Vist a la premsa: d'errors (grans) i de correccions (minúscules)

 

El dissabte 12 de juny, el diari ARA va publicar una peça sobre l’IBI, en una secció anomenada les meves finances que sol estar molt bé, i que analitza temes financers que afecten molt directament la gent: el preu de l’energia, les assegurances dels vehicles, i coses així.

Em va sembla interessant, però em va alarmar molt. Hi deia que un dels llocs on l’IBI és més barat és Tarragona, i que, segons els seus càlculs, el rebut mitjà era de 46€. Com que jo pago IBI a Tarragona, i el pago per un habitatge que no té res de l’altre món, sé que pago força més que això, i ho vaig trobar estrany.

El càlcul, extret de l’IDESCAT, es basa en la base imposable (és a dir, el valor cadastral de totes les unitats del terme municipal) el nombre d’unitats (i de rebuts) i el total recaptat. Total recaptat dividit pel nombre de rebuts igual a rebut mitjà.

Clar, això ja presenta alguna debilitat perquè hi ha llocs, com Tarragona, on el pes de la indústria és important, amb rebuts molt més alts, i això distorsiona. Per entendre’ns, és com dir que entre en Bill Gates i jo tenim 40.000 milions de dòlars, però això no vol dir –us ho ben asseguro!!!!- que en tinguem 20.000 cada un. Però vaja, aquest encara és un tema menor; la gran quantitat de rebuts mitjans ho pot compensar.

Però, 46€?. De veritat? Per contrastar,  Constantí –que no és precisament Mònaco en termes immobiliaris- tenia un rebut mitjà de més de 2.000€, i el mateix reportatge ho remarcava com una cosa estranya.

Anem a les fonts, doncs. I ràpidament s’hi troba l’error, si es vol trobar. Les dades de l’IDESCAT estan mal transcrites (o la Dirección General del Catastro, que naturalment és a Madrid) les va donar equivocades.

A Tarragona, la base imposable del 2019 –la darrera amb dades disponibles- és només un 10% de l’habitual en tots els anys anteriors; diu que és de 514M€, quan les anteriors són totes per sobre de 5.500M€; és a dir, falta una xifra. Per això el rebut del 2019 és de 46€ i no de més de 500 com tots els anys anteriors. En canvi a Constantí l’errada de l’Idescat és al nombre de rebuts, on també manca una xifra –el 2018, 5.536 rebuts; el 2109, 926 rebuts- i per això la quota íntegra es dispara als 2.211€ en lloc dels 300 i escaig dels any anteriors. A la Canonja, tres quarts del mateix: el nombre de rebuts baixa de 3.900 a 1.900, i la quota es dispara de 344€ a 1.760€. I a Altafulla, el nombre de rebuts passa de 6.557 a 2.272, i per això la quota passa de 624€ a 1.873€.

Detectat l’error, ho vaig comunicar a l’ARA, atenent una demanda permanent que tenen per això, i em van respondre molt ràpidament, admetent l’errada. Per ser exactes, van dir “Malauradament té vostè tota la raó”. Dimarts 15 va sortir la correcció. A les imatges de més avall, la pàgina del reportatge, i la correcció (l’he marcada per si no la trobeu). Vosaltres mateixos.

Catalunya 2022, Reset, i els habitatges o com demanar la lluna

 

S’acaben de presentar les conclusions, recomanacions, propostes... el que sigui, d’aquell grup de treball Catalunya 2022, un grapat de persones, expertes en matèries molt diverses, que ha formulat un seguit de propostes a tenir en compte en un futur proper per a reactivar el país després de la pandèmia.

Res a criticar sobre el procediment, crec que és un encert buscar mirades i opinions fora de l’administració, massa sovint ofegada pel dia a dia i pels procediments, i fer-ho amb una certa mirada llarga. Això, la prospectiva, fa molt de temps que es coneix i que es practica.

Ara bé, m’he mirat algunes de les mesures proposades i, francament, em semblen d’un genèric, d’un superficial, d’una obvietat tan gran, que no sé si pagava la pena fer tot aquest muntatge. Els trenta ponents, entre els quals gent que conec, diuen que s’han telereunit no sé quants cops, i que han recollit opinions i propostes de dotzenes d’entitats de tota mena, que han cristal·litzat en 91 propostes, d’entre les prop de 1.400 que han tingut entre mans.

Però, és clar, una cosa són propostes i una altra objectius. Una cosa són propòsits lloables del tipus “potenciar l’educació de 0-3 anys, a l’abast de tothom” i una altra com se fa, això.

Com que pot ser que en molts camps jo sigui un ignorant, he anat a un que conec una mica més, per formació acadèmica i exercici professional, que és el de l’habitatge (tot i no ser-ne un expert, que consti).

L’acció 4.1 es titula “Pla de xoc territorial per a l’habitatge assequible que permeti que d’aquí a 10 anys el 10 % de l’habitatge sigui públic”. I el desenvolupament, entre d’altres coses, diu:

“Cal una política integral que permeti que d’aquí a 10 anys el 10 % de l’habitatge sigui públic. Per fer-ho s’ha d’impulsar un pla des d’una perspectiva territorial adequada a l’escala de cada municipi, fugint de les obres d’habitatge massiu segregat d’altres èpoques a favor de la simultaneïtat de petites operacions d’habitatges integrades en els teixits existents. El resultat ha de ser una política d’habitatge social i assequible suportada per unes bones bases urbanístiques, una política activa de reserva i ampliació de sòl públic, i un pla temporalitzat d’actuacions a tots els municipis del territori català. Aquesta intervenció inicial requeriria que, en la legislatura que ara s’inicia, es construeixi el 60 % de l’habitatge públic necessari per arribar al 10 % global d’aquí a 10 anys.”

Que consti que, pel que fa als criteris (escala adequada, integració en teixits existents, ampliació de sòl públic... ) hi estic plenament d’acord. El que m’esgarrifa és la lleugeresa de la proposta concreta: en deu anys, que el 10% de l’habitatge sigui públic.

A veure, el darrer cens d’habitatges de Catalunya, del 2011 (i amb reserves sobre la seva fiabilitat, però és el que tenim) donava una xifra, pel que fa a habitatges principals (és a dir, sense comptar els lliures o els secundaris) de 2.944.944. A aquests, cal afegir-hi els acabats entre 2011 i 2020, que són (dades extretes de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya) 94.662, dels quals  12.624 són habitatges protegits, i 82.038 són lliures. En aquest cas, no sabem quants d’aquests estan buits, i quants són secundaris, i tampoc no sabem quants, dels prop de 3.000.000 fitxats el 2011, no eren habitables (el cens de 2011 distingeix els edificis en ruïnes o en estat deficient, però no de quants habitatges es tracta).

Fem un càlcul optimista, i diguem que els percentatges són equivalents (no ho són; hi ha més habitatges unifamiliars –és a dir, un sol edifici i habitatge- en estat ruïnós). Els ruïnosos, deficients o dolents –dolents no vol dir inhabitables i menys inhabitats, malauradament- són el 8.94% del total. Sobre 3.039.600 (els del 2011 més els acabats) un 8.94% són 271.740. Això ens deixaria un total de 2.767.860 habitatges.

Les dades de l’Agència ens diuen que, al 2020, hi havia 108.789 HPO, dels quals 42.297 de titularitat pública.

Si l’objectiu, en deu anys, és que el 10% dels habitatges sigui públic –no protegit, no: públic- això vol dir que, dels 2.767.860 habitatges, hem de tenir-ne 276.786, dels quals ja n’hi ha 42.297. O sigui, que ens en faltarien 234.489. Això suposant que fos possible reconvertir-ne d’existents, sense afegir-ne cap de nou; si no, caldria incrementar la xifra en almenys el 10% dels habitatges nets construïts.

En deu anys? I el 60% -140.693- en els propers quatre anys?. No saben el que diuen. Ni per disponibilitat de sòl, ni per recursos pressupostaris, això seria possible (que no vol dir que no sigui desitjable, que és una altra cosa). A més, si pretenem –i crec que és així com s’ha de fer- prioritzar rehabilitacions integrals d’edificis i de teixits urbans, això comporta una gestió urbanística més complexa, i segurament una dosi important de desallotjaments i reallotjaments. Impossible en quatre anys, i en deu, amb aquestes magnituds.

Em preocupa que en una cosa tan concreta s’hagi proposat tan a la lleugera, sense contrastar dades. Aquests exercicis de prospectiva i de proposta són útils si estan ben documentats, i si exploren noves vies. Però si en coses tan contrastades com aquesta s’actua amb frivolitat i es fan brindis al sol, és per desconfiar.

Per cert, qualsevol responsable de l’Agència, amb una mica de cara i ulls, hagués pogut fer propostes millors. I si no, ja els diré jo mitja dotzena de noms.

Sobre l'ampliació o no de l'aeroport de Barcelona

 

Sobre la possible, pretesa, desitjada, demanada, oferta, rebutjada ampliació de l’aeroport de Barcelona, anem llegint multitud de pressions i comentaris, la majoria amb arguments molt inconcrets –apel·lant a la condició capital de Barcelona, o a la comparació amb Madrid, o a hipotètiques grans oportunitats a punt de perdre- i poques dades verificables, si més no al nivell dels mitjans de comunicació que més o menys segueixo.

Ja feia dies que rumiava com posar-m’hi, amb algunes idees pel cap, i avui he llegit un article de Francesc Robusté, catedràtic a la UPC (és AQUÍ) que m‘ha semblat molt aclaridor. M’hagués agradat conèixer l’opinió –que segur que l’ha dita- de Pere Suau, company que fou al Col·legi de Geògrafs, i persona experta en la matèria que, malauradament, ha hagut de buscar-se la vida fora de Catalunya –i desitjo que li vagi molt bé, que consti- després que el país –i, sobretot, el seu esforç- li han facilitat una bona formació. Coses que passen.

El cert és que els condicionants ambientals de l’ampliació, especialment la petja en el canvi climàtic, ja em feien ser molt refractari a l’ampliació, però tantes veus alertant sobre pèrdua de paper internacional t’acaben atabalant i, almenys a mi, em generen dubtes sobre què fer (dubtes relatius perquè, més enllà –que no és poc- de la meva condició de ciutadà interessat, no tinc cap paper decisori).

Ara bé, unes de les coses que més he trobat a faltar (i que més he agraït de l’article citat) han estat, per una banda, l’absència de dades verificables en suport de les afirmacions fetes. No sé si és per deformació acadèmica, però malfio de les afirmacions, sovint altisonants tipus titular de la Vanguardia, fetes per personatges sense solvència professional i sense suport de dades.

Hi ha dades sobre aquests pretesos negocis/oportunitats que es poden perdre si l’aeroport no s’amplia? Tinc la sensació que és –mutatis mutandis, i molt mutandis, ho sé- com quan un poble es proposa fer un polígon industrial per atraure empreses i llocs de treball, amb resultats absolutament descriptibles molts cops en forma de terrenys urbanitzats i lliures. L’aeroport capaç i amb connexions és segurament condició necessària, però no condició suficient. Algú té dades de possibles connexions internacionals, de demanda, que no s’han pogut atendre per les condicions de l’aeroport?.

Per altra banda, no tots els vols són iguals, no tots tenen les mateixes exigències i necessitats. I aquí hi ha l’altre mancança que observo en el debat, que és la fixació en un únic aspecte –l’ampliació- i l’omissió de moltes coses, algunes de les quals citades a l’article de Francesc Robusté.

L’aeroport de Barcelona ha de mantenir absolutament tots els vols que ja té ara, i n’ha de sumar més? Quants d’aquests vols, per distància, per grandària de l’avió, per tipus de trànsit i de passatge, serien igualment útils i competitius als aeroports de Reus i de Girona? És moneda corrent que determinats vols a Londres o a París van a aeroports a una hora de les ciutats, això sí, amb bones connexions ferroviàries. La possibilitat d’articular un sistema aeroportuari, de pensar en la Catalunya sencera com a marc, hauria d’estar sobre la taula. No es tracta que el vol Hong-Kong – Barcelona (si és que hi pot ser, si es que hi ha de ser) l’enviem a un aeroport regional; es tracta que els vols propis d’aeroports regionals no ocupin plaça en un altre tipus d’aeroport. I això demana pensar en clau sistema, i també en sistema de mobilitat (ferrocarrils, estacions intermodals, etc) en clau de país, cosa que, em sembla, aquestes entitats econòmiques no solen fer.

Hi hauríem d’afegir més coses, com ara la imprescindible reflexió crítica sobre la demanda. De veritat cal que ens moguem tant, tants cops, tanta gent, tan lluny, amb avions tan grans que calen pistes més grans?. I si, després de fer l’ampliació, la Unió Europea es pren seriosament això del canvi climàtic i comença a limitar vols en trajectes susceptibles de ser coberts per via terrestre, i limita la grandària dels avions? I si comencéssim a pensar –i això s’ha de fer a escala global- que hem de viure diferent i viatjar diferent, que no ens podem permetre el luxe d’anar a l’altra punta del món com qui va a la cantonada, que les trobades telemàtiques ens poden estalviar molts desplaçaments, i que els paràmetres de mobilitat han de ser uns altres?.

Crec que hi ha moltes coses –amb dades, insisteixo- per a ser posades sobre la taula abans de d’apuntar-se alegrement a aquesta pressió mediàtica. I, sobretot, amb dades. Per deformació professional em van irritar molt les declaracions del president d’AENA, Maurici Lucena, dient que, a Madrid, ningú els posava pegues per ampliar Barajas. Deixo de banda aquesta infantil remissió a la comparació/competència/enveja amb Madrid (l’aeroport de Barcelona s’ha d’ampliar o no en funció de les seves necessitats, no en funció del que faci un altre aeroport) i em poso el barret de geògraf: els condicionants físics de Barajas són radicalment diferents; ni per orografia, ni per existència d’hàbitats naturals protegits , són comparables. Que deixin de tractar-nos com a imbècils, que ja seria un primer pas.

Una cerimònia francesa (bé, amb tocs francesos)

 

L’acte de presa de possessió del nou President de la Generalitat va ser meticulosament preparat per a ser retransmès televisivament, una necessitat en temps de pandèmia que limita els actes multitudinaris, però també –de la necessitat, virtut- en temps de democràcia televisada.

Pel que fa a la dimensió televisiva, em remeto al que en diu Mònica Planas a l’Ara, que en sap molt més que jo. Ho podeu veure  AQUÍ.

En la cerimònia, hi vaig trobar alguns tocs francesos, un dels quals, a més, d’una altra presa de possessió presidencial.

El maig de 1981, ara ha fet quaranta anys, François Mitterrand arribava a la presidència de la república, i, amb ell, l’esquerra, després de 23 anys de gaullisme i post-gaullisme. Mitterrand venia de la quarta república, i del món radical-socialista (més radical que socialista) i tenia un gust per la teatralitat i pel sentit quasi monàrquic de la presidència francesa. La seva presa de possessió –no l’oficial, sinó la més popular- va incloure una teatral passejada pel Panteó, i dipositar sengles roses a les tombes de Jean Jaurès, Jean Moulin, i Victor Schoelcher (Jean Jaurès, històric del socialisme francès no dogmàtic, assassinat per la ultradreta als inicis de la guerra de 1914, quan clamava per l’oposició obrera a la guerra; Jean Moulin, líder resistent a l’interior, capturat, torturat i mort pels nazis; Víctor Schoelcher, responsable de l’abolició de l’esclavitud a França –no diu res de les colònies- al segle XIX).

Ara compareu la imatge –preciosa- de la flor a stolpersteine que recorda el President Companys, i no em digueu que no s’hi assembla.

Però encara hi ha més. El President va saludar un grup de treballadors públics, del món de la sanitat, de la seguretat, de l’educació, i també de la neteja –cosa que ja era hora: un col·lectiu essencialíssim massa invisibilitzat-. Doncs bé, el predecessor de Mitterrand, Valery Giscard d’Estaing, va fer el gest –aleshores insòlit- de convidar a esmorzar, a l’Elisi, a un grup de brossaires parisenc. Un fet, aquell, més propagandístic que res, però que va fer el seu efecte.

No és el primer cop que, des de la presidència de la Generalitat, s’imiten formes protocol·làries i cerimonials, sobretot per a donar cos –ni que sigui d’aparença- a les institucions. Recordo algun acte –lliurament de la medalla d’or, potser- amb el President Pujol en què els uixers de Palau anaven amb frac, com els uixers del palau de l’Elisi. Home, entre poc i massa... però una mica de serietat en les formes no està malament.

Per la resta, restem a l’espera.

(a la imatge, l’stolpersteine dedicada al President Companys)

La CUP de dretes

 

Recordeu que el president del Banc de Sabadell va dir allò de “necessitem un Podem de dretes!”? Aleshores allò va servir per donar aire a Ciutadans –que ràpidament va passar a ser Ciudadanos i a tenir ínfules de ser un partit polític i no una colla de vividors. Més enllà del fet concret, la frase és bona perquè retrata molt bé com una opció política es pot transformar per a fer el paper d’una altra, encara que no fos l’opció original o la teòrica.

En l’espès panorama de la política catalana, i especialment en la recomposició dels espais polítics que s’ha dona en aquests darrers deu anys, hom diria –i sobretot aquestes darreres setmanes- que algú ha donat la consigna de “necessitem una CUP de dretes!” i aquest prec l’ha entomat Junts per Catalunya: un partit-moviment imprevisible, més donat els eslògans que als programes, maximalista, i emocional.  I ara, a més, amb consultes a les bases. I fins i tot amb sectors diversos a dins, uns més governamentals, i uns altres més radicalment de dretes. Gairebé sembla que vulguin fer passar Pere Aragonès pel calvari a què la CUP va sotmetre Artur Mas després de les eleccions del setembre de 2015.

És bo, això, per al país? Josep Ramoneda es pregunta avui, a l’Ara, sobre la necessitat d’estructurar un independentisme de dretes, com ho va intentar, més aviat amb poca traça (o potser abans d’hora?) el PDCAT. En tot cas, sí que seria bo que el panorama polític independentista es normalitzés, en el sentit que hi hagués de tot, i tothom pogués trobar la seva opció, sense que l’hagi de sacrificar per l’independentisme. Això seria la normalitat.

(nota: l’exemple escocès no serveix: a Escòcia, durant dècades, el SNP va haver d’anar a eleccions amb un sistema majoritari, que obliga a agrupar forces, i això ha estructurat el sistema de partits. HI hauria més lliçons escoceses, però ara no és el tema).

Tinc la sensació que JxC comença a perdre els papers i a fer una perillosa fugida cap endavant, intentant traspassar a Esquerra les tensions que té entre el sector més governamental i el sector més activista, animat –no sé si controlat- per un Waterloo que necessita de la tensió permanent per a justificar la seva existència.

Fa un temps, davant les acusacions que Esquerra semblava la Convergència d’abans, vaig dir que no, que més aviat era JxC que semblava l’ERC d’abans, la del Colom: radicalitat independentista, sense programa, i només tacticisme i agitació. Ara han fet un pas més cap a la CUP de dretes (cap a la pitjor CUP, tot s’ha de dir). On acabaran?

Què farà el PSOE?

 

El resultat de les eleccions a Madrid permetrà omplir moltes pàgines d’anàlisi, i moltes tertúlies de culpabilitzar (molt, a qui sigui) i d’autocrítica (poca o gens). De moment, una de les moltes derivades que ha esclatat de ple en l’espès –i depriment- procés per a la formació de Govern a Catalunya (i molt més que això, és clar) és la interpretació de com ha quedat tocat el PSOE, i què farà. Esquemàticament, de si la castanya madrilenya el farà enrocar-se encara més en el nacionalisme espanyol, o si la manca de més aliats possibles el farà baixar del burro davant  del conjunt d’esquerres sobiranistes que li han donar suport.

És cert que les dues opcions són plausibles, i haurem de veure (més enllà, els qui en tinguin ocasió, d’empènyer en la direcció que vulguin) però aquesta és la mare dels ous, no del pols governamental (i també del relat, del poder, i de l’hegemonia del catalanisme polític) a Catalunya, sinó de què pot passar a Espanya.

El PSOE ha estat, i encara és en bona part, l’element central del sistema polític espanyol. Ho és, sobretot, en la mesura que ocupa aquesta posició privilegiada que és el centre, entès com el que pot optar a pactar a dreta i a esquerra. Fins ara, això era, o amb les esquerres –tant espanyoles com sobiranistes- o amb la dreta de Ciudadanos. Aquesta possibilitat, en termes de llei de mercat, sortia molt barata: un únic comprador, el PSOE, amb dos possibles proveïdors; en conseqüència, preu baix. La desaparició de Ciudadanos, completament reabsorbit a la casa mare del PP, deixa el PSOE sense opcions: ara necessita imperiosament un producte que només un proveïdor li pot donar, de manera que pujarà de preu.

Clar que pot tenir la temptació de canviar de discurs, i provar de competir amb la seva dreta, per a desgastar-la i guanyar el pessic de vots que li calen. Al capdavall, si el PP es mimetitza (encara més) amb VOX, es podria pensar que deixa un espai buit més centrat, menys ultra. Sento desenganyar-los però aquest espai, d’existir, ja el tenen. El PSOE és el veritable partit centrista –ara sí- de la política espanyola, de la mateixa manera que, als seus dietaris, Manuel Azaña deia que la dreta de la república era ell, i tenia tota la raó. El PSOE s’ha anat acostant cada cop més a aquells partits liberals europeus, més dels anys setanta que no pas actuals, que eren econòmicament conservadors i civilment avançats. Per entendre’ns, una política econòmica de dretes –ortodoxa, en diuen- i una política avançada de drets civils –matrimoni gai, o coses així-. Com ara el FPD alemany (no el d’ara, que no sap què és) o el neerlandès D66. Nadia Calviño per una banda i les lleis trans per una altra. Però aquests no pretenen ser d’esquerres i no enganyen a ningú. Fa uns anys, quan el PD italià, fet de les restes del naufragi de la democràcia cristiana no reciclada pel Berlusconi i del PCI que no se’n va anar a casa anava fent un discurs cada cop més descafeïnat i més insípid, en Nichi Vendola, ex del PCI, dirigent d’un minipartit anomenat Sinistra Ecologia Libertà, i president de la Pulla els va fotre una diatriba sensacional, resumida en “Digueu alguna cosa d’esquerres!!!!”. Doncs això, que si no fas d’esquerres, no parles d’esquerres, i compres el discurs i les pràctiques de dretes, no vulguis passar pel que no ets.

Si el PSOE cau en la temptació de girar a la dreta per a captar un segment electoral que no existeix, ja sabem què passa: que la gent prefereix l’original a la còpia. I, en el fons, aquest és el dilema permanent del PSOE, les dues ànimes: la jacobina espanyola, o la federal, que ara per ara només es creuen Ximo Puig i Francina Armengol.

L’any 1918, el que després seria president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora va dir a Francesc Cambó –aleshores, vist des de Madrid, un catalanista radical (que Santa Llúcia els conservi la vista!) i que ja amagava amb l’intervencionisme a la política espanyola- que no es podia ser, a la vegada,  el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya. La frase és enginyosa, val a dir, i n’haurien de prendre nota tots els qui s’enfanguin en la política espanyola des de Catalunya, però d’això ja en parlarem un altre dia.

Què voldrà ser, Sanchez –a més d’un funambulista del curt terme i de les jugades mestres, que ja veiem com surten- en el futur? Voldrà ser qui deixi un senyal significatiu cap a l’esquerra? O només un parèntesi –com a molt, una nota a peu de pàgina- entre l’etern espanyolisme conservador, uniformista i autoritari que mana a Espanya des del temps dels reis gots?. S’admeten apostes. I guanyi qui guanyi, pagarem nosaltres, això segur.

NO DIGUIS RES

 

En sis dies he liquidat aquest extraordinari llibre. Prop de 500 pàgines que se m’han fet curtes, un d’aquests llibres que voldries que continués moltes pàgines més.

No diguis res, de Patrick Radden Keefe, és un retrat fidel de quaranta anys de la història d’Irlanda del Nord, a partir dels episodis dels troubles (enrenous? Disturbis? Rebomboris, com els del pa?) dels anys setanta, prenent com a fil el segrest de Jean McConville –una vídua, mare de deu fills, presumpta confident, més presumpta que confident- i la trajectòria de les germanes Price –Doulours i Marion- militants de l’IRA, amb tot el que això comportava d’agents executius –o executors?- de la violència. I, a través d’aquestes històries creuades, coneixem tot un món que no és, ni de bon tros, un món de bons i dolents, de blanc o negre, sinó un món ple de matisos, de zones grises, de contradiccions més o menys ben o mal assumides, de girs de guió –que també poden ser entesos com a traïcions- i de preguntes, de moltes preguntes, sense resposta.

No és una història, perquè hi faltarien molts capítols –per exemple, de la banda dels anomenats lleialistes- i molts testimonis impossibles (què hagués pogut dir Margaret Tatcher, per exemple?) o possibles, però refractaris, com el mateix Gerry Adams. Hi ha una mena de simpatia molt matisada cap als personatges fidels a una convicció, encara que això els hagi portat a comportaments i pràctiques rebutjables, i que acaben sent joguines trencades, com ara Brendan Hughes. Cap disculpa o excusa pel que va fer, però si una mirada compassiva per, si més no, entendre la capacitat de sacrifici personal. Aquest to de no jutjar, però sí d’intentar entendre per a poder explicar, que no és el  mateix que justificar, és el que dona veracitat al llibre.

Em sembla que és inevitable, en llegir-lo, pensar en el paral·lelisme amb Euskadi i amb el mon d’ETA i del GAL. Seria possible un llibre similar per a entendre –que, repeteixo, no vol dir justificar ni jutjar- el període violent tancat per la dissolució d’ETA?. Un llibre que ens expliqués també com s’emprenia la lluita antiterrorista, el món dels infiltrats, les preguntes que puguin fer-se –si se’n fan, i estic segur que sí- alguns dels responsables d’atemptats?.

No tinc cap dubte que seria útil i necessari tenir un llibre així. No tinc tan clar que el puguem arribar a tenir. Seria el llibre que podria fer –que hauria de fer, que crec que voldria fer- Antoni Batista. El podria fer, en tant que persona capaç i amb coneixements i distància per a fer-lo. No el podria fer perquè, malauradament, ens manca tot l’aparell que ha fet possible el No diguis res: uns mitjans amb voluntat d’informar i no d’adoctrinar; una societat civil de veritat, amb voluntat i capacitat de becar persones per a un treball així durant uns quants anys. Haurem d’esperar. Mentre, llegiu No diguis res, us ho recomano.