Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix) - 2

 

2. Sobre l'esquerra i l'Esquerra

Com vull l'esquerra? I l'Esquerra? I les poso les dues perquè crec que, a sobre, patim també la desorientació de l'esquerra (de les esquerres?) europees, la desorientació d'una socialdemocràcia poruga, sense idees, a remolc de l'embat ideològic del neoliberalisme, que ha amagat tots els seus referents històrics, que compra el relat de la dreta sota la fórmula de “no hi ha alternativa” i que ha renunciat a transformar i es limita a administrar millor, a fer-se perdonar els orígens, i a diferenciar-se per elements secundaris o cosmètics. A acontentar una sèrie de minories -que segurament ho necessiten; això no és incompatible- però no a canviar el món. Un món, a més, que ve definit per uns altres.

2.1 L'esquerra de la llibertat

L'esquerra s'ha deixat prendre la bandera de la llibertat. La dreta -de vegades la més extrema- se l'ha fet seva de manera perversa (allò que la llibertat és prendre una canya en plena pandèmia!) però també hi ha ajudat una esquerra que es pensa que té l'autoritat moral per dir-li a la gent què ha de fer i què no, que ha insistit més en regular (eufemisme de prohibir) coses personals, i que ho ha fet, a més, de forma potinera. No es tracta de comprar el relat d'aquells carallots que diuen “ara no es pot dir res” però sí de canviar el to amb que es proposen certes coses; un to arrogant, prepotent, de set-ciències o de barrufet rondinaire. Un exemple (i estic preparat per rebre per tot arreu, tranquils) seria l'ús de determinat llenguatge igualitari: em remeto a l'autoritat de la Carme Junyent, que deia que això del totis, o de la duplicació permanent (que no ho era: la concordança absoluta hauria fet els textos il·legibles) eren inútils. El llenguatge és reflex de la societat, i una societat heteropatriarcal ha generat un llenguatge heteropatriarcal. Però canviant el llenguatge no canviem la societat, és a la inversa. Però, mentre, tenim la gent entretinguda. I així, amb moltes coses.

L'esquerra ha de recuperar i fer-se seva la bandera de la llibertat. De la llibertat personal i de la llibertat col·lectiva. I una premissa principal de la llibertat és la igualtat d'oportunitats: per a poder triar, has de ser lliure, i no n'ets si no tens feina, o casa, o salut, o educació. Per això aquests elements són fonamentals per a la llibertat, i així els hem de tractar. Cada cop que algú oposa la llibertat a les polítiques que busquen assegurar-los per a tothom, el que fa és usar la llibertat per al privilegi. Però mentre no assegurem aquesta relació, mentre abandonem el concepte de llibertat a escapolir-se de les polítiques que intenten assegurar un punt de partida mínimament igualitari, ho tenim perdut.

Hem deixat -estem deixant- que la dreta, i sovint l'extrema dreta, titlli de “ideològiques” les propostes o idees que no li convenen (sobre feminisme, educació, el que sigui). Com si el que fa la dreta no fos ideològic! Però, és clar, si les ideològiques, les connotades ideològicament són les dels altres, això els permet fer passar les seves -igualment ideològiques- per “normals” o de “sentit comú”. Una manera com una altra de deshumanitzar l'esquerra i de fer-la passar per estrambòtica.

Però això també passa en més àmbits. Cada cop que Salvador Illa i el PSC fan gala d'haver tornat a la "normalitat" ens estan dient que, abans -no sé fins quant abans- no n'hi havia, de normalitat; és a dir, que els governs independentistes no eren normals? Això no és deshumanitzar o connotar negativament? Només és normal un govern del PSC? Si això ho arriba a verbalitzar (pensar ja ho pensava) l'antiga CiU, tots els intel·lectuals orgànics del PSC se li haurien tirat a sobre.

La llibertat sovint s'invoca com a no intervenció, i això permet situar a una mena d'extrema esquerra tothom qui no compra això. És igual que hi hagi qui, amb la mà dreta, demana al Govern/Estat que no s'hi fiqui, i amb la mà esquerra demana fortes subvencions o indemnitzacions que el que fan és socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis. El discurs -ja se n'ocupen alguns mitjans- és el de la llibertat. Hauríem de recordar que la premissa per a la llibertat és la igualtat, allò que en dret s'anomena igualtat d'armes. La tenim, ara? Seria molt discutible... anem amb un exemple. Recordeu el qui va ser president de Foment del Treball i de la CEOE, Joan Rossell? Fill i nebot dels promotors i del director del Banc de Madrid, aixeca la bandera d'empresari... sense haver fundat mai cap empresa, sempre s'ha anat col·locant en consells d'administració per relacions familiars, personals o institucionals. I potser és un bon gestor, qui sap, però no encaixa gaire amb aquell perfil hagiogràfic de l'empresari “que s'arrisca, que s'hi juga el patrimoni, que innova, que batalla dia a dia...”. Que hi és, aquest empresari, i que ha de ser el nostre aliat.

Però una esquerra de la llibertat no vol dir una pràctica funcionarial, estatista i dirigista. Vol dir marcar regles de joc justes. Michel Rocard -més bon ideòleg i proposador que polític pràctic, tot s'ha de dir- quan va ser primer ministre de França va elaborar una circular sobre maneres de governar. En un resum molt resumit hi deia:

“L'acció de l'Estat ha de passar de la gestió directa al “fer fer”; del “fer fer”, a la incitació; de la incitació a la definició de les regles de joc”.

Un bon programa que, això sí, implica també més coses. La primera, que els agents implicats -socials, civils, econòmics, culturals- estiguin en condicions i en disposiciò de fer, de respondre a la incitació, de compartir i complir regles de joc. Ho tenim, això? Em temo que no gaire. Admetem que tenim una societat civil dèbil, clientelar, massa depenent dels recursos públics, i sovint amb uns models de comportament molt antiquats. La segona, que aquest canvi de papers no vol dir, no ha de voler dir, un debilitament dels poders públics. Allò de “Estat poc, ni que sigui català” que deia un ex-secretari general d'ERC s'ha de matisar: poc, però no dèbil ni fluix; poc però capaç i amb mitjans per a fer bé el que decidim que ha de fer. Està bé que el sector públic, en un sentit extens, s'aprimi, però no és el mateix perdre greix que massa muscular, de la mateixa manera que no és el mateix créixer que engreixar-se.

L'esquerra, doncs, hauria de treballar per a enfortir aquesta societat civil extensa, per a negociar -i, si cal, fixar- regles de joc justes, i tenir mitjans i autoritat per a fer-les complir. I això no és el gosplan, per molt que alguns gurús soi-disants liberals s'exclamin.

2.2. L'esquerra que s'entén

Per fer això -i moltes coses més- per a poder convèncer, argumentar, seduir, cal que se'ns entengui. I això vol dir parlar clar, i abandonar aquell idiolecte propi d'iniciats, ple d'eufemismes i de correccions polítiques, que resulta absolutament incomprensible.

I el primer per a fer-se entendre és dir coses, i coses amb sentit. No és el mateix parlar que dir coses. Prou de discursos plens de tòpics, de llocs comuns, de significants buits amb els quals tothom pot estar d'acord, però que no diuen res (“Volem una ciutat amable, oberta, amb respecte per a infants i gent gran, activa, inclusiva, segura”. Val, i això què implica?).

Deixem-nos -o, almenys, reduim-les- de línies vermelles, ultimàtums, i afirmacions rotundes sobre elements que no controlem prou. Haver de menjar-se les pròpies paraules, ser vulnerables a l'hemeroteca, és un preu que inevitablement s'ha de pagar, en política, però això no vol dir que no ho tinguem en compte. La gracieta d'un tuit, que dura el que duren les coses a twitter/x (és a dir, un sospir) ens pot perseguir durant anys. Recordem les 155 monedes de plata, o el “doneu-me 68 diputats i proclamem la independència”. O, més cap aquí “no votarem mai Illa com a president”. I que consti que jo vaig votar sí a l'acord.

Això es veu sovint als programes electorals. Un brindis al sol, un dibuix d'una arcàdia feliç, on primem els objectius -a on volem arribar- molt per sobre dels mitjans -com ho farem-. Amb més adjectius -sostenible, just, equitatiu, inclusiu, de qualitat...- que no pas els substantius, el què concret. Hauríem d'assumir -i tenir-ho en compte- que, quan ens presentem a unes eleccions, seria bo cenyir-nos al marc d'aquelles eleccions, a les possibilitats reals -legals i econòmiques- del que volem i del que podem (i això no és incompatible amb voler més). Tenir en compte el context temporal, polític, social. I que anem a cobrir un període de quatre anys, en el qual cal -no només cal, és imprescindible- plantejar propostes a més llarg abast, pero on la gent te dret a saber què es pensa fer en aquell període.

Hem de ser capaços de formular propostes clares, concretes, que es mullin (però d'això en parlaré més endavant). Si la gent té la sensació que se li dona gat per llebre, el més probable és que això passi. O que no es tingui res a dir.

2.3. L'Esquerra emancipada

L'Esquerra necessita completar les seves emancipacions. Necessita culminar un procés d'emancipació que va iniciar el 1996.

Emancipar-se respecte Convergència. L’ombra del pujolisme, l’aura de la presidència de la Generalitat, i un partit reconstruït el 1977 més sobre el record del que va ser que no pas sobre un projecte de futur, van fer que, durant molt anys, fos possible aquesta dependència d’ERC envers Convergència. Fins i tot després de la renovació de l’any 1986, va pesar més ser una mena de consciència crítica d’un determinat nacionalisme -concepte que sortosament hem anat desterrant del vocabulari polític català- que no pas una opció de canvi. No és per res que els protagonistes d’aquella esperpèntica escissió del PI de deu anys després -Colom, Rahola, i uns quants més- han acabat als rengles de l’antiga Convergència i l’actual JxC.

Però aquest procés d’emancipació, aquest “matar el pare” que diríem en una psicoanàlisi d’estar per casa, és lent, i potser és ara el moment en què ha de culminar, després d’anys de tremolor de cames, o de no saber aguantar les envestides -polítiques, mediàtiques, interessades, i des de totes les bandes- a cada diferència o enfrontament amb aquest món. El nostre concepte de la nació, el nostre concepte del món, de les transformacions necessàries, ens separa massa. Ens podem trobar en qüestions concretes, ens podem parlar -faltaria més!- però no barrejar-nos, confondre'ns, i encara menys supeditar-nos-hi, com voldrien.

No és aquesta, però, l’única emancipació necessària, imprescindible, per a ERC. Al costat del complex de no ser prou catalans/indepes, en funció de qui té el privilegi de decidir qui és català i qui no, hi ha, també, un complex de no ser prou d’esquerres, a ulls de qui es considera “l’esquerra” per definició. Una definició tan irrebatible que es veu que les coses “són d’esquerres” perquè les pensen/diuen/fan uns que “són” l’esquerra. Encara és pitjor quan part -molta- d’aquesta esquerra exquisida actua a partir d’una autoatorgada superioritat moral, de definir el que es bo o dolent, fins i tot a nivell de conductes personals, en una visió eclesial de la política que pretén regular conductes i expressions. Un regal per a la dreta –sovint la ultradreta- que es pot apropiar del concepte “llibertat” i fer-ne un ús pervers. No cal anar gaire lluny, per veure-ho, i ja n'he parlat.

Per por de ser titllats de dretes, ens apuntem a totes les protestes fetes des de l'esquerra (o d'una suposada esquerra). A totes les plataformes salvemelquesigui hagudes i per haver. I n'hem de fer un casus belli. Recordeu les lluites contra la MAT de Girona? Més de quatre alcaldes de CiU s'alineaven contra la MAT, però CiU, al Parlament, la defensava. I no passava res. En canvi, si això ens passa a nosaltres, tenim una mena de trauma. Assossec.

El mateix amb altres qüestions. De veritat hem de defensar Cuba o Venezuela? Jo no vull caure en els extremismes de la dreta, però hi ha coses indefensables, i de vegades no sembla clar on som. Amb tota la poètica de la història que vulgueu, no m'agrada un país sense llibertat d'expressió, sense llibertat d'associació política o sindical, i sense eleccions lliures, i d'on molta gent en fuig.. El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. (i sé que Venezuela no és exactament així, però, a banda que té una qualitat democràtica força deficient, també em fa una certa vergonya estètica).

Malgrat totes les imperfeccions que té, sóc europeista, i si la Unió Europea no existís, l'hauríem d'inventar. I millor dins que fora per a intentar canviar-la. I penso coses semblants -però no iguals- amb l'OTAN, i això que fa més de quaranta anys formava part del comitè Anti-OTAN de Tarragona, però tampoc ho resoldrem ara. Sí que penso, però, i més enllà del que són, que una postura flexible sobre això ens ajuda (però no garanteix res) de cara a la independència. N'hauríem de parlar. No pot ser que ens acabem autoubicant tan a l'esquerra -sovint només en aparença- que ens allunyem del que som, del que fem, i de la majoria del país, només per un absurd complex de no semblar prou d'esquerres. De segons quina mena d'esquerra, millor lluny.

Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix) - 1

 

Començo avui una sèrie d'apunts sobre Esquerra (també sobre l'esquerra). Una primera versió la vaig fer la segona quinzena de maig, després de les eleccions, però només va circular en petit comitè. Ara, corregida, augmentada, actualitzada, la publico per a coneixement general (o, almenys, el que doni de si aquest blog d'estar per casa). Encara que no ho citi, un dels textos de capçalera que he volgut tenir molt en compte és “Principi de realitat” de Jordi Muñoz; un llibre del 2020, absolutament vigent, i que recomano molt.

Ho dic sempre, però ara encara més: els comentaris seran molt benvinguts (llevat de si són insults, desqualificacions, o gracietes).

Sobre l'esquerra, l'Esquerra, i altres coses que hi tenen a veure (però que no són el mateix)

ERC és a l'ull de l'huracà, per (de)mèrits propis, i per alegria de qui vol fer sang. Tothom parla, opina, pontifica, sentencia (algú també voldria executar) sobre què és i que hauria de fer ERC. Doncs mira, ja no ve d'un, i jo també m'hi poso. A més, tinc la mica d'autoritat que em pugui donar el fet d'estar-hi vinculat de fa més de trenta-quatre anys, i d'haver vist de tot. El trist privilegi de l'edat.

De què va això que escric? No va de persones, que, malauradament, és el debat/soroll més general. No hi va perquè crec que ens convindria, ens convé, molt més parlar de futur, de propostes, d'idees. No hi va perquè a totes les candidatures anunciades hi ha gent que em cau bé, gent que crec que han de tenir un paper a l'esquerra i a l'Esquerra, gent que conec i sé que valen. També gent que no conec i que, per tant, no tinc motius per a no confiar-hi (però tampoc per a creure'ls a ulls clucs: pus parla català, vejam què diu). I també gent que malauradament sí que conec i que sé que són persones incompetents, o tòxiques, que preferiria tenir lluny (i tot plegat és un eufemisme del que n'hauria de dir, però m'ho callo: hi ha absoluts miserables, trepes, i malparits/des). Però això passa a tot arreu. Fins i tot hem vist reaparèixer persones que,això sí, complien novament el paper de doberman que els és usual (i que continuo considerant tòxiques).

També he dir que soc, per ara, molt pessimista. Crec que tot plegat s'ha enverinat de tal manera que no sé si qui guanyi sabrà guanyar, ni si qui perdi sabrà perdre. Em temo que ho tancarem tot en fals, i, llevat de molta feina discreta, pacient, negociadora i generosa, ens esperen uns anys propers difícils fins que no afrontem les coses i fem el reset necessari: generós, donant sortides dignes a qui les mereix, fent net de comportaments indignes i també d'hipocresies no creïbles. Tindrem, doncs, una llarga travessa del desert -no serà la primera- i falta veure qui està disposat a fer-la, a recollir els vidres trencats, i qui, en canvi, abandona el vaixell.

Podria dir ara què em semblen cadascuna de les candidatures. Ho he fet en petit comitè. Però com que no aportaria res per a millorar, ho deixo estar (Manolo, la teva definició sobre les eleccions al Barça de l'any 1989 m'ha servit de molt).

I per acabar: això no va de persones, però hi ha persones. Com vaig dir parlant de l'acord ERC-PSC, a més dels motius racionals, hi ha els emocionals: veient qui hi ha en alguna candidatura, venen ganes d'anar a una altra. I a la inversa.

1. Idees generals

Mirant enrere (però no massa)

En qualsevol anàlisi que es vulgui una mica seriosa cal fer una mica d'història: saber d'on venim, si més no en aquells aspectes que tenen relació amb la crisi actual. De fet, una idea força estesa és que una de les raons de la crisi de l'independentisme és la manca d'un relat compartit sobre el que ha passat aquests darrers anys. Crec que a ERC això també passa.

Em semblen imprescindibles algunes reflexions sobre el paper d'ERC en relació a l'estat actual de l'independentisme.

Durant molt de temps, l'independentisme era una posició excèntrica (excèntrica, fora del centre, no una raresa patològica!). Estava situat fora del tronc central de la societat i de la política catalanes, era residual. D'entre les opcions polítiques, només ERC assumia l'independentisme i, a la vegada, tenia vocació institucional i de govern.

Hi ha dues grans fites, a ERC. Els anys 90 s'aconsegueix normalitzar institucionalment l'independentisme; tot i que en una posició molt minoritària, hi ha independentistes al Parlament que parlen, proposen, esmenen, negocien, i voten. I, ara, gràcies a ERC -no només, però sobretot- l'independentisme és al tronc central de la política catalana; no majoritari, però tampoc no negligible: no es pot fer política a Catalunya al marge de l'independentisme.

Ara bé, aquest paper d'ERC va fer que durant molt de temps fos el refugi de molts independentistes, més enllà de les fronteres ideològiques d'un projecte polític propi dels estats i de les societats més normalitzades. Hi havia gent, militància i electorat, que confiava en ERC per indepe, sense compartir del tot un determinat model de societat. Això també va propiciar unes fronteres difuses, si bé situades en un espai de centre esquerre, que és el majoritari a Catalunya. Teníem gent -potser encara la tenim- que és "molt, però molt, independentista" i jo sempre m'he preguntat com es mesura això: hi ha algun aparell, un independentòmetre, que permet mesurar la concentració d'independentina a la sang?. En fi...

Aquest escenari es comença a esquerdar amb les contradiccions que suposen els dos tripartits -especialment el segon- i per la digestió del procés estatutari i de la crisi econòmica. ERC s'obre en canal perquè el model que havia funcionat fins aleshores, de doble llebre -nacionalitzar l'esquerra, fer més exigent la dreta catalanista- no dona més de si.

El canvi de cicle del 2012 -que no deixa de ser un èxit pòstum de l'ERC dels 2000- ens agafa amb el peu canviat, en la mesura que encara hi ha -això també passa ara- qui llegeix ERC com el partit indepe de sempre, sense assumir que, quan l'independentisme s'eixampla i es normalitza, cal resituar-se. Ja no tenim la quasi-exclusiva, i l'elector pot triar més. Això és bo per al país, és clar, perquè ens normalitza, però si encara funcionem amb l'esquema de ser “els independentistes” ens enganyem. No som els únics, i hem de ser alguna cosa més.

I què ha passat en aquest darrer cicle electoral?

Una part significativa de l’electorat ha passat a votar PSC. Vot útil, vot guanyador, o vot que frena la dreta –sobretot a les generals- o que no volia que pactéssim (més) amb Junts. De tot. També hem perdut vot per l’abstenció Recordeu que, al 2017, l’antiindependentisme va votar en massa, com mai no ho havia fet? Doncs també l’independentisme té votants que només es mouen en moments d’excitació, i aquests no ho són. Hem perdut vot cap a Junts, sensible a discursos èpics d’unitat i de restitució. I algunes coses s’han escapat cap a l’extrema dreta estelada (allò que dèiem: ERC ja no és “el” partit indepe, i la gent es ressitua). Es ressitua tant que alguns militants han passat a Aliança Catalana; està bé que hagin marxat de casa si pensaven així, però això demostra la barreja que teníem. Alguns han passat a la CUP? Segurament, però els vasos comunicants de la CUP ho són molt més amb Junts (les enquestes deien que preferien Puigdemont a Aragonès en una proporció de quatre a un; és el que passa amb alguns nens de casa bona que juguen a ser radicals). A partir d’aquí, caldria reflexionar sobre com podem retenir vot que dubta entre PSC –per cert, el PSC més espanyolitzat i més dretà que mai- i nosaltres. No sé com fer-ho, però dubto que un excés d’agressivitat sigui la millor manera. La gent no vol que la facin sentir culpable per haver votat una altra cosa.

Aixecar la mirada temporal i partidista. El desembre de 2017, més d’un milió de votants va optar per la papereta de Ciudadanos. Caricaturitzar això dient que són uns fatxes espanyolistes potser calma consciències, però és estúpid. Per començar, si hi hagués un milió de fatxes, aniríem molt malament. No, en aquest milió hi ha fatxes, sens dubte, però hi ha, sobretot, molta gent com la que trobem a la cua del súper, a l’ascensor de casa, recollint la canalla a la piscina o al bàsquet, a l’AMPA, o al centre de dia. Gent com nosaltres, que paga hipoteca, pateix rodalies, i compra a les rebaixes. Gent, això sí, que es va sentir agredida, o es va espantar, amb el procés. Gent a qui hem de conèixer –aquest és el primer pas- i convèncer (i primer de tot, escoltar) que això de la independència no va contra cap identitat; som independentistes de l’estat espanyol, no antiespanyols a seques. Els putaespanya són exabruptes propis del nen que diu una paraulota al dinar de Nadal i riu de la impressió que causa, però no serveixen per a res, i segurament generen anticossos.

El 2017, a més, es va produir un fenomen que no hem analitzat ni usat prou. Per un cop, el vot que es va reagrupar en clau nacional (en aquest cas antiindepe) va ser l’espanyol, mentre que l’elector indepe tenia un panorama mes normalitzat, i podia triar entre diverses opcions –JxC, ERC, CUP-. El 2017 va servir per comptar antiindepes (entre els quals, com he dit, hi havia de tot). De fet, Ciudadanos va ser el Junts pel No. I més enllà d’analitzar aquest milió de votants de C’s -que també- ens hagués calgut una mirada diferent a l’altre milió de vots que no va anar ni a l’independentisme ni a l’antiindependentisme més clar. Si no som prou –i no en som- hem de ser més, i aquests més només vindran dels que no hi són ara. Faves comptades. Cal conèixer, escoltar i seduir, i no insultar o menysprear. I això no són fórmules fàcils com “eixamplar la base” –per molt que siguin veritat- i que s’esgoten només enunciades. Vol dir una praxi permanent, sostinguda, i ben pensada, i no uniforme.  

Independentismes

Com he dit, hem deixat de ser “els” independentistes, per ser “uns dels” independentistes. Però això vol dir moltes coses. Quan l'independentisme passa a ser un dels troncs centrals de la política catalana l'establishment ha buscat sempre minimitzar-lo, quan no negar-lo. Amb la col·laboració de part de l'independentisme, especialment del recent. Només cal veure les múltiples referències a una suposada “unitat” de l'independentisme, ja sigui per demanar-la, o per posar de manifest que no hi és. Heu vist mai que la Vanguardia -mascaró de proa de l'ordre immutable de les coses- faci notar que els partits no indepes no van junts a les eleccions? No, és clar. En canvi, hi ha contínues referències a la manca d'unitat indepe, al fet que hi ha moltes candidatures, etc.

I això, el que fa, és alimentar la idea que, per una banda, hi ha les opcions normals, les que s'ocupen de les coses, i per l'altre les rares, les que s'ocupen de la independència (i ho destorben tot). El problema ve quan una part de l'independentisme -també alguns de nosaltres- compra aquest marc mental, sense adonar-se que això ens torna a la perifèria, a la marginalitat. La dreta ara independentista, que no vol presentar-se com la dreta que és (perquè saben que el país és molt més avançat, progressista, d'esquerres... el que vulgueu) i, a la vegada, no volen perdre la direcció del catalanisme polític (com la van poder quasi monopolitzar, amb l'ajut inestimable de la miopia de bona part de l'esquerra catalana, és una altra història; apassionant, però ara no toca) aquesta dreta necessita l'esquer de la unitat per a dissimular que és de dretes (ara en diuen "transversals", com l'Eix). Pero sempre manant, això sí.

El discurs de la unitat -que, en el fons, vol dir subordinació de tothom a la seva direcció- és l'excusa per a mantenir-nos en un estadi subaltern. La prova, les dificultats per a formar govern el 2021 i les resistències a reconèixer la primacia d'ERC. O, sense anar més lluny, la rebequeria infantil de no voler reconèixer ni tan sols la presidència en funcions després de la destitució de Quim Torra (el títol acordat era de “vicepresident, conseller d’economia i hisenda, i president interí í en funcions de substitut”. Apa, ja està).

Això té un rerefons important, que és la idea de nació. Històricament, han conviscut dues concepcions de la nació, i això ja des dels temps de Valentí Almirall i de Torras i Bages. Una idea de la nació com una mena d'esperit immortal, que ve de sempre, pròpia del romanticisme, del Volkgeist, de Herder. Per altra banda, una idea de la nació com un constructe social democràtic, el plebiscit permanent de Renan. La nació, parafrasejant Shakespeare, és la gent. La nació es fa dia a dia, no és una herència inamovible. I entre aquestes dues idees, que van molt més enllà d'una burda simplificació “dreta-esquerra”, és on ha anat circulant el catalanisme polític. A la primeria del segle XX, hegemonitzat per la Lliga i per aquella idea romàntica. Als anys trenta, per l'ERC, que guanya, no perquè incorpori el llenguatge i l'imaginari de la Lliga, sinó perquè és capaç de guanyar-se les esquerres abstencionistes o anacionals.

Però als anys setanta i vuitanta, i especialment després de la sorprenent victòria de CiU a les primeres eleccions, es consagra -per abandó de les esquerres catalanes majoritàries- l'hegemonia ideològica de CiU (i de la idea romàntica de nació). Convençuts com estan de ser “els catalans”, els amos del país, quan no l'encarnació del país, donen carnets de catalanitat, aprofitant l'autoritat que els ha cedit l'abandonament de l'esquerra. Una esquerra que, en la seva miopia, acaba abonant un cert anticatalanisme perquè, és clar, si “els catalans” genuïns són de dretes, aleshores és progre ser a-català (o anticatalà a seques). És quan es justifiquen aquelles atzagaiades d'escriptors progres dient que, a partir d'ara, escriuran en castellà “per fotre el Pujol”. I CiU, encantada amb el regal, és clar. Encara que això fes mal al país.

Això va canviar. El mateix 1999, el PSC més catalanista, amb Pasqual Maragall, treu els millors resultats. Els tripartits -especialment el primer- van començar a canviar aquesta percepció, però ho van fer havent d'aguantar dues oposicions. Per una banda, una esquerra esclerotitzada, subalterna, que havia acceptat sense cap mena de problema aquell repartiment de papers, i que ara no entén que els seus, els que estaven contra el Pujol, i la dreta, i el catalanisme -que tot era el mateix, a partir d'un soleturisme malentès i excessivament simplificat- promoguin un nou estatut, amb uns conceptes que no entenen; per l'altra, una CiU que veu com se li disputa la propietat del país, amb propostes que mai no havia gosat plantejar en clau nacional. Els primers van propiciar l'aparició de Ciutadans; els segons, una subhasta nacional a l'alça, purament instrumental, que es van petar en una tarda a la Moncloa, per rebentar el govern i recuperar el que sempre han pensat que és seu per designació divina (“han entrat lladres a casa i ens ho han robat tot”, Ferrusola dixit).

Independència per a fer què?

Però, a més, conviuen dues idees sobre la independència. Una més finalista, la independència per la independència, i “després, ja veurem”. Un recanvi, més que un canvi. Una idea abstracta, diferida, que s'assembla a la idea d'aquells per als quals una república seria com seguir igual, només que elegint una presidència de república enlloc d'un rei.

És això el que volem? Jo no. Jo crec que la independència és, sobretot, per a canviar les coses, no només una frontera i el color del passaport (que també, eh?). La independència em sembla una condició necessària per a poder alliberar tot el potencial transformador que intueixo majoritari en la societat catalana. Crec que els valors majoritaris, la concepció del món, la idea de societat, són, a Catalunya, molt més avançats que a Espanya (i també més avançats en la societat que no pas en la seva expressió política institucional). Espanya, aquesta Espanya eterna, sòlida, petrificada, estructural, és un pes mort per al futur d'una Catalunya que té necessitat, voluntat i capacitat d'anar molt més enllà. Per això, per a poder canviar de veritat, la independència és una necessitat però no un objectiu que s'esgota un cop assolit; un instrument bàsic però no una necessitat per ella mateixa.

I també és una necessitat per a la supervivència de la nació, fatalment condemnada sense els instruments d'un estat a favor, i amb un estat -de fet dos- en contra. Però d'una nació que anem construint dia a dia, a partir de la gent, de valors heretats però reinterpretats, de valors que hem de poder posar en comú com a espai compartit, especialment quan una quarta part de la població de Catalunya té orígens fora de Catalunya: la catalanitat, una catalanitat moderna, amable, diversa, ha de ser el terreny compartit, l'espai de civilitat democràtica imprescindible.

L'aventura del tren a Tarragona

 

Al Camp de Tarragona som notícia, aquest cop per l'operació que ha calgut muntar per resoldre el tall ferroviari. Com és sabut -o hauria de ser-ho- unes obres imprescindibles al túnel de Roda de Berà interrompen la circulació entre Torredembarra i Sant Vicenç de Calders, que és com dir de Tarragona i Barcelona de manera directa. Això se sabia de fa força temps -vaja, jo ho sabia i no tinc cap mena d'informació privilegiada- de manera que s'ha pogut preparar una solució provisional per aquests (previstos) cinc mesos. Parlem-ne, perquè ja n'he fet ús i puc parlar en primera persona.

La veritat és que anava una mica espantat, perquè la premsa local -bé, el Diari de Tarragona- en la seva línia catastrofista habitual, va començar a parlar del caos ferroviari quinze dies abans del tall, i encara ara, que ja fa una setmana que dura i, la veritat, no s'ha enfonsat el món, sembla que li sàpiga greu i continua anunciant l'apocalipsi (“el viernes esto será el Bronx”, periodisme de qualitat) sense rectificar quan això no passa. Perquè, si mirem altres mitjans, de tota mena, és cert que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar, però tampoc és cap desastre. Sobretot si tenim en compte que és una operació gens senzilla.

Però, com deia, ja he passat l'experiència, i en puc parlar, amb el benentès que no pretenc que sigui norma general: parlo per com em va anar a mi.

Divendres 4 d'octubre vaig agafar el tren a l'estació del Passeig de Gràcia, a Barcelona (el viatge d'anada no el vaig fer amb tren). Vaig trobar a faltar, arreu, informació de coses com ara si el bus Sant Vicenç - Tarragona era gratuït. La meva intenció era agafar un tren a les 11.56, que hauria d'haver arribat a Sant Vicenç a les 12,47. El tren, però, va sortir de Barcelona a les 12.05, i va arribar a Sant Vicenç a les 13.08.

L'andana de Sant Vicenç amb dues o tres persones amb aquella armilla fluorescent que indica que són personal de servei... però que no ens deia res. Clar que tampoc no hi havia gran cosa a dir, només que calia sortir de l'estació -tampoc no podíem anar enlloc més- i allí trobaríem els autobusos. Suposo que, a la inversa -venir en bus i haver de trobar el tren- deu ser una altra cosa, i deuen tenir-hi més paper perquè també hi deu haver més dubtes.

A fora de l'estació, més gent fluorescent, i unes tanques amb rètols que indicaven el destí de cada autobús, i un plafó amb els horaris previstos (per la mida de la lletra, patrocinats per una òptica, segur). Vaig poder veure que el meu, cap a Tarragona directe, havia de sortir a les 13.28. Suposo que això és per arreplegar la gent que arribava amb els trens següents, a les 13.06 i 13.13 teòriques.

L'embarcament, una mica caòtic, perquè la senyalització de cada bus, o l'itinerari des de la tanca respectiva no estan gens clars. Tot i això, s'anaven anunciant per ordre, i la gent va respondre raonablement bé. Vaja, que podia ser millor, però tampoc no era cap desastre. Hem sortit a les 13.33, i hem arribat a Battestini a les 14.05. Total des que havia de sortir de Passeig de Gràcia fins que he arribat a l'estació de bus de Tarragona, dues hores i nou minuts. Més o menys una hora més que el trajecte habitual.

La meva impressió, com ja he avançat, és que és millorable, però no és cap desastre. És clar que m'hagués agradat més rapidesa, però tots sabem que una ruptura de càrrega comporta un temps. És molt probable que, si el tren hagués arribat a la seva hora a Sant Vicenç, tot plegat s'hagués escurçat una mitja hora (un bus a les 13.00).

Crec que l'operació està raonablement plantejada, però que falta polir allò que, en transport, es coneix per “la darrera milla”, que seria l'atenció més personal (per trobar el tren o el bus, per orientar l'embarcament...) i que això -que es pot anar polint a mesura que hi hagi més experiència- té més a veure amb la selecció i formació de personal, que em temo que deu haver estat un curset accelerat i poca cosa més.

Sempre recordaré, per contrast, el que m'explicava un conegut que va fer de voluntari olímpic, el 92. El van posar de xofer d'un dels sàtrapes del COI, i l'havia de dur de l'hotel, a Sitges, a les instal·lacions olímpiques (no sé si a totes, o només algunes). El fet és que es va passar setmanes fent el trajecte Sitges – pavellons (o el que fos) no sé quantes vegades, per itineraris alternatius per si hi havia algun imprevist, per tenir dominades totes les rutes (encara no hi havia navegadors!) en el que em sembla un bon exercici per assegurar que podia fer bé la seva feina. Ho dic perquè, pel que sembla, ara s'ha donat el cas de conductors de bus que es perdien pel camí. Allò de la formació.

No pretenc que la meva experiència sigui la norma de tots aquests cinc mesos. És més, estic segur que hi haurà incidents que, quan t'atrapen, et posen de molt mala llet. Però també em faig el càrrec d'una operació molt complexa, amb imponderables -l'espai a l'estació de Sant Vicenç és el que és- i que demana una mica de comprensió i de paciència, que no són incompatibles, de cap manera, amb la crítica a allò que no va, i a la revisió contínua per a corregir errades i millorar. Però sí que em sembla incompatible amb l'actitud de desastre absolut, de “piove, porco governo”, que hi ha en alguns sectors i en alguns mitjans. No n'hi ha per tant. I si de veritat només són cinc mesos, ja estarà bé.