clara, i de vegades contradictòria, és fàcil fer interpretacions segons les quals hi ha aspectes no legals. De fet, a més de fàcil, també és probable que sigui veritat. Fins aquí, doncs, la normalitat.

Alguns d’aquests recursos ja fa temps que duren –fins i tot pel peculiar sentit del temps que té la justícia- i podrien ser sentenciats aviat. I aquí tenim el risc. Darrerament, el Tribunal superior de justícia de Catalunya ha tombat uns quants POUM, alguns de poblacions mitjanes i grans. No ha tombat un aspecte concret –la regulació d’un sector, la classificació d’una finca, un article de la normativa- sinó tot el POUM, atenent el seu caràcter sistèmic. Això implica el retorn a la vigència del planejament general anterior, en el cas de Tarragona, el Pla general de 1995.

Podria passar, això, a Tarragona? La informació que tinc és que no és molt molt probable, però la possibilitat real existeix. Per tant, entenc que caldria estar preparat, amb mesures que, en part, van en la línia del que ja proposava.

Quan el TSJC tomba un POUM, la sortida més immediata per al període en què no es refà un nou POUM és regir-se per unes Normes transitòries que pot formular i aprovar, d’urgència, el conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat (és el que ha passat, fa molt poc, amb Mollet del Vallès). Crec que seria prudent que, des de l’Ajuntament, es treballés en aquest sentit, seleccionant les parts del POUM a mantenir i a reformular, de manera que el lapse entre la sentència i la promulgació de les Normes fos el més breu possible. Una feina, un material, que igualment servirien per encarar la inexorable –aleshores sí- revisió del POUM.

Ja entenc que això és una feina poc vistosa, per no dir poc rendible electoralment. És feina de formigueta, d’evitar danys, que sempre és menys agraït i públic que apagar focs, però em sembla que és la feina que cal fer, sobretot si es té voluntat de govern. Si només es té voluntat de fer proclames altisonants als diaris, aleshores no.    

Tarragona: revisió del POUM?

El debat urbanístic s'anima, a Tarragona. De resultes de la tramitació d'un pla polèmic, podem assistir al llançament de propostes, idees, ocurrències o el que sigui sobre aquesta qüestió. Benvingut sigui el debat, i encara més benvingudes siguin les dades i les reflexions, encara que això no és tan freqüent com caldria i com voldríem.

Ara veiem la reclamació d'iniciar la revisió anticipada del POUM, en base a les evidents disfuncions en les previsions sobre les quals va ser elaborat i la realitat actual. Sobretot -però no només- les demogràfiques, que s'han exemplificat en la distància entre les previsions de creixement que hi figuren -malgrat que el mateix POUM, en la seva memòria social, ja en fa una lectura restrictiva- i les previsions contingudes en un treball recent.

Hem d'iniciar ja la revisió del POUM? Anem per part. D'entrada, algunes dades.

El plenari de l'Ajuntament de Tarragona, en sessió de 14 de febrer de l'any 2000, va acordar sol·licitar l'autorització de la Generalitat per a la revisió anticipada del Pla general.

El passat 27 de desembre de 2016, la Comissió territorial d'urbanisme de Tarragona donava el seu vist-i-plau (i encara no del tot!) al traspàs del contingut gràfic del Pla d'ordenació urbanística municipal de Tarragona sobre la base cartogràfica oficial de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Aquest era el darrer serrell dels tràmits del POUM de Tarragona.

Setze anys, deu mesos, i tretze dies. Un calvari administratiu. Com per pensar-s'ho, de tornar a començar.

Vol dir això que no cal fer res? No ho crec així. Que el POUM necessita un bon repàs és evident, però no tinc tan clar que obrir ara el meló de la revisió sigui el més pràctic, sobretot si el que es pretén és parar algunes iniciatives previstes i en marxa. Especialment per això, perquè els tempos de la revisió no són compatibles amb aquest objectiu, quan es tracta de plans que ja han estat aprovats inicialment i que tenen difícil marxa enrere, tot i que poden –i jo crec que ho necessiten- ser modificats substancialment.

Pensem que la revisió no atura res fins a la suspensió de llicències, i encara aquesta només dura un any, passat el qual caldria aprovar inicialment el nou POUM (això a grans trets). I això, si volem realment un nou POUM, producte d’un bon coneixement de la ciutat i, d’una bona participació ciutadana, no és possible. Subratllo que parlo d’una “bona” participació ciutadana, que, per a ser útil, exigeix informació i un esforç per part de la ciutadania. Allò que José Fariña –un excel·lent professor d’urbanisme- diu: "La participación real solo se producirá cuando exista información fiable, imparcial y accesible. Y cuando los ciudadanos y ciudadanas puedan sentirse tan 'sabios' como los expertos". Això no s’improvisa. I menys difonent dades sense fonament com ara que a Tarragona hi ha 15.000 habitatges buits. Ja està bé de deixar anar xifres a la babalà.

La revisió del POUM és la solució aparentment fàcil i radical, però és més aviat un brindis al sol. Crec que reconduir l’actual situació urbanística a Tarragona es pot fer amb unes altres eines, menys vistoses, més reformistes, però també .-al meu parer- més possibles i per tant més efectives que no pas un titular brillant.

De fet, algunes d’aquestes eines ja les vaig apuntar aquí fa uns mesos (enllaç) i encara em semblen viables i convenients. Ho deia aquí  i en reprodueixo el més substancial:

“Primer. Identificar tots aquells aspectes del POUM més crítics, la modificació dels quals no suposi una revisió encoberta. Les revisions estan regulades per la llei i pel mateix POUM, però es permetem les modificacions. Això vol dir que seria factible estudiar aquelles parts del POUM que han quedat més desfasades i emprendre'n la modificació, en uns termes que no suposin la revisió. Es pot fer.

Segon. En paral·lel, revisar a fons el Programa d'actuació, a fi d'adequar-lo, fins on sigui possible, als nous escenaris econòmics i demogràfics. I evitar actuacions que, tot i que són escrupolosament legals, ja no són -o almenys no del tot- convenients.

Tercer. Començar a pensar, amb calma, la superació del POUM actual. No tant començar-ne formalment la revisió -ja arribarà quan calgui- com el procés de coneixement de la realitat (un procés que l'Ajuntament té pendent de fa molt de temps) de pedagogia sobre el que significa el planejament, de reflexió sobre el paper metropolità de Tarragona, i tantes coses que necessitem.”

En aquest procés d’informació, de coneixement i de pedagogia, caldria deixar clares unes quantes coses:

1. Que menys habitants no vol dir necessàriament menys necessitats d’habitatge. Cal veure l’estructura de la població i la tipologia de les llars. De vegades, menys habitants en nombre absolut pot voler dir més habitatges perquè es formen més llars.

2. Que les projeccions demogràfiques són això, projeccions, fetes a partir d’una situació donada i segons unes hipòtesis. L’any 2008 es van fer unes projeccions segons les quals Tarragona, al 2015, tindria entre 149.000 (hipòtesi baixa) i 162.000 (hipòtesi alta) habitants. Aquella projecció era dolenta i la d’ara és bona?. No. Les dues eren ben fetes, perquè ho eren a partir de la realitat existent, i aplicant metodologies contrastades, però que en cap cas –ni aleshores, ni ara, ni en un futur- són infal·libles. I que una xifra absoluta no és suficient per a treure conclusions, cal veure’n la composició.

3. Que els habitatges no són tots iguals, ni de dimensions, distribució, estat, equipaments o acabats, ni de situació, ni de preu. Si la gent no troba el que vol –o el que pot- a Tarragona, ho acabarà buscant a fora (i alimentant un model territorial poc sostenible) com ja està passant (ho podeu veure aquí) . Si l’oferta existent no és la que vol la demanda, continuarem tenint habitatge buit en oferta i una demanda insatisfeta.

4. Que hi ha una demanda retinguda per la crisi econòmica i pel procés d’ajustament dels preus de l’habitatge. Una millora de les condicions econòmiques –que tot i que insuficient i mal repartida, s’està donant- pot suposar una inflexió important (tot i que segurament passatgera).

5. Que els ritmes de l’urbanisme són diferents dels de la població. Ho hem pogut veure, a Catalunya, en aquests darrers anys: entre el 2000 i el 2009, la població estrangera a Catalunya s’incrementa en prop d’un milió de persones. Cap previsió urbanística –un pla parcial pot trigar deu o dotze anys entre ser previst en un planejament general i començar a rebre residents- pot seguir aquest ritme. La prudència aconsella estar preparat per a no escanyar la demanda, i ser flexible per adaptar-se. Confiar-ho tot a un planejament general és arriscat, i d'aquí l'interès i la conveniència d'estar a sobre del Progama d'actuació que permet modular els creixements.

6. Que la rehabilitació és necessària, i una bona sortida, però no és suficient. Cal rehabilitar habitatges, sens dubte, però també -i gairebé sobretot- cal renovar ciutat, que és molt més que els habitatges. Necessitem més ciutat per a funcionar com volem funcionar ara –en equipaments, en espais lliures urbans, en tipus d’habitatge- i això demana més espai per al mateix nombre de gent. I atenció: renovar ciutat vol dir expropiar i desallotjar, per desagradable que sigui (però de rehabilitació en vull parlar un altre dia més extensament).

En definitiva, que cal elevar el debat si volem que sigui útil. Feina rai.

Una mica més de BCN World....

El DOGC va publicar la setmana passada una resolució -la RESOLUCIÓ VEH/593/2017, de 22 de març- que allarga el termini de presentació de propostes als futurs adjudicataris de llicències de casino al CRT.

La justificació d'aquest allargament, segons la mateixa resolució, és, en essència:

“Les bases aprovades, tot i recollir que hi haurà una part de l'obra que es desenvoluparà en primer lloc, posposant a fases posteriors el desenvolupament complet del CTI i del conjunt de l'oferta unitària, no preveuen cap indicació del tractament i conservació necessaris, que per les raons d'interès públic exposades s'haurà de dur a terme sobre els terrenys edificables que temporalment quedin sense edificar.

Per tant, s'ha de requerir i notificar als sol·licitants, perquè ampliïn la proposta arquitectònica, incorporant la documentació tècnica suficient consistent en una proposta de criteris paisatgístics, ambientals i d'urbanització bàsics que recullin i garanteixin l'adequat estat de conservació que fixa la legislació.”

A mi ja em sembla bé que s'exigeixi saber què pensen fer amb els terrenys que, d'entrada, no s'edifiquin. Tots coneixem solars, a les nostres ciutats, que són un cau de merda, i espais periurbans que fan veritable fàstic. Ara bé, no m'ho acabo d'empassar.

I això perquè el Pla director del CRT, aquell famós PDU que va costar tant d'aprovar, ja preveia instruments d'ordenació de tot espai. És més, a la segona versió es va reincorporar el pla de millora urbana que havia desaparegut. Amb aquesta repesca, els ciutadans recuperàvem la possibilitat -via informació pública preceptiva- d'intervenir en l'ordenació concreta, i encara més, restava oberta la via del recurs -inclòs el jurisdiccional- si es creu convenient.

I com ha de ser aquest Pla de millora urbana? Doncs això diu el PDU (les negretes són meves):

“Article 152. Desenvolupament i execució

1. Es preveu que en aquesta zona es puguin concretar en el projecte de reparcel·lació entre 1 i 4 parcel·les urbanístiques corresponents a cadascuna de les possibles autoritzacions per a la instal·lació i explotació de casinos de joc que es podrien arribar a adjudicar en el corresponent concurs públic, a més de la parcel·la urbanística de cessió del 15% de l’aprofitament.

2. En qualsevol cas, el desenvolupament de la zona s’ha de fer en base a un projecte unitari i de conjunt, amb independència del nombre de parcel·les urbanístiques en el qual es divideixi, les quals poden tenir una distribució irregular dels aprofitaments urbanístics, segons resulti de l’esmentat concurs públic i del projecte de reparcel·lació consegüent. Per garantir la coherència global i efectuar la concreció de volums cal la formulació d’un pla de millora urbana, previ a l’atorgament de les corresponents llicències urbanístiques.

Aquest pla de millora urbana s’ha de redactar a partir de la proposta arquitectònica unitària ajustada a les determinacions d’aquest PDU corresponent a l’operador o operadors que hagin obtingut autorització per a la instal·lació i explotació de casinos de joc, amb les modificacions que, si s’escau, s’acordin en la resolució del concurs per a l’obtenció de les possibles autoritzacions.

Aquest pla de millora urbana ha de tenir com a objecte garantir la qualitat arquitectònica i la integració paisatgística del projecte unitari

3. El pla de millora urbana a què fa referència l’apartat 2 ha de:

a) Ser d’iniciativa pública.

b) Vetllar especialment per la qualitat arquitectònica de les edificacions proposades.

c) Contenir un Estudi d’integració paisatgística.

d) Efectuar la concreció de volums a partir de les parcel·les urbanístiques que s’estableixin en el projecte de reparcel·lació.

Dins de cadascuna de les parcel·les urbanístiques es podrà constituir el règim de comunitat que correspongui d’acord amb la legislació aplicable que garanteixi l’administració i conservació dels elements comuns del conjunt edificatori o del complex immobiliari que determini el pla de millora urbana a que fa referència l’apartat 2. Les unitats parcel·làries mínimes privatives d’aquest conjunt han de complir les condicions que determina l’article següent, a concretar pel pla de millora urbana a que fa referència l’apartat 2, que hauran de ser coherents amb el disseny arquitectònic i volumètric que reculli el referit instrument.

S’entendrà per parcel·les urbanístiques les referides a l’apartat 1 d’aquest article; s’entendrà per unitats parcel·làries aquelles finques registrals independents resultants del règim de divisió horitzontal o complex immobiliari privat que es constitueixi, en el seu cas, a cada parcel·la urbanística.

En tot cas s’han de respectar els paràmetres fixes que estableix aquest pla director. La resta de paràmetres els ha d’establir el pla de millora urbana, dins dels marges de variació que en alguns casos es determinen i sense alterar l’aprofitament urbanístic global de la zona.

e) Assenyalar els espais no edificats i la vialitat interna, així com la programació de les obres d’urbanització i d’edificació a realitzar.

f) En el cas que l’execució de la zona no es faci de manera unitària, cal garantir que en cadascuna de les etapes d’execució coexisteixen tots els usos previstos, segons els percentatges fixats.”

Crec que aquest propòsit lloable -controlar la qualitat del manteniment dels espais no edificats- es podia haver establert perfectament al Pla de millora urbana, i no calia fer tot aquest muntatge. Però, a més, em pregunto:

Qui i com mantindrà la parcel·la on s'ha de materialitzar el 15% d'aprofitament mitjà?. Aquesta parcel·la no serà de cap dels concessionaris dels casinos als quals va dirigit aquest allargament. La parcel·la, la concreció de la qual es farà en la reparcel·lació (que no es pot fer fins que es resolgui el concurs, perquè no se sap quantes parcel·les hi ha d'haver) serà de l'administració actuant, és a dir, del Consorci del CRT -és a dir, els ajuntaments de Vila-seca i de Salou-. A qui demanarem com pensen mantenir neta i polida la parcel·la mentre no s'edifiqui? I, posats a demanar, què pensen fer-ne, d'aquesta parcel·la? Vendre-la en subhasta? Caldrà estar a l'aguait, sobretot perquè el producte de les vendes de l'aprofitament mitjà s'ha de destinar a unes finalitats concretes, que són, segons l'article 160 del text refós de la Llei d'urbanisme:

“a) Preveure, posar en marxa i desplegar, tècnicament i econòmicament, l’expansió de les poblacions i la millora de la qualitat de vida.

b) Fer efectiu el dret dels ciutadans a accedir a un habitatge digne i adequat.

c) Intervenir en el mercat immobiliari per a abaratir el preu del sòl urbanitzat i facilitar l’adquisició de sistemes urbanístics.

d) Formar reserves per a protegir i tutelar el sòl no urbanitzable.”

En tot cas, que quedi clar que aquest allargament és obra exclusiva de l'administració actuant i dels sol·licitants. Que no pengin el mort a qui s'ha oposat al projecte, amb més o menys contundència, o als qui ens hem limitat a anar fent puntualitzacions, anàlisis, i preguntes. Ho dic perquè, fa pocs mesos, semblava que tot estava a punt i que algú “posava pals a les rodes” o frase feta similar. Ens volien fer creure que tot estava a punt, i resulta que no. Es parlava de començar les obres a l'estiu (vegeu-ho aquí per exemple). Ja aleshores no era veritat. Sense els tres mesos de propina que acaben d'afegir, abans de les obres cal fer i tramitar el Pla de millora urbana que estableix el propi PDU, els projectes d'urbanització -en allò que no contingui el mateix PDU- i les llicències. Ni de conya es podien començar les obres a l'estiu. I ara, afegir-hi tres mesos més.

No és una bona notícia per a la serietat del projecte. Continuarà.  

l'amnèsia -o no- del PSC

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha dit que demanarà que el PSOE recorri els pressupostos de la Generalitat davant del Tribunal Constitucional. Sé que la història no es repeteix, si no és per allò de la farsa que deia Marx, però no em puc estar de recordar que, al 1934, va ser la dreta política catalana –la Lliga- i la dreta agrària –l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre- els qui van instar el govern espanyol a recórrer la llei de contractes de conreu.

Aquell moviment –anar a Madrid a recórrer una llei catalana- va ferir de mort el prestigi catalanista de la Lliga, i va deixar un senyal que va perdurar en el temps. Va durar tant que el mateix PSC el va tenir en compte, l’any 1987, per a no recórrer la llei catalana que suprimia la Corporació Metropolitana de Barcelona, contra el parer, aleshores, de l’alcalde (i president de la CMB) Pasqual Maragall. Aleshores, el record de l’acció de la Lliga va pesar molt en la decisió del PSC, i així ho reconeix Raimon Obiols a les seves memòries.

Ara, pel que sembla, o no ho recorden, o els és igual. El que segur que ja no és igual és aquell PSC que, tot i les moltes mancances, i tot i el tacticisme, s’empassava una llei catalana que no compartia i, amb això, feia política catalana no subordinada.

Potser necessiten unes quantes classes d’història, ara.

(foto: manllevada de www.publico.es)

I quatre notes més sobre la Budellera

Tornem amb la Budellera, però ara ja com a teló de fons, després de conèixer els detalls de la resolució de la Comissió.

Com ja vaig dir en apunts anteriors, el més significatiu és que la Comissió avala el fons de la qüestió, que és el caràcter urbanitzable d'aquesta peça. Amb reserves, amb consideracions crítiques, però ho fa. I ho fa perquè el caràcter d'urbanitzable -i el seu impacte territorial i ambiental- van quedar tractats i fixats al POUM i al mateix Pla territorial parcial del Camp de Tarragona.

En la posició a prendre sobre aquest projecte de pla parcial, hi havia dues opcions bàsiques. Per una banda, una oposició frontal, de principi, de rebuig a la possibilitat d'urbanització. Una posició legítima, si es vol actuar en uns paràmetres antisistema, com hi ha qui reclama. Res a dir, cadascú és lliure de fer el paper que vulgui. Seria aquella resposta que coneixem com l'aquí no, el NIMBY (Not in my back yard, no al meu pati del darrere).

Hi ha, també, una altra opció, menys lluïda, que afronta la situació tal com està ara i intenta reconduir-la. Si l'altra és l'aquí no, aquesta seria l'així no. És menys lluïda, pretén menys, suposa assumir contradiccions, però també permet obtenir algun resultat. Sobretot si l'alternativa és -com en aquest cas era- l'aprovació del pla per silenci administratiu o per sentència judicial, que no hagués canviat gran cosa -segurament no res- del projecte del Pla.

El que resulta significatiu és com algunes forces municipals van poder passar d'una opció dijous al ple a l'altra divendres, quan es va conèixer l'abast de la resolució de la Comissió. Significatiu, sobretot, perquè mai no vam saber què proposaven, encara que ara treguin pit fent seguiment del cosí de zumosol en forma de Comissió. Si un aspira a governar, hauria d'exposar alternatives mínimament treballades, més enllà d'eslògans i d'objectius. La fusta de governant es demostra si se sap com se fan les coses que es proposen. Suposant que es vulgui governar, és clar.

Lamentablement, continua una certa cerimònia de la confusió. La Comissió, quan imposa una sèrie de modificacions -que ja vaig comentar- ho fa assumint el caràcter d'urbanitzable i les determinacions bàsiques. Vol dir això, sobretot, l'edificabilitat. S'ha de distribuir d'una altra manera, però no es rebaixa. I, en segon lloc, la resolució de la Comissió no imposa enlloc cap rebaixa d'alçades. Demana informació més completa sobre les edificacions, però enlloc no diu que rebaixi res. Si ara l'Ajuntament vol plantejar-ho, em sembla molt bé, però que no s'escudi en un acord que no ho diu. I, en tot cas, com que l'edificabilitat és la que és, tot el que tregui per dalt ho haurà de posar en un altre lloc. A veure com ho farà.

Però el que em resulta més preocupant és la manca de voluntat d'afrontar les condicions que ens han portat fins aquí. Si el marge de maniobra amb aquest pla parcial és reduït, és perquè tot allò que el condiciona -POUM, Pla d'actuació- ho permet. Si hom pensa -i això és legítim, i a més ho comparteixo- que cal revisar els pressupòsits del POUM, aleshores potser que ens hi posem. Algú ha mogut peça -ni que sigui en forma de moció al plenari, que ja no ve d'una- per a revisar el Programa d'actuació? Més que res perquè Terres Cavades té torn al sexenni 2019-2024, i això és aquí mateix. Després no ens queixem.

També és preocupant la manca d'informació i de coneixement sobre la pròpia ciutat. Encara hi ha qui dóna per bones xifres escandaloses sobre l'habitatge buit a Tarragona. Xifres extretes del Pla local d'habitatge, sense cap revisió crítica, i que són clarament errònies. Algú ha mogut peça -ni que sigui en forma de moció al plenari, que ja no ve d'una- per a revisar el Pla local d'habitatge, que ja toca -pàgines 10 i 11 del Pla: motius per a la revisió anticipada: que passats tres anys s'hagin produït desviacions manifestes entre les previsions i la realitat-? Una revisió que incorpori un cens exhaustiu i ben fet dels habitatges buits.

A Vic, l'any passat es va fer aquest cens, i en van resultar 2.017 habitatges buits, per a 43.000 habitants, al voltant d'un 10% del total d'habitatges. Un percentatge per sota dels oficials a Tarragona (cens del 2011: 7.772, un 11,82%) i molt més per sota de les afirmacions del Pla local, que asseveren que “segur que està per damunt del 15%”.

Més dades a la magnífica entrevista al gerent d'habitatge de Barcelona, Javier Burón (la podeu veure aquí aquí). Parlant d'habitatge buit,. I referint-se a Barcelona, diu:

“N’estem fent el cens. Hi ha estudis que parlen de 30.000, i altres, de fins a 80.000. La realitat és que deu estar més a prop dels 30.000.”

30.000 a Barcelona. El cens de 2011 en deia 88.259, un 12,9%, percentatge lleugerament superior que a Tarragona. I algú encara es creu que a Tarragona -amb deu vegades menys habitants- en tenim 15.000?. Comencem a fer les coses amb una mica de serietat, home.

De manera que si algú vol fer deures en matèria de polítiques públiques de sòl i habitatge, que bona falta que ens fan, que comenci per conèixer bé la ciutat, per assumir que la rehabilitació -absolutament necessària, imprescindible- ho ha de ser també -de fet, sobretot; els solars aïllats, que també cal gestionar, són la xocolata del lloro- de teixits urbans, i això vol dir expropiacions i reallotjaments. Un procés lent, complicat, que per això mateix demana que estigui madur i ben fonamentat. Les ocurrències, al twitter.

Les polítiques de sòl; l'urbanisme, de fet, demanen temps. El que plantegem ara pot ser que no sigui una realitat fins d'aquí deu anys o més (les rondes de Barcelona, del 1992, es van dibuixar al 1966). No passa res. Però raó de més per a fer-ho bé. Al capdavall, ara estem pagant els errors de quinze anys enrere (la pèrdua de sòl públic en els plans parcials aprovats i desenvolupats aleshores, per exemple). Prendre la situació actual com a definitiva, sense deixar-se marge de maniobra per adaptar-se, és contraproduent. Menys piular, doncs, i més reflexionar. Menys eslògans i més dades. Menys objectius finals immaculats i més mullar-se en els mitjans.

L'acord de la Comissió d'urbanisme sobre la Budellera

Després d’unes notes ràpides a partir de les notícies de premsa, disposo ara de l’acord de la Comissió territorial d’urbanisme del Camp de Tarragona sobre el pla parcial de la Budellera. Acord “a reserva de la redacció que resulti de l’aprovació de l’acta” però que podem donar pràcticament per definitiu.

Abans de comentar cada punt de l’acord, una prèvia. Com ja deia al primer apunt, la resolució modifica coses –ara veurem quines i com- però no el Pla. Com vaig dir, toca el com, però no el què. El paràgraf en el qual qüestiona el model, a partir del nombre d’habitatges i d’habitants (per cert, a partir –lògicament- dels 5.738 habitatges que diu el projecte de pla; aquest sainet del nombre d’habitatges l’hauríem d’aclarir d’una vegada per totes i deixar de generar confusió interessada) aquest paràgraf, doncs, és una valoració, que no té cap efecte pràctic sobre l’ordenació, més enllà de la divisió per polígons, que és, un cop més, un com i no un què.

Anem a veure què diu. En tractar-se d’un pla parcial de municipi amb Programa d’actuació, l’abast de l’acord de la Comissió és limitat. La capacitat per aprovar definitivament el pla correspon a l’ajuntament, i la Comissió ha d’emetre un informe. Això ve regulat a l’article 87 de la Llei d’urbanisme, que diu (les negretes són meves):

“2. Els informes a què es refereix l'apartat 1 han d'incloure les consideracions que calguin, fonamentades en raons de racionalitat i funcionalitat urbanístiques i orientades a la superació de contradiccions, a l'esmena d'errors i a la millora de la claredat i la precisió jurídiques i tècniques. En tot cas, són vinculants, únicament, les prescripcions que continguin fonamentades en els motius d'interès supramunicipal i de legalitat especificats pels apartats 3 i 4.

3. Són motius d'interès supramunicipal, als efectes del que estableix l'apartat 2:

a) La coherència amb la planificació territorial, pel que fa a la cohesió territorial i a l'organització correcta del desenvolupament urbà.

b) La compatibilitat, l'articulació i la connexió entre els elements vertebradors del territori d'abast supramunicipal i les infraestructures de caràcter local.

c) La compatibilitat amb el risc preexistent, d'acord amb els indicadors dels riscs geològics i de protecció civil disponibles.

d) L'adequació a la planificació mediambiental i a la política de desenvolupament sostenible.

e) L'adequació a les polítiques supramunicipals de sòl, d'habitatge, de gestió dels recursos naturals i de protecció del patrimoni cultural, natural i científic.

4. Són motius de legalitat, als efectes del que estableix l'apartat 2, els relatius a:

a) La tramitació del planejament urbanístic.

b) El sotmetiment a les determinacions pròpies del planejament urbanístic de rang superior.

c) L'adequació a la legislació sectorial i urbanística.

d) La interdicció de l'arbitrarietat.”

És a dir, la Comissió no pot esmenar la plana totalment, només ho pot fer en aquests aspectes. Però fins i tot això no ho pot fer discrecionalment, sinó que ha d’actuar d’acord amb normes i plans vigents. La Comissió no té una llibertat absoluta per a considerar l'organització correcta del desenvolupament urbà, o l’adequació a la política de desenvolupament sostenible; ho ha de fer d’acord amb els instruments que s’ha donat –normatives, plans- i que concreten què s’entén, com i a on per aquests principis.

És semblant al que li passa a l’Ajuntament de Tarragona: que no pot tractar el pla parcial –ni aquest ni cap- de manera discrecional, sinó atenint-se a les normes i plans vigents. Sempre pot canviar aquests plans, és clar, però ho ha de fer realment si vol canviar les coses, no n’hi ha prou amb una interpretació o amb una voluntat.

Anem a veure què diu l’acord. Segueixo la numeració de la Comissió. No reprodueixo tot el que diu, per no allargar en excés aquest apunt.

1.1. En relació al pla d’etapes. 

La Comissió fa una crítica negativa sobre les magnituds del Pla, i considera necessària “la fragmentació en polígons d’actuació urbanística, per tal d’ajustar les etapes d’execució de les obres d’urbanització i edificació a les previsibles demandes de mercat, d’acord amb els indicadors socioeconòmics actuals.”

No cal dir que hi estic absolutament d’acord, malgrat les dificultats –els polígons han de ser equilibrats en càrregues i beneficis- i ja ho vaig deixar dit fa un parell de mesos. Sí que voldria remarcar dues coses:

Per una banda, la Comissió no rebaixa ni sostre ni nombre d’habitatges. Diu que s’ha de fer per etapes, això sí, però no retalla cap xifra. I no ho pot fer perquè el sostre és una determinació del POUM i no una decisió de la Comissió.

Per l’altra, i perquè vegem la importància de comptar amb planejament aprovat i vigent, recordar que es va formular i tramitar –però no acabar d’aprovar- un Pla director urbanístic de l’àmbit central del Camp de Tarragona, a mitjans de 2010. Aquest pla –el projecte- deia, referint-se a la Budellera (les negretes són meves):

“Sector PP 24 “la Budellera”:

1. Àmbit:

Per la seva gran extensió i característiques territorials diferents, el present Pla Director estableix la subdivisió d’aquest sector en dos subsectors diferents, I, de 45,31 ha. i II, de 75,13 ha. de superfície, establint determinacions específiques comuns per ambdós, i singulars pel subsector II.

2. Determinacions específiques:

Per la seva posició territorial, el sector haurà de resoldre les adequades relacions amb els assentaments de baixa densitat existents a llevant i a sud del mateix, i el respecte a les preexistències forestals i arbòries existents, als camins, als cursos d’aigua i a les característiques orogràfiques del sector.

Específicament, haurà d’incorporar la transformació del tram desafectat de l’actual autovia A-7, per a la seva conversió en el futur eix cívic, una vegada traslladat la totalitat del seu traçat al costat de l’Autopista.

Amb la possibilitat de crear sobre el tram un important domini de sòl públic per a la futura creació d’un eix d’equipament públics -des de les actuals instal·lacions del Gimnàstic de Tarragona fins a les instal·lacions de La Savinosa- les cessions obligatòries per a equipament del sector es situaran en la referida franja.

En relació al sector II, i donades les seves característiques ambientals, paisatgístiques i orogràfiques, el PDU restringeix l’ocupació del sòl a la franja més plana a costat i costat del camí existent.

3. Condicions de desenvolupament:

Edificabilitat màxima del sector I: 0,45 m2st/m2s per a l’ús residencial, comercial, i terciari en general (oficines, hotels). Aquesta edificabilitat incorpora l’edificabilitat de l’antic PP-27 Platja Llarga.

Edificabilitat màxima del sector II: 0,45 m2st/m2s per l’ús residencial i comercial (petit comerç)

No podrà desenvolupar-se el segon sector fins a l’ocupació per a l’edificació privada del 75% de la superfície privada del sector I.”

És a dir, bona part del que ara disposa l’acord de la Comissió, com veurem. D’haver estat aprovat aquest PDU –que bona falta que fa, en una zona tan complexa, però això és una altra història- les coses haguessin estat més senzilles.

I, per cert, la cita d’aquest projecte de PDU figura a la Memòria d’ordenació del Pla parcial de la Budellera. Que no l’hagi citada ningú potser vol dir –a banda que jo no me n’hagi assabentat, que també és possible- que hi ha molta gent que parla sense haver-se llegit el pla amb deteniment.

1.2. En relació amb els accessos externs al sector: articulació i connexió dels elements vertebradors territorials amb els elements vertebradors locals.

En aquest punt, la Comissió acorda que l’execució del Pla comenci per la banda que té l’accessibilitat resolta, la situada més a prop del Nàstic. També demana concretar millor les vies que han de connectar el pla amb la zona de llevant, tocant a les urbanitzacions de Colls Majors i Boscos.

Sobre això, algunes observacions:

1. Comparteixo –ja ho havia dit- l’opció de començar per la zona de ponent del Pla.

2. Discrepo de la solució donada als enllaços amb Boscos i Colls Majors, encara que siguin els que figuren al POUM –això també ho havia dit- perquè crec que no són els més adequats, i perquè suposen –especialment el que enllaça amb Colls Majors- una desnaturalització de la zona boscosa. Crec que hi ha alternatives.

3. No deixa de sorprendre’m que la Comissió digui: “És condició del planejament derivat definir el traçat i les característiques dels sistemes de comunicacions previstos i de llur connexió amb els sistemes exteriors al sector”. Em sorprèn, no perquè no ho comparteixi –al contrari, em sembla bàsic- sinó perquè aquesta mateixa Comissió, el desembre passat, va prendre un acord que deia (les negretes són meves):

“S’aprofundeix en l’anàlisi de les alternatives i infraestructures de mobilitat per a les connexions viàries prioritzant les alternatives mallades i vetllant per minimitzar l’impacte paisatgístic. En aquest sentit, s’introdueix l’alternativa d’ampliació o millora de les actuals infraestructures d’accés a l’entorn de Port Aventura, així com la possibilitat d’una accessibilitat complementària a través dels nous creixements previstos dins del marc que estableixi el planejament general de Salou. En qualsevol cas, el PDU possibilita altres alternatives d’accessibilitat que puguin sorgir en fases posteriors que es concretaran en els estudis informatius, plans especials o documents que corresponguin.”

És a dir, que ja veurem què fem i entre anem tirant. Clar, ara que hi penso, es tractava del Pla director del CRT –l’ex-BCN World-. No cal dir res més.

1.3. En relació amb la delimitació de l’àmbit. 

És una qüestió formal. Per raons de coherència territorial, es modificava lleugerament l’àmbit del Pla –afegint i traient- i l’acord, tot i reconèixer l’encert de la modificació, ho remet a una modificació puntual del POUM, tota vegada que la delimitació del sector és una determinació de POUM –com l’edificabilitat- i no pot ser modificada si no és així.

1.4. En relació als usos del subsector de la Platja Llarga. 

Aquí especifica que els únics usos admesos siguin els de lleure i esbarjo de la col·lectivitat. Absolutament d’acord, però recordar que el POUM deia explícitament que aquesta zona es destinarà “a zones lliures d’edificació, equipaments, aparcaments i instal·lacions al servei de la platja llarga, sens perjudici que es puguin atorgar concessions administratives de les referides instal·lacions”. Com vaig dir fa dies, si la Generalitat no vol que hi hagi aparcament, que no ho hagués posat al POUM.

1.5. En relació a les línies elèctriques que travessen el sector.

No es pot remetre als posteriors projectes d’urbanització, i ha de concretar-ho al pla, i incloure’n les despeses a l’estudi econòmic-financer. Absolutament d'acord.

Fins aquí les consideracions per motius d’interès supramunicipal i de legalitat, que són les que tenen caràcter vinculant, d’acord amb l’article 87 de la llei d’urbanisme (vegeu ut supra). Vol dir això que la resta de les consideracions no tenen cap valor?. No. Vol dir que no són legalment vinculants, exigibles davant d'un tribunal, però el sentit comú aconsella fer-hi cas, i acordar. L’alternativa seria una disputa agra als tribunals, que no crec que convingui a ningú. Sóc dels que pensa que més val un mal acord que un bon plet.

La resta de consideracions:

2.1.1. En relació al Torrent de la Budellera (prop). 

Demana una nova ordenació del sector que respecti més el traçat natural del terreny. Això serà complicat, perquè afecta bona part de l’ordenació. Hi ha un fragment del torrent que coincideix just amb el vial estructurador del sector, de manera que no serà senzill trobar una nova ordenació. Ordenació que, de qualsevol manera, s'ha de fer congruent amb la trama viària. Actualment molt bona part del curs del torrent ja es fa coincidir amb espais lliures, però hi ha punts en els quals ha de travessar carrers.

2.1.2. En relació amb la cadena-mirador del sistema costaner de Llevant. 

El mirador natural situat a la carena del promontori que limita pel sud-est amb el sector ha de passar a formar part dels espais no ocupats estructurants del sector. I es converteixi en un mirador panoràmic públic sobre el front costaner que alhora faciliti el trànsit de vianants. 

Cap objecció, però em sorprèn que argumenti la decisió a partir de la determinació del Pla director del sistema costaner que el pla tradueix en “el manteniment del gran espai forestal que relaciona/separa els teixits urbans de llevant i el sòl no urbanitzable circumdant, travessat pel torrent de la Budellera Lluny”. Si no ho he interpretat malament, aquest gran espai forestal ve travessat també pel vial –dibuixat al POUM, i fidelment traslladat al pla parcial- que connecta amb Colls Majors. El vial que, al meu apunt anterior –i ho mantinc- suggereixo eliminar, precisament per al manteniment d’aquest espai forestal.

2.1.3. En relació amb la connexió dels teixits residencials de Llevant i Platja Llarga. 

Es considera necessari donar solució efectiva al travessament de la via ferroviària, facilitant la relació entre la futura via cívica Via Augusta, el teixit urbà de Solimar, l’Àrea de la Bassa Closa i el torrent del Catllar amb la platja Llarga.

Res a dir sobre la necessitat de facilitar l’accés a la Platja Llarga i salvar la via del ferrocarril (i gràcies a la via, que és qui ha salvat la Platja!) però algú m’hauria d’explicar perquè això pertoca al pla parcial i no al conjunt de la ciutat. Especialment en zones que no tenen cap contacte amb el sector –l’àmbit del pla parcial- com ara la Bassa Closa o el torrent del Catllar.

2.1.4. En relació amb el model de sostenibilitat urbana. 

Demana que una sèrie de determinacions constructives tinguin caràcter vinculant, per a reforçar la sostenibilitat del sector. 

Hi estic d'acord, però tinc el dubte de fins a quin punt això pot ser un obstacle per a una certa llibertat compositiva de les illes. M'explico: el pla admet, en algunes illes, la possibilitat de concretar l'ordenació dels volums -respectant els paràmetres urbanístics inalterables-. Això dóna una relativa llibertat a l'hora de fer els projectes concrets -s'assemblaria als estudis de detall, que anaven molt bé per a resoldre aquestes coses- i això, en mans de bons professionals, possibilita una construcció de major qualitat i de major diversitat. La ciutat -si volem fer ciutat- és molt diversa, i aquesta diversitat no només s'ha de permetre, sinó que s'ha de fomentar, en usos i en formes. Si això es pot fer igualment, millor, però si no, penso que potser hi sortirem perdent, i acabarem fent una ciutat avorrida per excessivament uniforme.

2.2.1. En relació amb la imatge que el barri projecta sobre el front de costa de Tarragona. 

Aquí, la Comissió comença per admetre la idoneïtat de contemplar l'existència no generalitzada d'elements físics d'alçada reguladora molt diferenciada dels teixits urbans. Però demana més informació -seccions, alçats, volumetries- per a valorar-ho. Jo crec que això ja s'entén amb la documentació que hi ha, però mai sobra la informació. 

2.2.2. En relació al posicionament de les illes de terciari exclusives. 

Trasllada l'edificabilitat i usos de l'illa A2-6, al nord-est del sector, a l'illa R4c-24, amb front a la Via Augusta, a fi de consolidar un front terciari i residencial, i a la vegada consolidar la continuïtat dels espais lliures al nord-est. 

Per una banda, no em sembla malament augmentar la continuïtat del gran espai lliure de la banda est del sector (i això em fa encara més incomprensible el manteniment del vial que el travessa) però entenc que l'edificabilitat de l'illa A2-6 (2.529 m2 de sostre) s'acumula a la de l'illa R4c-24 (16.745 m2 de sostre residencial i 2.705 m2 de sostre complementari).

2.2.3. En relació a la incorporació de l'ús de Serveis. Afegeix aquest ús en una sèrie d'illes.

2.2.4. En relació a l'ús residencial exclusiu a la clau R4a. 

Amplia els usos possibles en aquesta clau, per a una major diversitat funcional. 

Partidari com sóc de la barreja d'usos, em sembla encertat. Però no m'ho sembla tant una afirmació que fa la Comissió, segons la qual, en aquesta clau, “els edificis tindran ara, obligatòriament, habitatges en planta baixa”. Crec que cal deixar més opció, i, encara més, sóc poc entusiasta dels habitatges en planta baixa als edificis plurifamiliars. Crec que precisament van en detriment d'aquella barreja d'usos que abans es defensava.

2.2.5. En relació a l'article 19. 

Inclou les estacions transformadores elèctriques com a sostre edificable en determinades situacions.

2.2.6. En relació a l'article 25. 

Inclou les construccions permeses a l'espai lliure d'edificació de l'illa en el còmput del sostre màxim edificable.

2.3.1. Condicions d'edificació de les illes. 

Concreta millor les condicions en què es pot fer l'ordenació alternativa que he citat al punt 2.1.4. Qualsevol millora i concreció en les normatives em sembla positiva, però realment no sé veure'n la necessitat.

2.3.2. En relació als habitatges amb protecció oficial. Demana ajustar-se a les previsions de determinades normatives.

2.3.3. En relació a la mobilitat sostenible. 

Cal ajustar alguns imports amb altres documents del pla. I, per altra banda, també cal indicar el nombre de places d'aparcament previstes i l'aparcament per a bicicletes als habitatges plurifamiliars de nova planta.

2.3.4. En relació a les indemnitzacions. Cal incloure determinades indemnitzacions dins les despeses d'urbanització.

2.3.5. En relació a l'encaix amb teixits i sectors limítrofs. 

Demana una major informació -especifica: a escala 1:2000 i 1:5000- de l'encaix del sector sobre l'ordenació definida pel POUM amb els sectors i sòls urbans adjacents. Entenc que això és, en part, conseqüència del punt 1.2. Ja vaig dir fa un parell de mesos que no em convenç gens aquest encaix, almenys per la part de xarxa viària, però aquesta solució és la que venia donada pel POUM, no pel pla parcial.

La resta, unes quantes errades materials sense més transcendència.

Fins aquí el contingut de l'acord de la Comissió. Vull fer notar que en cap moment rebaixa l'edificabilitat -no pot fer-ho- i en cap moment imposa rebaixes en les alçades màximes. De totes maneres, aquests i més comentaris, d'aquí uns dies, que per avui ja n'hi ha prou.