Dies de confinament. 77

El cas de Nissan no és, desgraciadament, un cas únic. Si repasséssim les hemeroteques -jo ara no ho he fet, però tinc memòria, encara- trobaríem més casos d’empreses d’una certa grandària, receptores d’ajuts públics milionaris, que pleguen i deixen uns quan centenars de persones al carrer, i uns quants milers de llocs de treball indirectes en perill.

Entenc que ara es parli del cas Nissan, i d’aquests prop de 75 milions d’euros que, al llarg de deu anys, hi ha abocat la Generalitat. Crec important i necessari aclarir en concepte de què i amb quines mesures de control, si és que n’hi havia, i com es van exercir, si és que es va fer.

Però més enllà d’això, i amb el convenciment que hi ha mala peça al teler, hi ha dues coses que també -no només, ni en lloc de- voldria:

1. Aclarir el paper de la direcció de l’empresa. Llevat d’un article de Pedro Nueno (IESE, persona poc sospitosa de «radical» en els termes que ho diu l’extrema dreta, o d’antisistema) no he vist que es plantegi això, i em sembla important. Els principals responsables d’una empresa són les persones que la dirigeixen. En canvi, sembla que el debat sigui buscar responsabilitats polítiques, incloses conclusions tan esperades i imbècils com les que culpen del fet a l’independentisme, que ja són ganes. Si Nissan hagués estat un cas d’èxit, els diaris econòmics, i les escoles d’empresa ens passarien per la cara la intel·ligència de fulano, CEO de Nissan, o de mengano, director de nosequè, o similars. Però quan Nissan diu que plega, aleshores els culpables són «els polítics». Quines penques. És allò de privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues, i també privatitzar mèrits i socialitzar responsabilitats.

2. A on sí hi ha responsabilitats polítiques a aclarir és als ajuts públics. En concepte de què? Hi havia contrapartides? Es van exigir o comprovar aquestes contrapartides? Això sí que crec que val la pena preguntar-ho, i no només per a saber qui és responsable de què, sinó, sobretot, per al futur. Aquest model d’anar repartint diners públics a empreses, amb l’excusa dels llocs de treball o de la recerca industrial, o de la inversió induïda, ja hem vist sobradament que té moltes falles. És terriblement injust -perquè Nissan amb 75 milions d’euros sí, i el taller de reparació de vehicles de sota casa, amb mil vegades menys, no?- i una prova més que això del liberalisme amb què molts s’omplen la boca és una camama. De manera que, donant Nissan per perdut -i si no és així, me n’alegraré pels treballadors, però voldria que no fos a base d’abocar encara més recursos públics com ara- el que voldria saber és quants Nissan més hi ha? A quantes empreses més estem donant diners? A canvi de què? Amb quines garanties? Amb quin seguiment? Amb quin resultat? Hi ha alternatives? Quines?.

Si fos diputat de l’oposició -em temo que sempre seria de l’oposició- ja tindria feina.

Dies de confinament. 76

D’entre els molts llibres d’aquest temps de confinament, un dels que més ganes tenia de llegir era «Pseudohistòria contra Catalunya». N’havia llegit el primer capítol, a l’excel·lent blog Vent de Cabylia (http://www.ventdcabylia.com/) de Vicent Baydal, un dels autors, i tenia molt d’interès en tot el llibre, i no m’ha decebut gens, tot i que ha resultat diferent del que m’esperava.

Com és conegut, Pseudohistòria dona resposta a preteses aportacions històriques manipulades sobre la nació i cultura catalanes, de diversos orígens, tant en un Institut fantasmagòric sorgit a Catalunya, que més sembla una secta d’il·luminats que cap altra cosa, com també en alguns -i subratllo alguns- historiadors i medis culturals espanyols. Això no és producte d’una equidistància mal entesa, o allò de situar-se per sobre del bé i del mal, de cap manera. És una actitud valenta, lúcida, i absolutament necessària com a profilaxi, en la línia del que deia en Jordi Carbonell al míting de l’11 de Setembre del 76, a Sant Boi «No tot el que és català és bo!» o el que també ens aconsellava Joan Fuster, corregint Ramon Muntaner: «Pus parla català, vejam què diu». Moltes gràcies, feia -fa- molta falta.

El llibre té dues parts molt diferents, que no responen a les dues visions barroeres de la història, sinó a una part més teòrica, que explica molt bé els mecanismes de la metodologia històrica i com és falsejada per aquesta pseudohistòria, amb un afegit de conclusions i de mea culpa gremial, amb propostes de futur per a la tasca dels historiadors seriosos, i una altra part en què es desmunten una sèrie de tòpics d’aquestes pseudohistòries -Catalunya només va ser un comtat primer francès i després aragonès; Catalunya mai no va tenir institucions pròpies d’un estat; Colom i Cervantes eren catalans-.

Aquesta segona part és, potser, la que més em sembla un esforç parcialment inútil. Només parcialment, perquè crec que s’havia de fer, és a dir, calia aportar tot el rigor científic de la història, calia demostrar que una recerca ben feta, ben documentada, pot desmentir totes aquelles ximpleries. Però, lamentablement, crec que inútil, en la mesura que qui abona les extravagàncies citades, serà impermeable a la ciència. Ja he dit que, pel que fa a l’Institut de Nova Història, sembla més una secta que res, i la prova és que en diversos articles de crítica del llibre apareguts a la premsa, o, encara més, en la divulgació de la seva tesi principal, els comentaris -quan n’hi havia- defensant l’Institut no passaven d’un reguitzell d’insults i d’afirmacions ex catedra -mai millor dit, fora de la càtedra- sense entrar ni tan sols a discutir cap de les proves aportades. I a l’altra banda, ja ens podem imaginar que la repercussió serà mínima.

També cal dir que la lluita és desigual. Els torrats de l’INH són molt localitzables i identificables, és fàcil aïllar-los, i dubto que ara se’ls estigui donant, no el crèdit, però si el ressò que se’ls havia donat. Jo mateix em vaig encuriosir pels primers articles sobre el suposat origen català de Colom, que no eren cap novetat absoluta, i que, des del desconeixement dels detalls del segles XV i XVI, no podies discutir (i ara, després de llegir els documentadíssim capítol d’aquest llibre, ja no discutiré per res). Però quan van començar amb els deliris de catalanitzar Cervantes, Shakespeare, i el Cid, ja no els vaig donar el més mínim crèdit i me’n vaig oblidar completament.

La llàstima -i per això el llibre és oportú, i per això, també, no tindrà efectes ni aquí ni allà en aquest sentit- és que aquesta torradura ha anat esplèndidament bé als qui agafen la part pel tot, i extrapolen aquestes bestieses a tota la historiografia catalana, a l’ensenyament de la història, a TV3, i a tot el que poden. Els ho han posat molt fàcil. Hi ha, aquí, i el llibre no ho amaga, responsabilitats de la comunitat científica històrica catalana, de no haver-se fer valdre prou, de no haver divulgat més i millor (i per això és important el capítol sobre aquests temes fet per Lluís Ferran Toledano, a qui vaig tenir el plaer de tractar ja fa uns quants anys). Per tot això aquest llibre era necessari.

Per la banda espanyola, però, aquesta pseudohistòria és molt més difusa, no té un referent clar, i, a més, forma part d’allò que Michael Billig anomena nacionalisme banal. És tan difós, tan estès en determinats àmbits, que ni se’ls acut que pugui ser sectari. Un cas exemplar seria el del llibre de María Elvira Roca Barea, "Imperiofobia y leyenda negra". És un exemple clar de pseudohistòria -el llibre en parla una mica, massa poc, crec- i ha estat refutat per José Luís Villacañas. Jo no ho conec a fons, només a través dels mitjans, però he llegit articles documentats desmuntant el llibre de María Elvira Roca, i, en contra, només defenses ideològiques i atacs ad hominem. Però el llibre de marres, tan discutit per la historiografia seriosa, ha estat lloat per bona part de l’aparell mediàtic espanyol y muy español, en un procés paral·lel al del ressò que mitjans catalanistes, nacionalistes, indepes -agafeu el que vulgueu, ja ens entenem- havien fet amb l’INH, però el primer passa per natural i el segon és una aberració. M’hagués agradat un capítol dedicat a discutir això, en lloc -o a més, és igual- de la prolixitat del dret aragonès de «casamiento en casa», que també està bé, però resulta una mica enfarfegador (però necessari per a demostrar quina és la metodologia científica, que consti).

Un llibre oportú, necessari, i molt recomanable, si més no per als malalts d’història com jo.

Dies de confinament. 75

Llegeixo que l’Ajuntament de Tarragona desmantellarà el jardí vertical de la Tabacalera. Si bé no és mai una bona notícia desmantellar inversions recents, en aquest cas -em temo que no és l’únic- era inevitable. La manca de manteniment el convertia cada cop més en un perill, i és saludable que s’actuï abans no hi hagi alguna desgràcia.

Espero que es vagi més enllà del desmantellament, i que també hi hagi una major responsabilitat en les inversions, que vol dir fer un examen seriós del rendiment esperat (de què ha servit aquest «jardí vertical més gran d’Europa» a banda d’una publicitat caríssima i inútil?) i dels costos inherents. Això, el càlcul dels costos, està teòricament contemplat, en una d’aquelles normatives ben intencionades, mal fetes, i mai -o gairebé mai- complertes exhaustivament. Recordo haver llegit projectes normatius, que obligatòriament han de contenir una memòria econòmica, en què aquestes previsions eren dues línies que deien que les despeses -naturalment no quantificades ni justificades- es podrien subvenir amb els pressupostos vigents.

Val a dir que també he vist el cas contrari. Quan vaig treballar a l’Institut Català de la Salut, havia col·laborat en memòries per a justificar la creació d’àrees bàsiques de salut (aleshores encara en desplegament) i es calculaven exhaustivament els costos de personal -sous, vacances, substitucions per afers propis, baixes, etc- i havíem intentat afinar molt els costos de manteniment, a través d’una comptabilitat analítica molt pedestre però que abastava gran part de les despeses. Vol dir que es pot fer, si es vol.

Això no és cap descobriment, és simple sentit comú. Recordo la meva mare, veient un edifici més o menys modern i amb pretensions, d’aquells plens de vidre, que es preguntava: i aquestes finestres com les renten?. Doncs això, espero que les inversions i, més extensament, les polítiques públiques de serveis que faci l’Ajuntament de Tarragona es pregunti mes sovint i més seriosament com es renten les finestres.

Dies de confinament. 74

Es confirma el processament del qui va ser alcalde de Tarragona, Josep-Fèlix Ballesteros, i d’unes quantes persones més, per l’anomenat cas Inipro, en el qual s’ha d’aclarir una presumpta desviació de diners públics cap a interessos particulars del PSC.

Sobre això, diverses coses:

1. Em crec la presumpció d’innocència per a tothom. Va ser un avenç crucial per a una justícia que faci honor al seu nom, i l’hem de mantenir. Fer altrament seria sumar-se a la hipocresia d’aquells que diuen pestes de la fiscalia i li deixen fems a la porta, i ara li donen tota la credibilitat, i jo no sóc d’aquests.

2. Lamento el tràngol que deu passar en Josep-Fèlix. Ja he escrit altres cops que hi tinc una bona relació personal, i com que aquestes coses no són gens agradables, em sap greu per ell. Dit això, però, tanco la carpeta personal i obro la de ciutadà, i espero que el tema s’aclareixi del tot, de manera inequívoca. Ho necessitem, a la ciutat, per tallar conductes impròpies, si n’hi ha hagut, o per deixar clar que no n’hi ha hagut.

3. Lamentablement, em temo que aquesta «manera inequívoca» no serà tal, i que, es digui el que es digui, hi haurà una veritat oficial i cadascú tindrà la seva veritat. El crèdit de la justícia no és precisament per tirar coets, i molta gent té ja el veredicte escrit passi el que passi.

4. Pel que he anat llegint -i aquest és tot el coneixement que en tinc, a través dels mitjans- em temo que assistim a una d’aquelles temptacions generalitzades a l’administració pública, en què es confonen els papers entre el que és públic i el que no ho és. I, si ha estat així, hi ha delicte, sens dubte, però em fa l’efecte que barrejat amb un funcionament can pixa de les coses que fa molt fàcil atribuir delictes difusos a conductes que són més negligents que culpables.

5. Per l’experiència a l’administració, sé que molts cops els màxims responsables acaben signant dotzenes de papers al dia, sense temps material per a saber què diuen (molt sovint, també, sense cap ganes de saber-ho) guiats per la confiança en subordinats... que no signen res o gairebé. Un cop ho vaig comentar amb un secretari general de la Generalitat, mentre ell signava compulsivament una pila immensa de papers, i em va reconèixer «puc acabar a la presó per coses que he signat sense saber què son». No és una bona manera de funcionar. Ha passat, això, en aquest cas? No ho puc assegurar, però, si fos així, no em seria cap novetat. Això no és una exculpació, que consti, és un comentari sobre com es fan moltes coses. Ja he dit allò del funcionament can pixa.

6. Una de les conseqüències lamentables de tot això és donar carnassa a les reaccions «els polítics són una merda» i similars, que són l’avantsala de populismes feixistes. Ho podem veure fins i tot en acudits de la premsa local, que dia sí dia no presenten «els polítics» -així, en bloc- com uns lladres, uns mentiders, i al marge de tota realitat. És sorprenent que, quan algunes coses -per exemple, el sistema sanitari- falla, la culpa -tota- és dels polítics, i quan funciona, el mèrit és dels professionals que hi treballen. No vull treure cap mèrit a aquests professionals, i menys ara -abans tampoc, que consti- però és injusta aquesta mena de divisió del treball. Com allò que també passa, que els llocs de treball els creen els empresaris, però l’atur és culpa del govern.

I 7. Això d’Inipro va començar el 2013, em sembla. Som al 2020, i ara encara ha de començar el judici. Això sol ja és una condemna per a tothom, acusats i ciutat. Val que també triga perquè s’hi han presentat tots els recursos possibles, però, fins i tot així, no anem bé.

Dies de confinament. 73

Vaig descobrir Éric Vuillard pel llibre L’ordre del dia. Té obra anterior, i suposo que havia circulat per aquí, però jo el desconeixia. L’ordre del dia, que va tenir un bon èxit de venda i de critica, em va semblar un llibre magnific, amb un enfocament interessants: moments aparentment anodins o menors d’un procés tan complex i amb tantes conseqüències com va ser la pujada del nazisme i la segona guerra mundial. Una reunió de Hitler amb grans empresaris alemanys, per a recaptar fons, o la pressió personal al canceller austríac per a forçar l’Anchluss, tots retratats magistralment a través de detalls minuciosos, que ens acosten als personatges i al que podien estar pensant i sentint aleshores.

Amb aquests antecedents, vaig voler llegir un nou llibre de Vuillard, La batalla d’occident, aquest cop al voltant de la primera guerra mundial, al front de França. Em temo que Vuillard ha volgut repetir un model reeixit, una sèrie d’episodis més o menys concrets, de retrats des d’una nova perspectiva, però no estic segur que se n’hagi sortit, o que se n’hagi sortit tan bé. Sona a fórmula repetida, sense cap experimentació; al contrari, amb exageració d’allò que l’havia feta bona, i ara és un abús.

Potser és que les coses que vol explicar les embolica amb un excés de metàfora, amb un castell de focs d’adjectius, d’imatges més o menys sorprenents, d’associacions recargolades, però sense que hi hagi gran cosa més. Foc d’encenalls. Hi ha, és clar, fragments més ben trobats. El que tracta del grup que va atemptar contra l’arxiduc, a Saravejo, o el que explica l’atemptat a Jean Jaurès, estan molt ben fets. Però després, per a fer-nos partícips de l’absurd i de l’horror de la guerra, encadena metàfores una darrera l’altra sense que acabin tenint cap sentit. Tot el que, a L’ordre del dia era una descoberta i una mirada nova, ben ajustada sobre fets concrets, ara em sembla un exercici de barroquisme vanitós «Mireu que brillant que sóc!» molt francès, d’altra banda.

Això, o potser és que jo no arribo a més, qui sap.

Dies de confinament. 72

El ministre de l’Interior del govern espanyol, aquest personatge pintoresc anomenat Fernando Grande-Marlaska (per quina raó tants militants del deep state tenen cognoms compostos?) ha destituït de no sé quin càrrec aquell sinistre element que -també nom hidalgo- es diu Diego Perez de los Cobos, conegut per ser el responsable de repartir castanyes a Catalunya el passat 1 d’octubre de 2017, una acció que, en qualsevol país civilitzat, l’hagués dut a la presó de manera fulminant, però que a Espanya li va suposar un ascens, no sé si alguna medalla -es veu que van barates- i la consideració de salvador de la pàtria, tot i que aquesta, segurament, no li calia perquè ell mateix ja en devia estar convençut abans de fer-ho.

Pel que sabem, la raó adduïda és «pèrdua de confiança» el que vol dir que fins ara, aquesta confiança, la hi tenia, el govern espanyol. Com que aquest és un càrrec d’aquells que en diuen de confiança, i no es va haver de justificar perquè el nomenaven, s’entendria que no hagin d’explicar perquè el destitueixen, això és de calaix. O ho hauria de ser, perquè, com que aquest element de los Cobos, i tota la patuleia de feixistes que li riuen les gràcies, tenen una idea patrimonial de l’Estat, de la pàtria -la seva- i de tot, s’han sentit profundament agredits.

Per acabar-ho d’adobar, una jutgessa, conscient que avui dia el poder judicial és un electró lliure dins l’estat, tot i que es mou sempre en la mateixa direcció, ha amenaçat el ministre per aquesta destitució, i ara, pels mitjans que passen -o ho intenten- per progressistes, a Espanya, tot són sorpreses i ais i uis.

Potser ara és el moment de recordar aquell escrit, tan repetit però tan lúcid, de Martin Niemöller:

«Quan els nazis vingueren pels comunistes,

no vaig aixecar la veu.

Jo no era pas comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates,

no vaig aixecar la veu.

Jo no era socialdemòcrata,

Quan vingueren pels sindicalistes,

no vaig aixecar la veu.

Jo no era pas sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus,

no vaig protestar,

Jo no n'era, de jueu,

Quan vingueren per mi.

No quedava ningú, que pogués protestar.»

Doncs, això. Quan van anar pels sindicalistes, no van dir res. Quan van anar pels cantants i actors, no van dir res. Quan van anar pels que volien votar, no van dir res. Ara van per vosaltres, els muts -en el millor dels casos- o els còmplices o companys de viatge. Cria corbs...

Foto: l'element aquest, ara destituït, vomitant bilis i mentides a la farsa judicial de l'1-O. L'he posat cap per avall perquè em fa molt de fàstic.

Dies de confinament. 71

Llegeixo que per les turbulències econòmiques de la pandèmia, l’empresa Renault passa per moment complicats i que, segons el ministre d’economia francès «podria desaparèixer». Em sembla que, en aquesta afirmació, hi ha més d’avís per a navegants que no de certesa, però és indicatiu de la gravetat de la situació. Renault és com el Barça, que es més que un club. És, encara, un emblema industrial francès, i una peça important en el xovinisme econòmic d’un país amb una llarga tradició estatista que arrenca -i no ha parat- de l’època de Colbert,al segle XVII. De fet, l’estat francès és propietari del 15% de les accions del grup Renault, una mena d’accionista de referència.

Ara, la supervivència del grup no està clara, i es planteja el tancament d’instal·lacions, i començarà la guerra sobre quines es tanquen i quines no, una discussió que abastarà més països perquè Renault té factories arreu del món.

Assistirem ara a un d’aquells exercicis d’hipocresia econòmica? Em temo que sí. Després d’haver-nos bombardejat contra els ajuts d’estat, contra tot allò que teòricament pugui falsejar la lliure competència, ara potser veurem com l’estat francès -no sé si com accionista o com estat- atorga un d’aquells préstecs «garantits (garantit que no es tornarà) milionaris per a salvar l’empresa. Encara recordo quan, intentant regular les activitats comercials a Tarragona, topàvem amb la muralla de la «lliure competència»....

I també veurem com les factories amenaçades protesten -del tot comprensible- i adduiran el nombre de llocs de treball i l’impacte sobre l’economia de la zona. I això és cert, evidentment, però també ho és per a les empreses autòctones que han deslocalitzat l’activitat a d’altres llocs. És a dir, que veurem a la vegada discursos a favor de la deslocalització i el retorn d’activitats -ja n’hi ha, per al tèxtil, i d’altres- i discursos en contra si ets el deslocalitzat.

No tinc cap dubte, a hores d’ara, que Renault se’n sortirà, almenys a França. Cap govern -i menys cap governant amb ambicions- es pot permetre no donar un cop de mà, encara que sigui contradient tots els discursos haguts. Ara, després que ens diguin que no es pot donar un ajut a la botigueta de la cantonada... fa riure.

Foto: el Renault 10, el cotxe de casa durant molts anys. Anomenat «barrufet», i amb el qual vam fer dotzenes de vegades el trajecte Tarragona-Barcelona (Ordal o Garraf? preguntava el meu pare, quan no hi havia autopista... quants anys...)