Si no vols caldo, dues tasses. O tres, o quatre...

Ni fet a propòsit -o potser sí?- el mateix dia que els partits nacionalistes espanyols aproven la reforma de la constitució en un procediment opac, l'anomenat Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -tres mentides en quatre conceptes- caragola una mica més contra el català. Res de nou, tot forma part d'un mateix procés implacable, amb alts i baixos, des de fa segles. Res de bo es pot esperar.

Que no ens hagi de sorprendre, però, no vol dir que no calgui reaccionar. I com diu en Joan Manuel Tresserres, amb el cap i no amb les vísceres, com malauradament fem massa sovint. Pertoca al Govern la responsabilitat de liderar una resposta, però això no vol dir que li descarreguem tota la feina. A veure si perdem de vista una mica aquesta actitud de “piove, porco governo” que, en el fons, respon a treure's les puces de sobre i a no assumir res de res. La societat civil també té un lloc, en això, i ni com a suplència de les institucions, ni com a competència. Potser és el moment d'una nova Crida, que aprofiti l'experiència de l'anterior.

En tot cas, el que tinc molt clar és que si la principal responsabilitat la té el Govern és a partir de la consideració que, per febles i migrades que siguin, són les nostres institucions, i que cal defugir els perills de la manipulació electoral i el tacticisme constant que tant de mal ha fet. Govern i oposició han d'estar a l'alçada, i això facilitarà que la societat civil també pugui fer la seva feina. Serà així? M'agradaria molt, però no sé perquè no n'acabo d'estar convençut...

De la burrocràcia

Sé que a aquestes alçades ja hauria d'estar curat d'espants, i més si m'hi dedico professionalment des de fa força anys, però he de reconèixer que la burrocràcia¹ no deixa de sorprendre'm amb pràctiques irracionals per a fer-me perdre el temps i els nervis.

Vaig decidir matricular-me en un master a la mateixa universitat on em vaig llicenciar, i on dono classes. O, més exactament, vaig decidir intentar-ho, perquè encara no està clar. Disposat a fer passes, m'armo de paciència i entro a la xarxa per intentar saber què cal fer per a fer la pre-inscripció. Després d'uns quants clics -amb bucles inclosos- arribo a una pàgina amb els requisits, escrits, no cal dir-ho, amb el llenguatge incomprensible habitual. Faig alguna trucada per aclarir coses, i trobo una persona amable, educada, i amb ganes de resoldre -una raresa- que, tot i això, opta pel camí ortodox, malgrat que sigui incongruent.

I és que resulta que he d'aportar còpia compulsada del meu títol i del meu expedient acadèmic. Expedits, ambdós, per la mateixa universitat on pretenc matricular-me. A partir dels expedients que tenen a la mateixa universitat. I, el títol, inscrit en un registre del qual puc facilitar el número i data d'inscripció, que consten al revers del títol. Doncs he de demanar-ho tot, malgrat el que diu la llei sobre no demanar documents que ja es tenen. I quan manifesto la meva sorpresa -ingenu que és un- em diuen “és que així és més fàcil”. I un bé negre! Consulta a Secretaria, registre, torna a Secretaria -on topo amb el contrari de la persona d'abans- i tot amb les respectives cues i en horaris impossibles de conciliar amb la vida laboral (la meva, no la seva). Més visita a la Caixa per pagar la corresponent taxa, és clar.

I ara rebo la comunicació que no n'hi ha prou, perquè com que sóc d'una universitat diferent -quan em vaig llicenciar aquesta no existia, però en va ser l'antecedent- he de portar una còpia compulsada del meu DNI. Deu ser la que fa trenta, que els he portat, amb els anys que hi he estudiat i que hi dono classes! I què coi en deuen fer, del meu DNI, més enllà de posar una creueta en una llista de papers i arxivar-lo? He treballat en prou oficines per a saber que es demanen dotzenes de còpies de DNI que no es fan servir absolutament per res, però com que, un dia, algú va decidir que calien, es continuen demanant fins a la fi del món.

Ara que les universitats estan també de retallades, seria bo que aprofitessin per a revisar circuits i suprimir tràmits inútils. En un món on puc confirmar la declaració de renda amb un SMS, resulta que la universitat no pot consultar les seves pròpies dades, i ens obliga a fer un via crucis als soferts usuaris. I a pagar la taxa, és clar.

1No, no està mal escrit!

Vegueria del Penedès

L’organització territorial (que no ordenació, que és una altra cosa; batalla perduda, em temo) és una de les meves dèries acadèmiques, intermitent objecte de treball, i freqüent causa d’enrabiades llegint i sentint les bestieses que s’hi diuen.

Fa poc he tingut ocasió de conèixer una proposició de llei sobre la vegueria del Penedès i de tornar a lamentar la frivolitat i la ignorància amb què es tracten aquests temes.La proposició, a tràmit al Parlament, la  podeu veure a l'enllaç(http://www.parlament.cat/activitat/bopc/09b076.pdf pàgina 21 i següents) i

Vagi per endavant que no comparteixo la proposta de la vegueria del Penedès, però això no em fa desqualificar-la. Al capdavall, l’organització territorial és un fet polític, una decisió humana, i és perfectament defensable aquesta i moltes propostes, des del manteniment de l’status quo actual de quatre províncies, a un mapa de quinze vegueries, o el que sigui. després vindrà l’hora d’analitzar-ne costos, oportunitat, viabilitat o adequació al model de país que hom tingui.

El que no és admissible, però, és argumentar les propostes amb ximpleries, amb inexactituds històriques, o amb argument agafats amb pinces, que no hi tenen res a veure, i que pretenen donar un vernís de cientificitat a propostes estrictament polítiques i, en aquest cas, em temo que pertanyents a la coneguda pràctica del filibusterisme parlamentari o a l’embolica que fa fort i qui dies passa anys empeny.

La memòria que pretén justificar la creació de la vegueria del Penedès, afirma coses tan estúpides com:

“La Divisió Territorial de Catalunya impulsada per la Generalitat el 1936 va suposar una nova configuració de termes municipals, de forma que Aiguamúrcia, Masllorenç i Montferri van passar a l’Alt Camp, mentre que Salomó, Bonastre, Roda de Berà, Creixell, Torredembarra, Altafulla, la Riera del Gaià, la Nou del Gaià i la Pobla de Montornès van ser passats al Tarragonès.”

Aquí ningú va passar enlloc, per la senzilla raó que ni l’Alt Camp, ni el Tarragonès no existien com a comarques, ni oficiosament –com sí que existia un Penedès- ni, encara menys, oficialment. I això no és una anècdota, sinó l’enèsima prova –en tinc unes quantes més de recollides- de l’estultícia territorial que va pel món considerant –i alguns s’ho creuen i tot- que l’actual mapa comarcal és una mena de creació divina, eterna en el temps. El Tarragonès –al qual, segons aquests illetrats “es van passar” uns municipis, se’l van inventar l’any 1932, igual que el Baix Penedès i totes les altres comarques tal com les coneixem avui. Si al 1930 algú hagués parlat de “Tarragonès” ningú no hagués sabut de què parlava.

Per acabar-ho d’adobar, l’apartat de viabilitat econòmica i d’impacte geogràfic, demogràfic, econòmic i social de la iniciativa, fa unes afirmacions tan peregrines com que amb la vegueria s’incrementarien els centres d’educació superior (ja ho saben les universitats? Ja ho sap el departament corresponent?) que augmentarien les mercaderies manufacturades al port de Vilanova (què té a veure l’existència de la vegueria amb la captació de mercaderies al Port?) o que hi hauria més entrades i sortides a les autopistes.

Tot això és mentida. No té res a veure una cosa amb l’altra, i tot el que s’addueix com a positiu per a la vegueria del Penedès és assolible o no ara mateix, al marge de tenir o no vegueria. Que em demostrin que si no hi ha llocs de treball, o un creixement ordenat, es deu a la manca de vegueria. Això és indemostrable. Ja està bé de presentar la vegueria (o la comarca, o la capitalitat, o el que sigui) com una mena de panacea de tots els mals. Sobretot si mai no s’ha definit el contingut i funcions de tot això. El Parlament, el Penedès, i l’organització territorial, es mereixen més serietat.

llei electoral a Catalunya

La consellera encarregada de la matèria ha avançat la hipòtesi d’una llei electoral en la qual s’elegeixi un diputat per comarca o per districte en el cas de Barcelona ciutat. La proposta no és nova, ha sortit altres cops, i ve complementada amb una referència –de moment no un compromís- al sistema alemany de doble vot, un per districte i a la persona, i un per estat –aquí per vegueria? O general?- i a una llista.

Aquesta proposta, però, té trampa. El sistema alemany és força bo, perquè combina l’elecció directa –i, per tant, el possible lligam personal de l’electe amb la circumscripció- i la possibilitat de recollir la presència de minories. A tall d’exemple, fins ara els verds  o els liberals alemanys no solien tenir elegits per districte, però això no els impedia tenir presència al Parlament, a condició de superar el 5% de vots (o tres mandats directes). La trampa, si traslladéssim aquest sistema a Catalunya, tal com sembla haver-lo plantejat el Govern en aquest globus sonda, està en les circumscripcions. Pretendre que l’actual mapa comarcal pot servir de mapa electoral es un veritable despropòsit, a la vista de la disparitat demogràfica de les comarques. Impossible de corregir ni tan sols amb els escons addicionals del sistema alemanys (que, per cert, han de ser reformats per ordre del Tribunal constitucional, per injustos; potser allí el tribunal és alguna cosa seriosa).

Em permetré la vanitat de l’autocita, però això ja ho vaig explicar en un article a la Vanguardia aqui. Als principals sistemes amb circumscripcions uninominals, ja siguin a una volta –Gran Bretanya- a dues voltes –França- o amb doble vot –Alemanya- les circumscripcions solen ser equilibrades, i periòdicament es van adaptant a les variacions, en un dels exercicis més complicats i més proclius a martingales, és clar. D’aquí ve la tradició del gerrymandrisme, i qui en vulgui saber més, que vagi a l’oracle de la wikipedia.

De manera que, per molt que se’ns vulgui fer passar com un avenç, i aprofitar que la indignació ha posat el tema sobre la taula, això seria realment un retrocés en representativitat. A no ser que reformuléssim a fons el mapa comarcal, que bona falta fa, o, directament, féssim un mapa estrictament electoral. En continuarem parlant, espero.

Així, no

Ara fa uns dies, vaig comentar l’actuació del conseller d’Interior per a desallotjar la plaça de Catalunya, i acabava dient:

“La barroeria de l'operació -volguda o no- i la xuleria de la defensa que en fa, obliguen a triar, al blanc o negre. I en aquesta tria, malgrat estètiques, formes, ximpleries, i fins i tot molt espanyolisme tàcit -a la plaça Catalunya s'ha arribat a dir que parlar català era “polititzar el moviment”!!!- malgrat tot això, si he de triar entre el Puig i la plaça, els meus són a la plaça.”

Avui, amb tot el que ha passat al voltant del Parlament, he de dir exactament el contrari, és a dir, el mateix. Puc compartir molts –no pas tots- dels motius d’indignació més o menys generalitzats; puc compartir algunes –no pas totes- de les propostes apuntades, tot i ser molt escèptic. Però si ja no m’agradava l’ocupació de l’espai públic –i menys la cutrada en què s’ha convertit, almenys la de la plaça de la Font de Tarragona- no comparteixo per res l’assetjament al Parlament i la violència contra les persones (no només diputats, també treballadors del Parlament).

La barroeria de l’operació, volguda; l’arrogància i la supèrbia en defensar-la per part de pseudoopinadors progres, obliguen a triar, al blanc o negre. I en aquesta tria,  malgrat opacitats, desconnexions amb la realitat, i formalismes manifestament revisables i jubilables, malgrat tot això, si he de triar entre indignats i Parlament, els meus són al Parlament.

Ajuntament de Tarragona. No, però...

Doncs finalment sembla que no, que CiU i PP no pacten per a governar Tarragona, i Josep-Fèlix Ballesteros serà elegit alcalde com a llista més votada. D’entrada, m’espero a dissabte, perquè no em refio de les sorpreses de darrera hora. Tot pot passar, i més regals enverinats hem vist. I, per altra banda, no perdem de vista que després d’elegir alcalde cal governar, i que la dreta –amb majoria al plenari, però no electoral i menys social; però legítima, això sí- té tota la capacitat de bloqueig, i no dubto gens que l’exercirà, en la modalitat més mediocre i més estèril de la política, que és articular majories negatives per a poder retreure al govern que no fa allò que no li deixaran fer.  Ja ho vam veure al 1989.

Però de tot aquest procés del quasi-pacte CiU-PP, el mes significatiu és que –pel que ha transcendit- les discussions anaven sobre el repartiment de l’alcaldia. No sobre què proposen per a la ciutat, ni programes, ni res d’això. I, encara, no hem sentit cap veu, des de CiU –o, si voleu, des de CDC, que els d’Unió oficial ja sabem com són- que hagi posat objeccions morals, ètiques o, si voleu, estètiques, al pacte amb el PP. Al pacte amb el partit que, com deia ahir, va recórrer l’estatut, impedeix la recepció de TV3 al País Valencià, retalla el català a les aules al País Valencià i a les Illes, fa anuncis de ràdio amb mentides sobre la llengua, etc. Em recorda aquell acudit en què un home demana sexe a una dona a canvi de 100€, cosa que la dona rebutja escandalitzada. Quan l’oferta puja a 100.000€, la dona diu que si és així.... Conclusió: només hi ha una diferència de preu.

Tindrem un quadrienni difícil, molt difícil, a la ciutat de Tarragona. Amb una capacitat –segur que exercida a consciència- de bloqueig des del plenari, i amb una hostilitat dissimulada des de les institucions (que ja ha començat: vegeu el projecte de pressupostos de la Generalitat) els tarragonins patirem.

Avui, a la plaça de la Font, pel País Valencià!

Avui, a les set de la tarda, hi ha convocada una concentració (plaça de la Font, davant l’Ajuntament) en suport a l’escola valenciana. A l’escola valenciana en la llengua del País Valencià que és la mateixa que la meva.

En aquest mateix Ajuntament, hi pot haver per un temps –un any? dos?- un alcalde del PP, amb els vots de CiU. És a dir, que la coalició que es presenta com la màxima expressió del catalanisme, que dóna lliçons de nació,  que reparteix carnets de català, i que excomunica els qui segons ells no són patriotes, no té cap problema en plantejar-se fer alcalde el representant, a Tarragona, de qui persegueix el català al País Valencià, del qui els deixa sense la llibertat de veure TV3; el partit que va recórrer l’Estatut. que va recollir signatures contra l’Estatut –i en fons contra Catalunya-  i que va atiar encara més la permanent catalanofòbia d’amplis sectors d’Espanya. Aquest partit, i no un altre, és el que pot acabar obtenint l’alcaldia de Tarragona, amb els vots de CiU. Amb els vots de CiU, que s’ha de dir i repetir per qui no ho hagi entès.

I després continuaran donant lliçons de sobiranisme i de catalanitat i no sé què més. I es creuran amb el dret de decidir qui és català i qui no. I segur que algun d'aquests elements serà aquest vespre, a la plaça, amb una estelada.

A la merda.