Sobre enquestes electorals. Tranquil·litat i bons aliments

La setmana passada es feia pública l’enquesta electoral del CIS, que passa per ser de les més rigoroses. I avui, una del Periódico de Catalunya, que ja anuncia que, com ha anat fent les darreres convocatòries, en publicarà una cada dia, des del Periódico d’Andorra, per sortejar l’anacrònica normativa vigent.

Les previsions d’aquestes enquestes, com sempre, han desfermat tota mena de comentaris i de nervis. Sembla que oblidem –o que algú oblida- que les enquestes només són previsions, que tenen molta cuina, i que sovint es plantegen més per a orientar el viot en una direcció determinada que no pas en simplement analitzar la tendència en aquell moment. I deixos de banda qüestions tècniques com ara que, en realitat, hi ha tantes eleccions com circumscripcions electorals.

Per a tranquil·litzar els qui s’hagin posat nerviosos (o, a la inversa, posar nerviosos els tranquils) vegem què deien unes enquestes fa sis mesos:

	CIS desembre 2015	El Periódico de Catalunya desembre 2015	El País desembre 2015	Resultats 20-D
PP	120/128	98/102	105/112	123
PSOE	87/89	82/86	85/94	90
C’s	63/66	76/80	53/67	40
Podemos + aliances diverses	45/49	52/56	55/64	69
IU	3/4	4/6	1/3	2
ERC	7	9/11		9
DiL	9	7/8		8
Bildu	6/7			2
PNB	5			6
CC	1			1

Cal fer l’aclariment que, en el cas de C’s i de Podemos et alii, el fet que fos la primera vegada que es presentaven a unes eleccions generals dificultava la cuina de l’enquesta (el record de vot, per exemple) però em sembla que la tendència a sobrevalorar l’opció “de moda” és clara. Això, fa sis mesos, era C’s, i crec que ara és Podemos i companyia. I, pel que fa a les opcions menors –a escala espanyola- crec que només és més o menys fiable la part del resultat imputable a les grans circumscripcions (Barcelona i Biscaia). La resta es dirimeix amb marges massa reduïts.

D’aquí quinze dies haurem sortit de dubtes. I a ves a saber on haurem entrat. 

I encara sobre els peatges de les autopistes

Serà perquè som en campanya electoral –de fet, fa anys que només som en campanya electoral- però la ministra de Foment s’ha despenjat afirmant que, quan venci la concessió de l’AP-7, l’autopista serà de franc. També s’ha expressat en els mateixos termes el conseller de Territori i Sostenibilitat sobre la C-32 i la C-33.

La mica de debat s’ha produït en uns termes que podríem anomenar pintorescos –la versió optimista- o directament vergonyants –la versió més real- especialment amb la intervenció excretada per un individu que fa funcions de diputat per Tarragona i que només obre la boca per menjar i per regalar les seves oïdes, encantat com està d’escoltar-se.

El que em sembla preocupant és aquesta mena de subhasta de peatges, electoralista i demagògica. No només pels problemes legals que poden tenir alguns peatges, sinó pel missatge que emeten: no hi haurà peatges. No puc estar-hi d’acord. Ens calen peatges, tot i que sensiblement diferents dels que tenim, però ens calen.

El peatge suposa que l’usuari paga part del cost de la infraestructura, i això em sembla just, especialment en un territori de pas com és Catalunya. Altrament, els costos de la infraestructura –que està amortitzada, però que s’ha de mantenir i millorar- són només a càrrec del contribuent, Independentment que en sigui usuari o no. N‘he parlat més cops, potser el més clar aquí

Entenc perfectament que allò que vol sentir la gent és que no s’haurà de pagar, i que això, en una campanya electoral –i quan la realització de la promesa és d’aquí uns anys- és molt llaminer. Però crec que estem ignorant o posposant un debat seriós sobre com es paguen i gestionen les infraestructures, i ens convé molt fer-lo i fer-lo bé, és a dir, amb dades a l’abast sobre què costa cada cosa i qui la paga. Potser ens convé més que tothom que passa per les autopistes –sigui contribuent català o no, i sobretot si no ho és- pagui una mica, que no pas que tots els costos els paguem només els contribuents catalans. Hi ha moltes coses inventades: l’eurovinyeta, per exemple.  No em sembla tan complicat d’entendre. 

Els independentistes no són normals (Joan de Sagarra)

El diari El País (no cal especificar de quin país parlen) entrevista Joan de Sagarra, en una sèrie sobre periodistes o cronistes de Barcelona. Joan de Sagarra, per a qui no el conegui, es dedica a viure del passat, del seu passat recent –de quan ell era jove, que tot era millor- i sobretot de ser fill del seu pare, Josep M. de Sagarra, amb molt més talent que el fill (això de viure, fins i tot literalment;  recordo que va demanar als lectors que l’avisessin si veien a la venda les traduccions de Shakespeare que va fer el seu pare i que va editar l’Institut del Teatre: no cobrava –això deia- les liquidacions per drets d’autor).

La qüestió és que, en aquesta entrevista, parla d’un individu del seu barri, que resulta ser oncle de Raül Romeva. L’entrevistador pregunta “També és un actiu independentista?”. I Joan de Sagarra respon “No, ell és normal”.

És a dir, per a Joan de Sagarra, els independentistes no som normals

Ara imagineu que l‘entrevista va d’una altra manera. Parlen d’un oncle de, posem per car, Albert Ribera, i pregunten “També és unionista?” i l’entrevistat –Mikimoto? Joel Joan? És igual- respon “No, ell és normal”.

Els esgarips del País i de tota la seva nòmina d’articulistes posseïdors de la veritat absoluta i donadors de lliçons de democràcia se sentirien des d’Alfa Centauri. Faltaria temps per la intervenció de la defensora del lector. Els partits polítics no independentistes clamarien al cel, i exigirien reparacions públiques i la intervenció del Col·legi de Periodistes. No sé si algun  portaveu interpel·laria el President de la Generalitat i parlaria de racisme –no seria el primer cop sobre una opinió privada-.

Però segur que no hi haurà res de tot això. El que segur que continuarà és el raig d’acusacions d’asfíxia informativa, de que si no ets independentista et fan el buit, i totes aquestes ximpleries.

(foto, la imatge que il·lustra l’entrevista, manllevada de elpais.com) 

el català als ebooks no és un manifest

Ara fa unes setmanes, un col·lectiu de sociolingüistes publicava el Manifest Koiné amb una sèrie de consideracions sobre el possible status del català en un futur. 

Aquest manifest va ser molt comentat –em temo que més que llegit i comprès- i fins i tot va generar  pregunta parlamentària al President per part de Lluís Rabell, en un to i ens uns termes que a mi em van semblant molt fora de lloc (però això  només és la meva impressió).

Fa pocs dies, i a rel d’una altra pregunta parlamentària, ara al Senat, i formulada per una senadora de Catalunya en Comú, hem sabut que el Ministeri de Cultura no gasta ni un cèntim en e-books que no siguin en castellà, malgrat les peticions de responsables dels sistemes bibliotecaris català, valencià, i, em sembla, que gallec (el País Basc, com és habitual, té la seva pròpia plataforma i va per lliure). La raó? Les retallades, és clar. La notícia,  aquí

El primer fet va originar dotzenes de reaccions i comentaris, editorials de diari, i més, en defensa d’un teòric bilingüisme i acusant els signants del manifest –i, per extensió, tot l’independentisme, el Govern català, i algú que passava per allí- de feixistes, d’intolerants, de racistes, i més.

Heu vist que cap d’aquests defensors del bilingüisme digui res del que fa el Ministeri de Cultura? Oi que no? Pel que sembla, això del bilingüisme és com allò de Animal Farm, de George Orwell: tots som iguals, però alguns som més iguals que els altres.

Em direu que no és exactament el mateix. És veritat, no ho és. El primer és una opinió d’un col·lectiu. El segon és una política pública implementada per un govern amb els recursos públics. Allò que sempre retreuen Ciudadanos i PP al Govern de la Generalitat –algun cop amb part de raó- i que ara accepten acríticament. L’opinió sobre el català és més greu que els fets oficials, sempre que els fets oficials vagin en contra del català.

(imatge extreta de www.casadelllibre.cat)

Converses de Salou, Converses del Camp de Tarragona

El passat dilluns la Fundació Mútua Catalana va organitzar un acte -Converses al Camp de Tarragona- centrat en l'existència o no de l'àrea metropolitana del Camp de Tarragona. Com que aquest és un tema d'estudi que m'interessa molt, i els ponents eren solvents, -i alguns coneguts meus- hi vaig assistir. 

Però ara no volia parlar del debat metropolità -tot arribarà- sinó d'una prèvia a l'acte, que va ser un homenatge als participants -supervivents, ai las!- de les Converses a Salou, una mena de debat obert sobre el Camp de Tarragona, en clau fonamentalment econòmica i social -un eufemisme de política- a mitjans dels anys seixanta.

Jo desconeixia que havien existit aquestes converses, la veritat, van ser tot un descobriment. Si teniu ocasió de pescar un exemplar de l'opuscle “Converses de Salou (1964-1970)” editat per la mateixa Fundació, i a càrrec de Josep Fàbregas i de Francesc Roig, veureu l'ambició i l'interès d'aquestes converses.

I em perdonareu la vanitat de l'autocita, però mentre escoltava en Josep Fàbregas, o en Ramon Gomis -el més jove dels conversadors de l'època allí present- vaig recordar un article que havia publicat al Punt de desembre de 2005. Aleshores feia poc que s'havia fet la segona edició del debat Costa Brava, i, amb motiu de l'inici dels treballs del Pla territorial del Camp de Tarragona, jo escrivia:

“Fa uns mesos, va tenir lloc la segona edició del Debat Costa Brava, on la societat civil gironina va reflexionar àmpliament sobre el territori. Aquí encara ens falta fer la primera edició del Costa Daurada o Camp de Tarragona, o com li vulguem dir. No és aquest un bon moment per començar-hi a pensar?”

Ja ho veieu, aquesta primera edició, més o menys, ja havia començat a existir fa gairebé cinquanta anys. No cal dir que celebro que s'hagi reprès d'alguna manera, i voldria que no quedés en un acte més o menys lluït i anual, sinó que això d'ara fos la llavor d'un debat més intens, més extens, i amb més interès i participació per a saber què som i què volem ser en aquest tros de món que anomenem Camp de Tarragona.  

Ale i Jordi. Comparacions gens odioses

Hi ha comparacions molt clarificadores. El 27 de gener de 2013 vaig penjar un post parlant de l’aleshores diputat tarragoní del PP al Congrés, Alejandro Fernández, actualment també diputat del PP però al Parlament. Hi ressenyava les intervencions fetes en l’any llarg que portava de diputat, elegit el 20 de novembre de 2011. El podeu veure  aquí

Ara he volgut fer el mateix exercici, però amb un altre diputat, en Jordi Salvador. Elegit el 20 de desembre passat, en menys de tres mesos de treball parlamentari porta ja més intervencions parlamentàries i més temps. 

Ja sé que no es tracta d’acumular intervencions com una cotorra –potser aquí l’Ale encara tindria alguna cosa a fer, per això de parlar i no dir res- però és que, a més, en Jordi ha parlat de llei mordassa, de respectar el dret de vaga, del cabal ecològic de l’Ebre, d’investigar el Castor, i de més coses d’aquestes.

Francament, em sembla que, a Tarragona, hi hem sortit guanyant, i molt.

(Foto de José F. León per al diari el PuntAvui, extreta del facebook del Jordi )

Hipòtesis i dades sobre BCN World

No m’ha agradat mai aquella posició del “jo ja ho deia”, que sovint va lligada als anunciadors de desgràcies. No tinc cap vocació de Cassandra (qui no sàpiga què vull dir, que  llegeixi els clàssics, o que miri la viquedia, que em temo que és el que passarà).

Tot i això, no em vull estar de posar algunes dades a l’abast. El gener de 2014 vaig comparèixer al Parlament per a donar la meva opinió sobre BCN World –aleshores encara era BCN World-. Ho explicava aquí. En la compareixença, vaig utilitzar una presentació –força matussera, ho confesso, no sóc cap expert- i hi plantejava una hipòtesi sobre el que podria suposar en termes de sostre i d’usos. La diapositiva corresponent era aquesta:

Ara, al cap de dos anys, i amb el Pla director presentat i esperant una decisió, podem comparar el que jo aventurava i la proposta:

Usos	Hipòtesi	Pla director	Diferència
Hotel	600.000/780.000	600.000	0/+180.000
Casino	60.000	60.000	0
Comercial	67.500	50.000	- 12.500
Oci/Centre de negocis	30.000	120.000	+ 90.000
Residencial	495.000	495.000	0
Total	1.252.500/1.432.500	1.325.000	+129.500/-107.500

No anava tant desencaminat, doncs. Ho dic, no per a reivindicar res, sinó per a respondre a un indocumentat –que, per vergonya col·lectiva, ocupa un escó en representació de la ciutadania- i que va voler desqualificar aquestes aportacions com a “teories universitàries”. Els universitaris, de vegades, encertem, i no per casualitat, sinó per coneixements.