Àrea metropolitana de Tarragona?

El darrer debat de política general va deixar imatges que, en paraules d’Ernest Maragall, “no estaven a l’alçada”. Però també un grapat de resolucions, els efectes de les quals seran, previsiblement, molt descriptibles.

Sempre he tingut la sensació que aquestes propostes són com els programes electorals dolents, on s’hi posa de tot, sense tenir en compte ni què costa o qui ho paga, ni si és possible en l’actual marc legal i competencial, ni si és assolible en el termini en què pot actuar el govern al qual s’insta a fer-ho. Més aviat són cartes als reis, expressant desigs, i molt majoritàriament objectius finals, sense entrar en el com. Del tipus “que es faci un pla per a prevenir el despoblament rural”. Ah, molt bé. I què ha de dir, aquest pla? Perquè això és el que importa, i això seria mullar-se.

D’entre les moltes resolucions aprovades –per cert, moltes sense discussió, i és una llàstima no poder conèixer arguments a favor o en contra- n’hi ha una que em sembla interessant (no, n’hi ha més, però aquesta especialment). És una proposta de resolució presentada pel grup socialista – units per avançar (no sé qui dels dos la va presentar) que diu:

“q) Promoure la creació d’una carta metropolitana de les àrees metropolitanes de les quatre capitals provincials que reconegui en forma de llei la realitat metropolitana i les seves competències.”

Déu-n’hi-dó.

A veure, d’entrada em sembla positiu afrontar una realitat: que hi ha realitats metropolitanes, i que necessiten un tractament específic. Tot el que sigui fer política a partir de la realitat, i fer-ho a partir del reconeixement de la diversitat, i, doncs, de la necessitat de tractament no uniformes em sembla positiu. De fet, recordo una intervenció meva, en un debat a l’Institut d’Estudis Catalans, en aquest sentit, que reprodueixo més endavant.

Ara bé, això de “les àrees metropolitanes de les quatre capitals provincials”.... s’ho han pensat bé?.

D’entrada, que parla de les quatre capitals. Em permeto fer notar que una d’aquestes quatre capitals és Barcelona, i que l’Àrea metropolitana de Barcelona està (re)creada per llei des de l’any 2010. El que resulta preocupant és que ningú del Parlament se'n va adonar.

Les capitals provincials. La condició metropolitana –que, per ella mateixa, ja és difícil de definir- no es pot predicar del fet de ser capital provincial. Això és un mecanicisme que em sembla fora de lloc en una qüestió de ciències socials, i més quan es tracta d’acostar-se a la realitat. Sembla una mena de “cafè para todos” en versió metropolitana.

La condició metropolitana la podem deduir de la intensitat de relacions, de la densitat de població, d’un teixit urbà amb una certa continuïtat més enllà dels termes municipals... hi ha moltes maneres d’identificar espais metropolitans, i segurament el més encertat és una mena de combinació de tot això. Però no el fet provincial. I això no és incompatible amb el reconeixement que gairebé dos-cents anys de província han generat uns creixements que han afavorit aquestes dinàmiques metropolitanes, però això, en tot cas, no vol dir que es pugui fer metropolità com a conseqüència de provincial, sinó de creixement o, millor, d’un determinat creixement.

La prova és l’existència de fenòmens urbans plurimunicipals més enllà de les províncies. L’àrea al voltant de Terrassa, o l’àrea de Manresa (vegeu AQUESTA NOTÍCIA i la sana enveja d’una societat civil de veritat que tracta temes seriosos amb serietat, i no miro ningú).

De fet, seria relativament senzill identificar, a Catalunya, un sèrie d’àrees urbanes complexes, al voltant de les ciutats mitjanes (les ciutats intermèdies, que diu en Josep M. Llop) tipus Manresa, Igualada, Terrassa, Sabadell, Girona, Figueres, Lleida, Tarragona, Reus... En podem parlar més, en un altre moment. Qui vulgui fer-ne un tast, pot llegir AQUEST ARTICLE. 

"Promoure la creació d’una carta metropolitana (...) que reconegui en forma de llei la realitat metropolitana i les seves competències". Això sembla apuntar a la creació de quatre -de tres, una ja hi és- entitats metropolitanes.

D’entrada, crec que això és començar la casa per la teulada. Una realitat metropolitana, que encara està per identificar, definir, delimitar... s’ha de traduir necessàriament en un ens de govern local específic? La resposta és no, i encara més si està pendent tota aquesta tasca d’anàlisi, d’identificació, de definició -què entenem, per àrea metropolitana?- imprescindible per saber de què parlem. Només un exemple, en un treball de fi de màster -dels de veritat, dels que puc ensenyar, si cal- vaig aplicar al Camp de Tarragona unes quantes, no pas totes, de les metodologies de delimitació d’àrees metropolitanes. Dinou. I dinou resultats diferents, des de una mica més de mitja dotzena de municipis, a prop d’una setantena. No està gens clar, doncs, que tothom vulgui dir el mateix quan diu àrea metropolitana.

Personalment sóc molt prudent a l’hora de crear nous ens. Com deia Guillem d’Ockham, no cal multiplicar els ens sense necessitat, encara que em sembla que no es referia al dret públic, però tant se val. Vull dir que em sembla més sensat, per ara, fer un ús metropolità d’ens existents, i extreure’n totes les potencialitats, que n’hi ha, amb alguna reforma si cal. L’ens metropolità, si ha d’arribar, ho farà quan la pràctica el reclami, quan la dimensió metropolitana estigui ben assumida per tots els agents implicats.

Tampoc em faig massa il·lusions sobre el futur d’aquesta -i de moltes més- resolució del Parlament. Em temo que haurà estat una de tantes, de brindis al sol, de fer bullir l’olla, i que no interessarà ni tan sols als qui la van presentar. El temps dirà. Ara, que a Tarragona també hi hauríem de dir alguna cosa, sobre això de l’àrea metropolitana, però com deia Kipling, això és una altra història

Més notes provisionals, ara sobre el Parlament

L’espectacle –de fet, els espectacles continus- al Parlament provoquen allò que es diu vergonya aliena, però segurament no a tothom i no pels mateixos motius. Anem a pams.

S’arriba a un acord –això diuen- sobre la manera d’entomar l’enèsima decisió del Madrid-concepte (gràcies Iu Forn) aquest cop del jutge Llarena, envaint la sobirania del Parlament i decidint qui és diputat i qui no. Un acord que passava per fer que uns diputats votessin en nom d’uns altres –dels que són a la presó o a l’exili- i, d’aquesta manera, salvaguardar la majoria independentista sorgida de les eleccions.

Aquest acord –en uns termes que no sabrem mai, perquè no hi deu haver cap acta notarial, com és lògic- s’interpreta de manera diferent per ERC i per JxC, i sembla –sembla- que la divergència és entre delegació i designació, una divergència que molts no entenem, però els lletrats de la Cambra sí, i que sembla que podria dur a una nova formada d’inhabilitacions, suspensions i tot això que solen fer Llarena i sus mariachis.

I ja la tenim muntada. Davant d’això, dos diputats –Junqueras i Romeva- designen diputat suplent, i quatre –Puigdemont, Rull, Sánchez i Turull- mantenen la delegació ja existent. Els lletrats diuen que això no va, i el president del Parlament –que, al pas que anem, deu esmorzar bocates de tranquimazin- decideix que no cola. El resultat és que quatre vots  (més el de Toni Comín, que no he aclarit què fa) queden enlaire, i es perd la majoria independentista al Parlament; majoria, val a dir, que tampoc no tenia massa bona salut, perquè depèn dels quatre de la CUP.

I ara comencen els retrets, amb la gens dissimulada satisfacció de la caverna –caverna àmplia- i amb l’habitual gesticulació sobreactuada de determinats elements, i només cal veure les seccions de comentaris de determinats digitals per veure que la brigada Núria Feliu ataca sense pietat.

Pel que sembla, el dilema de delegació sí suspensió no és perquè fer-ho altrament seria acatar la decisió judicial i admetre que el jutge és qui decideix qui és parlamentari i qui no, i això ataca la sobirania del Parlament. Cert. Cert, però...

1. El Parlament no és sobirà. Sento decebre algú, però és així. Per això volem –si més no, jo vull- la independència: perquè ho sigui de veritat.

2. Acatar arbitrarietats, ja ho hem fet. Es va acatar la destitució del govern, es va acatar la dissolució del Parlament, es va acatar la convocatòria d’eleccions. No fotem, ara. Si algú vol no acatar, que vingui al seu despatx de la plaça de Sant Jaume i exerceixi de president.  

3. No acatar així suposa passar el mort al president del Parlament perquè doni per bons uns vots que no pot. O sigui, perquè uns quedin molt dignes, el que s’ha de posar en risc és un altre.

4. Fins i tot si ho fes, el resultat seria més gent inhabilitada i majoria encara més afeblida. No sé si serveix de gaire, a no ser que sigui aquest l’objectiu.

De tot això, una de les coses que més em molesten és un estil –de llenguatge, de formes, d’actituds- molt testosterònic, molt més semblant a l’hidalgo, a l’honor, en definitiva a tot allò que sovint critiquem (i ens en fotem) de la política del Madrid-concepte. Em pensava que volíem fer una política més intel·ligent. Quan s’han de prendre decisions, i sobretot decisions complicades com aquesta, cal fer un càlcul fred, de guanys i pèrdues, i mirar a llarg termini. En aquest sentit, a mi em sembla més important preservar la majoria independentista que va sorgir de les urnes –ei, justeta, no badem- que no fer-la inoperativa només per salvar la cara d’algú i que tot continuï igual.

Ara fa un mes, a l’acte en record de l’11 de setembre xilè a Tarragona, i com és habitual, vam poder escoltar de nou el darrer discurs d’Allende, ja assetjat a la Moneda, i perfectament conscient del que l’esperava. En aquell discurs, Allende fa una crida a la resistència, però també diu que el poble no s’ha d’immolar.

Crec que és un advertiment just. Cal resistir, però fer-ho de la manera més eficaç, no anar a un martiri estúpid (i menys encara que hi vagi un tercer per tu). Hem parlat molt de les estructures d’estat. Potser hauríem de pensar que aquella estructura que tenim més a l’abast i que més s’assembla a un estat és la Generalitat. Deixar-la perdre, o fer-la inoperativa, és abandonar un instrument bàsic per a la construcció d’una majoria més àmplia i més sòlida, que –com he repetit fins a la sacietat- només es pot fer amb els que encara no hi són, no competint pels que ja hi són.

I un apunt sobre les votacions al Parlament. Una proposta de resolució que demanava l’aixecament dels recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis d’habitatge  i de pobresa energètica (petició voluntarista, perquè el Parlament ho demana, però no pot obligar) va ser tombada pel vot en contra de Ciudadanos, PSC i Comuns, i l’abstenció de PP i CUP. Que m’expliquin, els Comuns sobretot, si aquest vot en contra no és només per la infantil voluntat de fer evident que l’independentisme no té la majoria. I que no vagin donant lliçons sobre que el Parlament no s’ocupa de nosequè.

Em temo que continuarà. 

Sobre Manuel Valls i les eleccions municipals a Barcelona

L’espectacular irrupció de Manuel Valls a la cursa per l’alcaldia de Barcelona –perquè, si no és alcalde, durarà de Nadal a Sant Esteve, i si no, al temps- ha provocat tota mena de conjectures. Sobretot, alimenta un discurs favorable a una pretesa llista única del sobiranisme per a parar-li els peus. Tot plegat, mereix uns quants comentaris, de molt diversa naturalesa. Endavant:

1. Manuel Valls, candidat català. Potser és un tema menor, però no és exclusiu seu, i ja temps que hi dono tombs. Sóc d’aquells que creuen en allò de és català qui viu i treballa a Catalunya, i afegint “i vol ser-ne, de català” i encara més, que si no vol, doncs que no en sigui. És allò del projecte civil i no ètnic o identitari. Per això, si algú retragués a Inés Arrimadas que és de Jerez de la Frontera em semblaria un despropòsit: si és a Catalunya, fa la feina que fa –al marge que ens agradi o no- a Catalunya, i es reclama com a catalana, doncs és catalana i prou, que de maneres de ser català n’hi ha moltes. Ara bé, per aquesta regla de tres, ens hauríem de preguntar si no seria lícit i coherent parlar del madrileny Josep Borrell o del francès Manuel Valls. Vull dir que si la naixença i no l’exercici o l’adscripció són la norma, ho haurien de ser per a tothom i a tot arreu.

2. Dit això, se me’n refot que MV desempolsi les arrels catalanes i reivindiqui els amics del seu pare. L’haurem de valorar pel que faci, i no per on hagi nascut, però si ell –o els seus valedors de Ciudadanos- execren –diuen- el discurs identitari, ara que no el facin valer.

3. Europeista com sóc, fins i tot amb els esforços de la UE per a enfonsar Europa, no em sembla malament que comenci a haver-hi candidatures transnacionals. Potser el món local no és el més indicat, per l’arrelament que volem –jo, almenys, el vull- de qui mana al teu poble, però no va malament començar. Al capdavall, les municipals són les úniques eleccions on poden votar els immigrants. Recordo que l’any 1995, amb motiu de les eleccions municipals, en Juan Luís Cebrián, no sé si encara director però sí factòtum del País, escrivia: “A Barcelona es presenten Pasqual Maragall i Miquel Roca [n’hi havia uns quants més, però aquests eren els que tenien més possibilitats] i a Madrid, José Luís Alvarez del Manzano i Juan Barranco. Barcelona, per favor, envia’ns el que perdi dels dos”. Ara no sé si ho diria, però és veritat que de vegades –sobretot segons com és el panorama local- et vénen ganes de fer fitxatges a fora. Total, si hi ha el Messi, perquè no hi pot haver... qui sigui?.

4. Anem per coses més concretes. Es presentarà finalment MV? En aquests temps de política, ja no líquida, sinó gasosa, fins que no ho vegi... De moment, anuncia una mena de plataforma àmplia, i aquí comencen els maldecaps. MV ha desembarcat a Barcelona de la mà de Ciudadanos, per molt que ara intenti no fer-ho veure. Té el dilema, doncs, que sap –no té un pèl de ruc, no ens equivoquem- que només amb C’s no té res a fer, i que part de l’electorat que vol guanyar arrufa el nas amb C’s, però també que sense el ple d’aquests, no fa. És allò de la manta, que si estires, et refredes els peus, i si allargues se’t glaça el coll. Però, a més, necessita el partit per a presentar-se. Una agrupació d’electors, a Barcelona, demana 8.000 signatures. Les pot aconseguir? Segurament, però amb això no n’hi ha prou. Per molt de suport financer i mediàtic que tingui, cal un mínim d’estructura que no és fàcil d’improvisar, i que C’s pot aportar, però això el lligarà més a aquest món, i disminueix el possible atractiu que podria tenir una candidatura més àmplia. A més, el nucli dur C’s –tant de l’aparell com l’electorat- voldrà canya dura, que és la seva identitat, i això també allunya electors més tebis.

5. La projecció dels vots del 21-D, que sembla que algú dóna per feta, és il·lusòria, i tothom que hagi treballat mínimament amb resultats electorals ho sap. C’s va guanyar a Barcelona, cert. Va guanyar tant a Sarrià – Sant Gervasi com a Nou Barris. Si algú es pensa que això es repetirà, va molt errat. El vot dual fa molt de temps que funciona, i ho continuarà fent. Els comuns –no sé com se diuen, ara, però ja ens entenem- van treure 85.239 vots a Barcelona ciutat el 21-D, però 176.337 a les municipals de 2015, amb participacions molt diferents. I, entremig, 218.080 vots a les generals del 2015. En unes eleccions en clau nacional, molta gent va votar en clau nacional –en aquest cas, a C’s, en clau espanyola- però si les eleccions no són en aquesta clau, no ho faran, i, a més, no tinc la percepció que la gent –no els energúmens de les tertúlies- vegin l’Ada Colau com una indepe. Els transvasaments de vots no són tan uniformes, bona part dels vots de C’s del 2017 es quedaran a casa o tornaran a votar Comuns amb tota tranquil·litat.

6. Com es pot augmentar la clau nacional en aquestes eleccions? Doncs, per exemple, amb una llista única sobiranista. Això, i la histèria “Que ve el Valls!!!!!” que hi ha en segons quins sectors, és la millor campanya –i la més barata- que podria desitjar en MV. I alguns hi cauen de quatre potes. Com més diguin que pot ser alcalde, més apareix com a creïble davant de molta gent.

7. Més dades. A les eleccions municipals de 2015, el PSC va treure 67.380 vots, però a les del 21-D en va treure 132.400, el doble (i la participació, tot i que molt més alta, no va ser el doble). Eleccions adverses, però amb recuperació, que crec que continuarà. O, si més no, sense pèrdues.

8. Una candidatura única suma? No sempre, i crec que gairebé mai. Es perden els matisos, els extrems. Es cohesiona el vot decidit, però no s’amplia. I si en voleu una prova, vegeu què va passar el 27-S del 2015 i el 21-D del 2017. I encara una altra dada: les forces no independentistes no fan una llista unitària; per alguna cosa serà (bé, el MV i C’s sí, perquè és l’única manera de fer un vot frontista que pensen que els pot beneficiar).

9. La llei d’Hondt i el mínim del 5%. Que són dues coses diferents. MV necessita generar una imatge de cavall guanyador per a xuclar el votant del PP però sense demanar-ho. Per això necessita que el PP aparegui per sota del 5%, i que hi ha pànic. Ara bé, i si és la CUP la que queda per sota del 5%?. A les municipals del 2015, els vots -i percentatges- de PP i CUP van ser de 60.877 i 51.889 i 8,70% i 7,42%. Folgat, per al 5%. Però si puja la participació, i els dos tenen fuites de vot -uns cap a MV i els altres cap a ERC i Comuns- la cosa pot anar més justa. El 21-D, els vots i percentatges van ser de 46.044 i 48.360 (sí, la CUP va treure més vots que el PP a Barcelona!) i de 5,04% i 5,29%. Ja no tan folgat.... A veure si se simplificarà la composició del Ple. Redcordo que, a les eleccions municipals de Tarragona, tres candidatures (IC, AV-MEC i ERC van treure, entre es tres, més del 10% dels vots, i zero regidors, i CiU, amb un 44%, majoria absoluta. A veure si al final, amb els mateixos vots que ara, els Comuns rasquen un parell de regidors més...

I la llei d’Hondt ajuda les llistes més votades, però això passa sobretot quan hi ha força diferència. Recordem, però, que la llista municipal més votada a Barcelona va treure el 25% dels vots. De fet, el regidor més car, en vots, va ser del PP, amb 20.292, i el més barat el d’ERC, amb 15.397, no els de les dues llistes més votades.

10. Els creixements mediàtics. MV té molta premsa, bona o dolenta (i ja hem vist que alguna de la dolenta, de fet, el beneficia). Tindrà, sembla, un important suport financer (suposo que la premsa de veritat burxarà per descobrir qui paga). Però això, que és molt, no és tot. Hem de recordar, fa moooolt de temps, una candidatura amb suport econòmic i amb personatges de notorietat... que no es va menjar un torrat? Partido reformista democrático, 1986. Però no cal anar tan lluny. Recordo que els anys 96 i 97 veia gent d’ERC terroritzada pel que passaria a les eleccions municipals de Barcelona: la Rahola! Molt coneguda! Quina por! (i això que no sortia a la tele ni el 2% del que surt ara, que només li falta sortir a la teletienda). I, a l’hora de la veritat, 6.671 vots, el 0,96%. Com el PACMA. Anem més a prop? Vinga. Un partit històric, amb gent molt ben situada, amb suport econòmic, i amb l’ajut de la Retaguardia, i un candidat molt conegut: UDC i Duran. A Barcelona, ciutat, 18.229 vots, un 2,22%. A Catalunya, 64.726, un 1,73%. El nom, les amistats ben situades, un cert suport mediàtic, són importants, és clar, però no ho són tot, i de vegades són molt poca cosa.

11. Que ningú interpreti que menystinc el forat que pugui fer -torno a dir, si finalment es presenta- MV (Dic això perquè patrimonialitzar tota la notorietat, i plegar abans de presentar-se adduint que no li han deixat fer el que volia, que el partidisme -de C,s, si convé- li ha tallat les ales, o qualsevol excusa d’aquestes, el deixa la mar de bé, i que un altre pagui els plats trencats). Però si finalment es presenta, és probable que tregui un bon resultat, que poden ser sis o set regidors. Però això no és res, per a MV, perquè, parafrasejant el Comte d’Urgell, o rei o res.

12. Em semblaria intel·ligent, doncs, no fer-li el joc, tractar-lo com un candidat més, centrar-se en la ciutat, i abaixar el voltatge nacional de l’elecció. Fins i tot tàcticament, perquè, si l’independentisme guanya – Maragall alcalde? Estaria bé...- ja serà a temps de patrimonialitzar-ho nacionalment, i si no -és a dir, si continua un govern ambigu com el d’ara- no ha d’assumir una derrota d’una batalla que no ha plantejat. Cada cop que es fan apel·lacions al desastre que seria que l’independentisme no guanyés Barcelona, s’està fent campanya a favor de MV, i ens fotem trets al peu. Perquè això ja es va dir l’any 2015, i mira com va anar.

I 13. Prediccions? A aquestes alçades, a saber. Però jo no li faré la campanya al MV, només faltaria.

l'11 de setembre a Tarragona

La commemoració de la Diada a Tarragona , la commemoració institucional, és d’un dinamisme, d’un nervi, d’una emoció, absolutament descriptibles. Un format d’acte idèntic des de fa almenys trenta anys, amb unes paraules de l’alcalde, ofrenes florals, i cant de la senyera i els segadors, i pilars, i fins l’any que ve. Si només fos això, no hi perdria ni un minut escrivint, però enguany -que l’acte ha estat exactament com sempre- sí em ve de gust anotar alguna cosa.

Sabut és, perquè no paren de donat la tabarra amb tot això, que el PP i Ciudadanos -tanto monta, monta tanto- i, de vegades, però no se sap mai, el PSC, es desmarquen de la Diada, amb l’acusació que es dirigeix només a la meitat de Catalunya, i que és un acte independentista, i tot això. Amb aquests antecedents, doncs, tenia curiositat per saber què farien a Tarragona, perquè resulta que, per una banda, el PP és partit de govern, amb un pacte amb el PSC, i si l’acte és institucional -i ho és- vol dir que també convoca el PP. I un acte tan descafeïnat com el que fa trenta anys que es fa a Tarragona no pot incomodar ningú que s'incomodi amb reivindicacions nacionals. 

Ho endevineu? No han aparegut, ni els uns ni els altres. Com que no els conec ben bé, i podria ser que alguna cara se m’hagués escapat, ho he consultat a gent més experta en el personal polític local, i m’ho han confirmat (però si vaig confós, no tindré cap problema en rectificar; la veritat per endavant).

Entenc que els incomodin els actes convocats per l’ANC i Òmnium Cultural -que poden convocar amb els lemes i intencions que els doni la gana, només faltaria- i fins i tot amb el discurs reivindicatiu del president de la Generalitat, però no és aquest el cas perquè, com he dit, l’acte a Tarragona té un to reivindicatiu sota mínims, i, a més, convoca l’Ajuntament, del qual formen part, i alguns fins i tot hi governen.

Això no només revela l’absoluta incoherència d’aquest posicionament. També, per part dels dos, però sobretot del PP, un inexistent capteniment institucional. Vaig aprendre, de dos personatges extraordinaris en valor cívic, Jordi Carbonell i Enric Lluch, uns exemples de comportament en aquest sentit. Jordi Carbonell, que en posar-se dret en una reunió, quan un progre (que ara deu ser «ciutadà del món») deia «jo pel Pujol no m’aixeco» va respondre «jo pel president de la Generalitat sí». Enric Lluch que, crític com era amb el govern de CiU, quan va ser cridat a la comissió Roca deia «si el govern del meu país em demana, hi seré».

L’Ajuntament de Tarragona és el meu Ajuntament, i l’alcalde, el meu alcalde, malgrat que no l’hagi votat mai. I he de dir que, enguany, el seu discurs ha estat molt correcte, gens sectari, i es veia molt treballat i mesurat, i això em fa pensar que deu haver canviat -no sé si només avui, espero que no- de redactor, que bona falta feia. Jo hagués fet, de ser alcalde -Déu me’n lliuri- un discurs més reivindicatiu, però entenc que Josep-Fèlix Ballesteros no l’hagi fet, i no li ho retrec. Perquè és l’alcalde legítimament elegit, i t’has d’aguantar si no és dels teus, no pensa exactament com tu, i no diu el que voldries que digués, que per això té la majoria. De la mateixa manera que, si ets tu qui la tens, la majoria, i governes, fas el teu discurs, i els altres s’han d’aguantar. Se’n diu democràcia.

Resumint: un acte institucional, en la línia del que ells mateixos, el duet fantàstic, diu que han de ser aquests actes, però tampoc no hi eren. I és que el que els molesta no és -que també- el to reivindicatiu. El que els molesta més és qualsevol indici de la consideració nacional catalana, es digui escola, mossos, tv3, Diada, o el que sigui.

Però el dia no s’acaba aquí. Després de l’acte institucional, hi ha hagut la ja tradicional ofrena al monument a Salvador Allende. Estic molt content que, a Tarragona, això sigui una tradició. Fins i tot per qüestions personals -vaig començar a interessar-me per això de la política, en sentit ampli, amb el cop d’estat xilè, i després va venir el 25 d’abril... i ja no he parat- Xile i Allende els tinc molt presents. I qui hi havia en aquest acte? Sorpresa! Dos regidors de Ciudadanos (o sigui, que sí que eren a Tarragona) que han assistit a un acte que segurament no deu convèncer tot Catalunya, un acte que, per cert, no tenia cap bandera espanyola (la xilena, la catalana i la tarragonina) i que també ha acabat amb himnes nacionals cantats. No sé si han cantat o no els Segadors, no m’hi he fixat, però sé que tots hem escoltat amb el respecte degut l’himne xilè. Per cert, obra d’un català, Ramon Carnicer Batlle, fill de Tàrrega, exiliat a Londres i perseguit per liberal. Quines coses. Les expressions de «nacionalisme» (paraula que no m’agrada gens, però ja ens entenem) xilenes són respectables; les catalanes, pel que es veu, no. Encara que siguin exactament les mateixes. El que s’ha d’aguantar....

Fontana, un mestre

Encara que m’hagi dedicat a una altra cosa, la meva primera intenció va ser la d’estudiar història. Hi ajudava el fet que a casa hi havia un ambient favorable: al meu pare li agradava, i no era infreqüent que fes referències històriques. Això també va fer que hi hagués llibres, a casa -mai ho agrairé prou- i una afició, compartida amb el meu germà gran (que sí que va estudiar història). També ajudava la immensa sort de tenir tres bons docents, al batxillerat: Carmen Gómez Cruz, que encara veig de vegades (vivim al mateix barri), el malaguanyat doctor Cortiella, un mestre de poble, en el millor sentit de la paraula, amb una immensa vocació pedagògica, i en Manuel (?) Riesco, un progre de manual -també era l’època, ai!- que va saber inocular-me el virus de la crítica. No és d’estranyar, doncs, que comencés la carrera de Geografia i història, per això darrer.

Però, caramboles de la vida, vaig començar a treballar al Servei d’urbanisme de la Generalitat, i el que vaig veure allí, i les males arts de l’Antoni Pujol i d’en Josep M. Milà -que encara continuen- em van captar pel costat fosc de la força. Aleshores vaig anar triant totes les assignatures de geografia humana i regional (ho sento pels físics: no ho aguanto) i vaig acabar fent un poti-poti històrico-geogràfic que m’ha portat on sóc ara.

Mantinc, però l’interès per la història (de fet, vaig publicar algun article, gràcies a la infinita generositat, paciència, i ensenyament d’en Salvador-Joan Rovira; en vaig parlar AQUÍ). Un interès que vaig pensar que podia alimentar igualment amb els llibres, malgrat que no tingués uns sòlids fonaments teòrics i metodològics per a la recerca històrica, però si suficients per a satisfer una immensa tafaneria.

Per això m’ha colpit la mort de Josep Fontana, mestre d’historiadors en tots els sentits de l’expressió. En qualsevol controvèrsia històrica, en dossiers periodístics, en assajos, quan veies la seva signatura al peu d’un article, d’un pròleg, quan en llegies unes declaracions, sabies que hi trobaries una seguretat, una solidesa, una garantia de solvència. Argumentació, dades, interpretació rigorosa, i una decidida voluntat d’història útil, de coneixement social per al progrés. Res de falses neutralitats o d’erudicions a la violeta. Parafrasejant el poeta, per a Fontana la història és una arma carregada de futur. sense pretendre una neutralitat tan impossible com estèril, perquè la sola tria de la matèria a estudiar, o del llenguatge amb què se'n parla ja és una opció militant, i també perquè no n'hi ha prou amb dir què va passar -que cal, és clar- sinó que ens interessa, sobretot, perquè va passar, i què va produir: entendre el passat per entendre el present, i entendre el present per a transformar-lo. I, en la transformació del present per a un altre futur, les neutralitats són un crim. Això s'aprèn, i be, de Fontana. 

Encara recordo la lluminosa lectura -ja fa molts anys- de «La quiebra de la monarquia absoluta», un llibre fonamental per entendre el XIX espanyol, i l’origen d’aquesta mena d’estat modern que en va sortir. Fontana era un savi, no només pel moltíssim que sabia, també perquè es feia entendre sense rebaixar nivell. De més cap aquí, la monumental «Por el bien del Imperio» o la col·lecció d’articles «La construcció de la identitat» o, amb un títol molt semblant, però un contingut molt diferent, «La formació d’una identitat» que ofereix una visió molt suggerent d’aquest tros de món que és Catalunya, molt lluny d’essencialismes i dels llocs comuns que ara li retreuen una trepa d’analfabets que no han passat del títol (i algun nacionalista català abrandat que tampoc no ha passat de la coberta, que consti).

És llastimós llegir ara segons quin comentari sobre Fontana, en mitjans com el País o d’altres de la caverna mediàtica, i com el manipulen en funció del més estricte present, també convenientment manipulat. De fet, no és nou. Fan el mateix amb Vicens Vives -descontextualitzat, fent el més descarat presentisme, com si una persona que fa gairebé seixanta anys que és morta pogués opinar sobre la Catalunya del segle XXI-.

Per sort, ens queden els molts llibres, articles, i entrevistes. Vicens Vives, Soldevila, Pierre Vilar, Termes i Fontana, quin repòquer d’asos (i hi podríem afegir més noms: Eva Serra, també traspassada fa poc, Borja de Riquer, feliçment en actiu, Agustí Alcoberro, Joaquim Albareda, i tants d'altres; molts, deixebles de Fontana) per lluir, per llegir, per passar-ho bé, per aprendre, per descobrir, per trobar vies i camins nous per explorar. Quins mestres, doncs.

Unitat independentista: un retrocés?

Sobre la pretesa unitat independentista, s’han fet -i se’n faran- moltes consideracions. La majoria, amb criteris utilitaris per a rendibilitzar millor el vot, però també per criteris ideològics -o pretesament ideològics- i que tenen part de les arrels en la concepció de país.

El criteri de vot útil és un criteri que podríem dir benintencionat, però que topa amb els resultats. En efecte, les eleccions del 27-S i del 21-D, amb una candidatura parcialment unitària les primeres i amb vot separat les segones, ens dona moltes dades. Deixem de banda -que no és poc!- aquesta estranya concepció de la unitat independentista que admet deixar de banda un agent important com és la CUP. Això sol ja deixa coix l’argument. Però si anem als resultats, és clar que, per separat, ERC i l’espai abans conegut com a Convergència -amb el nom que sigui- obtenen millors resultats que no pas junts. Les xifres canten: a Tarragona ciutat, el 27-S, 20.304 vots, el 26.53%. El 21-D, 24.261 vots, el 33,17%. En percentatges sobre cens, el 22.52% i el 26.83%. I això es repeteix més o menys arreu. Fins i tot si fem l’exercici de projectar una hipotètica suma de vots del 21-D per aprofitar les restes amb l’aplicació de la llei d’Hondt, el resultat hagués estat exactament el mateix. La suma no suma, sinó que resta, perquè hi ha gent que se n’allunya pel perfil d’alguna de les parts.

El discurs de la unitat -parcial, ja ho hem vist- independentista (una unitat de sigles, electoral) traspua també una determinada concepció nacional única, permanent. Retorna -si és que mai havia marxat- la concepció romàntica de nació, amb algun retoc modern, i la concepció democràtica, social. El volkgeist i el plebiscit permanent de Renan, com si no haguéssim après gran cosa en cent anys de catalanisme polític. Potser caldrà -no, potser no, sempre cal- rellegir els clàssics: Valentí Almirall, Rovira i Virgili, Andreu Nin....

Però hi ha també un efecte d’aquesta pretesa unitat electoral, i de la ideologia que la sustenta, que em sembla molt negatiu (els altres també, eh?). Un dels factors diferencials, d’allò que ens permet afirmar-nos com a nació, ha estat l’existència d’un sistema de partits diferenciat. Aquest sistema, fins a principis del segle XXI, es  caracteritzava per un partit dominant -que no exclusiu- en l’àmbit del catalanisme polític, i una sèrie de partits més homologables en un sistema normalitzat de partits: conservador, socialdemòcrata, post-comunista, ecologista, etc. Això era així perquè una bona part de l’electorat prioritzava la clau nacional per sobre de la ideològica en l’eix habitual dreta/esquerra, i això reforçava aquesta opció dominant -CiU- per sobre del que hagués estat el seu espai, i del que tenia quan les eleccions es feien més en clau no nacional (o menys nacional). Aquest reforç s’alimentava de la pròpia força política, a la qual els resultats permetien presentar-se com l’única capaç de defensar el país, i també s’ha reforçat per la inèpcia i l’interès -que de tot hi ha hagut- d’altres forces polítiques i mediàtiques, catalanes i espanyoles. L’ús, per exemple, de la denominació “minoria catalana” (encertada, perquè sempre van ser una minoria respecte la representació elegida a Catalunya).

Aquesta dualitat, però, s’ha anat trencant. L’emergència d’una opció política diferent -o, almenys, prou diferent- en l’eix dreta/esquerra, però també nacional (no nacionalista) com ERC va anar normalitzant el panorama polític, en la mesura que no calia sacrificar-se en l’eix social per votar en clau nacional. Això també passava en altres opcions, no tant clares des del punt de vista nacional, però tampoc adherides al cent per cent a la clau espanyola, com ara Iniciativa.

Les darrers eleccions del 21-D, però, han canviat radicalment l’escenari polític. L’emergència -i l’èxit, s’ha de dir- d’una opció com Ciudadanos fa que els papers s’hagin canviat. Han concentrat el vot fonamentalment antiindependentista, i la procedència dels vots fa avinent que han captat electorat d’extraccions socials i presumiblement ideològiques molt diverses. El vot nacional, doncs, ara és espanyol. I el vot català ha pogut triar opcions de l’espai més conservador -l’antic espai de CiU- més socialdemòcrates sui gèneris -ERC- i més d’extrema esquerra antisistema -la CUP-. L’opció tradicionalment conservadora i espanyolista -el PP- és residual, i queden dues opcions entre dues aigües. Els Comuns, que mitjançant contorsions retòriques van fent fugides cap endavant per no definir-se, i el PSC -qui l’ha vist i qui el veu!- que acaba fent el paper que feia l’ERC de principis dels vuitanta amb CiU: una mica menys espanyolista i una mica més a l’esquerra que Ciudadanos, com ERC era una mica més a l’esquerra i una mica més nacional que CiU, però sense deixar d’alimentar aquell espai polític.

Això suposa un canvi substancial en el panorama polític català: per primera vegada, l’electorat català pot votar amb molta més normalitat dreta/esquerra sense deixar de votar en clau nacional. I l’electorat espanyolista ha de triar. L’espanyolisme, doncs, se situa a la defensiva -i esdevé, doncs, el vot més nacionalista-. El sistema normal de  partits, a Catalunya, és català, i l’anòmal és l’espanyol.

Des d’aquest punt de vista, doncs, les crides a una pretesa unitat electoral independentista em semblen un error i, sobretot, un retrocés. En el procés de normalització nacional que suposa l’independentisme, tenir un sistema de partits homologable al nostre entorn europeu em sembla d’allò més saludable, i desmuntar-lo em sembla anar enrere. Per molt bones intencions, fins i tot pràctiques, que ja hem vist que no hi són.

I això no és incompatible amb aliances estratègiques. Però no confonguem -no confonguem més- els interessos de supervivència de determinats sectors polítics amb els interessos del país. I no caiguem en el joc infantil de dir que si no estàs amb mi estàs contra mi, o ets un traïdor,  o el que sigui. Aquest llenguatge és el que resta a tot arreu. Pretendre que si no se segueix una determinada línia d’una opció l’única alternativa és una rendició i seguir com sempre és, o tenir molt mala idea, o ser absolutament miop. I, en aquests moments, necessitem mirada llarga i bones idees. La resta, jocs florals.

JFB, l'últim mohicà?

Fa un dies l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, plegava per anar a fer d'ambaixador a Andorra. Uns sortida, si mes no, curiosa -i amb tots els respectes per Andorra- per algú que pretenia volar molt més alt, i que va aspirar a un protagonisme molt més enllà del propi de l'alcalde de Lleida. De fet, amb ell se'n va un dels darrers dinosaures municipals de Catalunya, si més no de de les grans ciutats.

Àngel Ros un dels darrers. Segons com, el darrer és... Josep-Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona. Si mirem el panorama municipal del 2007, a les grans ciutats, el canvi ha estat espectacular. Allí on hi havia Jordi Hereu (Barcelona) Celestino Corbacho (l'Hospitalet de Llobregat) Pere Navarro (Terrassa) Manuel Bustos (Sabadell) Anna Pagans (Girona) Àngel Ros (Lleida) Lluís Miquel Pérez (Reus) Joan Antoni Baron (Mataró) i Maite Arqué (Badalona) només queda.... Josep-Fèlix Ballesteros. A més, la majoria de ciutats ha canviat de color polític -algunes dos cops- i algunes -Terrassa i Mataró – s'aguanten pels pèls.

Si cregués en l'existència de cicles i de tradicions, ara mateix no sabria què pensar. Perquè la veritat, a Tarragona sovint hem anat amb el peu canviat. Quan les grans ciutats eren un feu socialista -fins i tot la molt convergent Girona- aquí regnava Joan-Miquel Nadal pactant a dreta i esquerra (però més a dreta). I quan van començar a recular i a perdre pistonada, aquí s'entronitzava el socialisme, o almenys aquesta mena de socialisme que ha acabat pactant també a dreta (tot i que va començar fent-ho a esquerra).

Són temps difícils per als pronòstics en política. Temps volàtils, fràgils i canviants. L'escenari d'avui pot ser obsolet la setmana vinent. Preveure ara què passarà el maig de l'any que ve seria una temeritat. Només sabem del cert que els dinosaures es van extingir tots, i van ser substituïts per unes altres espècies més adaptades al medi.