llibres i més llibres

La recent no-campanya de promoció de la lectura de l'Ajuntament de Barcelona -aquella collonada d'enviar llibres al Trump, amb un lema pensat en espanyol i (mal) traduït al català- ha coincidit amb la campanya que està fent la Generalitat, allò dels llibrèfils. Qualsevol diria que hem tornat a aquells temps en què Ajuntament de Barcelona i Generalitat competien en tot i ho acabàvem tenint -i pagant- tot duplicat: TV3 i BTV, el Lliure i el TNC, Catalunya Ràdio i Com Ràdio... socialistes i convergents...

Si la campanya municipal era una ximpleria amb espeternecs de progre mal reciclat, la campanya Gene em sembla una mica poca-solta, un si és no patufaire. Només faltava aquella imatge de la bibliotecària amb monyo (i segur que solterona). Puc donar fe que les bibliotecàries de Tarragona són persones d'aspecte normal i corrent, i, això sí, excel·lents professionals. 

De fet, no tinc cap fe en campanyes com aquestes. Cada cop que, en unes memòries o en una entrevista, algú parla de com es va enganxar als llibres, més que no pas campanyes acaba sortint una figura -pare, mare, germà, avis, mestre o amiga- que n'és el responsable de l'única manera possible: llegint. La imitació, la curiositat de saber què fa aquella persona amb un llibre, és l'estímul més poderós.

Puc parlar una mica per mi. Dic una mica perquè no sabria identificar una causa primera que m'hagi abocat als llibres, però sí alguns elements. Per començar, a casa sempre hi ha hagut llibres. Veure els pares llegint era molt normal, o, més exactament, saber que llegien, perquè tampoc és que s'exhibissin i nosaltres -els tres germans- miréssim com un circ. Era, simplement, una cosa assumida. Es llegia. 

Recordo, també, la meva mare llegint-nos, en veu alta, els tintins. No sé si per aconseguir que calléssim una estona, o per estalviar-se les baralles de veure qui el llegia primer.

A més d'això, a casa el llibre com a obsequi, element valorat, sempre ha estat present. Regalar llibres en aniversaris o Nadal, era usual. Cadascú tenia els seus llibres. 

També un tarannà envers els llibres, no reverencial, però que no eren un element més. Un cop, visitant una casa una mica per compromís -”oh, que maco”- quan en vam marxar el meu pare va dir “t'has fixat que no hi havia cap llibre?”.

Per això no puc assenyalar cap element concret que em fes llegir, i alguna cosa difusa hi devia haver perquè tots tres germans som lectors, amb gustos i intensitats diversos. Sense cap campanya, això sí.  

Converses del Camp de Tarragona

Dimarts 23 vaig ser a la segona sessió de les Converses al Camp de Tarragona, una iniciativa de la Fundació privada Mútua Catalana que se celebra per segon cop, i que constitueix un dels pocs -no m'atreveixo a dir l'únic- fòrum de debat sobre això que anomenem Camp de Tarragona. No sé exactament qui és la Fundació, tot i que en conec alguns dels patrons, i em mereixen tota confiança.

Les converses es proposen enllaçar -ni que sigui pel nom i la intenció- amb unes heroiques “Converses de Salou” que van tenir lloc als anys seixanta, sota l'empara de l'economista reusenc Romà Perpiñà, un d'aquells homenots singulars que la ciutat de Reus ha produït amb una certa abundància.

L'any passat, les converses es van dedicar a tema “La realitat metropolitana del Camp de Tarragona”, i enguany a “Repensar les ciutats”. Vaja, tots els ingredients perquè m'hi tirés de cap.

Però el que vull comentar de la jornada de dimarts -no vaig poder ser a la primera- va ser el format: van demanar, a cinc col·lectius professionals del món de l'arquitectura i l'urbanisme (em sembla que amb una concepció molt laxa del concepte urbanisme, jo més aviat diria del món urbà, però això és igual) un petit video del que feien i un debat posterior. Els cinc col·lectius són de professionals joves, amb una mirada nova i diferent del que és el fet urbà. Això em va semblar esplèndid: aparcar, per un moment, les vaques sagrades del territori, les veus que hem sentit molts cops -algunes de les quals continuen sent interessants, això sí- i atrevir-se a donar la paraula a gent nova, que encara està trobant el seu camí. Amb uns videos de formats i continguts molt lliures; algun no sé si el vaig acabar d'entendre, almenys d'entrada, però això vol dir que van sorprendre, que van fer coses diferents. Ho necessitem com l'aigua, al Camp de Tarragona. Per a veure coses noves, o veure les mateixes de sempre amb una mirada nova; per a sorprendre'ns, per a discutir, per a contestar, per a rebatre. Sobretot per a incorporar nous llenguatges i noves veus, i oxigenar-ho tot una mica.

Això no vol dir que em convencés tot el que van dir, que és tota una altra història. En alguns casos, eren aproximacions molt parcials -alguna ingenuïtat i tot-  i faltava rodatge. Tot arribarà. És curiós però el mateix dia, dinant amb dos bons amics, va sortir a la conversa, sobre un altre àmbit, el fet de la gent que comença, i vaig rememorar una entrevista de fa molts anys -era a l'antiga URSS!- en què un mestre de ballet elogiava un alumne. L'entrevistador va comentar si no tenia por que l'alumne el superés, i el mestre, amb molt més bon criteri que el carallot que preguntava, li va dir que això és el que esperava, que els alumnes han de superar els mestres perquè, si no és així, no hi ha progrés.

El debat posterior va tornar a treure temes coneguts: la necessitat d'articulació, l'escala de la ciutat real, la manca d'interlocutors. Em va agradar molt l'observació que va fer, des de la mesa, Lluís Delclòs -em penso, no voldria equivocar-me amb el nom- parlant dels barris de ponent de Tarragona, una perifèria de Tarragona però un espai central de la ciutat metropolitana real. És una qüestió sobre la que m'agradaria tornar-hi, els límits i forma de la ciutat real, la governança possible i la desitjable, i per a fer què. Ja en parlarem. En tot cas, el que és significatiu és que hi ha pedrera, i això és bo.  

Més notes franceses

Diumenge al vespre, amb els primers resultats/estimacions de l'elecció francesa, vaig fer uns primers pronòstics:

- Si, com diuen al 3/24, això és sobre vot escrutat i sense cuina, la diferència serà més gran, perquè falten els vots de les grans ciutats, i allí Le Pen cau en picat.

- Falten els vots en blanc/nuls, que em sembla que aquest cop pujaran força.

- Un 34,9% -o menys- amb una caiguda important de la participació indica que el FN ha sumat menys vots nous dels previstos, i això és una bona notícia.

Anem a veure, ara, amb el 100% escrutat:

És evident que hi devia haver una mica de cuina. La diferència, als primers minuts després de les vuit, era de 30,2%, i la definitiva ha estat de 32,2%. Dos punts més. Ve, això, de les ciutats? Segurament, però no tan gran com em pensava.

De fet, la gran diferència és l'Ile-de-France, és a dir, la conurbació parisenca. Representa el 15,15% dels electors i dels votants, però Macron hi ha obtingut el 18,44% dels seus vots. I Le Pen només el 9,71%. A París –amb 1.021.639 votants- Macron s’emporta un espectacular 89.68% i Le Pen un minúscul 10.32%. Això ve molt ben explicat a la Vanguardia aquí i, sobretot, en un llibre magnífic del geògraf Christophe Guilluy, la France périphérique.

Blancs i nuls. Si habitualment eren el 5%, ara s'enfilen a l'11,47%. No tothom va voler votar Macron amb el nas tapat, ni deixar de votar.

El creixement real del vot lepenista. Si sumem el vot de Nicolàs Dupont-Aignant, el primer ministre designat per Le Pen, als vots de la primera volta, tenim 9.373.491. Marine Le Pen ha arrossegat només (ehem, només...) 1.300.000 vots més. És això el sostre del lepenisme? M'atreviria a dir que, en la seva forma actual, sí. Mai ho havia tingut tant bé. Ara, només un vot ja és massa, de manera que 10 milions...

I ara? Ara la tercera volta, en dues tongades. Les dues voltes de les eleccions legislatives. D’aquí pot venir el canvi més gran, perquè no està clar que Macron pugui obtenir una majoria presidencial i tirar endavant. Assistirem, potser –tot és molt obert- a una cohabitació sui generis, no tant entre dreta/esquerra, com les anteriors –i amb tota la prudència possible sobre aquestes adscripcions- sinó (o, potser, a més) entre vells i nous elements.

El que em sembla més paradoxal és que, en part, sembla que tornem a pràctiques de la IV república. A França –a la França política- remetre’s a la IV és com un malviatge en el temps. Per entendre’ns, és com quan la Vanguardia o en Duran Lleida parlen del tripartit. Un període d’inestabilitat, el caos, el papus, l'horror...

Les semblances, però, poden venir per unes altres bandes. Per començar, en la mateixa formació de les candidatures Macron. L’any 1956, a les eleccions legislatives, una mena de coalició entre socialistes –bé, socialistes de Guy Mollet, que no és dir gran cosa- i radicals –que vindrien a ser una mena de socioliberals- van voler aprofitar l’embranzida personal de Pierre Méndes-France, una personalitat nova, amb energia (i que després va evolucionar cap a un socialisme modern i heterodox). La qüestió és que calia identificar els candidats que s’acollien a aquest front republicà, i ho van fer mitjançant el barret frigi, símbol republicà (i una mica jacobí) per excel·lència. No sé si Macron repartirà bonnets frigiens, però aquesta voluntat de majories fetes persona a persona, gairebé ungides, s’hi assembla.

El problema és que una de les gràcies de Macron és la novetat, el situar-se en una altra longitud d'ona (com també feia Mendes-France, aliè a l'anomenat “sindicat de presidents” que es repartien el govern durant la IVa). En la necessitat de generar una majoria, pot haver de recórrer a les desferres dels partits, i perdre aquesta aura. Cal un partit? Fins ara, semblava que sí. Olivier Duhamel, en un molt pràctic manual de dret públic (“Le pouvoir publique en France”, PUF, 1991... hauré de buscar-ne una edició renovada) diu que l'eligibilitat -política, no jurídica- resulta de l'equació E = N + O + P + X, en la qual N és la notorietat, O l'opinió pública favorable, P un partit polític central -és a dir, no als extrems- i X... és la capacitat reconeguda d'home (sic) d'estat, els components de la qual no se sap quins són (però els reconeixem quan els veiem). Macron, ara, no ha tingut la P, i segurament l'O ha vingut més per la novetat. Però les novetats passen.

La segona similitud és la possibilitat –la probabilitat molt alta- d’un parlament sense majoria clara, molt fragmentat. Això, en el marc de la Va república, no semblava que pogués passar. La Va es va dissenyar, institucionalment, per a tenir majories fortes, i d’aquí el sistema de dues voltes. El que passa és que aquest sistema fa majories fortes en un esquema bipartidista, i en funció de l’anomenada disciplina republicana, segons la qual el menys votat desistia en favor del més a cada una de les bandes, dreta i esquerra. Això permetia sobreviure, si es tenia una certa base –per exemple, el partit comunista, fort en districtes industrials- o si no es tenia però es pactava amb un partit fort que cedia algunes circumscripcions –per exemple, el que feia el partit socialista amb les restes del partit radical-. En tot cas, la segona volta es feia entre dos a cada circumscripció.

A partir de la real presència del Front Nacional, però, això va canviar. A la segona volta no passen els dos més votats –com a les presidencials- sinó tots els que tenen almenys un 12.5% dels votants inscrits, que pot voler dir, tenint en compte l'abstenció, al voltant d'un 20% de vot. Quan aquests són tres, no necessàriament un desisteix. A les darreres eleccions legislatives, al 2012, hi va haver 35 d’aquestes triangulars, pràcticament sempre amb el FN com a tercer en discòrdia. És molt probable que ara hi hagi moltes més triangulars, i moltes més pressions per a desistiments. Qui desistirà a favor dels candidats de Macron? I a favor de qui desistiran els Macron? A favor de qui desistiran les candidatures de la dreta clàssica o de Melenchon? Què passarà si hi ha eleccions clàssiques –és a dir, a dos- entre FN i esquerra insubmisa?. Apassionant.

Però encara hi ha un altre element més que ens retorna a la IVa. Si bé el disseny institucional de la IVa república estava pensat per a donar un gran pes al Parlament i lligar curt el govern, com a reacció contra els poders excepcionals que va obtenir Petain (sí, votats per l’Assemblea!) també és cert que hi havia un factor afegit que dificultava l’estabilitat, que era l’existència de dos grups exclosos de qualsevol majoria de govern.

Per una banda, el partit comunista –estaven en plena guerra freda, i el partit comunista francès no va tenir mai la flexibilitat ideològica de l’italià-. Estava tan exclòs de les majories que, quan Mendes-France va assolir la presidència del govern, expressament va dir que, si el votaven -com així va ser- no els comptaria entre la majoria.

Però també, per l’altra banda, el grup gaullista. Perquè, malgrat que va assolir el poder a través d’un cop d’estat, De Gaulle –bé, ell personalment no- es presentava a les eleccions, i no va guanyar mai. Aquests, s’autoexcloïen de les majories, de tal manera que quan, en algun govern, alguns diputats gaullistes van acceptar, eren fulminats immediatament.

Però, és clar, això feia que uns grups que podien tenir fàcilment el 30/35% de l’electorat i dels escons no podien ser comptats per a construït majories, però eren completament vàlids per a tombar governs. I així els va anar. Les majories s'havien de construir només en un bloc central de MRP (democristians) radicals, socialistes, i independents diversos, més alguns exòtics diputats de les colònies. Les combinacions eren molt limitades.

Pot passar això, ara? Algú comptarà amb FN/Melenchon per a majories de govern? S’exclouran ells mateixos per puresa ideològica, voluntat antisistema, o el que sigui? Certament ara és més difícil tombar governs, però construir una majoria estable serà difícil. I sense una majoria, Macron tindrà les mans lligades. Les cohabitacions ens van ensenyar que el poder presidencial, que és molt, és estèril sense majoria parlamentària; té capacitat per a no deixar fer, si vol, com es va veure a la primera cohabitació Mitterrand-Chirac, però no per a fer, com vam poder veure a la tercera, Chirac-Jospin. I Macron no té, ni de bon tros, l'experiència, la marrulleria i les males arts de Mitterrand.

Qui havia de dir que, al cap de cinquanta anys, tornarien elements de la IVa república. El que deia: apassionant.

(a la imatge, la coberta de la France périphérique, un llibre magnífic, que m’agradaria veure adaptat aquí: la Catalunya perifèrica podria donar molt de si)

Què passarà amb l'Hotel Imperial Tàrraco?

Acabem de saber que l'Hotel emblemàtic de la ciutat -emblemàtic per ubicació, no per gaire res més- tancarà el mes que ve. L'Imperial Tàrraco deixa enrere, doncs, una mica més de cinquanta anys d'història, i ho fa sense pena ni glòria.

És evident que no m'hi vaig allotjar mai -és molt a prop de casa- i només en coneixia algun saló i el menjador, en banquets d'aquells més o menys oficials i multitudinaris, que són garantia de menjar mes aviat malament. No tinc, doncs, cap batalleta per explicar, més enllà que allí vaig fer una de les primeres feines -més o menys feines- intentant vendre enciclopèdies. Si em llegeix alguna de les víctimes, li demano disculpes.

Em sembla, però, una mala notícia que es digui -no sé amb quin grau de certesa- que la intenció dels nous amos -que deuen ser un d'aquests fons d'inversió sense pare ni mare coneguts- és la d'enderrocar l'edifici i fer-hi habitatges que, evidentment, seran de luxe.

Crec que Tarragona no es pot permetre el luxe de perdre -un cop més- un patrimoni com aquest, que no és menys important per no tenir dos mils anys d'història. Forma part del paisatge urbà, i, sobretot, hauria de ser el buc insígnia del turisme tarragoní. Tarragona té poques places hoteleres -si no m'erro, no arriba a les tres mil- i no totes són de la qualitat que podria tenir un hotel com l'Imperial Tàrraco arreglat, modernitzat, i ben gestionat, que és el que no ha estat fins ara.

Ho podem impedir? Crec que tenim eines suficients, ja ara, per a fer-ho. L'Hotel té, al POUM, la qualificació de 14a1, que correspon (article 186 de la Normativa del POUM) a “Ordenació volumètrica segons edifici existent o segons la llicència d’edificació concedida”. Dit d'una altra manera: el que hi ha. Ara bé, l'article 188 diu, sobre aquesta clau, que:

“S’admetrà la variabilitat de disposició de volums, condicions edificatòries i usos existents, mitjançant un Pla de Millora Urbana.”

Què vol dir això? Que la propietat té el dret de proposar una variació de les condicions, inclòs l'ús, i passar-lo a residencial. Ara bé, això és un dret -ho pot proposar- però no és un dret exigible. No és el cas que el POUM digui que s'admet construir planta baixa i tres plantes pis, i, per tant, no et pot obligar a fer-ne només dues. El Pla de Millora Urbana ha de ser tramitat i aprovat per l'Ajuntament... si vol aprovar-lo. No en té cap obligació. L'Ajuntament, doncs, té eines a l'abast -sense haver de modificar res- per a mantenir l'ús hoteler de la finca.

Ho sap, això, la nova propietat? Cadascú sap com fa les coses, però si jo volgués comprar una finca amb la intenció d'enderrocar el que hi ha i fer-hi pisos, abans m'asseguraria que ho puc fer. N'ha parlat amb l'Ajuntament? Algú li ha promès alguna cosa? Seria bo saber l'opinió de l'Ajuntament i quines intencions té. I si als tarragonins ja els està bé perdre l'hotel... doncs què hi farem. A mi no.   

(imatge extreta del www.centraldereservas.es, que no crec que la necessiti, per ara)

Notes franceses

Fa molt de temps que segueixo amb interès la política francesa. Si més no, a partir de les eleccions de 1978, en què va semblar que l’esquerra –eren els temps agònics del programa comú- podria conquerir la majoria. Després, ja va venir Mitterrand, i la immersió francesa va ser definitiva.

No cal dir, doncs, que estic seguint l’elecció presidencial francesa. Algunes notes sobre tot això:

Marine Le Pen pot guanyar. No som al 2002, en què el segon lloc de Jean-Marie Le Pen va ser un xoc, i va generar una mena de front anti Front, i va donar un 80% de vots a Chirac (el president de la Va república elegit amb més vots... i amb menys vots a la primera volta). El FN fa temps que ha maquillat les formes i ha buscat nous electorats i nous llenguatges. Amaga –no del tot- el racisme més extrem, l’antisemitisme, i les pulsions antidemocràtiques- i reforça la identitat, l’antiglogablització, i l’antisistema.

Pot guanyar vot de la dreta. Un candidat a la dreta de Fillon –sí, es possible- Nicolas Dupont-Aignan va treure gairebé 1.700.000 vots, i ja ha fitxat com a primer ministre de Le Pen si guanya. I uns quants fillonistes poden anar al sac de Le Pen. També vot de Melenchon –antiglogablització, antisistema, rebuig al liberalisme de Macron-. I, sobretot, les poques ganes de bona part de l’esquerra de votar Macron, o la seguretat que serà elegit i que no val la pena anar a votar, i així un no té càrrec de consciència. Aquesta confiança va provocar el segon lloc de Le Pen pare al 2002. Poca broma, doncs

Macron no governarà. Malgrat que el règim francès és presidencialista, la manca d’una majoria estable a l’assemblea lliga les mans del president. I Macron no té partit. A les eleccions legislatives, hi ha 577 eleccions, i el factor local –des del clientelisme a l’arrelament- juga molt. El més probable, a més, és que siguin les eleccions amb més triangulars que mai (tres o més candidatures a la segona volta) i, per aquí, entrarà el FN. Això, o desistiments pactats. Però els desistiments són una mena de coalició encoberta i, en tot cas, un decantament. Cap a on es decantaran els candidats macronistes? I els socialistes que sobrevisquin?

Macron és, certament, un producte del sistema -ENA, Banca Rostchild- però això nio vol dir que no pugui tenir raó en algunes coses. Aplicant allò de Joan Fuster -puix parla català, vegem què diu- que sigui fill del sistema no li treu raó en el diagnòstic d'una França esclerotizada, amb un sector públic elefantiàsic i ineficient, i necessitat de desempallegar-se d'una mica de grandeur i, si pot ser -això ja ho dic jo- de jacobinisme. Per cert, que els més jacobins de tots són Le Pen... i Melenchon.

I un apunt d'enveja. Fa unes setmanes, força abans de la primera volta, vaig poder llegir le Nouvel Observateur. Hi havia un extens dossier sobre Emmanuel Macron, amb les seccions que hom pot esperar -economia, política exterior, fiscalitat; també, i és important, una de medi ambient i canvi climàtic- a més d'una llarga entrevista -quatre pàgines atapeïdes- sobre literatura. Emmanuel Macron parlava de les seves lectures, de com li va venir l'afecció a llegir, del mestratge de pares i de docents, del sentit de l'escriptura, del paper de la ficció, de la influència de determinats llibres, del paper de la literatura i del pensament en la ideologia i en la cultura. Una delícia. Us imagineu alguna cosa semblant aquí? Jo no.

Per començar, no tenim revistes com le Nouvel Obs. Amb prou feines el Temps, que fa el que pot, i para de comptar. I no sé si farien una entrevista semblant, ni si les figures de la política aguantarien el tipus al mateix nivell. Ni tampoc crec que el públic ho volgués o ho admetés com un coneixement més per a saber com són les persones a les quals pot votar. Que, a França, tampoc no deuen ser tants, però són prou perquè les Nouvel Obs ho faci. Ja està bé.

imatge: una de les coses que surten a google imatges si cerques "Marine Le Pen" i "nazi". Ves per on. 

Revisió del POUM de Tarragona? (2)

Continuem amb el tema de què fer amb el POUM de Tarragona. A l’anterior apunt exposava algunes vies d’actuació que em semblen viables, relativament fàcils d’implementar, i eficaces. Hi ha, és clar, més opcions, com ara encarar de cop la revisió del POUM, no sé si sense mandra i sense por, però em sembla que sense coneixement del que significa això, però, en fi, cadascú és lliure  de proposar el que vulgui, al marge de les possibilitats i conseqüències.

Hi ha, però, una tercera possibilitat, que anomeno la possibilitat nuclear: que el POUM quedo derogat ipso facto. Això és possible? Doncs sí. I no remotament (però tampoc és una seguretat). Perquè nuclear? Perquè ho anul·la tot, i ens deixa en la intempèrie urbanística pràcticament sense avís.

Quan el POUM va ser aprovat definitivament, va ser objecte de diversos recursos, de tota mena. És una possibilitat que té tothom- la ciutadania, empreses, societat civil- si consideren que hi ha aspectes que vulneren la legalitat. Com que un planejament urbanístic –sobretot en una ciutat complexa com Tarragona- té molt elements, i com que tenim una normativa també complexa, no sempre clara, i de vegades contradictòria, és fàcil fer interpretacions segons les quals hi ha aspectes no legals. De fet, a més de fàcil, també és probable que sigui veritat. Fins aquí, doncs, la normalitat.

Alguns d’aquests recursos ja fa temps que duren –fins i tot pel peculiar sentit del temps que té la justícia- i podrien ser sentenciats aviat. I aquí tenim el risc. Darrerament, el Tribunal superior de justícia de Catalunya ha tombat uns quants POUM, alguns de poblacions mitjanes i grans. No ha tombat un aspecte concret –la regulació d’un sector, la classificació d’una finca, un article de la normativa- sinó tot el POUM, atenent el seu caràcter sistèmic. Això implica el retorn a la vigència del planejament general anterior, en el cas de Tarragona, el Pla general de 1995.

Podria passar, això, a Tarragona? La informació que tinc és que no és molt molt probable, però la possibilitat real existeix. Per tant, entenc que caldria estar preparat, amb mesures que, en part, van en la línia del que ja proposava.

Quan el TSJC tomba un POUM, la sortida més immediata per al període en què no es refà un nou POUM és regir-se per unes Normes transitòries que pot formular i aprovar, d’urgència, el conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat (és el que ha passat, fa molt poc, amb Mollet del Vallès). Crec que seria prudent que, des de l’Ajuntament, es treballés en aquest sentit, seleccionant les parts del POUM a mantenir i a reformular, de manera que el lapse entre la sentència i la promulgació de les Normes fos el més breu possible. Una feina, un material, que igualment servirien per encarar la inexorable –aleshores sí- revisió del POUM.

Ja entenc que això és una feina poc vistosa, per no dir poc rendible electoralment. És feina de formigueta, d’evitar danys, que sempre és menys agraït i públic que apagar focs, però em sembla que és la feina que cal fer, sobretot si es té voluntat de govern. Si només es té voluntat de fer proclames altisonants als diaris, aleshores no.    

Tarragona: revisió del POUM?

El debat urbanístic s'anima, a Tarragona. De resultes de la tramitació d'un pla polèmic, podem assistir al llançament de propostes, idees, ocurrències o el que sigui sobre aquesta qüestió. Benvingut sigui el debat, i encara més benvingudes siguin les dades i les reflexions, encara que això no és tan freqüent com caldria i com voldríem.

Ara veiem la reclamació d'iniciar la revisió anticipada del POUM, en base a les evidents disfuncions en les previsions sobre les quals va ser elaborat i la realitat actual. Sobretot -però no només- les demogràfiques, que s'han exemplificat en la distància entre les previsions de creixement que hi figuren -malgrat que el mateix POUM, en la seva memòria social, ja en fa una lectura restrictiva- i les previsions contingudes en un treball recent.

Hem d'iniciar ja la revisió del POUM? Anem per part. D'entrada, algunes dades.

El plenari de l'Ajuntament de Tarragona, en sessió de 14 de febrer de l'any 2000, va acordar sol·licitar l'autorització de la Generalitat per a la revisió anticipada del Pla general.

El passat 27 de desembre de 2016, la Comissió territorial d'urbanisme de Tarragona donava el seu vist-i-plau (i encara no del tot!) al traspàs del contingut gràfic del Pla d'ordenació urbanística municipal de Tarragona sobre la base cartogràfica oficial de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Aquest era el darrer serrell dels tràmits del POUM de Tarragona.

Setze anys, deu mesos, i tretze dies. Un calvari administratiu. Com per pensar-s'ho, de tornar a començar.

Vol dir això que no cal fer res? No ho crec així. Que el POUM necessita un bon repàs és evident, però no tinc tan clar que obrir ara el meló de la revisió sigui el més pràctic, sobretot si el que es pretén és parar algunes iniciatives previstes i en marxa. Especialment per això, perquè els tempos de la revisió no són compatibles amb aquest objectiu, quan es tracta de plans que ja han estat aprovats inicialment i que tenen difícil marxa enrere, tot i que poden –i jo crec que ho necessiten- ser modificats substancialment.

Pensem que la revisió no atura res fins a la suspensió de llicències, i encara aquesta només dura un any, passat el qual caldria aprovar inicialment el nou POUM (això a grans trets). I això, si volem realment un nou POUM, producte d’un bon coneixement de la ciutat i, d’una bona participació ciutadana, no és possible. Subratllo que parlo d’una “bona” participació ciutadana, que, per a ser útil, exigeix informació i un esforç per part de la ciutadania. Allò que José Fariña –un excel·lent professor d’urbanisme- diu: "La participación real solo se producirá cuando exista información fiable, imparcial y accesible. Y cuando los ciudadanos y ciudadanas puedan sentirse tan 'sabios' como los expertos". Això no s’improvisa. I menys difonent dades sense fonament com ara que a Tarragona hi ha 15.000 habitatges buits. Ja està bé de deixar anar xifres a la babalà.

La revisió del POUM és la solució aparentment fàcil i radical, però és més aviat un brindis al sol. Crec que reconduir l’actual situació urbanística a Tarragona es pot fer amb unes altres eines, menys vistoses, més reformistes, però també .-al meu parer- més possibles i per tant més efectives que no pas un titular brillant.

De fet, algunes d’aquestes eines ja les vaig apuntar aquí fa uns mesos (enllaç) i encara em semblen viables i convenients. Ho deia aquí  i en reprodueixo el més substancial:

“Primer. Identificar tots aquells aspectes del POUM més crítics, la modificació dels quals no suposi una revisió encoberta. Les revisions estan regulades per la llei i pel mateix POUM, però es permetem les modificacions. Això vol dir que seria factible estudiar aquelles parts del POUM que han quedat més desfasades i emprendre'n la modificació, en uns termes que no suposin la revisió. Es pot fer.

Segon. En paral·lel, revisar a fons el Programa d'actuació, a fi d'adequar-lo, fins on sigui possible, als nous escenaris econòmics i demogràfics. I evitar actuacions que, tot i que són escrupolosament legals, ja no són -o almenys no del tot- convenients.

Tercer. Començar a pensar, amb calma, la superació del POUM actual. No tant començar-ne formalment la revisió -ja arribarà quan calgui- com el procés de coneixement de la realitat (un procés que l'Ajuntament té pendent de fa molt de temps) de pedagogia sobre el que significa el planejament, de reflexió sobre el paper metropolità de Tarragona, i tantes coses que necessitem.”

En aquest procés d’informació, de coneixement i de pedagogia, caldria deixar clares unes quantes coses:

1. Que menys habitants no vol dir necessàriament menys necessitats d’habitatge. Cal veure l’estructura de la població i la tipologia de les llars. De vegades, menys habitants en nombre absolut pot voler dir més habitatges perquè es formen més llars.

2. Que les projeccions demogràfiques són això, projeccions, fetes a partir d’una situació donada i segons unes hipòtesis. L’any 2008 es van fer unes projeccions segons les quals Tarragona, al 2015, tindria entre 149.000 (hipòtesi baixa) i 162.000 (hipòtesi alta) habitants. Aquella projecció era dolenta i la d’ara és bona?. No. Les dues eren ben fetes, perquè ho eren a partir de la realitat existent, i aplicant metodologies contrastades, però que en cap cas –ni aleshores, ni ara, ni en un futur- són infal·libles. I que una xifra absoluta no és suficient per a treure conclusions, cal veure’n la composició.

3. Que els habitatges no són tots iguals, ni de dimensions, distribució, estat, equipaments o acabats, ni de situació, ni de preu. Si la gent no troba el que vol –o el que pot- a Tarragona, ho acabarà buscant a fora (i alimentant un model territorial poc sostenible) com ja està passant (ho podeu veure aquí) . Si l’oferta existent no és la que vol la demanda, continuarem tenint habitatge buit en oferta i una demanda insatisfeta.

4. Que hi ha una demanda retinguda per la crisi econòmica i pel procés d’ajustament dels preus de l’habitatge. Una millora de les condicions econòmiques –que tot i que insuficient i mal repartida, s’està donant- pot suposar una inflexió important (tot i que segurament passatgera).

5. Que els ritmes de l’urbanisme són diferents dels de la població. Ho hem pogut veure, a Catalunya, en aquests darrers anys: entre el 2000 i el 2009, la població estrangera a Catalunya s’incrementa en prop d’un milió de persones. Cap previsió urbanística –un pla parcial pot trigar deu o dotze anys entre ser previst en un planejament general i començar a rebre residents- pot seguir aquest ritme. La prudència aconsella estar preparat per a no escanyar la demanda, i ser flexible per adaptar-se. Confiar-ho tot a un planejament general és arriscat, i d'aquí l'interès i la conveniència d'estar a sobre del Progama d'actuació que permet modular els creixements.

6. Que la rehabilitació és necessària, i una bona sortida, però no és suficient. Cal rehabilitar habitatges, sens dubte, però també -i gairebé sobretot- cal renovar ciutat, que és molt més que els habitatges. Necessitem més ciutat per a funcionar com volem funcionar ara –en equipaments, en espais lliures urbans, en tipus d’habitatge- i això demana més espai per al mateix nombre de gent. I atenció: renovar ciutat vol dir expropiar i desallotjar, per desagradable que sigui (però de rehabilitació en vull parlar un altre dia més extensament).

En definitiva, que cal elevar el debat si volem que sigui útil. Feina rai.