Dies de confinament. 5

No sé si el confinament ja fa els seus efectes, però em sembla que acabo la corda. Comentar coses del món -del món exterior, vull dir- és una mica depriment, tot monopolitzat pel virus. I el que no, al costat de la pandèmia, resulta una mica ridícul. I el que passa a la realitat de les quatre parets de casa no té cap interès. La mínima rutina horària per a mantenir un cert ordre, no dóna gaire de si. Fins i tot el fons de radio Mozart -ara mateix, el concert per a piano i orquestra 21- ja comença a repetir-se.

I no serà que no passin coses: l’enquesta del CEO, amb uns resultats que semblen clavats (a veure què passarà, si hi ha enquesta nova, quan l’emergència hagi passat!). O bé les eleccions als USA, un duel entre la tercera edat (Sanders i Biden, s’acosten a la vuitantena, i Trump ja en té 73; per situar-nos, de la generació de Felipe González, que ja el veiem com una mòmia absoluta). O del que sigui, que no tingui relació amb la merda aquesta.

Millor parlar de llibres (parèntesi: sempre m’he penedit de no haver fet, des del començament del blog, una secció de llibres; ja sé que encara hi sóc a temps, però em reca no haver-hi pensat des del principi). Els liquidats aquesta setmana, tots trets de la biblioteca, han estat tres.

«Protocol M. L’afer Comorera» de Ramon Breu. Voliana edicions, 2019. Una mena de narració lleument novel·lada de la detenció de Joan Comorera a Barcelona l’any 1954, i el judici l’any 1957. Passadora, però interessant per a retratar l’ambient sòrdid de la Barcelona de la llarguíssima postguerra. El vaig agafar per interès en la figura de Joan Comorera, un personatge fascinant, contradictori, prototípic de l’activisme polític vital dels anys trenta i quaranta. Resulta fascinant, però -i mereixedora d’atenció, i d’un retrat més acurat del que pugui fer jo- Rosa Santacana, la dona de Joan Comorera, que el va seguir arreu, a l’exili, al retorn, a la clandestinitat, en la tasca política, i en la detenció el judici, i poc va faltar perquè també l’empresonessin.

És curiós -bé, és revelador de com hem entès moltes coses, fins ara- com molt sovint aquestes figures femenines queden amagades, sempre identificades per ser «la dona de». Poques vegades acaben tenint una biografia pròpia. Penso, per exemple, en Carme Ballester, la vídua de Lluís Companys, amb amb una vida interessantíssima, que ha acabat tenint la seva biografia Carme Ballester: compromís, resistència i solitud . Oriol Dueñas. (Editorial Gregal, 2018). O en una altra dona forta, resolta, una donassa com fou Cinta Font, la dona d’Artur Bladé. La seva odissea per retrobar-se amb seu home és digna d’una pel·lícula (llegiu la biografia de Bladé, i l’Exiliada, i veureu perquè).

Rosa Santacana va anar seguint el seu home, va compartir clandestinitat, va aguantar la manipulació estalinista que va arribar a fer que la seva filla Núria renegués del seu pare, va distribuir el Treball per la Barcelona franquista, i va patir la invitació de l’Hotel Via Laietana dels germans Polo, i finalment va morir acollida al caritatiu exili a Iugoslàvia, un dels pocs llocs a recer de la reacció i de l'estalnisme.

El llibre, amb una mínima ficció, i amb alguns personatges una mica sobreactuats i poc versemblants, retrata com era aquella Barcelona esporuguida i grisa. Una Barcelona que, és clar, no va saber que Joan Comorera, conseller de la Generalitat i secretari general del PSUC, era detingut i empresonat.

Recomanable, el llibre? Bé... interessant. Però si voleu conèixer de debò Joan Comorera -i que consti que aquest llibre no ho pretén, no enganya ningú- sempre podeu llegir l’esplèndid estudi de Miquel Caminal, editat a Empúries, en tres volums.

Demà, més. Cuideu-vos molt.

(foto: Joan Comorera, Rosa Santacana i Ferran Canyameras, al judici. La mateixa foto coberta de llibre comentat).

Dies de confinament. 4

I ja en van quatre (i la torna del cap de setmana anterior, que ja em vaig enclaustrar). Encara bo que avui hi ha hagut una mica de sol, i sortir al balcó es pot interpretar bonament com un succedani d’aire lliure.

Avui hem pogut conèixer les reaccions al discurs del rei. Si el seu antecessor a la pantalla s’auxiliava amb un foniatra, i així podia controlar el quequeig i estar a l’alçada del que s’esperava d’ell, és evident que el rei d’Espanya no s’ha auxiliat, ja no d’un foniatra -tot i que una mica d’assessorament de dicció i d’oratòria no li aniria malament- sinó d’un bpn redactor de discursos. Jo n’he hagut de fer uns quants, de discursos (no a reis, evidentment) i sé que, en un discurs, has de dir coses. Vull dir que no n’hi ha prou amb enfilar una sèrie de frases suades, de llocs comuns, i apa, ja està. És clar que se’n fan molts, així, però això són paraules de costellada. Si vols un discurs de veritat, ha de tenir contingut. I, a partir d’aquí, has de construir una cadena lògica, coherent, d’idees i d’imatges que et portin a la conclusió.

Pel que sembla, ahir, el Felip no va fer això (i dic pel que sembla, perquè una cassola i jo teníem molta feina al balcó). I això -el discurs buit, vull dir- per als monàrquics, hauria de ser preocupant, perquè si el rei no serveix ni per això, ja em diràs. Clar que també s’haurien de preocupar per coses més importants, com és que l’única defensa que sembla tenir la monarquia, ara com ara, és que no se la pot investigar. Que és inviolable. Si això ho ha de tapar tot, van bé. Em recorda el que m’explicava la meva mare, de quan anava a catequesi a les monges (situeu-vos: anys trenta i pocs, a Vic. I anaven a catecisme, això de la catequesi va ser després del concili). Quan algú s’atrevia a fer alguna pregunta compromesa, la resposta era «això és un misteri de Déu» i es quedaven tan amples. Doncs amb la monarquia passa si fa no fa. Que pensin, però, que la pràctica religiosa a Catalunya ha caigut en picat, per alguna cosa deu ser.

En la història no hi ha moments clau. Ni tan sols els mes mítics, com el 14 de juliol per a la revolució francesa (tot i que ja ho sabia, la lectura de «Ciudadanos» de Simon Schama, absolutament recomanable, m’ha aclarit moltes coses, d’això). Però sí que hi ha elements que, amb posterioritat, semblen marcar el tombant. No sé si serà la crisi paterna combinada amb la pandèmia, tot plegat en el cicle de la crisi econòmica, de l’onada independentista, i més, però tinc la sensació que la monarquia espanyola comença a tenir els dies molt més comptats. Ara només falta que algú, en funcions d’Ortega y Gasset, digui allò de «Delenda est monarchia!». Algú, a les espanyes, s’hi atrevirà? A Catalunya ja fa temps que ho sabem.

Cuideu-vos. Cuidem-nos.

Dies de confinament. 3

I al tercer dia... tot continua si fa no fa. Alguns elements que trenquen la rutina: sortir al balcó, a fer una cassolada al rei nostramo, o un intent de suïcidi, a Tarragona, qui sap si per desesperació d’estar a casa (tot ha acabat bé) o, ja més trist, donar el condol a un bon amic per la mort del seu pare, amb un funeral aplaçat sense data.

I aquestes notes, com un exercici per no perdre l’escriure, i marcar-se una mínima autodisciplina més enllà de la purament domèstica.

La notícia del dia, sense comptar el macabre degoteig de víctimes, és aquest meravellós pla que ens ha de dur a la felicitat eterna. Ja sé que no és així, però sentint i llegint algunes propagandes, ho sembla. I ja està bé de prendre el pèl a la gent. N’estic tip i cuit de plans -fets per tota mena d’organitzacions, d’administracions, de governs de tots colors- presentats com una gran solució, i que, a l’hora de la veritat, acaben essent la combinació de diversos elements:

- Coses que ja s’estaven fent, o que s’anaven a fer de totes maneres; potser una mica més accentuades, però poca cosa més.

- Previsions per a més endavant, condicionades a no se sap què. Això, o una reedició d’allò del Romanones («faci la llei, i jo ja faré el reglament») o sigui, lletra petita que s’ho carrega tot: veurem les condicions per accedir a ajuts.

- Entelèquies tipus «donar suport», «animar» o similars.

- Traspassar el mort concret a d’altres administracions.

I, en general, parlar d’instruments i objectius però poc de continguts. És allò que es fa sovint des de l’oposició de «reclamem un pla de reactivació de ... (el que vulgueu: el comerç local, la pagesia, el sector industrial...)» sense dir res més. I quan demanes, et diuen que ha de ser sostenible, ambiciós, engrescador, transversal o qualsevol d’aquests adjectius. Tot, menys el que ha de fer aquest pla, les concrecions. Me n’he queixat sovint, quan he pogut. Deu ser per això que mai no he fet res de bo en aquest camp.

En fi, no ens hi posem pedres al fetge. Per sort, mentre escric això sonen els Concerti Grossi,  de Francesco Geminiani, que són un regal per l’esperit. I, acabat el Curs de literatura catalana contemporània de Gabriel Ferrater, encetaré «Geografias y paisajes de Tintín» del Mestre -en majúscula!- Eduardo Martínez de Pisón. Segur que hi surto guanyant!

Foto: el llibre d’avui; n’estic tip del virus aquest de marres!

Dies de confinament. 2

Més confinament (amb trampa: avui he sortit a comprar fruita). Sort de les xarxes, de la ràdio (visca Catalunya Música!) i dels llibres.

Hauríem de ser capaços de sortir d’aquesta crisi d’una manera diferent. Bé, això passa amb totes les crisis, que són moments de canvi, però hauríem de ser conscients dels canvis i fins i tot d’induir-los. Recordo que, quan la crisi de l’oli de colza, es van canviar (o simplement establir, que ja és greu) els mecanismes de control sanitari (traçabilitats, anàlisis, etc) de manera que la millora en la seguretat va ser substancial. Més lluny encara, la catàstrofe de Seveso va portar a les a les directives de seguretat industrial (i d’això, d’un abans i un després, també n’hem parlat amb motiu de l’accident d’Iqoxe). Doncs bé, seria desitjable que, un cop superat -perquè ho superarem- fóssim capaços, col·lectivament, de canviar les coses. I dic col·lectivament perquè no només haurà de ser cosa dels governs o de les administracions, sinó de tots plegats.

De fet, això ja està passant una mica. I en aquest sentit, em sembla veure -a través de la informació dels mitjans, que és la que és- que, almenys a Catalunya, hi ha una certa connexió entre institucions i gent. Que el missatge «tancats a casa!» públic està tenint seguiment important amb el matís que hi ha credibilitat envers qui ho diu (recordem que, objectivament, la Generalitat no té la capacitat d’ordenar confinaments i que si filéssim prim, no sé si el de la conca d’Òdena aguantaria un examen legal competencial rigorós; i a qui cony li ha d’importar això?). Aquesta credibilitat, la confiança en les institucions, a partir del fet que expliquen coses, i coses que semblen raonables, malgrat les errades i problemes que hi ha -inevitables, en situacions com aquestes, i que serveixen perquè els saberuts a pilota passada facin el fatxenda i es puguin queixar i «ser crítics» perquè es moririen si haguessin de dir que algú fa una cosa bé- malgrat això, dic, tinc la sensació que es fan coses, i en la direcció correcta.

I en tot això -i torno a dir que és per la informació que m’arriba- crec que cal destacar, un cop més, el paper dels ajuntaments. La coneguda i repetida definició de l’administració més propera adquireix aquí certeses de dogma ex catedra. Els ajuntaments, tots en general, s’estan demostrant molt més diligents i immediats per aquesta proximitat a la gent. A tenir-ho molt en compte per després, quan fem balanç de qui ha fet què i com.

També la gent, fins i tot molt més enllà de la societat civil. En una d’aquelles proves d’estar per casa -mai mes ben dit- i amb valor científic molt baix, el carrer de casa -normalment concorregut, cèntric com és, i ple de botigues- està, si no desert, gairebé. Amb prou feines gent que va al supermercat de davant, algun cotxe escadusser, algú que deu anar a treballar, i el que passeja el gos (i, segur, també, algun inconscient convençut que «a mi ningú em diu quan puc sortir i quan no», inevitable). La gent compleix.

També, efecte col·lateral, aquesta crisi ens fa avinent la fragilitat individual, i com ens necessitem els uns als altres. No en termes patrioters, com aquesta indecent campanya publicitària del Gobierno, sinó en termes de proximitat. He observat, en els missatges a les xarxes social, una reacció de bona voluntat, d’ajudar-se, de desitjos d’optimisme, de confiança personal, que reconforta (almenys a mi, que potser amb l’edat m’estovo, qui sap).

En fi, elucubracions pròpies del confinament. Continuarem amb Radio Mozart (ràdio per internet, «Tot Mozart, només Mozart») i amb Emili Teixidor i Gabriel Ferrater, ara l’un, ara l’altre).

Dies de confinament. 1

Primer dia del confinament. Primer dia feiner, perquè el que es diu confinat, hi estic des de dissabte al matí, quan vaig tornar de comprar fruita i el diari, però avui és el primer que hauria d’haver anat a treballar presencialment, i no. Com que ja sóc de mena casolà, no em ve massa de nou això de quedar-me a casa, però mentiria si digués que no trobo a faltar sortir una mica, xerrar amb gent, i veure paisatges que no siguin les meves parets o les façanes parell de l’avinguda Catalunya.

Una frase que s’està dient molt, aquests dies, és que les crisis treuen el millor i el pitjor d’una societat. El millor: les dotzenes d’iniciatives espontànies per ajudar la gent amb dificultats, la valoració de la sanitat pública (i espero que això es tradueixi, quan sigui possible, en pressupostos, mitjans i consideració dignes, i amb una preferència significativa per la sanitat pública) i més coses. El pitjor... molt poques ganes de parlar-ne.

Inevitable, però, contrastar les decisions del Govern i les del Gobierno. He estat molt crític amb el Govern, i ho seré sempre que ho cregui convenient, però crec que el govern de la Generalitat, per ara, està a l’alçada. Amb errades, inevitables (i sovint només visibles a pilota passada, que és quan tots en sabem molt) amb una crisi que canvia cada dia. Però crec que ha actuat bé, ha pres decisions difícils -el confinament d’Igualada- i l’ordre (ai! Sense competències per a fer-la efectiva amb mitjans coercitius!) de confinament general. No puc dir el mateix del Gobierno, més preocupat per deixar clar qui mana i per fer un discurs nacionalista, que no pas per ser efectiu (només cal pensar en el sainet de les perruqueries!). No són capaços d’aïllar el brot de Madrid, de tallar trens i tancar ports i aeroports, i d’ordenar -ells, que poden- el confinament de la gent, però sí de fer discursos patrioters, anuncis ridículs a la premsa, i desplegar l’exèrcit, perquè, ja se sap, el virus, amb un parell de trets, s’elimina.

Amb aquesta manera de fer -aquesta xuleria- espero que ens demostrin les raons objectives per a fer-ho. Per exemple, que ens diguin quines ordres i perquè han donat als Mossos d’esquadra, i que puguem veure com n’han estat, d’útils, per a frenar la pandèmia. Si n’han volgut el control, també en tenen la responsabilitat. I que donin explicacions.

Mentre... continuarem atents a la feina via telemàtica. Continuarem llegint, que sempre va bé per passar les hores, i continuarem buscant excuses per no fer aquelles feines de casa que, ara que tenim temps, podríem fer molt bé, però no tenim ganes de fer. I rentant-nos les mans, això sí.

I tornem amb el PDU del CRT (2)

A l’anterior apunt, vaig deixar pendents alguns aspectes, derivats de la modificació del PDU. De fet, potser el primer hauria de ser el fet mateix del PDU que ara es modifica. Si recapitulem una mica, la figura dels plans directors urbanístics tenia l’objectiu de regular aspectes estructurals i supramunicipals. Així va ser, per exemple, en el PDU de les activitats químiques i el turisme, del Camp de Tarragona, o d’altres; un planejament que fixava els aspectes bàsics, i que després es traslladava i desplegava als corresponents planejament generals municipals.

Mes endavant, però, això es va anar complicant. Se’ls va atorgar la capacitat de classificar sòl. Després, amb les ARE -les àrees residencials estratègiques, que ja no se’n recorda ningú- van abastar també la regulació detallada a nivell de planejament derivat, però només per a les ARE. I finalment, i amb les lleis òmnibus -unes altres oblidades, però no pas els seus efectes- això es va estendre als anomenats sectors d’interès supramunicipal, una manera bonica de dir «faré el que em doni la gana». I així anem.

Tinc la sensació, però, que en aquest cas, en el pecat han trobat la penitència. M’explico: si s’hagués fet un PDU estructural, marcant criteris bàsics -fins i tot classificant- però deixant molts temes oberts, com ara el sostre (o, si més no, amb uns màxims i mínims) a concretar més endavant, quan se sabés millor què posar-hi, hagués estat més senzill. Una mena de PDU a dues velocitats.

Això no voldria dir que em semblés bé. Continuaria pensant el que he expressat sovint aquí, que es perverteix el planejament, fent-lo més ex post que ex ante, és a dir, llevant-li la capacitat previsora i endreçadora que hauria de tenir, i limitantlo a fer de cobertura tècnica i jurídica de decisions preses al marge del planejament. Però ens haguéssim estalviat l’espectacle actual. I és que em sembla -per ara, només una intuïció- que aquesta modificació del PDU, amb uns objectius tan oberts, serà una modificació -per no dir-ne una revisió- a la baixa. Que no està malament, la veritat.

De fet, des que va començar tot, ara fa gairebé vuit anys, s’ha anat desinflant. No cal dir, des de les fantasies de Veremonte i companyia, que mai van ser massa concretes, només cal pensar en aquells Bcn Smart City i Bcn Park que mai no vam saber què eren. O aquelles fantasies del monorail, i semblants. A mesura que el procés anava avançant -llei, planejament, operadors- i s’anava concretant, anava perdent peces i metres quadrats. Si m’hagués entusiasmat amb la primera versió, que de cap de les maneres, diria que a cada bugada anava perdent un llençol. Fins i tot entre la primera i la segona versió del PDU va deixar anar llast en forma de m2 de sostre, fins arribar a la darrera -per ara- concreció, que de quatre CTI (és a dir, resorts amb casino) possibles va passar a un d’efectiu.

I tot sembla indicar, o almenys a mi m’ho sembla, que aquesta modificació del PDU servirà per a reduir una mica més les previsions de sostre i d’ocupació, per encongir el projecte. Per què Hard Rock hauria de voler encongir? Doncs perquè les infraestructures, especialment les de mobilitat -que ja vam veure que són objecte explícit de modificació del PDU- són molt cares, i es van calcular en funció del potencial del PDU, amb fins a quatre CTI. Menys CTI, menys necessitats, i menys cost. Ja veurem què passa, que potser m’equivoco molt, però crec que alguna cosa d’aquestes hi haurà.

I això em du a una altra reflexió, que és com per part d’algunes parts, tan a favor com contràries al projecte, s’ha anat mantenint un discurs sensiblement invariable a les modificacions que s’hi anaven produint. Compte: és absolutament legítim, i respectable, estar en contra o a favor d’aquest projecte, i cadascú té les seves raons, només faltaria. Però tinc la sensació que hi ha qui va articular un discurs en funció de les primeres previsions -aquelles fantasmades veremontianes- i no l’ha modificat gairebé gens, i això serveix per a qui n’abomina i també per a qui hi veu una espècie de salvació universal de la Costa Daurada, que també hi és. Els discursos catastrofistes sobre la ludopatia o els recursos, i els triomfalistes sobre llocs de treball i inversió, que de tot hi ha, haurien de ser més sensibles a les variacions, quan hi són. Però bé, cadascú és lliure de construir i fer el seu discurs.

I ara mateix acabem de saber que sí, que Hard Rock Cafè ha presentat in extremis tot el que havia de presentar. Encara no ha comprat els terrenys que compra-ven l’Incasol, en una de les operacions més inversemblants, però tot arribarà. (I, sobre aquesta compravenda, un apunt. En vaig parlar amb algú que està en posició de saber més coses, i amb qui tinc prou confiança per a preguntar-ho, i em va dir que l’explicació oficial de la Caixa per a no vendre directament i fer aquesta intermediació és «que no vol tenir contacte amb una empresa de joc, per escrúpols morals». Si em punxen no em treuen sang! La Caixa amb escrúpols morals!!!! La mateixa Caixa que finança empreses d’armament -vegeu les dades a http://www.centredelas.org/bancaarmada/ca/ -!!! Si de veritat es pensen que ens creurem això... vaja, home.)

En la documentació presentada hi ha, segons la premsa “el pla de desenvolupament constructiu”. Sobre la congruència d’aquest pla en absència del Pla de millora urbana, ja em vaig pronunciar AQUÍ. Realment el PDU vigent diu (article 152 de la Normativa) que el PMU “s’ha de redactar a partir de la proposta arquitectònica unitària ajustada a les determinacions d’aquest PDU”, però se’m fa difícil que primer hi hagi una proposta arquitectònica unitària, i, a partir d’això, el PMU “vetlli per la qualitat arquitectònica de les edificacions proposades”, elabori l’estudi d’integració paisatgística, i efectuï la concreció de volums.

Clar que el PMU també ha de fer la reparcel·lació. Ara bé, caldrà fer-la? Recordem que les previsions teòriques del PDU eren d’un màxim de quatre CTI, però només n’hi ha un. En la mesura que la reparcel·lació –no la parcel·lació, que és una altra cosa- respon al repartiment de càrregues i beneficis entre diversos propietaris, i que ara només hi haurà un propietari –Hard Rock Cafè ho compra tot, oi?- i s’ha de menjar totes les càrregues i tenir tots els beneficis, no sé si té massa sentit.

Mentre, sense fer soroll, continuen endavant els dos sectors –el Nord i el Centre de convencions- que van veure augmentat el seu sostre, i que ara es “desvinculen” d’unes càrregues d’infraestructures. Mentre anem parlant de Hard Rock Cafè, aquests van fent.

En tot cas, una cosa és certa. La tramitació del PDU durarà uns mesos –dubto que s’aprovi abans d’acabar l’any- i després caldrà tramitar i aprovar el PMU –si es fa- i els projectes d’urbanització, i tramitar la llicència. Va per llarg. I tinc la sensació que, en tot aquest procés, s’anirà aprimant tot plegat. A veure què passa.

I tornem amb el PDU del CRT...

Tornem a sentir soroll de CRT. Sembla que s’anima la compra-venda dels terrenys, i no caldrà –si és que es podia- prorrogar la pròrroga de la llicència provisional del casino. Sobre aquests dos temes ja vaig dir què en pensava –a la vista de la informació que tenia en aquell moment- EN AQUEST APUNT.  Però ara hi ha novetats.

Sense fer gaire soroll –no ho he vist a la premsa ni als apartats de comunicació de la Generalitat- es torna a obrir el meló del planejament urbanístic del CRT. Allò que ja estava dat i beneït, amb un Pla director urbanístic (PDU) que es va haver d’aprovar inicialment i sotmetre a informació pública dos cops, torna a escena. Dimarts 25 de febrer, la Comissió de política territorial i urbanisme de Catalunya, va emetre informe favorable per a iniciar la modificació del PDU. I això per què? I per a què?. Ara en parlem.

La justificació de la modificació, tal com ens va ser exposada, és que el Consorci del CRT (un organisme format per la Generalitat i pels ajuntaments de Vila-seca i de Salou) que, segons el PDU, era l’administració actuant (és a dir, l’encarregada de desplegar i gestionar el PDU) addueix que no té mitjans per a fer-ho, i demana que ho sigui l’Incasol. I, com que l’administració actuant figura al PDU, cal modificar-lo i “ja que ho hem de fer, també modifiquem més coses” en paraules del secretari de l’Agenda urbana i del territori, president en funcions de la Comissió (el conseller, president de iure, no hi era).

Jo fa molt de temps que el conec, al Secretari, i me l’estimo molt, encara que potser ell no s’ho creu, però això no m’impedeix ser molt escèptic quan diu això. No fotem. Més de dos anys després de l’aprovació del PDU, amb dues pròrrogues de la llicència del casino, a punt d’exhaurir-se, i quan encara està per tancar la compravenda dels terrenys, el CRT descobreix que no ho pot fer -cosa que tots, començant pel CRT i seguint per la Generalitat, ja sabíem- i s’ha de tornar a obrir el meló del PDU, amb les conseqüències que veurem?. Demà m’afaitaràs.

La petició del CRT comprèn més motius, aquests tres:

• Sol·licitar al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya que l’Institut Català del Sòl assumeixi la condició d'administració actuant del sector CTI en substitució del consorci del CRT mitjançant modificació puntual del PDU del CRT de Vila-seca i Salou, atès que el consorci del CRT no disposa dels mitjans tècnics i econòmics per assumir aquesta condició degut a la complexitat inherent al desenvolupament urbanístic del Sector CTI, així com de l'execució i el desenvolupament de complexes infraestructures de connexió d'aquest PDU.

• Sol·licitar a l’Institut Català del Sòl que els aprofitaments urbanístics que puguin correspondre als ajuntaments, i resultants del desenvolupament urbanístic del PDU del CRT de Vila-seca i de Salou, siguin objecte de reinversió en els municipis de Vila-seca i de Salou en projectes d'infraestructura i d'habitatge públic, prèvia proposta deis respectius ajuntaments.

• Reiterar la proposta formulada per aquest consorci i incorporada en el document del PDU com actuació singular, en el sentit de que l’alternativa d'accés al CTI sigui la que preveu la connexió de les vies AP7 i A7 amb la C31b a través d'una nova via que connecta amb la xarxa viaria contemplada al POUM de Salou.

El segon punt és un criteri –que no em sembla malament- però que no és matèria estricta del PDU (i jo sempre he estat partidari que els plans, tots els plans, diguin tot el que han de dir, però només el que han de dir). El tercer... vull recordar que la segona aprovació inicial del PDU –és a dir, producte de modificacions substancials en la primera versió- es devia, fonamentalment, al disseny de la trama viària, realment molt complicada.

I, a partir d’aquestes demandes, la proposta de modificació que se sotmet a informe de la Comissió, també és per a:

• Introduir certs ajustos en la normativa urbanística del PDU per tal de millorar la seva interpretació i aplicació en les fases de gestió, urbanització i edificació posteriors.

• Desvincular la participació del Sector 2 Nord i del Sector 3 Centre de convencions de la solució de connexions d’infraestructures externes de mobilitat i de serveis que en resulti de les necessitats de desenvolupament del Sector 1 CTI.

• Incorporar al PDU la solució per compatibilitzar el valor paisatgístic i ambiental de la llacuna existent a l’àmbit del CTI amb el dret d’accés d’ús exclusiu i privatiu de les instal·lacions i conduccions de la llacuna existent a la zona verda del sector CTI per tal de garantir el funcionament actual del reg del camps de golf i la seva aportació als espais humits de l’entorn de la Sèquia Major.

• Qualsevol altra qüestió que es consideri necessari introduir amb l’objecte de garantir el correcte desenvolupament urbanístic del Sector 1 CTI.

Parlarem una mica, de tot això, però no em negareu que, vist el darrer punt “qualsevol altra qüestió que es consideri necessari” resulta ociós anar perfilant: és un xec en blanc, amb totes les de la llei. Per si no fos prou amb els “ajustos en la normativa urbanística”.

Anem per parts:

1. Canvi d’administració actuant. Absolutament necessari, i ja era incomprensible que, el desembre de 2016, atribuïssin aquesta condició a un consorci que es, bàsicament, tributari. Una altra qüestió és el repartiment de l’aprofitament mitjà (que ja es veu que serà en metàl·lic) però això no és matèria del PDU, encara que resulti molt interessant (de fet, a la Comissió, va suscitar un parell d’intervencions alertant sobre la necessitat de plantejar-se aquest tema en clau metropolitana).

2. Canvi del disseny de la xarxa viària, en els accessos exteriors al sector de CTI i connexions amb l’A-7 i l’AP-7. No tinc cap dubte que això pot ser millorat -com tota obra humana- i més quan es tracta d’un tema molt complex, que va motivar que la primera versió del PDU fos corregida en aquest punt i sotmesa novament a informació pública. És per això, però, que em sembla una esmena a la totalitat -o gairebé- del pla aprovat, i una mostra palmària del que ja em vaig queixar: un planejament que es fa per a donar cobertura tècnica i jurídica a decisions preses, i no per a generar un marc ordenat al qual s’han d’acollir les propostes concretes.

Si a això hi afegim els altres canvis proposats, i la clàusula universal “qualsevol altra qüestió que es consideri necessari” ja veiem per on van els trets.

Per què pot ser que es modifiqui el PDU, no de manera puntual, sinó significativa?. Hi ha una raó objectiva interessant: el PDU es va fer amb un escenari de màxims de quatre CTI (centres turístics integrats; els ressorts amb casino, per entendre’ns). Això s’havia d’ordenar amb un posterior Pla de millora urbana (PMU) quan se sabés exactament el nombre de llicències (ja en parlarem) però, amb una sola llicència, i considerant que Hard Rock no deu tenir cap interès que, en un futur, s’hi instal·li competència (un altre casino; hotels que no controli) deu haver optat per dir: parlem-ne. Això podria tenir repercussions en la compravenda de terrenys (menys aprofitament, menys valor) però diuen -diuen- que no, que ho compra tot i al preu estipulat.

De manera que potser veurem un PDU bastant diferent de l’actual, per ajustar-lo a les expectatives d’un sol CTI, i això suposa ajustar també uns accessos i unes connexions viàries a aquestes noves magnituds. Ja veurem.

Clar, això -com molt be va dir un membre de la Comissió- podria voler dir una revisió més que una modificació. Com he dit, veurem.

3. Desvincular -quin verb més bonic!- la participació dels dos altres sectors del PDU de la solució de connexions d’infraestructures externes de mobilitat i de serveis. Què vol dir «desvincular»?. Vol dir que tindran una solució independent (i la pagaran) o que s’ho carregarà tot el sector dels CTI i aquests altres no pagaran res?. Malgrat la meva insistència -una mica pesada i tot- no ho vaig aclarir, tot i que la directora general deia que es tractava de recalcular la seva participació. I, aleshores, què vol dir «desvincular»?. També veurem.

4. Accés a la llacuna. Confesso que aquest tema se m’escapa totalment. Em remeto a les consideracions que hi pugui (i vulgui) fer gent experta en el tema.

Conclusions, de tot plegat? Una sensació de correcció forçada de rumb, que casa poc i malament amb el paper que crec que hauria de tenir el planejament. Una sensació de manca de serietat, d’anar corregint sobre la marxa. Veurem què en surt, d’aquest nou PDU -potser m’agrada més i tot, qui sap- i en tornarem a parlar.

En tot cas, avís per a hooligans del CRT i entusiastes de la inversió milionària promesa i dels llocs de treball: això sembla que canvia -ja ho veurem quant- i, si tot va bé, trigarà: entre el nou PDU, el PMU (que teòricament, segons el PDU, ja hauria d’estar fet, però que té serioses contradiccions sobre com s’havia de fer, i no hi és) els projectes d’urbanització, i les llicències, que ningú esperi grues treballant abans de dos any. Si no passa res.

Continuarà, perquè aquest apunt ja és prou llarg, i vull parlar una mica més del PMU, dels dos sectors “desvinculats”, i d’alguna cosa més.