Principi de realitat

 

He de confessar que les negociacions, converses, jugades mestres, ofertes, amenaces o enveges que hi ha al voltant del futur govern espanyol m’avorreixen una mica. El nivell, de formes i continguts, és molt baix, de pati d’escola. I, sobretot, em sembla allunyat de la realitat. Principi de realitat és el títol d’un llibre excel·lent de Jordi Muñoz, publicat l’any 2020, on, entre moltes coses, argumentava la necessitat de tenir en compte un element tan important com és la correlació de forces, i no menysvalorar l’adversari.

En situacions conflictives -però d’un nivell  molt diferent, és clar- en què m’he trobat, he estat sempre partidari de no acorralar l’adversari, de deixar-li alguna sortida -i com més digna millor- perquè, si el que vols és que es mogui, millor que ho faci en una direcció que et convingui o que controlis una mica. I un adversari humiliat i amb qui encara has de conviure no és un bon negoci.

Per aquests criteris, doncs, crec que menysvalorar la debilitat del PSOE i aliats, i pretendre fer-los passar per l’adreçador és un error, un error tàctic i estratègic. És clar que cal negociar i posar un preu alt, però desconfio de línies vermelles i d’ultimàtums, i del to fatxenda d’alguns. Com també d’aquestes pretensions d’alguns governamentals espanyols (i també de l’ex-president Montilla) que sembla que demanin a l’independentisme un acte de contrició i penediment. Si de veritat ho pretenen, no han entès res (començant pel fet que l’independentisme és molt divers, però això també hi ha una part de l’independentisme que no ho entén).

Ni el president Aragonès, ni Puigdemont, ni ningú no pot parlar en nom del catalans de demà. Ningú es pot comprometre a no fer (o a fer) nosequè en un futur mitjà. Sí que ho pot fer en l’immediat, i encara, perquè, en una democràcia -ni que sigui l’espanyola- la gent té dret a formular les propostes polítiques que vulgui.

Però també em sembla desencertat -ni que sigui per acontentar la galeria, en un populisme que em rebenta- aquest aire d’ultimàtum, que evidentment està més pensat per a desqualificar part de l’independentisme (com tothom sap, hi ha una part indepe que considera que el principal adversari és un altre indepe, i així ens va).

Compte amb passar-se de frenada. No només perquè amb una repetició electoral ens podem trobar amb una majoria PP-VOX (veuràs com riurem!). És que si la negociació, ara, es fa amb aquestes ínfules d’ultimàtum (que s’expliquen per a fer empassar el gir de 180 graus entre la “confrontació intel·ligent” -que ningú va dir què era- cap a la negociació, allò que s’ha blasmat durant quatre anys) alguns llestos es poden trobar que li fan la campanya al PSOE. Si les enquestes van en aquesta direcció, Sánchez es pot trobar que, amb els moviments que ha fet fins ara, acontenta l’electorat més ben disposat, el que li va donar la majoria a Catalunya (i a Espanya: en total va passar de 120 a 121, un sol escó més; però a Catalunya va passar de 12 a 19, set més; a Espanya, doncs, va baixar). I amb una retirada per no cedir al “xantatge” de Puigdemont, es treu de sobre l’acusació de trencador d’Espanya i tot això, i pot aspirar a créixer una mica més, suficient per a no dependre tant de JxC (o, qui sap, de tot l’independentisme català).

A veure si el més interessat a repetir les eleccions serà el PSOE, i JxC s’hi estarà posant bé. Si, a sobre, JxC perd la posició central que la xiripa electoral li ha facilitar, a veure quina serà, aleshores, la seva estratègia.

He dit que m’avorria, i potser serà tot plegat més entretingut del que semblava.

11 de Setembre a Tarragona

 

La Diada a Tarragona té dues parts molt diferenciades, i força ritualitzades. Per una banda, l’acte institucional, organitzat per l’Ajuntament de Tarragona, al monument -una modesta columna- a Rafael Casanova, al passeig del mateix nom.

Fa molt de temps que penso que aquest acte, amb un protocol invariable des de fa una pila d’anys -trenta-cinc?- demana a crits una renovació de formes, llenguatges i continguts. És un acte carrincló, soporífer, avorridíssim, amb tot els tòpics. El d’enguany no ha estat l’excepció. Però hi havia una novetat, perquè, des del juny, Tarragona té un nou alcalde.

El més destacable del seu discurs ha estat la referència a l’emoció que sentia per ser-hi, per primer cop, com a alcalde.

S’hagués pogut estalviar la referència, perquè era el primer cop que hi era, i prou. En els sis anys que va ser regidor de Ciudadanos no va fer-hi acte de presència. Suposo que, seguint la consigna del seu partit d’aleshores, ho devia considerar un acte divisiu, segrestat pels independentistes, excloent, i no sé què més.

L’acte ha estat exactament igual que sempre, com va ser els dotze anys que Josep-Fèlix Ballesteros va ser alcalde pel partit actual de l'alcalde, primer amb ERC i finalment amb el PP, que ja és flexibilitat. Es veu que si hi és ell, no és divisiu. En fi.

El segon acte és l’ofrena a Salvador Allende, organitzat per l’associació que du el seu nom. Un acte emotiu -almenys per mi- i absolutament inserit en la tradició tarragonina. En aquest acte, però, l’alcalde actual també ha donat la nota. El seu discurs ha estat, els primers deu segons, en català, i la resta en castellà.

Jo recordo perfectament que els anys anteriors els dos alcaldes -Ballesteros i Ricomà- van fer les seves intervencions en català, amb absoluta naturalitat i normalitat. Rubén Viñuales, però, creu que no, que el discurs s’havia de fer en castellà. Una actitud absolutament provinciana, que pressuposa que la comunitat xilena de Tarragona o, directament, els tarragonins i tarragonines que érem a l’acte no és capaç d’entendre el català.

A més, l’acte d’enguany ha tingut un aire més internacional, amb ofrenes d’una associació marroquina -amb una immensa ovació, després d’un minut de silenci per les víctimes del terratrèmol- d’una associació de centreamericans, i membres de la comunitat nigeriana, búlgara, italiana... la figura d’Allende desperta la solidaritat internacional.

Però per a tota aquesta gent, el missatge de Viñuales és que no, que són un espai a banda, que el català, la llengua pròpia de Catalunya -també de Tarragona- no és per ells, que cal fer un apart i marcar distàncies. Suposo que deu estar convençut que és una mostra de “bilingüisme bien entendido”; és a dir, el bilingüisme de Ciutadans: una mica de català, com a mostra decorativa, i la part important en castellà “para que nos enténdamos todos” i perquè hi ha americans i, com tothom sap, els és impossible entendre el català per raons genètiques. Una actitud paternalista i que vol mantenir la gent a banda. El català, per a l’acte de la Diada; per a la resta, per la normalitat, el castellà.

Que no ens passi res, a Tarragona.

(Aquest és l’apunt 500 del blog, des del primer apunt del l'octubre de 2010. 500 apunts, i 119.230 visitants, per ara. Moltes gràcies per la paciència de la gent que segueix el blog)

 

(la imatge és de l’any 2019, que enguany no he pensat a fer-la)

Sobre la superilla de Consell de Cent

 

Portem uns quants dies menjant superilles de Barcelona per tot arreu. Els diaris, els telenotícies, els digitals... tot n’és ple, de manera que, per no ser menys, aquest blog d’estar per casa també. Diverses coses:

1. Les superilles són un tema local. D’una localitat important, és clar, però un tema local. Que se li doni aquesta dimensió -jo crec que exagerada- alimenta alguns discursos antibarcelonins (en el fons anticatalans i reaccionaris) que  no fan cap bé. Arreu del país hi ha operacions urbanes o de reordenació de la mobilitat també interessants que no han merescut mai la mateixa atenció (o ni atenció, directament).

2. Com tantes coses, tot el procés de les superilles s’ha polaritzat i se n’ha fet una guerra de bons i dolents (intercanviables, és clar). Si creus que la sentència i tombar la superilla de Consell de Cent està bé, per uns ets un còmplice dels lobbys que volen convertir Barcelona en un pac temàtic turístic i expulsar la població. Si creus que el que està bé són les superilles, ets còmplice d’una imposició autoritària de la Colau, pijoprogre, i que asfixia el teixit econòmic i la vida normal de la població. Quin embolic. I tot plegat immers en una campanya anti Colau per part de determinats sectors (que també crec que era celebrada per la mateixa Colau: cada cop que el Sanchez Llibre o la Vanguardia feien una diatriba contra l’alcaldessa, li feien mitja campanya).

3. Sobre les superilles, ja vaig dir què en pensava fa un temps (AQUÍ). Ara matisaria algunes coses, perquè n’he sabut més, sobre el tema, i no ho canvio per honestedat (un ha d’assumir el que diu) però, bàsicament, penso el mateix. I, en tot cas, estic segur que el procés de decisió, formulació i implantació de les superilles és millorable -com tot-; i em rebenta, des d’un punt de vista estètic, aquest discurs grandiloqüent i arrogant de determinada pijoesquerra, fins i tot quan té raó en allò que proposa.

4. La sentència (a banda de temes sobre manca d’informes, en què no entro -tot i que ja es veurà què penso d’aquesta manera de decidir-) es basa fonamentalment en el fet que la modificació de les condicions d’ús del carrer Consell de Cent imposava la modificació del Pla general metropolità, un tràmit bastant farragós.

5. La necessitat de modificació es desprèn perquè, tal com afirmen els promotors del recurs, s’ha modificat l’ús del carrer per la via de fet, i passa de viari a espai lliure. També hi ha -i això és tota una altra cosa- el canvi de classificació dels diferents tipus de via que fa el PGM.

6. El canvi d’ús, de viari a lliure, demanaria una modificació del PGM si es tractés de canvi de sistema, però de cap manera la demana si es fa un reordenació del sistema viari. En aquest sentit, cal tenir present que ús viari  no equival a “per on passen els cotxes”, i que tan viari és la voravia com la calçada. A Catalunya s’han fet dotzenes de reordenacions viàries per augmentar l’espai destinat a vianants -això que els recurrents diuen “espai lliure”- i disminuint (de vegades eliminant) la circulació rodada, sense que mai hagi calgut la modificació del planejament general. El  mateix passa amb l’increment d’espai verd -no en el sentit de la qualificació del sòl, sinó de la realitat- en què l’augment de l’arbrat o de l’enjardinament no ha suposat mai la modificació del planejament general.  

7. Ara bé, el PGM fa una classificació de la xarxa viària, i d’acord amb les definicions de cada tipus de xarxa, és defensable la necessitat de modificació del PGM.

D’entrada he de dir que aquesta classificació em sembla confusa, en la mesura que utilitza definicions pròpies de la normativa de carreteres i de la classificació de la xarxa viària general (és a dir, la no urbana; les autopistes, carreteres, autovies, etc).

8. La sentència reconeix que el carrer Consell de Cent és xarxa viària local, d’acord amb l’article 197 de la Normativa del PGM (per cert, el 197.2, que estructura la xarxa -el 197.1 la defineix- oblida la xarxa viària local). Hi ha cinc tipus de vies:

a) Autopistes urbanes

b) Distribuïdors bàsics

c) Artèries urbanes

d) Vies cíviques

e) Vies de la xarxa local

i això es classifica en:

- Xarxa viària bàsica primària (les a i b)

- Xarxa viària bàsica secundària (la c)

- Xarxa viària bàsica cívica (la d)

I la e), no apareix enlloc.

L’argumentació de la sentència és que, amb les obres de la superilla, no es pot complir la funció de la xarxa local, que és, segons l’article 196.3 “donar accés a les edificacions i enllaçar amb les vies bàsiques”.

9. Tinc els meus dubtes que això no sigui possible amb la nova ordenació. És, certament, menys fàcil que amb l’ordenació anterior, però no em sembla aquesta una determinació urbanística. És a dir, que, en tot cas, caldria que l’ordenació del trànsit -no la qualificació urbanística- s’adeqüés a aquesta funcionalitat. Però això ens porta a diferents criteris sobre el trànsit que, insisteixo, no són urbanístics ni han de trobar acollida al planejament general. I, encara més, qui és que ha de tenir “accés a les edificacions i enllaçar amb les vies bàsiques”? Només els vehicles? Recordo que xarxa viària ho és tant per als vehicles com per a les persones.

La sentència diu que, amb les obres, el carrer Consell de Cent passa, de fet, a ser via cívica, i que això és modificació encoberta del planejament. Vol dir això que, quan s’enjardina una part important d’una voravia -que és, la voravia, sistema viari- passa a ser de fet un espai lliure, i que cal modificar el planejament general? Si és això, preparem-nos per una allau de modificacions de planejament, o per una paràlisi en la intervenció sobre la ciutat.

10. Ara bé, més enllà del cas concret -però a partir del cas concret- això em porta a una altra reflexió. Aquests dubtes són possibles per allò que diu literalment (i allò que se n’interpreta, sobretot) el PGM. Fa molt de temps que sostinc que, al planejament general, li estem fent dir coses que no li pertoquen, i després passen coses com aquestes.

Què ha de dir el planejament general, segons la llei d’Urbanisme?. Doncs això que diu l’article 57.2:

“a) Classificar el sòl, amb vista a l'establiment del règim jurídic corresponent.

b) Definir el model d'implantació urbana i les determinacions per al desenvolupament urbanístic, d'acord amb el que estableix l'article 3.

c) Definir l'estructura general que cal adoptar per a l'ordenació urbanística del territori i establir les pautes per fer-ne el desenvolupament, sense que aquesta definició impedeixi formular:

1r Projectes d'actuació específica i plans especials urbanístics autònoms per implantar altres elements integrants de l'estructura general del territori en els termes que regulen els articles 48 bis i 68.

2n Projectes emparats en les normes d'aplicació directa de l'article 9 bis per implantar instal·lacions de producció d'energia elèctrica que, per la potència instal·lada, tinguin la consideració de sistema urbanístic d'equipament comunitari de serveis tècnics.

d) Determinar les circumstàncies que en poden produir la modificació o la revisió.”

Crec que si els plans diguessin tot el que han de dir, però només el que han de dir, ens estalviaríem problemes (i temps de formulació i tramitació, que també estaria bé). Com més li demanem al planejament general, més complicat serà desenvolupar-ho, completar-ho, matisar-ho o modificar-ho. I, al contrari, més fàcil serà que els tribunals tombin coses basant-se en qüestions més formals que materials (recordo el cas del POUM de Tarragona, anul·lat per la manca d’un informe que ni el TSJC sabia a qui s’havia de demanar, i que feia referència a un aspecte molt localitzat del POUM). És com quan es fan lleis molt detallades, amb coses que podrien anar perfectament per via reglamentària, però que, quan cal retocar, s’ha de modificar la llei.

11. Una altra part del problema ve de l’antiguitat del PGM, redactat en paral·lel a la reforma de la llei del Sòl que es va fer al 1974 (i ves a saber qui va influir en qui) i que va suposar, per bé, un canvi fonamental en la manera d’entendre l’urbanisme. Però han passat gairebé cinquanta anys i, tot i que defenso els aspectes bàsics del PGM, és evident que no tot ha envellit igual de bé (per cert: el futur PDU de l’àrea metropolitana no substituirà el PGM, a veure si ens queda clar, això!). Però el cert és que continuem carregant el planejament general amb determinacions que no necessàriament hi haurien de ser, i ens compliquem l’existència (com hem pogut veure ara).

 

Alguna conclusió? Pessimista quan les coses entren als tribunals, que habitualment -no sempre- em semblen més inclinats a trobar defectes de formes i a fer interpretacions restrictives i literals de les normes (això seria motiu d’un altre debat entre tradicions jurídiques continentals o anglosaxones). Continuo creient que la sentència s’equivoca en el fons, i que la intervenció al sistema viari -fins i tot amb la profunditat amb què s’ha fet- no requereix modificació del PGM. És la meva opinió.

 

(imatge extreta de www.ara.cat, que espero que no s'enfadin amb mi, que en sóc subscriptor)

In memoriam, Carme Junyent

Ens ha deixat, masssa d'hora,  Carme Junyent, docent de la UB, filòloga catalana, i activista per la llengua. Ens ha deixat una dona sàvia, i això es feia evident cada cop que l’entrevistaven o que publicava un article o un assaig, o que intervenia en actes acadèmics o divulgatius. I és que -ep, la meva opinió!- es coneix una persona sàvia perquè, quan parla, diu coses -hi ha molta gent que confon els termes- i, sobretot, perquè quan parla, se l’entén, i això distingeix les persones sàvies de veritat dels xerraires.

De les moltes aportacions de Carme Junyent en el debat, estudi i defensa del català -que trist que sempre l’haguem de defensar!- em quedo amb dues coses.

Per una banda, fer-nos evident el multilingüisme de Catalunya, i no em refereixo només a les tres llengües oficials. Acostumats all discurs del “bilingüismo bien entendido” de l’Espanya oficial, amb graus diferents de commiseració, Carme Junyent ens va fer evident que no és cert això de “a Catalunya es parlem dues llengües” sinó que se’n parlen dotzenes, amb més -àrab? amazigh? romanès?- o menys parlants. Una oportunitat -també una necessitat- per a situar el català al centre del taulell, com a llengua comuna, no en contra ni enlloc de, sinó com a llengua compartida.

La segona -i segurament més polèmica- la lluita contra la duplicació permanent masculí/femení, per molts motius: per incongruència gramatical, per impossibilitat material -fer-ho concordar tot és impossible o faria il·legibles els textos- i per la raó, per a mi evident, que si bé és cert que una societat patriarcal ha generat una llengua patriarcal, el que cal canviar és la societat, i la llengua -més lentament, segur- també acabarà canviant, però que certes expressions acaben essent ridícules. I això no vol dir no fer res, de cap manera, però vol dir no sacrificar la comprensió del que es diu a un pretès igualitarisme més aparent que efectiu.

També li hem d’agrair la valentia -això de la duplicació del llenguatge és anar contra corrent- i la disponibilitat a sortir a la palestra per opinar, per mullar-se, sense cap por ni complex. Ens calen -al català, i a tantes coses- persones així.

Que la terra li sigui lleu.

(foto extreta de la wiquipèdia) 

Et recordo, Víctor

No recordo quan i com va ser que vaig conèixer l’obra de Víctor Jara i qui era. Devia ser l’any 75 -potser finals del 74- però, en tot cas, sé que formava part de la meva banda sonora vital el curs 75-76, el primer que vaig passar a la Universitat Laboral. Una cinta de casset, que a saber on deu ser ara, va sonar molts cops en aquella aula atrotinada, i uns quants bramàvem amb entusiasme el Desalambrar o el Puerto Montt, dels quals encara ara recordo trossos.

Segurament el devia conèixer a partir del cop d’estat de l’11 de setembre, però no immediatament; ni l’estat de la premsa d’aleshores, ni el meu interès personal -una mica més de dotze anys, només- anaven per aquí. Però sí soc conscient, tot i que per reflexió personal posterior, que entre el cop d’estat xilè i el cop d’estat portuguès del 25 d’abril -aquest, ai! tan diferent- vaig començar a adonar-me de les coses que passaven al món, o més exactament d’algunes coses en concret; un interès que no ha parat mai.

Ara, cinquanta anys després, els responsables -alguns dels responsables- de la mort de Víctor Jara han estat condemnats per la justícia xilena. Més enllà de l’enveja que em suposa una certa justícia, sobretot per comparació amb la que no hem tingut aquí, no és menys cert allò que la justícia amb retard no és justícia, per bé que, en aquest cas, encara ens pugui reconfortar una mica.

La millor justícia, però, allò que en diríem una mena de justícia poètica, és que tot aquest temps, i el que seguirà, aquesta trepa d’assassins continuaran essent no-res i en canvi restarà en peus aquesta bellíssima cançó que és Te recuerdo Amanda, que poso AQUÍ  en l’esplèndida versió de Raimon.

Xile al cor. Gràcies, Víctor.

Notes després de les eleccions generals

 

El resultat de les eleccions espanyoles del 23-J sembla escrit per un guionista inexpert. De fet, de veure’l en una pel·lícula d’intriga política, costaria de creure. Hi hauria moltes coses a comentar, com ara la davallada de l’independentisme –de tot, no només d’ERC- amb múltiples causes i expressions.

Però el més apassionant, ara, és la recerca d’aquests 176 vots per assegurar una majoria d’investidura i estalviar-se la repetició –que ja seria la tercera!- de les eleccions. La veritat és que, per salut mental, estaria bé estalviar-se-la, però tinguem molt clar que no trigarem massa a votar, fins i tot si s’arriba a aquests 176. I és que una cosa és una majoria d’investidura –que s’acaba al mateix moment de l’elecció a la presidència del govern- i una altra és la majoria de govern. Recordem que, al 2016, hi va haver una solidíssima majoria d’investidura, PP+PSOE (menys el PSC, en un dels insòlits –per no dir únic- actes de sobirania en més de quaranta anys d’existència nominal) però no majoria de govern, i es va anar fent la viu-viu –és a dir, no legislant ni pràcticament governant- fins a la moció de censura del 2018.

Crec, doncs, que aviat tornarem a votar, però no perquè JxC s’abstingui o voti en contra i bloquegi un possible govern. Malgrat l’erràtica i fantasiosa política que proclamen (però que no sempre és la que fan) els considero prou lúcids per adonar-se que qui aparegui –ho sigui o no- responsable d’una repetició electoral, i, per tant, d’una segona oportunitat per al tàndem PP-VOX, on tanto monta monta tanto, seria penalitzat electoralment. JxC ha salvat els mobles, i de fet, amb 1.500 vots menys a Girona i Tarragona, s’hagués quedat amb només 5 diputats (és com a les municipals; la victòria pels punts de Trias a Barcelona va dissimular uns resultats mediocres). No crec que s’hi arrisquin.

A partir d’aquí, la discussió està –o això sembla- a canvi de què. Em sembla, però, que hi ha alguna consideració prèvia a fer, molt important. JxC, sembla, s’asseurà a negociar amb el PSOE possibles contrapartides a un vot favorable al govern. Contrapartides que, ho saben bé, no poden ser ara i aquí un referèndum d’autodeterminació o algun altre màxim. Què més voldria el PSOE que dir que prefereix anar a unes altres eleccions abans de cedir a això! Immediatament recupera una dotzena d’escons a Espanya –allà on n’ha  perduts 6, només compensats pels 7 guanyats a Catalunya- i tornem a començar.

Ara bé, això –negociar contrapartides, a canvi d’un cert suport al govern espanyol- és exactament el que ha anat fent ERC durant quatre anys... amb la furiosa oposició de JxC, que insistia en el bloqueig i en el no surrender, i en les jugades mestres. És cert que el resultat d’aquest suport és mediocre, però podríem fer l’exercici d’imaginació de com podria haver estat d’haver anat en bloc, i no de criminalitzar contínuament una de les parts, que ja la debilitava abans de negociar res.

(per lectures d’aquest estiu, això em recorda com De Gaulle va fer la vida impossible a la Quarta República francesa, sobretot pel tema Algerià... per fer després el que no deixava fer!)

I és que aquesta manera de fer de JxC ja la coneixem. Recordeu la reforma de l’Estatut, els anys 2004-2006. Van ser sempre exigents, i apujant el llistó, i acusant ERC de venuts, traïdors, i tot això... i en una tarda a la Moncloa s’ho van petar tot. Els interessa més aparèixer com els amos de la situació, els decisoris, que no pas el què. I si en aquest ser els amos desqualifiquen un possible competidor per la banda nacional, millor, que s’ha de demostrar qui mana i que el país és seu, què caram!.

Per això tinc poca fe en aquest procés d’ara. Crec que el PSOE jugarà a provocar la competició entre ERC i JxC, per mirar de rebaixar preu, i deixar que aquests es barallin per veure qui és el qui es penja la medalla, i que la proposta verbal d’ERC de pactar-ho amb JxC quedarà en no-res, per l’essència de JxC (recordeu la faula de l’escorpí). Què n’obtindrem? Confio molt poc en aquest trilero permanent de Pedro Sanchez, i sóc pessimista respecte al que pot donar de sí una legislatura que crec que serà curta. I, si m’equivoco, millor.

(Hi ha moltes més coses a dir, però per avui ja està bé, que estic de vacances!).

In memoriam: Teresa Milà

 

He trigat uns dies, perquè m’ha costat molt de pair -mentida: no ho he paït- i de trobar les paraules. Divendres 21 de juliol, a primera hora del mati, un missatge al telèfon em feia saber que Teresa Milà, la Tere, ens havia deixat. Una nova que no per esperada -per temuda, més aviat- no deixava de colpir fins al fons.

Se’m fa difícil parlar-ne en passat; ha format part de la meva vida, de vegades més, de vegades menys, durant molts anys. No puc datar-ne la coneixença, però sí recordo molt bé que fa més de trenta-cinc anys, quan es van posar en marxa els consells comarcals, i ella va ser la primera gerent del Tarragonès, ja ens coneixíem, que és tan com dir que ja érem amics i còmplices.

La coneixença va venir de Josep M. Milà, i això no és un fet casual. En Dani Milà -el seu fillol- va remarcar l’esperit familiar de la Tere, i jo, per experiència pròpia, puc donar fe d’aquest esperit que, més que familiar, és de clan, o de tribu. En molt poc temps vaig conèixer la fraternitat Milà -que vol dir alguna cosa mes que els cinc germans i germanes; també vol dir una intensa relació- i una corrua de parelles i descendències. Potser és pel contrast amb una família poc expansiva, però m’hi vaig trobar acollit amb una naturalitat i una generositat que mai no agrairé prou. Amb la Tere, aquesta confiança va arribar al fet que, l’any 90, quan em van fer una proposta que em podia canviar la vida -i de fet, me la canviar; ja en parlaré a les memòries- abans de respondre ho vaig voler consultar a tres persones el criteri de les quals em semblava important, i ella en va ser una (que, per cert, em va dir que ho acceptés; quan li vaig objectar que això em crearia enemics em va respondre que, a la meva edat -a prop dels trenta- si no tenia enemics és que no havia triomfat. Després li vaig dir que jo no volia triomfar tant... i ens fèiem un tip de riure).

I això és el que més recordo, quan ens trobàvem -sovint al voltant d’una taula i un bon vi; això també ho teníem- ens fèiem uns immensos farts de riure. La Tere reia tota ella, amb la boca, amb els ulls -aquella mirada directa, penetrant però no feridora- amb les mans, amb tot el cos. L’he vista, en un d’aquests dinars, recargolar-se de riure. Ens en fotíem de tot i de tothom, amb un sentit de l’humor potser incorrecte en públic. De fet, la Montse Boronat m’ho va confirmar: “la Tere em deia que us ho passàveu molt bé, que rèieu  molt, plegats”. I tant.

Però també fèiem coses serioses. Hi vaig tenir contactes també professionals, sobretot a l’Ajuntament de Tarragona, i puc donar fe d’un capteniment escrupolosíssim de servei públic, d’allò que a la Gran Bretanya en diuen civil servant, que sempre sona millor que funcionari. Una actitud de rigor i, sobretot, de trobar solucions més que no pas de detectar problemes i espolsar-se'ls, que és, això darrer, molt més usual. Vaig aprendre molt, d’urbanisme, de gestió de béns públics, i de maneres de fer.

La darrera conversa, fa pocs mesos, va tenir un to especial. Ens havíem trobat uns dies abans -per riure molt- i li havia fet saber una putada personal/professional que m’havien fet. Va trucar, tres o quatre dies després, per saber com estava, perquè, em va dir, “quan fan mal a algú que aprecio, em sap molt de greu i se’m posa molt malament, i estic preocupada per tu”.

Gràcies, Tere. Estic -estava- bé. Això et vaig dir. Jo també t’estimava molt -aquestes coses que pensem però, ves si en som de rucs, no ens acabem de dir mai- i et trobaré molt a faltar.

Que la terra et sigui lleu.

(com tants cops, no tinc fotos amb la gent que m’estimo. Hi poso aquesta, i jo ja m’entenc)