Més Anella Olímpica, i qui mana -o ho sembla- a Tarragona

La gestió dels futurs equipaments de l'Anella Olímpica de Tarragona continua generant polèmica. A més del que j vaig dir fa uns dies, avui hi ha unes declaracions de l'alcalde de Tarragona que em generen alguns dubtes. Repeteixo que no parlo del contingut de l'expedient, que no en sé res més que el que surt als mitjans de comunicació. En tot cas, del que parlo, cito fonts clares, de manera que no amago res.

Diu avui l'alcalde, segons recull el Diari de Tarragona (cito textual):

«Tenemos una oferta de una empresa y podíamos hacer dos cosas: la primera, estudiarla en un despacho y tirar millas, pero hemos optado por una segunda, que es poner esta posibilidad a exposición pública para que todo el mundo conozca esta posibilidad».

La veritat és que a mi se m'acuden més possibilitats que les que cita l'alcalde, i ja hi havia fet referència. Se m'acut que la gestió dels equipaments públics ha de ser una política pública, ha de ser una decisió del govern municipal. I això és previ a treure coses a concurs -la mateixa gestió- perquè primer decideixes com vols fer les coses, i després ho poses en pràctica.

A mi no em faran creure que aquesta empresa amb nom de tercio de Flandes és tan altruista que es dedica a fer projectes i els ofereix gratis et amore a l'Ajuntament. Si s'han molestat a fer-ho és perquè han vist oportunitat de negoci, i això els ha de venir induït. Algú els ho ha proposat, i aquest algú ha d'haver estat el govern municipal.

Agafem una part de l'oferta: residència esportiva. És de creure que aquesta residència serà de pagament. Santa Gadea creu que hi haurà demanda per a la residència? Aleshores perquè no la promou directament? No és una activitat reservada al sector públic, és perfectament possible per la iniciativa privada. Però estic segur que no ho faran. Perquè el negoci no està en buscar una oportunitat, fer un estudi de mercat a veure si això és rendible, fer un pla de negoci, i invertir. El negoci està en utilitzar un patrimoni municipal i cobrar un canon, tant si la residència funciona com si no. Si funciona, els beneficis per a Santa Gadea (i el cànon també). I si no, almenys el cànon. Si això és esperit d'empresa, aquell amb què ens adoctrina el Rossell des de la CEOE, anem bé.

Resulta preocupant aquesta manera de fer. “Tenemos una oferta de una empresa”. Digui'm, alcalde, en tenen moltes d'ofertes altruistes d'aquestes? De quin tipus? A partir d'ara, deixaran que siguin les ofertes de les empreses les que defineixin la política municipal? Aniran a remolc de les successives ofertes i renunciaran a establir prioritats i directrius?

Diu l'alcalde: “el hecho de que la oferta pasara por el pleno «no significaría ninguna ventaja competitiva para esta compañía en caso de que convocáramos un concurso público», ya que «se elaborarán unas bases a las que podrá presentarse cualquier empresa».”

Examinem l'escenari. “En caso de que convocáramos un concurso público”. Vol dir que hi ha la possibilitat que el convoquin o que no. Imagino que si no el convoquen no és perquè la gestió es concedeixi a dit a una empresa privada, sinó perquè es fa una gestió directa. Aleshores quin objectiu té l'actual informació pública? Assabentar-nos que hi ha una empresa que proposa una cosa? A partir d'ara es farà informació pública de tot el que qualsevol proposi a l'Ajuntament?.

Si, en qualsevol cas, cal fer unes bases -que no sé si s'han d'exposar al públic, però, en tot cas, són susceptibles de recurs- a les qual es pot presentar qualsevol proposta, quin sentit té ara la informació pública d'una proposta concreta tancada? Embolica que fa fort? Globus sonda? Avís per a navegants?

Em temo que alguna relació hi ha amb el criteri de l'actual soci de l'alcalde. A la campanya electoral de les municipals del 2015, Alejandro Fernández minimitzava el paper de l'Estat en els Jocs del 2017, an analogia amb el paper mínim que, segons ell, havia tingut l'Estat als jocs del 92 a Barcelona. Deia:

“És un projecte de ciutat, Barcelona'92 s'ho va pagar l'Ajuntament, el Govern de Catalunya mai no va estar gaire interessat en aquests Jocs i el Govern d'Espanya va tenir un suport testimonial. “

(per qui vulgui anar a la font,és aquí

Naturalment, això és mentida, i podem suposar que Alejandro Fernández menteix o és un ignorant. La inversió olímpica a Barcelona 92 es va canalitzar a través de Holding Olímpic SA, format en un 51% per l’Estat espanyol i en un 49% per l’Ajuntament de Barcelona. HOSA va invertir 768.369 milions de pessetes, dels quals 326.325 (un 42.47%) inversió privada, 204.956 (26.67%) de l’Administració Central, 89.251 (11.65%) l’Ajuntament de Barcelona, 73.811 (9.61%) la Generalitat de Catalunya, i la resta, uns altres inversos públics.

Però si el soci pensa això, potser que anem pensat -bé, jo ja fa temps que ho penso- que de l'Estat no vindrà ni un ral, i no sé si caldrà recordar tots aquells ultimàtums per a renunciar. I, de passada, ja es veu qui mana, a Tarragona.

L'alcalde diu que aquests darrers dies, «me he frotado las manos escuchando algunas tonterías que se han dicho». En fi, cadascú reacciona com creu convenient, però a mi no m'agrada un alcalde que es frega les mans davant de possibles errors en una polèmica ciutadana com aquesta, M'agradaria més un alcalde que exposés raons, dades arguments, explicacions. Un alcalde que ens expliqués perquè aquest tema és tan urgent ara, si resulta que encara no han decidit què faran; que ens expliqués quina idea tenen per a la gestió dels equipaments esportius dels Jocs, quan aquests hagin acabat -perquè suposo que alguna idea devien tenir- . Un alcalde, posats a fer, que no faci informacions públiques semiclandestines, al mes d'agost, i només presencials.

I, després, que es fregui les mans tan com vulgui. 

Addenda a l'apunt sobre el LOGIS Penedès

Fa uns dies vaig publicar un apunt sobre la posada en marxa d'una instal·lació logística del Corte Inglés a la Bisbal del Penedès, i parlava de com, en el procés per a dur-la a terme, s'havia violentat el planejament -encara que tot fos formalment legal- i la Generalitat va anar en contra de les seves pròpies polítiques; per una banda intentava -o això deia- tirar endavant el LOGIS Penedès, que hauria de ser una peça fonamental per a posar ordre en l'activitat logística de la comarca i més enllà, i, per l'altra, admetia operacions aïllades que debilitaven la pròpia iniciativa.

I hi afegia una batalleta personal, quan el tema va passar per la Comissió d'urbanisme de Catalunya, i jo em vaig abstenir per a no formar part del que em sembla una hipocresia.

I ara tenim la segona part: al cap de quinze dies, el Corte Inglés ho posa a la venda. No sé quant en traurà, ni quant en va pagar, i més tenint en compte que, segons diu, hi ha invertit 70M€. Però hi ha una seqüència que no m'agrada gens:

1. El Corte Inglés compra un terreny que, com que és classificat de no urbanitzable, és d'aquells que “no s'hi pot fer res” i per tant és barat.

2. Un cop és seu, promou la reclassificació com a urbanitzable, amb l'aquiescència municipal i de la Generalitat.

3. Reclassificat, urbanitzat, i edificat, i en una posició immillorable com a infraestructura logística -per això es proposa el LOGIS, a la comarca- el posa a la venda, segurament a un preu superior.

4. Per altra banda, per les dades que tinc, la nau que es posa a la venda no esgota l'edificabilitat. Vol dir que el Corte Inglés encara té marge per a fer més negoci.

5. I, de propina, una pregunta: l'Ajuntament de la Bisbal del Penedès va establir algun tipus de bonificació fiscal?. No ho sé, i estaria bé saber-ho.

Anella olímpica: no hi ha per on agafar-ho

Tradicionalment, als estius no hi ha notícies. És per això que es parlava de les serpents d'estiu, i de les aparicions del monstre del llac Ness per omplir pàgines d'uns diaris esquifits que, això sí, es continuen venent al preu de sempre. Enguany, però, hi ha el culebrot de la formació -o no- del nou (sic) govern (resic) que alegra el panorama.

No sé si és per aquesta atonia que el govern municipal de Tarragona ha decidit donar un cop de mà i ha generat un fet que comença a ser polèmic. Potser, però, ho ha fet confiant que passaria desapercebut. Em refereixo al tret de sortida de la futura gestió de la pomposament anomenada Anella Olímpica. Recapitulem, per al cas que aquest blog tingui lectors no tarragonins (o, ras i curt, tingui lectors). L'any que ve se celebraran, Dios mediante -perquè no sé si algú més ho pot arreglar, tal com va- els Jocs Mediterranis, una mena de succedani de jocs olímpics que el COI es va inventar per anar-los col·locant com una franquícia.

A un any vista, però, hi ha moltes incògnites: obres en marxa però amb un calendari ajustadíssim, i, sobretot, unes aportacions estatals que no només no acaben d'arribar, sinó que no es confirmen ni es desmenteixen, i que no sabem si l'actual alcalde accidental de Tarragona, un ex-diputat del PP, que va ser incapaç -o simplement no va voler- d'arrencar cap compromís en la legislatura de la majoria absoluta serà capaç, ara, d'aconseguir.

Amb aquest panorama, el ple de l'Ajuntament de Tarragona del passat 22 de juliol aprova una cosa que es diu “estudi de viabilitat per a la concessió administrativa de l’Anella Mediterrània dels Jocs del Mediterrani Tarragona 2017 presentat per Santa Gadea Gestión, SL”. Aprovar vol dir començar-ne la tramitació i sotmetre'l a informació pública.

Començo per dir que no he vist tota la documentació. Parlo a partir del que ha sortit a la premsa i dels comentaris. Vol dir això que hi ha moltes dades que segurament m'agradaria conèixer millor. Però del que sí sé, hi ha algunes coses que no m'acaben de fer el pes.

Perquè es tramita? Aparentment perquè hi ha una mena d'oferta de l'empresa Santa Gadea Gestión SL. No sé què hi dirà, a l'expedient, però no crec que aquesta empresa sigui una mena de germaneta de la caritat que es va oferint desinteressadament als ajuntaments. Si s'han fixat en Tarragona és perquè hi han vist -o algú els ha fet veure- expectatives. Això, per part de l'empresa, no és il·legítim. Al capdavall, les empreses volen guanyar diners, i busquen les oportunitats de negoci on sigui.

El que passa és que aquest és un negoci una mica singular. De veritat Santa Gadea ha imaginat que, després dels Jocs, caldria gestionar això i ho podrien fer ells, i per això presenta una oferta, a veure si hi ha sort?. No m'ho acabo de creure. I, en tot cas, si fos així, la decisió sobre el model de gestió d'aquest patrimoni públic i d'aquest servei públic esportiu l'ha de prendre l'Ajuntament. El primer pas, doncs, hauria hagut de ser una decisió municipal -raonada, pública, assumida pel govern- de com s'ha de gestionar. I, si es considera que ha de ser una concessió, aleshores treure-ho a concurs.

Però aquí no, aquí algú pensa que això ho podria fer, i ho demana. I el govern, molt sol·lícit, diu “ah, doncs ara que ho diu, perquè no?”. És així? I un be negre. Tinc la intuïció -només intuïció- que el Govern es veu atrapat i es llença en mans d'una mena de prestamista -d'aquests que s'anuncien a la tv com si regalessin els diners, encara que són uns veritables usurers- i ho dissimula com pot. I ho ha de fer per a tapar un previsible forat de 9M€ de preteses aportacions de l'Estat que no s'han concretat mai -i això sol, la manca de concreció dels diners, ja ens hauria d'haver fet recular fa temps- i que no arribaran ni que demà mateix hi hagués un govern a Espanya.

Perquè, és clar, que aquestes instal·lacions s'haurien de gestionar després dels Jocs ja ho sabien, oi?. Vaja, no crec que se'ls hagi acudit ara que, després del 2017, hi ha el 2018. No tenien res pensat?. Com s'explica, doncs, que el tema s'introduís d'urgència i fora de l'ordre del dia al plenari del passat 22 de juliol?. Si no tenen calendaris, a l'Ajuntament, els en regalaré un amb molt de gust.

I una altra. La informació pública d'aquesta sol·licitud de gestió ha sortit al Butlletí oficial de la província -perquè encara anem així- del passat 4 d'agost, i a la seu electrònica de l'Ajuntament el 27 de juliol. Fins aquí, tot correcte. Però resulta que l'expedient només es pot consultar... a la Secció de Contractació i Obres de l'Ajuntament, i durant un mes des de la publicació. Això vol dir informació pública durant el mes d'agost, i només presencial.

L'Ajuntament que s'ha omplert la boca dient que vol fer de Tarragona una smart city és incapaç de facilitar l'accés telemàtic a l'expedient. Una cosa que no té res d'estrany -ara mateix és a informació pública el PDU del Centre recreatiu i turístic, i l'he pogut baixar del web de la Generalitat amb tota normalitat-. Però l'Ajuntament de Tarragona no ens ho vol posar fàcil, i ens demana, com si fóssim al 1982, que anem en persona a l'Ajuntament, i allí un funcionari ens traurà una caixa de papers, que haurem d'examinar segurament a peu dret, sense poder-ne obtenir fotocòpies -o potser sí, ves a saber-. Smart total, com es pot veure.

I al mes d'agost, és clar. El mes on la gent està més disposada a fer aquestes coses. Això passava sovint, abans -un abans molt antic- i fins i tot hi havia professors de dret administratiu que parlaven de “las notificaciones del mes de agosto”, una estratègia com una altra per a dificultar la informació pública. Tant era així que la Generalitat -no recordo si a la llei del 2002 o a la reforma del 2005- va regular que, en urbanisme.  els terminis s'ampliaven un més si coincidien totalment o parcialment amb el mes d'agost. Però a Tarragona, no. A Tarragona, continuem a l'any 1982. Ves que no ens demanin una pòlissa a les al·legacions...

I anem al contingut. He de dir, d'entrada, que no tinc cap prevenció per la gestió privada pel règim de concessió. De la mateixa manera que no la tinc per la gestió directa per part del sector públic. Sempre dependrà de com, de què, del context, de les condicions.

I aquest com, pel que sabem, no em genera cap mena de confiança. Pel que he entès -repeteixo un cop més: no he vist l'expedient- Santa Gadea construeix una piscina, cinc camps de futbol, i una residència esportiva, amb una inversió de 15M€. A canvi, obté la gestió d'aquests nous equipaments i del pavelló municipal de Camp-clar, i un canon anual d'entre 2,5 i 5 M€ durant 40 anys.

Preguntes:

La piscina és la mateixa per la qual l'Estat paga 3M€? O és una altra? Si és una altra, de veritat en calen dues? Què en farem, després dels Jocs? Si és la mateixa, l'Estat continua pagant aquests 3M€?.

Calen cinc camps de futbol més? Què en farem, després dels Jocs? Ja ho han pensat, o també s'hi posen ara?.

Ja hi ha esportistes per a la residència? I, posats a fer residència, perquè no es va fer, al seu dia, una vila olímpica com cal, sobretot per a fer ciutat? (em remeto al que vaig escriure fa gairebé tres anys, ho podeu veure aquí)

La gestió d'aquests equipaments deurà generar ingressos -entrades, lloguer, espais publicitaris, concessions de serveis- que cal sumar al canon. Vol dir això que el canon ha de pagar l'amortització de les inversions i les despeses de gestió, però que Santa Gadea cobra això més el rendiment que pugui treure de tot plegat. Les infraestructures tenen un període d'amortització de cinquanta anys, de manera que gairebé estaran amortitzades.

Ara bé, un préstec de 15M€ a tornar en 40 anys, si fem una simulació de préstec hipotecari al 2% a tornar en 40 anys, seria un total de 21.803.446€. I amb un canon de 2,5M€ -agafo la banda baixa- serien 100M€ pagats. Hi guanyen prop de 80M€, per a la gestió de tot. Una gestió amb la qual, potser, hi podrien guanyar i tot.

Falta saber, a més, la lletra menuda. Potser la concessió és format autopista radial de Madrid, en la qual el que fa la concessió -ara, l'Ajuntament- garanteix uns mínims d'utilització, i, per tant, de possibles ingressos, i si no s'hi arriba, van a càrrec seu. Com allò del Castor.

Clar que potser es pot dir que la gestió d'aquestes instal·lacions val això i més. Segur? No conec el detall de totes les instal·lacions que gestiona avui el Patronat Municipal d'Esports, però una ullada al seu pressupost de 2015 (el més recent que hi ha a la web municipal) ens diu que el PMT ho va fer tot amb un pressupost de 4.674.050€, dels quals només 1.407.800€ -un 30%- van ser aportació municipal, i la resta, alguna -poques- subvenció, i abonaments d'usuaris, espais publicitaris, etc.

Si la justificació de la gestió privada és l'estalvi -aquest és el mantra dels neoliberals- no sembla que hi hagi massa estalvi. Té tota la pinta de ser una fugida desesperada del Govern per a quadrar números, especialment perquè l'Estat espanyol -aquest estat que ens estima tant- els ha deixat plantats i amb un pam de nas. Té tota la pinta de posar-se en mans d'un usurer que s'aprofita d'una situació desesperada, que és el que fan els usurers de sempre. Té tota la pinta que el govern -o part del govern- s'avergonyeix d'aquesta mostra de capitalisme d'amiguets -el risc és públic, el benefici és privat- i intenta amagar-ho.

I segur que hi ha moltes més coses a dir. 

No hi ha per on agafar-ho.  

El no grup parlamentari del PDC, un error múltiple

Avui hem sabut que els 8 escons del PDC (partit abans conegut per Convergència) aniran al grup mixt. Parafrasejant Talleyrand, és pitjor que un error, és un munt d'errors.

Un error polític. Des del punt de vista espanyol, és un error no reconèixer un grup polític realment existent, amb un suport considerable. Aquests 8 diputats, en el context del Congrés, no es poden intentat camuflar al grup mixt com si no existissin. Des del punt de vista del reconeixement de la realitat -que ja sabem que, al Madrid polític, costa molt- calia admetre el grup.

Un error tàctic del PDC. O, millor, un error tàctic de CDC. Han actuat com l'antiga Convergència i els han tractat com el nou PDC. Han actuat de manera curtplacista, recaragolada, s'han refiat de qui no mereix cap confiança, han pactat d'amagat de manera vergonyant, i elsh an donat carabasses. Com tantes vegades, encara que aleshores ho venien com un èxit. CDC ha volgut putaramonejar, i l'han tractada com si fos un partit rupturista amb el règim. A veure si n'aprèn.

Un error estratègic del PSOE i de Podem. Per raons diferents, ambdós han fet el contrari del punt anterior. El PSOE ha considerat que el PDC era un partit rupturista, i, com que està completament subordinat a l'agenda política de la dreta espanyola, li ha negat el pa i la sal. I, és clar, s'ha tallat el pas a un aliat potencial. Que Santa Llúcia els conservi la vista. I Podem ha fet el mateix -eliminar un aliat potencial- per les raons contràries: hi ha continuat veient la dreta de sempre, i no ha volgut valorar el potencial rupturista que podia tenir.

Un error democràtic. Les formes són importants, i més en una democràcia. Que ara surtin portaveus -fonamentalment del PP i de C's- assumint, tranquil·lament, que han castigat el PDC sense grup per les seves posicions polítiques és una demostració més de la baixa qualitat de la democràcia espanyola (i que no se n'amaguen gens). Estan dient que les decisions es prenen com a premi o càstig, perquè ells són els que manen, i això s'ha de demostrar, i si vols premi, has de ser obedient. Molt engrescador, per quedar-se.

Ara, a veure què farà el PDC. A veure si es vol quedar com el que diu que és, com el que el tracten PP, C's i PSOE, o com el que el tracta Podem. A veure si sap què vol ser quan sigui gran, i ho demostra.

(foto manllevada de www.elnacional.cat, amb Homs dient “jo no he estat”)

LOGIS Penedès.... no exactament

Els diaris publiquen avui la posada en marxa de la zona logística del Corte Inglés a la Bisbal del Penedès. Una inversió important, la creació de 70 llocs de treball, i una iniciativa que pretén ser el nus logístic d’una àmplia zona –Aragó, País Valencià- aprofitant la situació i connectivitat del Baix Penedès.

Recordo molt bé que ara fa gairebé set anys, al novembre de 2009, a la Comissió d’urbanisme de Catalunya es va tractar la modificació del planejament de la Bisbal del Penedès per a fer-ho possible. Va caldre reclassificar gairebé 60 ha de sòl no urbanitzable, de protecció agrícola, per a passar-lo a urbanitzable industrial.

Vaig abstenir-me en la votació de l’acord, com a mostra de rebuig d’aquesta manera de fer les coses. Aleshores, era ben viva la polèmica amb el LOGIS Penedès, amb un protagonisme important de l’alcalde de la Bisbal, d’ERC, que amb una mà s’oposava al LOGIS i amb l’altra negociava amb el Corte Inglés.

Em va semblar –i em continua semblant- un despropòsit que algú considerés lesiva una instal·lació logística d’iniciativa pública, ben situada, i dimensionada per a ser un pol important, i, a la vegada, veiés convenient ocupar sòl de protecció agrícola –i comprat, segur, a preu de no urbanitzable- a mida i per a una empresa concreta. Si algú volia una mostra de la perversió del planejament, aquí la té. 

M’hagués semblat molt millor que el Govern fos valent amb les seves iniciatives,  es plantés i impedís la proliferació d’activitats logístiques autònomes, inconnexes, i, a sobre, especulatives –compro a baix preu, i després m’ho faig reclassificar- i reordenés el sector i dirigís les necessitats a un polígon pensat en clau territorial, no local, i d’iniciativa pública.

I ja no dic res de la coherència de tots els que s’oposaven al LOGIS i ara beneeixen aquest polígon del Corte Inglés. En canvi, el meu respecte –encara que no en comparteixi les raons- amb els qui s’oposen a les dues coses –si n’hi ha-.

En tot cas, una mostra més del que no és planejament. Vaig quedar amb la consciència neta, però amb mal gust de boca.

(imatge manllevada de www.delcamp.cat)

Rectificar no et fa savi

Ja sé que la dita diu que rectificar és de savis, però l’hauríem d’interpretar bé. Vol dir que els savis rectifiquen, però no que el fet de rectificar faci savi automàticament. N’hem tingut dues mostres recents a Tarragona.

Primer, en Napi –un ninotaire que molt sovint l’encerta- va fer un acudit fent-se ressò d’una de tantes mentides que circulen per la xarxa, segons la qual l’ex-president del Parlament, Ernest Benach, estaria cobrant una quantiosa pensió. 

Això ha estat desmentit unes quantes vegades, una simple recerca permet comprovar-ho, i, si es vol ser una mica més meticulós, es pot anar a la font (la llei que regula les pensions dels ex-presidents del Parlament) i comprovar-ho.

Napi no ho va fer –tampoc no és un periodista- i es va equivocar. Al cap d’uns dies va afegir una nota en un dels seus acudits, que deia:

“El pasado dia 15 aseguraba que Ernest Benach cobrava cierta cantidad de la Generalitat y como no es cierto doy por falsa dicha informaciòn”.

Napi, la veritat és que t’hi podies haver lluït una mica més. Si fas sàtira d’un fet –que és legítim- i resulta que aquest fet no existeix, demana disculpes. És l’única manera de tenir credibilitat en les teves sàtires. Ningú et demana la fiabilitat d’un notari, però almenys tingués la valentia d’admetre que t’has equivocat.

El segon cas sí que afecta algú que passa per periodista (i ho dic així perquè ja fa molt de temps que poso en dubte que aquest personatge mereixi la consideració de periodista, almenys pel que jo entenc que ha de ser un periodista). A sobre, és el director del Diari de Tarragona (i això ha servit perquè, per la repercussió que ha tingut el cas, molta gent no tarragonina s’adoni del càstig que tenim a la nostra ciutat en forma de mitjans de desinformació).

Ahir, aquest individu va publicar una columna equivocada. Equivocada de fons, i de data, perquè era més pròpia de la premsa casposa i cutre de l’Espanya falangista del 1944 que no d’ara. Sobretot de fons, perquè estava escrita des de la visió masclista del món, de l’home conqueridor i de la dona objecte de conquesta, de la gracieta condescendent, i de la indulgència que només el poder es pot permetre. Era la versió periodística d’aquell jutge que demana a una dona violada si s’hi va resistir.

La tempesta va ser immensa, i avui el mateix element rectifica. O pretén que sembli que rectifica. Perquè, de fet, diu que una amiga de la seva colla –torna la condescendència- li ha dit que s’equivoca, i, ja que l’hi diu l’amiga, doncs deu ser que sí. I afegeix “El meu article hauria fet gràcia fa quaranta anys, quan els usos socials i la moda eren uns altres”.

Clar, això de les violacions és un ús social i una moda. I, total, només es tractava de fer gràcia, oi?. Doncs no té ni mica de gràcia. No la té avui, ni la tenia fa quaranta anys. El dret de les persones a disposar del seu cos, i a dir que sí o que no a l’home o a la dona que vulguin, no és una moda ni un ús social. I això que ha fet aquest futur –espero que en un futur molt pròxim- exdirector del Diari de Tarragona (el Diario Español  de la cadena de prensa y radio del movimiento, només que amb un altre nom, que sortia fa quaranta anys) és una rectificació formal, obligada, i amb la boca petita.

Correal, has rectificat, però continues sense ser savi. 

Cent anys, pare

Avui, el meu pare hagués fet cent anys. No deixa d’impressionar-me pensar que, quan el meu pare va néixer, encara hi havia un kàiser a Alemanya, un tsar a Rússia, i un emperador a Viena. Les dones no votaven –i els homes no massa- i no és que no hi hagués internet o televisió, és que gairebé no hi havia ni ràdio! Europa es dessagnava en una guerra –això no era novetat, i, a més, es repetiria- o que Espanya –també amb rei, això no ha canviat gaire- entrava en una profunda crisi de règim. Algunes coses, doncs, han canviat molt, i unes altres no gens o no prou.

El meu pare i jo ens portàvem molts anys –quaranta-cinc- de manera que sempre el vaig veure gran, fins i tot el recordo gran quan ell tenia l’edat que jo tinc ara... que no m’hi veig, gran. Aquesta diferència d’edat va fer que, als darrers anys de la seva vida, i de manera imperceptible, anava agafant el paper de l’avi, aquell salt generacional que et relliga amb el passat i que relativitza el present que solen ser els pares. Per aquesta diferència conec força expressions o dades pròpies de la Barcelona dels anys trenta, la de la seva joventut.

No va ser cap heroi, ni va tenir una d’aquelles trajectòries brillants, d’una peça, que fa patxoca d’exhibir. Va sobreviure, que és molt, unes èpoques difícils: la guerra, al bàndol dels perdedors; una postguerra difícil i llarguíssima –camp de concentració, batalló de treball, i, per més sarcasme, servei militar- i, després, buscar-se la vida en un país desfet. D’aquestes vicissituds en va quedar una pensió de guerra –reconeguda quan ell ja era mort- i un diploma de la Generalitat, de l’any 2006 o 2007, que li reconeix –gràcies!- els sacrificis.

Però va tirar endavant, a empentes i rodolons, com tants i tants d’altres. Com molta d’aquesta ciutadania de tropa que va servir per passar el testimoni de supervivència a generacions amb més possibilitats, més enllà d’individualitats brillants que també van fer el seu paper necessari.

Això no vol dir que passés de tot. Amb contradiccions, amb expressions de vegades extemporànies, per ganes d’estripar, hi havia una determinada visió del món i un bagatge de progrés. Recordo que, quan jo estudiava –devia fer l’EGB: pura prehistòria- vaig haver de fer un treball sobre la I Guerra Mundial. Li vaig preguntar si teníem cap llibre a casa –a casa sempre s’ha llegit i sempre hi ha hagut llibres, i això no els ho agrairé mai prou, als pares- i ràpidament va treure un volum gruixut, enorme, ple de fotos –que encara conservo- i va començar a explicar-me el que deia. Es va aturar davant d’una foto d’un home barbut: “Aquest és en Jaurès, que feia discursos als obrers perquè no anessin a la guerra, a deixar-se matar pels interessos de quatre que no hi anirien! Per això la dreta reaccionària francesa el va matar!”. Em va impressionar molt, aquell rampell, i el recordo com si fos ara. I m’agrada haver tingut un pare que sabia qui era Jaurès, i que, d’alguna manera, era dels seus.

Els darrers anys, vell i malalt que ja no sortia de casa, jo hi anava –ara veig que menys sovint del que ara hagués volgut- i l donava conversa, i així anava sabent històries familiars –algunes, explicades tres i quatre i cinc vegades...- tafaneries barcelonines de cinquanta anys enrere, o el que fos.

No puc dir per molts anys; van ser els que van ser. Avui, serien cent. Et trobo a faltar, pare.

(La foto, l’única que hem trobat on hi som tots cinc: pare, mare, i els tres germans. Deu ser de l’any 62, més o menys).