Notes sobre el nou PDU del CRT (allò abans conegut com a BCN World)

 

Després de molt de temps, tornem amb un nou –l’enèsim- capítol de Hard Rock Cafè, el projecte abans conegut com a BCN World. La veritat és que amb una mica de desgana, després de gairebé deu anys de tema. M’hi poso amb molt poques ganes i amb una sensació de cansament, de tornada d’un tema que ja gairebé es podia donar per arxivat. No sé si és aquesta la intenció, que ens n’atipem, o si -i algun indici em sembla veure- també des del Govern n’estan una mica tips. Si em diguessin que hi ha una mena de fugida cap endavant, d’anar fent a veure si algú altre desisteix (i, per tant, «és culpa» d’un tercer) m’ho creuria.

 

En tot cas, ara hi ha la nova -la tercera, poca broma- versió del PDU, després d’haver iniciat uns canvis, i després d’haver d’entomar la sentència del TSJC que anul·lava el PDU. Anem a veure què diu aquest nou PDU. Ja d’entrada dic que no n’he fet un estudi a fons, per falta de temps i de ganes, però això no vol dir que no hagi trobat algunes coses per comentar. Algunes píndoles:

1. El nou PDU acata la sentència, i això es tradueix que el sector CTI -el dels casinos, per entendre’ns, i la part del lleó del PDU- es redueix substancialment, i passa d’1.017.110 m2 a 610.030 m2; això sí, amb el mateix aprofitament. És clar, si l’aprofitament -el sostre- és el mateix, això vol dir que els sistemes es redueixen. Ho fan en aquesta proporció:

 

	Nou PDU		Antic PDU
	M2	%	M2	%
Sistema hidràulic	28.611	4,69	18.569	1,83
Sistema d’espais lliures	108.804	17,84	211.772	20,02
Sistema d’equipaments	30.538	5,01	151.749	14,92
Sistema viari	58.370	9,57	251.313	24,71
SISTEMES	226.323	37,10	633.403	62,77
ZONES	383.707	62,90	383.707	37,73
TOTAL CTI	610.030	100,00	1.017.110	100

 

Com podem veure, la relació sistema/zona s’ha invertit. La reducció és absoluta als sistemes, per a mantenir la superfície amb aprofitament idèntica. Mantenir l’aprofitament és clau per a poder mantenir el preu, seria difícil explicar que 61 ha valen el mateix que 101, però no ho és si, en aquestes 61, s’hi pot fer el mateix.

2. Clar, un diria que, si s’hi pot fer el mateix -els mateixos hotels, casinos (casino, només un) i zones comercials, les necessitats de mobilitat haurien de ser les mateixes: si hi ha el mateix, la gent que mou això és el mateix (no exactament: en els càlculs d’avaluació de la mobilitat generada, els espais lliures i els equipaments també hi aporten; si baixen, baixa l’aportació. Però si tenim en compte que, al PDU anterior, els usos de l’espai lliure eren restringits, ves que no anés una cosa per l’altre),

Però no, el nou PDU redibuixa les propostes d’infraestructures. No he tingut temps, ganes ni, segurament, coneixements suficients per a examinar a fons l’estudi d’avaluació de la mobilitat generada, però que hi pugui haver aquest ball de propostes (encara recordo aquell viaducte que sempre em va semblar una ocurrència per salvar l’expedient) no diu gaire en favor de la serietat de tot plegat.

3. Però el tractament de les infraestructures viàries és molt significatiu, en la mesura que hi ha moltes propostes desdoblades. És a dir, que una part es fa en la primer fase, en la qual es preveu desenvolupar una part del PDU, i la resta després. Per a fer-vos-en una idea, aquesta imatge de mostra:

La fase 1:

 

La fase 2:

Més o menys com quan teníem set anys, i ens compraven la roba gran per a la creixença, però a l’inrevés: quan creixi... si creix, també creixerà la infraestructura. Per exemple, la rotonda de dalt, i els vials que hi accedeixen.

4. Clar, això ho hem de relacionar amb una mena de pla d’etapes que estableix el PDU, segons els qual en una primera fase es desenvolupen dues de les unitats en què es divideix el CTI. Una unitat completa, la corresponent al 15% d’aprofitament mitjà, i part de la segona. Amb els mateixos usos a tot arreu (excepte el joc, no permès a la unitat del 15% AM) i amb un total de 247.074 m2 de sostre entre les dues. Si tenim en compte que el sostre total sobre rasant és de 745.000 m2, vol dir que aquesta primera fase és un 33,16% del sostre. Els números són:

fase 1	A1	B	C1	D	total	total PDU	% fase 1
Hoteler	41.500	0	32.704	68.250	142.454	425.000	33,52%
Joc	8.500	0	0	0	8.500	30.000	28,33%
Oci	23.401	0	0	18.000	41.401	120.000	34,50%
Comercial	0	27.825	0	7.500	35.325	50.000	70,65%
Altres	1.394	0	0	18.000	19.394	120.000	16,16%
total	74.795	27.825	32.704	111.750	247.074	745.000	33,16%

És a dir, en aquesta primera fase s’executa una tercera part del sostre total, però un 70% de la zona comercial, i només un 16% de «altres» que, segons el PDU, són: «altres usos al servei del sostre d’activitat econòmica (serveis tècnics, aparcament, etc.) sense perjudici que s’hi destini una major superfície en cas de no esgotar el sostre màxim establert per als usos hoteler, àrea de joc, comercial i d’oci.»

Això em sembla molt revelador. Sempre he pensat que les reals intencions de Hard Rock Cafe es limitaven a un ressort -quan hi havia la possibilitat de fins a quatre ressorts amb casino; ara ja sabem que només un- i els hotels i zona comercial proporcionats, i que la resta li feia més aviat nosa (al capdavall, seria competència directa, excepte en el joc!).

Doncs bé, si ens fixem en els números anteriors, les unitats A1, B i C1 (la D és la de l’aprofitament mitjà; ja en parlarem) suposen 135.324 m2 de sostre. I jo crec que això és el que realment HRC vol fer (i veu factible en termes de negoci). I la resta?. Doncs anar seguint la trajectòria descendent des dels milions de m2 de sostre del Veremonte. O també en podríem dir aterratge a la realitat.

Clar, per a una operació així no calia tanta cerimònia, però com que el reconeixement d’aquest fet pot ser dur d’assumir, doncs s’hi va arribant a poquet a poquet. A més, la col·locació dels terrenys necessita d’un potencial important per a treure’n el màxim benefici, ja sabem per a qui.

Per a fer-nos una idea del que representa, i sobretot de si és singular o no, ho podem comparar amb les previsions de sòl urbanitzable de Salou (no totes, només les més significatives) que són:

	superfície	sostre
sector 01 Barenys	357.270	153.626
sector 03 Pla de les Pomeres-Barenys	834.327	333.730
sector 04 Emprius Nord	436.230	174.492
sector 05 Emprius Sud	306.505	122.602
total	1.934.332	784.450

 

És a dir, que ara mateix, a Salou (llevat d’alguna modificació puntual que se m’hagi escapat) s’hi preveuen quatre sectors que equivalen a tres CTI i que, entre els quatre, igualen el sostre del CTI. Un de sol, el sector 03, que és turístic en un 90% (la resta són “altres usos”) és el doble de sostre que la primera fase del CTI (sense comptar l’AM). Així, sense fer soroll.

5. Parlem també de la unitat D. Una peça de 50.000 m2, amb 111.750 m2 de sostre (el detall, als quadres anteriors). Perquè és especial aquesta peça? Perquè correspon a la cessió gratuïta, per a l’administració actuant, del 15% de l’aprofitament mitjà. És a dir, el titular de la peça serà l’Incasol (que, amb la modificació del PDU, passa a ser l’administració actuant).

I què en farà, d’això, l’Incasol? Doncs el PDU no ho diu clarament, però hem de tenir en compte algunes coses:

Que l’aprofitament mitjà passa a formar part del patrimoni públic de sòl (article 223.1 del reglament de la Llei d’urbanisme).

Que aquest sòl s’ha de destinar als usos que preveu l’article 162.5 de la Llei d’urbanisme, que són:

“5. El patrimoni de sòl i d’habitatge dels ens públics es destina a les finalitats següents:

a) Preveure, posar en marxa i desplegar, tècnicament i econòmicament, l’expansió de les poblacions i la millora de la qualitat de vida.

b) Fer efectiu el dret dels ciutadans a accedir a un habitatge digne i adequat.

c) Intervenir en el mercat immobiliari per a abaratir el preu del sòl urbanitzat i facilitar l’adquisició de sistemes urbanístics.

d) Formar reserves per a protegir i tutelar el sòl no urbanitzable.”

Que, com que els usos de la unitat D (hotel, comercial, oci, altres) no són propis del patrimoni municipal, l’Incasol els pot alienar (amb oferta pública) i destinar el producte de la venda a aquestes actuacions.

On i com ho farà?. El Consorci del CRT va acordar::

“Sol·licitar a l’Institut Català del Sòl que els aprofitaments urbanístics que puguin correspondre als ajuntaments, i resultants del desenvolupament urbanístic del PDU del CRT de Vila-seca i de Salou, siguin objecte de reinversió en els municipis de Vila-seca i de Salou en projectes d'infraestructura i d'habitatge públic, prèvia proposta del respectius ajuntaments.”

Però a la Normativa no es diu res d’això. No toca que ho digui,  no és matèria que hagi de figurar a la normativa del PDU, però tampoc hi hauria de figurar el repartiment dels impostos locals, i sí que hi és.

De què parlem, amb aquesta unitat D? Doncs de 50.000 m2 de sòl, amb un sostre de 111.000 m2. A grans trets –caldria afinar més- i utilitzant els valors del mateix PDU, comptant un valor de repercussió del sòl en una forquilla entre 145/159 €/m2 (segons mètode de valoració) això serien entre 16.203.750 i 17.653.000 €.

6. Més coses. La Sentència del TSJC que va anul·lar el PDU anterior pel que feia a l’ordenació del CTI ho va fer per la incompatibilitat de l’espai lliure amb la zona de seguretat de la indústria química, atenent al criteri de funcionalitat dels espais lliures; és a dir, que han de poder ser utilitzats en condicions per la ciutadania. Això té a veure amb les dimensions, amb la forma, i amb la ubicació.

El nou PDU redimensiona l’espai lliure –ja ho hem vist- i el resitua, per a complir la sentència. Les noves dimensions són més reduïdes però, en tot cas, compleixen els estàndards legals. Ara bé, la nova ubicació és una franja paral·lela a la C-31b, entre aquesta via (més els afegits que caldran per a la mobilitat del sector) i l’edificació. Ho podeu veure aquí:

 

Jo tinc els meus dubtes que un espai encaixonat entre la C-31b (que, no ho oblidem, és el principal accés al conjunt) i les zones d’hotels i altres -que, això sí, tenen força espais lliures entre les edificacions-  compleixi realment aquesta funció d’espai lliure al servei de la gent. Si fos malpensat, diria que, a l’hora de no tenir més remei que reubicar l’espai lliure després de la sentència, algú ha dit “Ah sí? Doncs ara veureu!” però això seria ser molt malpensat. Més aviat és que la premissa era que les zones d’aprofitament no es toquen, i, clar, no hi havia massa marge de maniobra.

7. Recordo que, al moment de tramitar-se la modificació de la llei del CRT, per a fer possible tot això –aleshores encara amb les fantasmades de Veremonte- el pacte CiU/PSC va introduir-hi un esmena que deia:

“Amb independència dels canvis que es puguin produir com a conseqüència de les modificacions del planejament de l’àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou, s’han de tenir en compte els valors i les reflexions del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona pel que fa a la configuració d’espais i edificacions.»

El PDU conté un estudi d’impacte paisatgístic, i el Catàleg del Paisatge del Camp de Tarragona diu:

Objectiu de qualitat del paisatge 6

“Un paisatge que conservi elements identitaris propis de la Costa Daurada en les tipologies  edificatòries dels nous complexos turístics, residencials i d'oci i en les obres d'urbanització  i enjardinament dels espais públics.”

Podem interpretar que edificacions de 75 metres d’alçada formen part d’aquests elements identitaris? Doncs... va a gustos, però a mi em sona a allò d’acceptar pop com animal de companyia. En tot cas, crec significatiu que, a la unitat D –la de l’aprofitament mitjà- s’hi permeten edificacions fins a 90 metres d’alçada, i que, sobre això, l’estudi d’integració paisatgística del PDU, en el resum que figura a la normativa, diu (errades sintàctiques incloses):

“Per als edificis d’oci s’apliquen principalment criteris de singularització, doncs s’opta per crear una icona única en el territori, en un espai excepcional envoltat d’altres fites visuals, optant per un disseny únic en l’acabat d’algunes d’aquestes construccions, la singularitat del qual els confereix identitat paisatgística pròpia.”

No sé, però a mi, això de la “icona única” i de la singularització, i el disseny únic, em sona a l’hotel en forma de guitarra. I això sí que no.

8. El PDU conté múltiples i detallades precisions sobre vegetació, sobre mesures ambientals, sobre perspectives, sobre transicions entre espais... Ja vaig dir, quan començava tot això, que no tenia cap dubte que, en aquest sentit, el PDU estaria ben fet, i ho mantinc. No és res d’això el que discuteixo, però tinc la sensació que és reforçar molt tots aquests aspectes, si voleu menors, per a fer passar el contingut del PDU. Daurar la píndola, diríem.

Però fins i tot en això hi ha coses. M’ha sobtat no veure-hi –potser se m’ha passat- cap referència a energies renovables, amb caràcter substancial. Crec que no només caldria, per a minimitzar l’impacte energètic, també seria un senyal positiu, una manera de dir “això –les instal·lacions d’energies renovables- no fa cap nosa, al contrari, i per això les volem al CRT”. Però no només no hi són, sinó que resulta que un dels ajuntaments, de manera explícita, va demanar:

“Per evitar possibles instal·lacions que desvirtuïn la finalitat d'aquests sols no urbanitzables, s'hauria de preveure la impossibilitat d'implantar instal·lacions d'aprofitament de l'energia solar i/o eòlica fora dels sostres d'altres instal·lacions o edificacions.”

A mi no em semblaria malament que, per exemple, a l’espai abans destinat a espai lliure i inclòs a la zona de seguretat química, s’hi inclogués una planta fotovoltaica, que sí seria compatible amb la zona de seguretat (de fet, és SNU i fora del PDU; hi podria anar).

Això, a més, contrasta amb el fet que Port Aventura va proposar una planta fotovoltaica just a sobre del CTI, en SNU... i que ha estat suspesa per la Comissió d’Urbanisme, al·legant l’impacte paisatgístic!. Que una torre de 90 metres sigui “icònica”  està bé, però que hi hagi una planta fotovoltaica no?. O és que potser temen que serà molesta a les vistes des de les torres?

9. I per acabar (bé, per ara). Em refermo en el que ja he escrit altres cops, en el sentit que:

S’ha retorçat el concepte de planejament, no com a guia per a l’endreça del territori, sinó com a simple revestiment tècnic i jurídic del que es vol. Per a fer això, no calen tants plans.

Cada nova passa va en la línia de reducció i d’ajustament a allò que realment pot ser assumible. En aquest sentit, continuo creient que allò que HRC vol fer, i veu possible de fer, és aquella primera etapa, d’una magnitud molt semblant a altres plans possibles a l’entorn. Potser que ho acabem decidint.

Caldrà estar molt atents al nou contacte de compra-venda, si és que es continua amb aquest absurd que l’Incasol faci d’intermediari. Recordo que l’anterior contracte estava ple de trampes per les quals la part venedora –la Caixa- es treia el mort de sobre, encolomava moltes coses a l’Incasol, i i HRC prenia tota mena de precaucions a esquenes de l’Incasol (per exemple, amb el tema aprofitament mitjà). 

 

I, per avui, ja n’hi ha prou. Hi hauria més coses, però no cal abusar.

Apunts d'urbanisme tarragoní. 8: el futur POUM (1)

 

La setmana passada vaig participar en una taula rodona sobre el futur POUM de Tarragona. L’acte estava organitzat per un espai polític (no sé si és una coalició, una suma, una coalició de coalicions o què; tampoc no sé si és del tot oposició –a l’actual govern municipal- o no perquè d’alguna manera té un peu a cada banda. És igual). Hi vaig ser per dues raons.

Per començar, perquè m’ho va demanar un bon amic, a qui fa quaranta anys que tracto (com passa el temps!) i sempre, com deia un “al costat bo de la barricada”. També perquè em van convidar per la meva condició de professor  de la matèria, i crec que aportar els coneixements que pugui tenir, de forma pública, és part de la meva feina acadèmica. Per això vaig voler enfocar la meva intervenció a aclarir conceptes, perquè ja sé que l’urbanisme és complicat (de vegades el fem més complicat!) i a més, molt sovint, el debat polític distorsiona aquests conceptes, ja sigui en to triomfalista –els governs-  ja sigui apocalíptic, les oposicions.

No sé si me’n vaig sortir –això ho haurien de dir els qui hi eren- però sí que vaig pensar que, si de cas, vaig fer curt. Entenc la complexitat del tema, i reconec les ganes i sovint les bones intencions de la gent que hi va participar, però em va preocupar molt el baix nivell del debat. No esperava que totes les persones intervinents fossin més enteses en la matèria, però sí esperava que hi hagués una mica més de dedicació. Anàvem –jo hi anava- a parlar del POUM de Tarragona, però allò va ser, majoritàriament, una barreja entre memorials de greuges ciutadans i carta als reis, al marge de si eren temes de POUM o no. Crec que quan algú parla d’un tema com aquest, en representació d’un col·lectiu, n’hauríem d’esperar que ho hagués preparat una mica. I, si no en sap, almenys no engegar pel broc gros. S’hi van fer afirmacions errònies –espero que només fossin errors- i tot plegat tenia un to de tertúlia de sobretaula més que de debat (llevat del sempre entusiasta Lluís Gurrera, que va travar un vibrant discurs de demandes ecologistes).

Amb això no vull desqualificar l’acte –de cap manera!- ni la legitimitat de tothom què hi va dir el que va voler, no ens confonguem. Vull fer notar l’enorme desorientació que hi ha sobre la matèria, fins i tot per part de persones interessades. Sempre poso l’exemple que, si debatéssim de pressupostos municipals –una altra matèria espessa- no admetríem errors de sumes i restes, o afirmacions que confonguessin dèficit i deute, per exemple. Doncs amb l’urbanisme igual.

En general sóc molt escèptic amb els processos participatius en urbanisme. No per innecessaris, al contrari, sinó perquè, convenients com són, es plantegen d’una manera anecdòtica, de vegades fins i tot ridícula (en vaig parlar  AQUÍ) i això va en detriment dels efectes positius de la participació. I és que, a participar, se n’ha d’aprendre, que em deia un dia en Joan Josep Pujades. I és cert, participar demana un esforç per part de qui ho fa, un esforç de coneixement i d’informar-se (i això vol dir, també, un esforç de qui promou la participació: donar informació veraç, objectiva, i comprensible). Només així la participació té un sentit i és útil.

De manera que hi aportaré el meu granet d’arena i, en aquest modest blog, aniré apuntant algunes -i més- de les coses que vaig dir, ara amb més calma i més dades, a veure si això ajuda a centrar el debat.

Estigueu atents a les vostres pantalles.

Sobre el Palau d'Esports de Tarragona

 

L’arranjament de la situació del Palau d’Esports de Tarragona no és un tema que originaria un apunt aquí. Per una banda, perquè hi vaig tenir un certa -molt poca, la veritat- implicació professional, i no m’agrada barrejar temes; per l’altra, perquè em molesten igualment els triomfalismes i les malastrugances que envolten aquestes qüestions.

Però, vaja, que és tan ximple el que s’hi diu, que hi vull ficar cullerada.

D’entrada, el que s’ha fet ara és arreglar una cosa que es va fer malament al seu dia. L’acord entre administracions per a una obra complexa com aquesta ha d’estar ben fet d’entrada perquè, si no, passa el que ha passat, que després has d’arreglar el que no vas fer bé. Es pot estar en desacord amb aquesta manera de fer -un cedeix el sòl, i l’altre construeix- però el que no es pot fer és ignorar-la. Puc entendre que, d’entrada, per la urgència dels Jocs i la imperiosa necessitat de construir, es tirés pel dret, però mentre es construïa es podia haver anar arreglant, i no deixar-ho tot per després. I, per cert, el Palau no és l’únic nyap que tenim a Tarragona en aquestes condicions; si ara s’hi han posat, podrien aprofitar i arreglar més coses.

Però l’estupefacció ve d’aquesta queixa (de fet, exigència aprovada pel Ple!) que la Generalitat escatima alguna cosa. De veritat? A veure, més enllà que, pel sembla, aquí no hi havia res concretat i confirmat per escrit amb tots els ets i uts -i així anem- es genera la imatge que la Generalitat ens ha estafat, i això no és cert. Recordo que fa un temps, en una de les tantes tribulacions del Palau, un regidor de l’oposició va dir -referint-se a la demanda que se cedís el sòl per a poder formalitzar l’operació- que la Generalitat «quiere que le regalemos el Palau». El Palau que ha construït i pagat la Generalitat???? Com podria mai l’Ajuntament regalar el que no és seu????. I un altre regidor, aquest del Govern, va dir que, en aquestes circumstàncies, «davant del centralisme de Barcelona m’hi trobaran sempre en contra».

Ens hem tornat bojos o què?. Algú d’aquests elements -o qui sigui- em pot dir en quantes ciutats més de Catalunya la Generalitat ha construït -i cedit la gestió a l’Ajuntament- un Palau d’Esports per un import de 18 milions d’euros?. Ja contesto jo: en cap. Francament, si hi hagués més ofertes a fer equipaments d’aquest tipus per a la ciutat, a condició de cedir el sòl i de completar una part, jo hi signaria ara mateix. I no comparem l’efectiva inversió de la Generalitat i l’efectiva aportació de l’Estat als Jocs.

I d’això de cedir sòl, en podríem parlar molt. El Campus Catalunya de la URV és on hi havia l’antiga caserna de l’exèrcit (del regiment Badajoz 26, per ser exactes) uns terrenys cedits a l’exèrcit, els anys 40, a canvi de l’antiga caserna situada al convent de Santa Clara, el que avui és la plaça Verdaguer. Quan l’exèrcit va cedir aquests terrenys de l’avinguda Catalunya -que no li havien costat res; el convent el van obtenir a la desamortització de Mendizabal l’any 1837- se’n va reservar una part oportunament requalificada on ara hi ha uns quants centenars d’habitatges i va fer uns quants calerons (per cert, aleshores algú va proposar que una part significativa d’aquests habitatges fossin protegits i destinats a gent jove; ni cas, ni el govern municipal, ni el govern de l’Estat).

Seria interessant conèixer tot el patrimoni públic de sòl de la ciutat, per a què serveix, i qui en fa què. Hi hauria sorpreses.

(imatge extreta del web de l'Ajuntament de Tarragona, que espero que no em persegueixi pels drets d'autor)

Compareixença al Parlament sobre la proposició de llei de barris

 

Dijous 3 de març vaig ser al Parlament, convidat per la ponència de la proposició de llei de millora urbana, ambiental i social dels barris i viles (o sigui, una nova llei de barris).

Aquestes compareixences no són a iniciativa pròpia, no demanes comparèixer. Algú ho proposa a la ponència, i si la majoria ho accepta, t’hi conviden. No sé com ho fan les altres persones que compareixen, però jo em vaig estudiar la proposició de llei, els antecedents, vaig buscar documentació complementària, hi vaig pensar, i vaig redactar unes consideracions que crec que podien ser útils. I, a més, em vaig desplaçar al Parlament (desplaçament a càrrec meu, per cert). Desplaçament, intervenció i tornada,  em va ocupar tota la tarda, més les hores per a preparar la intervenció.

Crec que això forma part de la meva feina com a docent universitari, que va més enllà de les classes. Contribueixo, via universitat –que no és l’única via, però sí la principal- al coneixement, i em sembla just posar aquest coneixement –el poc o molt que pugui tenir- al servei de la societat, via Parlament, o altres vies.

La ponència la compon una representació de cada grup parlamentari, això són set persones, comptant-hi el grup mixt. Doncs bé, dels mateixos que em van convidar, un parell –PSC i Ciudadanos- ni van aparèixer. El principal grup de la cambra, i aquells que deien que volien parlar del que importa a la gent, van passar completament. Sí que hi havia algú de l’escòria feixista, que va desplegar tota la seva capacitat de raonament i intel·ligència: va passar del debat.

Afortunadament sí que hi eren, i amb ganes, Dolors Sabaté, de la CUP; Marc Parés, dels Comuns, David Saldoni, de Junts, i Ferran Estruch, d’ERC, que van escoltar (si no, no haguessin pogut preguntar i debatre com ho vam fer) i no vaig tenir la sensació de perdre la tarda, amb un debat curt però jo crec que enriquidor. Els altres s’ho van perdre.

Ara ja tinc els vídeos de la intervenció i del debat posterior. Aquí els teniu per a jutjar vosaltres mateixos (com que pesen molt, he acabat obrint un canal de youtube. El que un arriba a fer per vanitat!)

Sobre la guerra a Ucraïna (no "d'Ucraïna", que no ha començat cap guerra)

 

Parlar de la guerra a Ucraïna (i, de fet, a on sigui) exigeix començar per un rebuig absolut a la violència i a l’estupidesa de la guerra. Comparteixo, doncs, tota manifestació primària, visceral, en aquest sentit. Però, un cop assentat aquest principi, també hi ha més coses a dir.

Tip d’aquesta equidistància exquisida (per no dir imbècil) que es creu obligada, cada cop que parla de la guerra a Ucraïna, a criticar l’OTAN i els USA. Que l’una i els altres mereixen crítiques, sobretot en un panorama històric, em sembla indiscutible, i cal fer-les, però no en aquest context. Que jo sàpiga, els tancs i avions que han envaït Ucraïna no són de l’OTAN ni dels USA, són de l’exèrcit rus. Hi ha un agressor i un agredit, i qui no ho entengui (com ara la CUP al Parlament) que s’ho faci mirar. Una sessió de Barri Sèsam sobre «atacar i defensar-se» no els aniria malament.

Tip d’opinadors i periodistes (sic) perdonavides i/o que es creuen graciosíssims fent analogies amb el Dombass i Catalunya. Em refereixo, sobretot, als que he sentit/llegit, els de l’escuderia de la Vanguardia (Juliana, Granell, Luna) però n’hi deu haver més que la higiene mental m’estalvia de conèixer. D’entrada, les realitats nacionals no són intercanviables, però si volen fer analogies, el Dombass s’assembla més a aquella fantasmada de Tabàrnia que uns quants sonats van popularitzar, o als intents de l’Alejandro Fernández de separar Tarragona província de Catalunya, èmuls de l’ilerdanisme franquista que volia unir Lleida a l’Aragó, o similars. I el discurs de Putin dient que Ucraïna no ha estat mai una nació, que forma part inseparable de Rússia, i que el govern ucraïnès els enganya s’assemblen molt més al discurs nacionalista espanyol més exaltat que a cap altra cosa. Però, com ja he dit, i ho mantinc, les realitats nacionals no són intercanviables.

Estupefacte amb alguns arguments no intervencionistes. Tot i que entenc la prudència (per no dir el temor) davant la possibilitat que això degeneri en un conflicte generalitzat o, pitjor, nuclear, hi ha reaccions impresentables. Fa uns dies veia un rètol (cutre, d’impressora domèstica) signat per un grupuscle que encara no deu saber que Lenin és mort, que rebutjava una «guerra imperialista». Exactament el mateix discurs que els estalinistes de l’any 1939 (mentre, això sí, Stalin es repartia Polònia amb Hitler i es cruspia les repúbliques bàltiques). O que no s’ha de lliurar armament a Ucraïna perquè, total, l’exèrcit rus els vencerà igualment, i no cal causar morts inútils. A veure, inútils són totes les morts, començant per les criatures d’aquest hospital infantil de Mariupol, i acabant pels nanos russos de lleva que encara no saben a on i a què els han portat i que estan tornant a casa en un potet de cendres. I, tornem a allò dels paral·lelismes impossibles, però ara històrics (la història no es repeteix, ni tan sols en allò de primer tragèdia i després farsa, però de vegades la història rima). A la guerra civil espanyola, el patètic Comitè de no intervenció no lliurava armes a ningú (mentida podrida: Alemanya i Itàlia se’n van fer un tip, d’armar als feixistes) amb l’excusa de «no causar mals majors». Us asseguro que si la República hagués tingut armes i aviació potser el resultat hagués estat diferent (i no de morts, que ja se’n va ocupar en Franco de matar gent després de la guerra). Si més no el meu pare, al front d’Aragó amb una sabata i una espardenya, ho hagués agraït.

Reconfortat per la immensa onada de solidaritat de la gent envers Ucraïna. La gent és el millor que tenim, i no falla.

Irritat per la imbecil·litat d’algunes mostres de rebuig a Rússia. No ens confonguem, Putin -per sort- no és Rússia, encara que ell s’ho pensi. Des de les ximpleries de deixar de servir ensaladilla russa (que, per cert, a Rússia és ensaladilla Olivier, pel cuiner que la va popularitzar) fins a coses més bèsties, com exigir a artistes -de música, d’òpera, de ballet- una mena de retractació públic de tipus inquisitorial. Entendria que es rebutgés l’actuació de qui es mostrés propagandista de la guerra, però aquesta mena de peatge ideològic em sembla perillosa i contraproduent. Contraproduent perquè, acabada la guerra -que espero que sigui aviat i que guanyin els bons- caldrà conviure amb Rússia i refer ponts, i el millor element per això és la cultura, és demostrar que no estem contra Rússia, i que Rússia ens interessa. Rússia és Tolstoi, és Shostakovitx, és el Bolshoi. No hi renunciem. Recordo que Carme Serrallonga -una pedagoga, mestra de dicció de molts actors i actrius, una donassa impressionant, filla de l’Institut Escola de la República, i traductora de l’alemany- explicava que, acabada la segona guerra mundial, va tenir una reacció de rebuig a tot el que era alemany, horroritzada pel nazisme; i ella mateixa explicava que es va dir «Carme, ets tonta: Alemanya no és el nazisme; Alemanya és Mann, i és Schiller, i és Goethe!». Doncs això. La gent de Rússia -especialment la que més s’ha exposat: els milers de detinguts per protestar contra la guerra- també són el millor. Es mereixen que no els deixem sols i, sobretot, que no els fem culpables.

Convençut que Putin, a mig i llarg, ha perdut (tot i que terroritzat pel que pugui passar a curt). D’entrada, Putin ha creat Ucraïna: no hi ha res que uneixi més una nació que la lluita contra un enemic exterior que et vol anihilar, i aquesta guerra és de manual. Però també perquè ha demostrat -cada dia que passa, més- que això és una fugida cap endavant: com controlarà una Ucraïna ocupada? Rússia té un pib mediocre, per la grandària, un exèrcit que -nuclears a banda, que no és poc- està mal equipat i no sembla gaire ben dirigit, i, sobretot, poc motivat. A més, Putin ha insuflat aire a l’OTAN -ara té un motiu d’existència, i uns quants candidats a entrar-hi-, i encara li haurem d’agrair que ha donat impuls a la Unió Europea que, per una vegada, ha actuat amb diligència i una certa serietat (i fins i tot servirà per a posar-se les piles per avançar en les renovables!).

Espero que hi hagi la intel·ligència col·lectiva de donar una sortida honorable a una Rússia post-Putin. Les humiliacions són contraproduents, ho vam veure a Versalles l’any 1919 i a la mateixa Rússia l’any 1991 (però ni la primera justifica el nazisme, ni la segona això que està passant).

Apa, ja ho he dit.

(imatge: no cal dir-ho, bandera d'Ucraïna. Ucraïna no és cap paradís, i segur que hi havia -hi ha- moltes coses millorables i/o criticables, però quan passa això, que un abusananos maltracta algú més dèbil, no hi ha neutralitats possibles)

Sobre els pretesos jocs olímpics d'hivern als Pirineus (els jocs Barcelona-Pirineus-Aragó-Alps-Sarajevo....????)

 

Això dels suposats jocs olímpics d’hivern als Pirineus -que, com a Pirineus, només són uns- comença a ser una murga insuportable. Es nota que, a partir dels jocs del 92 a Barcelona, tothom s’apunta al carro, a veure si així pot emular l’empenta, tant d’imatge com de realitzacions, d’aquells jocs. Aniria bé que, per a tocar de peus a terra, llegissin «Barcelona, cap a on vas?» d’Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán, per veure que no tot van ser flors i violes, i també que escoltessin Josep M. Pascual, gran coneixedor dels plans estratègics de ciutat, quan diu que els jocs -els que siguin, i, per extensió, aquesta mena d’esdeveniments- s’han de posar al servei d’un projecte de ciutat, però que no són un projecte en si mateix; una idea, per cert, que s’hagués hagut de tenir molt present a Tarragona amb motiu dels jocs mediterranis.

Ja d’entrada reconec que no sóc entusiasta d’aquesta mena de saraus, i menys encara com a pretext per a obres o per a «posar al mapa». Les obres s’han de fer si són necessàries per al desenvolupament i qualitat de vida de la gent, al marge dels jocs, i al mapa ja hi és tothom, no fotem. Llevat que es vulgui fer una mena d’anunci caríssim, sense garanties de res. M’agradaria saber quanta gent recorda Sotxi, on van tenir lloc els jocs d’hivern de 2014. Doncs això.

Com he dit, penso que les obres que podrien ser fetes amb aquesta excusa i que interessen són les que es necessitin per a la gent que viu allí, i d’acord amb un projecte de territori coherent. Accessibilitat, connexió digital, dotació d’equipaments públics (sempre poso d’exemple que una de les millors, més útils, i menys conegudes de les obres de Barcelona 92 va ser la renovació dels col·lectors d’aigües residuals). Unes obres que, en tot cas, si realment són necessàries, haurien de ser fetes amb jocs o sense. Haver de buscar l’excusa dels jocs per a mobilitzar recursos públics -perquè seran públics; els privats es mobilitzaran per a objectius que generin beneficis, lògicament- és una mena de xantatge col·lectiu que em sembla indigne. Més encara quan es xupa roda del nom de Barcelona, o quan es diu tranquil·lament que algunes instal·lacions que es faran servir són als Alps o a Sarajevo. A què juguem, i mai més ben dit?.

Només faltava aquesta mena de consulta, que només es fa en sis comarques. D’entrada, la consulta s’hauria d’estendre a tots els qui pagarem (allò de no taxation whitout representation que deien els revolucionaris de l’única revolució que s’ha fet als EUA). Però, sobretot, perquè una premissa fonamental de qualsevol procés de participació amb cara i ulls és una prèvia informació completa i objectiva. I això vol dir, almenys: Jocs per a fer què? Com? A on? Qui? Quan? Quant costarà? Qui ho pagarà?. Sabem tot això? Ho sabrem abans de votar (qui pugui votar)?.

I, per si fos poc, aquesta disputa ridícula amb Aragó i amb aquest esperpent de president que tenen, que ja fa temps que va descobrir el rèdit electoral del victimisme anticatalà (per cert, reconegut això, que l’anticatalanisme dona vots a Espanya, és il·lustratiu que ni els qui ho reconeixen s’hagin preguntat mai perquè, i ni molt menys plantejat cap acció per a corregir-ho; és com aquell acudit: «He decidit afusellar els jueus i els ciclistes» «Els ciclistes? Perquè?» «Ho veus, ja deia que ningú preguntava pels jueus»). El president aragonès -no confondre amb Aragonès amb majúscules- ha començat la campanya electoral del 2023 amb l’anul·lació de l’entrevista que tenia amb el president català, una cosa que, a més, és una (altra) descortesia. L’excusa, d’allò més peregrina, és que tenen criteris diferents sobre els jocs. Coi, doncs raó de més per trobar-se i parlar, no?.

Ja es veu, doncs, que això dels jocs d’hivern al Pirineu no m’entusiasma gaire. Ni que fessin bé tot el que s’hauria de fer (donar informació, preguntar bé i a tothom, dissenyar unes inversions coherents i adequades al territori -especialment per a després dels jocs-) no em convencerien, perquè és el fet aquest dels jocs el que no em convenç. Un espectacle, que poc té a veure amb l’esport, durant unes setmanes, ocasió per a fer geopolítica barata, i lluïment nacionalista, del nacionalisme dels estats, que és el pitjor. Ja s’ho poden quedar.

L’únic consol que tinc per ara és que ho estan fent tan malament que el COI -una trepa de mòmies reaccionàries sangoneres de l’"esport"- no voldrà saber-ne res, i no els concedirà. A veure què passarà, aleshores, amb totes aquelles inversions que s’havien de fer...

imatge: el logo dels Jocs d'Hivern d'enguany, a Beijing, mostra del compromís del COI pels drets humans.