"El financiero catalán" segona part

Com vaig dir en un post anterior, m’havia dirigit al defensor del lector del País per l’afegit constant de “financiero catalan” al delinqüent Javier de la Rosa, com si això afegís alguna informació rellevant. Avui he rebut resposta del defensor, que diu:

“Buenos días

He publicado en el blog su carta, dentro de un texto sobre correcciones que nos remiten los lectores (http://blogs.elpais.com/defensor-del-lector/2013/07/los-lectores-nos-corrigen-7.html)   Por otra parte, se lo he señalado personalmente al autor de la información que ha admitido el uso instalado de este latiguillo.

Gracias por su observación.

Atentamente

Tomàs Delclós”

I, efectivament, al seu blog diu:

“Financiero catalán. Robert Casadevall critica que “EL PAÍS vuelve a la carga con una fórmula repetida”. Y cita a título de ejemplo un artículo, Chantajistas, pero condenados, que “nos devuelve la memoria de Luís Roldán, de Amedo y Domínguez, de Rafael Vera, de Javier de la Rosa y Mario Conde. No nos dicen que Roldán es aragonés, que Amedo es gallego (creo), que Vera es (de dónde?) o que Mario Conde es gallego. Pero Javier de la Rosa es, como siempre "el financiero catalán". Algo así como la sequía, que siempre es pertinaz, o latiguillos parecidos. ¿Es relevante, en este caso, el origen catalán de Javier de la Rosa? ¿Y por qué? No es la primera vez que esto ocurre..."

Agraeixo, doncs, a Tomàs Delclòs la seva feina, el sentit de la resposta, i el fet mateix de contestar. No hi estic gaire acostumat.

L'Ajuntament de Tarragona i el dret a decidir

La setmana passada, el ple de l’Ajuntament de Tarragona va rebutjar una moció del grup municipal de CiU que demanava l’adhesió de l’Ajuntament al Pacte nacional per al dret a decidir. Almenys així ho he llegit a la premsa; he buscat el text de la moció –segurament no prou a fons, però tinc altra feina- i no l’he trobat (un zero per a qui gestiona la presència del grup de CiU i de Victòria Forns a la xarxa: hi ha webs sense actualitzar de fa un parell d’anys!).  

El debat –i la cua del debat- han estat a l’alçada habitual dels debats polítics a Tarragona, és a dir, sota mínims, i van fer que fins i tot algú habitualment molt més educat, com l’alcalde Ballesteros –i ho dic perquè ja fa uns quants anys que el conec- perdés les formes.

Em sembla que en aquesta qüestió no s’ha jugat prou net. Per començar, si la moció demana exactament això, l’adhesió al Pacte, em sembla mal formulada. El Pacte està en marxa, en Joan Rigol està redactant un esborrany, i no veig com l’Ajuntament de Tarragona –o qui sigui- es pot adherir a un text que no se sap quin és. Per altra banda, la presència del món local al Pacte hauria de ser a través de les associacions municipalistes –que s’haguessin pogut asseure a la reunió del Pacte de fa unes setmanes- si ho acorden les executives o els consells nacionals o qui ho hagi d’acordar. No sé si algú ho ha proposat. No crec, per altra banda, que es plantegés l’adhesió a aquest infumable i vergonyant registre –em sembla que feliçment avortat; i si no, ho hauria de ser- que va presentar el Govern.

Però podria ser que l’objecte real de la moció fos un altre. Amb el tacticisme habitual de bona part de la política a Catalunya, podria ser que l’objectiu fos el de burxar les contradiccions del PSC en aquesta qüestió, i arraconar-lo amb el PP, que és qui menys té a perdre en tot això. I, si ha estat així, s’ha aconseguit, però no sé si és el que més ens convé als qui volem fer realitat el dret a decidir, i, a més, volem decidir independència.

Crec que allò que ens convé, als independentistes, als qui, sense ser-ne, estan d’acord amb dur a la pràctica el dret a decidir, i m’agradaria pensar que el que convé a tot demòcrata i al país, és ampliar el nombre dels que volem decidir. Sumar com més gent millor a un procés –el de decidir- que, segons les enquestes, suscita un ampli consens al país. En aquesta tessitura, em sembla un error –llevat, com he dit, que es busqués una altra cosa- plantejar-ho com un pols, tant en el fet de la moció com en el llenguatge i el plantejament utilitzat. Crec que hi havia moltes més vies per a plantejar el fons de la qüestió de manera que fos possible l’adhesió majoritària dels grups municipals a Tarragona, i, per tant, de la ciutat. Per exemple, votant alguna de les dues mocions sobiranistes aprovades al Parlament, una de les quals amb el vot del PSC. Però per això calia tenir ganes de sumar i de guanyar.

Clar que tot plegat va ser possible amb la inestimable col·laboració de la miopia nacional del PSC, que ja fa temps que ha tornat als anys vuitanta, i, consegüentment, continua regalant un ampli espai central de catalanitat a qui el vulgui agafar, fent pinya amb el PP i amb C’s, i autoenganyant-se amb pseudofederalismes d’estar per casa sense ningú amb qui federar-se. El frontisme, els bons i dolents, és una mala política, però ignorar que la centralitat política a Catalunya passa, ara, per un canvi profund en les relacions amb Espanya, que uns volem de bon veïnatge, alguns volen federal, i alguns propugnen una encara més estrambòtica confederació, però que tots tenim en comú que qui ha de decidir el què és el poble de Catalunya; ignorar això, dic, és situar-se fora de la realitat.

I això és un problema, perquè continuo pensant que el PSC articula un espai –cada cop menys, però- important en l’ecosistema polític català, per trajectòria i per composició social i personal, i el necessitem a aquesta banda. N’he parlat en altres ocasions (aquí) i no em repetiré.

I qui hi guanya, amb tot això, a Tarragona? Doncs un PP que ha fagocitat un bon tros de l’espai convergent, i que ara es pensa cruspir una part de l’electorat socialista, amb un ull posat a C’s. Clar que si l’any 2011 va poder neutralitzar PxC a base de copiar-li el discurs, potser podrà fer el mateix amb els col·legues del Rivera. Un PP que ha aconseguit controlar força l’agenda política de la ciutat, amb la inestimable col·laboració d’un PSC desorientat (mesquites, burca, etc) i que, a la vegada, aconsegueix tapar l’absoluta inanitat de la feina (sic) del factòtum Fernández a Madrid, on no deuen saber ni que hi és ni qui és.

I a sobre hem d’aguantar-li la xuleria habitual –sembla que la grolleria és la marca de la casa- dient qui és tarragoní i qui no. S’han omplert la boca denunciant –de vegades amb raó, que consti- els qui atorguen carnets de català, però es veu que allò de la biga i de la palla té molt bona salut. Segons ells, la votació del passat 18 de juliol –s’hi devien trobar molt bé, aquell dia- va evidenciar que tarragonisme i independentisme són incompatibles. O sigui, que segons el PP jo, que sóc independentista, no sóc tarragoní. I això ho diuen els que denuncien constantment la presumpta divisió entre catalans bons i dolents. Amb quin dret poden decidir ells qui és tarragoní i qui no?.

Ells són els qui més divideixen. Ho han fet decidint que el que parla la gent de Vinaròs i la gent d’Amposta són llengües diferents (i una ve de l’íber, poca broma!). Ho han fet quan decideixen que a Menorca es parla el menorquí, a Eivissa l’eivissenc, a Formentera el formenterenc, i suposo que a Cabrera les cabres parlen cabrerenc. I, no cal dir, ho han fet quan han decidit aquella aberració indecent del LAPAO.

Això ja els ve de lluny. Quan aquest personatge que encapçala el PP a Tarragona diu que Tarragona –per a ell, la província espanyola, és clar- ha de poder decidir si es constitueix com a comunitat autònoma uniprovincial, en el fons no fa més que recuperar el discurs franquista que, els anys quaranta, propugnava una “región del Ebro” amb la incorporació de Lleida a l’Aragó, l’anomenat “ilerdanismo”. O com van propugnar  alguns reaccionaris de Tortosa, parlant de la “quinta provincia” i dient allò que Tortosa no és valenciana ni catalana, és tortosina. Els testos s’assemblen a les olles.

Aquest és el nivell de la política a la ciutat de Tarragona. Un altre dia podríem parlar del que envolta la política –societat civil (sic) mitjans de comunicació, etc- que no és gaire millor.

(imatge extreta de www.tarragona21.cat, que espero que no s'enfadin pel pirateig)

"Catalanes de mierda"

Un nou capítol de catalanofòbia, protagonitzat per un èmul de Galinsoga (qui no sap de què va això del Galinsoga, que miri aquí.

L'episodi ja és molt conegut, però el podeu veure a aquí

L'adjunt de l'anomenada Marca España (quant costa, això? Més o menys que les anomenades ambaixades catalanes? Només és per saber-ho...) es va despatxar a gust dient literalment “Catalanes de mierda. No se merecen nada”. Després ho va voler arreglar dient que només parlava dels que havien xiulat l'himne espanyol als mundials de natació, però hi ha coses que no es poden arreglar, i al cap d'unes hores va presentar la dimissió (o va assumir la destitució anunciada, no queda clar).

He de dir que la dimissió/destitució és una bona notícia, sobretot perquè, de no haver-se produït, l'estaríem reclamant, de manera que cal agrair -lamentablement, perquè hauria de ser normal- que una ficada de peus a la galleda com aquesta tingui conseqüències. Però hi ha més coses. De manera telegràfica:

1. A veure si parem de xiular himnes i cremar banderes -que és legítim, les coses com siguin, primer la llibertat d'expressió. I a aguantar-se quan toqui el rebre- perquè no aporta res, no suma res, i només excita extrems i vísceres, i no és això el que més necessitem ara. I el mateix -vull dir les mateixes reaccions de rebuig a xiuladors i insultadors- quan als camps de futbol es crida allò de “Puto barça puta Catalunya” seria d'agrair. No hem vist mai cap tuit governamental català dient una ximpleria com la d'aquest element, però tampoc hem vist gaires reaccions condemnatòries a l'Espanya oficial, a l'Espanya espanyola del Mundo i companyia, i similars.

2. He mirat per sobre -l'estómac no ha permès gaire més- les notícies i, sobretot, els comentaris a les webs d'El Mundo, La Razón, i l'ABC. D'entrada, totes presenten el fet dient que aquest element va criticar els qui van xiular l'himne català. Doncs no, va dir literalment “Catalanes de Mierda”. No “Silbadores de himnos de mierda” o coses semblants. I els comentaris, com era previsible, majoria aplastant aplaudint el que va dir i dient que això “és el que pensa tothom”. No penso caure en el mateix, que és prendre la part pel tot, però no deixa de ser significatiu. Clar que llegir els comentaris de l'Ara o del Punt no difereix massa...

3. Aquest element -un tal Juan Carlos Gafo, que més aviat deu ser gafe (xist dolent)- és diplomàtic (!!!!) i militar. M'agradaria que un bon periodista, si n'hi ha, ens informés quant de temps triguen a recol·locar-lo i a on.

4. La segona part del tuit és molt significativa “No se merecen nada”. I qui és ell per a decidir què ens mereixem i què no”? És que ho pot concedir o no?. Això denota una mentalitat d'amo, de drets atorgats, incompatible amb una democràcia i amb el concepte de drets. Parlaria igual de si “mereixen” o no a Castella o a Múrcia, o a on fos?.

5. I final. Tip, molt tip, d'haver de parlar de coses d'aquestes.

"El financiero catalán"

Sóc lector ocasional del País. Tots els caps de setmana el compro, i també dono un cop d’ull al seu web. Sé que és un diari profundament espanyol, però almenys no es reaccionariàment espanyol com gairebé la resta de la premsa. Això vol dir que s’ha de llegir amb un cert filtre, però no deixa de tenir articles interessants i informacions que, contrastades, val la pena conèixer.

Ahir diumenge publicava una pàgina sencera fent història recent dels xantatges polítics a l’estat espanyol. Res que no s’hagi explicat –no aclarit- més cops: Roldán, Mario Conde, Amedo i els GAL (té nom de grup musical dels anys 60!) de la Rosa... Amb una curiositat: Javier de la Rosa és presentat, com gairebé sempre, com “el financiero catalán”. Enlloc no es diu que Roldán sigui aragonès o que Mario Conde és gallec. Es veu, però, que l’origen català de Javier de la Rosa deu ser una informació significativa, però encara no entenc perquè.

Fa temps es va popularitzar (relativament, és clar) l’expressió del nacionalisme banal, aquell que, absolutament assentat –és a dir, amb estat propi- ja no és discutit  i ni es presenta com a nacionalisme. Una mica com el que fan Ciutadans, UPyD i aquest personal. I el País, és clar. Potser més dissimuladament, però també.

En aquest cas, ja no seria un “nacionalisme banal espanyol” sinó un anticatalanisme estúpid: cal remarcar que un delinqüent és català, com si fos especial.

No tinc cap simpatia per Javier de la Rosa, al contrari. I sé perfectament que a Catalunya hi ha de tot, delinqüents inclosos, alguns dels quals s’han volgut aprofitar del país. Però no veig què té de rellevant, això, en la informació donada. Bé, sí que ho veig, és evident, però que no vagin donant lliçons de periodisme independent.

He escrit al defensor del lector del País. No és el primer cop, i he de dir que sempre ha contestat amb amabilitat i donant explicacions sobre el tema que li he plantejat, sense fugir d’estudi. No sempre hi he coincidit, però ja és molt que respongui i que es mulli. A veure si ho farà ara, prometo explicar-ho.

Messi i el POUM de Tarragona

Ja tenim aprovat i vigent el POUM de Tarragona. Després d'una tramitació llarguíssima -catorze anys- i accidentada, en la qual hi ha poblacions que han fet ja un parell de revisions del seu planejament, finalment ja el tenim. L'Ajuntament de Tarragona n'ha fet una lectura triomfalista i optimista -com fa gairebé sempre amb tot; aquest  govern, el d'abans i el de més abans, que consti- prometent una mena de futur de color de rosa, o gairebé.

Entenc que, amb el cúmul de males notícies que tenim, calgui vendre aquesta com una bona nova -i ho és, que consti- però, coneixent una mica la ciutat i l'Ajuntament, continuo tenint la mateixa preocupació que tenia quan hi estava més implicat, i que vaig expressar a qui pertocava en cada moment de la tramitació del POUM que era convenientment presentat com una fita històrica: la segona aprovació inicial, el pacte amb la plataforma de veïns, etc.

La preocupació que tenia -i que continuo tenint- és sobre la real capacitat municipal per a desplegar el potencial del  POUM. Per a corregir i adaptar tot allò que, sense ser essencial, ha quedat obsolet o necessita ser repensat a les noves circumstàncies. Per a començar a pensar, sense presses, ni pressions, les línies mestres d'un proper planejament que ja fa temps vaig deixar escrit que haurà de ser forçosament en clau metropolitana.

Molt em temo que continuem tenint moltes mancances, en aquest sentit. Manca una cultura urbanística, a l'Ajuntament -sobretot- però també a fora, que entengui que la funció municipal, com a política pública que és, és pensar la ciutat a llarg termini i posar les condicions per assolir-la, però no a remolc de la promoció privada, que té uns altres objectius i interessos -legítims, però que s'han de subordinar a l'interès general-. I, a la vegada, la promoció ha d'entendre que li pertoca treballar amb professionalitat i no intentar fer passar bou per bèstia grossa, perquè això no fa més que engreixar un urbanisme burocràtic, del tipus “falta un paper” que no soluciona res ni responsabilitza de res a ningú.

Ens falta, també, una estructura de gestió urbanística municipal moderna. Elements que ajuntaments grans i mitjans de Catalunya tenen assumits i en funcionament des de fa molt de temps, el de Tarragona els té a penes incipients o simplement anunciats: un bon sistema d'informació geogràfica; una bona informació permanent de l'estat de la ciutat, en termes socials, demogràfics i econòmics; espais de reflexió ciutadana sobre el futur de la ciutat. Tot això és encara pendent.

Sé que el govern municipal és més o menys conscient d'això, i ha volgut posar-hi remei, però em temo que començant la casa per la teulada. És a dir, buscant un nom conegut per a fer de gerent. Potser que abans tinguem una gerència, i sapiguem què en volem i amb quins mitjans. L'alcalde ha dit que han contractat un Messi. Sense entrar en qualificacions professionals (i deixant de banda que un Messi que jugui només una estoneta no és ben bé el mateix) crec que continuem amb el mateix error: un Messi necessita un Guardiola. Qui és el Guardiola de l'urbanisme municipal a Tarragona?. I un Messi no juga sol. Tenim equip?

Ara comença la part més difícil del POUM, que és aplicar-lo amb la intel·ligència necessària per adaptar-se a les circumstàncies i, a la vegada, avançar-se per a preparar un futur desitjable. Esperem que ens en sortim, tots plegats. 

rebesavi no, però família sí

Fa unes setmanes vaig escriure, molt il·lusionat, que potser havia trobat el rebesavi al Museu Industrial del Ter, a Manlleu. Ara sé que no; la gent del Museu, amb molta professionalitat i amabilitat -moltes gràcies Carles Garcia i Pere Cases- m'han facilitat les dades que tenen i no concorden.

Però no ha estat debades, ni de bon tros. La cita de la casa pairal -Can Roca de les Garses- ha servit per a contactar amb algú parent de lluny (a veure si m'explico, la meva àvia i el seu besavi eren germans; no crec que això tingui nom!) que també té curiositat per la família, i ja estem reconstruint arbre genealògic.

Indirectament, doncs, en Jaume Baulenas, artesà tèxtil arruïnat per la industrialització (i que ves a saber si no era germà del meu rerebesavi!) ha servit per a posar-nos en contacte.  

Algunes dades sobre Barcelona World

He escrit altres cops sobre el tema Barcelona World (ho podeu veu en aquest mateix blog) perquè és una qüestió territorial que m'interessa, perquè passa a prop de casa, i perquè enllaça amb el tema Port Aventura -més aviat amb Anheuser Bush- que em va ocupar una bona temporada. 

També, és clar, perquè és un tema polèmic. Sobre això veig que hi ha gent que, per a fer-hi oposició -que em sembla absolutament legítima- sembla que hagi agafat en bloc els arguments contra Eurovegas, i els hagi aplicat sense cap gran variació, més enllà dels derivats de la personalitat del promotor. I jo crec que es tracta d'elements amb similituds, és evident, però amb diferències de pes.

D'entrada, que no estem violentant el planejament -ni en el fons ni en la forma- com en el cas d'Eurovegas (tot i que més endavant en parlaré, d'això). En segon lloc, perquè el projecte inicial era força més divers que l'abocament de casinos al Baix Llobregat, malgrat que, mica en mica, els projectes d'smart city -que també n'hauríem de parlar i força, d'això de les smart city- sembla que s'hagin anat esvaint i només avanci un paquet hotel + casino + zona comercial. Però, almenys d'entrada, i admetent que els casinos eren un dels plats forts, la cosa estava més equilibrada que no Eurovegas. I, finalment, perquè no semblava que hi hagués les mateixes exigències de privilegis legals (suavitzar la llei antitabac, entrada de menors, suspensió dels drets laborals -els que queden- etc). També aquí hi ha hagut canvis, almenys pel que fa a la normativa de casinos  i, especialment, al tema fiscal. També en parlarem.

Tot plegat, però, em sembla que és prou diferent d'Eurovegas i demana un discurs -a favor, en contra, és igual- autònom i referit a una nova realitat, i argumentat sobre aquesta realitat. La meva formació, que pretén ser científica, m'empeny a buscar dades contrastades per a donar suport a arguments, i estaria bé poder discutir en aquests termes i no en afirmacions gratuïtes. Pel que fa a aquest apunt, la informació legal està treta de la web del Diari oficial de la Generalitat. La informació -escassa- del projecte de Barcelona World, de la seva web www.bcnworld.com. La informació sobre el planejament, del Registre de planejament urbanístic de Catalunya. La informació sobre la relació habitacions/sostre de l'hotel es basa en promocions existents.

He de dir d'entrada que el món dels casinos no és el que més feliç em fa, i també crec que encara tenim molt de recorregut en altres productes turístics -l'enoturisme, el del golf, el cultural, el gastronòmic....- que amb prou feines hem començat a desenvolupar. Però el de casinos també. No veig perquè hem de renunciar a un segment turístic, on hi ha demanda, operadors, i possibilitats. El turisme comprèn moltes varietats -molt productes- i  sovint se'n fa una lectura superficial i molt simplista. Si es parlés de la indústria amb el mateix reduccionisme que ho fan alguns crítics amb el turisme -que els turistes ho emmerden tot, gent amb xancles i samarreta, vòmits i borratxeres, etc- ens exclamarien dient que hi ha moltes menes d'indústries -manufactureres, de muntatge, amb alt valor afegit, de precisió, etc- i amb raó. Doncs el del joc és un altre tipus de turisme al qual no veig perquè hauríem de renunciar, si ho fem bé. Com tots s'han de fer bé, i com no sempre ho fem.

Una de les crítiques sovintejades té a veure amb un hipotètic foment de la ludopatia. No nego que, si hi ha sis casinos més, hi ha més oportunitats de jugar i, per tant, de ser ludòpata. Però hi veig un gran fariseisme. Algú es pensa que amb quatre casinos, unes quantes dotzenes de bingos, milers de màquines escurabutxaques, i dotzenes de jocs -primitives, bonolotos, 6/49, lotoràpid, tot el paquet de l'ONCE,etc- promoguts o emparats pel sector públic hi ha, a Catalunya, ludòpates potencials que no es poden realitzar per manca d'oportunitats de joc? No fotem. I el mateix amb el previsible augment de la prostitució. El país que té els macroprostíbuls de més anomenada del sud d'Europa, que omple pàgines de diaris amb anuncis explícits, que té carreteres infestades de cossos en venda, ara s'exclamarà pel que pugui passar en aquests casinos? Potser que siguem una mica menys hipòcrites. Si blasmem joc i prostitució, fem-ho a tot arreu i en totes les formes. I sé perfectament que no són el mateix en el pla moral, però tot és joc i tot és prostitució, no n'hi ha de bona i de dolenta. De manera que regulem el joc tant com calgui -sense menors, i sense poder jugar a crèdit, això ho tinc clar-  però no fem de més i de menys. I actuem sobre tota la prostitució -legalitzant, o no legalitzant, el que sigui- però no a miquetes.

I un criteri semblant amb un dels temes més polèmics, la rebaixa d'impostos. Clar que emprenya que, quan ens estan collant per tot arreu, es rebaixin impostos al joc, que no és precisament una activitat productiva d'alt valor afegit. Però d'avantatges fiscals per a la localització d'empreses, n'anem plens, i una inversió important, que pot suposar uns quants centenars -alguns milers?- de llocs de treball (no les desenes de milers i milers que anuncien, siguem seriosos, però sí una bona quantitat) ens ho podem pensar. I si aquest és el motiu de pensar-s'ho -i jo crec que val la pena- sempre es pot condicionar la rebaixa a l'efectiva inversió i creació de llocs de treball, de manera esgraonada. Si només fan un casino, pagaran el mateix que tots els casinos paguen ara. Quan en facin dos -i realment es creïn llocs de treball- ja anirem rebaixant. I quan hi siguin tots sis, amb tots els llocs de treball, i amb tots els hotels i tota la resta, la rebaixa completa.

Ara bé, el que de veritat m'interessa -deformació acadèmica i professional- és l'operació urbanística. He dit abans que això enllaçava amb Anheuser Bush -després Port Aventura- i és que tota la zona té un règim urbanístic singular que és el que va permetre Port Aventura, i que ho condiciona tot. Si m'emprenyava Eurovegas pel que tenia de burla del planejament, també m'emprenya -per motius diferents, per planejaments diferents- que ara es passi per sobre del que hi ha planejat.

Per a tirar endavant Port Aventura es va fer una llei de centres recreatius i turístics (llei 2/1989, de 16 de febrer) es va convocar el corresponent concurs públic (decret 26/1989, de 24 de febrer) i es va resoldre la concessió a favor d'Anheuser Bush (decret 152/1989, de 23 de juny). Aquest darrer decret estableix els paràmetres urbanístics bàsics per a l'àmbit del parc, objecte de la concessió: el mateix àmbit (825,70ha) els àmbits de les zones de parc temàtic i d'atraccions (192 ha) residencial i hotelera (63 ha) i esportiva i d'espais lliures (213 ha). Pel que fa al seu règim urbanístic, en sòl no urbanitzable hi ha 192 ha destinades a parc temàtic, instal·lacions complementàries i serveis d'aquest, i 307 ha destinades a zones esportives, serveis d'aquestes, i espais lliures. I en sòl urbanitzable, un 30% com a màxim de l'àmbit del centre recreatiu i turístic, per a usos residencials i hotelers, amb una edificabilitat de 0,06 m2/m2 sobre el total del centre, i 64 ha més per a serveis públic i usos predominantment comercials, amb una edificabilitat de 0,03 m2/m2 també sobre el total del centre.

Anem a veure com quadra tot això amb el projecte de Barcelona World. Pel que sabem (informació de premsa i de www.bcnworld.com) la iniciativa comprèn 6 hotels amb 12.000 habitacions, sis casinos, i zones comercials, almenys a la zona Bcn Dreams. Hi ha previstes dues zones més -Bcn Smart City i Bcn Park- per a més endavant.

Si ens centrem en Bcn Dream, que és la part teòricament més avançada, tenim que s'hi preveuen 6 ressorts integrats, dels quals se n'ha presentat un -R3 primer, ara R4- amb els operadors Melià (hotel) Value Retail (zona comercial) i Melco (casino).

Els dos àmbits de sòl urbanitzable que hem citat abans s'han desenvolupat per sengles plans parcials:

El Pla parcial del subsector 1, la Rambla del Parc, que abasta un àmbit de 64 ha, i té una edificabilitat, per a usos comercials i hotelers, de 247.500 m2, és a dir, la totalitat de l'edificabilitat del CRT per aquests usos, com hem vist, resultat d'aplicar l'edificabilitat de  0,03 a les 825,7 ha del CRT,

El Pla parcial del subsector 2, que ordena tota la zona on es pretén situar el Bcn Dream, i més,  té un àmbit de 247,7 ha -el 30% de l'àmbit del CRT-  i suposa una edificabilitat total de 495.420 m2 per a usos residencials i hotelers, producte de les 825,7 ha del CRT pels 0,06 m2/m2 citats.

Pel que sabem per la premsa, i del mateix Barcelona World,  es parla de sis hotels, amb 12.000 habitacions, sis casinos -un per hotel- zones comercials, i centre de negocis. Tot i que no tenim dades de sostre per a tot això, podem fer una projecció.

Un hotel mitjà suposa uns 50 m2 per habitació, comptant zones comunes i serveis auxiliars (i és una previsió conservadora; un hotel de 5 estrelles segurament necessita més. I com més serveis hi afegim, la repercussió sostre/habitació serà més gran). 12.000 habitacions per 50 m2 és un total de 600.000 m2. Més les zones comercials i els casinos. Si els casinos s'integren formalment a l'hotel, igualment caldrà augmentar el sostre, segurament no tant, però en uns quants milers de metres quadrats. I no hem parlat de teatres, o altres locals recreatius.  Per altra banda, s'ha parlat d'una mena d'eix comercial, de 1.500 m de llargada, amb 450 botigues de luxe i primeres marques. Com que no és previsible que una marca de luxe es conformi amb una paradeta com les del mercat de la Boqueria, suposem que parlem d'una mitjana de 150 m2 de sostre per botiga, comptant zona de venda, serveis, magatzem, etc (i també és una previsió conservadora). Això serien 67.500 m2 quadrats més. Tot plegat, 600.000 m2 per a hotels, 60.000 m2 per a casinos i centre de negocis, i 70.000 m2 per a zona comercial, 730.000 m2. Tirant curt. Gairebé un 50% més de l'edificabilitat que té tot el Pla parcial del subsector 2, i no queda ni un m2 per al Bcn Smart City.

Hi ha algunes qüestions més, com ara la regulació dels usos, la localització de les parcel·les, etc, que de moment dificultarien un immediat inici de les obres. Així, a les parcel·les corresponents al ressort 4, on es preveu la primera actuació, el sostre és de 16.667,24 m2, i això donaria per a un hotel de 333 habitacions, sense casino, i sense zona comercial. Caldria modificar el Pla parcial del subsector 2, per a poder modificar la ubicació de l'edificabilitat -i, de passada, la regulació dels usos, i potser les ordenances d'edificació, que només admeten PB+3PP- per a fer possible un hotel  i casino i zona comercial de les característiques que es preveu.

Això és possible? Sí, seguint els tràmits corresponents. Si simplement modifiquem la ubicació de l’edificació, els paràmetres constructius i els usos admissibles, tot per a poder fer un parell d’hotels de 1.000 habitacions, un casino i una zona comercial al R4, ens cal fer una modificació del PP2. Com que canviarien, de manera substancial, els focus d’atracció de mobilitat, caldria refer l’estudi de mobilitat que conté l’actual PP2 (i, a més, adaptar-lo a les prescripcions legals vigents –el decret 344/2006, de 19 de setembre, de regulació dels estudis d’avaluació de la mobilitat generada- posterior al PP2. També caldria fer la corresponent avaluació ambiental, atès que ni Port Aventura al seu dia, ni l’avanç de Pla parcial del CRT, ni els plans parcials del subsector 1 i del subsector 2, han estat mai objecte d’una avaluació ambiental per la senzilla raó que són anteriors a la llei  6/2009, del 28 d’abril, d'avaluació ambiental de plans i programes. Sí que és cert que el PP2 incorpora un estudi d’impacte ambiental (realitzat per Taller d’Enginyeria Ambiental SL) força complet, i que facilita la feina, però és evident que concentrar l’edificabilitat en un punt, i modificar els usos demana, com a mínim, una revisió, que caldria fer d’acord amb la normativa vigent.

Però tot això només si mantenim l’edificabilitat, i ja hem vist que Bcn Dream demana més edificabilitat, i que Bcn Smart City demana la seva. De fet, a la premsa es parla d’això. Vegem la Vanguardia (31.05.13):

“Veremonte va comprar els terrenys on es construirà BCN World a La Caixa. Al començament, el pla general hi preveia la construcció de cases unifamiliars, per la qual cosa en tot aquest àmbit estava prevista una edificabilitat màxima de 500.000 m2. Des de la Generalitat, que en tot moment ha intentat agilitzar i facilitar el desenvolupament del projecte, s’assegura que no hi haurà problemes per obtenir les llicències i els permisos. No obstant això, per a la construcció dels sis hotels amb 12.000 habitacions cal aprovar una modificació puntual del pla general d’aquesta zona per tal de multiplicar els metres quadrats edificables i que s’haurà d’aprovar al Parlament de Catalunya. “Estem treballant en paral·lel per tal d’agilitzar al màxim els tràmits”, asseguren des del Departament de Territori.”

Diu bé “multiplicar els metres quadrats”. El que no diu és que potser cal multiplicar per dos o per tres. Però això sí que seria una modificació molt més substancial del planejament. L’avantprojecte de llei de de modificació de la Llei 2/1989, de 16 de febrer, sobre centres recreatius turístics i d’establiment de normes en matèria de tributació, comerç i joc, actualment a informació pública, ja ho preveu, això, i diu:

“Disposició addicional

En l’àmbit del Centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou creat a l’empara d’aquesta Llei es mantenen les determinacions del Decret 152/1989, de 23 de juny, pel qual s’aprova la instal·lació d’un centre recreatiu turístic a Vila-seca i Salou, modificat pel Decret 161/2003, de 23 de juny, amb les precisions següents:

“a) S’admeten les activitats de joc i apostes.

“b) El planejament urbanístic podrà concretar l'ordenació i els usos de l'edificabilitat vigent. La superfície del sòl amb aprofitament no pot superar el 30% de la superfície total del Centre recreatiu turístic.

“c) La reordenació de l’àmbit del Centre recreatiu turístic requereix la formulació i tramitació d’un pla director urbanístic que pot classificar i qualificar el sòl i establir la resta de determinacions en els termes previstos a l’article 56.6 del Text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost”.

És a dir, el sòl amb aprofitament no podrà superar les 247,71 ha (825,7 ha del CRT x 0,3) que és l`àmbit de l’actual PP.2. L’edificabilitat és la mateixa que l’establerta al decret 152/1989 (és a dir, 0,06 m2/m2 sobre el total del CRT) i se’n pot redistribuir la localització, que és el que previsiblement farà el Pla director urbanístic, necessari per tal com el CRT se situa sobre dos termes municipals.

Però això no resol les necessitats de major edificabilitat que hem vist abans. I, a més, requereix un estudi d’avaluació de la mobilitat generada i una avaluació ambiental. I un tràmit que, per molt que l’escurcin, demana temps.

És possible, a través d’aquest tràmit, augmentar l’edificabilitat?. Seria possible –és una modificació del planejament urbanístic- si no fos per dues qüestions. Una, que la llei –com hem vist a l’avantprojecte- diu explícitament que es mantenen les determinacions, i jo interpreto que això vol dir l’edificabilitat. La segona –i és el que entenc que justifica la primera- és que l’àmbit del CRT va ser obtingut per expropiació, legitimada aquesta per la llei de centres recreatius i turístics. I què passa si l’edificabilitat del sòl expropiat es multiplica per dos o per tres? Doncs que el rendiment teòric també es multiplica, i que els expropiats tindrien el dret de reclamar la reversió, per una evident modificació substancial de les condicions que van justificar l’expropiació. Vaja, que el pelotazo seria massa evident.

En aquestes condicions, és possible tot el que s’anuncia amb l’etiqueta Barcelona World? Doncs jo crec que no, i que s’ha parlat amb molta lleugeresa. I vull deixar clar que no tinc una oposició frontal a la proposta, entesa aquesta com un segment de turisme amb casinos, i crec que això ha quedat clar. Però sí que crec que cal ser curosos, que el planejament serveix d’alguna cosa, i que quan es fan propostes d’aquest tipus, i quan s’informa sobre això, ens cal una mica més de serietat, acudir a les dades, a les fonts, fer números, i parlar amb propietat. Hi hauria més coses –què passa a la primera línia de costa de Bcn Smart City, sobretot amb la modificació de la llei de Costes, i amb la projectada modificació del Pla director urbanístic del sistema costaner, què passa amb les servituds aeronàutiques de l’aeroport de Reus i les torres de vint i més plantes de què s’ha parlat- però encara hi ha poques dades de tot això. Prometo continuar escrivint, si hi ha més dades.