El Establishment, d'Owen Jones

 

Un altre llibre d'aquest estiu que s'acaba sobtadament. Un llibre que té uns anys, és del 2015, i això és important, perquè s'inscriu plenament al seu moment, el moment dels indignats, de les retallades, de les reaccions a la banda esquerra, una esquerra diferent de la tradicional... aquells mesos en què semblava que hi havia una reacció popular i hi  hauria canvis. Després... les coses han anat com han anat..

El Establishment, d'Owen Jones, que és el llibre en qüestió, porta un subtítol molt clar: La casta al desnudo (que sembla cosa de l'editorial, per oportunisme amb el concepte “casta”, a l'original no hi és). És una descripció de la classe dirigent britànica -que no és exactament la governant, és clar- i dels mecanismes que va usar, i usa, per controlar-ho tot.

Molt del que explica es refereix -amb noms i cognoms, institucions, mecanismes- al món britànic, però això no vol dir que no hi hagi lliçons a aprendre, perquè els mecanismes d'empoderament, de funcionament i de control presenten moltes similituds amb processos que hem viscut -vivim?- aquí mateix, i que hauríem de tenir molt presents a l'hora de buscar respostes i alternatives, i, si pot ser, sense la ingenuïtat i el maladroit amb què es van fer ara fa vuit o nou anys.

Comencem pel principi, que fou la reeixida batalla cultural per imposar un determinat marc mental. Enllaçant amb el que ja ens va explicar el mestre Fontana (vegeu “Por el bien del imperio”) hi ha un procés, des de les darreries dels setanta, que aconsegueix imposar una manera de veure i d'entendre el món que hem vingut a anomenar neoliberalisme, exemplificada per Tatcher i per Reagan (un “liberalisme” sui generis, de fet; sempre he pensat que una certa dosi de liberalisme de veritat no ens aniria del tot malament: seria l'antítesi d'aquest capitalisme d'amiguets que tan bé representa Florentino Pérez). Recollint una llarga trajectòria intel·lectual que podem resumir -molt, massa- en l'escola econòmica austríaca (Mises, Hayek, Friedman... llegiu “Viena”, de Richard Cockett -un altre llibre lluminós d'aquest estiu- que allí està molt ben explicat) i tot l'impuls de la societat Mont Pelerin, aconsegueixen que els conceptes de desregulació, privatització, llibertat de capitals (parèntesi: hem deixat que la dreta -i sovint la més extrema- s'hagi apropiat del concepte “llibertat”. Molt malament) siguin els dominants. No que siguin majoritàriament acceptats, no, sinó que siguin els únics, i que intervencions públiques tan poc bolxevics com el keynesianisme apareguin com a inversemblants. Només cal veure com determinades concepcions de la competència, de la intervenció pública en l'economia, o del control públic de les finances formen part de la  constitució material europea. No són l'aplicació concreta fruit d'una majoria democràtica al Parlament, no; s'han confós amb la mateixa Unió Europea. És allò que el tatcherisme va consagrar amb el “no hi ha alternativa”. S'ha convertit en un dogma indiscutible, i qui proposi una cosa diferent, no és alternatiu, és un llunàtic o un perillós antisistema. Us sona, oi?. És el mateix esquema que fa que determinades propostes sobre educació, feminisme o sobre cultura són blasmades, per l'extrema dreta, de propostes “ideològiques”, que és una manera de dir que les seves, que són tan ideològiques com qualsevol altra, són les “naturals”.

Al llibre, Jones explica amb profusió de detalls com els mitjans, la universitat, les institucions... tot s'ha imbuït d'aquest marc mental i ha ajudat a difondre'l i a imposar-lo. I, a partir d'aquí, en veiem les conseqüències. Res que no coneguem (però que va bé que ens diguin): desmuntatge dels serveis públics, mercantilització dels drets, socialització de pèrdues i privatització dels beneficis, la rebaixa d'impostos -regressiva, és clar- com a paradigma del progrés, la repressió del sindicalisme i de l'activisme, les portes giratòries entre el món polític, financer, i mediàtic, l'ús dels mitjans com a braç armat d'aquesta ideologia, l'evasió fiscal legal de les grans fortunes contra la persecució implacable de la morralla que intenta sobreviure....

S'agraeix que Jones ho expliqui sense fer-ne un pamflet. Al contrari, hi ha profusió de fonts, de referències a entrevistes amb els implicats -de totes les bandes- sense deixar de ser un text apassionat i no neutral (no és el mateix neutralitat -impossible- i objectivitat: es pot ser objectiu i no neutral).

Hi ha un capítol dedicat a la instrumentalització de la policia, i narra un episodi en uns termes que no em resisteixo a reproduir. Fa referència a una investigació per irregularitats policials (és a dir, violència) en la repressió d'una manifestació de miners a Orgreave. Diu:

“En su bufete de Londres, en Farringdon Street, al norte de la City, Mansfield me cuenta hoy que todas las declaraciones policiales se redactaron en términos idénticos para asegurarse de que los sucesos de Orgreave constaran como manifestación violenta. “Tuvieron que asegurarse de que tenían la fraseología que encajara con la definición de manifestación violenta. Había cientos de declaraciones escritas en el mismo estilo. Estaba claro que las había dictado todas la misma unidad”.

Em sembla que està clar.

Ara bé, de tot el que explica Jones el més preocupant no és la perversitat de l'adversari, sinó la manca de reacció -al contrari, l'acomodament- de l'esquerra tradicional. De la victòria d'aquell marc mental que deia n'és una mostra que un programa com el de Podemos dels anys 2016 i següents, que seria perfectament homologable -retòrica a banda, em refereixo al contingut- a la  socialdemocràcia europea dels anys cinquanta, passava, fins i tot per alguns dels seus autors, com d'extrema esquerra.

Tenim molts deures a fer, des de la banda esquerra, per redreçar les coses, i una de les primeres coses és recuperar un pensament propi, lliure d'aquests peatges que es presenten com a naturals i indiscutibles, com si fossin la llei de la gravetat. Ens cal tenir idees noves -no repescar de manera acrítica i nostàlgica un passat idealitzat- i llenguatges i formes noves. Les esquerres -plurals com són, per començar- hem fet malament unes quantes coses, si tot plegat ha anat com ha anat. Ens cal fer coses noves, guanyar  presència i gruix intel·lectual., i ser valents quan hi hagi l'oportunitat -que s'haurà de guanyar, ningú no regala res- de canviar les coses.

Si en poden sortir de coses, d'un llibre.... Val molt la pena.

La fàbrica de bateries a Mont-roig del Camp, i els calendaris impossibles

 

 

Ara fa uns dies teníem coneixement que la fàbrica de bateries -o de components de bateries- que s’ha d’instal·lar a Mont-roig del Camp retarda la data d’inici de les obres, fins al primer trimestre del 2025, i preveu que la fàbrica serà operativa el 2027. Ho podem veure al Diari de Tarragona AQUÍ  o a la Vanguardia AQUÍ

Com que es tracta d’una notícia per agència, a partir del comunicat que deu haver fet la mateixa empresa, o el departament d’Empresa de la Generalitat,  o l’Ajuntament de Mont-roig del Camp, tothom deu dir si fa no fa el mateix.

És curiós que tothom doni per bo aquest “endarreriment d’un any”. És curiós perquè les mateixes fonts, quan es va anunciar aquesta iniciativa -maig del 2022- preveien que la fàbrica seria operativa el 2024. Ho podem veure al Diari de Tarragona,  AQUÍ i a la nota de premsa de l'Ajuntament de Mont-roig del Camp (que devia reproduir la del Govern) AQUÍ

Ho recordo molt bé perquè aquell mateix mes de maig de 2022, i amb motiu d’aquest anunci, vaig escriure:

“L’anunci de la futura fàbrica coreana a Mont-roig del Camp és una bona notícia: una inversió important, de caràcter industrial, presumiblement amb llocs de treball qualificats, i capaç de fer de tractor d’altres indústries. Em sorprèn que no hi hagi sòl ja urbanitzat, en quantitat, forma, posició i condicions per a començar immediatament les obres, però tot podria ser.

Ara, però, que no s’adormin. Les notícies ens parlen d’iniciar les activitats el 2024, i això és a la cantonada. Si no m’he equivocat, el pla parcial encara ha de començar la tramitació (i això suposant que la redacció ja s’hagi començat, que estaria bé). Tramitar un pla parcial industrial com aquest -que, pel que he vist, no presenta excessives complicacions- vol el seu temps. Per posar algun exemple, el pla parcial els Xops, a Granollers, també industrial i amb un àmbit de 55 ha, es va aprovar inicialment el gener de 2020, i definitivament l’octubre de 2021; vint-i-un mesos. El pla parcial del sector 10 Llevant, a Palau-solità i Plegamans, de 25 ha, es va aprovar inicialment el juliol de 2018, i definitivament el juliol de 2021; tres anys, i això que era de l’Incasol, i aquests són «de la casa».  Poca broma amb el temps, doncs.

I després -o, en part, simultàniament- caldrà tramitar i aprovar la reparcel·lació i els projectes d’urbanització, i fer les obres d’urbanització, i fer les obres de la fàbrica. Dos anys i mig per a tot plegat, i suposant iniciar l’activitat a finals del 2024... és molt just. Ja cal que Ajuntament de Mont-roig del Camp i departament de Territori es posin les piles per a fer la seva part.”

Clar,  això ens indica que molts mitjans de comunicació es limiten a reproduir les notes de premsa corporatives que els arriben, directament o a través de les agències, i no comproven o qüestionen o relacionen res, ni tan sols el que els mateixos mitjans han fet abans,

I jo,... doncs em vaig quedar curt. Si jo, que soc un aficionat, ho veia tan clar... com és que ens autoenganyem amb dates impossibles? Després, clar, ve la desconfiança i la queixa envers les administracions -que també té la seva part de raó, eh?- i tot s’agreja. Hauríem de començar a dir les veritats d’entrada (i intentar fer les coses més àgils, també) i no enredar la gent.

 

l'11 de Setembre a Tarragona, cara i creu

 

Ahir, 11 de setembre, i com gairebé sempre, vaig assistir als dos actes més tradicionals a la ciutat: l'institucional de la Diada, convocat per l'Ajuntament de Tarragona, i el que ja s'ha fet una tradició, l'homenatge a Salvador Allende, convocat per l'associació d'amics a Tarragona. Dos actes, però, amb unes quantes diferències, més enllà del fet que un sigui institucional i l'altre -tot i la col·laboració institucional- un acte privat.

Abans de res vull deixar clar que de cap manera estic fent una competició ni els estic contraposant, i menys pel motiu de l'acte. Si algun descerebrat vol veure-hi una mena de cursa entre un acte nacional i un altre d'esquerres, ja s'ho pot estalviar: és perfectament possible -jo ho faig- sentir-se interpel·lat per l'un i per l'altre sense cap mena de contradicció. Això no vol dir que no es puguin fer comparacions -jo ara ho faré- pel que fa al to i a l'organització de l'acte.

Pel que fa a l'acte institucional, enguany, per primer cop, vaig marxar al cap d'un quart d'hora, quan començava la inacabable desfilada d'ofrenes florals. Ja ho havia dit ( AQUÍ ) però m'hi reafirmo: l'acte de la Diada a Tarragona és avorrit, rutinari, i carrincló. Una banda sonora que sembla treta d'un disc de cançons tradicionals dels que reglava la Caixa de Tarragona l'any 1973 per fer-se simpàtica, una locució plana, forçada, sense ganxo. Un programa rutinari discurs oficial + ofrena floral + segadors + castells. Enguany, sense alcalde -un “problema de salut” que, segons ens van assegurar, no li impedirà assistir a l'inici de les festes de Santa Tecla aquests divendres, no fos cas- i el discurs a càrrec de la segona tinent d'alcalde, Sandra Ramos. Un discurs de circumstàncies, en la línia -deu ser la consigna- del discurs presidencial sobre negar a qui dona patents de catalanitat (i que consti que, en això hi estic absolutament d'acord) i amb una referència a la llengua catalana que hagués estat divertit de sentir de l'alcalde, tenint en compte que durant un grapat d'anys va ser capdavanter d'un partit que deia tot el contrari.

L'acte, com ja havia escrit fa uns anys, necessita urgentment una posada al dia, similar -en voluntat de canvi, no necessàriament en format- a la que va fer Pasqual Maragall el 2004. Necessita treure's de sobre aquest aire de rutina, d'obligació emprenyadora que cal treure's de sobre com més aviat millor, i també algunes imatges i músiques absolutament carrinclones i fora del nostre temps. I això ha estat, és, així amb alcaldes de CiU, del PSC amb ERC, del PSC amb PP, del PSC amb qui s'hi apunti, d'ERC amb ex-comuns, CUP i JxC, i ara del PSC sol amb amistats perilloses. Potser caldria una intervenció forana, extra partits, a veure si hi ha un revulsiu, tot i que la debilitat -per ser generosos- de la societat civil tarragonina no ajuda gaire.

L'acte d'homenatge a Salvador Allende comparteix alguna rutina -les ofrenes florals, també inacabables; el gremi de floristes deu estar contentíssim!- però, tot i l'amateurisme dels qui presentaven l'acte, va tenir dos moments excepcionals que, a més, no són repetits.

Vam saber que la cueca és un ball popular, molt estès. Un ball per parelles. Després del cop d'estat del 1973, moltes parelles de cueca van quedar trencades, especialment -la repressió directa va ser sobretot masculina; la indirecta...- moltes dones sense marit, parella, pare, germà... Aleshores, en un d'aquells gestos genials que no se sap ben bé d'on surten, es va popularitzar ballar la cueca en solitari, amb un mocador blanc on hi hauria d'haver la mà del company absent. I va sortir una dona gran -lamento molt no haver-ne retingut el nom- que es va identificar com a germana d'un “desaparegut” identificat uns anys després en una fossa comuna. I va ballar la cueca, amb el mocador blanc a la mà. Una escena emocionant, d'una immensa dignitat, que ens va emocionar a tots.

Més endavant -i amb tot un altre to- un tercet de corda (contrabaix -crec- violí i guitarra) va fer uns arranjaments deliciosos de cançons de Víctor Jara. També molt emotius.

Si hagués de posar algun però, seria al capteniment lingüístic de la representant de l'alcalde. Com ja havia fet aquest a l'acte de l'any passat (vegeu l’apunt citat abans) una introducció en català i la resta del discurs en castellà, perquè, ja se sap, la comunitat hispanoamericana té un variació genètica que li impedeix entendre el català, com és ben sabut. Li hauríem de recordar que, almenys fins on jo recordo, els dos alcaldes anteriors feien les seves intervencions en català -potser Ballesteros amb algun paràgraf en castellà, però en tot cas molt majoritàriament en català- sense cap problema. De fet, els organitzadors de l'acte, xilens d'origen- intervenien amb naturalitat en català i en castellà. Considerar que el català “no serveix” o no toca en un acte d'homenatge al president xilè, creure que la comunitat hispanoamericana present a l'acte (també palestina, ucraïnesa, peruana... aquest acte va agafant un color internacional molt atractiu) no entendran el català, és tractar-los de catalans de segona. Com podem anar demanant acollida si els tractem a banda, si els donem el missatge que són a banda?. El català és per a tothom, sense exclusions, no per a escollits.

En tot cas, em vull, quedar amb el missatge que és possible, si se'n tenen ganes i hi ha imaginació, muntar un acte més àgil, mes actual, menys rutinari, amb més capacitat d'emocionar. Que en prenguin nota, a l'Ajuntament.

(imatge: Pilats amb la senyera. Això va ser una iniciativa de la regidora d'ERC Rosa Rossell, iniciativa recuperada al mandat anterior, i que ha tornat a ser anul·lada)

 

 

Ultracatalunya. L'extrema dreta a Catalunya, i a veure si no badem

 

L’estiu -i encara més l’estiu jubilat- és temps de lectures. Acabo de llegir “Ultracatalunya” un interessantíssim estudi sobre la ultradreta a Catalunya entre finals dels seixanta i l’any 2006, de Xavier Casals. Important que és un estudi, una recerca, i no un pamflet o una resposta ideològica. Casals no pretén desqualificar la ultradreta -ja es desqualifica sola- ni rebatre-la, sinó explicar-nos què passava en aquest món, en aquells anys, i aquí. I ho fa molt bé, amb molta documentació, moltes entrevistes, molts documents, i una enorme honestedat intel·lectual, quan deixa temes oberts perquè no en té prou informació.

Com he dit, el llibre acaba l’any 2006 -el de la seva edició- i seria urgent una actualització. Han passat moltes coses, aquests divuit anys. L’emergència de l’extrema dreta arreu d’Europa, també a Catalunya, i també d’una extrema dreta independentista, en són les mostres més clares, i necessitem de la ciència de Xavier Casals -o de qui sigui- per a conèixer bé aquesta realitat, saber d’on surt, com funciona, per a poder-la combatre de forma eficient.

(parèntesi: també he descobert -però no llegit tot- el blog de Xavier Casals https://xaviercasals.wordpress.com/ que s’endevina d’interès).

Algunes coses, sobre i/o a partir de la lectura d’Ultracatalunya.

La constatació d’una mena de fet diferencial català també a la ultradreta. En l’evolució d’aquest món -fragmentat, grupuscular, sinuós, canviant- Casals hi veu (i ho argumenta) una diferència entre el que passa a Espanya i el que passa a Catalunya. De manera molt resumida, a Espanya ha primat una visió més nostàlgica del franquisme, i a Catalunya s’han explorat més les vies de modernització de l’extrema dreta (si és que això no és un oxímoron!) seguint la direcció dels populismes europeus, bàsicament francesos i italians.

Passa això mateix, ara? Crec que l’aparició i èxit de VOX ve d’haver fet aquest aggionarmento, però no estic del tot segur que l’hagi fet complet. A VOX coexisteixen el discurs populista europeu, xenòfob, antiimmigració, hostil amb Europa, i també rèmores del franquisme i de l’integrisme catòlic. De vegades, aquestes darreres, més folklòriques que res, però persistents. Les divergències entre els sectors més reaccionaris -tipus Jordi Buxadé- i els més ultraliberals (tipus Milei, per entendre’s) que van dur a la dimissió (o expulsió, ves a saber) d’Ivan Espinosa de los Monteros, potser podrien anar per aquí. A veure si Casals en parla, al seu blog.

L’emergència -ja clara el 2006; molt més ara- del discurs sobre la immigració com a peça central de la ultradreta. Al llibre podem veure com, fracassat l’intent d’un discurs divisiu entre catalans segons el lloc de naixença, d’un discurs anti/pro xarnego -que tots dos són racistes, i n’hauríem de parlar d’aquest racisme “amic”- i  fracassat per una intel·ligència col·lectiva que avui es troba a faltar, a principis d’aquest segle ja s’avançava en un discurs antiimmigració, centrat en la immigració extracomunitària i, especialment, en la magrebina. Recordem que Plataforma per Catalunya va estar en un tris d’arribar al Parlament.

I aquí em sembla que hi ha una de les grans debilitats de l’esquerra avui, en la manera com s’afronta el fet -el fet, sense cap connotació- de la immigració. Hem deixat que la ultradreta -de fet, la dreta en general, perquè la que no és (tan) ultra li segueix el joc- acabi fixant el marc mental i els termes del debat, i, a això, l’esquerra hi oposa discursos benintencionats, sovint tronats, i que de cap manera connecten amb preocupacions dels sectors populars. Que aquestes preocupacions siguin manipulades per la ultradreta no vol dir que no existeixin. Al capdavall, el racisme acaba essent -excepte per a quatre torrats- una conflicte de classe. I del temor de classes populars de tenir competència a les engrunes d’estat del benestar que tenim s’alimenta la ultradreta. Davant d’aquest temor -i encara més si efectivament es retalla aquest estat, sovint a causa dels mateixos que atien aquesta por- el discurs moral no serveix de gaire.

El descrèdit de la política. Unes institucions allunyades, un llenguatge inintel·ligible -el polítiqués, un nou dialecte- i la manca d’idees clares de canvi, que es limiten a una gestió anodina (ho podem veure en la substitució de la ideologia, del perquè es fan les coses, per un discurs sobre la legalitat formal; es veu que si una cosa és legal, ja està bé). Això és via lliure per a discursos incendiaris i demagogs. En tenim una mostra -fins i tot amb un punt d’histrionisme- ara mateix a l’Argentina. Aquesta espècie de mico descerebrat que tenen com a president s’espolsa totes les crítiques explicant les corrupcions i xanxullos del govern anterior, i és cert que hi eren. Això, però no hauria de ser disculpa de les mesures que està prenent -per exemple, eliminar el programa de vacunacions escolars- però li fa servei per vendre que és “diferent”, que és el que va comprar una societat desesperançada i tipa d’una casta corrupta (que continua, per cert). Governar malament és preparar el terreny per a l’extrema dreta a cavall d’un discurs mentider sobre netedat i canvi, i això no és nou.

La conclusió és que no n’hi ha prou amb fer un judici moral contra la ultradreta -encara que també- ni amb solucions teòriques que ja estan gastades. Els ultres han fet el seu aggionarmento, encara que sembli mentida. Quan el farà l’esquerra?.

In memoriam, Antoni Tur

Ens ha deixat Antoni Tur, formenterenc i tarragoní. Soc conscient que el seu nom no dirà res a molta gent, però, per mi, va significar molt. Va ser, fa una barbaritat d’anys, el meu professor de filosofia al batxillerat. Dit així no sembla massa, però ens hem de situar al primer postfranquisme, a finals dels setanta, i el que suposava fer el batxillerat en un centre anomenat “Universidad Laboral Francisco Franco” que és on vaig anar a parar el curs 75-76 i següents. Si bé l’ambient no era el de finals dels cinquanta, quan es va inaugurar, i, per tant, ja no s’hi cantaven els himnes feixistes, he de fer notar que l’aula on estudiàvem va ser presidida per un retrat de Franco fins al curs 76-77 complet, això ho diu tot.

En aquell medi, vaig -vam, crec, tots plegats- tenir la sort de trobar una fornada de docents joves, amb una altra manera de pensar i de fer, dins del que es podia. L’Antoni Tur, la seva muller, Carmen Gómez Cruz -d’història- o un de cognom Riesco -no en recordo el nom- també d’història, que feien unes classes amenes, que generaven debats, i que ens deien coses que no ens havia dit mai ningú, encara.

I tot això, a més, amb un tracte personal molt menys encarcarat i molt més proper i personal. Recordo que, havent de presentar un tema a classe de filosofia -crec que Hegel, poca broma!- i com que no entenia gairebé res, vaig acabar fent cap a casa seva un cap de setmana i, amb una enorme paciència (i molta barra per part meva, ara ho veig) em va orientar per a fer una cosa arregladeta.

Crec que ell ha estat l’únic formenterenc que he conegut. Les converses que vam tenir algun cop un personatge magnífic que era -és- Joan Raga, de Riba-roja de Túria, ell -formenterenc- i jo -tarragoní- desmuntaven per la via de fet tots els discursos divisius de la llengua.

Encara ens vèiem algun cop pel, barri -som veïns- i en vaig saber també gràcies al Fet a Tarragona, que va fer un especial sobre lletraferits i un reportatge sobre la seva impressionant biblioteca.

Gràcies per tot, Toni, i que la terra et sigui lleu.

(imatge: el far de Formentera, relíquia d'una illa que ja no existeix. No he trobat cap imatge d'ell; en aquesta època de sobreexposició pública, tot un senyal de discreció)

Hard Rock Cafe: potser sí, potser no, ja veurem.....

 

Les indefinicions i les vaguetats sobre el projecte de Hard Rock Cafe (HRC) a partir dels respectius acords de govern entre el PSC i ERC i entre el PSC i Comuns, continuen. En el que no pot ser fruit de la casualitat (ans el contrari: una política de comunicació amb missatges múltiples pensada per acontentar tothom) el president de la Generalitat diu que d’això de HRC ja veurem, que només hi ha un compromís fiscal, que la resta de tràmits continuen, i que a veure què diran els inversors (parèntesi: uns que, per ara, no han invertit res, i ni tan sols sabem si tenen els recursos per invertir, que HRC és una franquícia, no qui hi posa els calés). Per la seva banda, la consellera de Territori diu que ves que no ho haguem de donar per mort i enterrat, i que ens anem mentalitzant que allí no s’hi farà res, i que ja buscarem alguna cosa.

Clar, quan els acords són poc clars -de vegades necessàriament, per a poder avançar- passen aquestes coses. Recordem que, a banda de retòrica -sobre “no afavorir projectes com el HRC” que no vol dir res concret- l’únic compromís més o menys clar era abolir la rebaixa fiscal a la tributació dels casinos, que havia passat d'un màxim del 55% a un tipus únic del 10%. Una rebaixa fiscal, per cert, que va ser aprovada per CiU i PSC, però no per ERC ni pels Comuns (aleshores Iniciativa). Una correcció -tornar al 55%- que va ser oferta pel govern del president Aragonès per a pactar els pressupostos, però Comuns s’hi va negar (i ara mateix no sé si el PSC ho acceptava). Calien tants tombs per anar al mateix lloc?.

Sobre els efectes concrets d’aquesta correcció ja en vaig parlar AQUÍ i m’hi reafirmo. El casino és una part -i no la més important, des del punt de vista econòmic i d’activitats- del conjunt, malgrat que en sigui la més vistosa (especialment per a fer-ne bandera en contra).

Això -aquest 55% en lloc del 10%- pot suposar la retirada de la inversió? Parlem-ne. La recaptació dels tributs sobre el joc, a Catalunya, és ara d’uns 200M€ entre 2023 (darrera xifra) i 2006, amb un màxim de 351 -el 2007- i un mínim de 94 -el 2020, pandèmia- i la mitjana és de 240M€. Hi ha una caiguda -sense recuperació completa- a partir de la crisi econòmica del 2008-2009, i el fet que sigui sense recuperació em fa pensar que segurament, a l’hora de retallar, el govern d’aleshores també va retallar la tributació del joc, però no tinc les dades (és una feinada trobar-les, les lleis d'acompanyament són un laberint).

Ara bé, aquests 200M€ són tota la tributació de joc, i això vol dir els casinos, però també les loteries i rifes, els bingos -els que quedin- i les màquines escurabutxaques. Vegem les xifres, extretes de les estadístiques del departament d'Economia i Finances. Les xifres s'expressen en milers d'euros; hi ha les dades de tributació dels casinos, i hi he afegit les de les màquines escurabutxaques i les del total del joc, per veure què representa en xifres absolutes i en xifres relatives.

 

 

Com podem veure, la recaptació dels casinos baixa de manera gairebé constant des del 2006 fins al 2014, i té un lleuger repunt des d'aleshores, tot i que ni tan sols amb la pujada del 2023 assoleix les xifres totals del 2011. Aquest descens és encara més acusat sobre el que representen els casinos (que, el 2014, passen de 3 a 4) sobre el total de la tributació: el 2006 és lleugerament per sobre del 10%, i no és fins al 2023 que recupera els dos dígits, amb un sorprenent 11,26%. Les màqunes escurabutxaques, en canvi, representen més de la meitat dels ingressos tributaris del joc.

Ens podríem preguntar sobre la incidència del joc en línia, que segur que ha tret gent del format escurabutxaques, però aquest seria un altre debat; interessant, però no el d'ara. També em queda el dubte de si les màquines escurabutxaques del casino tributen a banda (i, per tant, no estaven afectades per la rebaixa) o hi són incloses. Jo crec que van a banda, però si algú que en sàpiga més ho pot confirmar, ho agrairé.

Què passa, doncs, amb aquesta possible rebaixa -o restauració- fiscal?. Doncs passa que, sobre xifres d'una vintena de milions d'euros a l'any, estem parlant de la xocolata del lloro per a una inversió total de centenars de milions d'euros. És clar que, empresarialment, casino, hotels, zona comercial, seran titulars diferents, i l'increment fiscal serà per al casino, però això demostra que el pes del joc sobre el total de l'operació és menor (també en sostre: 30.000 m2 sobre 745.000 m2 totals; i encara en la primera fase -l'única que crec que voldria fer HRC- només són 8.500 m2).

Si, a sobre, hi afegim que, d'acord amb la llei, HRC ha de compensar la pèrdua de la recaptació (i ara no entro en els problemes pràctics que crec que hi ha) vol dir que el marge de la pèrdua/guany per a l'empresa és cada cop més reduït. Clar, es pot adduir que -i segur que inicialment es pensava això- que la recaptació pujaria moltíssim, sobretot quan es pensava en sis ressorts amb sis casinos. En un dels debats parlamentaris algú diu que hi havia previsions que un sol d'aquests casinos generés més de 300M€... quan el més gran de Las Vegas en generava aproximadament la meitat. Crec que aquestes previsions maximalistes ja no se les creu ningú.

On hi ha el problema, doncs?. En primer lloc, que això és un opció magnifica perquè HRC plegui, que és el que jo crec que vol fer, però no fa perquè té 10M€ de fiança, que perdria si marxa per decisió seva, més la pèrdua de la seva reputació, que a nosaltres no ens hauria de preocupar gaire, però que a una franquícia que capta inversors sí que li preocupa. Clar, si HRC pot adduir -amb tota la raó- que li canvien unilateralment les regles de joc, les condicions amb les quals es va fer el concurs que va guanyar, doncs se li ha de tornar la fiança, i ves que no reclami alguna indemnització.

Ara bé -i això és el segon punt- la pèrdua de reputació també la té el Govern i, per extensió, el país. Que et pengin la llufa de poc seriós, de govern que no respecta les seves pròpies regles de joc, no és la millor presentació per a captar inversions, siguin serioses, com hauríem de buscar que fossin, siguin aventureres com aquestes.

En resum, que crec que això de la rebaixa/no rebaixa fiscal és més anecdòtic que real (tot i que em faig càrrec, i comparteixo, que és un missatge molt negatiu, i ja ho era l'any 2014 quan la sociovergència ho va aprovar encantada) i pot ser una excusa perquè HRC marxi més o menys honorablement d'aquesta comèdia d'embolics, el govern salvi la cara, i els qui -legítimament, això està clar- s'han oposat a HRC, de vegades sense modificar els arguments quan canviaven les condicions, es pensin -i s'enorgulleixin- d'haver impedit HRC.

A veure què passa.