Llibres: "M'explico", de Carles Puigemont (i, de passada, disparo amb bala)

 

He tingut l’humor de llegir el llibre «M’explico» de Carles Puigdemont i Xevi Xirgo (aquest fent d’escrivent). Humor, perquè ja m’imaginava per on anirien els trets, i curiositat. El llibre, malgrat les 677 pàgines, es llegeix ràpid, perquè té escriptura àgil i maneres de novel·la. I també perquè, tafaneries i venjances a banda, no diu gran cosa.

 M’explico (ara jo). No hi ha cap reflexió seriosa, cap argumentació aprofundida sobre els fets dels anys 2016 i 2017. Tot plegat, una col·lecció de proclames, de  frases sonores i buides (“he vingut a fer el que s’ha de fer”, “si no volen seguir que m’ho diguin i me’n vaig a casa”,  “jo sóc un instrument i prou”) i una immensa egolatria: ni una sola autocrítica, ni un moment de dubte, ni una sola argumentació davant de posicions divergents o simplement no obedients. Una narcisisme il·luminat, propi de qui està convençut de ser el posseïdor de la veritat, que no admet discussions: qui no segueix cegament, és un deslleial (concepte, aquest, potser el més reiterat de tot el text) i posa pals a les rodes. Llevat de si ho fa un amic -Santi Vila- que té butlla per a fer el que, en qualsevol altre, seria -un altre cop- una deslleialtat.

No és cap descobriment que en moltes ocasions es dedica a desqualificar Oriol Junqueras. Molts cops, a partir de «em diuen» o «sembla ser que». I tinc la sensació que, malgrat el que diu en Xevi Xirgo, hi ha parts del llibre que semblen escrites a partir de la realitat actual i no la de fa quatre anys, com quan escriu que li arriba la possible oferta d’una «taula de negociació» entre governs, que diu que no servirà per res.

Hi ha aspectes, potser menors, però que denoten com és el personatge. Es queixa que Junqueras «li amaga coses» i, en canvi, explica les moltes ocasions en què iniciatives seves es fan d’amagat del Govern, com si no se’n refiés. O quan parla dels pressupostos, i sempre diu «els pressupostos de Junqueras». Ves per on, jo em pensava que eren els pressupostos del Govern, ja veus.

Però el que veig al llarg del llibre, i que em sembla més preocupant, és una concepció del país molt esbiaixada, incompleta. En els referents, en les interpretacions, traspua -amb unes altres paraules, això sí- allò que va engegar Marta Ferrussola després d’unes eleccions, que havien guanyat a la «Catalunya catalana». Allò (com l’expressió, més propera, de «com si haguessin entrat lladres a casa») va ser molt revelador, ja no d’un personatge -que ho és, un personatge- sinó de tota una cultura política. El país mitificat -i qui no s’ajusti a aquest mite, no és «pur»- i les institucions com una finca privada. Que consti que això no es diu al llibre, però crec que, la visió del país que hi traspua, que s'hi endevina, s’hi acosta molt. I això des d'una posició d'absoluta naturalitat, com aquelles que van descobrir, amb gran sorpresa, que parlaven en prosa.

Aquest és un aspecte que em preocupa molt, potser perquè vinc d'una part del país que massa cops s'ha sentit al marge d'una determinada concepció nacional (i que, també sovint, alguns n'han fet un victimisme impresentable, que consti). Hi ha la visió que Catalunya és el model que es decideix a la Catalunya Vella, i que la gent del Camp de Tarragona, de les Terres de l'Ebre, o del Pla de Lleida -potser aquests no tant, o no de la mateixa manera- som uns afegits, uns nouvinguts. A sobre, a l'àrea de Tarragona-Reus-Salou (a la invisible àrea metropolitana del Camp, vaja) hi ha també una composició social i nacional diferent. No vull -de cap manera!!!!!- blanquejar aquelles imbecil·litats de Tabàrnia, però això no vol dir que cregui que una visió del país que no n'assumeixi la complexitat és una visió incompleta i ineficaç, si no contraproduent i perjudicial. Recordo que els dies previs al referèndum de l'1-O, un amic d'aquesta Catalunya vella em va trucar per preguntar com anaven les coses per Tarragona, i contraposant-les a l'ambient que es vivia al seu poble -una ciutat mitjana a cavall del Vallès Oriental i i la Selva- em va dir que se'n feia càrrec: “és clar, jo visc en terra alliberada...”. Tenim molta feina a fer, en aquest sentit, i parafrasejant Lenin -que en aquestes coses, paga la pena tenir-lo en compte- ens cal fer una anàlisi concreta de la realitat concreta.

En fi, que el llibre es podria haver titulat «Un llarg retret», i segur que entusiasmarà els addictes al juntisme-puigdemontisme. A mi, doncs, no m’ha entusiasmat, i no crec que aporti gaire res. Carnassa per als convençuts (de no sé exactament què, però molt convençuts) i una venjança encoberta que desmereix la categoria que hom hauria d’esperar -si més no, la que jo espero- d’algú que ha estat president de la Generalitat.

Joan Vilà i Valentí. In memoriam

 

Ens ha deixat -ja molt gran, 95 anys- en Joan Vilà i Valentí, el dr. Vilà, geògraf. Com que jo vaig arribar a la geografia tard i malament (vull dir amb uns estudis universitaris a trossos, combinats amb la feina, i amb la llengua fora) no vaig conèixer, ni personalment ni com a referències, moltes de les patums de l'època: Vilà Valentí, Casassas, Tomàs Vidal, i d'altres. Mes endavant, quan em vaig embarcar -o en vam embarcar- en l'aventura del Col·legi de Geògrafs, en vaig anar coneixent més, alguns de referències, i d'altres més o menys tractats. Em passava una mica com a un bon amic, també geògraf, que em deia que retornat d'una llarga experiència docent a l'estranger, es podia permetre el luxe de situar-se per sobre del bé i del mal de les habituals capelletes acadèmiques. 

El dr. Vilà i Valentí va apadrinar, més o menys, la creació de la delegació catalana del Col·legi de Geògrafs, que va buscar l'aixopluc del prestigi de la Societat Catalana de Geografia, en la qual ell era el delegat de l'IEC. El recordo com un venerable senyor gran, molt disposat a explicar com va refer -gairebé crear- els estudis universitaris de geografia a Barcelona, una història que explicava amb satisfacció i amb múltiples detalls sempre protagonitzats per ell mateix.

Mes endavant, vam coincidir a la Comissió d'Urbanisme de Catalunya, on ell venia en representació de l'IEC, però amb escasses intervencions (en recordo una sobre el Mas de la Coixa, a Móra d'Ebre, nom d'un pla parcial -el motiu que se'n parlés a la Comissió- i també seu de la coordinadora de centres d'estudis de parla catalana, que va ser del que ell va parlar). 

No puc parlar de la seva obra científica, però m'adono, repassant la seva fitxa a la Societat Catalana de Geografia (la podeu veure AQUÍ) que va tenir un paper destacat com a estudiós i divulgador de l'ensenyament i pràctica de la geografia a Catalunya, amb referències a Pau Vila, Marc Aureli Vila, Lluís Casassas, Salvador Llobet, Pierre Deffontaines, etc. Ara toca que sigui ell l'objecte de la conferència, de l'homenatge, del record. Que la terra li sigui lleu.

(imatge extreta de la web de l’IEC)

Noves maneres de perdre el temps i crear-se problemes que no tenim (II)

 

Ara fa sis anys -com passa el temps!- i amb motiu d’una polèmica estúpida sobre el jurament dels nous regidors (tan estúpida que no se’n deu recordar ningú, afortunadament) escrivia un apunt en aquest blog (el podeu veure AQUÍ) queixant-me de les ganes de perdre el temps en batalles inútils. Sis anys després, n’hi ha que continuen igual.

Ara, el camp de batalla és la publicació o no d’una resolució del Parlament en clau republicana o, més exactament, antimonàrquica espanyola, aprovada en un ple extraordinari sobre la monarquia, la utilitat del qual ja em va semblar més que dubtosa. La cosa és que els lletrats del Parlament es neguen a publicar-la, i la patata calenta la torna a tenir el president del Parlament, amb la indissimulada satisfacció i pressió de la part del Parlament encantada de fer gestos simbòlics (i sovint inútils) o generar ultimàtums a esquenes de tercers.

Tothom sap -tothom amb dos dits de front- que una resolució del Parlament afirmant una majoria republicana (que, per cert, segur que encara és més àmplia que els qui l’han votada: què hagues votat en Carlos Castillo d’haver pogut fer-ho lliurement?) és un brindis al sol. Un cop dit, no té més recorregut, i dubto que després de fer-ho estiguem un pam o un segon més a prop de la república catalana, que és la que ens hauria d’interessar.

A partir d’aquí, però, s’engega el mecanisme ja conegut de pressió a un tercer -el president del Parlament- perquè, per un motiu absurd, es posi ell sol als peus dels cavalls togats del deep state. Aporta res, això? No. Anava a escriure què n’opino, però m’adono que no he de canviar gaire res del que vaig dir fa sis anys, especialment el text subratllat (i penseu que és escrit al 2015!):

«De moment ha servit perquè aquests que diuen que només s'ocupen del que realment preocupa a la gent ja amenacin amb batalles legals i intentin inhabilitar aquests regidors. No sé si ho aconseguiran, però ens faran perdre el temps. I, si ho aconseguissin, perquè de més verdes en maduren, què hi haurem guanyat? Uns quants màrtirs? El martirologi simbòlic català indepe té overbooking, i no és gaire útil. Més m'estimo un regidor indepe demostrant que és un bon gestor -al govern o a l'oposició- que una víctima més, en aquest cas de foc amic o d'haver-lo enviat a una missió absurda.»

Ara bé, si el vicepresident del Parlament -aquell que conspirava amb C’s per a fastiguejar el president- creu que publicar això és importantíssim, suggereixo al president que, si el reglament ho permet, li delegui aquestes competències per una setmana, a veure què fa. Potser sí que ho publica, per ganes de sumar-se al martirologi indepe, a veure si, a la futura república, li cau una medalla de sofriments per la pàtria, sempre que sigui pensionada.

Patètic, tot plegat.

Sobre reis i repúbliques

Suposo que no és cap sorpresa per a ningú que les meves simpaties monàrquiques són absolutament descriptibles. Com a molt, els tres reis mags -els «reixos» a Tarragona- i para de comptar. Unes no-simpaties basades en l’anacronisme de la institució i la seva incompatibilitat amb una concepció democràtica de la cosa pública -de la «res pública» en llatí, i ja veiem per on van els trets- és a dir, que, a la Gran Bretanya, per dir algun lloc, tampoc no seria monàrquic, tot i reconèixer les diferències d’estil en l’exercici del càrrec (ja veurem quan hi hagi el relleu...).

Per altra banda, em sobta la reacció prorepublicana d’alguns, molt a rebuf de la precària (si? segur?) situació de la monarquia espanyola. Entenc que, mentre l’haguem d’aguantar i de pagar, això és també cosa nostra, però no sé si ho és implicar-s’hi excessivament. La república que a mi m’interessa és la catalana i si a Espanya volen tenir una monarquia, doncs ja s’ho faran (i torneu a llegir allò de la Gran Bretanya). A més, en una hipotètica república espanyola, no sé si ens aniria més bé o igual de malament -o pitjor- que ara.

Hi ha una mena de sobreactuació republicana d’alguns independentistes, que més aviat sembla antimonarquia espanyola que l’aposta per un sistema més democràtic. Una competició a veure qui diu l’exabrupte més sonor, com ara aquesta petició d’abdicació del rei Felip. Home, si ara abdiqués, hi hauria una regència en nom de l’Elionor, no sé si hi hauríem guanyat gaire.

I això és perquè em temo que hi ha força gent per a la qual el canvi consistiria en això, en tenir un president (hauria de dir o presidenta, però em temo que aniria per llarg) en lloc d’un rei (o reina, que és la que tocaria després del Felip VI, ja veurem) i para de comptar. En el fons, semblant a aquells independentistes que simplement volen posar una frontera i canviar de passaport.

Per mi, això només seria un canvi cosmètic -que també està bé- però que no justifica, ni de bon tros, tots els esforços que calen per a canviar les coses. Perquè d’això es tracta, de canviar les coses de veritat, i, per tant, de fer república no només com un canvi al cap de l’Estat, sinó de canviar la manera d’entendre el poder, igual que democràcia és bastant més que votar un cop cada quatre anys. I el mateix amb la independència, que és un mitjà per a canviar coses i no una finalitat en ella mateixa.

Mentre, però, estem ben entretinguts amb aquest culebrot cutre del rei emèrit, la Corinna, la Corona, i el paperot d’estrassa del rei Felip, i les filigranes dels soi-disant republicans, per a mantenir el tipus i apuntalar la monarquia. En tot cas, recordo que el Tezanos, aquell del CIS, va dir que no preguntaven per la monarquia perquè no era percebuda com un problema; suposo que ja deu estar corregint la propera enquesta i introduint preguntes sobre valoració del rei, i coses similars.

I, per acabar, un divertimento amb uns altres reis. Hi ha una novel·la, d’aquestes que plantegen una història diferent («què hagués passat si...») titulada «La verdadera historia del último rey socialista» (de Roy Lewis, publicada per ANAYA & Mario Muchnik el 1994). Proposa una època amb una evolució socialista a la Gran Bretanya, encapçalada per un rei anglo-indi, nét de la reina Victòria; el país va degenerant cap a un sistema neoliberal, amb l’enyorança del rei, que continua donant exemple anant a dinar als menjador col·lectius públics. Veus, una monarquia així, potser m’hagués caigut més bé i tot.

foto: com si no els coneguéssiu....

Catalunya cap a la quarta república

No em refereixo a la quarta en sentit ordinal, després de la primera (1640) la segona (1931) i la tercera (sic, 2017) -per cert, cada cop més curtes-. No perquè no la vulgui -de fet, i més duradora, és clar-. La quarta república, sense més, fa referència al règim francès entre 1944 i 1958, de després de la guerra al cop d’estat gaullista. I, de fet, no conec ningú més que numeri les repúbliques d’aquesta manera (bé, Espanya, però només dues).

Per què dic que Catalunya pot anar cap a la quarta república?. No en sentit literal, evidentment, però sí en un aspecte no gaire atractiu.

La quarta república va ser un règim molt inestable, amb una vintena de governs, alguns dels quals de només un mes de durada, i amb moltes dificultats per a una obra de govern duradora, tot i que, al seu haver, hi ha l’impuls a les primeres institucions europees, alguna descolonització més o menys reeixida (unes altres -Vietnam, Algèria- no) o la creació de l’IVA.  

Un dels factors que expliquen aquesta inestabilitat permanent és un parlament fragmentat i, sobretot, amb massa vetos. A partir d’un sistema proporcional, amb un gran poder dels partits (i amb uns endimoniats apparentements) l’assemblea nacional compta amb una forta minoria comunista, de prop d’una quarta o tercera part dels escons, i una notable presència gaullista. El PC obté 182 escons (1946) 103 (1951) i 150 (1956). El gaullisme, 0 (1946) 121 (1951) i 22 (1956).

Aquestes fortes minories, de prop d’una tercera part de la cambra, estaven excloses de les majories de govern. El PC, per la guerra freda, de tal manera que Pierre Mendes-France, quan es va presentar a la investidura, va explicitar el rebuig als seus vots. També perquè era partidari de la independència vietnamita, i altres opcions. I els gaullistes quedaven totalment autoexclosos, votant -gairebé de manera sistemàtica- contra el govern, fos el que fos, amb el desig explícit d’enfonsar el sistema.

No vull dir, amb això, que hi hagi equivalències amb forces polítiques presents al Parlament de Catalunya, ara o en un futur. Ni tan sols entre l’antisistema de la CUP i l’antisistema gaullista (això sí que seria divertit!). Però hi ha un risc que em sembla possible, que és el de la dificultat de configurar una majoria de govern i la facilitat amb què es generen majories negatives. A la quarta república, PC i gaullistes no formaven part de cap majoria de govern, però els seus vots sumaven per a tombar governs, negar-los la confiança, o no aprovar lleis ni pressupostos.

És possible, això, a Catalunya? Jo diria que ja n’hem tingut un tast, aquesta legislatura. Vistes les enquestes, i els vetos creuats -si més no els previs, ja veurem després de les eleccions- una majoria de govern es veu complicada. No tant una majoria d’elecció a la presidència, però això no és prou. Entre els qui se situen explícitament fora del sistema, i aquells amb qui no vol -per ara- pactar ningú (VOX, PP, potser C’s) la majoria de 68 s’ha de buscar entre grups molt heterogenis. Serà el moment de la política, doncs, entesa com la negociació i el pacte? O toparem amb guardians de les essències que considerin que qualsevol pacte és una renúncia?. Veurem.

(Imatge extreta de www,eleccions.ara.cat)

Junts per...?????

         

Avui comença el procés de l’enèsima reconstrucció-mutació de l’espai abans conegut com a Convergència, i ara com el de Junts per Catalunya. Veurem. Tinc la sensació que s’està intentant una mena de quadratura del cercle, fer una cosa nova però amb materials d’enderroc, i volent quedar-se una part de l’herència -la presència territorial, un capital polític- sense la part més empipadora -la corrupció, els antic pactes amb el PP (dels quals ningú diu ni mu, per cert) i més coses-. Se’n sortiran? En tinc alguns dubtes, les herències polítiques difícilment són a benefici d’inventari, i és complicat voler ser hereu del pujolisme només a mitges, per molta retòrica de transversalitat que es vulgui fer. 

Pel que he anat veient -que no deu ser tot el que hi ha, n’estic segur- tinc la sensació que continuen amb un error greu de percepció de la realitat, un error que Pujol potser no tenia però que era present en una part important d’aquest món. Recordeu, fa molts anys, en unes eleccions generals, guanyades pels socialistes a Catalunya, com gairebé sempre, que Marta Ferrussola, persona que no s’ha distingit mai per la seva intel·ligència política ni per la continència verbal, va dir que ells -és a dir, CiU- havien guanyat a la «Catalunya catalana», una expressió d’allò més desgraciada. Però molt significativa de la imatge del país que té una part d’aquest espai. Creuen que allò és el país de veritat, i que qui no és com aquella part és una anomalia. 

Això no és exclusiu de l’antiga CiU, i faríem bé de ser-ne conscients. Hi ha parts de l’independentisme, de tots els colors, que tenen una mirada semblant. I també n’hi ha, per sort -i també de tots colors- que no. Això no és incompatible, al contrari, amb la lucidesa de veure que el país no és homogeni, i que té diverses maneres de veure’l i de viure’l. L’any 2017, amb motiu del referèndum, un bon amic, i persona lúcida, que viu en un poble d’aquests de la «Catalunya catalana» em va trucar per preguntar com es vivia l’electritzant setembre del 17 a la ciutat de Tarragona. Li vaig explicar com ho veia jo, i, per contrast amb el seu entorn, em va reconèixer «és clar, aquí és més fàcil». I és cert, allí era més fàcil, però en cap moment va dir que a Tarragona fóssim menys o mal catalans. Només que era diferent. 

Aquesta percepció de la diferència és la que no veig en el sectors post-convergents i/o neo-convergents més abrandats. Per continuar amb batalletes, també recordo, als anys vuitanta, que Acció Cívica de la Generalitat va muntar una mena de seminari sobre gestió d’entitats. Aleshores jo era secretari d’una entitat excursionista, i em va interessar. Hi havia una munió de gent d’associacions veïnals, culturals, algunes ecologistes -tot just incipients- i força gent de barris, i ens vam trobar que el seminari l’impartien persones molt ben intencionades explicant exemples de l’Orfeó Català dels anys cinquanta. Tot, amb un èxit descriptible, perquè la majoria de les persones tenia un univers, uns referents, unes experiències i unes necessitats molt allunyades.

Això és el que em sembla que passa a bona part -si més no, la dominant- d’aquest espai, que tenen un coneixement parcial de la realitat, i el projecten sobre la totalitat. Això explicaria les reticències de molts alcaldes i quadres convergents, més enganxats al territori, més coneixedors del seu electorat real -el que els queda, és clar- que sovint s’ha mogut per altres referents.

És curiós que una de les coses que es diu d’un altre dels actors importants de l’independentisme -ERC- sigui que vol ser actuar com la vella convergència. Jo més aviat penso que és Junts x Catalunya que sembla comportar-se com la vella ERC, aquella que només feia agitació independentista buida de contingut, estèril, i que es va acabar quan els seus animadors, Colom i Rahola i uns quants més, en van marxar... per acabar a Convergència. 

l'Agència de la Natura de Catalunya

Si no passa res, aquesta setmana el Parlament aprova la llei que crea l’Agència del Patrimoni Natural. Dic si no passa res perquè, aquestes darreres setmanes, hi ha hagut molta pressió en sentit contrari per part d’una sèrie de sectors, entre els quals propietaris i gestors forestals, algunes administracions locals, alguns col·legis professional, i entitats. També, en sentit contrari, entitats i uns altres col·legis professionals.

D’entrada vull dir que estic segur que la llei és millorable. Aquesta, i qualsevol. Convençut com estic que la perfecció no existeix, i que tota obra humana -i una llei ho és- pot ser diferent, estic segur que l’actual proposició de llei pot ser millorada. També podia haver estat millor el procediment seguit per a formular el projecte, per les mateixes raons. Ara bé, no confonguem mai «no han fet el que jo volia» amb «no hi ha hagut participació». Us ho diu algú que s’ha fet tips de participar sense que li hagin fet cas.

Que pugui ser millorada vol dir que és dolenta? Tampoc. Vol dir que no és perfecta -la perfecció no existeix- i, a partir d’aquí, hem de veure si és útil per al propòsit pel qual es fa o no.

M’he llegit, com no pot ser altrament, la darrera versió de la proposició. Com tantes lleis, em sembla més carregada de bons propòsits que de realitats. Cada cop crec menys en aquestes lleis plenes de definicions retòriques i escasses de concrecions pràctiques. A l’hora de la veritat, la llei crea l’Agència, li encomana un munt d’objectius -que poden tenir continguts i realitats molt diversos- i dóna una sèrie d’indicacions funcionals.

Per exemple, a l’article 3. Funcions, el punt 1.g diu que és funció de l’Agència:

«g) Identificar i conservar els serveis ambientals dels ecosistemes i promoure actuacions de restauració o creació d’infraestructura verda i renaturalització.»

Cap objecció, però, és clar, el que és important és què vol dir això de «conservar» o quines seran aquestes «actuacions». I així unes quantes coses.

Contra això, però, s’ha aixecat una oposició molt enèrgica que basa la seva protesta en la manca de participació -ja he dit què en penso- i en atribuir tots els mals al que pugui fer l’Agència. Fa uns dies, un article al diari ARA (AQUÍ) lligava la llei de l’Agència amb el despoblament i envelliment del món rural -que existeix, és evident- sense argumentar per res què lliga una cosa amb l’altra, i menys encara quina part de la llei provoca aquests efectes.

També la presumpció que això serà un monstre burocràtic, que només posarà pegues. Segur? O no, ja ho veurem. Si en alguna llei és evident allò que deia Romanones («Faci la llei, que jo faré els reglaments») és en lleis com aquesta, que tenen un text tan generalista. Els manifestos i articles que conec oposats a la llei -la legitimitat dels quals no poso en dubte, que consti- no passen, també, d’afirmacions sense concreció, més enllà de la queixa sobre participació, i, en alguns casos, de la representació de determinats col·lectius al consell de direcció de l’Agència (allò que, quan ho vols menystenir, en dius «cadires»).

Però el que també he vist en alguns d’aquests manifestos i articles -força generalitzat, tot s’ha de dir- és aquesta queixa de centralisme, i encara més, de «visió metropolitana» -en sentit despectiu- i, en general, un retret contra tot el que és urbà, que ves què ens han de dir, aquests de ciutat, sobre el la natura!.

Aquesta visió antiurbana és una de les demostracions de reaccionarisme més sòlides i més persistents de la caverna, no només catalana, jo diria que universal. I una solemne imbecil·litat. De gent que coneix la realitat n’hi ha arreu, a la ciutat i fora de la ciutat. Als medis urbans sol haver-hi les universitats i els centres de recerca, i pretendre que un coneixement acadèmic -molts cops contrastat amb la pràctica sobre el terreny i amb l’exercici professional- no és vàlid és una ximpleria. El coneixement pràctic, tradicional, ancestral i tot si voleu, és també utilíssim, i ha de ser tingut en compte, però no en detriment del coneixement científic.

Si jo m’hi tornés, ara, ho hauria de fer amb la visió condescendent, de perdonar la vida al pagesos. No ho faré, perquè seria tan imbècil com la contrària. Ni la suficiència urbana, ni el foteta pagès de ves que han de saber aquests de ciutat. I menys quan parlem d’un instrument que necessitem com l’aigua per una natura que estem desfent, també, de vegades, des del medi rural. Quan els boscos privats no es gestionen, també és responsabilitat d’aquesta propietat que ara s’exclama. Les granges que no gestionen correctament els residus no són a la ciutat, que jo sàpiga. La promoció d’urbanitzacions de segona residència a molt pobles, va venir molt sovint d’iniciativa i amb la complicitat del medi rural. Les responsabilitats estan molt repartides. Pretendre que la no-ciiutat és una mena d’arcàdia feliç, destorbada per la ciutat, ens porta a les ideologies reaccionàries que van alimentar el carlisme i que encara tenen nostàlgia del món feudal.

De manera que, tot el que siguin arguments concrets, endavant i parlem-ne. I tot el que siguin afirmacions gratuïtes i retrets anticiutat, que se’ls guardin.

Foto: «Natura, ús o abús?», la segona edició actualitzada d’un clàssic excel·lent, un dels fruits d’aquell benemèrit Congres de Cultura Catalana del 76 que tants debats i esperances va generar.