Dies de confinament. 23

Recordo haver vist, quan era petit, aquelles cadenes de cartes, amb diverses modalitats. Una que portava una moneda de pesseta enganxada, i la promesa que, si complies i la cadena no es trencava, acabaries rebent un grapat de duros. Una altra, més bèstia, que amenaçava amb tota mena de mals si trencaves la cadena: en Pepet va llençar la carta, i al cap de quatre dies es va morir el seu pare (quina culpa en tenia, el pare, no ho vaig aclarir mai); la Maria no en va fer cas i es va trencar la cama, després va trobar la carta, la va enviar, i li va tocar la loteria. Una moda com una altra, que suposo que va continuar però que ja no m’arribava (de fet, la majoria de les cadenes no m’arribaven, però n’acabaves tenint notícia).

Ara, en aquests temps de confinament (per no dir-ne d’avorriment) m’ha arribat una nova cadena, aquest cop per correu electrònic, és clar, i amb uns objectius força més agradables. Una cadena poètica, en què es tracta d’enviar un poema, o una cançó -m’ha arribat un fragment de Fauré, el Cantique de Jean Racine, bellíssim; gràcies desconeguda Maria Alba Ambròs!- i esperar que t’arribin els que et toquen. Deu funcionar, més o menys, perquè he rebut uns quants textos.

I com que no està prohibit compartir-ho més, aquí reprodueixo la meva aportació, un fragment -més o menys la meitat, m’he cansat de transcriure!- de Fern Hill, un poema de Dylan Thomas, un poeta gal·lès en llengua anglesa, de la primera meitat del segle XX (es deia que aquest Dylan és l’origen del pseudònim de Robert Zimmerman, és a dir, Bob Dylan). No en sé prou -per no dir gens- de poesia anglesa per a pontificar-ne. Sí sé que m’agrada aquest poema, que el veig com un esclat d’imatges coloristes, suggerents, de vitalitat i de natura. Potser perquè aquests dies ho trobem a faltar. Aquí el teniu:

Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les branques de les pomeres,

vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes les herbes,

i la nit era estrellada sobre el fondal,

el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,

daurat, al punt dolç dels seus ulls,

i, honorat entre els carros, en les viles dels pomerars era un príncep,

i, temps era temps, senyorejava les fulles i els arbres,

amb ròssec d’ordis i margarides,

avall, pels rius de claror que en terra feien els fruits.

I com que era tendre i lliure d’afanys, famós als graners,

que cenyien el pati feliç, i cantaire al mas que era a casa,

al bat del sol, jove una vegada només,

el Temps em deixava jugar i em deixava

ésser daurat entremig dels seus dons,

i, verd i daurat, era caçaire i pastor; i responien

amb un cant els vedells al meu corn; als turons, les guineus lladraven amb veu clara i freda,

i el repic de la festa sonora, tot lent,

en els còdols de les rieres sagrades.

Tot era córrer, mentre lluïa el sol, tot era gentil: les quintanes

de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres; tot era aire

i joc, tot bell i ric d’aigua,

i el foc era verd com les herbes.

I cada nit, sota estrelles senzilles,

quan cap al son cavalcava, les xibeques se’n duien al mas,

i mentre durava a lluna, sentia, beneïts entre estables, els enganyapastors,

volant enllà amb els pallers i els cavalls

resplendint un instant en la fosca.

Dylan Thomas

Fern Hill (fragment)

Versió de Marià Manent

Dies de confinament. 22

No he estat mai gaire devot -per no dir gens- d’aquest personatge que és Xavier Sala-i-Martin. Em desagrada un cert histrionisme (que no va amb el color de les jaquetes: jo mateix havia portat una americana vermell llampant, i ben content!) i, encara més -i això no sé si és cosa seva o s’ho ha trobat, ni si li sembla bé o malament- aquesta mena de paper d’economista oficial de l’independentisme, com ara una pretesa periodista xerraire, cridanera i cotorra de qui em nego a escriure el nom. Això no vol dir que, a Sala-i-Martín, li negui capacitat acadèmica. Al capdavall, per a ser doctor a Harvard i catedràtic a Columbia, se n’ha de saber una mica. I també he de dir que, en alguns articles i textos que n’he llegit, hi he trobat rigor metodològic i una exigència en l’ús de dades fidedignes, absolutament encomiable i que hauria de ser exigible a tothom en aquesta mena de discursos.

És per això darrer que m’ha estranyat molt el tuit seu que avui ha reproduït el digital El Nacional i altres mitjans. Diu:

Xavier Sala-i-Martin

✔

@XSalaimartin

 · Apr 5, 2020

El Dr. Lluis Cabré, cap d'UCI de l'hospital de Barcelona, m'ha passat una idea: A Catalunya hi ha més de 7.000 REGIDORS als ajuntaments. En aquests moments la majoria d'ells no fa res i segueix cobrant. Per què no els posem a TREBALLAR A LES LLARS D'AVIS ara q hi falta personal?

És evident que se sangra amb salut, atribuint la idea a un altre, però això no li lleva cap responsabilitat. Diu, d’aquests 7.000 regidors: «la majoria d'ells no fa res i segueix cobrant».

Mentida i mentida. I ho hauria de saber.

Per començar, fins i tot amb confinament -i segons com, a causa del confinament- hi ha un munt de regidors que no paren de treballar. Sobretot els regidors de pobles petits i mitjans, que durant quatre anys -excepcions a banda, que sempre n’hi ha- han de fer tots els papers de l’auca, i assumir moltes més responsabilitats que no els tocaria. Molts cops, són l’única antena, l’únic referent, de poder, d’administració, que tenen els veïns, i els toca rebre totes les demandes i queixes, i fer tota mena de gestions. Però també en ciutats mitjans i grans. Dels que tinc més a prop, a Tarragona, estic segur que penquen molt, també ara, i crec que això passa si fa no fa a tot arreu, amb tota mena de carnets (excepte aquells que gairebé no tenen regidors ni alcaldes, per falta de gent, és clar).

L’altra mentida és aquest «segueix cobrant». També la immensa majoria de regidors no cobra, més enllà d’anecdòtiques quantitats per assistir als plens. Sala-i-Martin es deu pensar que tots els pobles son com Barcelona, on tots els regidors -tots, tinguin responsabilitats o no- cobren, encara que siguin com en Manel Valls, que no el veuen ni per casualitat. I no és així. Són moltíssims els alcaldes que cobren poc, i molts els regidors -també alguns alcaldes- que no cobren res, i a sobre, molts d’aquests que no cobren o cobren poquíssim són precisament aquests que han de fer de tot al seu poble, i quan dic de tot, vull dir de tot. Un alcalde d’una població d’un miler d’habitants, d’aquests que només cobra assistències (els plens són cada tres mesos, que no es pensi ningú coses rares) m’explicava amb tota naturalitat els tips que s’havia fet de muntar cadires als espectacles de la festa major, i coses similars.

Una altra cosa és si els salaris són ajustats o no, i aquí també hauríem de desfer uns quants equívocs. D’entrada, potser que tinguem en compte que l’alcalde de Tarragona, per dir-ne un, amb un salari, si no m’erro, d’uns 70.000€ bruts a l’any, és el darrer responsable d’una organització amb un pressupost anual de 140 milions d’euros, i uns quants centenars de treballadors. Aneu a veure quan cobra un director d’empresa -i he dit director, no el propietari, de manera que no cal que ningú digui allò de «és que s’hi juga el patrimoni»- que tingui els mateixos llocs de treball i una facturació similar.

Aquest és un debat que es presta a molta demagògia. També es fa fora del món local, i sovint s’ataca contraposant-lo a les mancances. Hauríem de ser conscients que, exemplaritat a banda -que és una altra cosa- pretendre que les mancances de la sanitat, posem per cas, que Guillem López Casasnovas, un economista que s’hi ha dedicat, xifra en uns 4.000 milions d’euros anuals, no s’arreglaria amb una rebaixa dels alts càrrecs, que a tot estirar podria arreplegar dos o tres milions d’euros. Que això -aquests dos o tres milions- ens sembli molt comparat amb la nostra economia domèstica, no vol dir que sigui molt.

I també aquí una altra cosa que hauríem de parlar és si realment aquest grau de dedicació i exigència als representants locals és el que cal, si els estem encomanant funcions per sobre del que caldria o de les capacitats reals. M’explicava un bon amic que un parent seu, suec, s’estranyava molt que l’alcalde o el regidor d’urbanisme es passés tantes hores al dia dedicant-s’hi, de manera plena. «A Suècia, els regidors potser hi van un cop per setmana, a veure com va. La feina, a partir de les orientacions polítiques, la fan els tècnics funcionaris». Potser és aquí, que fallem, i no hauríem d’exigir segons què i, per tant, no haver-ho de pagar. Però això, hauria de ser objecte d’un altre apunt.

Dies de confinament. 21

La notícia del dia, a banda de la macabra actualització de la xifra de malalts i de morts (i també, és cert, de l’afortunada llista d’altes!) és aquesta pintoresca proposta de fer uns pactes de la Moncloa, segona edició, per quan passi tot això. 

De veritat? Parlem-ne.

Deixo de banda aquest «quan passi tot això» perquè crec que això no passarà. No vull dir que ens quedem confinats per sempre, ni que la pandèmia continuï in aeternam. Vull dir que això no serà un parèntesi, passat el qual tornem a l’statu quo ante, sinó que serà una mutació, i a hores d’ara em sembla molt atrevit aventurar quin serà l’escenari futur. 

La proposta aquesta dels pactes intenta, i ho dissimula molt poc, aprofitar i reeditar l’èpica dels pactes del 77. No és el primer cop, ni Sánchez és el primer que vol reeditar aquesta part de la història. Recordem com Aznar, en els seus deliris, deia que volia fer una segona transició (hagués estat més sincer si hagués dit que volia fer una reacció, que és el que fan els reaccionaris, tornar enrere). O aquell mindundi perdonavides del Rivera, pretenent ser un segon Adolfo Suárez (i això que el primer tampoc no era res de l’altre món... llegiu-ne la biografia que en va fer Gregorio Morán, abans de perdre la xaveta, i ho veureu). En fi.

Això dels pactes de la Moncloa, però, queda prou lluny com perquè molta gent només en sàpiga aquesta versió acaramel·lada de la transició de flors i violes que va dirigir el rei, que era molt bo i molt maco, i tots vam acabar feliços i menjant anissos. I un be negre. Jo era molt jove, i segurament, per l’edat, estava en aquella fase que ho trobes tot malament (alguns s’hi han quedat, en aquesta fase) però tinc prou record de l’època, i he llegit prou coses després com per veure-ho d’una altra manera que la versió oficial.

Els pactes de la Moncloa van suposar la renúncia d’una part de l’esquerra -més sindical que no pas política- a una posició de força, o, si més no, a conquerir una sèrie de drets que eren ben presents a bona part d’Europa (recordem que encara es vivia en l’onada socialdemòcrata dels gloriosos trenta; la Tatcher i companyia estaven a punt però encara no havien arribat). Van ser una operació, no d’Estat, sinó absolutament tàctica entre una dreta necessitada de legitimitat, i una determinada esquerra -el PCE- que encara somniava amb ser el PCI, i una altra esquerra -el PSOE, ejem- que es va trobar amb la pinça i s’hi va posar bé per no quedar fora de joc. I pel que fa al contingut, una recerca a l’hemeroteca ens facilitaria trobar les queixes sindicals de com molts aspectes més socials -sobre control de la seguretat social, sobre seguretat laboral, sobre inversions en equipaments públics, etc- s’incomplien o només es complien a mitges. Ara, la pèrdua de poder adquisitiu, el no assoliment de molts drets -per exemple, la presència sindical en la direcció de les empreses, reconeguda en part d’Europa- i, en definitiva, aquella política econòmica que, pel que fa a legitimitat, avançava el «there is no alternative» del neoliberalisme dels vuitanta, que encara dura, això sí que es va complir.

Deia Marx, o li fan dir (que és com Pla o com Churchill, que serveix per tot) allò que la història no es repeteix i, si ho fa, la segona edició és una farsa. Em temo que ens volen vendre, per una banda, una èpica adulterada, i fins i tot si la primera vegada hagués estat com diuen i ens volen fer creure que va ser, segurament seria un nyap, més forma que fons. I, per altra banda, el fons veritable seria com fer passar una gran coalició PP-PSOE per la via de fet -és a dir, de continguts, sense que formalment el PP participi al govern- i posar Podem entre l’espasa i la paret: o s’ho empassa, i queda desactivat, o no s’ho empassa, i ja se n’ocuparan de dir que és irresponsable, immadur i tot això, i que el PSOE no té més remei (per allò del «sentit d’estat») que entendre’s amb el PP, i deixar VOX fora del sistema i restaurar el bipartidisme. I aquí no ha passat res.

(addenda: el Diari de Tarragona d’avui, abans conegut com a Diario Español, publica un article d’opinió del redactor en cap en què diu que els pactes no seran possibles perquè els líders actuals no estan a l’alçada dels d’aleshores, i cita «a la altura de Fraga, Felipe, Carrillo o 3% Pujol». Les meves simpaties per Pujol són absolutament descriptibles i, com u partit per infinit, tendeixen a zero, però el comentari d’aquest graciós és incomplet. Hauria d’haver escrit alguna cosa com Vitoria-Fraga, X-Gal Felipe, o Quiñones-Carrillo. O tots frares, o tots canonges. I qui no sàpiga qui és Heriberto Quiñones, que llegeixi «Miseria y grandeza del PCE» de Gregorio Morán, que ja veig que avui el cito molt, però és que hi va haver un temps que valia molt la pena).

(foto: la signatura dels pactes, l’any 1977. Per cert, tot homes.)

Dies de confinament. 20/ In memoriam, Luis Eduardo Aute

Avui ens ha deixat Luís Eduardo Aute. En algun diari -versió digital, és clar- he vist que el catalogaven de cantant protesta, i això em sembla una reducció. No perquè no participés de tot allò que, bé o malament (això ja ens ho diran des del Cant de les primaveres lliures, d’en Lluís Aragonès) hem anomenat cançó protesta, sinó perquè crec que Aute va molt més enllà. Cançons com «De alguna manera», pura poesia, o la divertidíssima «Una de dos», que podria haver signat perfectament el Brel mes gamberro. O la mateixa «Jacques», compendi d’aquest Brel més hedonista i lúcid, amb tantes connexions amb Aute. Protesta? Potser sí, però una protesta molt més profunda, molt més intencionada, que no pas la protesta antifranquista, necessària, sí, però molt sovint d’una qualitat ínfima, esquemàtica, maniquea. La prova és com alguns han passat sense pena ni glòria, i, en canvi, ens queden -ai! Ja no tots!- els que anaven molt més enllà. Ens queden, ara i sempre, les cançons. Que la terra et sigui lleu, i gràcies per tot.

Dies de confinament. 19

Fa força anys, un amic em va comentar que s’havia vist obligat a portar la seva mare a una residència, i la va descriure com «la menys tètrica que vam trobar». Ara, amb la pandèmia, hem descobert com funcionaven -o mal funcionaven- algunes (moltes?) de les residències de gent gran, que massa sovint no són com els dels anuncis de plans de pensions de la Caixa, amb avis que ballen i van en bicicleta, i fan creuers, sinó que són gent que no es pot valdre, alguns que no toquen vores, i em temo que, malgrat els esforços ana sordidesa i una sensació de solitud i d’abandonament enormes. Per anar a la feina (quants temps fa, ja?) passo per davant d’una residència, i des del carrer s’endevina -no es veu del tot, per un sentit del pudor i respecte a la intimitat dels avis- una de les sales comuns, plena de cadires, i que permet que puguin veure una mica el carrer. Quan hi passo, al migdia, s’entreveuen algunes persones assegudes, sense que semblin que fan res en concret, ni que parlin o escoltin les del costat, com abandonades. Fa molta pena.

Ara, amb tot aquest rebombori, ens hem fet conscients si us plau per força de l’estat de les residències. Ara surten les mancances de personal, de material, d’organització, de control, d’inspecció, i contrasten amb els preus abusius.

Molt em temo que en aquest «després de la pandèmia» que es veu que s’han de replantejar moltes coses (i realment cal fer-ho) alguns temes, inclòs el de les residències, es voldran arreglar com és habitual: amb noves lleis i normes més estrictes. Més? Només caldria complir i fer complir les normes actuals, en això i en moltes matèries. Estic segur que si busqués bé, trobaria els reglaments i protocols i normes de conducta i d’organització, i les dotacions materials mínimes de les residències, i podríem veure que, només que s’haguessin seguit amb rigor, moltes de les coses que passen no passarien. I no parlo només de recursos humans i materials -que també- afectats per les retallades. Parlo de control i d’organització, i d’exigència.

Per motius professionals he llegit molta normativa. Estic tip de llegir lleis meravelloses, plenes de bones intencions, i que remeten a plans i a reglaments que jo han de resoldre tot... i que no es fan mai. I, al final, només hi ha una cobertura teòrica per si passa alguna cosa (i buscar un cap d’esquila) i poca cosa més. Hi ha un llibre molt interessant (i un pèl demagògic també, però només un pèl) titulat «La organización del desgobierno» d’un professor de dret administratiu, Alejandro Nieto, que sostenia (el llibre té força anys) que l’administració pública està muntada per a no governar, per a fer la viu-viu, però tenir les espatlles cobertes si van maldades. I posava uns quants exemples molt divertits. En recordo un que demostrava com, si complia la llei -pel que fa a concursos per a comprar farratge- el director d’una granja experimental del ministeri d’agricultura havia de deixar morir de gana el bestiar, si és que complia tots els terminis i tràmits; si no ho feia, podia alimentar el ramat, però corria el risc que li incoessin un expedient, o directament un delicte de malversació. Crec que s’entén.

De manera que menys normes, més clares -ara mateix són dolentíssimes, des del punt de vista tècnic- i més fer-les complir. I que sigui aviat, que ja em falta menys!

Dies de confinament. 18 / Apunts d’urbanisme tarragoní. 4: Mas d’en Sordé, segona part

Malgrat el confinament, i que ens sembla que la vida oficial s’ha aturat, no és en bé així. L’administració té el seu temps particular, inexorable i imparable, i ha fet que, per aquesta figura que és el silenci administratiu positiu, el pla parcial de Mas d’en Sordé hagi quedat aprovat definitivament. Sobre el pla parcial en si, ja va dir què en pensava AQUÍ i AQUÍ i no en parlaré més. Cap interès específic en què es faci, però tampoc esquinçar-se les vestidures amb una sobreactuació patètica.

El que em crida l’atenció és aquesta manera de fer: com que el govern no vol aprovar el pla, però no troba la manera legal d’oposar-s’hi, s’inhibeix i deixa que actuï el mecanisme legal pensat per fer que la inactivitat de l’administració no perjudiqui els drets de la ciutadania. Realment és aquesta manera de fer la que volem al nostre Ajuntament? No em sembla la millor. El Govern hi és per mullar-se, a les verdes i a les madures, per a prendre decisions, i per a entomar les que no li agraden. El pla parcial s’ha arrossegat molts mesos, anys, per l’Ajuntament, en aquelles tramitacions absurdament complicades i farragoses del planejament urbanístic (i això no és tot responsabilitat ni de l’Ajuntament de Tarragona ni d’aquest govern, que consti) i hi ha hagut molts moments en els quals s’ha pogut incidir en l’ordenació, en els marges que e POUM permet.

Deixar que les coses passin, retirar punts de l’ordre del dia per la por escènica a pressions de determinats grups, i, ja més lluny, parlar del pla sense saber-ne el contingut, són coses que han passat amb aquest tema, i que no són un bon senyal per l’urbanisme municipal, que demana serietat, coneixement, i que ha de donar seguretat a tothom. Uns processos lents, complicats, que impliquen molts agents, no es poden tractar de manera lleugera o, encara menys, absentista. Ens mereixem més serietat, més seguretat, i més claredat.

Dies de confinament. 17

Avui hem conegut el detall de les mesures del govern per a intentar parar el cop econòmic del confinament general. Un decret-llei de 88 pàgines de BOE, que es diu aviat, amb un munt de normes. Només n’he conegut el que en diu la premsa, i encara, perquè em veig incapaç de llegir i pair tot això, sobretot quan és del tipus «es modifica l’article 42.6 de la llei de nosequè que passa a dir...». i sense dades prèvies, encara em veig més incapaç de dir si amb això n’hi ha prou o no, ni quins efectes tindrà sobre l’economia, tot i que intueixo que no, que no n’hi haurà prou, i que ningú pot saber què passarà, perquè tampoc no podem comparar amb com haguessin anat les coses sense aquestes mesures.

El que sempre em ve la cap quan hi ha coses d’aquestes -amb dimensions més modestes, això d’ara no s’havia vist mai- és aquella frase atribuïda a Josep Pla quan va veure l’esclat de llum i de moviment a Nova York: «I això qui ho paga?» (Pla va molt bé, per aquestes coses, sempre se li pot atribuir una frase ad hoc; si no, proveu amb Churchill, que també).

I sí, és això. Com es paguen, totes aquestes mesures? I que consti que no estic dient, en cap moment, que no calguin ni que no puguin ser justes. Em poso en la pell de la gent que s’està quedant sense feina, que no pot pagar el lloguer, o la llum, o en la de les empreses que no saben si podran tornar a la feina després, i entenc que cal un cop de mà consistent. I també entenc que una de les maneres d’ajudar és no haver de pagar, cosa que els milers d’autònoms que s’han quedat sense activitat han pogut comprovar avui mateix, quan els han passat a cobrament la quota -per cert, altíssima- corresponent.

Però, és clar, els números són els que són, i si demanem que els poders públics -els que siguin- subvencionin, i, per altra banda, no paguem impostos, hi ha alguna cosa que grinyola. Sempre he tingut simpatia -bé, no exactament, diguem que els entenc una mica- cap als responsables d’Hisenda, obligats a quadrar números, encara que siguin els dolents de la pel·lícula. Recordo que la meva mare explicava que, als hospitals, tothom volia estar a la secció dels naixements, perquè normalment -sempre hi ha excepcions, és clar- la gent en sortia contenta, el pare orgullós regalava un puro, i coses així, mentre que a traumatologia tot eren ais i uis, i no diguem a oncologia. Doncs als governs igual, el que pot anunciar repartidores d’aquest tipus -i torno a dir que ara no discuteixo la necessitat d’aquestes accions- sempre és benvingut, i el que diu que no pot ser perquè no se sap com ho pagarem, és l’ocell de mal averany. I si, a sobre, també és el que recapta, pitjor.

Clar que perquè surtin els números potser hauríem de recordar que la pressió fiscal a l’estat espanyol és de les més baixes d’Europa, que el grau fiscal és altíssim, i que hi ha impostos que són un colador, nominalment alts, però amb un munt de trampes legals (per exemple, l’impost de societats). De manera que, entre els deures que caldrà fer quan tot això passi, potser hi hauríem de posar una reforma fiscal de veritat, dotar de mitjans la inspecció fiscal, anul·lar les normes que dificulten el treball de la inspecció, i dificultar els pseudo-paradisos fiscals (que no són paradisos escandalosos, però que tenen prou atractiu per a captar evasors: per exemple Luxemburg o els Països Baixos). Això seria propi d’un govern d’esquerres. A veure quan n’hi ha un.