Tarragona 2017. Com sempre....

Reconec que no he estat mai un entusiasta dels jocs de la mediterrània -els del 2017, vaja-. No per qüestions ideològiques -i menys per si són dels uns o dels altres- sinó simplement per manca d'interès en l'esport més o menys organitzat. Tampoc no en vaig ser, doncs, dels jocs olímpics de Barcelona ni dels de Madrid si s'haguessin fet, ni, en general, de cap d'aquests espectacles esportius. Això no vol dir, però, que no m'interessin uns altres aspectes, especialment el més relacionats amb l'efecte ciutadà que tenen i encara més quan són una oportunitat -aprofitada o no- per a determinades polítiques urbanes.

Ara hem tingut noticia que la vila olímpica dels jocs de Tarragona, després de moltes voltes, acabarà als hotels de Salou. És a dir, que no hi haurà vila olímpica i menys a Tarragona ciutat.  Em faig el càrrec que aquesta deu ser la solució més fàcil i més barata, però no puc menys de lamentar que, amb el temps que fa que es treballa per al 2017, no s'hagi estar capaç de trobar una solució millor amb un objectiu més enllà dels jocs.

Aquesta mena d'esdeveniments serveixen perquè les ciutats que els acullen adquireixin notorietat i com una excusa per a fer un salt endavant en infraestructures o en equipaments. Així, els jocs del 92, a més de la promoció de la ciutat, van servir perquè  Barcelona fes un salt endavant en les rodalies -llàstima que, un cop saltats, es van quedar clavades- en equipaments esportius, i, sobretot, en fer ciutat. La vila olímpica va suposar un nou eixample, obert al mar, i la substitució de teixits urbans industrials obsolets. Sempre he pensat que un dels principals llegats dels jocs va ser la profunda renovació dels col·lectors d'aigües residuals, una obra amb molt poc glamour però que és útil a tota la ciutat de Barcelona i ho és cada dia.

Crec que a Tarragona -a banda de la notorietat i de l'autoestima col·lectiva en un projecte així, que ja són un bon motiu- estem perdent l'oportunitat de fer ciutat, d'obtenir un llegat col·lectiu durador en el temps. La vila olímpica ha ballat en multitud d'emplaçaments -alguns absolutament delirants: la Tabacalera!!!- però no he tingut mai la sensació que, a més de fer que complís les necessitats olímpiques, s'hagi plantejat, fonamentalment, com un impuls a fer ciutat. I això que Tarragona té espais necessitats d'intervenció per a completar serveis, obtenir equipaments i habitatge protegit. Espais que urbanísticament ja són prou a punt com per a tenir la residència olímpica a temps i susceptible de ser transformada, després, en un espai ciutadà, amb habitatge protegit, residència universitària, i altres equipaments públics. Hi havia -hi ha- instruments imaginatius per a finançament públic-privat per a impulsar-ho.

En lloc d'això, s'ha optat per una solució fàcil i impersonal, tipus vacances de l'Imserso, que no deixarà res quan acabin els jocs, i a facilitar el negoci a uns quants hotelers, dels quals seria interessant saber si mai han ajudat la candidatura. En el fons, vista la trajectòria  de la ciutat -i això va molt més enllà d'un o altre govern, és més de fons- no ens hauria d'estranyar. A Tarragona sempre hi ha hagut aquesta manca d'ambició de grans projectes, i molta curtedat de mires. Ens autolimitem massa, pensem en petit i treballem -quan ho fem- pel menys, pel ja està bé. Ens emboliquem amb la bandera del passat gloriós -i això de gloriós... hauríem de parlar-ne- i amb això n'hi ha prou. I així ens va.

Albert Vilalta, un altre homenot

Amb motiu de la mort de Max Cahner vaig escriure un apunt en què també feia referència a l’Albert Vilalta. Poc em podia pensar que, al cap d’un mes, també ens deixaria. Hi deia:

“Aquest segell personal em fa pensar en un altre personatge –que tampoc no vaig tractar personalment- més proper, ni que sigui indirectament. Em refereixo a Albert Vilalta, que era secretari general del Departament de Política Territorial i Obres Públiques quan jo vaig començar a treballar-hi, fa més de trenta anys. D’orígens, trajectòria, i –crec- idees molt diferents, hi veig una certa complicitat amb Max Cahner pel que fa a la voluntat de crear estructures sòlides, molt allunyades de l’aparador –per no dir la fireta- que patim en tantes ocasions. De l’Albert Vilalta també es deia que el DPTOP va viure molts anys de l’empenta organitzativa que ell li va donar.

M’agraden aquests perfils perquè personalment sempre m’ha agradat més ser a la sala de màquines, treballant – o, almenys, intentant-ho- per al llarg termini, per a l’establiment d’estructures sòlides, que permetin fer feina duradora, lluny del foc d’encenalls i de la improvisació. Projectes basats en la realitat i no en il·lusions, en l’anàlisi rigorosa de les dades i no en voluntarismes artificials.

Necessitem gent com Cahner, com Vilalta, i d’altres, més enllà d’ideologies concretes, pel que tenen de constructors dels ciments sobre el quals bastir projectes sòlids i que s’aguantin. Com ara un país, per exemple.”

No hi he d’afegir gran cosa més.

Max Cahner a la sala de màquines

 No vaig conèixer Max Cahner, més enllà de saludar-lo i canviar quatre paraules quan va ser candidat a les eleccions europees fa un grapat d’anys, de manera que el meu coneixement del personatge és de referències. Referències, però, que vénen de lluny. Tinc molt present la magnífica entrevista que li va fer Montserrat Roig, publicada a Serra d’Or, i després recollida en un dels volums de Retrats Paral•lels. Allí ja s’intueix algú metòdic, rigorós –el clixé germànic és inevitable- i més avesat a la sala de màquines que a l’escenari. Suposo que fou aquest perfil –també una certa germanofília personal- el que m’ha fet simpatitzar sempre amb el personatge.

Totes les necrològiques destaquen aquest paper de constructor d’estructures sòlides –d’Estat, però no només d’això- en el camp de la cultura. L’actual xarxa d’arxius comarcals i l’Arxiu Nacional de Catalunya, per exemple,  o les bases del sistema de lectura pública de Catalunya. I, en general, una manera d’estructurar les polítiques culturals que ha estat molt duradora en el temps i d’efectes positius. Crec que no és desencertat dir que el Departament de Cultura de la Generalitat va aprofitar durant molts anys –molts més que el seu mandat, només fins al 1984- l’empenta de Max Cahner, l’embranzida que li va donar, unes idees clares, i una màquina que podia –si hi havia voluntat política i pressupost- fer-ho.

Aquest segell personal em fa pensar en un altre personatge –que tampoc no vaig tractar personalment- més proper, ni que sigui indirectament. Em refereixo a Albert Vilalta, que era secretari general del Departament de Política Territorial i Obres Públiques quan jo vaig començar a treballar-hi, fa més de trenta anys. D’orígens, trajectòria, i –crec- idees molt diferents, hi veig una certa complicitat amb Max Cahner pel que fa a la voluntat de crear estructures sòlides, molt allunyades de l’aparador –per no dir la fireta- que patim en tantes ocasions. De l’Albert Vilalta també es deia que el DPTOP va viure molts anys de l’empenta organitzativa que ell li va donar.

M’agraden aquests perfils perquè personalment sempre m’ha agradat més ser a la sala de màquines, treballant – o, almenys, intentant-ho- per al llarg termini, per a l’establiment d’estructures sòlides, que permetin fer feina duradora, lluny del foc d’encenalls i de la improvisació. Projectes basats en la realitat i no en il•lusions, en l’anàlisi rigorosa de les dades i no en voluntarismes artificials.

Necessitem gent com Cahner, com Vilalta, i d’altres, més enllà d’ideologies concretes, pel que tenen de constructors dels ciments sobre el quals bastir projectes sòlids i que s’aguantin. Com ara un país, per exemple.

(A la foto, Max Cahner amb llibres, el seu medi. Extreta del butlletí digital d’Òmnium Cultural)

Una postil·la a “Els catalans, segons Mario Vargas Llosa”

Fa un parell de dies va morir la Pepa Batalla, una històrica militant d'ERC de Barcelona. Jo l'havia tractada relativament poc, però sabia qui era, la saludava, i la tenia present com una més d'aquell grapat de persones que van aguantar quan era difícil fer-ho. Després en vaig conèixer millor la biografia, a través d'un llibre sobre les dones d'Esquerra. A grans trets, ho podeu veure aquí. 

Quan en vaig saber la notícia, i vaig rellegir aquestes dades biogràfiques, vaig pensar que la Pepa Batalla, segons en MVL, devia ser una “burguesa conservadora”. Això, o no la va conèixer -diu que no va conèixer cap nacionalista català- i això deu ser el més probable. Quan ets un escriptor becat per l'agència literària Balcells per dedicar-te a escriure no tens temps, ni ganes, ni ocasió, de conèixer una treballadora del tèxtil, mare soltera quan això era un estigma, i que repartia octavetes o corria davant dels grisos.  

Va ser un honor poder conèixer i tractar la Pepa, i li devem -a ella i a moltes Pepes, i a molts Peps- molt de que som ara. Ha mort veient, més a prop que mai, la Catalunya que va somiar i per la que va lluitar. Descansi en pau. 

Els catalans, segons Mario Vargas Llosa

No és cap novetat que Mario Vargas Llosa abomini dels nacionalismes, en una concepció pròpia del nacionalisme que aplica sovint al cas català, i mai no aplica, per exemple, al nacionalisme espanyol que es demostra quan hi ha un partit de la roja, o amb la prosa oficial casposa i rància referida a sud-amèrica, o, en general, a qualsevol expressió d'un estat.

MVL té una referència única del nacionalisme, que caracteritza -i no li falta part de raó, eh?- a partir d'un tret emocional i no racional, i col·lectiu i no individual. Com que, des que va veure la llum -com abans amb l'existencialisme, que li va valer el sobrenom de el sartrecillo valiente- en fa una mena de croada amb la fe dels conversos, aplica un esquema bàsic a tort i dret, sense matisar, sense contextualitzar, i amb la supèrbia de qui té la veritat absoluta, habitual en el personatge. És curiós que aquests paràmetres -irracionalitat, col·lectivitat, la construcció d'un imaginari basat en un “nosaltres” i uns “els altres”, i la relació -corroborada per la història- amb guerres i violència, aquests paràmetres, dic, no els aplica mai a la religió, i especialment a les religions organitzades. Potser perquè les religions organitzades li poden fer molt més mal en la seva ambiciosa carrera que no pas els pobrets nacionalismes sense estat.

Que constin, però, dues coses: que jo no sóc, no vull ser, no em considero, nacionalista, en els termes generals que això significa al món. Sóc independentista, vull la independència de la meva nació, però mai no he considerat que siguem especials ni diferents, ni menys encara superiors a ningú. És precisament per això, que no em -ens- considero especial ni diferent que vull ser com les nacions normals, equiparables, amb els mateixos instruments. I si mai podem participar en un procés de federació europea de veritat, encantat de la vida, però en peu d'igualtat.

Segona: sóc un fidel lector del MVL novel·lista. Em vaig deixar posseir per l'energia de La guerra del fin del mundo -per mi la cimera de la seva obra- i em vaig emocionar amb aquest bildungsroman llatí que es La ciudad y los perros, i em vaig divertir amb Pantaleón y las visitadoras, i amb La tia Julia y el escribidor, i vaig admirar l'arquitectura narrativa de Conversación en La Catedral. I m'he anat empassant les darreres obres, tot i que tenen un aire conegut, de més del mateix, perquè aquest “mateix” continua fent de bon llegir. Cada cosa al seu lloc.

Però això no m'impedeix -faltaria més!- discrepar en matèria ideològica. Ahir diumenge, MVL publicava un article al País, llençant l'enèsima i repetida carregada contra el nacionalisme i, específcament, contra el procés sobiranista a Catalunya. Els arguments són els mateixos, però hi ha un paràgraf especialment significatiu, que diu literalment:

“Viví casi cinco años en Barcelona, a principios de los setenta –acaso, los años más felices de mi vida- y en todo ese tiempo creo que no conocí a un solo nacionalista catalán. Los había, desde luego, pero eran una minoría burguesa y conservadora sobre la que mis amigos catalanes –todos ellos progres y antifranquistas- gastaban bromas feroces.”

És a dir, que el seu coneixement de Catalunya data de fa més de quaranta anys -més les visites que hagi pogut fer i el que li hagi explicat el seu amic, el no-nacionalista Alejo Vidal-Quadras- com si a Catalunya no hi hagués hagut cap canvi. I, a més, diu que “no va conèixer cap nacionalista català. Tenint en compte que, per a ell, gent com Pere Navarro deu ser un fanàtic nacionalista, no sé quina mena de gent devia conèixer. I, sense coneixer-los, s'atreveix a definir-los com “minoria burguesa y conservadora”. M'acabo d'assabentar que la meva mare -nacionalista, segons MVL- era una burgesa i conservadora. Tota la vida pencant pels altres, i ara resulta que era una burgesa. D'aquí a allò del “catalán, lengua de la burguesía” hi ha una passa. Això demostra la solidesa de les raons de MVL. Que es dediqui a les novel·les, que d'això sí que en sap. I, ara que hi penso, aquesta mena d'articles també són una mena de novel·la.

(a la imatge, MVL a l'època barcelonina, quan no devia sortir mai de casa i només l'anaven a veure amics progres i antifranquistes igual d'extraterrestres)

Les taxes municipals, i el Diari de Tarragona

El passat diumenge 28 el Diari de Tarragona es feia ressò d'una informació publicada originalment a una web d'un col·lectiu que vol impulsar la transparència en el comptes públics (el podeu veure aquí) segons la qual Tarragona -la ciutat- tenia les taxes més cares que a Madrid o a Barcelona, i que la província tenia les segones més cares d'Espanya. La font de la informació, a la web citada, era la liquidació dels comptes de les administracions locals publicada pel Ministeri d’Hisenda (http://serviciosweb.meh.es/apps/entidadeslocales/) i el càlcul tan simple com agafar el capítol 3 d'ingressos -taxes, preus públics i altres ingressos- i dividir l'ingrés total pel nombre d'habitants, i, a partir d'aquí, comparar. D'aquí resulta que l'ingrés per càpìta per taxes, a la ciutat de Tarragona, és de 241 euros, i el de la província, de 295, el segon d'Espanya.

El Diari de Tarragona va donar molta importància a aquesta informació: titular de portada, i les pàgines 3 i 4. O, més exactament, li va donar molt d'espai i ressò, però no li va importar prou per a contrastar i analitzar. Vegem perquè.

Per començar, una qüestió de concepte: una taxa no és un impost. La taxa es correspon a un servei concret i recau sobre el beneficiari del servei. Així, és una taxa la utilització d'instal·lacions municipals -paga qui utilitza- l'ocupació de la via pública per terrasses i cadires -paga l'establiment- o les entrades al teatre Metropol -paga qui hi va-. Vol dir això, doncs, que si no tens un establiment amb terrassa al carrer o no vas al teatre, no pagues (una altra cosa és que l'entrada al Metropol no cobreix el cost real, i la diferència sí que la paguem tots, però aquest és un altre tema).

Dit això, és evident que la forma de fer la comparació per part de la web -i que el Diari de Tarragona recull a ulls clucs- és completament absurda. Només es poden comparar magnituds que corresponguin al mateix concepte. El capítol 3 inclou una gran quantitat de taxes, segons els serveis que presti cada Ajuntament. Comparar el resultat brut sense saber quin servei es presta és una ximpleria. A tall d'exemple, el pressupost de l'Ajuntament de Tarragona recull l'ingrés per la venda d'entrades al Concurs de Castells, cosa que no crec que reculli cap altre pressupost de cap altre ajuntament, per raons òbvies.

Però fins i tot amb el mateix tipus de servei, si només es mira el rendiment total i es divideix pels habitants de la ciutat no tenim res. Per exemple, al pressupost d'ingressos 2012 de l'Ajuntament de Tarragona hi ha una partida de 85.000€ d'escoles bressol. Si ho dividim per habitant, això és 0,63€ per cap, però per a comparar hauríem de saber quantes places d'escola bressol hi ha, que és el que realment ens pot donar una informació sobre si la plaça d'escola bressol és més cara o més barata que en una altra ciutat, i fins i tot aleshores caldria veure el tipus de servei, si aquest import cobreix o no el 100% del cost, etc. Més clar, encara: hi ha una partida d'ingressos per expedició de documents. L'única comparació possible seria pel preu de cada document (un certificat, un extracte del padró, el que sigui). Voler comparar el rendiment total per habitant és completament estúpid.

Encara resulta més absurda la comparació amb unes preteses “mitjanes” de la província, per les mateixes raons. Comparar el rendiment brut de serveis molt diferents, prestats de formes molt diferents , és absurd. En alguns pobles hi ha piscina i en altres no, en alguns llocs hi ha transport públic i parades i marquesines per anuncis, i, per tant, ingressos pel lloguer d’això, i en altres no.

Més endavant, el Diari també es fa ressò del rànking tributari que elabora l’Ajuntament de Madrid. Allí ja hi ha dades més ajustades, però molt interessadament es fa ressò de les que poden alimentar la tesi de fons, que és que Tarragona és cara. Caldria considerar també altres dades (per exemple, en l’IAE, l’Ajuntament de Madrid fa una mitjana dels coeficients de situació, i no té en compte el coeficient de ponderació d’acord amb l’import net de la xifra de negocis. Amb la petroquímica, això té la seva importància).

Vol dir això que no serveix per a res la informació de la web? O que el Diari de Tarragona no ha d’informar d’aquestes coses? Al contrari, em sembla molt saludable l’existència d’organitzacions que posen més a l’abast la informació fiscal, i crec que és una obligació dels mitjans de comunicació augmentar aquesta difusió, però això s’ha de fer amb les dades reals i amb un tractament veraç i rigorós de la realitat, i això és el que no ha fet la web, i el que no ha contrastat el Diari de Tarragona. Perquè?

Potser encara és vigent allò de “no deixis que la realitat t’espatlli una notícia”. Al capdavall, ja fa temps que el Diari s’ha instal·lat a alimentar aquest populisme cutre contra la política i contra gairebé totes les institucions, amb els seus més i els seus menys. Més si es tracta d’institucions governades per l’esquerra –encara que sigui aquesta paròdia d’esquerra que tenim a Tarragona- i més si es tracta d’institucions sobiranistes, i menys si es tracta d’església catòlica, monarquia, o diputació que posa molts anuncis ben pagats. Es prefereix excitar les vísceres i alimentar el discurs antipolític.

Clar que això té amb resultats galdosos. Ahir mateix, el Diari publicava una carta al director de resultes d’aquesta informació (la podeu veure a aquí) carta que posava com a exemple –a partir de la “informació” del Diari- l’Ajuntament de Madrid. Llàstima que no sabés –o no digués- que Madrid té, ell solet, el 20% del deute de totes les administracions locals espanyoles, i que ahir mateix aquest deute va créixer de cop en 400 milions d’euros, per la liquidació d’una societat municipal (ho podeu veure a aquí)

En definitiva, es tracta de tenir dades objectives, rigoroses, i no esbiaixades. Més o menys el mateix que volia dir a l’apunt d’abans-d’ahir sobre els consells comarcals. La informació falsa –no cal dir les mentides estúpides- només complica les coses i alimenta, encara més, l’antipolìtica cutre de l’Uomo Qualunque, el Poujadisme (i Le Pen va ser diputat poujadista!) el Berlusconi o el grillat aquell d’Itàlia. Poca broma, doncs.

Llei de governs locals: comencem malament...

De la nota de premsa de la Generalitat sobre l'aprovació del projecte de llei de governs locals:

“Desapareixen els consellers comarcals com a càrrecs de representació política, la qual cosa representa la disminució de 1.034 càrrecs públics remunerats.”

La Generalitat sap -malament si no ho sabés- que la immensa majoria dels consellers comarcals no cobren, més enllà de dietes per assistència a plens. Plens, per cert, no massa freqüents, i sovint dietes molt modestes. Recordo haver llegit que els consellers comarcals de l'Alt Urgell cobraven 40€ per ple. Tenint en compte com poden ser els desplaçaments per allí, per quatre o cinc plens a l'any no es pot dir que siguin excessivament remunerats. Però com que ara toca penjar-se la medalla de ser el més estalviador, sona més bé dir això dels 1.034 càrrecs eliminats. I és mentida, i sembla que no s'adonin que és pitjor la mentida, que el possible (a meu entendre improbable) efecte positiu de la notícia. És una mentida estúpida. De fet, ja m'hi vaig referir aquí. 

I quan conegui el text del projecte de llei, ja en parlarem a fons.

(imatge: www.tarragona21.cat. És del Consell comarcal del Tarragonès perquè és el meu, però no per cap més raó especial, que consti)