I tornem amb el PDU del CRT (2)

A l’anterior apunt, vaig deixar pendents alguns aspectes, derivats de la modificació del PDU. De fet, potser el primer hauria de ser el fet mateix del PDU que ara es modifica. Si recapitulem una mica, la figura dels plans directors urbanístics tenia l’objectiu de regular aspectes estructurals i supramunicipals. Així va ser, per exemple, en el PDU de les activitats químiques i el turisme, del Camp de Tarragona, o d’altres; un planejament que fixava els aspectes bàsics, i que després es traslladava i desplegava als corresponents planejament generals municipals.

Mes endavant, però, això es va anar complicant. Se’ls va atorgar la capacitat de classificar sòl. Després, amb les ARE -les àrees residencials estratègiques, que ja no se’n recorda ningú- van abastar també la regulació detallada a nivell de planejament derivat, però només per a les ARE. I finalment, i amb les lleis òmnibus -unes altres oblidades, però no pas els seus efectes- això es va estendre als anomenats sectors d’interès supramunicipal, una manera bonica de dir «faré el que em doni la gana». I així anem.

Tinc la sensació, però, que en aquest cas, en el pecat han trobat la penitència. M’explico: si s’hagués fet un PDU estructural, marcant criteris bàsics -fins i tot classificant- però deixant molts temes oberts, com ara el sostre (o, si més no, amb uns màxims i mínims) a concretar més endavant, quan se sabés millor què posar-hi, hagués estat més senzill. Una mena de PDU a dues velocitats.

Això no voldria dir que em semblés bé. Continuaria pensant el que he expressat sovint aquí, que es perverteix el planejament, fent-lo més ex post que ex ante, és a dir, llevant-li la capacitat previsora i endreçadora que hauria de tenir, i limitantlo a fer de cobertura tècnica i jurídica de decisions preses al marge del planejament. Però ens haguéssim estalviat l’espectacle actual. I és que em sembla -per ara, només una intuïció- que aquesta modificació del PDU, amb uns objectius tan oberts, serà una modificació -per no dir-ne una revisió- a la baixa. Que no està malament, la veritat.

De fet, des que va començar tot, ara fa gairebé vuit anys, s’ha anat desinflant. No cal dir, des de les fantasies de Veremonte i companyia, que mai van ser massa concretes, només cal pensar en aquells Bcn Smart City i Bcn Park que mai no vam saber què eren. O aquelles fantasies del monorail, i semblants. A mesura que el procés anava avançant -llei, planejament, operadors- i s’anava concretant, anava perdent peces i metres quadrats. Si m’hagués entusiasmat amb la primera versió, que de cap de les maneres, diria que a cada bugada anava perdent un llençol. Fins i tot entre la primera i la segona versió del PDU va deixar anar llast en forma de m2 de sostre, fins arribar a la darrera -per ara- concreció, que de quatre CTI (és a dir, resorts amb casino) possibles va passar a un d’efectiu.

I tot sembla indicar, o almenys a mi m’ho sembla, que aquesta modificació del PDU servirà per a reduir una mica més les previsions de sostre i d’ocupació, per encongir el projecte. Per què Hard Rock hauria de voler encongir? Doncs perquè les infraestructures, especialment les de mobilitat -que ja vam veure que són objecte explícit de modificació del PDU- són molt cares, i es van calcular en funció del potencial del PDU, amb fins a quatre CTI. Menys CTI, menys necessitats, i menys cost. Ja veurem què passa, que potser m’equivoco molt, però crec que alguna cosa d’aquestes hi haurà.

I això em du a una altra reflexió, que és com per part d’algunes parts, tan a favor com contràries al projecte, s’ha anat mantenint un discurs sensiblement invariable a les modificacions que s’hi anaven produint. Compte: és absolutament legítim, i respectable, estar en contra o a favor d’aquest projecte, i cadascú té les seves raons, només faltaria. Però tinc la sensació que hi ha qui va articular un discurs en funció de les primeres previsions -aquelles fantasmades veremontianes- i no l’ha modificat gairebé gens, i això serveix per a qui n’abomina i també per a qui hi veu una espècie de salvació universal de la Costa Daurada, que també hi és. Els discursos catastrofistes sobre la ludopatia o els recursos, i els triomfalistes sobre llocs de treball i inversió, que de tot hi ha, haurien de ser més sensibles a les variacions, quan hi són. Però bé, cadascú és lliure de construir i fer el seu discurs.

I ara mateix acabem de saber que sí, que Hard Rock Cafè ha presentat in extremis tot el que havia de presentar. Encara no ha comprat els terrenys que compra-ven l’Incasol, en una de les operacions més inversemblants, però tot arribarà. (I, sobre aquesta compravenda, un apunt. En vaig parlar amb algú que està en posició de saber més coses, i amb qui tinc prou confiança per a preguntar-ho, i em va dir que l’explicació oficial de la Caixa per a no vendre directament i fer aquesta intermediació és «que no vol tenir contacte amb una empresa de joc, per escrúpols morals». Si em punxen no em treuen sang! La Caixa amb escrúpols morals!!!! La mateixa Caixa que finança empreses d’armament -vegeu les dades a http://www.centredelas.org/bancaarmada/ca/ -!!! Si de veritat es pensen que ens creurem això... vaja, home.)

En la documentació presentada hi ha, segons la premsa “el pla de desenvolupament constructiu”. Sobre la congruència d’aquest pla en absència del Pla de millora urbana, ja em vaig pronunciar AQUÍ. Realment el PDU vigent diu (article 152 de la Normativa) que el PMU “s’ha de redactar a partir de la proposta arquitectònica unitària ajustada a les determinacions d’aquest PDU”, però se’m fa difícil que primer hi hagi una proposta arquitectònica unitària, i, a partir d’això, el PMU “vetlli per la qualitat arquitectònica de les edificacions proposades”, elabori l’estudi d’integració paisatgística, i efectuï la concreció de volums.

Clar que el PMU també ha de fer la reparcel·lació. Ara bé, caldrà fer-la? Recordem que les previsions teòriques del PDU eren d’un màxim de quatre CTI, però només n’hi ha un. En la mesura que la reparcel·lació –no la parcel·lació, que és una altra cosa- respon al repartiment de càrregues i beneficis entre diversos propietaris, i que ara només hi haurà un propietari –Hard Rock Cafè ho compra tot, oi?- i s’ha de menjar totes les càrregues i tenir tots els beneficis, no sé si té massa sentit.

Mentre, sense fer soroll, continuen endavant els dos sectors –el Nord i el Centre de convencions- que van veure augmentat el seu sostre, i que ara es “desvinculen” d’unes càrregues d’infraestructures. Mentre anem parlant de Hard Rock Cafè, aquests van fent.

En tot cas, una cosa és certa. La tramitació del PDU durarà uns mesos –dubto que s’aprovi abans d’acabar l’any- i després caldrà tramitar i aprovar el PMU –si es fa- i els projectes d’urbanització, i tramitar la llicència. Va per llarg. I tinc la sensació que, en tot aquest procés, s’anirà aprimant tot plegat. A veure què passa.

I tornem amb el PDU del CRT...

Tornem a sentir soroll de CRT. Sembla que s’anima la compra-venda dels terrenys, i no caldrà –si és que es podia- prorrogar la pròrroga de la llicència provisional del casino. Sobre aquests dos temes ja vaig dir què en pensava –a la vista de la informació que tenia en aquell moment- EN AQUEST APUNT.  Però ara hi ha novetats.

Sense fer gaire soroll –no ho he vist a la premsa ni als apartats de comunicació de la Generalitat- es torna a obrir el meló del planejament urbanístic del CRT. Allò que ja estava dat i beneït, amb un Pla director urbanístic (PDU) que es va haver d’aprovar inicialment i sotmetre a informació pública dos cops, torna a escena. Dimarts 25 de febrer, la Comissió de política territorial i urbanisme de Catalunya, va emetre informe favorable per a iniciar la modificació del PDU. I això per què? I per a què?. Ara en parlem.

La justificació de la modificació, tal com ens va ser exposada, és que el Consorci del CRT (un organisme format per la Generalitat i pels ajuntaments de Vila-seca i de Salou) que, segons el PDU, era l’administració actuant (és a dir, l’encarregada de desplegar i gestionar el PDU) addueix que no té mitjans per a fer-ho, i demana que ho sigui l’Incasol. I, com que l’administració actuant figura al PDU, cal modificar-lo i “ja que ho hem de fer, també modifiquem més coses” en paraules del secretari de l’Agenda urbana i del territori, president en funcions de la Comissió (el conseller, president de iure, no hi era).

Jo fa molt de temps que el conec, al Secretari, i me l’estimo molt, encara que potser ell no s’ho creu, però això no m’impedeix ser molt escèptic quan diu això. No fotem. Més de dos anys després de l’aprovació del PDU, amb dues pròrrogues de la llicència del casino, a punt d’exhaurir-se, i quan encara està per tancar la compravenda dels terrenys, el CRT descobreix que no ho pot fer -cosa que tots, començant pel CRT i seguint per la Generalitat, ja sabíem- i s’ha de tornar a obrir el meló del PDU, amb les conseqüències que veurem?. Demà m’afaitaràs.

La petició del CRT comprèn més motius, aquests tres:

• Sol·licitar al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya que l’Institut Català del Sòl assumeixi la condició d'administració actuant del sector CTI en substitució del consorci del CRT mitjançant modificació puntual del PDU del CRT de Vila-seca i Salou, atès que el consorci del CRT no disposa dels mitjans tècnics i econòmics per assumir aquesta condició degut a la complexitat inherent al desenvolupament urbanístic del Sector CTI, així com de l'execució i el desenvolupament de complexes infraestructures de connexió d'aquest PDU.

• Sol·licitar a l’Institut Català del Sòl que els aprofitaments urbanístics que puguin correspondre als ajuntaments, i resultants del desenvolupament urbanístic del PDU del CRT de Vila-seca i de Salou, siguin objecte de reinversió en els municipis de Vila-seca i de Salou en projectes d'infraestructura i d'habitatge públic, prèvia proposta deis respectius ajuntaments.

• Reiterar la proposta formulada per aquest consorci i incorporada en el document del PDU com actuació singular, en el sentit de que l’alternativa d'accés al CTI sigui la que preveu la connexió de les vies AP7 i A7 amb la C31b a través d'una nova via que connecta amb la xarxa viaria contemplada al POUM de Salou.

El segon punt és un criteri –que no em sembla malament- però que no és matèria estricta del PDU (i jo sempre he estat partidari que els plans, tots els plans, diguin tot el que han de dir, però només el que han de dir). El tercer... vull recordar que la segona aprovació inicial del PDU –és a dir, producte de modificacions substancials en la primera versió- es devia, fonamentalment, al disseny de la trama viària, realment molt complicada.

I, a partir d’aquestes demandes, la proposta de modificació que se sotmet a informe de la Comissió, també és per a:

• Introduir certs ajustos en la normativa urbanística del PDU per tal de millorar la seva interpretació i aplicació en les fases de gestió, urbanització i edificació posteriors.

• Desvincular la participació del Sector 2 Nord i del Sector 3 Centre de convencions de la solució de connexions d’infraestructures externes de mobilitat i de serveis que en resulti de les necessitats de desenvolupament del Sector 1 CTI.

• Incorporar al PDU la solució per compatibilitzar el valor paisatgístic i ambiental de la llacuna existent a l’àmbit del CTI amb el dret d’accés d’ús exclusiu i privatiu de les instal·lacions i conduccions de la llacuna existent a la zona verda del sector CTI per tal de garantir el funcionament actual del reg del camps de golf i la seva aportació als espais humits de l’entorn de la Sèquia Major.

• Qualsevol altra qüestió que es consideri necessari introduir amb l’objecte de garantir el correcte desenvolupament urbanístic del Sector 1 CTI.

Parlarem una mica, de tot això, però no em negareu que, vist el darrer punt “qualsevol altra qüestió que es consideri necessari” resulta ociós anar perfilant: és un xec en blanc, amb totes les de la llei. Per si no fos prou amb els “ajustos en la normativa urbanística”.

Anem per parts:

1. Canvi d’administració actuant. Absolutament necessari, i ja era incomprensible que, el desembre de 2016, atribuïssin aquesta condició a un consorci que es, bàsicament, tributari. Una altra qüestió és el repartiment de l’aprofitament mitjà (que ja es veu que serà en metàl·lic) però això no és matèria del PDU, encara que resulti molt interessant (de fet, a la Comissió, va suscitar un parell d’intervencions alertant sobre la necessitat de plantejar-se aquest tema en clau metropolitana).

2. Canvi del disseny de la xarxa viària, en els accessos exteriors al sector de CTI i connexions amb l’A-7 i l’AP-7. No tinc cap dubte que això pot ser millorat -com tota obra humana- i més quan es tracta d’un tema molt complex, que va motivar que la primera versió del PDU fos corregida en aquest punt i sotmesa novament a informació pública. És per això, però, que em sembla una esmena a la totalitat -o gairebé- del pla aprovat, i una mostra palmària del que ja em vaig queixar: un planejament que es fa per a donar cobertura tècnica i jurídica a decisions preses, i no per a generar un marc ordenat al qual s’han d’acollir les propostes concretes.

Si a això hi afegim els altres canvis proposats, i la clàusula universal “qualsevol altra qüestió que es consideri necessari” ja veiem per on van els trets.

Per què pot ser que es modifiqui el PDU, no de manera puntual, sinó significativa?. Hi ha una raó objectiva interessant: el PDU es va fer amb un escenari de màxims de quatre CTI (centres turístics integrats; els ressorts amb casino, per entendre’ns). Això s’havia d’ordenar amb un posterior Pla de millora urbana (PMU) quan se sabés exactament el nombre de llicències (ja en parlarem) però, amb una sola llicència, i considerant que Hard Rock no deu tenir cap interès que, en un futur, s’hi instal·li competència (un altre casino; hotels que no controli) deu haver optat per dir: parlem-ne. Això podria tenir repercussions en la compravenda de terrenys (menys aprofitament, menys valor) però diuen -diuen- que no, que ho compra tot i al preu estipulat.

De manera que potser veurem un PDU bastant diferent de l’actual, per ajustar-lo a les expectatives d’un sol CTI, i això suposa ajustar també uns accessos i unes connexions viàries a aquestes noves magnituds. Ja veurem.

Clar, això -com molt be va dir un membre de la Comissió- podria voler dir una revisió més que una modificació. Com he dit, veurem.

3. Desvincular -quin verb més bonic!- la participació dels dos altres sectors del PDU de la solució de connexions d’infraestructures externes de mobilitat i de serveis. Què vol dir «desvincular»?. Vol dir que tindran una solució independent (i la pagaran) o que s’ho carregarà tot el sector dels CTI i aquests altres no pagaran res?. Malgrat la meva insistència -una mica pesada i tot- no ho vaig aclarir, tot i que la directora general deia que es tractava de recalcular la seva participació. I, aleshores, què vol dir «desvincular»?. També veurem.

4. Accés a la llacuna. Confesso que aquest tema se m’escapa totalment. Em remeto a les consideracions que hi pugui (i vulgui) fer gent experta en el tema.

Conclusions, de tot plegat? Una sensació de correcció forçada de rumb, que casa poc i malament amb el paper que crec que hauria de tenir el planejament. Una sensació de manca de serietat, d’anar corregint sobre la marxa. Veurem què en surt, d’aquest nou PDU -potser m’agrada més i tot, qui sap- i en tornarem a parlar.

En tot cas, avís per a hooligans del CRT i entusiastes de la inversió milionària promesa i dels llocs de treball: això sembla que canvia -ja ho veurem quant- i, si tot va bé, trigarà: entre el nou PDU, el PMU (que teòricament, segons el PDU, ja hauria d’estar fet, però que té serioses contradiccions sobre com s’havia de fer, i no hi és) els projectes d’urbanització, i les llicències, que ningú esperi grues treballant abans de dos any. Si no passa res.

Continuarà, perquè aquest apunt ja és prou llarg, i vull parlar una mica més del PMU, dels dos sectors “desvinculats”, i d’alguna cosa més.

Apunts d’urbanisme tarragoní. 3: Mas d’en Sordé

Aquesta setmana passada va saltar la notícia: un pla parcial que estava a punt de passar pel ple, ha salta de l’ordre del dia a última hora per decisió del govern, malgrat que la comissió informativa prèvia l’havia aprovat. No és un cas gaire freqüent. Alguns comentaris.

Per començar, i per a desfer equívocs, vull deixar clar que no sóc partidari de la urbanització de Mas d’en Sordé. No crec que els 237 habitatges que projectava siguin cap prioritat per a Tarragona, ni pel format ni per la situació, i si aquest sòl fos classificat de no urbanitzable -i això igualment permetria l’ús hoteler a l’antic Mas- em semblaria molt millor.

Ara bé, igual que no m’agrada aquesta urbanització, tampoc no m’agrada la tergiversació i l’exageració, quan no la mentida pura i dura, que s’han fet servir per a justificar negatives. No totes per part de tothom, això és cert, però molt difoses. No és el primer cop que la no-veritat es fa sentir, sobre aquest tema, ja sigui per mala fe o per simple ignorància; fa gairebé dos anys, quan -amb un altre objectiu- va ser objecte de debat al plenari, ja vam poder veure com alguns no havien fet els deures i parlaven sense saber (ho vaig escriure AQUÍ).

El nonat -per ara- pla parcial 43, Mas d'en Sordé, té una superfície de 474.300 m2, amb una edificabilitat de 0,1 m2 sostre/m2 de sòl, i una densitat màxima de 5 habitatges/hectàrea. Aplicats aquests paràmetres, en resulten 47.430 m2 de sostre, i 237 habitatges. Com poden ser aquests habitatges? Segons el POUM, poden ser unifamiliars, plurifamiliars.... Vist això, hom entendria l'alarma per l'empastifament de xalets, però no és el cas. El POUM, a la vegada que diu això, també diu que aquests habitatges només es poden fer en una part de l'àmbit del pla parcial, una part que té 100.700 m2, i que se situa al nord, pràcticament enganxada a altres urbanitzacions existents -la urbanització Pinalbert- ja al terme municipal del Catllar, de cara a generar una massa critica que faci una mica més sostenible el conjunt, si això és possible. De manera que no, no és veritat que «es vulgui omplir Mas d’en Sordé de xalets» com ha estat dit i divulgat per xarxes socials. Això no treu cap legitimitat a estar en contra del que permet fer el POUM i concreta el pla parcial a tràmit, només faltaria, però s’ha d’estar en contra (o a favor, si es vol) del que és, no tergiversar les coses.

A partir d’aquí, ha fet ben fet el govern, de retirar aquest punt de l’ordre del dia del plenari, quan ja havia fet tots els tràmits, sembla que favorablement, inclosa la comissió informativa de territori (si no ho tinc mal entès; si no és així, corregiré el que calgui)?. Doncs no em sembla una bona manera de fer les coses. I aquí hi ha dos aspectes.

Per una banda, de cara a l’efectivitat de la mesura per a la no urbanització. És cert que, en no haver-se aprovat definitivament el pla parcial, la patrimonialització de drets no és completa, i la possible indemnització no és la mateixa que si el pla hagués estat aprovat, però no tinc tan clar que sigui només la compensació dels costos de redacció del planejament (que també poden ser elevats: pla parcial, avaluació ambiental, estudi d’avaluació de la mobilitat generada, etc). Vaja, que ens pot costar molt car i, molt possiblement, una guerra jurídica.

A més, el pla parcial té dos objectius, els 237 habitatges i també la restauració i reutilització de Mas d’en Sordé com a establiment hoteler de qualitat. No crec que el segon sigui viable sense el primer, i això ja em sembla més preocupant, perquè crec que tenir aquesta mena d’hotel és bo per a la ciutat, i em sembla l’única forma de garantir la restauració i continuïtat del Mas.

Per altra banda, per la manera de fer. De veritat no ha estat fins ara que s’han adonat del contingut del pla parcial i del que permet fer el POUM?. Vol dir això que porten els temes a comissió informativa i al plenari sense saber què hi diu, i sense pensar què hi faran?. Que a l’abril del 2018, i a l’oposició, no sabessin de què anava, ja és greu -se suposa que han de saber què voten i què no- però que això passi des del govern, i quan ja fa vuit mesos que hi són, em sembla molt preocupant.

L’urbanisme té els seus tempos, ho he escrit sovint. Uns ritmes que no s’acorden gaire bé amb els mandats quadriennals i les urgències electorals. Així, ara s’ha aprovat inicialment el PMU 34 -el del Nàstic- en bona part propietat municipal, i amb una forta previsió d’habitatge protegit, i això està molt bé, i ens n’hem de felicitar, sobretot pel que té de continuïtat d’una feina iniciada al mandat anterior. De la mateixa manera que hi haurà temes -o n’hi hauria d’haver- iniciats en aquest mandat que veuran la llum en el mandat posterior. No passa res, les coses van així.

El que és preocupant -almenys a mi em preocupa- és aquesta sensació d’improvisació en una gestió complexa com és l’urbanisme. Per molt que es vulgui dissimular amb discursos grandiloqüents sobre sostenibilitat i sensibilitat i humilitat i nosaltres escoltem (a qui? al soroll de les xarxes socials?) no es pot amagar l’espifiada.

I en segon lloc, i això no és nou, continuem sabent el que el govern no vol que sigui fet, però molt poc -per no dir res- del que sí vol fer. I no em refereixo a principis generals i a declaracions altisonants. Em refereixo a iniciatives noves, d’aquelles que s’acabaran en mandats posteriors però que cal començar ara, i concretes: quin pla, quin polígon, per a fer què i com. Com he escrit en multitud d’ocasions, els habitatges del 2030 s’han d’iniciar ara, començant pel sòl, sigui per renovació urbana (que va molt més enllà de la rehabilitació d’habitatges, també necessària) o sigui per extensió. Alguna resposta?

De pancartes i gestos: n'estic molt tip

Encara no sé què passarà dilluns 27 al ple del Parlament. No ho sé, en termes de si el president Torra mantindrà l’escó o no, o de què farà la Mesa o de què farà el president del Parlament. Sí sé algunes coses. Així, a raig:

Sé que almenys un grup i un subgrup –vaja, Ciudadanos i el PP- muntaran el numeret, especialment de cara a les televisions espanyoles.

Sé que, passi el que passi, no servirà de res pel que a mi m’importa, que és anar avançant -ni que sigui a pas de puça- cap a la independència .

Sé que assistirem a un nou episodi de teatralització grandiloqüent i força estèril a base de “el Parlament es sobirà, i la JEC no pot decidir qui és diputat i qui no”. Efectivament, la JEC no ho pot decidir, però el Parlament no és sobirà. Ho hauria de ser, volem –jo vull- que en sigui, però no n’és. I d’aquí plora la criatura. O és que no ho saben?.

Sé que, un cop més, d’un episodi menor –la pancarta!- se’n fa un casus belli que, ben mirat, no aporta res. Entenguem-nos: em sembla lícit penjar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat, i em sembla una imbecil·litat –i una passada de voltes- la intervenció de la Junta electoral, i encara més la del Tribunal superior de justícia de Catalunya (tres mentides en quatre paraules: ni és superior, ni fa justícia, ni és de Catalunya). Però tot plegat em sembla, també, un acte gratuït. Si s’ha de desobeir, que sigui per coses que paguin la pena (i mai millor dit, en aquesta deriva penal en què vivim). No per aquesta collonada.

I ja està bé de posar-ho tan fàcil a l’adversari. Recordo que la causa general contra l’independentisme, que va legitimar l’escorcoll del dia 20 de setembre (i d’aquí les acusacions de sedició i de “tumulto” i tota la pesca) van tenir l’excusa de les penoses intervencions del boques de Santi Vidal. Ja sé que, si no hagués estat per això, s’haguessin empescat alguna altra excusa, però el cert és que d’aquí –i de les consegüents querelles de Vox- van poder començar a fer escoltes (ep, legals, que ves a saber què feien, ja) i escorcolls. I ara es pot posar en risc les institucions per haver posat i mantingut una pancarta. Hi guanyem alguna cosa? Jo crec que no.

I, per cert, si algú creu que sí –que és molt legítim, que consti- que sigui qui en pagui les conseqüències. Ara tornem a fer allò de “jo sóc molt valent, però si ha de pringar algú, que sigui el president del Parlament”. Mira que bé. Ja n’hi ha prou d’aquest color, eh?. N’estic molt tip.

Apunts d'urbanisme tarragoní. 2: la Savinosa

Un dels molts temes irresolts de la ciutat de Tarragona és l’antic preventori de la Savinosa. Una construcció –ara molt deteriorada, també s’ha de dir- de fa prop de cent anys, sanatori antituberculós, propietat pública (de la Diputació de Tarragona) en una situació privilegiada, ben comunicada i a primeríssima línia de mar. Una finca d’unes 6’5 ha, amb una part arbrada, i que forma part del camí de ronda.

Després de moltes idees i propostes –algunes, més aviat, eren ocurrències- semblava que hi havia una proposta més seriosa sobre la taula. La propietat –és a dir, la Diputació- va convocar un concurs d’idees, va seleccionar un equip professional, i finalment va presentar un projecte que conservava bona part de les instal·lacions actuals (suposo que amb una profunda rehabilitació) i hi afegia la possibilitat de construir-hi 14.000 m2 més de sostre, 8.000 dels quals destinats a hotel. La resta –el sostre existent, més els 6.000 afegits, amb un total de 16.000- per als diferents usos d’equipament comunitari. Finalment, el 42% de la finca –uns 27.000 m2- espai lliure públic. Aquestes són les dades bàsiques del projecte, segons la premsa. Vaig tenir ocasió de veure’l, fa un temps, però no d’estudiar-lo a fons.

Fem alguns números. Segons la informació del Cadastre digital, la finca té 63.996 m2, i l’edificació actual 9.326 m2. Això faria una edificabilitat de 0,14 m2/m2. Si l’augmentem a 24.000 m2, l’edificabilitat bruta seria de 0,37 m2/m2. Això és molt o es poc? Depèn. Si ho relacionem amb els plans parcials residencials, està per sota; els plans de la Budellera, Terres Cavades,, o el PP10 (el de Ten Brinke) estan entre el 0,45 i el 0,55. En canvi, el pla parcial de Mas d’en Sordé té només un 0,1, i el PP5, de l’Oliva, el 0,30. Per tant, aquest 0,37 més aviat s’assembla a un pla parcial residencial de baixa densitat.  Recordem que, d’aquests 24.000 m2 de sostre –entre existents i afegits- 8.171 m2 són d’ús hoteler, i la resta, 16.000 m2 (arrodoneixo, quan no tinc xifres exactes) serien per a ús d’equipaments.

Aquest projecte comporta una modificació del POUM per a fer-lo possible, tota vegada que s’hi modifiquen usos i l’ordenació. I aquí hi ha el problema, com veurem.

Surt a la premsa que l’Ajuntament de Tarragona –que és qui hauria de tramitar la modificació del POUM- vol replantejar alguns aspectes de la proposta, i llegeixo: «Hay aspectos que debemos discutir, como el valor paisajístico y el hecho de minimizar el el impacto que pueda alterar el valor natural y preservar la zona boscosa». Això és el que conec, reproduït de la premsa tarragonina, i plantejat en aquests termes, hi estic d’acord, fins i tot sense conèixer el contraprojecte, si n’hi ha. Tots els projectes es poden millorar, i aquest també.

Immediatament la premsa oficial –que a Tarragona vol dir el DDT, el Diari de Tarragona- respon, i, amb la complicitat de l’oposició i de l’establishment de la ciutat, posa el crit al cel: un projecte consensuat i que va aprovar gairebé tothom a la Diputació, inclòs l’actual alcalde de Tarragona!!!!. Com és possible???

Anem a pams. D’entrada dir, per si ho ignora algú que llegeixi aquest pobre bloc (si és que algú ho fa) que, fins ara (ja veurem si dura amb la nova presidenta) hi havia, a Tarragona, una mena d’omertà, amb la Diputació. Tot el que feia estava bé, ben fet, i modèlic. Aquí s’hi ajuntaven la nostàlgia i reivindicació provincial de les forces vives tarragonines de tota la vida, una nostàlgia que els permet articular un discurs antibarceloní, com a eufemisme d’anticatalà, i també la reverència a un organisme generós amb la publicitat a major honor i glòria de qui la presidia. Si hi afegim que és un ens que gasta però no recapta –el somni humit de qualsevol polític populista- ja veiem que la bona premsa està garantida.

L’Ajuntament de Tarragona té tot el dret -per no dir el deure- d’examinar el projecte i reformular-lo si creu que no s’ajusta a les necessitats de la ciutat. La perspectiva de la Diputació no és la mateixa que la municipal, i això s’ha de respectar. No som, ara, en desplegament d’un planejament ja existent, que és una altra història, sinó en una modificació. I sense voler sacralitzar els plans –que han de ser flexibles i interpretables; més un esquelet que aguanta que no pas una cuirassa que engavanya- crec que ens ho hem de pensar bé abans de canviar-los. A més, que la perfecció no existeix, i que tot projecte és millorable.

Ara bé, sense entrar en les objeccions de l’Ajuntament –que no conec més enllà del que diu la premsa- hi ha una prèvia que, al meu entendre, qüestiona molt el projecte. Una prèvia que em consta que l’equip redactor coneixia, perquè vaig participar en una reunió informal, a l’Ajuntament de Tarragona –a l’anterior mandat- amb gent més o menys vinculada a l’urbanisme tarragoní, a veure com es podia resoldre.

La finca de la Savinosa figura, al POUM, amb la qualificació 7e, equipament comunitari. El POUM de Tarragona defineix així els sistemes:

“Article 117.- Objecte de la determinació dels sistemes urbanístics.

1. Els sistemes urbanístics són fonamentals per assegurar el desenvolupament i funcionament equilibrat dels assentaments urbans donada la seva important contribució a l’hora d’assolir els objectius del planejament referents a infraestructures de comunicacions, equipaments comunitaris, serveis tècnics i d’espais lliures en general i regulació dels dominis públics especials.”

Això és congruent amb el que disposa la Llei d’urbanisme:

“Article 34

Sistemes urbanístics generals i locals

1. Integren els sistemes urbanístics generals els terrenys que el planejament urbanístic reserva per a les comunicacions, per als equipaments comunitaris i per als espais lliures públics, si llur nivell de servei és d'abast municipal o superior. Els sistemes urbanístics generals configuren l'estructura general del territori i determinen el desenvolupament urbà.”

És a dir, els equipaments tenen una clara vocació pública vinculada a l’ús, fins i tot si són de titularitat privada: per exemple, una escola privada serà igualment un equipament, per a garantir que la ciutat no perd aquell espai per a un servei col·lectiu.

El sistema d’equipaments comunitaris –que és on s’inclou la Savinosa- ve definit així al POUM:

“Article 148.- Definició i tipus d’equipaments comunitaris.

1. El sistema urbanístic d’equipaments comunitaris comprèn els sòls que es destinen a centres públics, els equipaments de caràcter religiós, cultural, docent, esportiu, sanitari, assistencial, de transport i els altres equipaments que siguin d’interès públic o d’interès social.”

I aquí tenim el quid de la qüestió: els destins possibles d’aquests sòls no inclouen l’ús hoteler.

A què es pot destinar un sòl d’equipaments comunitaris? Ens ho diu l’article 150.2 de la normativa del POUM:

“2. El sistema d’equipaments comunitaris compren els usos següents amb les següents claus:

a) Administratiu (T)

b) Educatiu (E)

c) Universitari (U)

d) Parc tecnològic i de recerca (PT)

e) Esportiu (D)

f) Residència col·lectiva (RC)

g) Cultural (M)

h) Lleure (O)

i) Sanitari-assistencial (S)

j) Religiós (R)

k) Abastament, sempre que mantinguin la titularitat pública (A)

l) Deixalleria (X)

m) Aparcaments, sempre que mantinguin la titularitat pública (P)

n) Serveis funeraris: cementiri i/o tanatori (SF)

o) Equipaments històrics artístic (MHA)”

És evident que, a la Savinosa, ningú es planteja posar-hi una deixalleria, un mercat, un aparcament o un cementiri, això està clar. Però no hi pot anar un hotel. Per a poder-hi posar un hotel, amb les dimensions que es proposa i, sobretot, amb la proporció que suposa sobre el sostre (prop de 30%, que fa que no sigui admissible ni tan sols considerant-lo, com a ús complementari del principal -que tampoc no podria ser-) caldria treure la qualificació d’equipament. 

I aquesta és la pregunta que ens hem de fer: volem perdre –ni que sigui parcialment- un sòl que està destinat a equipaments? Això és formalment possible, sempre que es compensi aquest sòl en un altre lloc, amb una funcionalitat similar, de manera que els 65.000 m2 de la Savinosa, que ara són sistema d’equipaments, quedessin transformats en els mateixos m2 –en un altre lloc, si fos possible amb els mateixos avantatges objectius- en sistema d’equipaments i verd públic (part de la Savinosa, al projecte, es transforma en verd públic, però això no és cap “compensació”: el verd públic també és sistema; el que és important aquí és aquesta condició sistèmica).

Permetre un ús lucratiu sense cap connotació de servei a la comunitat en un sòl d’equipaments és obrir la caixa del trons. I això fins i tot admetent que hi ha situacions complexes. Per exemple, el complex esportiu annex a la residència Sant Jordi, a Tarragona, és un sòl d’equipaments, i el gestiona una empresa privada amb ànim lucratiu, però es considera un equipament esportiu.

També hi ha situacions de compatibilitat. Un museu -equipament cultural- pot tenir una botiga, ús comercial, i un bar, ús hosteleria, però suposen una proporció petita del total, i s’entén perfectament que són un ús complementari que no desvirtua el principal. És el que diu la Normativa del POUM de Tarragona, a l’article 92.2:

«b) S’entén per usos complementaris aquells que necessàriament s’han d’incloure en el planejament derivat que ordeni una àrea o sector del planejament com a complement de l’ús principal, però que en cap cas pot esdevenir ús principal del sector.»

No és el mateix cas amb un hotel, que no té cap connotació d’ús col·lectiu, i que suposa un terç del sostre possible. I això és el que ens juguem, que a còpia de modificacions puntuals es vagi desvirtuant la funció dels sistemes d’equipaments. Aquesta funció d‘equipament, a més, és la que ha protegit la Savinosa fins ara. O és que algú es pensa que si hagués estat tan fàcil que hi hagués un hotel no faria anys que ja estaria funcionant? La Diputació hagués subhastat la finca, o la concessió d’ús, hagués omplert el calaix, i faves comptades. Si fins ara no s’ha fet és perquè ningú no s’atrevia a fer el pas (i espero que ara tampoc no el faci ningú). Això sí, l’anterior president de la Diputació queda com el que ho va fer possible, i només la resistència de l’Ajuntament de Tarragona, que és molt dolent, ho ha malbaratat tot. Mira que bé.

Més enllà de les possibles millores en l’aspecte paisatgístic, que sempre seran benvingudes, espero de l’Ajuntament i de la Comissió d’urbanisme de la Generalitat -que també hi ha d’intervenir- que salvaguardin el caràcter d’equipament de la Savinosa. I, posats a demanar, que tots plegats, a totes les institucions, siguin més conscients del que voten.

Actualitzant Hard Rock Cafe (ex BCN World) segona part

Tornem a Hard Rock Café (HRC (el projecte abans conegut com a BCN World). En aquests mes escàs, després de la primera part, no hi ha hagut massa novetats públiques. Després de comentar qui havia (o no) de comprar què, toca ara fer algun comentari sobre qui havia de fer què (i ja d'entrada demano disculpes pel garbuix de sigles).

Parlava, al comentari anterior, de la necessitat de fer un Pla de millora urbana (PMU) com a passa prèvia i indispensable per a presentar el projecte arquitectònic, que és el que no s’ha fet, i per la qual cosa ha calgut una pròrroga. Aquest PMU és una exigència derivada del Pla director urbanístic (PDU) i no és cap complicació o trava burocràtica, com segurament diran el Diari de Tarragona o l’alcalde de Salou, sinó una cosa de sentit comú.

El PDU, quan va ordenar el conjunt de cent hectàrees on hi haurien d’anar els Centres turístics integrats (CTI, els ressorts hotel + casino) no sabia quants CTI hi hauria. Hi va posar un màxim, que són els que es van treure a concurs, i va fixar uns paràmetres mínims i màxims (superfície de la parcel·la, front de parcel·la a carrer, etc) però no podia concretar més perquè, per una banda, no se sabia quants CTI hi hauria, ni, per altra banda, imposava la forma i dimensions de la parcel·la concreta. La idea, raonable, és que, resolt el concurs -i quan ja se sap quantes llicències de casino, i, doncs, CTI hi haurà- això es concreta sobre el terreny, juntament amb més coses (per exemple, on va la zona comercial, o on se situa la parcel·la amb el 15% d’aprofitament mitjà a cedir a l’administració actuant) i és aleshores, quan se sap com és la parcel·la, que es pot concretar el projecte arquitectònic.

És evident que tant HRC com la Generalitat ja ho saben, això, o ho saben força. Un projecte com aquest no es fa en dos dies, i estic segur que HRC ja ho té treballat. Aleshores, perquè no es concreta aquest PMU, i s’avança?

No crec que el problema sigui el PMU ni l’ordenació concreta, sinó més aviat el que també es deriva d’aquesta ordenació.

Recordem que, d’acord amb el PDU, hi ha un únic sector de CTI, i unes exigències d’urbanització, incloses connexions exteriors (malgrat l’estrambòtica resolució del conseller, que diu que això ja veurem més endavant i no cal que ara ens compliquem la vida). Aquestes exigències estan valorades, en el PDU, per un import estimat de 187 milions €. Al sector dels CTI correspon assumir el 92% d’aquestes despeses, que s’han de repartir entre tots els qui hi intervinguin. I com es reparteixen? Doncs en funció de l’aprofitament que tinguin, que es concreta en el PMU. El PMU no crea aprofitament -això ho fa el PDU- però el reparteix entre les parcel·les, i és en funció d’això bàsicament que també es reparteixen els costos, en una mena de prorrateig.

Però aquest prorrateig és entre els propietaris del sector. I aquí comencen les hipòtesis (que quedi clar: no són fets). Qui compri els terrenys i s’erigeixi en promotor del sector ha d’assumir les obligacions, que són urbanitzar, i cedir els sistemes (carrers, infraestructures, espais lliures) i l’aprofitament mitjà, i rebre els beneficis, és a dir, el dret a edificar i patrimonialitzar tot el que el sector diu que pot fer (o sigui, els 830.000 m2 de sostre entre hotels, casinos, comercial i altres). El repartiment d’aquests costos i d’aquests profits s’ha de fer entre els promotors i propietaris, i, si només n’hi ha un, faves comptades.

I això ens pot fer entendre els estira-i-arronsa a l’hora de comprar. HRC té llicencia per a un casino; és a dir, per a un CTI. Amb això no esgota, ni de bon tros, tot el sostre ni tot el sòl del sector. I resultaria entenedor que digués «escolti, jo compro la meva parcel·la, i assumeixo la part que em toqui del conjunt, però no tinc perquè carregar amb la resta i, encara menys amb els costos». Sobretot quan hi ha costos que no es poden trossejar, no pots fer una part de depuradora, un tros de rotonda, o un sol tram de viaducte.

Però, és clar, tot allò que no compri HRC, són costos -i teòric aprofitament, això també- que ha d’assumir el propietari del sector. Si és la Caixa, la Caixa. I si compra algú altre... doncs aquest algú.

I fins i tot així, hi pot haver més problemes. El PDU fixa que el sistema d’actuació -és a dir, la forma com es materialitza la urbanització- és per cooperació. Això vol dir que l’administració actuant -el CRT, segons el PDU- és qui té la iniciativa de tramitar els projectes d’urbanització i contractar i fer executar les obres d’urbanització, i es finança amb les quotes que corresponen a cada beneficiari -cada propietari de parcel·la, en les proporcions que abans hem dit- per anar pagant.

Pregunta: el CRT té capacitat per a tot això? Ho dubto molt. Segona pregunta: si algun dels propietaris no paga, el CRT pot instar l’expropiació dels terrenys del que no paga. Francament, no veig la Caixa en posició de desnonada per impagament. Però és que, si fos així, el CRT acabaria essent flamant propietari d’unes parcel·les amb un potencial de sostre hoteler, comercial, etc -no de casino, mentre no es convoqui un nou concurs- i a veure què en fa, a més de pagar els impostos i despeses corresponents.

Tinc la sensació -insisteixo: això no són fets, són hipòtesis- que ningú vol aquest mort, és a dir, la resta del sector CTI del PDU que HRC no necessita. És un potencial, és clar. És com tenir un solar -de fet, és això- on es pot edificar, i que per això val uns diners... si algú t’ho compra, és clar. Mentre no ho venguis, n’has d’assumir els costos.

I si tot això és així, perquè no s’ha fet el PMU i es tenen les coses més clares?. Pensem que, quan va rebre la concessió per al casino, HRC va dipositar una fiança de deu milions d’euros. Si ara es retirés, perdria aquests diners. I si caduca la llicència, que és el que va estar a punt de passar, també.

Segur?

M’hi jugo el que vulgueu que HRC argumentaria -i crec que amb força raó- que si no ha presentat el projecte, és perquè, com que no s’ha formalitzat el PMU, no sap quina i com és la seva parcel·la (si més no, no ho sap oficialment, perquè la parcel·la encara no existeix). I sense això no pot fer el que li pertoca.

I qui ha de fer el PMU, doncs?. Segons el PDU, és d’iniciativa pública, i entenc -però això el PDU no ho diu- que hauria de ser, o bé el CRT, que és públic i és l’administració actuant (però no té mitjans propis ni capacitat per a fer-ho) o bé, com ha passat amb el PDU, directament el departament de Territori i sostenibilitat.

De manera que les preguntes -unes de les moltes preguntes a fer- són: Què passa amb el PMU? Qui no fa el que hauria de fer? Per què no ho fa? Quins problemes pot causar això? I finalment: qui contestarà aquestes preguntes?

(algunes dades per a entendre millor tot això figuren en apunts anteriors, tots amb l’etiqueta BCN World).

La decisió d'ERC. Guanyarem

La previsible abstenció d'ERC a la investidura de Pedro Sánchez per a formar un govern de coalició amb Podem ha desfermat discussions -això és bo- i un munt d'improperis i esquinçades de vestidures en hiperventilats. Res que no fos d'esperar. Sorprèn -relativament- l'actitud del partit abans conegut com a Convergència (ara ja no sé com anomenar-lo, però tothom entén què vull dir). Sorprèn el maximalisme en un partit avesat al pacte, que s'exclama que no s'exigeixi tot allò que mai no van exigir en els seus múltiples pactes.

Però no sorprèn tant si fem una mica de memòria, i veiem com es repeteix el modus operandi habitual. Recordeu quan s'estava fent, a Catalunya, el nou estatut? Aleshores es tractava de reformar el marc autonòmic, no pas d'independència. Estava clar que es tractava de fer un salt endavant, de blindar competències, i de reforçar Catalunya com a subjecte polític. Doncs bé, des de CiU es va anar estirant al màxim, no pas amb l'objectiu d'assolir més (ho vam podem veure quan, en una tarda a la Moncloa, s'ho van petar tot) sinó amb la voluntat de trencar el govern de la Generalitat. De tornar a casa, perquè, com va dir la Ferrussola, allò era casa seva, i els qui hi havia aleshores uns okupes.

Perquè d'això plora la criatura, d'aquesta concepció patrimonial del país i de les seves institucions. Ells decideixen el que és bo i dolent per al país. Ells donen i treuen patents de catalanitat, perquè el país és seu; el país són ells.

I una merda.

No assistim, com diuen comentaristes de la Vanguardia (només amb això ja ens n'hauríem de malfiar) a una lluita entre l'independentisme. Aquesta és una trampa conceptual on no hem de caure. Considerar l'independentisme com un tot homogeni, com una categoria política en ella mateixa, és reduir-lo i, sobretot, regalar la normalitat política als altres, als no independentistes, unionistes, espanyolistes, o com els vulgueu anomenar. Fixem-nos que quan peperos, socialistes o ciutadans tenen estratègies polítiques diferents, ningú no parla de fractura o de lluita pel lideratge de l'unionisme, sinó que es veuen com les normals diferències entre forces polítiques diferents. I no diguem ja del fet que no vagin junts a les eleccions en una llista única... En canvi, si les diferents -sí, diferents- opcions independentistes no van en tot a la una (o sigui, al que digui una d’elles) és una mena de catàstrofe nacional (sobre això, ja vaig dir què en pensava AQUÍ ).

El que està passant ara és una etapa més, potser la definitiva, d'un procés que va començar fa més de vint anys, que és l'emancipació d'ERC del nacionalisme conservador. Durant molts anys, sobretot després que una part de l'esquerra abdiqués d'un mínim compromís nacional i li regalés el país a Convergència, hem hagut de veure com s'identificava el catalanisme, en un sentit ampli, amb una sigla (i gairebé amb una persona) en un procés paral·lel al monopoli de l'esquerra per part d'unes sigles o, més exactament, d'unes camarilles instal·lades a la política, als mitjans de comunicació, i a la producció més o menys ideològica. En una sorprenent loteria ideològica, als uns els havia tocat el monopoli del país, i als altres el de l'esquerra, i s'erigien en la mesura perfecta, sense haver de demostrar ni qüestionar res. Quan algú, des de fora, discutia res, el podien desqualificar perquè ells “eren” l'esquerra o el país, i per tant l'autoritat per admetre o rebutjar.

Des del 1996, això es va trencant, i pren volada al 2003, amb el govern tripartit. Recordem com, en una prova d’aquest capteniment patrimonial del país, van sovintejar les pintades que deien CiU + ERC = CAT. Afortunadament, això no va ser, i es va formar un govern diferent -que ja era hora- que va tirar endavant un nou estatut, i d’aquí, en bona part, venim a on som ara. Arrossegar bona part de l’esquerra a posicions més nacionals, fer adonar a un sector ampli de la població que això (és a dir, l’autogovern, la Generalitat) també anava amb ells, fer una aposta important per a la construcció de l’estat del benestar (i demostrar les limitacions i insuficiències del marc institucional per a fer-ho bé i del tot) van ser elements imprescindibles per arribar on som. No va ser fàcil, i a curt termini va tenir costos, però va resultar.

Resultarà l’operació actual? Ja ho veurem. En tot cas, ja està tenint efectes positius: trencar la unitat del bloc del 155, obligar el PSOE a moure’s, suposa començar a canviar l’escenari. Ens cal superar el dol de l’1-0, i assumir que, amb tot el que de bo va tenir -l’acte de desobediència, la internacionalització, l’empoderament- no n’hi va haver prou, i també hi va haver mancances pròpies que cal corregir, no pas per a tornar a fer el mateix (recordeu el que deia Einstein: esperar resultats diferents fent el mateix és de ximples) sinó per a fer noves passes endavant. Ho dic amb la tranquil·litat que ja als convulsos dies d’octubre del 2017 escrivia, en aquest mateix blog:

«3. Si fins ara semblava que qui afluixés perdia -allò del joc de la gallina- crec que l'actual escenari és que el primer que mogui peça cap a la negociació, guanya. Negociació que no vol dir xec en blanc, és clar, sinó demostrar que ets dúctil i sensible a les demandes quan l'escenari canvia. I en el termes que es proposen de manera generalitzada als mitjans internacionals -i els que no sabem perquè són discrets- entenc que dir que d'acord, que no ens declarem immediatament independents, i que acceptem negociació amb mediació sempre que hi hagi un referèndum vinculant en què els catalans ens pronunciem sobre la independència, ens beneficia enormement, i posa la pressió al govern espanyol. La comunitat internacional ens ajudarà si veu que la nostra solució la perjudica menys que la pretesa -per ara cap- solució espanyola. No els ho posem difícil.»

(qui vulgui, ho pot veure AQUÍ)

Mai no he cregut en el «com pitjor, millor» i no penso començar ara. Sé que no serà fàcil, que caldrà suportar el foc amic de totes bandes, però també crec que val la pena, ni que sigui per a posar en evidència les limitacions, les trampes i el doble joc d’uns quants. Cal demostrar -és a dir, que ha de ser veritat- que la intransigència, l’immobilisme, la reacció, no són nostres, i convèncer a molta gent, que no veu clar (o que directament té por) això de la independència, que sí, que va amb ells i també a favor d’ells (en vaig parlar també AQUÍ).

I a aguantar la pedregada. Marcel·lí Domingo deia que, en política, no s’hi va a fer-se un nom, sinó a jugar-s’hi el nom que es tingui. Guanyarem, segur.