Finis coronat opus

 

No sé si és gaire apropiat, això, perquè no he acabat cap obra sinó una etapa. Avui, després de 43 anys i uns quants mesos, acabo la meva etapa laboral. Per bé que formalment la data oficial de jubilació serà a l'agost, avui divendres, 21 de juny, és el meu darrer dia de feina a la Generalitat. I, de l’altra feina, a la URV, em queda amb prou feines la segona convocatòria d’una assignatura (i ja sé que no s’hi presentarà ningú) i també hauré enllestit a principis d’agost.

De la meva vida laboral, ja en vaig fer cinc cèntims amb ocasió dels quaranta anys (AQUÍ) i no hi he d’afegir gaire més. Si de cas apuntar que quan deia “És segur que alguna cosa dec haver fet jo malament si, després de 40 anys d’exercici, la meva carrera professional es pot escriure en un post-it; però també crec que alguna cosa em deuen haver fet de mal” no sabia que la cosa es confirmaria; a les acaballes del 2022 podia haver tingut una certa promoció professional, per a posar un bon final, però un fill de puta ho va vetar, i unes miserables li van seguir el joc, i se’n va anar en orris aquesta oportunitat. Què hi farem.

De la meva vida universitària, ja en parlaré a les memòries, si m’hi poso. Només apuntar que enyoraré, i molt, la docència, i no gaire, o gens, la vida universitària.

Amb alts i baixos, com en tota vida, he de reconèixer que no em puc queixar gens ni mica. He estat més de quaranta anys en actiu, amb una bona feina, molt suportable i no mal pagada. Hi he fet amics i enemics, hi he conegut gent molt maca, i també veritables esperpents, i hi ha hagut de tot, però majoritàriament bé.

A partir d’ara... molts projectes, inclosos els de llegir (més) i no amoïnar-se. I continuar escrivint aquí, que d’això no em jubilo!

(a la imatge, el que queda de la targeta de fitxar –a l’altre costat hi ha la banda magnètica-, llàstima que no quedi la foto, que és de l’any 2001, amb vint quilos menys i molt més cabell, ai!).

Notes post-electorals

 

 

Arrenca la legislatura a Catalunya, i sembla que estarem entretinguts. El resultat electoral va deixar una aritmètica endimoniada, no només pel fet que ningú tingués majoria absoluta –això era previsible- sinó pel fet que les que són possibles numèricament no sempre ho són políticament.

Un primer tast l’hem tingut amb l’elecció de la Mesa. Com és sabut, n’ha resultat una Mesa amb majoria independentista (2 JxC, 2 ERC i 3 PSC) com s’ha encarregat de denunciar (no gaire, les coses com siguin) el PSC. També hi ha una majoria d’esquerres, però això el PSC no ho diu.

Sobre aquestes majories, caldria recordar-li al PSC que, si no hi ha majoria independentista al Parlament –que no hi és- és perquè, en aquests paràmetres, la majoria és de PSC-PP-VOX-Comuns. És aquesta la majoria que vol el PSC? Si creu que el Parlament s’ha de llegir així, indepe o no, sembla que hauria de ser la seva majoria.

L’elecció d’aquesta Mesa ha suposat una alegria als defensors d’una suposada unitat independentista (que, curiosament, només funciona i/o es reivindica si és encapçalada per JxC). En tot cas, crec que caldria relativitzar una mica.

És important la composició de la Mesa? Sí, és clar. Però només per allò que pot fer la Mesa, és a dir, ordenar i dirigir el funcionament del Parlament –que no és poc- però no acabar decidint. Podrà –repeteixo, no és poc- admetre els vots delegats, o admetre a tràmit segons quines propostes que potser una altra Mesa, amb una majoria diferent –la del PSC-PP-VOX?-  no deixaria passar. Però, en el fons, això és més postureig que una altra cosa. S’esgota en ell mateix. Perquè, el que és important, és el que el Parlament aprovi (i per això és important que ho pugui aprovar, que consti) però això ja depèn d’una altra majoria. Per tant, per ara, possibilitats de gesticulació i jugadamestrisme, però poca cosa més.

Sí que és important, perquè és una funció personal del president, donar l’opció de presentar-se davant del Ple per a la investidura presidencial. Una altra cosa és que jugar amb això, i fer-ho amb argúcies i càlculs reglamentaris, sigui positiu. La temptació és la de jugar amb l’ordre i els temps de les possibles candidatures, amb l’esperança –això sembla, per a JxC i el seu càlcul curtterminista- de forçar una repetició electoral.

Jo no tinc tan clar que els sortís bé, no tinc tan clar que no serveixi per a donar una majoria més folgada al PSC, a més d’altres danys colaterals (augmentar la representació d’Aliança catalana, per exemple). S’entén més quan un sent Toni Comín reconeixent que el principal objectiu de JxC a les eleccions europees era quedar per davant d’ERC (allò que dèiem de la unitat). I encara tinc menys clar que sigui bo per a les institucions i per al país, és clar.

En tot cas, que no hi hagi una majoria d’elecció de president –que una altra cosa, molt diferent, és una majoria de govern, que intueixo que, a efectes pràctics i encoberts acabaria essent una sociovergència- no depèn només d’un grup. Com he dit abans, si el Parlament s’ha de mesurar en si hi ha o no majoria indepe això vol dir que la majoria és PSC-PP-VOX-Comuns. Illa té on triar, si vol una majoria; al capdavall, no seria el primer cop, en Collboni l’hi pot explicar.

Ara fa gairebé quatre anys vaig escriure un apunt, avançant que anàvem a un escenari IV república francesa, amb vetos creuats, majories negatives molt fàcils, i inestabilitat (el podeu veure  AQUÍ). Aquesta darrera legislatura, especialment quan els més unitaris van decidir que la seva prioritat era fer la llesca al govern, n’ha estat una mostra. Em sembla que em vaig quedar curt.

Europa

 

Aquest diumenge són les eleccions al Parlament europeu. Com cada cop, si més no és la percepció que en tinc, sembla que siguin una segona volta d’unes eleccions espanyoles, i si això volgués dir parlar de coses concretes, encara rai, perquè el (baixíssim) nivell de la campanya, que en un noranta per cent han estat insults i bestieses. Una pena, per a Europa i per a nosaltres, que som Europa, encara que massa sovint això sembla una cosa externa.

Em recordo europeista des de sempre (en vaig parlar AQUÍ, amb motiu d’un esplèndid llibre d’un europeu militant). Crec que perquè sóc de les generacions per a les quals Europa era aquell nord enllà on la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Una mica d’això ho devia treure del meu pare, que de vegades s’exclamava –“això a Europa no passaria!- davant de les misèries morals del franquisme (també en vaig parlar  AQUÍ).

Fascinat, encara ara, per aquesta Europa –potser un xic idealitzada- de Claudio Magris a Danubi, o de Stefan Zweig, al Món d’ahir. L’Europa de Mozart, de Mann, de Luter, i de tants altres. De Miquel Servet, de Guimerà, de Martín i Soler.

Després, ja vivint Europa, aquesta visió s’ha anat rovellant. Amb els anys i l’experiència veus que aquesta Europa occidental que somiaves no és perfecta, ni de bon tros, encara que hi hagi coses que sí que funcionen –els trens a l’hora!!!!- i encara que aquí encara arrosseguem inèrcies incomprensibles.

Europa ha estat, massa sovint, sinònim de burocràcia absurda (això també ho tenim, i molt, aquí, que consti). Ha estat sinònim d’un model proclamat –la llibertat, els drets personals i col·lectius, la seguretat, la cooperació- però no tan practicat, o, encara pitjor, practicat des d’una òptica molt parcial: es defensa aferrissadament la llibertat de circulació de capitals, però no tant la de les persones; es privilegia un model social i econòmic de laissez-faire, però la Carta Social Europea –sí, existeix- sembla desada en un calaix.

La UE no ens és atractiva, en part, perquè hem assumit i interioritzat una sèrie de valors i de pràctiques, que ja donem per naturals. Fa uns dies, en un debat intern sobre les darrers eleccions a Catalunya, vaig fer una analogia entre el nacionalisme banal de Billig i el racisme i masclisme banals que hi ha al país, davant d’escèptics que no creien que n’hi hagués tant, de racisme i de masclisme. Agafant-ho pel costat bo, hi ha un europeisme banal –i això és un actiu d’Europa- que fa que donem per descomptades coses com la sanitat pública, la seguretat ciutadana, la protecció judicial –bé, aquí... d’aquella manera- mesures de protecció i restauració del medi, o de transparència en les polítiques públiques. Totes, segur, molt millorables. Però totes, també, no tan corrents –o directament absents- fora d’Europa.

Malauradament, sembla que venen temps difícils. S’augura una pujada de vots de l’extrema dreta, una extrema dreta que, en col·laboració, simpatia o complicitat amb la dreta no tan extrema vol desmuntar tot això. Haurem de recordar, un cop més, que els drets no van ser un regal o una concessió, sinó una conquesta, i que cal defensar-los contínuament. Europa és atractiva –per això tanta gent del món hi vol ser- i ho és per això, pel que encara té d’espai de llibertat i de progrés. No deixem que ens ho prenguin.

Continuo sent europeista, malgrat la UE. Potser menys ingenu, però val la pena, encara.

 

Apunts (post)electorals

 

Amb retard –sobretot per la molta mandra- i havent-hi pensat una mica, que no és cosa d’engegar el primer que passa pel cap o deixar anar llocs comuns; això ja hi ha qui ho fa. Alguns apunts sobre el resultat de les eleccions del passat 12 de maig (i abans no arribi el resultat de 9 de juny, i a veure si ningú fa el ruc i podem estar un temps una mica llarg sense eleccions!).

La notícia ha estat indubtablement la pèrdua de la majoria parlamentària per part de l’independentisme. Això és innegable, t’ho miris per on t’ho miris, però no vol dir que no hi hagi coses a comentar. Algunes:

Sempre he pensat que insistir en la idea que hi ha “un” independentisme, que se’n pot parlar com un tot homogeni, és un error. Crec que un dels èxits d’aquests darrers anys –de fet, una llarga marxa des de principis dels noranta- és haver normalitzat l’independentisme, com a opció institucional i amb vocació de govern, primer, i haver-ne ampliar el perímetre, després, fent que cada cop s’acosti més al ventall habitual d’opcions polítiques de l’Europa occidental (que això és el que som i el que jo vull ser). Cada cop, però, que llegim, presentem, expliquem, l’independentisme com un tot, com un bloc, i encara més quan el critiquem –o el critiquen- perquè es baralla o no va a la una, crec que l’estem situant de nou a un racó, a la perifèria de política, a la raresa. I això és dolent per a tots els qui volem la independència, i per al país. Sobretot quan es tracta de foc amic.

Perquè els altres, els no independentistes, no hi van així. I és que són “normals”, i no necessiten aixoplugar-se sota un paraigua comú, sobretot si això els desdibuixa. Ho van fer, bastant, els moments crítics del procés, i encara poc. I és que, si ho fessin, si el resultat del 12-M es llegís, en aquesta banda, com a la dels independentistes, parlaríem d’un únic bloc PSC+PP+VOX, i això no ho vol cap dels tres, i menys encara ho volen els guardians de les essències que volen manegar el país (aka la Retaguardia i el País, i Foment, i la Caixa, i uns quants d’aquest estil).

De manera que hauríem de deixar d’alimentar aquesta idea de la unitat independentista.

Una altra qüestió candent és què passarà a l’hora d’elegir algú per a la presidència de la Generalitat. Per ara es postulen Salvador Illa –el més votat- i, en una maniobra si més no peculiar (però el personatge ja ho té, això) Carles Puigdemont, que diu que té més vots –si suma ERC, que això ho diu ell però, per ara, no ERC- i que, en tot cas, diu que té el dret a presentar-se.

Comencem per això darrer. Presentar-se a la investidura no és un dret automàtic, no hi ha una tribuna i s’hi instal·la i hi discurseja qui vol. Presentar-se a la presidència de la Generalitat, al Parlament –no en unes eleccions que, de fet, només ho són al Parlament- t’hi ha de presentar la presidència del Parlament, prèvia ronda de consultes. Allò que, a Espanya, fa el rei. El sentit comú –que, en política, no val gaire, ho sé- diu que qui presideixi el Parlament ha de proposar candidatures amb un mínim de viabilitat, i per això es fan les consultes, per saber què pensa fer cada grup parlamentari. De manera que, primer, a veure qui presideix el Parlament, que amb això ja tindrem alguna pista de qui es pot arribar a presentar.

Una altra cosa és que hem de distingir entre majoria d’elecció (a la presidència) i majoria de govern. L’exemple més clar el tenim el 2016, a Espanya: després de la repetició de les eleccions, i el segon bloqueig, el PSOE s’absté per facilitar l’elecció de M. Rajoy, un (des)conegut corrupte del PP. Però com que no hi ha majoria de govern (i el tal M. Rajoy tampoc no era gaire treballador) no hi va haver govern efectiu. Per cert, que si el PSC –que en aquella ocasió va tenir l’únic gest de sobirania parlamentària de la seva desgraciada història, que consti, i no va afavorir l’elecció de Rajoy- pensa que algú s’ha de sacrificar per evitar la repetició electoral, que recordi que no ho va fer quan li tocava. A veure si ara exigirà el que no va fer (i que consti que crec que va fer bé).

Això ens porta a l’escenari que algú faciliti l’elecció d’algú altre, bé per vot directe, bé per abstenció, si els números surten. Com que la idea que el PSC s’abstingui per facilitar l’elecció de Puigdemont em sembla poc probable, els focus estan posats sobre ERC, amb un vot a favor de la investidura de Salvador Illa.

No sé si això passarà, però sí sé que les pressions seran enormes, i això és perquè és l’escenari que li convé a gairebé tothom.

Li convé, és clar, al PSC, que guanya la presidència, es desmarca dels no independentistes (i ningú no ho retraurà, perquè, això, és normal) i ja pot anar fent.

Li convé, i molt, a JxC, perquè així té munició per a disparar contra ERC (com si això fos una novetat!) i, a la vegada, podrà anar pactant coses concretes amb el PSC, i exercir la sociovergència que volen; si de cas, diran que no han tingut més remei per culpa d’ERC –sempre la culpa és d’ERC- i que “ho fan per Catalunya” perquè, ja se sap, Catalunya són ells, i són els únics que poden interpretar i decidir què és bo pel país.

Li convé a les extremes dretes espanyoles, que podran continuar el discurs antisocialista dient que és presoner de l’independentisme, i tot això que diuen.

Potser a qui menys bé li anirà serà als Comuns, que es consolaran dient que han votat una majoria d’esquerres (això dissimularà la castanya, que també l’han tinguda) encara que serà divertit veure la cara que posen quan aquest president “d’esquerres” pacti de tot amb JxC (i aleshores, és clar, la culpa també serà d’ERC, que ja no ve d’aquí).

Queden al marge CUP i Aliança, els primers perquè van al seu rollo, i consideren incomprensible i inadmissible que no tothom pensi com ells, i els segons perquè, per molta estelada que agitin, són escòria.

I, és clar, queda ERC, que és a qui no li convé. Tothom vol que faci la feina bruta, i, a la vegada, tothom –o gairebé tothom- se n’aprofitarà. Curiositats de l’aritmètica parlamentària, amb un escó menys –o un de menys de PSC o de Comuns, i no entre ells- desapareix l’opció de la majoria. I això no és resultat de cap estratègia política, sinó simple xiripa electoral, com els set escons de JxC a Espanya.

A ERC se li penjarà qualsevol mort, faci el que faci. Si afavoreix la candidatura de Salvador Illa, el tractament de botifler, nyordo, venut, traïdor, i més serà el mínim que es podrà esperar del món juntaire (que després pactin un munt de coses amb el PSC, és igual, ja sabem que la culpa és d’ERC). Si hi ha d’haver repetició de les eleccions, un escenari que no fa gràcia a ningú, la culpa també serà d’ERC, encara que hi havia més majories possibles, des de la sociovergència a cara descoberta, fins a la majoria no independentista PSC-PP-VOX... ah no, que això no se’ls aplica a aquests.

Una papereta –mai millor dit- complicada. Ja s’han donat a conèixer algunes condicions –més aviat generals; per anar obrint boca, com qui diu- per part d’ERC, i demandes d’humilitat (tot i que ell digui “humiltat”) per part d’Illa, que també es podria aplicar el cuentu. Espero que, si es pacta alguna cosa, a més de tot això, hi hagi més coses més concretes i tangibles, encara que no siguin gaire espectaculars. I també, ara, podria sortir l’informe ambiental de Hard Rock Cafe, i ser negatiu. Veuries quin tip de riure.

Illa pot ser president. De qui tingui a l’oposició depèn que el seu govern sigui un calvari, giri a la dreta, o estigui realment condicionat nacionalment i per l’esquerra.

Estarem distrets, em sembla.