Esquerra: déjà-vu

 

L’Enciclopèdia catalana defineix el déjà-vu com “Paramnèsia que consisteix a percebre que allò que és vist per primera vegada ja havia estat vist anteriorment”.

Em sembla que ara mateix no tinc una paramnèsia (pertorbació de la memòria; avui el diccionari treu fum) més aviat la certesa d’haver vist coses molt semblants, tot i que també em ve al cap allò de Marx, que la història es repeteix, però el segon cop com a farsa. No sé si m’agradaria més que fos farsa o que fos tragèdia, perquè el que no voldria és que acabés malament, però soc més aviat pessimista.

Tinc, només, l’autoritat de l’experiència, pel trist privilegi de l’edat. En trenta-quatre anys a la casa he vist de tot, no sempre agradable -de vegades sí- i això de diverses candidatures en un congrés, especialment en moments de tribulació (aquells en els quals, segons els jesuïtes, no és bo fer mudança) ja ho he vist, i no és el millor escenari.

Sobretot quan, pel que porto vist, sentit i llegit, es parla més de persones, de conceptes excessivament generals (“un nou lideratge”, “renovació”) però no gaire de continguts. De vegades, tinc la sensació que les candidatures -tal com les anem coneixent per ara- es defineixen més pels seus contraris, per qui no hi ha, que no pas per allò que proposen i volen fer, que -para ara, repeteixo- és una entelèquia.

I pel que fa a les persones que es postulen més o menys, en un cas ja vaig dir què en pensava (AQUÍ) i, de manera més general, he de dir que en les dues -per ara- hi ha gent que em mereix tota confiança i també persones que haurien de fer un mutis honorable (i algunes persones ho tindrien complicat, això de l’honorabilitat). No és, per mi, un tema de noms, tot i que tinguin la seva importància.

Jo voldria parlar -i escoltar què diuen- sobre el nou cicle de la política catalana, com s’adapta una estratègia de fons que comparteixo -allò de ser més- a les actuals circumstàncies (unes circumstàncies que, en part, hem ajudat a crear; en uns casos per èxits i en altres per fracàs, però que hi són) fent bo allò de Keynes (“És clar que canvio d’opinió quan canvien les circumstàncies!”) però, francament, no trobo massa espais on fer-ho, ni gaires interlocutors. Voldria conèixer de quina manera s’interpreta l’actual escenari polític i social -sempre, allò del principi de realitat- i com s’ha de modular i traduir en elements concrets -repeteixo, per ara mateix- aquesta estratègia que és de llarg abast. I no sento res, de tot això, amb una mínima substància, més enllà de buidors expressades en el dialecte polítiqués, que hauríem d’anar desterrant i substituint per un català planer, o també discursos emocionals (i una mica carrinclons) que em semblen impropis de la política seriosa.

I en aquest escenari -que de vegades sembla un joc del gat i la rata- ara s’han adduït motius procedimentals, sobre la data del Congrés. No perdré ni un minut a consultar els estatuts a veure qui té raó, perquè ja ho sé: ningú. Quan en una lluita política -o pretesament política- algú addueix qüestions procedimentals, mal senyal. Quan, en lloc de debatre sobre el futur, sobre les eines, sobre com arribar millor a la gent, sobre com recollir millor les demandes i necessitats d’una societat complexa, algú posa el focus en el punt 3 de la lletra b de l’article xx dels estatuts, no anem bé. Això ja no és tacticisme, sinó filibusterisme, ens fa perdre temps i energies, i enverina el debat. Què passarà si, finalment, no s’avança el congrés? Els qui creguin que això és il·legal ho portaran als tribunals? O a l'inrevés, és igual. Voldran que un jutge -de la justícia espanyola, per cert- hagi de dirimir en un congrés d’un partit polític?. La veritat és que si fóssim tiquismiquis amb la lletra menuda dels estatuts i reglaments, ens podríem fer un tip de riure: no se’n salva ni un. 

Esperarem a veure com evolucionen les coses, tot i que no soc gens optimista. Entenc molt bé aquell polític amb vincles tarragonins, Estanislau Figueres, quan va plegar de president de la República espanyola: “Senyors, n’estic fins als collons de tots nosaltres!”. 

(la imatge fa referència al nus gordià; la incultura clàssica generalitzada aconsella l'aclariment)

Suburbia, una exposició

 

Ahir vaig visitar, per fi, l’exposició Suburbia, al CCCB. Dic per fi perquè no seria el primer cop que una exposició que m’interessa, i que dura molt de temps, se m’escapa per badar. Aquest cop no (però quasi; acaba el proper 8 de setembre, i ja no he trobat el catàleg en català).

Suburbia és una mirada sobre aquest estil de vida de caseta a l’extraradi, amb unes certes connotacions de classe. La lectura té una forta càrrega simbòlica en aquest tipus d’urbanització segons el model americà -és a dir, dels USA, que no és “Amèrica” malgrat l’apropiació que en fan-. Hi ha tota una història de com es va generant aquest model de vida, en funció de les possibilitats -sobretot els avenços en mobilitat- però també com es va modulant socialment, fins arribar a les extenses classes mitjanes -després les coses han canviat- o morfològicament: els tipus d’urbanització, les tipologies edificatòries, etc. Tot, amanit amb com es reprodueix aquest model de vida a través del cinema, la literatura -especialment la popular- la televisió, fonamental, i també per expressions artístiques -des de quadres a perfomances- cada cop més crítiques. El vídeo final, esplèndid.

S’hi recull l’auge i caiguda del model, des dels temps del baby boom i de l’Amèrica feliç d’Eisenhower, aquesta que enyoren els trumpistes, fins a la crisi actual, la suburbianització de suburbia, paral·lela a l’enfonsament de la classe mitjana; la fugida cap endavant del boom immobiliari acabat bruscament -també allí- per la crisi de Lehman Brothers; la crisi dels centres comercials, els malls -peça bàsica d’aquest model de vida- especialment a partir de l’impuls del comerç electrònic... tantes coses.

Hi ha també un espai propi per a la recepció, desenvolupament i efectes d’aquest model a Catalunya. Les urbanitzacions dels anys seixanta i setanta, o el remake dels noranta; hi he trobat noms d’urbanitzacions que també havia conegut a la feina... fa una colla d’anys!.

No cal dir que una exposició com aquesta, amb aquesta temàtica, i plena de plànols m’havia d’interessar, i, a més, m’ha agradat. El muntatges és molt amè però sense excessives vulgaritzacions o infantilismes. Hi he après molt; més exactament, he situat en el temps -sempre molt més abans que no em pensava- fenòmens com les urbanitzacions tancades, que jo feia més cap aquí, per motius de seguretat. De fet, a cada sala i amb cada material, anava pensat “això t’aniria bé a classe, per explicar...” sense adonar-me que no, que ja no hi haurà més classes... ai!.

Algina cosa -molt menor- m’ha grinyolat. Com quan comença l’exposició dient que això de tenir la casa i un tros de terra ja era un desig dels primers colons. Sí, és clar, però tenint en compte que el segle XVII era una economia agrària, aquest desig era el de moltíssima gent, a Amèrica i arreu, no fotem.

Per cert que, a redós de l’exposició, es va fer un col·loqui sobre el tema, amb Helena Cruz, Oriol Nel·lo i Jorge Dioni, que he vist resumit a l’Avenç. S’hi diu -no sé si atribuït a Nel·lo- que “la Generalitat i els ajuntaments van limitar l’extensió de les urbanitzacions i van impedir noves parcel·lacions il·legals, però no van revertir les classificacions existents” i això no és del tot cert. És veritat que no es van enderrocar cases, que hagués estat l’actuació més extrema, però sí que es van revertir classificacions. La llei 9/81, sobre protecció de la legalitat urbanística, permetia requerir els promotors d’urbanitzacions no completades -de vegades ni iniciades- a una sèrie de compromisos (garanties del 12% del cost d’urbanització, aprovació dels projectes en un termini curt, etc) i, si  no es complia -o directament de vegades- es podia desclassificar el sòl i revertir-lo a no urbanitzable, això que diuen que no es va fer. I em consta que es va fer perquè ja aleshores treballava al Servei d’urbanisme i ho vaig viure de primera mà. Durant una colla d’anys eren visibles, venint a Tarragona per l’AP-7, a mà dreta, a l’alçada de Creixell, els rastres d’una primitiva xarxa viària -amb prou feines desbrossar els terrenys d’una d’aquestes quasi-urbanitzacions aturades a temps i revertides, i no era l’única.

L’exposició genera preguntes -per això és una bona exposició- com ara quin futur poden tenir les nostres ciutats. Tot i que aquest model americà, aquí, té molts matisos -començant, que no és poc, per les dimensions i condicions del país- també ens hauríem de fer aquesta pregunta. Sobretot, ens hem de preguntar si tenim els instruments adequats per a transformar les nostres ciutats -amb la complicació que suposa actuar sobre un teixit urbà existent- de manera més eficient socialment, econòmicament i ambientalment. I, a la vegada, que sigui pràctic i realitzable. No n’estic segur. Això suposa anar mes enllà de proclames teòriques, d’eslògans, i d’hipòtesis abstractes fetes al marge de la realitat existent. De vegades, em sembla que hi ha gent proposant coses com si poguéssim fer una tabula rasa urbana, com fos possible dir-li a la gent “marxi de la ciutat, i apanyi’s com pugui, i ara la farem nova i veurà que bé que quedarà”. I això no va. En parlarem un altre dia.

En tot cas, una exposició interessantíssima, que honora el CCCB, i absolutament recomanable. Encara hi sou a temps!

"Un cor furtiu": Josep Pla per Xavier Pla

 

Aquest mes d’agost -bé, la part que ha passat- he llegit “Un cor furtiu”, la vida de Josep Pla. En poc temps hem tingut tres biografies exhaustives de tres homenots: Josep Tarradellas, Francesc Cambó, i ara Josep Pla. Tres homenots immensos, discutits, contradictoris i inclassificables.

Confesso que no he estat mai un devot planià com n’hi ha. Si bé n’he llegit unes quantes coses, començant per l’imprescindible Quadern Gris, però també els Homenots, la biografia/hagiografia de Cambó, les cròniques parlamentàries, les Cartes d’Itàlia, i alguna cosa més, sempre ha pesat més el Pla personatge que el Pla escriptor.

Crec que Pla és víctima d’aquest personatge que ell mateix va crear -pagès murri, sorneguer, descregut a la vegada que sentimental- i el que van crear la seva legió d’admiradors i la contrària. Això del personatge creat com a màscara que amaga -i acaba devorant- la realitat ho explica molt bé la biografia de Xavier Pla (el cognom és pura coincidència). No entra tant, però, en aquesta impressió que jo tinc que els exegetes planians -els plapanates, en feliç expressió de Sergi Pàmies- van arribar a fer antipàtica la figura de Pla, a còpia de lloances extravagants i d’atacs a qualsevol que no se sumés a l’adoració que en sentien.

La polèmica -que el llibre recull- sobre la no concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes sempre m’ha semblat forçada. Si bé ara ja està tancada (o gairebé: en algun lloc encara surt quan es concedeix) tota la dècada dels vuitanta i potser també la dels noranta la progressia oficial (el País, el Periódico -no tant- l’entorn cultural del PSC...) menystenia el premi a la vegada que retreia que no li fos concedit a Pla. Vaja, si el premi era tan poca cosa... com és que els sabia greu que no el tingués?

Una part d’això s’explica pel posicionament ideològic de Pla, un conservador -un kulak, segons Joan Fuster- que ja abans de la guerra s’alineava amb la Lliga i amb Cambó, i que era objecte de sarcasmes per part de la gent del Bé Negre, que no perdonaven res. Que després s’alineés completament amb el bàndol franquista, col·laboració amb l’espionatge inclosa, no ajudava gaire a fer-lo simpàtic a la Catalunya que va perdre la guerra i que va ser perseguida. D’això, el llibre també en parla, però amb to dolgut, com si no tingués més remei que dir-ho, per honradesa intel·lectual -que s’agraeix- però, a la vegada, corre a disculpar-ho.

Aquesta és una opció absolutament legítima, només faltaria. I la vàlua d’un escriptor s’ha de defensar als seus escrits, i crec que, això, no ha estat discutit, a Pla. Però em sobta que alguns dels planians acèrrims de la banda progre siguin tan indulgents amb aquest passat, i, a la vegada, exigents amb una puresa angelical d’altres perfils.

Ha pesat, en això, que la polèmica Premi/Pla podia ser llegida en termes Òmnium/Pla, i d’aquí al pujolisme/Pla hi ha un sospir. Si, a més, Pla representava -o li feien representar- el “català amic”, que escrivia al Destino, en castellà, i que era -o ho feia veure- monàrquic i conservador, podia també ser adoptat per l’espanyolisme “amic” que en feu l’exemple del català que els agrada.

A la vegada, aquesta consagració de Pla com el cronista de Catalunya, el que explica i reconstrueix el país -es veu que va ser cosa seva, només- sempre m’ha semblat molt reduccionista; més encara si veiem que la Catalunya planiana és, sobretot, empordanesa i, per extensió, de la Catalunya vella. No he volgut mai abonar el victimisme tarragoní, acomplexat i ressentit amb Barcelona (i sovint amb un antibarcelonisme que dissimula malament un anticatalanisme) caspós i ranci. Però m’empipa molt que m’ho posin tan difícil. I és que hi ha una certa classe dirigent de Catalunya -de dretes i esquerres, indepe o no- que no sol mirar gaire del Foix en avall, i han generat -i encara dura- un imaginari català gironí-barceloní que ignora -quan no menysprea- la resta del país. Pla era molt útil, per això, en la mesura que parlava sobretot del que coneixia, l’Empordà i Girona (com Bladé Desumvila, un altre grandíssim cronista català que a la Catalunya oficial no semblen conèixer tant, parlava de l’Ebre).

Per cert, que aquesta és una mancança del llibre de Xavier Pla -que és excel·lent, exhaustiu, documentadíssim, això s’ha de dir-. Quan ens parla de les aproximacions de Josep Pla a Francesc Pujols i la seva obra, també inclassificable, no diu res dels descarats intents de plagi. Josep Pla sabia que Artur Bladé tenia fet un llibre –“Francesc Pujols per ell mateix”- resultat de les converses a l’exili, una biografia sui generis (i un llibre interessantíssim, el recomano). L’original era a l’editorial Selecta, aleshores l’editorial de Pla. El va reclamar insistentment “per a documentar-se” i Tomàs Tebé, un dels factòtums de l’editorial, va advertir en Bladé, que prudentment va reclamar el manuscrit i el va salvar de l’apetit planià. Això li va caure molt malament, a Pla, i es va venjar menystenint Bladé en algun dels seus escrits. Hi ha dos articles, un del mateix Artur Bladé i el segon del seu fill Artur Bladé Font, a la Revista de Catalunya (al núm. 85, de maig de 1994, pàgines 89-96, “Francesc Pujols i Josep Pla. De com van engiponar el Manual d’Hiparxiologia” i al núm. 231, de setembre de 2007, pàgines 83-100 “”Els Pujols de Josep Pla i la part que em toca”) que ho expliquen molt bé i amb molta documentació.

Doncs bé, res de tot això és recollit a la biografia de Xavier Pla, ni tan sols en el capítol dedicat a la relació amb Francesc Pujols, i això em grinyola, en tractar-se d’un volum de mil cinc-centes pàgines molt ben documentat. Potser perquè deixaria malament Josep Pla, com un plagiari i com un ressentit? Ja ho sabem, això, home... El que em sembla és que Xavier Pla arriba a la biografia des de l’admiració i si bé una integritat intel·lectual que l’honora el fa no amagar aspectes poc exemplars de Pla, també em sembla que s’hi aproxima des d’una certa indulgència.

En tot cas, un llibre exhaustiu -colossal, per usar un adjectiu propi de Josep Pla- i que convida a llegir les Cartes de lluny, les Notes per a Sílvia, i tantes coses de Pla que fan de bon llegir. La resta, com diu Kipling, és una altra història.

El president della Rovere

 

H ha una magnifica pel·lícula de Rossellini, el general della Rovere, protagonitzada per Vittorio de Sica, que m’ha vingut al cap aquests dies. La pel·lícula (copio/adapto de la viquipèdia; atenció, SPOILER) va d’un estafador -pretén fer gestions (que no fa, però cobra) a favor de detinguts pels nazis- Emmanuele Bardone, que, enxampat per la policia, fa un tracte i es fa passar per un líder de la Resistència italiana, el general Della Rovere, i s’infiltra en un grup de resistència. presoners en una presó de Milà. A poc a poc, Bardone es perd a si mateix en el seu paper i no sols fingeix ser un heroi de la resistència, sinó que en realitat s'hi converteix, primer animant als seus companys de presó a mostrar coratge i finalment acceptant la mort per afusellament en lloc de trair a un altre líder de la resistència empresonat. Hi ha una escena esborronadora, quan l’esposa de l’autèntic general vol acomiadar-se’n, davant l’imminent afusellament, i de Sica, per no ser descobert, s’hi nega i només li envia un paper on hi escriu “Visca Itàlia!”.

Sempre he pensat que el context, el paper que hem de fer, els qui ens envolten, ens acaba condicionant i canviant la nostra conducta. Hi penso ara que Salvador Illa assumeix la presidència de la Generalitat. Per dir-ho ràpid, crec que el càrrec, el pes de la presidència, el durà a comportaments i actituds que potser no hagués emprès, o no s’hagués imaginat. Això no vol dir que pensi -no soc idiota- que Illa acabarà essent independentista, i menys que abraci llenguatges, actituds, propostes, del que s’ha convertit en una mena de secta juntaire. El que vull dir és que, ni que ho volgués -que no crec que ho vulgui- no serà aquella caricatura pro-155, espanyolista, que pretenen uns (i que, segurament, alguns voldrien).

Em puc equivocar? És clar, no seria la primera vegada. També dependrà del que faci tothom des de l’espai independentista -que, afortunadament, és molt més ampli i divers del que pretenen alguns- per a convidar-lo a transitar cap aquí. Si una cosa he après en anys de fotre’m nates en política és que no es pot acorralar l’adversari (una altra cosa és l’enemic: el feixisme) perquè un adversari acorralat actuarà de manera absolutament imprevista, i és més intel·ligent deixar-li una sortida que et vagi bé a tu o, com a mínim, que et perjudiqui poc.

No sé què farà i com ho farà Illa president, ja veurem. Però hi ha un antecedent que em sembla interessant. José Montilla va ser elegit president de la Generalitat amb una rebuda, per part dels “nacionalistes” semblant a la d’ara. Si aleshores hi haguessin hagut xarxes socials, i l’ambient que hi ha ara, també haguessin tret foc. Més enllà de la seva presidència -va ser un president poc carismàtic, això és cert- ha estat i és un ex-president amb un capteniment institucional que em sembla impecable. Fins i tot als moments més tensos del procés, o del post-procés -penso en actes institucionals del president Torra, als quals assistia com a ex-president- va tenir sempre una actitud absolutament institucional. Jo crec que una part d’això venia del que va veure i notar com a president, el pes de la porpra, amb la càrrega històrica i simbòlica que té.

No pretenc dir, amb això, que Illa acabarà essent una mena de maulet. No es tracta d’això, i la persona no crec que vagi per allí. Li reconec prou nas i habilitat per saber que no podrà trepitjar segons quins ulls de poll. I, sense cap idea de fer-ne un independentista, crec que des de l’independentisme hauríem de ser prou hàbils per a acostar-lo a opcions nacionals més d’aquí que d’allà. Allò de no acorralar. A veure què passa. I a veure què fem. 

Un final digne (que no hi serà)

 

La fugaç tornada de Carles Puigdemont -escric això a les onze del matí de dijous 8 d’agost; ara no se sap on és- suposa un capítol més d’aquest llarg epíleg del procés, un cicle polític que s’acaba, i un altre que comença. Tant si Puigdemont es queda a Catalunya (i inevitablement detingut, i empresonat per una “justícia” obcecada en la seva venjança, o en llibertat provisional sense soroll per una justícia intel·ligent; això darrer poc probable) com si torna a Waterloo, el seu temps ha acabat, i ho sap. Ho podrà fer durar una mica més, a còpia de treure’s conills del barret (això que en diuen jugades mestres) però no hi ha més.

He intentat tenir sempre un respecte per al Carles Puigdemont president de la Generalitat destituït per la força bruta de l’Estat, i pel Carles Puigdemont batallador en instàncies internacionals per a donar a conèixer el cas de Catalunya (unes batalles, per cert, en les quals també hi han fet una feinada Marta Rovira o Laura Castel, encara que des de l’entorn de Puigdemont no es reconegui). Però no ha estat, no és fàcil.

I no és fàcil perquè, a la vegada que president destituït, que podia congriar el respecte i el suport de tots el qui estàvem al costat del procés que va culminar -no del tot bé, és clar- l’octubre de 2017, Carles Puigemont també -i, de vegades, sobretot- ha volgut exercir de dirigent polític de part. I les dues coses a la vegada no poden ser.

Quan, el 1918, a les Corts espanyoles es discutia -inútilment, és clar- un projecte d’estatut d’autonomia per a Catalunya, l’aleshores ministre (i després president de la II República espanyola, el que va signar l’estatut del 1932, quines coses!) Niceto Alcala Zamora li va dir una frase mítica a Francesc Cambó: “No es pot ser el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya”. La frase té encert, perquè Cambó aspirava a governar Espanya, i, a la vegada, era vist, des de Madrid, com un perillós separatista (que Santa Llúcia els conservi la vista!). I, en el fons, proclama la impossibilitat de ser espanyol i català a la vegada, però això ni s’ho imaginaven, a les espanyes.

Carles Puigdemont ha volgut ser el president injustament destituït, que preserva la integritat moral de la institució de la presidència, i, a la vegada, jugar el dia a dia polític, enfrontat a altres opcions polítics també legítimes i amb una concepció diferent de l’estratègia a seguit, també legítima, i ha usat -i abusat, i exhaurit- del prestigi de la presidència per atacar i obstaculitzar adversaris, encara que també fossin independentistes. Per a mostra, la recent carta en la qual estableix una indecent relació causa-efecte en l’acord d’ERC i PSC i la seva probable detenció.

En el fons, pretén guanyar per emocionalitat el que no ha guanyat a les urnes. S’ha presentat tres cops encapçalant les llistes de Junts, no ha guanyat cap vegada, ni ha tingut un resultat espectacular. El 2021 va quedar tercer, i Junts va remugar i es va fer pregar fins al límit per reconèixer que la presidència de la Generalitat -això que Junts i la seva antecessora Convergència considera un feu privat- havia de passar a ERC.

No sabem què passarà ara, si serà detingut, si reapareixerà a l’altre costat de la frontera (i pretenent que ha complert, que ha estat present “el dia del debat d’investidura” encara que no al debat pròpiament dit, però ja coneixem la capacitat de les contorsions argumentals del personatge) o si passarà a ser una presència intermitent, fent aparicions amb comptagotes per animar. Tot plegat, té poc recorregut. Això s’acaba, i seria millor acabar-ho d’una manera digna. No crec que passi, i és una pena. 

Sobre l'acord ERC-PSC

 

L’acord entre ERC i PSC per elegir Salvador Illa com a president de la Generalitat és, segurament, la noticia política més important de l’estiu. Generarà molts comentaris -ja ho està fent- a xarxes i mitjans, una mica -no gaire més- seriosos, i em temo que també deixarà moltes ferides, de tota mena i molt repartides.

Que la votació de la militància d’ERC fos ajustada -i també participada de manera incontestable: prop d’un 75% de participació- permet també molts comentaris, des de la inevitable divisió -com si una elecció, qualsevol, no fos una divisió- fins a les habituals paranoies -certament, poques- de conspiració (per cert, estic segur que els qui critiquen la divisió també criticarien el contrari si el resultat hagués estat a la búlgara, amb un 95% de vots en qualsevol sentit).

Les crítiques més esteses contra el sí anaven, sobretot, per la incredulitat que el PSC i el PSOE -que tanto monta monta tanto, i amb la generositat de pensar que el PSC monta alguna cosa- complirà, i també per la incomoditat que un personatge com Salvador Illa, epítom de la mediocritat, la manca de carisma, i la grisor, sigui president de la Generalitat.

Jo també m’he fet aquestes preguntes, sobretot la primera (a la segona... en Quim Torra també va ser president, eh?) i he arribat a algunes conclusions.

La meva confiança en el compliment de l’acord per part dels socialistes és com u partit per infinit, que tendeix a zero. Sobretot compliment tal com jo interpreto que hauria de ser l’acord, que, com tots els acords, té importants dosis d’ambigüitat -suposo que calculada- que permet fer de tot.

I, malgrat aquesta desconfiança, he votat que sí. No perquè sigui tan ingenu de pensar que aquesta mena de pactes, en política, siguin molt de fiar (quants pactes similars s’han signat, en tota mena d’institucions?) però sí que hi ha raons per a fer-ho.

En primer lloc, si no hi ha acord, segur que no compleixen res de res. Si hi ha un acord, és possible -i caldrà pencar-hi molt; el PSOE només compleix quan no té més remei i se l’obliga- que sí que hi hagi avenços en alguna cosa. Que això s’assembla molt al peix al cove? Del tot. Us recordo que el peix el tenen allí, i l’hem pagat nosaltres. Què menys que voler-lo tenir al nostre cove.

Però és que penso que el més important de l’acord no és la lletra -que també, tot i les relliscades i les ambigüitats- sinó el fet mateix de fer-lo, i el significat polític. El PSOE s’ha mogut en una direcció i assumint uns termes i uns temes, com mai. Com es va moure cap a l’amnistia o cap a reconèixer l’ús del català al Congrés, uns temes que un any abans donava per impossibles. I és cert que un i altre tema no són segurament com voldríem -l’amnistia va a pas de tortuga, sobretot per les resistències del deep state, i el català encara ha de superar obstacles- però s’han mogut d’una manera que ja no té marxa enrere.

Ara, el PSOE admet que hi ha un conflicte polític Catalunya/Espanya, no un conflicte “entre catalanes”, amb aquella displicència perdonavides. Ara el PSOE admet que cal una solució política que ha de ser referendada per la ciutadania catalana. Això no és, és clar -i per ara- un referèndum d’autodeterminació com l’escocès, però ho podria ser, si des de Catalunya s’actua amb intel·ligència, generositat, i mirada llarga. Al capdavall, descobrir ara que el PSC -no diguem el PSOE- no és independentista és descobrir la pólvora.

El mateix amb el finançament. L’acord no és la sobirania fiscal -passa de puntetes sobre la capacitat normativa, que és la veritable sobirania: decidir qui paga, perquè, i quant- i no se sap qui i com estableix aquestes quotes pels serveis prestats per l’Estat (si és pel dels trens de rodalia, ens hauria de sortit barat!) i de solidaritat, però és un tema que queda obert.

En tots dos casos, el PSOE ha hagut de sortir de la seva zona de confort, i s’obre una finestra d’oportunitat. No es pot donar res per fet, per dat i beneït; ara caldrà treballar molt, i, en aquest treball, seria d’agrair que algú no s’equivoqués d’adversari.

Recordeu el Pacte del Tinell? 79 pàgines detallades plenes de compromisos. Per exemple (pàgina 62) “Formular i aprovar inicialment, en el termini de dos anys, el Pla Territorial Sectorial d’Espais Agraris de Catalunya” (per cert, vint-i-un anys després, encara l’estem esperant). Però això, i més coses, no és el mes important del Pacte del Tinell. El més important és que va moure el PSC cap a posicions de reforma de l’Estatut i de la relació Catalunya-Espanya en una direcció de reforçament de l’autogovern i d’una major bilateralitat, molt lluny de la seva política habitual. I, per reacció, va fer que l’altre gran dinosaure de la política catalana, CiU, es mogués -ni que fos per seguidisme- en la mateixa direcció, sortint de l’immobilisme de la pax pujoliana. De tot allò en surten les tensions dins el PSC i de CiU, i el moviment de fons -reforma de l’Estatut, reacció airada de l’stablishment espanyol, sentència del TC, etc- que va alimentar i fer possible tot el que va passar a partir de 2012.

Serà el mateix, ara? No ho sabem. Dependrà de la intel·ligència i paciència de tothom, de no infravalorar ni la capacitat reactiva (i sovint antidemocràtica) de la caverna espanyola, aquesta que governa de facto des dels temps de visigots, com a mínim, ni tampoc la nostra força, que hauria de ser més a la japonesa -aprofitar l’envestida de l’altre- i menys exhibicionista i curt-terminista.

Aquest escenari -possible, no segur ni menys garantit; en política això no existeix- és el que em va fer dir que sí. Com un principi i no com un final, sabent que ara cal arremangar-se i fer molta feina (començant per posar ordre a casa, que bona falta fa). I també intentar que es faci política i no emocionalitat; que es faci política de reflexió i no de titular, tuit, o jugada mestra; que es faci política atenent i entenent la totalitat del país, en la seva complexitat, i no només per a la pròpia bombolla de coneixences, parcial i excessivament homogènia la majoria de les vegades.

Sobretot que es faci política a partir d’un fet tan elemental com que no som prou gent per a la independència, i, per tant, hem de ser més. I els qui no hi són, són en altres espais polítics -amb graus molt diversos de compromís o d’afecció- i els hem de conèixer, escoltar, i convèncer. Això no es fa amb el menyspreu o l’insult. El contrari és un joc de suma zero, de guanyar parròquia indepe (i de vegades suma menys zero: la gent que, farta, es queda a casa). Cal arriscar-se, obrir portes, convèncer, seduir. I això només es pot fer amb els que no són els teus i vols que en siguin.

Crec que l’escenari que s’obre amb l’acord permet avançar -si es vol, si es treballa- en aquestes direccions. Aquesta és la principal -no l’única- raó que em va portar a votar que sí. Respecto, encara que no comparteixo, la majoria de les raons dels que van votar que no. I de la mateixa manera que si hagués guanyat el no, ho hagués respectat i m’hagués quedat a ERC per treballar lleialment pel millor, espero això de tothom.

He dir, però, que hi ha també una altra raó per haver votat que sí, aquesta més visceral: algunes de les persones -de dins i fora- i dels arguments pel no, m’han animat molt a votar que sí. Per higiene. I perquè, si això els molesta, senyal que anem bé.

I ara, a fer feina.

 

Sobre els (pre)acords de Govern i Hard Rock Cafè

 

Jo ja donava aquest tema per mort -però no enterrat- i pensava que només hauria d’escriure un darrer apunt certificant el punt i final, però encara no. Després de ser la causa aparent, o visible, de la no aprovació dels pressupostos, ara Hard Rock Café ha estat present en els dos acord (bé, a hores d’ara, un acord i un preacord) del PSC amb ERC i amb Comuns.

Uns acords que han estat interpretats de manera molt diferent. Així, els Comuns (parlo pel que he vist a la premsa; si no és així, agrairé les puntualitzacions o correccions) diuen: "Ho hem aconseguit. El Hard Rock no es farà a Catalunya, ha celebrat Albiach, entre aplaudiments dels dirigents dels comuns”. I per part d’ERC, més matisades, però alguna expressió semblant.

A la premsa, també hem vist reaccions airades de partidaris de HRC, sobretot institucionals, amb un l’alcalde de Vila-seca molt crític amb l’acord. Avui mateix, és obertura del Diari de Tarragona, amb un expressiu “El nuevo Govern nace con el veto a Hard Rock en el programa”. En canvi, l’habitualment vehement alcalde de Salou era molt més contemporitzador, i deia «Una reducción de beneficios fiscales no será motivo suficiente para que se marchen, dado el interés que han mostrado siempre por invertir aquí»,

És així? Segons la premsa, l’acord del PSC amb els Comuns diu que “el Govern no facilitará proyectos como el macrocasino de Hard Rock» y que, por este motivo, «se eliminará la reducción de la fiscalidad del juego prevista en la Ley 6/2014»”.

I el preacord del PSC i ERC diu: “Aprovar la modificació de la Llei del CRT per tal d’elevar el tipus impositiu del joc vinculat als casinos i tornar al règim de fiscalitat anterior a la Llei del CRT”.

Per tant, els acords són dos; un de concret que és tornar la fiscalitat al règim vigent abans de la Llei del CRT, i un de més inconcret que diu “no facilitarà projectes com el del CRT”.

Comencem per aquest segon. Jo diria que l’únic compromís és no facilitar-ne... més. Però no diu en cap cas que aquest es tiri enrere. Encara més, sembla que el “no facilitar” va lligat -i limitat- a l’eliminació de la rebaixa fiscal. Això no és el “HRC no es farà” que diu Jessica Albiach, al meu entendre, però què sabré jo.

El primer és molt més clar: la fiscalitat torna a tenir màxims del 55% -en funció de la recaptació pel negoci del joc- i no un màxim del 10% (per cert, l’alcalde de Vila-seca s’exclama “ERC, en el Govern, pudo haber modificado el tema de la fiscalidad si este era el problema, y no lo hizo”. Pere Segura, acostumat a la seva majoria absolutíssima, oblida que ERC estava en minoria, i que la sociovergència més el PP -quins amics que té JxC!- ho hagués impedit).

La supressió de la rebaixa pot fer que HRC es desdigui? No n’estic segur. D’entrada, ja fa temps que penso que tothom -Govern, oposició, HRD- dona el projecte per mort, però espera que “la culpa” sigui d’un altre; i, per altra banda, els sectors més opositors no es conformen amb la mort del projecte, volen el mèrit d’haver-lo matat. Però jo crec que el projecte ha caducat per raons més prosaiques: perquè ja no és negoci. Entre el 2012, l’inici de tot -ja fa dotze anys, ai!- i ara, el joc en línia s’ha desenvolupat moltíssim. El públic potencial del casino és molt menys, qui farà uns quants km, pagarà un hotel, l’entrada al casino... si pot jugar des del mòbil? (i aquesta és la ludopatia que ens hauria de preocupar i no la d’un casino on cal desplaçar-se). A més, HRC necessita trobar inversors, i no sembla que els trobi. No, el projecte de Barcelona World i ara en mans de HRC ja no és atractiu perquè no és negoci. És possible que alguna part pogués resultar (en vaig parlar  AQUÍ) però no pas tot.

Més coses. Imaginem que HRC pensa que sí, que hi ha negoci, i vol continuar. La no rebaixa fiscal l’afecta? Sí i no. La gent no ho recorda, però la mateixa llei que establia la rebaixa fiscal també deia:

“Article 15

Els concursos que es convoquin per a l’atorgament d’autoritzacions per a la instal·lació i l’explotació de casinos en els centres recreatius turístics han d’establir mecanismes per a garantir, com a mínim, el manteniment dels recursos tributaris de la Generalitat procedents dels casinos com a resultat de l’entrada en vigor de la modificació de la lletra c de l’apartat 2 de l’article 33 de la Llei 25/1998, del 31 de desembre, de mesures administratives, fiscals i d’adaptació a l’euro.”

És a dir, que, de resultes del concurs -que obliga a qui el guanya, no als altres casinos- els recursos que obté la Generalitat s’han de mantenir. HRC, doncs, ha de pagar els seus impostos -amb un màxim del 10%- i, a més, la diferència entre la nova recaptació i l’antiga. No sé com, perquè això em presenta molts dubtes (ho vaig escriure  AQUÍ) però és el que diu la llei, de manera que el fet de suprimir la rebaixa té un impacte menor en els comptes possibles de HRC.

Hi ha, però, un altre aspecte. El concurs que va guanyar HRC es va convocar amb la rebaixa fiscal. Suprimir-la ara, ni que sigui en els termes que he dit, no deixa de ser una modificació unilateral de les regles de joc. HRC estaria en condicions, al meu entendre, de plantejar alguna acció judicial, no tant perquè no s’elimini la rebaixa, sinó per aconseguir que no sigui HRC que plega, i fer que la responsabilitat sigui de la Generalitat per haver modificat les condicions. Això li permetria recuperar la fiança de deu milions (i ja veuríem si no demana alguna indemnització). Podria ser, també, oferir una sortida a HRC, que potser la vol (però no vol ni perdre els deu milions d’euros de la fiança, ni quedar com el dolent de la pel·lícula) i tots contents,

El que passa és que això també té un dany colateral, que és una pèrdua de reputació del Govern de Catalunya com a interlocutor seriós. Modificar unilateralment les condicions d’un concurs ja adjudicat no és la millor carta de presentació per a un Govern quan va a buscar inversions o contractes. I això també ho hem de valorar.

De manera que crec que encara hi ha moltes incògnites i moltes possibilitats, en tots els sentits, en això de HRC. I pel que fa als acords i preacords polítics... en fi, ja sabem la serietat d’aquests pactes. I allò que deia Romanones “vostè faci la llei, que jo ja faré el reglament”. Em sembla que això continuarà.