La tieta

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrere uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu... "Ha mort la senyoreta... ...
descansi en pau. AMÉN"... I oblidarem la tieta.

Així acaba “La tieta”, una gran cançó de Joan Manel Serrat, que fa un retrat, exacte i un pèl cruel -les dues coses- de les tietes solteres. I ahir va morir la tieta, la nostra tieta, ja molt gran i -contra el que diu la cançó- molt estimada i acompanyada fins al darrer moment, a penes sis mesos després que la seva germana, la nostra mare.

La tieta va ser sempre, fins al final, una dona molt independent -per res la mitja bleda, també real molts cops, que diu la cançó-. Es va fer gran si us plau per força; als tretze anys ja treballava, i no va parar mai fins la jubilació. I les vicissituds familiars van fer que amb quinze anys, començada la guerra, hagués de tirar endavant la família. Això no li va impedir, més endavant, esforçar-se per una formació -francès, comptabilitat- que li permetrien millorar professionalment, i anar-se fent una cultura sui generis. Li agradava el ballet i l'òpera, va viatjar i veure món, i llegia.

M'adono que amb aquesta mort ha desaparegut la darrera dels germans dels nostres pares, i, d'alguna manera, quedem a primera línia de foc. Llei de vida, és clar, i ja feia força anys que érem nosaltres qui tenia cura de les dues germanes -el que es deixaven, que sempre van ser molt independents- però era una presència que anava per davant. També algú que ens enllaçava amb un món desaparegut, que podia explicar com eren els avis que no vam poder conèixer, la vida al Vic de la preguerra, o a la casa pairal -Can Roca de les Garses- que ja no sé de qui és ni si existeix. Ara serem nosaltres els qui acabarem explicant aquestes coses, la vida d'aquesta generació que s'ha acabat, o com era la Tarragona d'abans de la democràcia... o d'abans de la crisi.

Tot muda i tot roman. 

Sobre càrrecs als consells comarcals, i més coses

Anem sabent més coses de la sempre postergada reforma del règim local, que ara –per compensar- ens arriba per partida doble, espanyola i catalana, amb l’afirmació de la consellera de Governació i Vicepresidenta –com allò d’aquell I d’Espanya i V d’Alemanya- que es respectarà escrupolosament la competència exclusiva de Catalunya en la matèria.

Un cop hem acabat de riure amb l’afirmació anterior, anem a algunes de les coses que hem sabut sobre el contingut de la reforma. La consellera vicepresidenta –o a l’inrevés, que no en sé l’ordre- afirma que, amb la conversió dels consells comarcals en consells d’alcaldes, s’eliminen 1.034 càrrecs remunerats. Pel que sembla, la consellera vicepresidenta no sap –o si ho sap, ho amaga- que la majoria dels consellers comarcals no són remunerats, de la mateixa manera que no ho és la immensa majoria dels regidors.  Potser vol dir dietes d’assistència? D’acord, però aleshores seria bo conèixer dades exactes.  Hi ha consells que paguen 40€ per assistència al plenari, i en fan quatre a l’any.  Equiparar això a “càrrec remunerat” només per aparèixer com la gran estalviadora em sembla un frau.

A més, aquest estalvi seria molt relatiu. Els consells comarcals passen a ser consells d’alcaldes, i desapareixen als municipis inclosos en una àrea metropolitana. Doncs això vol dir, comptant la fusió anunciada –que també n’haurem de parlar- 899 alcaldes. Canviem 1.048 consellers comarcals –no sé d’on surten aquests 1.034- per 899 alcaldes. Cobraran assistències pels plens del consell d’alcaldes? Cobraran els de la junta de govern (set membres) de les comarques amb més de deu municipis (37 comarques)?. Perquè això són 259 membres més, que sumats als altres vol dir 1.158, 124 més que els que la consellera vicepresidenta diu que elimina. Francament, tinc  una veritable curiositat per conèixer la memòria econòmica d’aquest projecte, si n’hi ha.

Clar que no és la primera vegada. En una compareixença al Parlament, anunciant aquests propòsits de reforma, la consellera vicepresidenta va parlar d’un estalvi al voltant de 1.000 milions d’€ per la reforma dels consells comarcals i dels ajuntaments. Anem a pams.  Els pressupostos liquidats dels consells comarcals de l’exercici 2009 –darrera dada publicada- sumen 755.530.834,52€. I els pressupostos liquidats del mateix període dels municipis de menys de 5.000 habitants –els susceptibles de ser afectats per aquesta reforma estalviadora- van suposar 1.601.284.785,93€. Tot plegat, una mica més de 2.300 milions d’€.

D’aquesta quantitat, de la qual es pretén, sembla (és a dir, a reserva de dades concretes) estalviar prop d’un 40%, caldria netralitzar les transferències internes. Cal tenir en compte que el conjunt d’ajuntaments –grans i petits- va rebre 12.118.013,86€ de transferències corrents i 1.519.482,76€ de transferències de capital dels consells comarcals, i, a la vegada, els va transferir 26.675.979,10€ i 9.866.373,03€ pels mateixos conceptes.

I, igualment, caldria tenir en compte les inversions, que se suposa que no es veurien retallades, si del que es tracta és d’estalvi corrent. Doncs bé, les inversions dels municipis de menys de 5.000 habitants en aquest període –sempre segons les liquidacions- van ser de 526.973.655,84€, i les dels consells comarcals, 51.640.718,99€. Només les inversions, sense comptar les transferències de capital.

D’on s’estalvien, doncs, aquests 1.000 milions €? Dels consells comarcals, segur que no, perquè no podem estalviar 1.000 milions si tots plegats, per tots els conceptes, en van gastar 755. Dels ajuntaments, que, si descomptem les inversions, van liquidar –per tots els altres conceptes- una mica més de 1.000 milions?

Francament, no m’acaben de quadrar, aquests números. Llegiré amb molt d’interès la memòria econòmica  de la llei, però ja d’entrada m’agradaria que no es fessin afirmacions d’aquest tipus sense dades. Necessitem serietat per a poder prendre decisions. No discuteixo la necessitat de racionalitzar l’organització territorial de Catalunya, i menys d’evitar duplicitats –per exemple, l’Estat...- però això s’ha de fer amb bases sòlides i no amb frivolitats i amb mitges veritats. Altrament, només s’alimenten discursos populistes que obren la porta a berlusconis, giligils, ruizmateos, i altres elements semblants.

Comissió de Política Territorial i Urbanisme

Sóc membre de la Comissió de Política Territorial i Urbanisme -abans la Comissió d'Urbanisme de Catalunya- des del 2003, en representació del Col·legi de Geògrafs. En aquests deu anys, he assistit força vegades -crec que tinc un nivell de compliment alt- i algun cop hi he manifestat algun desacord o algun dubte, però poques vegades, perquè la immensa majoria dels temes que s'hi tracten són de tràmit.

Dimarts passat, 19 de març, vaig intervenir un parell de cops, un dels quals per qüestionar -i abstenir-me en la votació- el Pla director d'infraestructures de Martorell-Abrera. El vaig qüestionar, no perquè no cregui en la necessitat de planificació, i menys en una àrea tan complexa com aquesta, sinó perquè em sembla que, en aquest tema, el Govern ha fet una passa enrere amb la qual no estic d'acord.

Abans de continuar, però, vull deixar constància de dues coses: la cortesia del Director General d'Urbanisme -i bon amic- Agustí Serra en la resposta, que és habitual en ell, i el fet que la dinàmica de la Comissió dificulta molt el debat ampli sobre conceptes, que és el que m'hagués agradat fer, i per això ho escric aquí.

Per què crec que és una passa enrere? Al juny de 2010, i en desplegament de les previsions del Pla territorial metropolità de Barcelona, es va acordar la formulació del Pla director urbanístic de la ròtula de Martorell i Abrera, justificada per les necessitats següents (extret de l'acord de formulació del Pla):

• El Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat definitivament el 20 d'abril de 2010, estableix la formulació de diversos plans directors urbanístics a l’àmbit de la regió metropolitana amb l’obligatorietat de definir els continguts d'ordenació urbanística de caràcter supramunicipal que requereixen major detall del que pugui oferir el planejament territorial per a assegurar la coherència espacial dels plans d'ordenació urbanística municipal.
• Un d'aquests plans és el pla director urbanístic anomenat al Pla Territorial com a “PDU de la ròtula de Martorell i Abrera”, que té per objecte millorar les condicions de vida i la constitució d'un node metropolità de gran rellevància en l’àmbit de Martorell. Per això, haurà de proposar-se la potenciació de les immillorables condicions d'accessibilitat del lloc, el més accessible del sistema urbà català, corregint les disfuncions per efectes barrera que generen les infraestructures existents i que encara podrien incrementar-se si les que resten per implantar no tinguessin en compte les característiques urbanes i ambientals concretes del lloc a desenvolupar i potenciar.
• El pla director ha de permetre la transició de la constatació de “lloc cruïlla” a la construcció d’una ròtula territorial que potenciï el desenvolupament urbà i ambiental d’aquest territori, per la qual cosa ha de prestar especial atenció a les següents qüestions:

A. Les àrees de desenvolupament urbà de Martorell i Abrera, concretant la seva localització i extensió, els elements estructurals de la seva ordenació, les relacions amb la ciutat existent, els seus continguts pel que fa a usos i intensitats i el seu desenvolupament seqüencial.

B. La definició acurada dels elements de les xarxes dels transports viàries i ferroviàries planificades en aquest territori de forma coordinada amb el desenvolupament sectorial dels plans i projectes corresponents.

C. La nova centralitat metropolitana entorn a la futura estació central, amb els aspectes d'ordenació i continguts, especialment pel que fa a la integració de tots els nivells de xarxa ferroviària incidents (Rodalia, FGC, Altes prestacions i d'altres), als usos terciaris i als equipaments d'interès general a implantar en el seu entorn i a la relació dels espais públics a generar amb els teixits urbans existents i a desenvolupar.

D. La localització, dimensionat i ordenació d’un intercanviador carretera-ferrocarril de mercaderies.

E. La definició d'un sistema de bulevards urbans amb funcions estructurals per lligar les àrees urbanes existents i per desenvolupar.

F. L’equipament i diversificació de les àrees d'activitat econòmica sobre els nous elements de l’estructura urbana plantejats, bulevards urbans, estacions ferroviàries, nous espais públics i altres elements significatius.

G. La preservació, ordenació i potenciació del Parc fluvial del Llobregat i l’Anoia com a element estructural de l’àrea urbana resultant i les seves connexions amb la resta del sistema d'espais oberts de protecció especial.

H. Pel que fa a les Àrees funcionals estratègiques, el PDU de l’Àrea de Martorell, Abrera i entorn ha de localitzar les reserves necessàries pel seu possible establiment i si s’escau ha de regular els usos a implantar, d'acord amb el que estableix l’article 3.7 Normes del Pla territorial parcial de la regió metropolitana de Barcelona.

Més endavant, al novembre de 2012, i atenent “l'amplitud i magnitud dels objectius que es perseguien i la impossibilitat d'abordar-los en l'actual conjuntura econòmica” es va acordar deixar sense efecte la formulació del Pla.

Fins aquí, més o menys d'acord, tot i que penso que el planejament no està mai de més, en previsió que canvis de cicle ens agafin amb els deures fets sobre què volem fer i amb els instruments a punt. Però la Comissió del passat dimarts va acordar, en el mateix àmbit, desenvolupar un pla d'infraestructures que “doni resposta a la problemàtica supramunicipal estrictament vinculada a les infraestructures amb independència als possibles creixements dels municipis de l'àmbit”.

Això em sembla una consideració equivocada del paper del planejament. Creure que es pot trossejar d'aquesta manera l'ordenació de les infraestructures i la dels creixements -i suposo que “creixements” vol dir nuclis urbans i sectors d'activitat econòmica- em sembla un error. Posposar les decisions sobre les zones -al capdavall, estem parlat de zones i sistemes- a un planejament municipal i a partir de l'ordenació de les infraestructures viàries i ferroviàries ja decidides, em sembla una consideració antiquada del paper del planejament, simplement com a instrument jurídic avalador de decisions, però no com a instrument regulador de tots -tots- els elements que incideixen sobre el territori. A la vegada, es renuncia al planejament supramunicipal, i es perpetua el model d'urbanisme local, fragmentat, mancat de visió de conjunt i de reconeixement de la realitat territorial, que ja fa temps -i especialment a l'àmbit metropolità, per definició- que ja ha superat els límits municipals.

Ni el PDU d'infraestructures ni el planejament municipal entraran, per exemple, al parc fluvial del Llobregat i l'Anoia amb la visió del conjunt necessària. I el PDU d'infraestructures condicionarà irreversiblement elements com “l’equipament i diversificació de les àrees d'activitat econòmica sobre els nous elements de l’estructura urbana plantejats, bulevards urbans, estacions ferroviàries, nous espais públics i altres elements significatius” que haurien de ser analitzats, pensats i resolts conjuntament, i no supeditant aquesta anàlisi, reflexió i resolució -ara locals i no globals- al que decideixi prèviament un Pla d'infraestructures que pretén, no sé si il·lusòriament, fer-ho “amb independència als possibles creixements dels municipis de l'àmbit”.

Em sembla preocupant que es perdi -o, almenys, s'aturi- una dinàmica de planejament urbanístic supramunicipal, que acosti el planejament a les realitats territorials, i que respongui realment a aquesta voluntat d'ordenar el territori, de preveure i de formular escenaris de futur desitjable. Si limitem el planejament a un tràmit incòmode que només té per objecte l'aval formal, gairebé burocràtic, a les decisions, perdem l'oportunitat de pensar i anticipar-nos al futur, i de modelar-lo -ni que sigui parcialment- d'acord amb una visió integral. Altrament, pedaços i fugides cap endavant.

Ens prenen per imbècils

L'acusació que un nombre de personatges il·lustres del PP ha anat cobrant sobresous en negre, i que el mateix partit ha ingressat, en una caixa B, donatius -sobretot de constructores- no sabem a canvi de què, més el fet -aquest demostrat- que qui n'ha estat tresorer un grapat d'anys, i encara més anys -prop de trenta- treballador qualificat de les tripes del partit tenia un raconet de 22 milions d'euros a Suïssa, és greu. Una acusació que se suma al rastre del Gürtel, al confetti de la ministra, als vestits del Camps i els vuittons de la Rita, i, més lluny -però no tant- a aquell que estava en política “para forrarse” i al Naseiro exculpat... per defecte en l'obtenció de les proves. I ja sé que hi ha més merders: Palau, ITV, Ero, Pallarols -aquest amb sentència- empresa de residus a Alacant, a València, tots els merders del Matas, Pretoria, Lloret, etc.

Però aquest darrer cas dels sobres ja resulta especialment fastigós, i la pretesa explicació encara més. Ens prenen per imbècils. No és que ho neguin tot -això era esperable- és que, com a prova que estan nets, ofereixen una auditoria -remarcant que és interna i externa- i que ensenyaran les declaracions de renda del Mariano i de no sé qui més. Volen que ens creguem que una presumpta -s'ha de dir així- circulació de diners més negres que els collons d'un grill s'hauria reflectit a la comptabilitat oficial i que, si no hi és, és que no ha existit mai? O que ho posarien a les declaracions de renda? Si s'ho creuen, és que són rematadament idiotes. I no ho són, amb tots els muntatges que fan. És que ens prenen per imbècils.

I això no és tot. L'eficaç aparell de propaganda -que no d'informació- del PP s'ha posat en marxa, i entre d'altres coses pretén fer-ho passar per un atac personal al Mariano. I el defensen dient que ell, pobret, hi ha perdut diners, a la política, que si amb 23 anys era el registrador de la propietat més jove de les espanyes, ara estaria forrat. Això ho ha dit un personatge -José Antonio Coto- que deu voler fer mèrits, tot i que no ha tingut gaire temps per a treballar, més enllà de l'apparatchik del partit (que consti: a la web del Parlament aquí figura que, amb 27 anyets -els farà el dia 8- i havent fet una carrera i un postgrau, ja està en excedència d'auditor a KPMG, una carrera laboral meteòrica) . I també aquest boques egòlatra de l'Alejandro Fernández, en un divertit creuament de comentaris al facebook, on ha estat molt hàbil per a despistar el tema per la banda dels ingressos personals i del pobre Mariano i de com n'és, d'admirable, per haver tret les oposicions de registrador de la propietat als 23 anys, el més jove d'Espanya, igual que en Franco va ser el general més jove, ja veus. Com si el tema fos aquest, que no ho és, de la mateixa manera que no ho és l'escassísima trajectòria laboral de l'Ale. Ens prenen per imbècils.

I a més la doble (o triple, vés a saber) moral. Fa tres mesos, un esborrany d'informe de pare desconegut (fórmula que és molt oportuna) provinent del ministeri de l'Interior, el titular del qual no ha tingut la decència d'assumir cap responsabilitat, atribuïa comptes a Suïssa als presidents Pujol i Mas. Això va ser immediatament cregut per la brunete mediàtica i per la caverna política que diu que ens governa. Recordem aquella espècie de hiena mal esquilada que fa de ministre d'hisenda reclamant que “els qui tenen comptes a Suïssa, s'expliquin”. I peticions de dimissió a dojo. I ara res de res, jo no he estat, i no hi ha proves. Ens prenen per imbècils.

Per acabar-ho d'adobar, l'esperpèntica mise en scéne d'ahir, una roda de premsa sense cap explicació convincent, i sense preguntes ni presència física de periodistes. I tot per a presentar-se com a víctimes, i com a exemple de transparència i d'honestedat. I un #etfelicitofill pels mitjans que s'hi van avenir. Ens prenen per imbècils.

A la vista de tot això, s'entenen totes, o gairebé totes, les reaccions: llençar la tovallola i viure explícitament en la ignorància, emigrar ben lluny, refugiar-se en qualsevol tipus de secta, acampar a la plaça de la Font, o començar a repartir nates ben donades. O, perquè no, exercir la ciutadania, el compromís, la mobilització, el vot -sí, també el vot- per a canviar les coses. Segurament molt menys del que caldria i del que voldríem, però segur molt més del que canviaran si no fem res. Per això ens volen prendre per imbècils, per a intentar que ens hi comportem. I una merda.  

L'Ale, quin avorriment

Aquest personatge que és Alejandro Fernández, regidor a l’Ajuntament de Tarragona i diputat al Congrés espanyol, està tan encantat d’haver-se conegut, està tan convençut que és el geni polític de la ciutat de Tarragona i del món mundial –amb l’inestimable ajut dels qui li riuen les gràcies o li fan el joc, com ara l’alcalde Ballesteros- que ha passat de la gracieta ximple a la rebequeria insuportable. No és el primer cop. Ja va provocar una tempesta amb el tema del burca, que com tothom sap era una urgència i un drama tarragoní absolutament descriptible, va sembla que s’enfonsava el món... i res de res, més que alimentar l’immens i sempre afamat ego del personatge.

No costa gaire arribar a la conclusió que fa allò de què sovint s’acusa -el mateix PP ho fa- forces polítiques nacionalistes o independentistes –sí, és diferent- catalanes (i amb una part de raó, que consti): que amaguen amb la bandera realitats que no volen, o no poden, explicar.

I què pot voler amagar Alejandro Fernández? Això, evidentment, ho hauria de dir ell –i no ho farà perquè vol amagar-ho- de manera que només podem fer conjectures. Una mica com allò del cui prodest....

Pot voler amagar –però a escala local és una mica descabellat- escàndols del PP. N’hi ha per triar i remenar, però no deixa de ser curiós que, quan va petar el tema del burca, al maig-juny del 2009, també petava el presumpte finançament il·legal del PP (el presumpte va per l’il·legal, no pel finançament, que és ben real) i l’acusació del fiscal que un tal Luís Bárcenas havia cobrat suborns del Gurtel. Vaja, aquest Bárcenas torna a estar de moda ara, oi?

Però potser vol dissimular la inanitat del seu treball parlamentari. Comprovem-ho. La web del congrés de diputats (www.congreso.es) ens permet veure la tasca de cada diputat, i d'aquí he tret les dades. Si la web (per cert, en un escrupolós bilingüe... espanyol i anglès, com correspon un estat plurilingüe, respectuós i protector de totes les llengües) no està actualitzada, i hi ha més coses, encantat de saber-ho, però no crec perquè he mirat més diputats, i hi ha dades de gener de 2013.

I què ens diu la web? Doncs que les iniciatives parlamentàries del diputat Fernández (Alejandro) són 14. Per ser exactes, 9 preguntes escrites –presentades totes el mateix dia, i variacions sobre el mateix tema- i 5 sol·licituds de compareixença, presentades també d’una sola tacada, i del grup de compareixences pressupostàries. I intervencions? Li agrada molt parlar –sobretot escoltar-se- de manera que potser n’hi ha més. 

Doncs aquí les trobem. tres intervencions al Ple. Dues presentant proposicions no de llei del PP (4 minuts de presentació, i uns segons per dir que estan transaccionant esmenes; 5 minuts en l’altra); i un posicionament sobre una moció del PNB, 5 minuts.

Dues intervencions en comissió, per a posicionar-se sobre proposicions no de llei del grup socialista (4 minuts en cada cas). I dues intervencions més (7 minuts i una mica menys respectivament) per a dues tandes de sol·licituds de compareixença, del propi grup i dels altres.

I aquí s’acaba –per ara- la feina parlamentària del nostre amic. En un any, tot això. A més de votar disciplinadament i entusiasta la investidura d’aquest gran complidor de promeses que és Mariano Rajoy, i totes les retallades subsegüents. Per no haver-hi, no hi ha cap esmena als pressupostos, per al Mercat Central, per exemple -ja ho sé, la culpa és dels socialistes, com tot, diluvi universal inclòs; i es veu que els pressupostos actuals també- o cap esmena per a l'A-27, malgrat que diu que va veure com passaven els calés cap al tercer fil.

Ens vol amagar això, l’Ale? Que no pinta absolutament res a Madrid? Que l’enfant terrible –cada cop menys enfant i menys terrible- de la política tarragonina és un zero a l’esquerra –deu ser tot el que té a l’esquerra- al PP?

Sigui el que sigui, no cola, Alejandro. Ja et tenim molt vist. És un avorriment. 

Un immens cansament

Un immens cansament. Això és que el produeix aquest enèsim capítol de les fatxenderies de campanar d’aquest enfant terrible –més enfant que terrible- Alejandro Fernández. A aquestes alçades, voler provocar amb el nom de la Universitat –un tema que la immensa majoria de tarragonins, i sobretot la mateixa universitat, donem per tancat-  només es justifica per les ànsies de protagonisme barrejades amb la necessitat de maniobres de distracció que desviïn l’atenció. I de què l’han de desviar? Doncs per exemple de la nul·la incidència d’aquest salvador de la ciutat prop dels centres del poder absolut de Mariano I d'Espanya i servent d'Alemanya. Els temes pendents de la benevolència de la capital imperial de les espanyes continuen igual d’encallats, mani qui mani. L’excusa de l’herència rebuda és perfecta per amagar la impotència, la mala fe, la ignorància, o la barreja de tot plegat. Encara recordo quan, als inicis del govern municipal PSC-ERC del 2007, l'oposició -també el PP- rebutjava ferotgement qualsevol al·lusió a l’herència del seu govern. Ja sabem que les herències són a benefici d’inventari, però potser no de manera tan descarada.

Però també serveix per desviar temes de més actualitat. La recent inauguració de l’AVE Barcelona-Figueres ha tornat a posar d’actualitat la poc encertada estació del Camp. Al marge de les consideracions territorials a fer, que serien convenients per a fugir de la simplicitat amb què es parla d’aquest tema, l’estació del Camp té uns pares molt clars: es va decidir quan PP governava a Madrid, amb suport de CiU; quan CiU governava a Catalunya, amb suport del PP; i quan CIU i PP, junts, governaven a Tarragona –capital i província-. I això és així. I ara no n’ha parlat ningú. I avís per als hooligans d’ambdós partits: se me’n refot que el Borrell volgués posar-la al Pla de Santa Maria. El que critiquem és a on s’ha posat realment, i això té uns responsables.

I serveix, també, per amagar la sistemàtica destrucció de la política de recerca que s’està fent –per ara, poc durarà la recerca a aquest pas- a les universitats, amb l’ofec financer i la gens dissimulada orientació productivista de l’educació que vol imposar el PP. Llegiu l'exposició de motius de la llei Wert i veureu quin pa s'hi dóna.

El que m’empipa més, però, no és que aquest aprenent de bufó vagi excitant les vísceres amb temes primaris. El que m’empipa és el ressò que té –inclòs aquest apunt- en mitjans de comunicació i sectors de la soi-disant societat civil tarragonina, i fins i tot en responsables polítics de la ciutat, que s’apressen a sumar-se a aquestes ximpleries –i ho reconeixen en privat, que són ximpleries- per una por irracional a ser titllats de “poc tarragonins”. Això és atorgar carta de naturalesa tarragonina, de termòmetre per mesurar l’arrelament o la implicació amb la ciutat, a elements nominals, simbòlics, i de nul·la repercussió en les necessitats reals de la ciutat. I, a sobre, ho hem d’aguantar dels que s’omplen la boca criticant la que anomenen política identitària i dient que ells parlen del que realment preocupa a la gent. Anem bé. Ja que creuen que això del nom de la URV és una prioritat –la URV no pensa el mateix, però a ells els importa poc- perquè no fan les coses seriosament? En lloc de plantejar-ho a l’Ajuntament de Tarragona, que no decideix res, que ho presentin com a proposició de llei al Parlament de Catalunya, que és qui pot modificar la llei. I com que l’Alejandro no és diputat al Parlament –ja sabem quines són les seves prioritats nacionals- que ho presenti un altre membre del grup parlamentari popular, per exemple la diputada Alícia Alegret. I, posats a fer, ja que es van mostrar tan comprensius amb la sortida de to del govern municipal, d'embargar la Generalitat pels deutes que té amb Tarragona -deutes exigibles i que s'han de pagar, que consti- que sigui igualment valent amb els deutes que l'Estat té amb la Generalitat, començant per la disposició addicional tercera de l'Estatut, i  continuant pel fons de competitivitat pendent.

Però no ho faran, perquè del que es tracta és de fer bullir l’olla, de fugides cap endavant, i de comportar-se com els nens petits que diuen una paraulota per espantar els grans. Fins que els grans no li riuen la gràcia, és clar.

Necessitem un debat real sobre què volem que sigui la ciutat, basat en les necessitats i potencialitat reals, i en trobar complicitats i col·laboració en el territori. Que gent que mentalment està instal·lada al marc institucional de la restauració continuï pensant en diputacions i governs civils, i capitalitats provincials, no ens ha d’estranyar, però no hem de deixar-los la iniciativa. Si aquest discurs domina és, sobretot, per incompareixença de discursos moderns, que pensin i exerceixin el lideratge territorial en termes del segle XXI i de la realitat. Aquesta és la veritable mancança de Tarragona, i no preteses conspiracions externes. A resoldre això hauríem de dedicar els temps, els esforços, i els recursos que ara dediquem, amb immensa fatiga –almenys jo- a contestar aquestes fugides cap endavant.

Gràcies, Xavier

L’amic Xavier Sabaté ha tingut l’amabilitat de dedicar un dels seus escrits (aquí) al recull d’articles que vaig editar fa uns mesos. La cortesia obliga –i amb molt de gust- a correspondre amb un agraïment, però com que uns “gràcies” sembla poc, i crec que paga la pena aprofitar temps, espais i energies per a dir més coses, allà va.

He volgut començar dient “amic Xavier Sabater”. Com que l’origen de la relació, i allò amb què molta gent ens pot relacionar, és el món polític, remarco això d’amic, perquè lamentablement, en aquests temps de traç gruixut que vivim, cal fer notar que la discrepància ideològica –potser, de vegades, més partidària, més del com que no pas del què- no ha de ser obstacle per a la relació personal, el respecte, i l’intercanvi de parers. Sobretot això darrer, perquè si no és amb els que no són exactament com tu, amb qui ha de ser?

En Xavier fa molts elogis del meu llibre –gràcies!- i remarca, com ho va fer el comú amic Josep-Fèlix Ballesteros al pròleg del llibre, que algunes de les coses que tracto són incòmodes en l’escenari políticament correcte tarragoní. Me n’alegro, perquè crec –ho vaig llegir en un article de Maria Aurèlia Capmany, no sé si cita o collita pròpia, però podria ser això darrer perfectament- que la veritat necessita ser dita per a poder exercir els seus efectes benèfics. És clar que, en el camp de les opinions, es tracta de les meves veritats, que no necessàriament ho són per a tothom. Però com que la majoria de les vegades tracto de temes més o menys relacionats amb el territori, que són devoció, afició i professió meves, també he de dir que m’irrita molt la superficialitat, l’atreviment ignorant, amb què es fan moltes afirmacions. No sempre totes les opinions són respectables, i no ho són gens aquelles que demostren una completa ignorància o la falsedat de dades i arguments.

Ens hauríem de preguntar –sé que l’amic Xavier ho fa, perquè n’hem parlat sovint- què ens passa, a Tarragona, que costa tant poder debatre d’aquests temes que ens afecten. Debatre, no fer soroll. Exposar idees, conceptes, dades, arguments. Pensar a mig i llarg termini, sense tacticismes absurds. Estem molt, massa, mancats d’espais de debat, i encara més mancats d’una actitud oberta al debat sense penjar-hi immediatament totes les etiquetes partidistes en el sentit més negatiu possible. Hem arribat a l’absurd que atribuïm, a l’adscripció de sigles de les persones, les idees que exposen o què defensen –s’oblida la capacitat de pensar per compte propi, potser per poc practicada- i així ens és més còmode –i més senzill, perquè no cal pensar- el rebuig o l’acceptació d’aquella idea. I això suposa un enorme empobriment personal i col·lectiu. Pensar, parlar, discutir –no insultar-se- amb gent que no pensa exactament com un mateix; fer-ho a partir del que realment es diu i no del que es pensa que ha dit  -o que hauria de dir- en funció de si és d’aquests o d’aquells (en una identificació que també és falsa: s’atribueixen uns pensaments col·lectius erronis, sense cap contrast amb la realitat). Tot plegat una distorsió contínua que ens bloqueja col·lectivament perquè no ens permet canviar d’idea, un procés imprescindible per a moure’ns i avançar.

Last but not least: Xavier, dinar sol és molt depriment (t’ho diu algú que ho fa sovint). Una altra vegada, si pots i vols, tanca el llibre i dinem plegats. Una abraçada, bon Nadal, i moltes gràcies per les teves paraules, pel que hi ha abans de les paraules, i pel que hi haurà després.